Mònica Bernabé: "A l'Afganistan, anar a la perruqueria és resistència"

Tan lluny, tan a prop.

Costa d'entendre i d'imaginar que més de dos milions i mig de nenes afganeses de més de 12 anys no puguen anar a l'institut, des que els talibans van arribar al poder fa 5 anys. Les que decideixen saltar-se la prohibició i anar a les escoles clandestines s'hi juguen la vida. Al mateix temps, el govern dels talibans promou lleis on s'accepta el matrimoni a noies menors d'edat. Potser a algú li sembla que Afganistan està molt lluny, que no hi pot fer res i tampoc li afecta massa el que passi en aquest país. Però cal recordar una dada. Just ara fa 25 anys de l'atac terrorista a les Torres Bessones i cal recordar que Osama Bin Laden estava refugiat a l'Afganistan i és des d'allà on va orquestar l'atemptat que canviaria el món com el coneixem. El que ens sembla que està lluny pot canviar-nos la vida.

A Catalunya Radio, les dones i els dies, amb Montse Virgili.

I avui no hi ha música, i direu, què està passant a les dones i els dies? Doncs és la nostra manera d'explicar que segurament si aquest programa el fessin a l'Afganistan no sonaria música perquè està prohibida. Benvingudes a les dones i els dies. Així, en blanc, d'aquesta manera, sense músiques, com comencem aquest programa d'avui? Amb la Mònica Bernabé, que segurament una periodista que ens pot certificar això que diem, és la dona que segurament en sap més com a mínim d'aquest país o de les que més en sap d'Afganistan i ha viscut en moltes temporades. Mònica Bernabé, com estàs? Molt bé, moltes gràcies per convidar-me i per parlar de les dones a l'Afganistan. Això és del que volem parlar aquí a les dones i als dies. La Mònica va viatjar per primera vegada al País Asiàtic l'any 2000, durant el primer règim dels talibans, i va viure 8 anys, del 2006 al 2014, i aquest agost hi ha tornat coincidint amb els 5 anys de la retirada nord-americana i la tornada dels talibans al poder. L'Afganistan és un país condemnat pel cinisme internacional, on les nenes no poden estudiar més enllà dels 12 anys, el que dèiem, tot el que sentíem ara. Dèiem això de la música, són moltíssimes coses. Després de 25 anys entrant i sortint de l'Afganistan, què et passa pel cap quan hi tornes?

El que se em passa pel cap és un país conegut, lògicament, perquè he viscut molts anys i també porto més d'un quart de segle, que es diu ràpid, viatjant a l'Afganistan. Sento força pena al veure la situació. I alhora també ràbia de la hipocresia internacional, perquè l'Afganistan ens va interessar moltíssim, com tu bé has comentat, quan va haver-hi els atemptats contra les Torres Bessones i la nostra integritat física es va posar en perill. I ara l'Afganistan no interessa absolutament a ningú i a més a sobre en l'actualitat la Unió Europea està negociant amb el règim dels talibans que és una cosa totalment vergonyosa i que és difícil d'entendre i de creure de fet la relació amb

Qatar també la vas veure aquest estiu quan hi vas tornar perquè vas veure que el color dels taxis havia canviat un detall super petit que et va fer pensar algunes coses.

Si els taxis abans a Kabul eren de color groc a més jo movia amb taxi quan vivia allà per tant desconeixies on estan els taxis ara i vaig veure que tots els taxis eren de color blau cel. I em vaig posar a buscar on hi ha taxis blau cel i curiosament era el mateix color que els taxis de Qatar. Això vol dir que Qatar hagi influït en el règim dels talibans per canviar el color dels taxis? No en tinc ni idea, no. Però també diu molt del poder dels talibans. Els taxistes normalment són gent amb pocs recursos. El fet que tots els taxis de Kabul, que és una ciutat de cinc milions d'habitants, hagin seguit la norma vol dir que la gent no està disposada a atrevir-se a aixecar la veu contra el règim dels talibans. I no només això. Per exemple, a Kabul ara s'està construint un complex residencial de desenes d'apartaments. Que l'està construint Qatar i que el cedirà al Ministeri d'Habitatge Talibà tan bon punt estigui enllestit. És a dir, Qatar, que és un país aliat nostre, curiosament és un país també aliat del règim dels talibans.

Són imatges que suposo, com dèiem, hi ha una geografia vital que quan arribes allà una altra vegada al país te n'adones. Això dels taxis és molt visual i és com una manera. M'imagino que aquí ha passat alguna cosa, no? És gairebé allò on està Wali. Però. Però clar, hi ha moltes coses que suposo que a nosaltres ens intriguen, veient la relació o com tracten les dones, fins i tot com pots arribar a entrar al país, com tens llibertat de moviments, una periodista estrangera, m'imagino que tot no m'ho pots explicar aquí a la ràdio, perquè si no potser comprometries altres col·legues, però. Però ja, que hi puguis tornar, i em sembla gairebé un miracle.

