Montse Colomines (Bèlgica)

Durada: 5 min

Un altre món és possible. Això és el que va pensar el germà Emilio quan va sentir fa anys una cançó de Lluís Llach que deia "heu d'anar més lluny". En aquells moments era professor de castellà a La Salle Congrés, a Barcelona, i, com altres germans, va deixar el Primer Món per dedicar-se a l'ensenyament a l'Àfrica. Però, quan el 1984 va arribar al Togo, es va adonar que les necessitats de la població eren més bàsiques: hi havia pobresa i malnutrició perquè faltaven els coneixements i les eines necessàries per cultivar la terra. De manera que els germans de La Salle i una comunitat local van adquirir terrenys, van fundar el Centre de Formació Agrícola de Togoville i van crear una cooperativa perquè els pagesos de la zona poguessin ser autosuficients.

Durada: 6 min

Quan la Marta es va proposar marxar per perfeccionar l'anglès, va triar Dublín perquè a Londres ja hi havia estat i li havien dit que Irlanda era un país molt obert i alegre. L'experiència no podia anar millor perquè va quedar tan captivada per la ciutat i la gent que aquells tres mesos d'estada s'han convertit en 6 anys. La Marta fa de professora de castellà a l'Instituto Cervantes, on també dóna classes de català. I ens explica que Dublín és una ciutat on es respira tranquil·litat, on pots gaudir de llargues passejades al costat del riu i de la xerrameca i el bon humor dels irlandesos, que s'encomana de seguida.

Durada: 6 min

En Cèsar havia acabat la carrera de Dret i treballava en una gestoria a Barcelona quan es va adonar que volia un canvi en la seva vida. A l'hora de triar un destí es va decantar per Dublín perquè ja hi havia estat abans de vacances i li havia agradat molt. Quan hi va arribar es va sorprendre de l'hospitalitat de la gent i de la facilitat a l'hora de trobar feina. I encara que admet que tots els començaments són difícils, i més si no domines l'idioma, assegura que ha après molt en totes les feines que ha tingut. En Cèsar, que ara treballa en un banc, s'hi troba com a casa, a Dublín, i de moment vol gaudir del present i de tota la gent nova que ha conegut.

Durada: 6 min

La Maggie es defineix com a "catalairish", o sigui, una barreja de catalana i irlandesa. Això li ve perquè el seu pare, que és català, va anar de jove a Irlanda i es va casar amb la seva mare, una noia del sud de l'illa. De fet, la Maggie ha nascut i viscut sempre a Sant Boi, però ha passat molts estius a Dublín, que és on viu la major part de la família materna. Fa poc temps que va decidir fer-hi un Erasmus i així descobrir com és Irlanda fora de la temporada de vacances. Aquesta estudiant de filologia anglesa està molt contenta d'aquesta experiència perquè li ha permès conèixer gent de tot el món i també la part irlandesa que porta dins.

Durada: 6 min

En Lluís, que és de Barberà del Vallès, s'ha passat els últims 5 anys viatjant de punta a punta del món. És enginyer de qualitat i fiabilitat a Intel, l'empresa que fa els processadors Pentium, i això l'obliga a fer les maletes cada dos per tres. L'any passat va ser a Albuquerque, a l'estat de Nou Mèxic; aquest any se'l passa a Dublín i l'any que ve haurà d'anar-se'n a Portland, a l'estat d'Oregon. A Irlanda ha fet molts amics, ha trobat que es dóna més importància a les relacions socials que a la feina i admet que la qualitat de vida és molt millor que als Estats Units. O sigui que valora aquesta etapa molt positivament.

Durada: 6 min

Quan tenia vint anys, en Dídac va decidir anar-se'n a Noruega per poder viure al costat de la seva parella, que havia conegut feia un any a Barcelona. El que més el va sobtar a l'arribada va ser l'elevat preu d'un quilo de tomàquets, però de mica en mica en Dídac s'ha anat adaptant a l'estil de vida del país. El que més li agrada de Noruega és l'esperit romàntic que manté i la tranquil·litat que s'hi respira. A Oslo, en Dídac treballa a temps parcial a la companyia aèria SAS i la resta de la jornada la dedica a fer classes a l'escola d'idiomes que acaba d'obrir juntament amb una altra companya catalana.

