Monges i enginyeres, les més rebels de la història!

Canviem absolutament de terme aquí a la pubilla de Cuixaforta, pedra forca de la nostra vida. Marta Pallarès, com estàs, amor?

Una mica remullada amb aquests dies que portem a sobre, però bé, no? Sí, sí, avui venim a fer també sucamulla, és el que toca, amb la llesta de la setmana, que ja sabeu que portem. Tu has triat una senyora, eh? Una senyora que consideres que és molt llesta. Home, considero que és una senyora molt llesta, a més a més ha tingut l'habilitat de fer una llista. De llestes. A veure, això és que és una mica com un embarbussament. Ara mateix us ho explicaré per què. Recordem, aquesta setmana, i com totes les setmanes en aquesta temporada, venim a parlar de ties que han fet coses que diem. Doncs, Déu-n'hi-do com tu has treballat això. I avui venim a parlar de la Maria Davant, una periodista i guionista que té més de 25 anys de trajectòria a la ràdio. Parlaríem aquí. Quants anys portes tu a la ràdio?

Doncs una mica més, però no m'ho facis dir perquè si no em sento molt vella.

No, no, no, parlarem d'una periodista com tu, que porta 24 anys a la ràdio com tu, i que com tu ha fet un llibre. Molt bé. En el llibre de la Maria Davant, que es diu Cada loco con su historia, és un llibre de 19 capítols, que recupera episodis molt bojos, efectivament. De la història universal, on les dones hi tenen una presència molt destacada.

Aquestes dones, aquestes dones que apareixen en el llibre, són d'aquestes que canviarien el rumb de la història, podríem dir, que d'alguna manera és com que van enganyar, amb carinyo, eh, ho dic, a tots els que tenien a la vora.

Sense carinyo, per fer el que volien? Doncs van fer el que volien, com va fer la Maria Davant, que al principi es veu que l'editorial li va proposar escriure un llibre de política i ella va trobar que això, mira, una mica de mandra, que no interessava a ningú. I llavors, inspirada en una secció que ella havia fet a la ràdio, que es deia El divan de la Davant, on explicava efemèrides, actes històriques, de manera així com bastant informal, així una mica com a casa, com fem aquí, saps? Doncs l'editorial li va dir, vinga, va, Fes el que vulguis i la resta, doncs mira, si em permets una mica la conya, doncs és història.

Doncs escolta, parlarem avui de dones que es van rebel·lar contra els papers que se'ls va signar, que això és una mica el que fem aquí sempre, i que no gens curiosament la història s'entesta posar etiquetes, diguem-ne que curioses.

Doncs sí, a veure, perquè. És com que t'etiqueten, eh? I dir-ne pionera o dir-ne valenta, doncs no. Aquí totes les van etiquetar una mica de de sonades, d'estar una mica tocades del bolet, però avui venim a reivindicar totes aquestes llestes que ha recopilat la Maria Davant i comencem amb una que ja va dir literalment que no a la vida que li havíem preparat, és la monja Alferes, la Caterina d'Arauso.

En aquest programa ens encanten les monges, les novícies i tot el que faci falta. A veure, on ha monja el Férez?

Era basca. Era basca. I a ella sí que no li agradaven gaire les monges. Ella va néixer al País Basc a finals del segle XVI i de nena va entrar en un convent a Donosti, però abans de professar-ne els vots va fugir, es va vestir d'home i va marxar cap a Valladolid. Allà va entrar a treballar com a patja per un noble de la corta espanyola que va resultar que era el seu propi oncle i tot i que era la seva neboda, ell no va descobrir-ne mai la identitat. La Caterina, sota diverses identitats masculines, com Francesc de Loyola, molt original no era potser, o Antoni Deurauso, que era el seu cognom. Eren cognoms que es portaven a l'època, diguéssim. Tot havia de ser un tuets d'aquí d'un lloc, la Marta Pallarès, la Marta Dulesa, es deien totes així. Molt bé. I ella va decidir creuar l'úsea, se'n va anar cap a Llatinoamèrica i allà es va allistar l'exèrcit. I no et pensis que el fet de ser una dona, encara que fos amb ropatges d'home, la va fer menys destra amb l'espasa. Es veu que tenia un caràcter que deu ni duret, molt aficionada al joc, la va portar a moltíssimes disputes i fins i tot a duels de mort. Va ser quan va haver de confessar el secret a Perú.

