Mónica Cortés ens ajuda a identificar i entendre les altes capacitats

La Mònica Cortés és psicòloga especialitzada en altres capacitats i és coordinadora del grup de treball d'altes capacitats del Col·legi de Psicologia de Catalunya. Així d'entrada, Mònica, si jo et dic, com definim altres capacitats?

Partim que és un perfil heterogènic, un grup de persones amb un perfil heterogènic. I multidimensional. Dins d'aquest perfil, evidentment, si estem parlant d'altes capacitats cognitives, estem parlant de persones que aprenen de manera més fàcil, de manera més ràpida, de manera diferent, que tenen una curiositat inusual per una gran quantitat de temes diversos. Potser que tenen, quan són més petits, unes inquietuds i els interessen certs temes que no corresponen amb la seva edat fonològica.

Allò de dir, aquest nen sembla més gran pel que li interessa, no? Ui, parla com un vell. Ho dic amb tot el carinyo, que la meva criatura fa unes coses, perquè és un avi ara, no? Són aquestes criatures, no? D'acord, i en adults?

En adults seria una mica més o menys el mateix, però en funció de la trajectòria que hagin tingut aquests adults, doncs podem veure.

Molta curiositat o ja no tanta. D'acord. En funció si els hem estimulat, si els hem acompanyat, potser s'han rendit i no han aprofitat del seu potencial. D'acord. Mira, comencem pel final. Mònica, a veure, per què és important el diagnòstic? Com ens deia ara aquesta oient. Nosaltres no parlem de diagnòstic,

parlem d'identificació. Identificació. Perquè diagnòstic equivale a algun tipus de patologia i les altres capacitats intel·lectuals no són cap patologia. Per favor. I un superdotat té una patologia? No. Ah, d'acord. Com s'entén aquí a Catalunya, perquè no totes les comunitats s'entén de la mateixa manera, dins del concepte d'altes capacitats hi hauria aquells que tenen algun talent o aquells que els tenen tots. I seguim parlant de superdotació. Superdotació en tots els casos? No, en tots els talents. Ah, en tots els talents, d'acord. O en totes aquelles àrees de coneixement que nosaltres podem avaluar. El Leo Messi té una alta capacitat amb la pilota? Podria ser, que tingués un talent esportiu.

Però no és superdotat perquè no els té tots. Tu i jo tampoc, eh, Núria? Perquè si a mi em fas sumar 4 i 4, bueno, 4 i 4 encara. Per situar-me. Jo la matemàtica, mare de Déu. Perquè pot ser que algú repunti amb una matèria, diguem-ne, i amb l'altra sigui directament un 0. Exactament. A veure, Mònica, estàvem parlant de nadons. Què més podem detectar en els nadons? Per dir, he d'anar a un psicòleg. Amb nadons és una mica complicat,

perquè a part de tota la part més qualitativa que nosaltres podem observar com a famílies, com a especialistes, tenim una part quantitativa i una part de proves psicomètriques que són les que ens serveixen per poder fer aquesta identificació. Llavors, aquestes proves per nadons no hi són. Sí que és cert que aquests nadons acostumen a ser molt desperts, normalment no dormen, Estan molt més atents a tot el que passa al seu voltant. Potser molt més sensibles als estímuls que hi ha al seu voltant. Una cosa recurrent que expliquen les famílies és que mai ha fet la migdiada o que mai ha dormit bé. Aquest és un clàssic en nadons. Que no vol dir que tots els nadons que dormin malament tinguin altes capacitats. També hem de dir que en aquestes edats ja no nadons, sinó en aquestes edats primerenques, hem de parlar de precocitat. No podem parlar ni de talents ni de superdotació, perquè el seu cervell encara està en desenvolupament. Ara m'ha fet pensar una cosa. És hereditari? Les altres capacitats són hereditàries? Hi ha estudis científics que parlen que entre un 50 i un 80% dels casos poden ser hereditaris. 50 i 80%.

Home, si té els dos fills, que tenen altes capacitats, hi ha un punt genètic, no, aquí, en aquest cas? Sí, sí. Què detectem en els adults?

O com podem dir, calla, que potser convindria que anés a un expert, que em digui si realment això respon a unes altes capacitats, o si soc neurodivergent, o si simplement se m'escapen segons quines coses a l'hora d'abordar-les, o no tinc prou eines.

