Mònica Terribas: "A l'Opus Dei hi ha una disfunció sistèmica"

Un quart de deu. El Premi Ondas, el millor documental o sèrie documental de l'any passat, va ser per al Minuto Heroico, que retratava el que van patir moltes dones a l'Opus Dei. Va ser una feina dirigida per la periodista Mònica Terribas. Divendres hi torna. Arriba a HBO Max la continuació d'aquella tasca. Tres capítols més sota el títol ara del Buen Espíritu. Ara els protagonistes són els homes. D'entrada, atins això.

Es muy difícil entender cómo los que fuimos del Opus Dei estuvimos allí. Me presionaron en el momento de mayor vulnerabilidad. A los seis meses de haber pedido admisión ya tenía silencio, disciplina, me bañaba con agua fría. Entonces ahí ya empieza el acoso y derribo. Se plantea una visión enfermiza de la sexualidad. A un niño no se le abusa, no solo sexualmente, espiritualmente. Que tenéis la culpa las mujeres, eh. La felicidad depende de vosotras. Veías a las que venían a servir la mesa. Pero no les podías decir gracias, nada, o sea, era como si no existieran.

Si ella me regarde maintenant, je retiens. Merci. Y pardon.

No importa si te estás pudriendo por dentro,

ya tienes que siempre sonreír. Eso es el buen espíritu. Éramos los que mandábamos, los que teníamos el peso del Opus Dei en las espaldas. Dábamos el dinero completo. Todo les parece demasiado para nuestro Señor y demasiado poco para ellos.

Creo que todavía hay muchas, muchas personas que esperan que el Vaticano y el Papa hagan algo. Lo que hacen también es desestabilizarte.

Tuve un intento de suicidio. Yo me quería morir realmente. Perdón. I believe God wanted me to join and I believe God wanted me to leave. Me hice dos maletas y me he despedido de todos. Mónica, t'arribes. Bona nit i felicitats. Molt bona nit, moltes gràcies.

És només un minut i mig de tràiler i aquí ja podríem parlar sis o set hores, perquè són tres capítols amb molta informació molt interessant. Aquí condensat amb un minut i mig ja m'agafaria a molts llocs.

És molt difícil fer un trailer i l'han fet HBO i els felicito perquè també van fer el del Minuteroico i és molt difícil perquè t'asseguro que a mi em costa perquè em costa destriar les denúncies l'acumulació de denúncies que hi ha en El Buen Espíritu condensades en un trailer que evidentment després es desenvolupa molt més a dins dels tres episodis que es penjaran tots tres divendres per qui s'ho vulgui fer en plan marató. Però realment el tràiler et deixa molt trist.

Jo crec que sí, el tràiler et deixa trist i els tres capítols d'Eunidó, tot i que tenen un final que vol ser optimista, no entraré gaire ara, però, en fi, d'entrada, explica'ns el títol. Què és el Buen Espíritu?

Mira, el bon espíritu dins de l'opus d'ahir vol dir fer el que et diuen els directors. Vol dir, si un director espiritual et diu estudia pedagogia i no psicologia, estudies pedagogia. Si un director espiritual et diu et convé que vagis a Polònia, vés-hi. El buen espíritu es tastar a favor de l'opus Dei quan fas la fidelitat. Vol dir donar tot el teu sou íntegre i no fer massa preguntes, perquè la qüestió dels diners que s'explica, com tu saps bé, doncs et pots acabar trobant, com es troba l'Antonio, sent el propietari d'accions que no sabia ni que tenia, no? El buen espíritu és estar somrient quan, com diu ara Enrique Mackenzie, estàs roto por dentro, no?, O quan estàs destrossat has de fer veure que no ho estàs, no? I això és el buen espíritu. I quan tu no fas tot això és de mal espíritu. I quan et diuen que és de mal espíritu vol dir que va contra l'esperit de l'obra. A mi una persona propera a l'Opus Dei em va dir "Mònica, és que no és en tres, l'esperit de l'obra". Aleshores, si l'esperit de l'obra és el patiment que jo he vist en tanta gent, l'esperit de l'obra no és cristià.