Es pintava la barba o alguna cosa?

O potser molt espavilats no eren al seu voltant. Però la qüestió és que ella va seguir donant batzegades i cops d'espasa fins que al Perú la van condemnar a mort. I ella va dir, espera't, espera't, que potser jo aquí estic fent una mica l'idiota per l'enclar, perquè sembla ser que si confessava ser una dona potser no la podien condemnar a mort. Llavors es va plantificar davant d'un. D'un religiós a Perú, i per salvar-se de l'execució, davant del bisbe de Huamanga, va demanar que un comitè de matrones asseguréssin que ella era una dona. No només una dona, sinó que era verge. Llavors el bisbe va dir, a veure, tu ni de broma portes 10 anys aquí a l'exèrcit i encara està tot això intacte. El comitè de matrones va assegurar que la monja Alferez. Tot això intacte ho has deixat així, ho has dit molt ràpid. Sí, perquè tens altres experts en sexologia aquí al programa que ho explicarien més bé que jo. M'ha agradat, m'ha agradat. Entrem en paraules bèdiques. Imen intacte. Doncs el comitè de matrones, no sé si ho va fer amb la prova del mocador, com ho van fer. No, perquè he imaginat aquella època. Doncs van assessorar i van dir que efectivament la Caterina era encara verge i donzella, i clar, el bisbe davant d'això era dona, no la podia condemnar, va dir, mira, torna cap a casa, abans no. Tira cap a casa. Abans no. Abans no m'ho repensi. Doncs, en aquest cas, verificar que encara era verge va ser clau perquè l'Església decidís protegir-la gairebé com un miracle, havent viscut envoltada de tants homes, i al final va ser el mateix papa Urba VIII que va quedar trasturat per la història, que li va concedir una butlla papal, que era absolutament insòlita. Permís canònic per vestir com un home de manera totalment legal, perquè no es podia fer això. Mentre, evidentment, en el segle XVI, que era quan ella va viure, i de manera totalment permesa per l'Església catòlica la resta de la seva vida.

Sí, tota la vida amb l'espasa láser per allò, sabem si va perdre la virginitat o no ho sabem? Això.

No, no, això ho deixem a la seva intimitat personal. Ho deixem a la intimitat personal, ella va guanyar molts duels, aquest no sabem si el va guanyar o si el va perdre, però que se'n va sortir de pràcticament totes, això sí que t'ho puc assegurar.

La monja Alferez, Catarina de Arauzonenes, quedeu-vos amb aquesta història.

A veure, portàvem espases lásers, la monja, ara ens hem desplaçat cap a on? També estem una mica als segles passats, eh? Sí. Amb aquesta música m'has portat.

Anem a parlar d'una tribu de Britània, no de la Rúl Britània que canta la soprano Katherine Jenkins, la Britània, l'original. Anem cap al segle I d.C. i anem a parlar d'una de les reines guerreres més famoses de tota la història, la Boudica, que va liderar una de les rebel·lions més grans i més sagnants de la història contra l'imperi romà a la província de Britània. Era l'esposa d'un rei d'una tribu que seria l'actual Norfolk, avui. El nord d'Anglaterra, eh? El nord d'Anglaterra. I com que aquesta tribu, els hiscents, eren aliats de Roma, doncs aquest rei va deixar escrit al seu testament que el regne el dividiria entre les filles i l'emperador romà.