Durada: 6 min

La Carolina és filla de pare eivissenc i mare noruega. Fa vuit anys va voler conèixer més a fons el país d'origen de la seva mare i se'n va anar a passar una temporada a Oslo amb la intenció d'aprendre el noruec. Al cap de dos anys de ser a Noruega va entrar a una escola de dibuix i actualment treballa mitja jornada en un casal d'avis i la resta del temps el dedica a l'art, concretament al treball amb metall. La Carolina està molt contenta amb el tipus de vida que pot dur a Noruega i de moment no es planteja tornar a Eivissa, tot i que afirma que no li agradaria fer-se gran a Noruega.

Durada: 6 min

La Kènia fa 14 anys que viu a Dublín. De petita ja hi havia anat bastants vegades als estius per practicar l'anglès, de manera que va triar Irlanda per estudiar la carrera de filologia anglesa. Allà va conèixer el seu marit, l'Eugine, un irlandès de Limerick que ja parla bastant bé el català. La Kènia ha fet de lectora de català a la universitat de Cork i ara treballa en un projecte per promocionar l'estudi de llengües estrangeres a les escoles de primària irlandeses. Diuen mig en broma que els agradaria jubilar-se a Catalunya, perquè a Irlanda el sol i el bon temps són molt cars de veure.

Durada: 4 min

En Josep tenia una maleta vella i va dir un bon dia: ja és hora de fer-la servir! Això és el que explica als amics, però en realitat se'n va anar a Noruega perquè ja estava fart de la repressió franquista. Poc temps després d'arribar-hi es va casar amb la seva professora de noruec, i a partir d'aquí es va anar obrint camí en el món del turisme. De fet, dues terceres parts de la seva vida les ha passat a Noruega. En Josep es considera afortunat de viure en aquesta societat tan oberta i avançada, però quan parla de Catalunya no pot evitar emocionar-se.

Durada: 5 min

Fa nou anys que l'Anna va decidir començar una nova vida a Hong Kong al costat del seu marit, en Marc. Ja feia temps que tenien previst casar-se, però el fet que en Marc rebés una oferta per anar a treballar a Hong Kong, va fer que es precipitessin els esdeveniments i que avancessin la data del casament per poder marxar junts a la Xina. Fa una mica més de dos anys que l'Anna i en Marc van tenir la primera filla, l'Aran, que aquest any ha començat a anar a escola. Fa classes en mandarí i en anglès, els dos idiomes que es parlen a Hong Kong i que ben segur li obriran moltes portes en un futur. Mentrestant, l'Anna es troba molt a gust a aquesta ciutat xinesa i de moment no pensa tornar.

Durada: 5 min

La família del Jaume va marxar de Catalunya durant els primers anys de la postguerra perquè la vida a Barcelona era molt difícil. Van viure uns quants anys a França i l'any 55 van decidir fer el gran salt i provar sort als Estats Units. O sigui que en Jaume hi va créixer i hi va estudiar, es va nacionalitzar nord-americà i fins i tot va anar a la guerra del Vietnam. A Califòrnia va conèixer la que és avui la seva dona, una noruega, i finalment se'n van anar a Oslo. D'això ja en fa 30 anys, i tot i que s'hi troba molt bé, té ganes de venir-se a jubilar a Catalunya perquè troba a faltar l'estil de vida mediterrani i, sobretot, el bon temps.

Durada: 5 min

El Josep és veterinari, i no s'ho va pensar dos cops quan, fa uns anys, l'empresa catalana per la qual treballava li va oferir traslladar-se a Manila. Encara que resideix a Filipines, treballa per tot el sud-est asiàtic, on l'agricultura i la ramaderia tenen un pes molt important en l'economia dels països de la regió. Quan hi va arribar, va trobar a faltar molt el menjar, però actualment pot trobar de tot als comerços de Manila. Molts costums de la societat filipina el van sorprendre aleshores, però el Josep s'hi ha adaptat tan bé que els ha arribat a fer seus. Tot i que té el cor dividit , no té intenció de tornar a Catalunya, perquè que ja té la seva vida a Manila, on també viuen els seus pares.

