Mònica Bernabé, periodista: "La UE s'ha reunit amb els talibans. Es reuniria amb Estat Islàmic?"

Laili, Laili, Laili jaan, jaan, jaan, mara kushti baar, mon. Laili, Laili, Laili jaan, jaan, jaan, mara kushti baar, mon. Deye kishlap naamadee jaan, jaan, jaan, dele ma kardi wairan. Deye kishlap naamadee jaan, jaan, jaan, dele ma kardi wairan.

Mònica Bernabé, bon dia. Hola, bon dia. Com estàs? Doncs aquí estem. Sí, perquè has estat uns quants dies fora, també, no?

Doncs sí, a l'agost vaig anar a Kabul una vegada més per veure quina era la situació allà amb el regent dels talibans. Ara en parlarem àmpliament, però abans explica'm què és el que sentim, Mònica. Doncs aquesta cançó és una cançó d'Ahmad Sahir, que és com un cantant mític de l'Afganistan, que es considera, l'anomenen l'Elvis Presley d'Afganès. Caram! Sí, sí, és tot un mite al país i jo crec que és molt significatiu escoltar la seva música ara perquè els talibans han prohibit la música a l'Afganistan, quan és un país en el que la tradició musical és bestial. Ahmad Shahir és un cantant que jo vaig estar escoltant moltíssim durant una època, sobretot quan vaig marxar de l'Afganistan després de viure-hi durant gairebé vuit anys, que es diu ràpid.

Quan vas marxar, com era aquell país? Tenia energia? Tenia vida?

A veure, a l'Afganistan mai no ha estat bé ara tampoc ens podem inventar coses quan jo vaig marxar a final de l'any 2014 era el moment on estaven marxant també la majoria de tropes internacionals de fet a l'Afganistan van arribar a haver-hi 150.000 militars estrangers desplegats i el 2015 al començament del 2015 van quedar només 15.000, o sigui de 150.000 a 15.000, o sigui la cosa va canviar radicalment. Amb la qual cosa la seguretat va començar a degradar-se moltíssim i ja el país va començar a anar a la deriva. El 2021, sis anys més tard, va ser el sumum, quan va ser la retirada total, però no es pot dir que a final del 2014 la situació estigués bé ni molt menys. Sí que s'havia fet molta feina de reconstrucció perquè era un país arrasat. La capital, hi havia barris sencers arrasats el 2001. La situació de vulneració de drets humans era patent i també era patent la feblesa de les institucions afganeses perquè estaven en bona part controlades per criminals de guerra que van arribar al poder amb el vistiplau de la Comunitat Internacional, que això és el que sorprèn més.

Ara fa poc de va fer cinc anys que els talibans van tornar al poder a l'Afganistan, que quan vaig llegir penses, ostres, cinc anys ja, el temps passa volant. I tu ja has tornat, com deies, t'has tornat a un país, per això que expliques en diferents reportatges que has fet, on fas una descripció molt exhaustiva, però molt significativa, del que és l'abans i el després. Per exemple, dius. L'aeroport ha millorat, no paren de construir edificis nous, el color dels taxis ha canviat, dius que a Kabul hi ha càmeres de seguretat, que no hi ha cap ambaixada occidental, que no hi ha imatge de descontrol i que el règim és molt més potent. La sensació és que hi ha un control molt clar, molt evident.

Això que no hi ha descontrol, a l'Afganistan sempre hi ha descontrol, això d'entrada. Però si ho compares amb cinc anys enrere, i a més jo el que m'esperava trobar era aquest descontrol encara més en augment i un règim feble. I el que m'he trobat. És que no és així, que el regent dels talibans cada vegada té més força i que a més té capacitat d'impulsar canvis a una ciutat com a Kabul, que és una ciutat de 5 milions d'habitants, i promoure la construcció d'habitatges o arreglar. Un munt de carrers o obrir noves avingudes que estan obrint a Kabul. Això no vol dir que vulguin millorar la situació de la població afganesa, ni molt menys, sinó que el que jo vaig poder entendre és que intenten donar una visió que ells no són quatre fanàtics, que no saben el que fan. És el que pensem des d'aquí.