Una cosa que ha dit, que és important, és que no sempre les altres capacitats van lligades al rendiment acadèmic. Ell ha explicat que va fer fins a 8a. EGB, sí, sí. Això passa moltes vegades. Sí que tenim erroneament associat que altres capacitats són rendiments acadèmics excel·lents, i no sempre passa així. Hi ha molta gent que no estudia. No passa res. Això no vol dir que no tinguin inquietuds, com les que explicava el Roger, i que no acabin tenint aquests interessos per moltes coses que que no saben ni per què interessen, però m'acaba interessant tot. I quan m'interessa alguna cosa, doncs tinc aquella intensitat que vull arribar fins al fons, perquè vull saber tot d'allò. Que potser després, quan ja ho sé, me'n vaig a un altre tema. D'acord, pots saltar l'interès, eh? Salta, salta l'interès. D'acord. Normalment no es queden fixats en un sol interès. Sí que potser la pregunta la faria darrere, no? Què venen explicant els adults, quan arriben a consulta, del per què sospiten, no? D'acord, què expliquen? Expliquen, una trajectòria escolar diversa, sense acabar d'encaixar molt ni en la part acadèmica moltes vegades, perquè, com heu dit abans, la manera en la que s'educa, en la que s'ensenya, està pensada per un grup normatiu que és majoritari, però que no és el de les persones amb altes capacitats. Llavors, s'acaben avorrint a l'aula. Acaben fostrant moltes vegades aquesta curiositat o aquestes ganes de preguntar més als tutors o als seus docents, perquè se li diu, espera't, ara no toca, tu que sempre contestes, doncs ara no contestis. Tot això és un procés que el viuen. I per una altra banda, a nivell personal o a nivell emocional, se senten molt diferents de la resta. Que no acaben d'encaixar en cap grup. I això tampoc vol dir que tinguin problemes de relacions socials, perquè això és un altre tòpic que també.

Mira, un altre tòpic que desmuntem. No tenen problemes de relacions socials, sinó que no se senten part de cap grup en concret. Per què? Perquè en edat escolar,

potser la seva edat cronològica és la que toca, però la seva edat mental és superior a la cronològica. Potser està dos anys més per sobre. Llavors, s'avenen molt bé o comparteixen molts més interessos amb alumnes més grans que ells o amb adults, fins i tot. Llavors, no acaben d'encaixar amb el seu grup de companys d'aula perquè els agrupem per edat cronològica. Clar.

Una edat més durativa de cadascú, diguem-ne, no? D'acord.

Un exemple, per exemple, doncs, nens que amb 3 anys tenen introduïts les normes, o el joc normatiu, o el joc amb regles, i intenten jugar amb els seus companys seguint unes regles. Els seus companys no estan per això. Estan, doncs, per cadascú jugar el que vol,

l'altre. Això és la frustració que comporta això, no?, haver de compartir espai. T'ho ara imagina't, Núria, que tu i jo ens posem a jugar al monopoli i juguem amb persones que no aguanten les regles, no? Aleshores, clar, hi ha una frustració. No encaixes amb aquestes persones que no segueixen les regles, no? D'acord. Més? Més, Mònica?

Jo no entenc la diferència entre tenir un talent i una alta capacitat. Perquè, per exemple, Elisenda, nosaltres, val més de dir-ho, però vull dir, igual que jo soc molt dolenta cuinant, crec que tinc un talent, per exemple, fent presentacions. Per mi això no és una alta capacitat.

D'acord, no? És interessant, que se't doni bé una cosa,

on està el llindar. Una habilitat, tu pots tenir moltes habilitats, òbviament, tothom té habilitats. Tal com s'entenen les altes capacitats, dins de les altes capacitats es pot parlar de talents, com per exemple, doncs un és molt bo en matemàtiques, i nosaltres podem avaluar-ho això i podem dir que aquest noi o aquesta noia té un talent matemàtic, però potser no és aquest talent. I potser té altres habilitats, com habilitats esportives o, a més a més, li agrada cuinar i cuina molt bé. Però una cosa són talents que es poden mesurar, que forma part també de. D'això encara hi ha pocs estudis, però la neurociència tira cap a una configuració cerebral diferent de les persones amb altes capacitats.

Però si una alta capacitat no es pot mesurar, pot ser que jo me'n vagi amb el mateix nen que li has diagnosticat tu amb alta capacitat i un altre psicòleg que em digui no, no en té? Sempre coincidireu els professionals perquè hi ha un ABC?

