Nadia Comaneci, la gimnasta 10

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio.

Som podcast.

Estava ocupada preparant-me per tornar a desfilar i només em vaig girar perquè vaig sentir de sobte molt de soroll al pavelló. Aleshores vaig veure el marcador amb un 1-0-0 i va ser molt confús per a tothom. I crec que va ser una de les meves companyes que em va dir, escolta, potser és un 10 això. Però jo pensava que hi havia alguna errada en el marcador.

El 18 de juliol del 1976, alguna cosa canvia, no només a la història de la gimnàstica artística, sinó en la dels Jocs Olímpics i l'esport en general.

Una jove gimnasta romanesa de només 14 anys ho capgira tot, perquè a més de qüestionar l'indiscutible domini soviètic fins a eixe moment, marca una fita històrica.

Nadia Comaneci aconsegueix per primera vegada la perfecció en gimnàstica. El deu mai vist fins al moment, però el seu llegat és molt més important que

un número de dues xifres. Soc Marta Garcia i això és Nadia Comaneci, La Gimnasta 10. Soc Sònia Oleart i això és Récords,

el podcast d'històries de l'esport de Catalunya Ràdio.

Récords. A la vila de Barcelona.

Récords. Històries del món de l'esport a Catalunya Ràdio.

Picará Sosco, parará Vaquero i picarà Coman. Atenció. Coman, Sosco, farà Vaquero, pica, Coman, gol!

Bienvenidos a casa vostra,

apreteu els cinturons que ens ho passarem bé.

Bella Caroli, descobridor i entrenador de Nadia Comaneci.

Vaig entrar a la classe de l'escola i vaig preguntar, qui de totes vosaltres sap fer una roda lateral? I dues nenes van dir, nosaltres en sabem. I els vaig dir, demostreu-m'ho. Aquestes dues nenes eren la Nadia i la seva amiga Teodora. I aleshores els vaig dir, us vull veure aquesta tarda al gimnàs.

I és així com comença tot. Nadia té 6 anys. Estem a les acaballes de la dècada dels 60. I en aquest moment ningú preveu el que pot arribar a ser.

Ningú? Recordo que els hi vaig dir, noies, feu 10 flexions. I va començar, pa, pa, pa, pa. Quantes en va fer la Nadia? 20. Així era ella, una lluitadora. De seguida vaig veure que seria una gran estrella.

Una gran estrella, sí, però realment Nadia és molt més que això.

La Unió Soviètica és la gran dominadora de la gimnàstica artística del moment. Des dels Jocs Olímpics de Helsinki, en 1952, la competició femenina només ha conegut un equip campió. I no només això, tampoc cap altre combinat que sigui capaç de fer ombra a les potents gimnastes soviètiques. Fins que arriba Nadia.

Nadia Comaneci, primera gimnasta en aconseguir un 10.

Sí, jo era una nena, però crec que sabia què estava fent. Però sí, la gent es pensava que era molt petita. Jo ja portava molts anys fent gimnàstica, així que no em considerava jove dins del món de l'esport. Sabia què feien els entrenaments, així que pensava que això és el que havia de fer en la competició. Només m'havia de concentrar, per descomptat que estava una mica aclaparada per tanta gent. Era un pavelló immens, hi havia molt de soroll i estímuls en totes les direccions, però crec que estava preparada per això, i és el que em deia a mi mateixa tota l'estona. Això són els Jocs Olímpics. No puc fer cap errada, perquè només hi ha una oportunitat.

El jove equip romanès, amb Nadia Comaneci al capdavant, qüestionarà aquell statu quo. Però això encara no ho sap ningú. Montreal 76 és el gran aparador de Nadia cap al món, tot i que en l'univers gimnàstic aquella manudeta esportista ja havia destacat un temps abans. El seu primer èxit internacional és, amb 13 anys, quan guanya tres ors i una plata a l'europeu d'Eskien, a Noruega, per plantar-se ja el 1975 i superar en fins a quatre ocasions la soviètica Ludmila Turisheva, la gran estrella del moment, un fet que li comporta ser escollida per la Societet Press com a l'esportista de l'any. I amb aquest cartell arriben als Jocs Olímpics de Montreal 76.

La reina Isabel II d'Anglaterra, en qualitat de Cap d'Estat del Canadà, inaugura els Jocs Olímpics que comencen el 17 de juliol i que s'allargaran fins a l'1 d'agost. Com és tradició, la gimnàstica entra en competició el primer dia, és el 18 de juliol, i arrenca la competició femenina per equips.

