Niño Becerra desmenteix la seva vincluació amb el "Superniño"

Molt bon dia, soc alcalde d'aquí del quiosc.

Què ens queda pendent? Aquest fenomen meteorològic arribarà als propers mesos a casa nostra.

Home, és el mal temps, ara fa fred, ara fa calor. El superninho.

Què tal? Bon dia, bon dia.

Molt bon dia, amic meu, on estàs? Que fa molt de temps que no parlem.

Bueno, a veure A la vegada. És a dir. Sí, sí. Per què? Clar, què és fer això?

Moltes gràcies, no esperava menys de tu. D'acord, bon dia.

No, no, no, clar, un moment, vull dir que no, no, no, no, no, clar, això que. A Sonatara. Si parla sobre vostè mateix, no l'entenem.

Exacte, no era jo. Primer de tot, Santiago Niño Becerra,

bon dia. Té una queixa. No soc, vull dir que el de la veu que sentim no soc jo. Sí que era vostè. Sí que era vostè. La veu és meva. Es que si parla alhora. Bueno, és que jo estic parlant. Em posen la meva veu a la sota i. Clar, no, no, no. Està manipulant. Queda clar. El tècnic. Jo no soc. No soc ningún fenomen.

Mira, Armínia, agafa allò, agafa aquell pal que hi ha, enfoqui bé.

Molt bé.

Armínia, això. Aquesta violència. Almenys que serveixi per alguna cosa, l'Armínia. Fins una altra. Com dèiem, allà és l'hora dels temes pendents amb Gerard Jubany, Ona Villamata i Carles Roig. Bon dia! Bon dia! Quins temes tenim pendents

a aquesta hora, Jovany? Doncs, ui, ui, els temes que tenim pendents avui. Quan torna el Poigdemont?

Ja, s'ha dit, ja. Armínia, a veure, tampoc ha de marcar vostè l'agenda. L'altre torna el cap de setmana, el Toni Turín, però aquest m'és igual. Jo el que vull veure és el Poigdemont, no el Toni Turín. No interrompi, Armínia.

Després parlem, d'acord?

Doncs deia que comencem parlant del Barça evidentment que ahi va perdre el camp del PSG 4-2 i avui la colorada no sap ben bé com està si estem emprenyats per haver perdut satisfets per la bona imatge que es va donar en algun moment durant el partit el primer

partido un poco difícil i vuelven con el rabo entre las piernas Josep Pedrero, bon dia i soc del Barça. No socreu ningú, això. De verdad, chicos, qué difícil. Qué difícil es ganar partidos, ¿verdad? Qué difícil. Sin la ayuda del VAR. Sin la ayuda de Negreira. El Barça de Flick. Sin las ayudas arbitrales. No es nada. Y soy del Barça.

Para de dir això de soy del Barça, porque ya fa molt temps que no socreu ningú. Ayer te callas.

Nos callamos. No somos chiringuitos. Hoy es la sintonía. Te callas, ¿vale? Ayer se demostró que el Superbarça de Flick no es más que humo. Y lo digo como barcelonista,

¿eh? Bueno, molt bé, doncs ja està. Ja has acabat el teu editorial. No, és que el que estem és emprenyats.

No, no. Quin mal rotllo, jo em pensava.

No, no, bon dia, no. Bon dia, no. No, home, no. Estan molt bé, eh? La veritat que. Hosti, que. Que van fer el que van poder, que. Que som una família.

Sí, ja sabem tot aquest discurs, no cal que s'emocioni. Però per què està enfadat, doncs?

No, per aquesta afició de merda que tenen els francesos, home.

Bueno, bueno. No, calma, a veure. Podem estar d'acord que l'afició del PSG no seria la més. La més sana de totes. Són una xosma.

Collons, una colla de replegats. El dia abans estaven saquejant botigues, home. No, no. Vostè no sap qui estava saquejant botigues o no estava saquejant botigues. Joan, diré una cosa. Tu no vas veure la pancarta

que van treure? La mare que els va venir, amb una motocerra plena de sang, tallant l'escut del Barça, que és l'escut que porta el pit i em protegeix el con, home. És veritat, a vostè i a tots. Escolti'm una cosa, és veritat que era molt desagradable, a més anava acompanyada per un text que deia sota Massacre a la Parisenca. Una colla de fills de puta són, home!

Calma't! Calma, hòstia, no cal insultar, nois. La veritat, no, és que no cal. Que són uns fills de puta, val, però no cal dir-ho. No cal dir-ho. La Champions és molt llarga. I ja tindrem temps de tornar-nos a trobar, eh? Mira, París, veneixi i bubure l'hospitalité catalané, desgracier. Eh, que no cal, hòstia. No cal amenaçar, Joan, de veritat.

