Mónica López: "Carmen Laforet va aprendre a ser lliure i va lluitar tota la vida per això"

Figurava com una de les perles en la selecció que ens fa cada setmana l'Àlex Gorina i l'havíem de tenir aquí. Arriba als cinemes Per què no escric res? Una pel·lícula que s'endinsa en la figura de Carmen Laforet, una escriptora que amb només 23 anys amb nada es va convertir en tot un fenomen literari.

Nunca fui Andrea. Fui su creadora.

I aquí ja tenim a Carmen Laforet però amb la veu de Mònica López. Mònica, benvinguda al Catalunya Nit. Hola, ben trobat. A veure, Déu-n'hi-do aquest projecte, és ben interessant, ara hi anirem entrant, mica en mica, però d'entrada en la presentació jo ja he dit un dels grans mals, que és Carmen Laforet nada, que és el que sabem la majoria, res més. En canvi aquí entrem en un món que és molt

més profund que això, eh? Sí, es parla de qui era ella a pesar de nada. Exacte. Com t'ha arribat aquest projecte? Una gran casualitat. Jo tinc un veí que treballa en producció de cinema, que coneix molt a la Isabel Fernández, i li va dir que era veïna, que si volia que parlés amb mi. I m'ho va dir, i jo que la vaig sentir, Carmen Laforet, evidentment, només havia llegit nada, però vaig pensar que era. M'interessava molt que fos un documental, i ja quan vaig parlar amb Isabel em va dir no, no, jo només vull que siguis la seva veu és veritat que surto com d'esquenes i quasi no se'm veu i això m'agrada molt que jo desapareixo dintre de la Carmen Laforet

que és bastant més interessant que jo sí perquè al final com a mínim a mi m'ha passat la teva veu i la seva s'acaben fonent i les imatges també és boníssim això que dius sí perquè ella la veus la cara i tu molts cops d'esquena però us acabeu confusionant.

Això és el que intentava la Isabel, que la gent s'oblidés, però sí que necessitava una presència física per poder explicar el tema de les maletes, el tema d'escriure, la fase quan arriba un moment que no pot escriure, ella al mar, els seus peus nus. I volia, jo no ho tenia clar, jo pensava, jo prefereixo només posar la veu en off. De fet, vaig entendre al principi que només volien la meva veu en off. I quan ja em van citar per rodar, dic, com o què rodar? Però mira, al final, crec que està fet amb tanta subtilesa i és bonic, és bonic, queda bé, és poètic, com has dit tu abans. Aquí hem de dir, sí,

és un documental molt poètic i hem de dir que és un projecte valent per la forma i fons, per les dues coses, crec jo. Expliquem una mica com està fet, perquè, clar, la gent això, ara ho estàvem explicant ja, però es pot imaginar a tu fent de Carmen Laforet, i no es ben bé així. És un documental que veu de documents escrits, de molt d'arxiu dispers.

Ha sigut una feinada trobar totes aquestes imatges. Bueno, això estaria guai que ho expliqués la directora. Ella porta cinc anys amb aquest projecte. Tots els projectes cinematogràfics, quan sents la gent dient, no, jo fa 20 anys que volia fer això. Ella 5 anys ha estat recolectant, també demanant permís a la família, als fills, per poder tenir aquestes cartes que no estan en lloc, existeixen però no són públiques. I llavors tot això, després ella ha fet amb les imatges com una. Com una metàfora de tot això que es parla. A mi m'encanta, per exemple, quan ella parla dels núvols. Hi ha molts núvols en aquest documental. Hi ha el mar, hi ha l'Atlàntic. Això també va ser una casualitat preciosa, que jo soc de l'espalmadera en Canària i ella, la seva infantesa, la va passar a l'espalmadera en Canària. Jo parlo amb accent tan insular, però quan estic allà a Mesa del Canario a ella li passava exactament igual. Llavors era com bonic que jo li posés la veu perquè podia entendre aquesta fascinació per l'Atlàntic que ella tenia.

A mi m'ha donat la sensació, ara m'ho diràs tu, primera que descobrim un gran personatge, però que potser teniu moltes coses en comú, no només allò per on heu passat.

Jo m'he emocionat molt llegint frases d'aquesta dona en aquest documental perquè era com si. Bueno, jo moltes vegades penso que llegeixo per no sentir-me sola, no sé a qui li vaig dir aquesta frase, però és veritat. I llavors llegeixes coses en veu alta que tu no ets capaç d'escriure ni d'expressar, i era com si estigués parlant de mi mateixa, quan parla d'això, que els mobles són com uns carceleros, de lo feliç que és viatjar, estar en trànsit sempre, que no has de ser tu. Que ser turista és divertit perquè les coses incòmodes quasi et semblen anecdòtiques jo soc així i llavors això pot anar a la contra perquè si t'assembles massa igual acabes ficant massa emoció o massa opinió però no, no, no, la Isabel em va deixar jo vaig llegir sobretot amb senzillesa volia que fos molt senzill sense fer d'actriu, saps? i posar veus i emoció i tal no tenia ganes d'això perquè pensava que ella no era així.