El públic estava entusiasmat, eren els Jocs Olímpics, però per desgràcia els mitjans de comunicació no ens feien gaire cas, no es fixaven en l'equip romanès de gimnàstica.

Els mitjans dirigien l'atenció del públic i dels jutges i això és el que va passar a Montreal. Aquí arriba el gran equip de la Unió Soviètica. Elles es van emportar tota l'atenció.

El potent combinat soviètic, encapçalat per Ludmila Turisheva i on destaquen també Nelly Quim, Olga Corbut i Maria Filatova, i completat per Svetlana Grotzova i Elvira Sadi, acapara totes les mirades i tots els focus. Ningú té ulls per a ningú més. Mentrestant, l'encara poc conegut equip romanès va fent. I comença molt bé la competició.

Tothom estava mentalitzat per fer una bona actuació. Vam començar bé, amb un exercici molt ben controlat i molt ben executat. Vam fer un gran inici. Rondàvem el 9,90, que és una nota molt elevada. I després van arribar les asimètriques, la famosa rutina de la Nadia amb les asimètriques.

Aquella rutina, l'exercici que ho canvia tot.

Elisa Cabello, gimnasta espanyola participant en els Jocs de Montreal 76.

Tenía un ritmo de trabajo increíble, era un estilo con muchísima seguridad. Tenía un nivel técnico impresionante, la verdad. Era increíble.

Les gimnastes que ja han competit prèviament amb Nadia Comaneci la coneixen i ja saben del seu nivell, però tampoc esperen el que està a punt de passar. Comaneci encara les asimètrigues i els comentaristes destaquen el seu nivell tècnic en ixe aparell.

Chris, esto podría ser el highlight del evento compulsorio. Ella es una de las más fuertes y mejores gymnastas que he visto.

Va haciendo un elemento detrás de otro, con mucha amplitud. No hace nada malo. Mira esto,

un ritmo hermoso, justo en la mano. Oh, mira esa amplitud. Uh!

Dú un ritme frenètic i va arribant al final. Prepara la eixida i la clava.

Són apenas 20 segons d'exercici. Arranquen els aplaudiments. Ha sigut una gran rutina.

Estábamos muy, muy, muy encima de las paralelas, ¿sabes? Muy cerca. Y cuando todo lo que iba haciendo, ¿qué te digo yo? Estaba todo perfecto, ¿sabes? Todos los elementos que ella hacía, todo era perfecto. Entonces llegó un momento que cuando terminó y encima cae y no da ni un paso.

Un exercicio gairebé perfecto. Gairebé perquè fins a aquest moment encara no se coneix la perfecció. I quan el marcador mostra la nota, incredulitat.

I al final surt la nota al marcador. Hi havia un gran 1.0. Un 1.0?

En eixe moment tot passa molt ràpid. Primer se fa el silenci en el pavelló. L'estupefacció preval sobre un públic que no entén res. Però instants després

I mentre la Nadia baixava del pòdium i jo em disposava a anar cap a la taula dels jutges, algú va dir, senyores i senyors, per primera vegada a la història, sense precedents, el déu perfecte.

Y aleshores sí, se desferma la bogeria.

Nosotros nos quedamos como, ala, ¿esto qué es? ¿Sabes lo que te digo? Porque no sabíamos, nunca habíamos visto.

És el primer 10 de la història de la gimnàstica, el primer exercici perfecte.

Aquella rutina, les asimètriques, era realment un exercici obligatori, que vol dir que totes les gimnastes de tots els països el fan igual. Fan els mateixos elements una vegada i una altra. Però crec que el meu exercici va ser una mica diferent, perquè vaig fer el que jo anomeno el toc Nadia, i que és fer els elements com més grans, donar-los una mica més d'amplitud.

Nadia no ho sabia, però aquell dia va marcar un abans i un després en l'esport olímpic.

No sabia realment que aconseguir un 10 era una gran fita, perquè practicava gimnàstica des de feia 8 o 9 anys. Ja havia competit fent aquelles rutines abans, però potser sí que era una mica jove, per entendre-ho. I potser sí que va ser millor no ser-ne tan conscient. No vaig anar a Montreal a fer història, ni tan sols sabia què volia dir això de fer història. Ningú m'havia explicat que mai s'havia vist un 10 perfecte en uns Jocs Olímpics, així que jo vaig anar a Montreal a fer el que tenia planteat fer i

el que havia entrenat. Y lo que trato de hacer.

¡Nadia Komani! ¡Bravo, Nadia!