Hi ha un estàndard de tot el que recollim de la part qualitativa i un estàndard de tot el que recollim de la part quantitativa, de la part psicomètrica. A part també de la informació que recollim de les famílies, de les escoles en cas de nens escolaritzats i del propi noi o noia. Que estem avaluant. A part d'això, també tenim en compte tota la part més emocional, social i de context. Les altres capacitats intel·lectuals poden anar acompanyades de trastorns. De trastorns del neurodesenvolupament, com dèficit d'atenció hiperactivitat, com trastorns dins de l'espectre autista, com dificultats d'aprenentatge. I això és important. I és molt important saber-ho perquè no fem cap pavor als nostres fills i filles si no. Detectem una cosa i l'altra detectem una cosa i detectem

l'altra el que ens deia la Mònica no sempre les altres capacitats vol dir que siguem més intel·ligents que els altres, cert o fals?

si parlem d'intel·ligència estem parlant d'un concepte molt més ampli però òbviament el que nosaltres mesurem són capacitats cognitives intel·lectuals per tant

hauria d'anar lligat a partir de, ara la típica pregunta a partir de quin número considerem altes capacitats o no?

Jo us diré el que considera el Departament d'Educació. Es considera a partir de 120, estem parlant de talents, i a partir de 130, un coeficient intel·lectual de 130, estem parlant de superdotació. Aquí hi ha molta discrepància perquè. No només estem parlant d'un coeficient intel·lectual i d'un número, que vol dir que si és 29 ja no ho és. Evidentment, com tota la vida, no? Per això, com he dit abans, quan fem una identificació valorem moltes variables, no només aquesta.

D'acord, sospitem això, com a adults, com a nens, on hem d'anar, on ens hem d'adreçar a nivell burocràtic? Hem d'anar a un psicòleg privat? Hem d'anar al CAP i demanar al nostre metge capçalera que ens adhiri a un psicòleg o un psiquiatre? Per on hem de començar, Mònica?

Teòricament hauríem de començar per la via pública. Si són nens i nenes o nois i noies que estan escolaritzats, doncs hi ha les figures dels EAPs, que són els equips d'associament psicopedagògic depenent del departament, que són els primers que haurien d'avaluar aquests nois i noies. No obrirem aquest meló, els llaps estan saturats, ho sap tothom. Però el pediatra no pinta res aquí? Això seria via aprenentatges, via escola. Després seria la via pediatra. Que derivés, doncs, algú que pogués fer aquesta avaluació a la via pública.

D'acord. Algú seria un psicòleg de la via pública, sis anys d'espera.

Fesmic, Fediab. Sí, exactament. I el mateix passa, també, a dins de la via escola. Llavors, les opcions que tenen o és, amb sort, si poden optar per aquestes vies públiques, i si no, només hi ha la via privada. D'acord, per tant,

amb la llei a la mà, diguem-ne, l'ideal seria que hi hagués una detecció precoç a l'escola, que són les persones que més en contacte estan amb els nostres infants. Si això no succeís, o si succeís, és igual, en paral·lel, podem anar al nostre metge de capçalera, al pediatre de capçalera, al pediatre que tinguem otorgat per la nostra criatura, i allà dir-li, escolta, em passa això, em pots derivar. Si aquesta via està saturada o no respon a la velocitat que nosaltres necessitem per la o que creiem convenient per la tranquil·litat emocional de les nostres criatures, podem anar pel sistema privat. Això vol dir que podem demanar una visita amb. Un psicòleg qualsevol especialitzat en altres capacitats.

Amb un psicòleg especialitzat en altres capacitats. Sobretot que estigui col·legiat. D'acord. Perquè abans hem parlat de coach, de.

Per això ho dic, clar. Psicòlegs col·legiats especialitzats en altes capacitats. Entenc que a la web del Col·legi de Psicologia allà podem trobar un llistat de tots els psicòlegs col·legiats i especialitzats en les seves diferents especialitats. Per cert, que la setmana que ve parlarem amb l'Helena Puigquitar de com triar psicòleg en funció del que vulguem abordar. Per tant, això també pot aparèixer. Helena Puigquitar, evidentment col·legiada, eh? Sí. Per tant, trobem un psicòleg col·legiat i especialitzat en altres capacitats, demanem cita i allà.

Allà, el primer és la família, el primer que es fa és tenir una visita amb la família per recollir totes les dades d'interès i una visita o dues o les que calguin i a partir d'aquí, llavors sí que aquest noi, noia, o adolescent, doncs ve a passar les proves que hem comentat.

Quantes famílies han vingut, amb un percentatge aproximat, no cal que sigui exacte, i ha sigut un si té altes capacitats? O sigui, fins a quin punt la família té el nas ben afinat, amb un olfacte bo, o potser, per també una mica no explicar-ho prou bé mediàticament, molta gent s'apunta al carro de mirar-ho i després és que no.