Clar, aquí en el tràiler deia una persona que després en el capítol, quan el veus, s'explica una mica més, però diu, és molt difícil entendre per què vam acabar aquí dintre. El que s'ha de dir és que recolliu els testimonis de 14 homes que són homes que un és filòsof, l'altre és científic, escriptors, vull dir que. Economistes, sí, sí, sí, pedagogs. Gent que té el cap ben amoblat per entendre'ns. Que elles també el tenien, eh? Exacte, exacte.

Però que en aquest cas. Com els captaven? Com que l'estructura de l'Opus Dei és molt masclista, com ho era en el seu dia la realitat que va viure Escribà de Balaguer, perquè Escribà de Balaguer va aconseguir que uns quants estudiants es reunissin i després a partir d'aquí va néixer l'Opus i les dones es van incorporar quan algú havia de rentar-los la roba i penjar, fruit de l'època també, però. És veritat que els capten perquè hi ha tot un procés pel qual et fan sentir que tu estàs cridat a ser. Important, en el poder en les institucions els més, ocupareu els llocs més alts, no? i aquesta predestinació és el que fa que ells des de petits quan a través de les escoles i després dels clubs i després de les moltes activitats que fa l'Opus Dei acaben sentint que són els escollits, no? I això fa que la pressió sobre ell sigui realment molt forta i quan estan fotuts els costa molt deixar-ho. Perquè d'alguna manera, com diu un d'ells, jo preferia pegar-me tres tiros antes de dejar la obra, que això em sembla que ho diu l'Enrique. Això és terrible. Estan destrossats i pensen en el suïcidi. O el Bruno Devos, que té una frase per mi que és de les que fa més mal, que és quan diu, jo estava tan destrossat que m'hagués suïcidat, però la meva mare era viva, i aleshores diu, i vaig decidir posposar el meu suïcidi a que la meva mare no hi fos. Clar, això no pot estar passant, saps què vull dir? Són persones que no tenen, o sigui, els que tenen edat, el que té 96 anys, que potser ens està escoltant en Ramon Rosal, que és un sacerdot magnífic que va conèixer un opus dei segurament. Molt més progressista que el que va venir després, perquè és el d'inicial, inicial va conèixer escribir i tot, o Fader Blat, val, entendries per l'època, però per favor, que estem parlant de gent que quan els veus en pantalla tenen 40, 30 anys, 35, no, estem parlant de fa molts anys.

Sí, sí, i un patró que es va repetint amb tots ells, que són 14, repeteixo, de nacionalitats diferents, contextos diferents, entorns diferents, és. Et capten per entrar-hi, el pitar, el demanar, jo vull estar aquí dintre, un moment com d'eufòria, que bé que estic aquí, vull ser-hi, cada cop vull ser millor, i després una crisi per la pressió psicològica, econòmica i de tots tipus, fins a pensar en la mort.

I perquè et sents malament si no fas tot allò que et diuen i comences a fer coses que tu creus que no has de fer. Per exemple, hi ha una part de la denúncia important del Buen Espíritu, sense fer espòilers, que és com es manega la informació personal de la gent, no? Aleshores, això que ho hem recreat a través dels actors magnífics que ens han ajudat a explicar el Buen Espíritu, és terrible, no? Perquè tu estàs escrivint la vida d'un altre per enviar un informe que arribarà potser a la prelatura, potser, evidentment, a la delegació i després cap amunt. Hi ha vides, hi ha informes, i ells. No sé què han fet amb aquests informes, però és evident. Que algú els escrivia, algú els enviava i algú els portava perquè els protagonistes expliquen que ho han fet ells. No parlen d'oïdes, no, no, els portaven ells. Per tant, no ens ho ha explicat ningú més que els mateixos que ho han exercit, no? I aleshores això és complicat, és complicat de justificar des d'un punt de vista d'una organització cristiana, no?