Si jo no he amenaçat a ningú, s'ho està fent tot vostè.

I a veure si encara existeix parís quan arribi la fase de les eliminatòries, perquè potser ells mateixos s'han carregat la seva pròpia ciutat i tota França. Bàrbars, que sou uns bàrbars, home. Doncs queda clar el seu missatge. Ho rebrem amb una pancarta que hi surti un croissant d'agullat per un cop de fals. Púrria! Sou una púrria, home. No parlem més de futbol perquè. Voleu croissants? Ha portat croissants? Bueno, és que ahir al vespre vaig desvalijar un bolagerí. Un bolagerí. Un bolagerí, sí. Bueno, és que estava tothom allà una mica esverat i, hòstia, em vaig disfressar de jove estudiant i, bueno, vaig rebentar una paradomba al cap de la llusta, eh? Ho vaig a tothom. Molt bé. Més temes.

Que maco el lluc que has portat ara, eh? Sí, el que ha vingut a parlar de la Soledad no desitjada. Sí, molt maco amb la seva camisa blanca, ben neta, els tirantets. Impecable anava el lluc. L'he abraçat. Quan ha sortit de l'estudi l'he abraçat i li he dit que si volia ser el meu nen, doncs.

El que hauria de fer, Armínia, és no molestar els convidats que venen al matí a Catalunya Ràdio i. Posesse sent sola, per cert, Armínia, o no? Ui, quina pregunta.

No, no, no, no. Una mica sí. Sé perquè tinc l'Antonio allà a la butaca, però bueno, l'Antonio. L'Antonio quants dies fa que és a la butaca? Dies, anys fa. Però no es mou? No es mou, mai. L'ha tocat. Dorm allà, ho fa tot allà. L'ha tocat, a veure si és fred. Sí, una mica. Està fred. Està una mica fred, sí. Però bueno, fa mala cara, però és que ja la fa de fa tant de temps, com els que et digui. Fa la mateixa companyia que una garrafa de 8 litros. Sí. I diu que se sent una mica sola. De vegades. Bueno, per això vinc aquí a fer la volta. Vaig saludant a un, vaig a posar la redacció, faig voltetes, saludo, agafo diaris, la Lloberes, i després a quarts de dotze vinc cap aquí a comentar les notícies. Vostè i la Lloberes es posen juntes sempre, aquí fora. Ens hi posem, hi xerrem.

Xerran i critiquen, perquè l'altre dia va entrar un de la ràdio, que vostè li té molta mania. Molta, molta. Ja van estallar, tiqui-tiqui, tiqui-tiqui, mira l'hora que entra aquest.

Home, i tant, és que hi ha gent que passa sense passar la targeta. Només entenc això. Ah, sí? S'hi ha fixat, amb això? Sí, i gent que toca els gots d'aigua. Bueno, mira, hi ha unes coses que passen que vols que entengui. Sí, però bueno, escolta, tinc amigues i faig moltes coses, vull dir. Sí, sí, no, no en tenim cap dubte que té vida social. Aquella que no es dutxa, aquí a la redacció, que ja ho sabem tots qui és, eh?

Doncs jo. Sí, ja ho sabem tots. Aquella, ha dit? Aquella.

Aquella, ella ja ho sap. Ja sap de qui parlo, que hem dolorat tot el dia. O sigui, vostè està al cas de tot el que passa aquí a la ràdio. Sí, té una mirada forta. Sí, té una mirada. Fort de fort.

I també deu estar el cas de si hi ha algun embolic. Hombre, i tant!

Així d'embolics hi ha! Ah, sí? Sí! Ja veig jo quan se'n van al lavabo. Al lavabo no va ningú. Sé que van al lavabo a vegades junts. Això no és el temps abans.

Abans sí que hi havia més. Hi ha un lavabo mític aquí a la ràdio, al de baix. Sí, és on vaig a fer guàrdia. El que està a prop del menjador. Exactament. Al de la cuina.

Sé que has de baixar unes escaletes.

Sí, hi ha moltes plantes allà baix. A la ràdio vas baixant i hi ha un moment que hi ha dos o tres plantes a baix, no saps mai quan s'acaba allò. Cada vegada amb menys llum. Hi ha unes portes. Algunes són lavabos. Hi ha lavabos que no s'han netejat mai perquè no se saben que existeixen.

Quin fàstic. Però el que està a prop del menjador, si les rajoles d'aquelles parlessin. Hi ha restes humanes, eh? Sí.

Jo crec que allà hi ha. Sí, hi ha restes, sí, sí. Però bueno, escolta. Si no volem dir cap mort, eh?

No, no, restes de suor, de. Biològiques, es diu.