Clar, i el gènere documental ja acompanya també que sigui així. Deies ara una cosa que descobrim al documental, i parlo de descobrir perquè, repeteixo, i va molt d'això també al documental, una persona molt marcada per un èxit de molt jove i com et pot perseguir aquest èxit, no? Però veiem com li agradava viatjar i hi ha una de les frases que crec que dius tu, amb boca seva, ella va deixar escrit "Soc una escriptura i un error de món". I de les dues coses, la segona és més important. És més important. Jo igual.

Jo el teatre, i soc una rodamont, però és molt més important rodar el món que fer teatre o fer cine o tot el que significa la feina. Perquè crec que s'aprèn molt més de la vida. I a més viatjar és molt sa, perquè et treu de. Tu mateix, no? i parlar altres idiomes

i tot això aquí ella dona la sensació de ser una dona molt avançada al seu temps tenim per una banda que això encara segueix avui en dia evidentment però molt més marcat uns periodistes que fan unes preguntes molt masclistes tota l'estona si al seu home li agrada el que ella escriu si li diu coses sobre la feina si li dona indicacions imagina't. I que el jurat estava

gratament sorprès amb aquesta senyoreta, hi ha un to condescendent, és veritat que és l'època, però da igual, és molt fort.

I després també el què passa que no estàs escrivint, quan ella va dient sí que escric. Sí que escric. Bueno,

hi ha un moment que surt d'aquest, no recordo com es diu, l'escriptor, perquè no només els periodistes, sinó altres escriptors o més, que diuen, jo he hablado con Carmen i creo que Carmen ja no tiene nada que decir. Però com s'atreveix? O que li preguntin sempre si ella és Andrea. Quan si fos un home ningú se li acudiria a pensar, és autobiogràfic? Sino que és un escriptor i té la imaginació per crear un personatge que surt de la seva imaginació. Exacte. Però ella va fugir, ho va aconseguir, eh? Va aconseguir fer la vida que ella volia. Sí, sí.

I de la mateixa manera que diem això, una altra frase que m'agrada molt que diu ella al documental, o tu, perquè ja us tinc a les dues. Ja m'agradaria. Ella diu, jo, si els homes estiguessin discriminats com estem nosaltres, jo seria masculinista, però soc feminista. És preciós això que dius. És impressionant era una dona amb unes idees molt clares molt valenta

ella dona una clau al principi bueno, al principi del documental no sé, potser no està al principi perquè tot està com molt no és cronològic. Però que a mi m'encanta que ella va aprendre a ser lliure gràcies a la seva mare que l'havia educat per tenir opinió i que ella volia amb els seus fills, mira que va tenir molts, fer el mateix, donar-los les eines per poder ser lliures al món i poder opinar, que és el que ens passa ara que no tenim. Doncs pensem que sí, la llibertat, la llibertat, mira, en boques d'aquí està aquesta paraula, no? Però això m'agrada moltíssim i després es veu ella sent àvia i als seus nets està clar que també els donava aquesta llibertat. Llibertat i eines de llegeix, escolta música, que et farà millor persona, et farà persona més oberta per entendre els altres, l'empatia, no? Escolta els altres i jo crec que va lluitar tota la seva vida per això.

Sí, s'acaba sentint afortunada d'haver pogut viatjar, que Nadal li dona diners com per no dependre de segons qui. És molt conscient que és molt privilegiada, perquè pertany a una classe social concreta. Sí, però a la vegada, i crec que la pel·lícula que heu fet serveix també per això, per reivindicar que havia fet altres coses. És a dir, per exemple, l'Àlex Gorina ens deia que a ell l'obra que li obre els ulls és Insolación. Insolación, sí. Quan estic segur que molts de nosaltres no diríem més d'una obra d'ella, no? I a banda d'això, el pensar si escriure no em fa feliç en algun moment, doncs no, escric, envio cartes als meus amics, no? Que és d'on us doteu també per anar construint el relat. Ella tenia una cosa que es diu grafofòbia. Sí. Què li passava?

Que no podia, o sigui, si volia fer una F, no podia escriure-la. És com a fàcia se llama també, no? Passar el cervell, és una cosa neurològica, suposo. I clar, imagina't per un escriptor. Però també va dir, amb molt sentit de l'humor, trobo jo, encara que ho digués en un to seriós, que no li importava perquè més que escriure li agradava llegir.

També, exacte, sí, sí. Però que arriba un moment que per ella posar-se davant de la màquina d'escriure fins i tot, ja quan no escrivia en ploma, però ni que fos que li creava una mena de rebuig, de tant que es parlava si escrius més, si no, se li acaba posant una pressió que aquesta suposo que els homes no la tenen de la mateixa manera o no la tenien.