I és just a tenir-se moment en la vesprada d'aquell 18 de juliol del 1976, quan la gimnàstica artística entra en una nova dimensió personalitzada en la figura de Nadia Comaneci.

Nadia Comaneci guanya 3 ors en Mont-real 76, en la competició individual All Around o el que és el mateix, en el concurs complet i també en les finals de simètriques i barra d'equilibris, a més de la plata per equips i el bronze en la final de terra. Aquest primer històric 10 se n'hi sumen 6 més. Es converteix aleshores en tota una icona mundial. A Romania l'adoren. És el gran orgull nacional i la seva millor figura per exportar la imatge del país a l'exterior. I a la seva arribada a l'aeroport, a Bucarest, la reben milers de persones amb tots els honors.

Quan vam agarrar a Bucarest i vaig veure tanta gent, crec que hi havia com 10.000 persones a l'aeroport. Vaig tornar dins l'avió perquè no entenia per què hi havia tanta gent. No entenia la magnitud que tenien els Jocs Olímpics. És a dir, sabia el que eren, però no entenia que tota aquesta gent ha tingut temps de veure-ho.

Nadia s'ha convertit en un ídol nacional i ella mateix, en un discurs multitudinari en romanès, es dirigeix a l'afició, a un país sencer. Nadia assegura estar emocionada pels èxits aconseguits.

Al capdavant del país,

Nicolae Ceausescu, el dictador, no tardarà en instrumentalitzar la figura de Nadia Comaneci, a qui controlarà com una titella i espiarà de manera malaltissa. No només a ella, també a la seva família. I aixina, entre esta fèrrea vigilància, passen quatre anys i arriben els Jocs Olímpics de Moscou 80. Allà la xicoteta Nàdia ja ha crescut, s'ha fet més alta, amb tot el que això comporta en un esport com la gimnàstica, per la qüestió del centre de gravetat a l'hora de fer els elements. A més, les rivals han estudiat bé la seva gimnàstica. Així na i tot guanya 4 medalles, repeteix la plata per equips i en la competició individual puja al segon grau del podi en l'All Around, que s'han portat dos ors en barra d'equilibris i terra. Malgrat alguna polèmica del seleccionador Bela Karoli amb, obrint cometes, els amics soviètics de Ceausescu, que tensen la relació del tècnic hongarès amb el govern de Romania, l'equip rep una invitació per anar de gira pels Estats Units. No sense reticències, moltes, el dictador dona llum verda a eixa expedició, on se suma també algun membre de la Federació i, sobretot, diversos policies de la Securitate. I este viatge, que pot pareixer anecdòtic, també canvia les coses, però ja hi tornarem.

El cas és que quatre anys després dels Jocs Olímpics de Moscú, 1980, Almita anuncia la retirada en un altre acte multitudinari presidit per la família Ceausescu, òbviament, però també amb l'assistència d'importants personalitats de la gimnàstica internacional que l'honoren, com ella mateixa destaca parlar en romanès amb la seva presència.

A Nadia li costa assumir que a partir d'aquell moment no tornarà a competir ni a experimentar moltes de les sensacions conegudes fins al moment. I s'emociona.

Però el llegat de Nadia Comaneci en la gimnàstica és molt més que un déu perfecte, i per analitzar-ho, ningú millor que la periodista especialitzada en gimnàstica i amb 9 Jocs Olímpics d'Estiu a l'esquena, Paloma del Río.

D'entrada, Nadia suposa un canvi de rumb en la manera de fer gimnàstica després del domini soviètic.

Paloma del Río, periodista especialitzada en gimnàstica artística. Y por ahí empezó una

tendencia diferente a hacer la gimnásia, y vimos los espectadores y también los entrenadores y los jueces toda la comunidad gimnástica que había una manera diferente de hacer gimnasia que la que estábamos acostumbrados que era fuerza, potencia y muchísima dificultad de la escuela soviética y sin embargo con Nadia Comaneci lo que empezamos a ver es una sonrisa, una niña dinámica. Con su coletita, ese aspecto aniñado que tenía, en donde hacía esas dificultades, pero se lo pasaba muy bien. Y parecía que se lo estaba pasando muy bien, a la vez que nos lo hacía pasar a nosotros. Según aspecte,

la dificultad del que fa. Sí, es important, pero sobre todo es cómo fa.