És molt difícil de contestar aquesta pregunta, però sí que és veritat que hi ha moltes famílies que venen i ara venen més perquè hi ha més avorriment dins de les escoles. M'encanta aquesta resposta perquè és molt sincera. Sí, és la realitat en la que ens trobem. També és veritat que les famílies. Com dèiem abans, a algunes els encantaria que els seus fills tinguessin altes capacitats i a altres només venen buscant una resposta per dir que vull que els meus fills siguin normals. O sigui que hi ha una mica de tot. També és veritat que els que identifiquem com amb altes capacitats van en concordància amb el percentatge que hi ha de persones amb altes capacitats. A moltes famílies els diem que no tenen altes capacitats. Una altra cosa és que després aquestes famílies aquesta informació la transmetin o segueixen dient el meu fill té altes capacitats. Això també ens ho trobem. Però com si fos alguna cosa com una medalla. Sí, hi ha famílies que ho veuen com alguna cosa bona i hi ha famílies

que ho veuen com alguna cosa dolenta. Clar, no sé si és convenient que les criatures sàpiguen que tenen aquestes altres capacitats. En el cas de l'Aida és inevitable perquè l'han de pujar de curs, per tant li han de donar una explicació, no? Però és convenient que siguin conscients. En el cas de la Marta deia que ella havia lleujat els seus fills, no? Tenia una aquesta etiqueta o aquesta identificació.

Sí, i s'ha d'explicar en la mesura de l'edat que tenen. D'acord, d'acord. Perquè no és el mateix explicar-li a un nen o a una nena de 6 anys que a un adolescent de 15. Però sí, és important que ho sàpiguen perquè poden entendre moltes coses de les que els estan passant o coses de les que estan vivint que no acaben d'entendre per què. El per què d'aquesta potser diferència. Llavors sí que és important que ho sàpiguen. Una altra cosa és com es fa aquesta acceleració, aquesta flexibilització de curs, de passar un curs que en el 99% dels casos és positiva, però sempre i quan han de confluir molts elements perquè això estigui ben fet i perquè no ho visquin com aquesta noia.

Molts oients estan parlant d'un fenomen que és el de la doble excepcionalitat que és el fet de tenir una potència com altes capacitats i després un suposat dèficit com és per exemple algun trastorn de l'espectre autista o un TDAH ho haurem de tractar també en un altre programa una pregunta curta de la Marc que diu referent al programa d'avui, es pot tenir altes capacitats amb molts interessos i facilitat per aprendre però molt mala memòria?

Epa, bona pregunta aquesta. Mònica, què li diem?

Sí, no tant que sí. Igual que es pot tenir altes capacitats intel·lectuals i un dèficit de. Una cosa són les funcions executives, una d'elles seria la memòria. La pregunta ve perquè sempre s'associa a les altes capacitats de tenir molt bona memòria. I llavors, la gent que no en té tan bona, se sent com pot ser que jo tingui altes capacitats si no tinc bona memòria. Però aquí entren altres funcions cognitives que van per la seva banda, per dir-ho d'alguna manera.

És que la definició és molt àmplia, perquè ara l'última oient deia, jo era molt intel·ligent, però també n'hem escoltat d'altres, o aquí que ho heu dit, no necessàriament has de ser intel·ligent. Vull dir que per a una persona que no estem dins d'aquest món,

costa entendre la definició. Molta gent ens està demanant, ¿hi ha alguna espècie de test online que puguem fer per orientar-nos, per saber si hem d'anar o no al psicòleg? És a dir, per exemple, amb les persones d'altres sensibilitats sí que hi ha com un test, no?, que te passen, en teoria, i si respons més de, puntues més de X, pots anar a mirar-ho.

També n'hi ha per nois i noies, que són qüestionaris de screening, de preguntes fàcils i curtetes per saber més o menys si encaixa o no encaixa i estan emparedats. I on els podem trobar? Difícil ara, perquè hi havia uns que eren gratuïts però ara ja no estan penjats. Però bé, hi ha algunes webs que ara mateix no ho sabria dir, però que sí que tenen qüestionaris.

Farem una cosa, investigarem i us l'enviarem a través de. No en el xat GPT. No, per favor, no feu xat GPT. Per això teniu el Club de la Solució. Nosaltres investigarem i us posarem aquests qüestionaris disponibles. Intentarem que siguin gratuïts i els que siguin, evidentment, més rigorosos. Els que no formeu part del Club de la Solució, ja ho sabeu, 677387719, vull formar part del club. Entreu allà i allà veureu els qüestionaris penjats. Doneu-nos unes horetes de marge, que hem d'aixequejar les coses.