I semblava que així ell pensava, així jo quan em mori quedaran protegides. Tot arregladet. Doncs no, perquè es veu que els emperadors romans tenien el mal costum de voler-ho tot, saps? Allò de dir, no, és que a mi m'és igual el que tu em donis, és que jo m'ho quedo, no fa falta que tu vinguis a oferir-m'ho legalment. Però la bodica, que era bastant llesta, es va emprenyar, es va emprenyar com una mona, i quan el seu marit va morir a l'any 60 després de Crist, i quan els romans van ignorar el testament, Es van anexar al territori per la força i van assotar la boudica i van violar-ne les filles. Ella va dir que si l'havien pres per tonta, doncs que ara veurien el que passaria. Va unir diverses tribus britones i es va aixecar en armes amb un exèrcit massiu. Els seus rebels van arrasar tres grans assentaments romans, que era l'actual Colchester, l'actual Londres, que va cremar completament i va deixar una capa de cendra vermellosa, que encara avui es troba al subsol de Londres i que es coneix com a la capa de Boudica, així és com la coneixen. La Boudica, que forta. Te rasso pel camí. I va arrasar també Saint Albans, massacrant unes 70.000 persones. Que és l'hospitalet de Londres, per dir-ho ràpid, però una mica més enllà. Sant Cugat. Sant Cugat cremaria molt, hi ha molt d'edifici allà.

No sé Saint Albans si estava tan. Era més verd segur, era més verd. En aquell moment tot eren camps. Doncs mira, tot això d'aquí, filles meves, serà vostre, va ser el que va dir la Baudica. Jo abans ho cremo, abans que s'ho quedi algú altre. Efectivament. Doncs superioritat tàctica aclaparadora, però al final, perquè els romans una cosa que sí que tenien era gent per tirar, doncs va arribar un moment en què la van encerclar i ella va dir, abans que em mateu vosaltres, em mato jo. I es va suïcidar segurament prenent verí, però va quedar, tot i que el seu nom una mica oblidat per la història, com una de les grans heroïnes de l'imperi britànic, i va ser precisament a l'època victoriana quan se la va recuperar, perquè boudica és el que significa en aquest idioma cèltic, vol dir victòria, així que va ser la reina Victòria la que va tornar a recuperar aquest emblema de la història britànica. Guanyar o guanyo o ho cremo tot? Vindria a ser el resum. Això mateix.

Més llista de llestes avui, escolta, amb la Marta Pallarès, que ens està recomanant aquest llibre, que es diu Cada loco con su historia, però de moment aquí van dos boges, i la tercera?

Doncs en lloc d'una destructora, com la veu dir, que parlem d'una constructora. La Emily Roebling, una enginyera autodidacta que va tenir un paper decisiu a la construcció del pont de Brooklyn al segle XIX. Jo segurament. Tu ets molt llesta, potser ho sabies. No, no, no. A mi aquesta senyora no em sonava de res, la Roebling. Doncs déu-n'hi-do com l'hauríem de tenir molt més present, perquè l'any 1872 el marit de la Emily, Washington Roebling, era l'enginyer en cap del pont de Brooklyn. Però es va posar molt malalt a causa de la síndrome de descompressió. Bàsicament, de tant pujar i baixar, pujar i baixar. Què dius? Sembla ser que això és així.

Jo m'imaginava que feia submarinisme, jo pensava en el segle XIX, submarinisme, jo ja m'estava muntant unes pel·lícules.

Podria ser, no ho sé, quan. Jacques Cousteau és molt gran, però no crec que al segle XIX encara no hi era,