Falten set minuts per arribar a dos quarts de deu. A dos quarts d'onze estem conversant amb Mònica Terribas, que és guionista, directora i productora executiva, una de les productores d'aquesta sèrie documental del Buen Espíritu. Ja ha dit abans que no venia sola. Una de les qualitats que tenia ja, no sé si dir-ne primera part, primera temporada. Sí, primera temporada. Que les protagonistes eren les dones és que hi ha una tècnica en els documentals que és comuna que és recrear el que s'explica amb actors aquí però hi ha un pas més que és original i és que hi ha el protagonista real i l'actor en la mateixa escena i això ho recull també el documental en una mena de metallenguatge on el mateix protagonista real de la història dirigeix els actors i aquí en tenim un, Guillem Balart. Bona nit. Bona nit, què tal? A veure, d'entrada, no sé si. Tu ja has fet moltes coses com a actor, però no sé si havies tingut mai allò, el personatge parlant amb tu de com s'ha de fer una escena, no?

No, no, això realment. Ja quan la Mònica m'ho va explicar, jo havia vist el Buen Espíritu i havia vist aquest doble joc de veure els. De les actrius. De les actrius. Bueno, l'actriu, vaja. La Clàudia. Sí, en aquest cas era la Clàudia només, però em va semblar. Ja des del primer minut vaig dir, jo això vull fer-ho perquè és que, per una banda, saber la realitat d'aquests homes i tot plegat, i per l'altra, doncs, per aquesta part de jugar amb aquesta ficció, des d'aquest lloc de realment veure l'altra persona i conèixer des de lo més íntim i estar allà i. Quasi bé ens dirigien ells, això ho fèiem així, això era això, i com ells reconectaven amb les seves vivències, no? Intentant recrear allò el més fidel possible.

Jo vull posar en valor la feina, tant del minuterico de la Laura Cisteró i del director de fotografia, que és el Vidal Capelles, perquè va ser la Laura que va dir que vinguin a les recreacions, i ara en aquesta segona part, en el Buen Espíritu, ha dirigit les recreacions amb Pere Sala, i també el D.O.P. també és amb Biel Capellas, com ells, els actors, amb els protagonistes al costat, no?, Jo recordo una escena que el Guillem està escrivint la carta oferint-se per ser sacerdot, quan encara és numerari, oferint-se per ser sacerdot, i té a sobre, banda i banda, el Federico i l'Enrique G. de la G, dient-li exactament, eh, Guillem,

el que havies de escriure. Sí, sí, la norma absoluta, no? No, no, és que no diria padre, sinó senyor tal, o la despedida mai seria d'aquesta manera, sinó tots els codis absolutament marcats, no? Era molt fort.

Això suposo que per un actor és un luxe, perquè tens la persona que t'està dient exactament això hauria de ser així perquè sigui creïble, però no sé si impressiona també tenir-los allà, no? Molt, molt.

Això va ser algo molt impactant, que a mi encara ara recordo moments forts.

Impactats per ells també que s'emocionen veient-se, perquè és que jo era així, o jo això, clar,

m'ho has tornat a fer reviure, no? El Guillem és numerari, és el nen numerari, juntament amb el Joel Busquet, que és el nen numerari, que es fa gran, i un dia li diuen que ha d'anar a Roma. Llavors, el Guillem fa la transició entre un numerari i un sacerdot de l'Opus Dei, que és un rol molt difícil, perquè en tot això no hi ha diàlegs, només hi ha les. Bueno, no farem espòilers, no hi ha diàlegs. I aleshores, clar, parlen amb els ulls i amb els ulls, amb l'expressió, no? I la transformació emocional dels personatges és el que acompanya el relat d'ells, no? No és gens fàcil.