Els talibans no són gaire espavilats. Exactament. I tu dius, sí, funcionen bé. Jo no sé si són gaire espavilats o no. Gestionen i financiem bé.

El que està clar és que, si no són espavilats, és que tenen algú al darrere que els està ajudant. Això que has dit, que han canviat el color dels taxis, que dius, això quina importància té, a mi em va cridar l'atenció perquè, curiosament, ara els taxis a Kabul són del mateix color exacte que els taxis a Qatar. Qatar és un dels països que és aliat nostre i que ha estat finançador d'alguns equips de futbol i resulta que Qatar està donant suport al règim dels talibans i, per exemple, ara està construint un macrocomplex residencial a Kabul que cedirà al Ministeri d'Habitatge talibà un cop estigui enllestit. O sigui, cosa que ens hauria de fer pensar.

No és casualitat. I segueix havent-hi la

policia de la Moral pel carrer? Sí, són talibans que van en una mena de bata blanca, com si fossin metges, criden bastant l'atenció, i van controlant sobretot que les dones vagin vestides com ells consideren que han d'anar vestides de forma correcta, o sigui, vol dir que no se'ls vegi cap cabell, que portin la cara tapada, ara la majoria de dones van amb una mascareta a la cara, i que vesteixen amb una túnica normalment negra. Ara la majoria de dones a l'Afganistan van vestides de color negre.

Tu dius que un règim tan fanàtic com el de l'Afganistan ens pot acabar afectant. Això per què i com ens pot arribar a afectar?

L'Afganistan ja ens va afectar el 2001, quan va haver-hi l'atemptat contra les Torres Bessones a Nova York, que a ningú li interessava per l'Afganistan, i resulta que el terrorista saudita Osama Bin Laden estava a l'Afganistan, on els talibans li donaven asil, i des d'allà va idear aquest atemptat contra les Torres Bessones protagonitzat per Al-Qaeda. Llavors, quan a nosaltres ens va interessar l'Afganistan, perquè la nostra integritat física es va posar en perill, un país on s'està fomentant el fanatisme, on a les escoles s'està promovent. Una interpretació fanàtica de l'islam, on les dones no poden fer absolutament res, estan tancades a casa, on poses la televisió i l'únic que escoltes és la recitació del Corà, on vas pel carrer i veus tanques publicitàries recordant als afganesos que han de ser bons musulmans. No sé, potser ara de forma imminent no passarà res, però s'està creant un caldo de cultiu que jo crec que això d'alguna manera ens ha d'afectar. I si a sobre acceptem els talibans com a interlocutors vàlids, perquè la Unió Europea, cal recordar que es va reunir amb els talibans.

Aquest és el punt també important, al final el paper de la Unió Europea en tot això, que està mantenint-hi el contacte, no?

Sí, la Unió Europea es va reunir a Brussel·les, va convidar a Brussel·les, que té delicte, a representants talibans per negociar la deportació d'afganesos a l'Afganistan. Es va vendre inicialment que es volia deportar afganesos que haguessin comès algun delicte greu i la realitat és que es volen deportar afganesos que estiguin en situació irregular, o sigui que no tinguin els papers en regla, no és que hagin comès un delicte penal ni molt menys. Però el fet de seure'ns a negociar amb els talibans suposa el desconeixement i que no ens fem ni idea del que està passant a l'Afganistan. Jo em pregunto si ens seuríem a negociar amb l'estat islàmic. Se'ns passaria pel cap negociar amb l'estat islàmic? Possiblement diríem, com dius, no, no, impossible, no? Per què negociem amb els talibans quan la ideologia és similar, no?

Parles de les dones, i les nenes què? Perquè les nenes tenen prohibit estudiar a partir dels 12 anys.