Que pugui tornar, jo no sabia si em deixaria entrar fins que vaig estar allà a Kabul i vaig passar el control de passaports. O sigui, no tenia la certesa que em fessin tornar en el mateix vol amb el qual havia arribat des de Dubai. A través de contactes vaig aconseguir entrar i moure'm dins de Kabul. La meva estratègia ha estat vestir-me com si fos una afganesa. Que això no vol dir que qualsevol pot arribar a vestir-se d'afganesa i ja passa totalment desapercebuda. Jo durant els vuit anys que vaig viure a l'Afganistan ja vestia com una dona afganesa. Bàsicament en aquell moment ningú no m'obligava i en aquest cop tampoc no m'ha obligat ningú. Però vaig veure ja quan vivia que era la millor estratègia per passar desapercebuda i per poder moure'm amb facilitat i amb seguretat, no? Quan dius com una dona afganesa ens imaginem amb el vel, però. No, vol dir amb una túnica negra, vol dir amb un vel negre també, vol dir amb una mascareta negra. Sí, que només se't veuen els ulls. Vol dir amb unes sabates negres, vol dir un bolso que no cridi l'atenció i sembli que sigui una dona de l'Afganistan, vol dir unes ulleres que no són les ulleres que jo porto normalment, vol dir. Les teves són roses, aquestes cantarien molt. Les de color rosa no les poso allà. Vol dir pensar en qualsevol detall que pugui cridar l'atenció, no? I després la manera de moure, la manera d'actuar. Diguem, són coses que lògicament el fet d'haver viscut. Molts anys al país m'ha donat l'avantatge de saber què poden fer les dones afganeses o què no poden fer. Per exemple, petits detalls? Coses que no t'atreviries a fer vestida d'afganesa, podríem dir? Senzilles, eh? No sé. Doncs caminar segons per quines zones, per quins carrers. Sempre anar acompanyada d'una altra dona. Quan m'he mogut aquesta vegada que he anat a l'Afganistan, anava amb dues dones. L'altra era afganesa, jo no era afganesa. I sí, seria alguna de les coses, per exemple, o per exemple, en un contra dos talibans, doncs ni tan sols mirar-los, no? I evitar el màxim de riscos. A mi m'hauria encantat fer mil fotos a Kabul quan estava allà al carrer i lògicament aquestes coses no les pots fer perquè si el teu objectiu és passar desapercebuda, has de passar desapercebuda sempre i també per no posar en risc les persones que m'acompanyaven. Lògicament que elles també, elles sí que realment es posaven en risc.

Doncs avui parlant amb Mònica Barnabé de la situació de les dones a l'Afganistan, i ara sí, és les dones i els dies, necessitem respirar, volem música.

Everybody's telling me good, good luck I don't know what it means Or have I got enough What if I left the city behind Just dreaming in the trees On time I.

Mònica Bernabé, et diuen sempre allò que ets molt valenta i a tu et fa una mica de ràbia, jo crec, o no t'agrada gaire?

Això de ser molt valenta no m'acabo de creure. Abans d'anar a Afganistán la gent es pensa que jo agafo una maleta, agafo i me'n vaig. No, les coses no són així. Ho preparo molt bé, intento lligar els màxims de contactes. Tinc una persona pendent aquí que li aviso, ara estic sortint de l'hotel, ara estic tornant a l'hotel. Són moltes tecles que has de tocar i que no és que vagi a agafar la bossa i me'n vagi cap allà, no és així. Però a part del teu segur.

De la relació emocional que tens amb aquest país, tu hi tornes sempre per una qüestió professional. És a dir, perquè tu ets una de les persones que més ens parla d'Afganistan i te sembla que hi has de tornar, per saber què passa sempre.

Jo crec que és molt diferent, tant d'Afganistan com de qualsevol altre tema. És molt diferent parlar d'oïdes, és molt diferent fer una entrevista per telèfon, o és molt diferent llegir coses sobre el que està passant en un lloc que anar-hi i veure amb els teus propis ulls. I jo crec que per responsabilitat professional també és cert que molta gent a mi em té com un referent sobre la situació a l'Afganistan per parlar amb realment coneixement de causa he d'anar i veure què està passant allà. Aquest cop el meu viatge ha estat un viatge molt curt per les dificultats de treballar perquè els talibans no volen els periodistes en general i menys encara els periodistes estrangers. Tu pots explicar que ets periodista? Sí, lògicament jo entro com a periodista, però clar, ells no saben el que jo estic fent com a periodista. Ells pensen que vaig a fer una altra cosa i després jo allà, un cop allà, intento fer-me fonadisa, per entendre'ns. Vaig estar només una setmana i només vaig estar a Kabul, que és una ciutat, com he dit abans, de 5 milions d'habitants, amb la qual cosa és més fàcil passar desapercebuda. Per tant, he vist una part molt mínima del que és l'Afganistan, però considerava que havia de tornar per tenir una idea, no feia tres anys que no hi anava, havia de tornar per saber almenys una miqueta del que estava passant.

I també m'imagino que has tornat al lloc on havies estat abans i el canvi, com l'has vist?

Ja només arribar a Kabul, clar, l'aeroport ja ha canviat respecte a fa tres anys, que era l'última vegada que havia anat. Alguns carrers també a Kabul han canviat, s'han obert noves avingudes, llocs de la ciutat que jo em coneixia perfectament no els reconeixia. En l'actualitat s'estan construint molts nous edificis a la capital afganesa. Els talibans sorprendentment estan arreglant carrers, estan obrint noves avingudes. Deies que donava una mica més de sensació

d'ordre i que la ciutat no semblava tan desballastada com antigament, però creus que és per com d'aquesta propaganda?