Suposo que no. Home, no ho sé si a algun escriptor, home, li ha passat això alguna vegada, tenint una obra de molt èxit i no aconseguir superar-la. Home, és heavy, eh? La pressió. Però jo crec que en ella, per l'època i per ser dona, va ser mil vegades més, no?

Sí. I després, al final, no revelarem gaire més, però també queda clar com ha obert camí a moltes

altres escriptores. Sí, a mi m'agrada molt que acabi així, que surten, bueno, si podem dir, surten escriptores d'ara reconegudes. I tant. De llocs diferents d'Espanya i totes mencionen que encara és difícil. I que ella, per això, la valoren tantíssim perquè va ser com la que va obrir una mica. Hola, hay mujeres escritoras que ganan premios también y que escriben molt bé.

I tant. Ara parlaves de la llibertat i qui s'està apoderant una mica d'aquesta paraula. Estem a les portes d'unes eleccions i Pedro Almodóvar ha dit a la cadena CERC que depèn de qui arribi hi haurà censura, que els creadors en el món del cinema, per exemple, ell mateix, que ho tindran molt complicat. Tu també ho vius així? Estic convençuda. Ja ho han començat a

fer a Castilla-León. Ja han dit Vox que no, que van a leer los guiones y como hay cosas didácticas y con ideología, que re. Es que ya está aquí. I per això, per favor, anem tots a votar.

Doncs això és el que deia també Pedro Almodóvar. Avui parlem d'aquest projecte que no sé si anomenar petit o més underground o no sé com dir-ho perquè els documentals ja tenen aquesta. Aquest qualificatiu, i aquest és molt específic, per què no escric res, per què no escribo nada, que ja hem recomanat aquí al Catalunya Nit, però has fet una de les pel·lícules de la temporada, també, Cronos.

Necessitem reforços a les Rambles en Bucaria. Hem de salvar les Rambles, sin ambulàncies. Aquí compta el 4x0, què ha passat a les Rambles? Què collons està passant?

Comptar el 4x0, que els TEDx vagin a la formuleta i la revisin. Busquem. Aquesta ja podem dir que ha anat molt bé. Ha anat molt bé. Que coses tan diferents, eh? Exacte, sí, sí. Sí, sí, sí.

Això també és xulo de la teva professió, no? Molt xulo, molt xulo. De fet, Cronos és molt posterior a ¿Por qué no escribo nada? I bueno, ha sigut estupendo, perquè a més em va tocar la trama tan difícil de fer la mosso d'esquadra Ripoll. I bueno, potser és una peli més evident, perquè explica els fets hora a hora, minut a minut, de com va ser tot. I en canvi, perquè no escribo nada, planteja moltes preguntes d'un cert molt misteriós i no dona gaires respostes. L'espectador pot fer-se una idea de què. Però, en canvi, crec que Cronos està fet amb un rigor policial tan. És que és vertiginosa i explica el que va passar. I ningú es pot emprenyar, vull dir, perquè la gent deia i què deixen bé els de Madrid, deixen malament els d'aquí. Digo, veieu la peli, ja veureu, la gent no queda gaire bé.

És veritat. Els polítics. Aquesta segur que anirà bé els gaudir. Ara tot just això comença, és una carrera llarga, però tu fent d'allò cos policial ja tens experiència també a Rapa, per exemple. Premi Ondas, inclòs.

No, però espera, Manel, és que porto com 8 o 9. Molts polis. Polis, inspectores de policia, sergeants de policia, Mossos d'Esquadra, Guàrdia Civil,

no sé. I què passa? T'han vist aquí, aquesta dona té aquí l'ordre.

Jo crec que és manca d'imaginació. O que soc creïble, soc un poc masculina i tal, i donen polis. T'agrada fer-ho o què?

Sí, però m'agradaria variar. Variar, no? Sí, home. Bueno, tenim de Carmen Laforet que no es pot canviar. No pot haver persona més diferent. Exacte. I molt interessant. Estàs treballant en alguna cosa, ara?

Començo el desembre una participació en la caza Gomera que és aquesta sèrie que fa la Megan Montaner em fa molta il·lusió que és un paper petit però bueno, aniré a la Gomera que mola mucho i després teatre a Barcelona on et podrem veure i quan? ja està anunciat, ja ho puc dir a la Biblioteca de Catalunya molt, l'espai és meravellós ja havíem fet dansa d'agost. Bueno, jo és l'única vegada que he treballat allà i amb el mateix director, Ferran Uzzet, farà Una mort d'un viatjant.

Oh, que bé. De Arthur Miller. I com comprendràs, estic molt emocionada. Doncs tenim Mònica López per estona i que així sigui. Gràcies. Gràcies a tu, Manel. Gràcies per haver vingut. A tu.