No, no, perquè els veus com van envellint d'alguna manera, però també envellint psicològicament, no? Cada vegada és un personatge més castigat que suposo que és el que patien ells. Tu coneixies el que passava a l'opus dei abans d'entrar en aquesta sèrie? Perquè tinc la sensació que tots hem sentit parlar de l'opus dei. I pocs ens imaginàvem el que passa dintre de l'Opus Dei.

Sí, sí, jo el que poc sabia era. La meva mare havia anat a una escola de l'Opus Dei, a la Vall. Sí, la Vall és a Vellaterra. A Vellaterra. Llavors, típic d'això, no? Quan era petita m'enviaven cartes a casa que les dones han d'anar vestides així, no sé què, hem de comportar-nos de tal manera, hi havia com. Però jo no coneixia molt què hi havia darrere de l'Opus Dei, però sí que evidentment havia escoltat això en una secta amb moltíssim poder, però bueno, tenen escoles, que hi ha com una cosa que ningú d'alguna manera posa fil a l'agulla en el que està passant a l'Opus, jo no ho sabia. I per això trobo que el treball de la Mònica periodísticament parlant és.

Sí, la Mònica ja té doctorat, però crec que n'has fet un altre, eh? Tu n'has fet un altre, perquè amb aquestes dues immersions això ha sigut molt fort.

Sí, ara el Guillem parlava de la vall, jo recordo, vaig anar fins i tot fa molt temps, molts anys, que em van demanar anar a fer una xerrada a la vall, i vaig anar, i tinc. I hi ha dins d'aquestes escoles i hi ha ara moltes famílies que ens poden estar escoltant que tenen una bona experiència amb els seus fills i filles a dins educatives i els seus fills no han estat pressionats per entrar perquè potser no han estat captats com a potencials numeraris, numeràries o supernumeràries, supernumeràries o agregats o el que sigui, no? I per tant, tot això és molt complex, perquè és un món social que quan tu veus la reacció a les xarxes, veus el teixit social que els suporta. Però normalment és gent que no han sigut numeraris i numeràries. Aquests no piulen gaire perquè són els que ho estan vivint des de dins i és molt complexa la relació.

I aquí aquest matís que expliques és important perquè algú pot veure la sèrie i dir no, no, jo hi he estat i això és mentida perquè a mi no m'ho van fer. Però això no treu que si ha passat i. I en molts casos, perquè aquí són 14 persones, però parlen. Per exemple, hi ha un dels testimonis que diu. Érem 12, ara no recordo si en una sala, i anàvem tots dopats perquè estàvem tots en depressió. Tots drogats.

Això ho diu el Guillermo Treviño, des de Mèxic. A més, el testimoni del Guillermo Treviño és molt interessant, perquè ell va ser oficial de delegació a Mèxic, que això vol dir que veus. I destruia els documents que li donaven i feia i desfeia, saps? Era un dels que veia tot, sentia tot i llegia tot. I aquest diu, clar, hi havia un moment que en els centres anaven tots en tractament amb pastilles perquè estaven deprimits. I això també ho va explicar el Juan i gent que ha passat per la clínica de Navarra, etcètera, no? Vol dir que tots els membres numeraris de l'obra i dones acaben tots embasteados? No, no vol dir això. Vol dir que segurament hi ha alguna cosa disfuncional quan tanta gent acaba dient, aixecant la mà i dient per favor. Esculteu-nos que nosaltres som víctimes d'abús.