No, jo no diria una sensació d'ordre perquè Kabul és caòtic, però sí. Que s'estaven fent millores que feia anys que no es feien millores a Kabul. Les últimes millores que jo recordo va ser el 2009, quan van haver-hi eleccions presidencials, i com aquí també, quan hi ha reeleccions, allà a Afganistan es van començar a pavimentar carrers a marxes forçades. El carrer on jo vivia el van pavimentar el 2009 amb les eleccions presidencials. No s'havien fet coses tan importants des de llavors, no? Llavors crida l'atenció perquè diu, a veure, els talibans, que nosaltres creiem que són quatre matats, per entendre'ns, quatre fanàtics, doncs a mi em va sorprendre perquè realment tenen capacitat de gestió, o no sé si tenen capacitat de gestió o tenen algú al darrere, que els està ajudant per tenir capacitat de gestió i per impulsar canvis encara que sigui a Kabul. I tu creus que és com part d'una propaganda o realment hi ha un interès en millorar el país? Jo no crec que hi hagi un interès per millorar el país perquè després parles amb la gent sobre la situació als hospitals públics, per exemple, i et diuen que ni tan sols hi ha prou llits. Per un hospital infantil cada llit posen 3 o 4 criatures perquè no n'hi ha ni tan sols prou llits llavors no crec que sigui la voluntat de millorar el país i de millorar la situació de la població jo crec que és la voluntat de donar la imatge de nosaltres som gent amb la qual es pot negociar i amb la qual es pot fer negocis que és el que estan intentant els talibans mostrar que ells són un interlocutor. Viable, i malauradament molts països ja han comprat aquesta idea, fins al punt que la Unió Europea, que presumeix de ser la gran defensora dels drets humans, també estem parlant ja amb els talibans.

Dins d'aquesta societat tan segregada on dones i homes, ara ho explicarem, fan vides tan paral·leles, tu vas poder accedir a homes i dones a parlar amb les dues bandes? O diries que encara és més difícil parlar amb les dones, encara que tu ho siguis?

No, jo vaig poder parlar amb homes i dones i especialment vaig parlar amb dones, pel fet de ser dona i que ells creguessin que jo era una dona afganesa, al contrari, em facilitava l'entrada on estaven les dones.

Com et reben? És a dir, és com si d'alguna manera tu podessis ser una font d'ajuda? Hi ha molta por? Volen parlar amb tu? Es moren de ganes d'explicar el que està passant al país? Quina és, una mica, sobretot en el cas de les dones, la relació que s'estableix?

Jo crec que tant les dones com els homes el que em vaig trobar és una situació de por. És a dir, jo les primeres entrevistes que em presentava com una periodista de Barcelona de l'estat espanyol, la gent tenia por, no? Anem a veure, anem a parlar aquí amb una periodista estrangera, això què ens suposarà? Que això també crida l'atenció perquè tant els afganesos com les afganeses sempre són gent que s'agrada molt parlar. Jo quan vivia allà no érem conscients del poder que pot arribar a tenir la premsa i t'explicaven la seva vida sense cap mena de problema i parlaven pels colzes. I el fet que ara la gent no vulgui parlar diu molt també de la situació de por i de repressió per part del règim dels talibans. Llavors veiem que no me'n sortia, el primer dia no me'n sortia amb això de presentar-me al que soc. Una col·lega em va recomanar que en lloc de presentar-me com una periodista europea, em presentés com una periodista d'Uzbekistan, que és un país veí de l'Afganistan, també som musulmans, i no ho veurien com a tan lluny, com un país més proper. I això és el que vaig fer, els he cridat l'atenció, llavors em preguntaven i Uzbekistan com és? Les dones, jo que em inventava una pel·lícula per fer-los creure que era d'Uzbekistan. Sort que no hi havia ningú que sapigués l'idioma perquè si no hagués contrastat que ho tens complicat. Per això, la situació era la situació de por.

Tu has pogut veure de primera mà, parlàvem al principi del programa de les escoles i has observat l'expansió espectacular de les madrasses, que són les escoles islàmiques, però d'alguna manera hi ha un forat d'esperança o no sé com dir-ho, no? Amb aquestes escoles, què està passant?

A veure, quan els talibans van arribar al poder l'any, van tornar al poder l'any 2021, a l'Afganistan hi havia 5.000 escoles islàmiques, 5.000 madrasses. En l'actualitat ja estem parlant de 31.000, segons un estudi realitzat, madrasses que hi ha al país. Això vol dir que, torno a insistir, que els talibans no són quatre fanàtics que no saben. Estan molt sistematitzats. Estan molt sistematitzats. Estan fomentant la formació islàmica radical per transformar la societat afganesa en tot el perill que això pot suposar. Les noies no poden estudiar a partir dels 12 anys, però, en canvi, curiosament, sí que poden anar a una madrassa. En això no posen problemes. Llavors, algunes madrasses estan ensenyant de forma clandestina les matèries que s'hauria d'ensenyar a l'educació secundària perquè els talibans, de moment, no tenen capacitat per controlar què es fa a totes les hores a les aules. I això ha obert una petita escletxa. I són professores les que estan fent això? Són dones també? Sí, sí, a les madreses sempre són dones, les professors són sempre.

Vull dir, són les dones que podríem dir que s'estan jugant al coll per ensenyar-li a altres nenes un futur.

Sí, sí, sí, es pot dir que sí, no? I també les nenes que estan a les classes estan arriscant, no?, pel fet d'intentar aprendre d'altres coses que no sigui memoritzar el Corà, no? Això és una petita escletxa d'esperança, no?, Però això no vol dir ni molt menys que totes les nenes vagin a les madrasses, perquè les madrasses s'han de pagar i no tothom pot permetre-s'ho. I no només això, sinó que no totes les madrasses ni molt menys ensenyen les matèries de l'educació clandestina. Però jo crec que seria una mostra de com les afganeses aprofiten qualsevol oportunitat per continuar aprenent i per continuar ensenyant parlàvem de

l'escola però també hi ha llocs molt bàsics on les dones es comunicaven moltíssim tu deies ara que els agradava molt parlar que eren per exemple les perruqueries els llocs de manicura etc que en el seu moment els llocs de bellesa podríem dir que era un lloc també d'això de comunió i de parlar etc això també està prohibit.