Tú te fijas en la colocación de las manos, la colocación de los pies, de las piernas. Cuando hay que hacer un ángulo recto, lo hace perfectamente. Cuando hay que hacer un plano de cuerpo, lo hace completamente correcto. Cuando hacen las asimétricas no dobla los codos en ningún momento, las lleva las manos en paralelo completamente durante todos los vuelos, en los cambios de banda de la inferior a la superior, Eso es muy difícil, es que es un ejercicio de 20 o 30 segundos y mantener todos esos puntos fijos y de equilibrio en tu propio cuerpo es muy difícil y precisamente yo creo que le sale también porque durante esos 20 o 30 segundos está permanentemente pensando y concentrada en todas esas cosas, esos pequeños detalles de pies, rodillas, cadera, hombros y manos alineadas y en paralelo.

Fa gimnástica artística i l'esport se diu així per algun motiu. Ella és la primera gimnasta que realment ho entén.

Cuando se vio que había otra manera de hacer gimnasia, que no era solo salto, potencia, potencia, salto, y ejercicios y elementos mecanizados, como habíamos visto en la mayoría de las gimnastas anteriormente, sino con cierta gracia, con cierta parte artística, una base de ballet importante, pues fue cuando de repente abrimos los ojos y dijimos, bueno, aquí hay algo más. Esta gimnasia femenina ya no se parece tant a la masculina, que era lo que estábamos viendo muy reflejado en las gimnastas femeninas de ese momento. Era la gimnasia potencia, potencia gimnasia y salto. Pero con Nadia Comaneci cambia aquello, porque se empieza a ver la parte artística de una disciplina que se llama gimnasia artística deportiva.

Y arribats a este punt, tornem ara fins a la gira americana. Perquè així se dona l'altre moment clau que provoca un gir dels esdeveniments.

Acaba la gira pels Estats Units i Nadia intueix que passa alguna cosa. Els seus entrenadors, Bela i Marta Caroli, decideixen no tornar a Romania i quedar-se en territori estadounidense on demanen asil. Això tensa molt la situació personal de Nadia Comaneci en la tornada al seu país. La vigilen més que mai perquè el règim la considera una figura clau. L'obsessió de la família Ceausescu per Nadia és tal que fins i tot comença a quedar amb el fill del dictador, Nicu, tot i que, finalment, la relació no passa d'aquí. Després d'anunciar la retirada, li ofereixen un treball dins de la federació, però, com a la gran majoria de la població romanesa, li costa arribar a final de mes i viu envoltada de penúries. No la deixen viatjar ni tampoc quedar amb gent ni fer amics. Els Ceausescu comencen a no voler saber res d'ella. Aseguren que és perquè no volen que ningú ni res els faci ombra. Però tampoc la volen fora del seu radar. Millor tenir-la controlada. El 24 de novembre del 1989, Nicolae Ceausescu és relegit per unanimitat com a líder del país. I en aquest context, Nadia Comaneci pren una decisió vital.

El que no em va agradar és el que va passar després que Béla marxés. M'arribaven diverses invitacions per viatjar a altres llocs, però no m'ho permetien. Vaig entendre que probablement aquell seria l'últim viatge que faria en la meva vida. No em va semblar just, així que vaig pensar que ja n'hi havia prou. Vaig tenir l'oportunitat de fer alguna cosa i pensava fer-ho.

Nadia deserta i fuig de Romania. Anys després, en una entrevista a TV3 amb Julia Otero, en dona més detalls.

El govern no em donava el visat per sortir, hi havia moltes pressions. Quan em convidaven com a jutge o amb l'equip júnior que jo entrenava, em seguia contínuament la securitat. Fins i tot tenia intervingut el telèfon de casa. En aquella època pensava que l'única manera de sortir del país per ser una persona normal era escapant-me, però això no era fàcil. Vaig esperar tenir l'oportunitat per fer-ho i se'm va presentar el 1989. Sabia que posava en perill la meva vida, però no hi tenia res a perdre.

Després d'un llarg trajecte caminant i de travessar Hongria sencera, arriba a Àustria i en l'ambaixada estatunitenca demana asil. Finalment aterra en l'aeroport John Fitzgerald Kennedy de Nova York. Reconeix que fa temps que pensava en la fugida, que busca la llibertat i que no és el seu problema saber quin impacte té en Romania la seua decisió de fugir del país. És l'1 de desembre del 1989.

Els detalls de la seva vida personal a Romania, de la deserció i la fugida del seu país, així com la seva vida posterior als Estats Units, són tota una aventura, una altra història que donaria per un altre capítol.

Però deixeu-me afegir ara un epíleg, perquè ja en este segle apareix un altre fenomen, precisament una gimnasta dels Estats Units, Simone Biles.