Sí, sí, és una sèrie de tres capítols que arriba a HBO Max divendres, que no explicarem gaire més cosa perquè ara ja qui vulgui la vagi a veure, però és interessant alguns dels interrogants que et vas plantejant durant la sèrie, veure com es van resolent, per exemple, com és la incorporació d'aquestes persones després a la vida. Com pot ser que entris voluntàriament i et doni a tu la sensació que no en pots sortir voluntàriament, què passa amb els diners, què passa amb alguns que són homosexuals i com intenten. En fi, hi ha moltes preguntes que es van resolent en aquests tres capítols que recomanem als oients que vagin a buscar-los i a veure'ls. Mònica, t'he de preguntar si hi haurà tercera,

quarta o cinquena part, o ja hem acabat. No, no ho sé, no ho sé. Jo no faig plans a la vida perquè passen coses bastant sorprenents sempre. Quan intentes planificar, normalment surt a l'inrevés. Per tant, no vull planificar la meva vida. Pot passar de tot, pot ser això, pot ser una altra cosa.

Però diries que de l'Opus Dei hi hauria més fils per estirar? Que hem de dir també que no volen participar en el documental. No, no han volgut participar.

Ell que va ser sacerdot, el Guillem, i va anar a Roma i em va tornar, em va tornar amb la cua entre cames, pobre Guillem. Després d'exercir el sacerdoci tan bé com va saber. Exacte. I no, oficialment no volen respondre. No, perquè se'ls ha ofert, ho he dit manta vegades i per tant no ho repetiré, des del moment en què HBO, la plataforma, ens encarrega la segona part del Minuto Heroico i comencem a posar fil a l'agulla amb el Buen Espíritu, Jo els escric a ells, escric al papa, escric al dicasteri del clero, els explico el projecte en les tres parts. A ells, naturalment, els demano que o el prelat moderador de l'Opus Dei, Fernando Càriz, o a qui ell delegui de la prelatura, ens atengui. Perquè quan en una organització, sigui Catalunya Ràdio o sigui l'Opus Dei, hi ha una disfunció d'algun tipus, qui en té la responsabilitat és el director, no és un company teu que és feliç. Sinó és qui està als comandaments, no? I no han volgut, no han volgut. I no passa res. Ells tenen els seus canals, ara estan difonent molt material de gent que és perfectament feliç a dins de l'obra, i estan ara amb gent que és propera, ha publicat llibres, vull dir que tot, tot. Tothom té accés a tot, afortunadament, perquè ara hi ha una sèrie que explica la vida de les víctimes que ho són de l'abús a l'oposè. Sí.

L'última que et faig, perquè jo seguiria i seguiria i no pot ser, però. No pot ser, sí. Suposo que t'has plantejat moltes vegades quanta gent deu quedar encara a dintre que està patint el mateix. Uf, moltíssima.

Moltíssima, Manel, perquè no s'ha estrenat el Buen Espíritu, encara no s'ha estrenat, i jo fa dies que rebo cada dia un missatge a través del meu correu, el que és públic, el de la universitat, de persones que m'expliquen coses que haurien d'estar ells escoltant, ells vull dir la prenatura, i solucionant. I per tant, tu dius que hi ha una història per explicar, sí, hi ha moltes històries per explicar encara de l'opus dei, perquè realment hi ha una disfunció sistèmica que. S'està apropant el centenari i atriguen, saps? Perquè aquesta institució farà 100 anys i només van obrir un canal d'escolta que era un mail l'any 2022 per les persones que havien tingut males experiències, que en diuen ells, que pensen que són excepcionals. Quan Opus Libros, que és una web que fa dècades que. Quan van canonitzar l'escrivà, que rep testimonis d'exmembres de l'obra que han passat circumstàncies complicadíssimes. I l'Agustina de los Mozos, que és una de les protagonistes del Minuto Heroico, fa molt temps que dedica la seva vida a escoltar gent que ha patit a dins de l'Opus Dei. Déu-n'hi-do.

Doncs el buen espíritu a partir de divendres a HBO Max. Gràcies, Guillem, per haver vingut i gràcies a tu també, Mònica. Que vagi molt bé. Gràcies. Crec que si hi ha tercera temporada tornaràs i si no alguna altra cosa

faràs i tornarem a parlar. Segur que ens tornarem a parlar. Gràcies per haver-nos acompanyat. A vosaltres.