Si el 2023 els talibans van prohibir, van ordenar el tancament de totes les perruqueries i centres d'estètica de dones, que des d'aquí diràs, a veure, si no es pentinen, si no s'arreglen, tampoc no passa res. Però com tu dius, era l'únic lloc que quedava on les dones podien reunir-se i tenir una certa llibertat. És una manera d'aïllar-les, perquè no pots parlar amb la veïna de la permanent que t'estàs fent o el que faci falta. Sí, perquè si les dones ni tan sols poden anar a un simple parc públic, si tu estàs passejant pel carrer sense res a fer, també et poden cridar l'atenció, on vas, o segons com vagis vestida et poden cridar l'atenció, doncs es pot dir que les dones no surten de casa si no tenen una raó per la qual han de sortir de casa. Tenint en compte que la majoria de dones s'han quedat sense feina, és a dir. Què fan? Què fan? Què fan totes aquestes hores? Llavors, de la mateixa manera que aquestes escoles clandestines, també han aparegut tota una sèrie de centres d'estètica clandestins, que són centres que estan a cases particulars i on les dones van simplement a arreglar-se i a trobar-se amb altres dones. I vas poder anar amb algun d'aquests? Doncs vaig anar a un d'aquests centres, que estava en un pis, I em va cridar moltíssim l'atenció perquè hi havia ben bé una dotzena de dones, a més sense vels i vestides de forma occidental, que estaven fent cua per poder-se arreglar. La majoria d'elles anaven a un casament després, que els talibans també han prohibit que les dones puguin arreglar-se quan van als casaments. Llavors, una manera de demostrar que malgrat tot nosaltres resistim, no?

És una manera d'empoderar-se, de fet, encara que em sembli

que posar-se uns rulos no ho és, sí que ho és, no?, a l'Afganistan. A l'Afganistan qualsevol cosa que faci una dona és una manera d'empoderar-se, no? Jo crec que la gent que ens escolta, no sé si es poden arribar a fer una idea del que vol dir que a tu món es redueix a casa teva. No pots fer absolutament res més. Quedar-te a casa teva, no?, perquè si surts t'arrisques que et pugui passar alguna cosa.

I ara estaves parlant de casaments, també en aquests últims anys, mesos, de fet, hi ha hagut una llei nova que les nenes menors es poden casar, que és una manera de com les famílies pobres potser acaben venent les seves criatures, podríem dir entre cometes, però sí, perquè és la manera de treure calés.

He de dir que els casaments infantils ja existien abans a l'Afganistan, perquè no hi havia un registre de casaments, però sí que és cert que quan A més, vaig estar, per exemple, a casa d'una família que tenia dues filles adolescents que no podien anar a l'escola perquè a partir dels 12 anys ja s'havien estat expulsades. Aquestes nenes crec que tenien 16 o 17 anys, i la pròpia mare deia que aquí a casa no fan res, almenys que es casin. Que he vist des de fora, doncs mira, si es casen, doncs mira, poden formar una família, poden trobar un home que estimin, però les coses a l'Afganistan no funcionen així, perquè a l'Afganistan es pot dir que la majoria, o gairebé tots, els matrimonis són matrimonis concertats, o sigui, et cases amb un home que la majoria de vegades no coneixes de res i te'n vas a viure a casa de la família política, no?

Ens esfareix tot el que ens explica la Mònica Bernabé i ara continuarem parlant amb una altra dona que soneja aquesta conversa.

Les dones i els dies, amb Montse Virgili.

De fet saludem ara una dona que forma part precisament d'aquesta generació de dones afganeses que han intentat esborrar de l'espai públic. A la BBC la va incloure a la llista de les 100 dones més inspiradores i influents del 2022. És la Fátima Amiri, activista afganesa pels drets de les dones i l'educació. Va sobreviure a un atemptat suïcida que avui, l'any 2022, va perdre un ull i l'oïda de l'orella esquerra, però tot i així, després va obtenir una de les millors notes de selectivitat del país i avui estudia Enginyeria Informàtica a Sevilla, on va arribar com a refugiada fa uns tres anys. Buenas noches, Fátima. Gracias por atendernos. ¿Cómo estás?

Hola, muchas gracias. Yo estoy bien. Espero que todo lo que estáis escuchando también estéis bien. Gracias.

Te vamos a preguntar en castellano, no te preocupes. ¿Cómo es tu vida en Sevilla ahora, después de todo lo que has vivido?

Ahora mismo mi vida en Sevilla está tanto bien. Cada día siento que voy avanzando y que estoy construyendo poco a poco una nueva vida. Para mí poder estar en la universidad, estudiar y tener una vida académica es algo muy importante porque llegar hasta aquí no ha sido fácil. Por supuesto, sigo teniendo muchas preocupaciones por mi familia y por la situación que viven en Afganistán. Esa preocupación siempre está presente, pero al mismo tiempo intento aprovechar la oportunidad que tengo aquí, estudiar, aprender y construir mi futuro. Si bien se ha convertido en una parte muy importante de mi vida, estoy muy agradecido por poder estar aquí.

Tienes familia y amigos allí, me imagino. ¿Puedes hablar con ellos? ¿Hay manera de que tú puedas contactar con tu familia, con tus amigos o amigas en Afganistán?