Creixes sentint a parlar d'aquest 10 perfecte de la Nadia, així que veus el vídeo i et quedes meravellat. Vols replicar exactament el mateix que ella va fer i mirar d'aconseguir el 10, però és molt difícil. Els Estats Units dominen la gimnàstica des de fa anys, l'admirem molt per tot el que va fer i ara ens inspira a ser tan bones com puguem.

I malgrat ser gimnastes molt diferents, que fan una gimnàstica molt diferent, les comparacions són inevitables.

Des que apareció en 2015 Simone Biles, la comparativa ha sido directa. Entre un tipo de gimnasia y otro, con 40 años de diferencia casi por en medio, pero con una diferencia de estilos completamente diferentes. La Simone Biles de ahora, que es inalcanzable en cuanto a dificultades, es comparable su gimnasia a la gimnasia que veíamos de fuerza y potencia. Pero aun siendo graciosa, no tiene la parte artística que tenía Nadia Comaneci, que era lo que le caracterizaba

a ella. ¿Por això per què? Doncs pel que han suposat, més enllà dels seus resultats en sí, per a la història de la gimnàstica artística.

A todo el mundo le preguntas, todo el mundo sabe quién es Nadia Comaneci, todo el mundo sabe quién es Simone Biles, y en ese periodo de esos 40 años, sí, ha habido otras gimnastas, pero no han tenido ni el peso específico, ni la importancia que tuvo aquel ejercicio de asimétricas de Nadia.

L'últim 10 en la gimnàstica artística femenina es dona en Barcelona 92 i, curiosament, l'aconsegueix un altre gimnasta romanesa, la Vínia Milosovicci, en la final de terra. El destí ha volgut que el cercle se tanque complint els desitjos de Nàdia, que ho manifesta en aquella entrevista a TV3 a les portes dels Jocs.

Tenia 14 anys quan vaig guanyar les medalles olímpiques el 76 i vaig creure que el que feia era una cosa natural, com qualsevol persona normal. Vaig començar la gimnàstica perquè m'agradava molt i no m'adonava que tenia l'oportunitat de convertir-me en campiona olímpica. Em va sorprendre molt que tothom estigués tan content i vaig pensar, doncs he fet el que faig al gimnàs, res més d'especial, tret de treballar molt. Aquí a Barcelona esperem tenir l'oportunitat que la gent vegi què és això d'un 10 perfecte després de 16 anys.

Ara ja no podem veure el 10 perfecte en gimnàstica. El sistema de puntuació canvia després dels Jocs Olímpics d'Atenas 2004. El de Nàdia sempre serà el 10 més especial de tots perquè és el primer.

Ser capaç de fer el millor exercici en el moment clau, crec que això és el que defineix ser una campiona i crec que és el que em va passar en aquell moment. Estava en un gran estat de forma en el moment correcte i el moment més important. Aquell 10, aquell 1.00 que ho canvia tot. Crec que a mesura que ha passat el temps he valorat més tot el que he aconseguit perquè no me n'adonava quan era tan jove i realment han estat grans fites.

Però el llegat de Nadia Comaneci

és alguna cosa més que la nota perfecta. És una manera diferent de fer i entendre la gimnàstica que ho revoluciona tot en eixe moment.

La gimnàstica per a mi va suposar una manera diferent de viure, va definir totalment la meva vida. Vaig començar només perquè fent gimnàstica podia fer coses que la meva mare no em deixava fer a casa. No sé què hauria pensat si en aquell moment algú m'hagués dit que faria història. Segurament hauria pensat, però què diu aquest? Però va passar, sóc conscient que represento la gimnàstica i que el meu nom s'associa amb l'esport. Ja saps, Nadia, gimnàstica i Romania.

Soc Marta Garcia i això és Nadia Comaneci, la gimnasta 10.

Soc Sònia Oleart i això és Récords, el podcast d'històries de l'esport de Catalunya Ràdio.

Guió i redacció, Marta Garcia. Coordinació, Xavi Campos. Veus del relat, Sònia Oleart i Marta Garcia. Veus, Dolors Martínez i Carles de Bo. Montatge tècnic i musical, Fran López. Responsables digitals Jordina Terrer i Sergi Camps. Agraïments Paloma del Río, Elisa Cabello, Xavi Campos, Pere Miró, Jesús Márquez, Federació Andalusa de Gimnàstica, Montserralla, Sergi Andreu, Julián Felipo, Olympic Channel, Comitè Olímpic Internacional, Servei d'Arxiu i Documentació de Catalunya Ràdio i TV3 i Web de Ràdio Televisió Espanyola.