Passem el rato, eh? Jo tinc amigues i faig coses, eh? Celebro que. Ara mateix estem preparant l'arribada del president Puigdemont amb les companyes del CDR, CDR serà família, però encara no se sap quan es produirà.

Doncs quan sapiguem alguna cosa, Armínia, ja li explicarem. No pateixi, eh?

Oye, escúchame una cosa. A ver, vostè què hi pinta aquí, senyor Rubiales? No, que ahora estoy hablando de todo eso y A ver. De què deu treballar tot aquest temps? No, jo no. Fa temps que. Es que no trabajo. Jo vengo aquí, és que si no tengo ni pa comprar-me una Coca-Cola, tio. Si sabeis d'alguna senyora, de l'edat que sea, que se sienta sola, que sepa que jo m'ofereixo a donar-li la companyia d'on desee, a l'hora que sea. No hi ha res més trist que la soledat no desee.

Això té veritat, però vostè no s'ha de fer res.

Acompanyi'ns. Tenim una trucada telefònica. ¿Qué pasa? ¿Y si volem estar sols y no nos dejan, qué hacemos? ¿Nos jodemos? ¿O qué pasa? ¿Qué tenemos que hacer? O la Marta Sanzaloni, la Marta Sanzaloni. Marta Sarsaloni. Vale, claro. Yo lo que quería decir es que lo siento mucho, ¿eh? Lo siento mucho para esta gente que ha hablado de la soledad normalizada, pero ¿qué pasa? Vamos, que decidimos estar sols. No hay manera humana.

¿Qué pasa? ¿Qué tenemos que hacer? No, estem en la situació inversa. Vostè reivindica el dret a la soledad.

Sí, però és que no va d'això a la soledad. Si ho hagués escoltat, la soledad és un sentiment. No vol dir que estiguis sola, no. Estar sola està bé. No, yo la imploro.

No, yo la suplico. ¡La pularad! ¡La suplico! ¿Tú sabes lo que es levantarse con el Aarón, el Jonathan, el padre, la suegra, para cantar para después una hora y me echan un tren reventado a Rudalías, que así tiene la coronilla ya de oler sobacos? ¡Ricard! ¿Y luego qué crees que me espera el café de gel? ¡Una isla con un cocotero! ¡Y dos pobres ahí dándome viento! ¡No, no, no! ¡Una horda de clientes exigiendo cafeína como si fueran unos combis!

¡Hombre, considera que es ama! Escolti, és el que li deia al Ricard, ara, que hi ha moltes persones que se senten soles, tot i estar envoltades d'altres persones. No, és un problema, això. És la soledat física.

Bueno, ha dit dos noms, però poden unir-se als que volen estar sols. ¡Mira qué gracioso!

¡Muy gracioso! ¿Por qué no te dedicas a esto? A ver si te pagan un dinero. A ver, no em digui pallasso. Bueno, una mica ja és això, eh? Hombre, así van a ser un montón en aquest país. No, claro, si nos riemos, nos reímos de los pobres que sufrim de compañía no deslitzada. Así va, Ricard. A ver cuántos es un especial. A ver cuántos es un especial de la gente que queremos estar solas de manera. ¡Hombre! Ya no sé qué hacer, ya no sé qué hacer.

No ha entert res, no ha entert res. S'ho recupera, vagi a l'app de Catalunya Ràdio, si funciona, perquè cada dia s'entén menys. Però si aconsegueix trobar-ho, si dedica mitja hora, trobarà un àudio i després l'explica. Ho posarà solat no desitjada i podrà escoltar-ho.

Ah, no, què m'estàs contant? El que vull és que facis un especial mío, un especial donde yo pueda quejarme. Doncs queda apuntat. Marta, gràcies. És que hem de penjar,

que passem per un túnel. Vinga, algun altre tema, Jovany? Sí, a la tele, que ara fa un moment hem parlat dels 70 anys de la televisió pública espanyola. Hem pogut sentir Olga Viza, col·laboradora d'aquest programa.

Sí, és un motiu d'alegria, celebrar 70 anys.

Olga Viza, bon dia de nou, com estàs? Hola. Hola. M'imagino que orgullosa d'haver format part d'aquests

70 anys de la televisió espanyola. Molt orgullosa, molt orgullosa. Recordo els meus inicis a la tele amb un fil de veu i em costa controlar l'emoció, la veritat.

Perquè ara estàs emocionada. Molt. Sí, sí que ho sona. De fet, ara et podem sentir cada setmana al Matí de Catalunya Ràdio

fent el comentari de premsa. Exacte, exacte. Avui hem llegit al diari de les Balears que. Perdoneu, és que.

S'està emocionant. S'ha trencat. S'ha trencat.