Sí, tengo familia y amigos en Afganistán. Intento mantener el contacto con ellos todo lo que puedo. A veces tenemos problemas con internet o con las comunicaciones, ¿no? Y no siempre es fácil hablar con tranquilidad, pero hacemos todo lo posible para seguir trabajando. Contactos. Para mí es muy importante saber cómo están, aunque muchas veces las conversaciones también están llenas de preocupaciones, estar lejos de tu familia en una situación como esta. No es fácil porque aunque están físicamente lejos, sigues pensando cómo están y que todo el día que recibo algo nuevo, noticias sobre.

Tengo entendido que das clases a chicas afganas a distancia, que me parece muy interesante y muy valiente por tu parte. ¿De alguna manera quieres darles lo mismo que tú has recibido?

Sí, desde España doy clases a chicas que siguen dentro de Afganistan. Estas clases son online. Intento enseñarles todo lo que puedo dentro de mis conocimientos, ¿no? Sobre todo inglés o español, porque saber inglés o otros idiomas puede abrirles muchas puertas en el futuro. Específicamente para acceder a las universidades internacionales y a oportunidades educativas que ahora que no tienen dentro de Afganistan, si pueden aprender un idioma de otro país. Si pueden tener esta oportunidad de poder ir y continuar sus educaciones. También intento orientarles sobre cómo buscar universidades, cómo preparar una solicitud para una universidad y cómo mejorar su nivel de idioma. Por supuesto que existe miedo. Lo que hacen puede ser muy peligroso, ¿no? Porque bajo. Las normas impuestas por los talibanes, las chicas y las mujeres tienen muchas dificultades y no tienen derecho a continuar sus estudios como antes. Incluso estudiar de forma privada puede ser peligroso para ellos que también, si talibán saben que ellos están estudiando online, esto es una cosa peligrosa para ellos. Pero a pesar de eso, miedo, siguen estudiando y para mí eso. Demuestra una fuerza enorme, que no quieren renunciar a su educación ni a sus sueños.

Mira, tenemos aquí a Mónica Bernabé, que creo que la conoces, a periodista especializada en Afganistán, que quiere preguntarte algo. Hola, Fátima, ¿cómo estás?

Hola Mónica, estoy bien, muchas gracias.

Me alegro de escucharte. Querría, no sé si podías explicar a cuántas jóvenes estás dando clase y cómo contactan contigo y cómo lo haces. Si puedes explicar brevemente un poquito. Sí,

como que más o menos con mi historia, como las cosas que yo he hecho, con las actividades que yo tengo sobre los derechos de las mujeres y chicas, estoy. Tanto famosos como redes sociales, cuando chicas en Afghanistan querían, pueden contactarme, pueden escribirme. Por eso, cuando veo que tengo una oportunidad, un tiempo que puedo ayudar a ellos, Escribo en mi historia o en una cosa en mis redes sociales que si necesitan alguna clase gratis, porque lo sé cómo es la situación económica de ellos, digo que si alguien necesita pueden escribirme, yo tengo clases y podemos seguir, continuar. O sea que casi te has

vuelto una influencer. Sí, más o menos. O sea, tú cuelgas una story y te piden clases gratis.

Sí, esto es solo porque esto es la sola manera que puedo ayudar a ellos, que no puedo hacer nada más. Solo puedo hablar sobre sus situaciones y al mundo que saben qué está pasando y también dar estas clases, todo lo que puedo. Sí, sí.

Yo estaba pensando estos días, a lo mejor estoy saltando de tema, pero no del todo. Estos días supongo que estás al tanto de todo lo que está pasando en Ceuta. Tú, que eres una mujer de Afganistán, estás estudiando una carrera informática allí, que hace tres años que vives. ¿Cómo vives lo que está pasando en Ceuta? O si crees que justamente es este racismo que vemos que está en la calle latente, si de alguna manera te está afectando en todo lo que vives cada día.

La situación es muy preocupante. Creo que las dos maneras de que lo que viene o de las personas que dicen que esto es muy difícil porque ellos vienen ilegalmente, ellos también tienen dificultades. De hecho, lo demás creo que es una situación muy difícil, que yo no puedo decir cómo es, es muy difícil.

Te preguntaba si te afecta de alguna manera, porque a veces desde fuera la gente ve solo un pañuelo, solo ve una imagen, y entonces si de alguna manera te afecta esto.

Sí, claro, afecta mucho. Generalmente yo veo España un país muy bien de estas cosas que no están muy racismo, que siempre respectan a otras personas, pero. Después de lo que pasa en Suiza, yo veo que esto afecta a opiniones de personas que como veían otras mujeres con panuelas. Yo semana pasada en un post de mis redes sociales he visto los comentarios, todos que estaban diciendo que ¿por qué tienes tu panuela todavía? Necesitas ya no tenerlo, vives en España, aquí no tenemos panuela. Pero esto es una cosa muy poco, vivo muy poco, pero hay muchas otras personas que respetan.

Bueno, Fátima, ahora estás estudiando por tercer año aquí. ¿Cuáles son tus planes de futuro? ¿Piensas quedarte aquí en Sevilla toda la vida? ¿Ya estás pensando en tu futuro aquí? ¿O piensas quizás alguna vez volver a tu país cuando cambien las cosas? ¿Te lo planteas esto?