pujant i baixant. El Xis Monturiol, potser és més d'aquesta època,

clar, no ho sé. Ai, quins dubtes. Bé, la cosa que estava malalt. Estava malalt, però per evitar que el projecte es cancelés, aquesta cosa tan femenina de mira allà, carinyo, jo ja t'ajudo, ja porto jo els comptes de l'empresa, saps? Doncs en aquest cas l'Emily el que va fer va ser convertir-se primer en el vincle amb el món exterior del seu marit. Primer prenia notes, però després ben aviat va començar a aprendre matemàtiques avançades, enginyeria de cables, gestió de projectes, tot allò típic que tu aprens sola a casa, saps? Que estàs dient. No sé, aprendré a fer macramé o enginyeria de projectes. Doncs ella va aprendre i durant més d'una dècada va assumir en secret, això sí, no fos cas que en Washington. Se sentís trist, descompressionat i trist. Descompressionat i trist. Doncs va agafar totes les tasques d'enginyeria en cap, supervisant les obres i negociant amb polítics i constructors fins que el pont de Brooklyn es va inaugurar amb èxit l'any 1883. I per què no li diuen el pont de l'Emily en lloc de dir-li el pont de Brooklyn? Mira, suposo que en aquest cas el tromful va guanyar el lloc on estava construït. Això sí, el dia de la inauguració oficial l'Emily va ser honorada sent la primera persona a encreuar el pont amb carruatge. Ho va fer portant un gall que era símbol de victòria i de bona sort. Avui en dia, això sí, el pont té una placa commemorativa que està dedicada a la seva memòria i on es reconeix oficialment que darrere d'aquesta gran obra hi havia la devoció i el coratge d'una dona.

Que era com dir-ho, ho has fet tot reina, però només posarem devoció i coratge. Va fer bastant. Sí, i et posarem una plaqueta.

Posarem una plaqueta que no et queixis. Exacte, ara la pobra senyora no es pot quejar gaire, ja imagino, des del 1886, però vaja, com a mínim li vam posar la plaqueta, que ja és molt comparat amb el que podíem trobar en moltes històries d'aquest llibre, de Cada loco con su historia, de la periodista Maria Davant, una tia molt llesta.

La més llesta és la Marta Pallarès, ja ho sabeu, cada setmana ens ve a parlar de senyores llestes, senyores com nosaltres, no? Seguirem investigant, seguirem parlant-ne. Doncs Marta Pallarès, fins aviat. Nosaltres ho deixem aquí, aquest programa que hem fet, Roser Pereira Moragas, Mireia Izarra, Albert Castellví, Helena Miquel, Josep Maria Campillo i qui us ha parlat, Montse Virgili. Demà continuarem sent tan llestes com avui, però per exclusió digital. Però una mica menys que demà. Exacte. Per exclusió digital, perquè demà hi ha futbol, però això ho aprofitarem per anar al Museu d'Art Modern de Tarragona per veure l'exposició Col·lecció Fòrum, que és culpa d'una dona, la Chantal Grande, que va ser de les primeres, de les pioneres en portar fotografies al país. Quan ningú creia en la fotografia contemporània, quan no es pensaven que podia ser art, ella hi va posar l'ull i l'orella. Això passarà demà a les 11 de la nit a Catalunya Ràdio, com sempre. Bona nit.

Has de pregar que et camin siga el lúd, que siguen moltes esmai teiades, que entraràs en un port que els dos o ells ignorauen, que vagis per ciutats de preneves que saben.

Ves posant en cor el aire a dir-te que ja has d'arribar. Ei, a tu destí vas en un foro, saps dir que era trauesa. Que sigues bien o en àncores traies l'arritre. Tot s'haurà guanyat en el camí, sense demanar que t'adonga més riquesa.

Més lluny, més aigües d'anar, més lluny, més deserts d'esquí, cada bus en presó. Anem quan les hores guanyen, que ja ens fem present d'octubre. Demanats més lluany, més lluany d'ara oell, cada bus encabellat. De quan seràs deslliurada i tornats a començar és nou i ple. Estem en un sueño, més lluny de temor, que ara ja sap no per a quan. Digues que arribes, que avui has trobat nou esgai.

Más bien del demán que arraigas a propé. Cuán cregas que arribás, sabías trobar, no es drá. Sápia, Estruva, Noé, Israel.

Desviats en tantes guerres, ets un poble, ets un fideus. Avorits cap d'invespens, depelats, ets un vaixell. Que malgrat com viaja i com va, hagem placer als cossos més amants. Emplisca-n'hi-la de volgudes esteles, vei d'aventures, vei de coneixences. Un viatge en tasca res,

que han pillado el sol.