Durada: 5 min

En Felipe va arribar a Catalunya de jove i hi va viure durant dinou anys. A Barcelona va conèixer la seva dona, que és catalana, i van tenir dos fills; tot plegat ha fet que, avui, en Felipe es consideri un català d'adopció. Després de viure una temporada als Estats Units en Felipe i la seva família es van traslladar un mes a Hong Kong perquè ell pogués acabar d'escriure un llibre conjuntament amb un matemàtic que treballava a aquesta ciutat xinesa. En Felipe i la seva esposa van quedar fascinats amb Hong Kong i una vegada acabat aquest projecte van intentar allargar-hi l'estada. Actualment en Felipe és professor de la City University de Hong Kong i frueix dels contrastos d'aquesta gran ciutat xinesa.

Durada: 6 min

Diuen que les aparences enganyen, i sinó que ho preguntin a l'Antònia. Quan va arribar a Hong Kong es pensava que darrere dels grans gratacels només hi havia una societat materialista, però a poc a poc va anar descobrint entre els carrerons amagats de la ciutat, aquella filosofia xinesa de la qual tant havia sentit a parlar. L'Antònia, que treballa en el camp del disseny, viu aquí amb el seu marit i el seu fill petit, el Fede. I ens explica que tradició i modernitat conviuen diàriament i fan de Hong Kong, un lloc amb molta harmonia.

Durada: 6 min

La Rosa Maria ha viscut a mig món per poder informar de prop sobre els esdeveniments més recents de la història actual. Ha estat corresponsal de Televisió Espanyola a Moscou, Viena, Buenos Aires, Nova York, Roma i, des de fa sis anys, viu a Hong Kong i informa de les notícies més importants que succeeixen a la zona d'Àsia i del Pacífic. Des de ben petita, la Rosa Maria tenia clar que volia ser corresponsal i ja fa més de vint anys que va marxar de Catalunya per començar la seva carrera professional a l'estranger. A Hong Kong, la Rosa Maria s'ha trobat amb una societat bastant tancada que dificulta la seva feina de periodista, però, així i tot, està encantada de poder tractar amb una realitat tan diferent de la catalana.

Durada: 6 min

Ja fa temps que en Jaume ha fet dels viatges la seva manera de viure. Es mou pel sud-est asiàtic com per casa seva i se li il·luminen els ulls quan explica els racons que ha anat descobrint al llarg de tots aquests anys. Col·labora setmanalment en el programa de Catalunya Ràdio "Els viatges de la gran anaconda", al qual envia cròniques telefòniques explicant les seves aventures arreu del món. D'aquestes intervencions radiofòniques ja n'han sortit tres llibres en què en Jaume explica amb la seva mirada els costums i la manera de viure dels habitants dels països que ha recorregut. A pesar de trobar-se tan a gust lluny de Catalunya en Jaume té molt clar que els seus viatges són temporals i que casa seva de veritat és a Sant Boi de Llobregat.

Durada: 6 min

En Santiago defineix Tailàndia com un país de contrastos. Només cal fer un tomb per adonar-se que al costat dels gratacels financers i dels grans magatzems viu una població amb pocs recursos i amb una mentalitat arcaica. Treballa en la indústria alimentària, concretament porta fàbriques de productes làctics, molt desconeguts per la població tailandesa perquè al sud-est asiàtic no hi ha hagut mai tradició de consumir llet de vaca. Aquest repte l'anima a continuar endavant amb energia, tanta, que considera la seva feina com un hobby.

Durada: 5 min

La Cristina fa tres anys i mig que viu a Bangkok amb el seu marit, que treballa com a economista a la delegació que té Nestlé a Tailàndia. Ja feia temps que viatjaven: de Barcelona a Egipte, on van tenir la seva filla, d'Egipte a Suïssa, que és d'on és el seu marit, i finalment han anat a parar a Bangkok. La Cristina no pot treballar perquè li falten papers, així que es dedica a criar els seus fills, dóna classes de castellà i també col·labora ajudant nens en un orfenat de la capital. Reconeix que s'ha adaptat perfectament al poble tailandès, encara que viure aquí és una aventura diària.

Durada: 4 min

El pare de la Pepita Florensa tenia sang de viatger. Ella va passar la infantesa a Bèlgica amb la família, però li feia molta il·lusió anar a viure al Congo. Així, doncs, van preparar els papers, però no hi va haver sort. Tot i així, no es va donar per vençut i va enviar la sol·licitud per anar a viure a Austràlia i al Canadà. Aquesta vegada, Austràlia els va obrir les portes i se'n van anar tots a Sydney. Avui, la Pepita, que té 53 anys, és gerent d'un laboratori de patologia i també s'encarrega de coordinar el Casal Català de Sydney.