Es que cuando termina la carrera, seguro que España tiene un importante. Como que eso es muy importante para mí, como segundo casa para mí, primer Afganistán, segundo España, porque este país, después de dificultades que yo tenía en Afganistán, después de todos los derechos que yo no tenía en Afganistán, aquí podría encontrarlos, como poder estudiar y vivir una vida con la verdad. Por esto, seguro que estoy pensando tener mi carrera y continuar en España también, pero. No puedo estar sin pensar de Afganistán. Por esto tengo diferentes planes como crear oportunidades para chicas o mujeres en todo el mundo, específicamente en Afganistán. También tener mi carrera en España y hacer trabajo aquí también.

Tener carrera en España seguramente, como decías, ayudar a las mujeres de tu país que parece que lo necesitan mucho. Fátima, Miri, muchísimas gracias por atendernos esta noche. Gracias.

Muchísimas gracias a usted. Hasta luego. Y a todo lo que está. Muchas gracias.

Amb Mònica Bernabé encara som aquí, hem trucat a la Fàtima Amiri perquè ens parlés, perquè la seva història és increïble, no? Vull dir, tu la coneixes?

Jo no la conec personalment, mai no l'he vista personalment, però sí que hem parlat molt per telèfon. També vull aclarir que la Fàtima Amiri. Porta només un any estudiant a la universitat i va aconseguir entrar a la Universitat de Sevilla després que altres universitats d'aquí de l'estat espanyol li neguessin els estudis, malgrat que va perdre, com tu has dit, un ull i la oïda per intentar estudiar a l'Afganistan, tothom que parla de l'educació no de les afganeses, doncs aquesta noia va arribar aquí i ningú li volia donar entrada a la universitat perquè no tenia tota la documentació que es considerava requisit per poder estudiar a la universitat. La universitat de Sevilla ha estat l'única que, després de moltíssimes gestions, va acceptar que entrés a estudiar. Jo li preguntava per aquest racisme, que potser ella no és perfectament conscient. No, no es tracte de racisme, es tracte d'administració quadriculada. Tu necessites aquesta documentació, no la tens, és que visc a Afganistan i és que no puc aconseguir la documentació. Ho sento, no pots entrar. Funciona així la cosa. I després, d'altra banda, realment és vergonyós, vergonyós, que una noia, Fàtima té ara 21 anys, 22, no sé ni si ha fet encara els 22, una noia. S'hagi d'encarregar de fomentar l'educació i fer classes online per les dones i per les noies que estan a l'Afganistan. I que ningú, ningú, s'hagi dignat, ni a Catalunya, ni a l'estat espanyol, ni a cap país europeu, a impulsar l'educació online, encara que sigui això. Perquè ningú. Totes les petites iniciatives, perquè són petites iniciatives que hi ha, són o de particulars o d'associacions. És a dir, menys omplir-se la boca i més fer coses, menys discursos institucionals i de condemna del règim dels talibans, i més actuar i fer, encara que siguin aquests petits grans de sorra, per aportar i per impulsar petits canvis a l'Afganistan.

Sí, sí, perquè si no estem veient abocades, dèiem al principi, doncs, dos milions i mig de nenes que ja no van a l'institut, les altres, que en un país que em sembla que té 47 milions d'habitants, imagineu-vos quantes nenes petites hi ha, estan destinades a anar a la madrassa, a anar a una escola islàmica, a no sortir d'allà i a tenir una vida reduïda i petita. O sigui, que estem parlant d'una salvatjada de proporcions màximes, ho dèiem al principi, que està lluny.

Salvageada en la qual nosaltres hem contribuït. Perquè si dius, mira, no podem resoldre la situació de tots els països del món. Però és que a l'Afganistan hem estat 20 anys, hem estat 20 anys, i els hem deixat tirats. És la nostra responsabilitat el que està passant en aquell país, no? Els talibans tenen més poder que mai, també, perquè s'han quedat amb totes les armes que els països occidentals van facilitar a la policia i a l'exèrcit afganès. Els talibans abans no tenien helicòpters, ara tenen helicòpters. Abans no tenien drons, ara en tenen drons. Realment, jo crec que som completament secs de donar l'esquena a un règim fanàtic que no sabem com pot acabar.

Mònica Bernabé, escoltant, moltíssimes gràcies, és un goig sentir-te. A veure si algú pren nota, si ens està sentint. El grupet nota i comença a plantejar-se que potser no només ho ha de fer una noia de 21 anys per internet, per l'Instagram, jo feia la conya que si era influencer, però també és trist a través d'una story d'Instagram que hagi de donar classes a nenes del seu país. Potser podem tenir una pensada i fer-ho d'una altra manera. Moltes gràcies. Gràcies a tu.

A Catalunya Ràdio, les dones i els dies. Amb Montse Virgili.

Ui, avui venim molt tranquil·lets. Olga Avalos, com estàs?

Bona nit, Montse. Molt bé. Que tens son, que tens son. Una mica. És que portes uns dies farcidets. Vinc una mica ressacosa. Sí? Però no del qual, sinó a nivell emocional. Perquè, clar, la setmana passada vas ser al Mercat de Música Viva de Vic. I clar, quan entres en aquesta voràgine festivalera, des de dimecres fins dissabte, entres en una bombolla on tens tants inputs tota l'estona que costa una mica refer-se i pair tot el que veus.

Bé, vens a passar quatre dies allà, has estat treballant allà al Mercat de Música Viva de Vic, o sigui que vens amb notícies fresques presentant-nos dones que, com aquesta que està sonant ara, la Clara Man, que.