Sí, sí, sí. Doncs, no sé, això seria com a partir de l'ESO, per entendre'ns, les nenes s'han de quedar a casa, no? Però què fan a partir dels 12 anys? Doncs a partir dels 12 anys es queden a casa, ajudant la seva mare. Ara han començat a obrir-se un munt de madrasses, o sigui, d'escoles islàmiques, que també és significatiu, perquè quan els talibans van arribar al poder el 2021 hi havia 5.000 escoles islàmiques i actualment hi ha 23.000 escoles islàmiques. Amb la qual cosa també és això, que el règim dels talibans no és res improvisat, també una estratègia d'anem a radicalitzar, en certa manera, a transformar la societat afganesa. Llavors, moltes famílies que s'ho poden permetre, perquè les madresses cal pagar, les classes allà, envien les seves filles a les madrasses, no simplement perquè facin alguna cosa, no? I allà, doncs, aprenen-la a curar i en moltes ocasions, doncs, també els ensenyen una interpretació completament fanàtica de l'Islam. Però com ha de ser una dona, no?, també, al final. Sí, exactament, que la dona, doncs, s'ha de casar, ha d'obeir el marit, ha de tenir fills i ha de quedar-se a casa cuidant de les criatures, no? Tu es pot parlar amb alguna d'aquestes nenes?

Són nenes de 12, de 13 i de 15 anys que deien que volien estudiar i que somiaven ser metges, professors o fins i tot presidentes de l'Afganistanet, deien. Quin futur tenen? Quin futur els espera? Què els traslladen a casa seva, per exemple?

Aquestes nenes les vaig entrevistar en aquestes escoles islàmiques. He de dir també que algunes escoles islàmiques, ni molt menys totes, però algunes, com els talibans no poden controlar que s'ensenya a les aules cada hora a les escoles islàmiques, algunes estan ensenyant de forma clandestina el que serien les matèries d'educació secundària. Jo quan vaig entrevistar aquestes nenes, que a més anaven, clar, tu les veus, van vestides completament de negre, tapades, algunes amb mascaretes, et donen una visió de radicalitat, per entendre'ns, i quan les vaig començar a entrevistar em vaig quedar completament sobtada de, ostres, Aquestes nenes ens donen mil voltes a molts de nosaltres, perquè tenen un discurs molt clar i que el que està passant allà no és normal. Doncs això, tu has dit que una d'elles, jo vull ser presidenta de l'Afganistan. Ho deia perquè deia que aquesta situació no es pot mantenir, cal canviar el país totalment. Elles veuen que no tenen cap futur, l'únic futur és casar-se. Que vist des d'aquí es pot pensar, bueno, mira, si et cases, si et toca un marit que encara t'agrada i l'estimes, no hi ha cap problema. Però és que a l'Afganistan les coses no funcionen així. A l'Afganistan els matrimonis socialment el que funciona, l'estructura social està muntada en que els matrimonis són matrimonis concertats. Això vol dir que els teus pares t'escullen un home que normalment no l'has vist en la teva vida o potser és el teu cosí, saps?, s'arriba a un pacte entre famílies el noi paga una gran quantitat de diners als teus pares per casar-se i és com passes a ser propietat del teu marit, no? Com que compra i ven un objecte o un cotxe o el que fos, no? Exactament, no? Jo quan jo vivia a l'Afganistan, fins que vaig viure de l'any 2006 a 2014, un dels reportatges que vaig fer és que a les maternitats, les noies, després de casar-se, moltes noies anaven a l'hospital sagnant. Perquè després de la primera nit de noces, doncs, se'n anaven i se'n anaven, bàsicament, perquè havien mantingut relacions sexuals en contra de la seva voluntat amb un estrany, encara que aquell estrany fos el seu marit, no? Doncs això és el. Això és el futur que espera aquestes noies, no? De fet, si tu els preguntes, us voleu casar, la majoria és un no rotund, no es volen casar, no?

I la societat com està? Perquè se senten abandonats, per exemple, per la comunitat internacional?