És una de les descobertes que he fet en aquest Mercat de Música Viva de Vic, que és aquesta cantautora britànica que va actuar en l'Església dels Dolors, que és un dels escenaris potser més màgics o més místics que hi ha a Vic, i realment em va sorprendre la seva veu i com només amb una guitarra i una veu o piano, perquè anava combinant podia crear aquest univers tan màgic. Però no té cap relació amb Catalunya,

simplement que va venir aquests dies per aquí, perquè a vegades sembla que en el mercat de música viva de Vic sobretot hi ha artistes del panorama català, però aquí no, encara que es digui.

Sí. De fet era una proposta internacional del festival que cada vegada va introduint també aquests artistes de fora i és una ella es va donar a conèixer pel Van Camp penjant, autodidant-se el seu primer disc, les seves primeres cançons el 2021, ha publicat un disc l'any passat i això l'ha permès donar-se a conèixer internacionalment amb cançons com la que estem escoltant doncs escolta.

Anem a sentir-ne un altre, escoltem-ne un altre de la Clara Mann, amb dos N's, eh? Quedeu-vos amb aquest nom.

A veure, i ara et pregunto dues coses importants. Aquesta noia m'has dit que és britànica, però mig francesa?

Sí, ella va néixer al sud de França, en un entorn rural, i allà va descobrir tota la música més folklòrica, més tradicional, també la música coral, i es va introduir a la tradició de la chanson francesa, amb Jacques Roel, Edith Piaf, i després, adolescent, es va traslladar al sud d'Anglaterra, i allà va convertir òbviament començar a incorporar altres tradicions musicals jo crec que no sé si estaràs d'acord amb mi que l'escoltes i penses té una mica de Nick Drake té una mica fins i tot de Tom Waits o d'altres cantautors

jo crec que és molt anglesa encara que potser va néixer a França aquesta manera de tocar em recorda l'Elisa Pergis aquesta música una mica setantera també. Estava aquí buscant a la Wikipedia perquè volia saber quants anys tenia, perquè aquesta gent tan jove i tan fantàstica. No ho posa perquè em sembla que és massa jove

i tot té vint i pocs anys però igualment tot i la seva joventut sobre l'escenari tenia una presència molt imponent i de fet a mi em fascina com la gent és capaç d'aguantar concerts simplement amb una guitarra i una veu jo amb 23 anys ja et dic jo que hagués agafat la guitarra i m'hagués amagat darrere doncs ella no. Ella, diguem que té, ella amb la seva veu i la seva forma de tocar, doncs jo crec que moltíssima gent es va quedar sorpresa de conèixer la Clara Amant. I a més, a Vic va presentar el seu nou disc, que es publicarà el proper octubre, que es diu Wishbone.

Doncs escolta, ens apuntem a aquest nom fantàstic. I a veure, ara, és que clar, aquí jugues sobre segur, perquè la Mar Pujol és de les coses que més m'agraden en aquest món. La meva cantant preferida ara mateix i ha vingut algunes vegades a aquest programa, però és que clar, és que és meravellosa, i tu la vas poder veure, eh? Sí, la vaig poder. Vinga, doncs, Marc Bujol, aquesta sí que és més d'aquí, és de Lluçanès. Porta'm, allà on vius tu,

que a les nits hi ha cuques d'allà. Passijollos d'herba seca i creuem camp a través. Ja et veig davant meu amb aquest verd de bollonet.

Ja et veig davant meu davant d'aquest verd de bollonet. És que ens encanta. És fantàstic, la Mar Pujol.

I no arriba als 30, eh, tampoc. 27 anys. Mare meva. A la presó. Doncs a Vic va presentar el que serà el seu proper disc.

Sí, o sigui, tu ja has sentit cançons del nou disc. Ets aquesta persona. Sí. Quina ràbia.

No pots explicar alguna cosa de qui van? Alguna cosa? A veure, és un disc en el que, així com en el seu primer àlbum, que va ser Cançons de rebost, que de fet aquest tema que escoltem forma part d'aquest disc del 2024, Era com la seva carta de presentació, agafava la cançó tradicional, la portava al seu terreny, fins i tot sota la producció d'en Jordi Mates, amb aquesta delicadesa. Clar, en aquest segon disc, diguem que ella recull tota l'experiència d'aquests dos anys, que clar, ha estat molt intens, realment, del món autodidacte, autodidacta també el seu primer EP, i després diu, uau començo a tocar l'Atlàntida davant de 800 persones que ha passat en aquests dos anys. Doncs tot aquest viatge ja l'està explicant en el seu proper disc i parla de les contradiccions, de dir estic aquí, no estic aquí, com ha de ser el meu so, es va fer acompanyar d'una xalista, per tant, Ella va avançant, però sobre el camí ens ho va explicant en aquest nou disc.

Aquesta sinceritat que gasta la Mar Pujol, perquè m'imagino que és difícil trobar la teva veu, encara que sàpigues que ets molt bona tocant i cantant, trobar allò que et representarà. És el drama de totes les cantants quan comencen.

I sobretot, si parteixes del món del folk, és impossible que no se't col·loquin certes etiquetes o referències a. Sílvia Esprés Cruz, Maria del Mar Bonet,

etc. Com surts d'aquí i crees la teva pròpia veu? Doncs la Mar Pujol en té molt de pròpia veu, així que sentim un altre tema de la

Mar Pujol. Una flor cada matí Un got

d'aigua per cada abril A Catalunya Ràdio, les dones i els dies Tot el seu lloc.

Avui anem tranquils, us ajudarem a dormir. No us dormiu, que després ve la nit dels ignorants i, si no, em trucaran, em reclamarà, la Marta Romagosa em reclamarà i em dirà Virgili, que has fet amb els meus oients, que ara no tinc ningú aquí a l'altra banda.

Home, són cançons tranquil·les, però que conviden a escoltar. Escoltar què diu la lletra, quin univers transmet, etcètera. Mar Pujol, la veritat és que hi havia moltíssima expectació per escoltar les noves cançons de Mar Pujol i això vol dir que s'ha fet molt bona feina i que ella té un futur increïble, la veritat. Doncs escolta,

estarem molt pendents del que faci, no saps quan surt el disc nou? A l'octubre. A l'octubre, eh? A l'octubre, d'aquí uns dies. I sabem com es diu? Sí, es diu D'aquesta aigua no em beuré. D'aquesta aigua no em beuré, pues nosaltres estem assadegades, o sigui, que tragui el disc allà, Hidden Track Records, m'imagino. Les ha portat. No, no, i tant, que la portaré. És que no, estic esperant una altra cosa. Jo tot ho faig perquè vingui ella. Molt bé. Un altre, jo crec que és un monstre aquesta de la que parlarem ara, o sigui, és d'aquesta, ara que parlàvem d'això de que a vegades quan comences és difícil trobar el teu camí, jo crec que de la que parlarem ara, que és la Magali d'Azira, ja no en faig més, la misteriosa. Jo crec que també he tingut aquest problema, però perquè al cap li va a 2.000 i té tanta potència en fer coses, i fa tantes coses diferents, i les sap fer bé, que clar, dius, com, amb qui em quedo? Sí,

jo crec que és tan és tan bon músic, la Magali d'Arzilla, i tan polièdrica, sap fer tantes coses, toca tants instruments, és compositora, etc. Entén tan bé la música que crec que. Que no voldries estar al seu lloc. No, perquè té una missió complicada.

Doncs escolta, sentim a Magali d'Azira. Creó ràpid que no te maten,

que no expliquen cuentos, que a permutar no te enganan. Et cuido el meu rock, i amb bolletes te tenga prop. Te amo al meu infestí,

al trimbable tomatito mío. A mi el que m'agrada més de aquesta dona, de la Magalida Zira, és que canta en català, però a vegades no, a vegades canta en una llengua pròpia, i la manera de cantar i de recitar es converteix

en com si fos un instrument. Sí, perquè ella ve del jazz, ella té formació jazzística, i per tant en el jazz també a vegades les línies s'esborren, entre que és una cosa i l'altra, també hi ha aquesta forma de cantar que ella també ha après, d'on ve també de la Sant Andreu Jasvant, doncs ella també era cantant, sap fer escat, que es diu que és aquesta improvisació amb la veu, i per tant ella uneix tots aquests mons. Jo ho faré un dia això al programa, estaré dient Olga Ábalos i faré. Hauríem de fer allò del. No em sortirà igual de bé, però, escolta'm, tot no pot ser. Bueno, doncs la Magalí d'Azira la vaig. En aquest mercat de música via Vic presentava un projecte amb un cantautor basc que es diu Xavier Badiola i era un projecte que ha sortit d'una residència dintre del contexte de la Fàbara i Coats. I per mi va ser com dir, mira, és un dels pedaços, una peça més del puzzle que conforma tot el gran univers de Magalitza, d'Azira, i m'anava molt bé parlar d'ella perquè és el contrast amb aquestes dues altres cantautores. Ella ve d'un context acadèmic que d'alguna forma ha hagut de reaprendre a introduir altres llenguatges musicals menys acadèmics, per dir-ho així, el pop, el folk, etc. Oblidar-se de que ens ha.

El que ens passa a nosaltres cada dia, Antonia.

Who am I to write a song in my position? Am I young to be involved in contradictions? As I'm making lunch, there are 90 humans drowning.

Que us heu enamorat, eh? A nosaltres ens passa el mateix, esteu sentint les dones i els dies, i avui amb l'Olga Ábalos, la nostra reina, la dona del bon gust musical, aviat de l'inèdit, eh? Jo ja estic allà comprant d'entrades, eh? Com una boja. Haurem de fer llista, eh? Ui, se'ns acumula la feina. A més, aquest any fan homenatge a Marian Faithfull, amb la qual cosa jo estic ja, que no toco ni quarts ni hores, de feliç. Si vols fem un especial, Marian Faithfull. I tant, farem tot el que vulguis de la Marian Faithfull. Vinga, ja m'ho apunto. Magalida Zira, aquesta dona que ens presentaves avui, per qui encara no la conegui, i una dona amb una formació increïble, eh?

Sí, va néixer el 97, és a dir, per tant té gairebé 30 anys i la vam conèixer gràcies a ser contrabaixista i cantant de la Sant Andreu, ja es va néixer d'aquesta fornada, d'aquesta padrera, no?, de grans jazzwomans, i ella a partir d'aquí ha anat configurant la seva trajectòria, fent col·laboracions, fins a publicar els seus dos últims discos en solitari com a líder dels seus projectes.

Doncs, escolta, molt pendents de totes aquestes dones, que avui ens n'ha parlat l'Olga Avalos, clarament Marc Pujol, Magalida Zira, i nosaltres ho deixem aquí. Roser Pereira Moraga, Celia Forment, Mireia Isar, Albert Castellví, Elena Miquel, Ismael Cebrián, avui, i qui us ha parlat, Montse Virgili. I tornarem demà amb classes d'autodefensa. No perquè les necessitem, eh? Perquè les volem fer. Això a les 11 de la nit a Catalunya Ràdio. Bona nit.

I don't speak much French but I try to understand Tell me your life Tell me your life Long life to the newborn Long life to the newborn.