Els afganesos se senten. Clar, què entenem per comitè internacional? Perquè nosaltres ens mirem al malic i ens pensem que el comitè internacional som només nosaltres, però la comitè internacional és molt més àmplia. I l'exemple és que els països occidentals han establert un bloqueig internacional econòmic al règim dels talibans, però els talibans han buscat d'altres aliats. Ara la Xina és el gran aliat de l'Afganistan, Rússia, Irà, Índia, Qatar, o sigui que la comunitat internacional és molt àmplia. La població afganesa jo crec que mai ha acabat de confiar en els països occidentals. Pel fet que quan els països occidentals van arribar a l'Afganistan el 2001, van pactar amb tota una sèrie de senyors de la guerra, van treure els talibans, però van posar uns altres líders militars que havien comès tot tipus d'atrocitats. I que els van catapultar al poder. Jo quan vivia a l'Afganistan la gent em deia, però és que no acabem d'entendre, perquè vosaltres parleu de drets humans, però és que us heu fet amics d'aquests i els heu posat al poder, llavors no ens entra al cap. Llavors, jo crec que la població afganesa mai va confiar que els occidentals, que ens presenten com a civilitzats i als defensors dels drets humans, estarien compromesos realment amb l'evolució del país.

Tu, Mónica, t'ho sents com a casa teva? És a dir, quan hi has tornat t'has sentit que allò era casa teva? O has deixat de sentir-ho?

És difícil dir si a veure, casa meva és Barcelona això no hi ha cap mena de dubte però sí que lògicament tinc una vinculació emocional a l'Afganistan perquè porto viatjant-hi 26 anys la primera vegada que vaig viatjar va ser l'any 2000 o sigui he vist tota l'evolució del país en aquests últims 26 anys i vaig viure durant 8 anys allà. És difícil dir que és casa meva perquè Afganistan és un país molt difícil. És a dir, un país on tens talls d'electricitat constantment, on la seguretat no està garantida, on la violació de drets humans és constant, és difícil sentir-te a casa teva. Però sí que sento una vinculació emocional i sobretot em fa molta ràbia perquè jo quan em vaig establir com a periodista a l'Afganistan l'any 2006 era com molt idealista de si es pot canviar el món i veus que no perquè els països es mouen per interessos. Llavors, estan molt bé els discursos, queda molt bé, està molt bé el que diuen els polítics, queda molt bé, però la realitat, quan estàs sobre el terreny, les coses són totalment diferents. Per això, per mi és molt important tornar al país, perquè és molt diferent la informació que pot arribar per aquí, per internet, fer una entrevista per telèfon o tot el que tu vulguis, que anar allà i veure fins a quin punt arriba el cinisme internacional.

Sempre hi vas sola i com a periodista, que allà entenc que no volen periodistes. No, no són molt ben rebuts, diguem. Més bé és dona, o sigui, tens tres elements, ja sola, dona i periodista. Eh.

A veure, jo crec que el fet de ser dona, en aquest cas, en juga a favor meu, en certa manera, crec. Vull pensar, jo vaig amb aquesta idea, no?, perquè pensen que, bé, com ets dona no t'entraràs de gaire, no ets tan perillosa, no? A més, jo soc petiteta, baixeta, no?, com, bueno, aquesta no farà res, no?, Això m'ajuda a passar desapercebuda. De fet, també el fet de ser dona també m'ha facilitat moltíssim la feina en aquest últim viatge, perquè, com he dit abans, les dones van vestides completament de negre, porten una mascareta, les dones afganeses, les dones estrangeres, en teoria no han d'anar d'aquesta manera, però jo hi vaig d'aquesta manera i això em permet passar totalment desapercebuda i que no sàpiguen què estic fent.

Però en tot cas estàs fent un acte valent. Molta gent t'ho diu, que ets una persona valenta. Tu t'hi consideres?

No, no em considero una persona. Home, lògicament tens una certa, no diria valentia, però sí, potser una altra persona no hi aniria. Però sí que em conec una mica el país i els codis. Això no vol dir que no em puc refiar, això no vol dir que puc anar de sobrada. Jo vaig a l'Afganistan i tot és. No. Però això em dona unes eines que em permet buscar escletxes per intentar moure'm i aconseguir la informació

Mònica Bernabé, moltíssimes gràcies per acompanyar-nos i per explicar-nos aquest viatge i et seguirem llegint i quan hi tornis a anar ja ho saps, torna i ens ho expliques Moltíssimes gràcies Gràcies de veritat, bona feina.