Niño-Becerra: "Espanya té més inflació perquè té menys productivitat i depèn de tercers"

Sembla, com dèiem, que els preus tornen a ser motiu de preocupació i per això avui volem parlar també d'inflació. Els preus de la zona euro han pujat a l'agost un 3,3% respecte al mateix mes de l'any passat i a Espanya la situació encara és pitjor perquè s'enfila fins al 4,3%. A aquesta hora de seguida saludarem l'economista i catedràtic Santiago Niño Becerra, però abans volem anar cap a un mercat, el mercat de Galvany de Barcelona. Lara García, bon dia. Què tal? Bon dia, Ricard. Es nota aquesta crescuda de preus i de costos? Doncs sí, es nota.

A peu de carrer sí que s'ha notat aquest encariment de preus, tant per part dels paradistes com dels clients amb qui hem pogut parlar aquí al Mercat de Galvany de Barcelona. Ara mateix som amb l'Esteve, de la peixateria, bé, d'una parada de bacallà del Mercat de Galvany. Bon dia, Esteve. Bon dia. Què tal? Com estàs? Heu notat aquest augment de costos aquí al mercat?

De fet és una tendència que ja ve de llarg, però també és veritat que ara al setembre sembla que comença el curs, és a dir, en comptes de ser la pujada de gener, ara generalment és la pujada de setembre i sembla que es nota més. En tot cas, sí, hem notat, nosaltres, i jo crec que la gent també una mica se n'adona que les coses no són barates. Heu hagut de pujar preus? Bueno, hem fet de tot una mica. Hi ha hagut coses que no n'hem tingut més remei, però amb el que ha sigut preus de matèries primeres, hem procurat menjar-nos-ho una mica, també. Perdre, encara que sigui una part del marge, perquè és que, si no, potser arribaria a ser insostenible. Venir a comprar menjar seria encara més complicat.

Per tant, aquí el mercat intenteu no pujar preus bruscament i reduir els marges.

Jo suposo que això, el petit comerç, sense haver-ho dit, sense haver-s'ho estudiat en conjunt, tots fem una mica el mateix, perquè a final de comptes responem dels nostres actes davant del públic i llavors, sense adonar-nos-hi, procurem fer-ho tot el millor possible en el sentit que la gent se'n vagi contenta del que ha comprat i del que ha passat aquí. I que torni a comprar al mercat. Evidentment, en el cas del petit comerç, però ja no només em refereixo al mercat, em refereixo a les petites botigues i tot això, nosaltres el que vivim és que el client ens faci confiança, vegi que procurem fer-ho el millor possible i aleshores, lògicament, torni. Esteve,

moltes gràcies per atendre'ns. Ricard, hem parlat fa una estona també amb altres paradistes i clients del mercat que ens explicaven com estan ajustant els preus de venda, tant els preus de venda als paradistes com sentíem l'Esteve, també com ajusten als clients les compres. Els podem sentir?

Procuro comprar productes de temporada i m'ajusto una miqueta als preus.

Doncs sí, sí, tampoc és que m'he preocupat massa perquè ja no cal preocupar-se, és el que hi ha. Sí que es nota, sí,

però no podem fer res, no? Ho noto. Sí, amb qualsevol cosa, de mica en mica, i al final de mes és l'altre.

Mira, jo no noto res perquè ho pago tot amb targeta

i no sé el que pago. La veritat és que no et puc contestar amb això. Com que som comerços petits i estàs molt pròxim a la gent, sempre intentes no pujar a la primera, aguantar-ho al màxim, perquè al públic tampoc li puja a ningú.

Alguns aquesta pujada de costos i de preus els afecta més que altres, ja ho sentíeu, però el fet és que tothom amb qui hem parlat aquí al mercat ha constatat que la cistella s'encareix cada vegada que passa alguna cosa, que hi ha un conflicte geopolític.

Gràcies, Lara García. Saludem ara sí l'economista catedràtic Santiago Niño Becerra. Bon dia, Santiago. Bon dia, bon dia. Estem davant d'un altre xoc inflacionista o és només un repunt puntual, diries, de preus?

Jo diria que és una fase en la qual intervenen diverses coses. Parlant en el cas d'Espanya, entre l'any 2018 i el 2026, els preus han crescut un 26%. Parlo de mitja a nivell d'Espanya. 1,6%. I també, parlant a nivell de mitja, el poder adquisitiu de l'Espanyol mig ha caigut un 7,5%. Llavors, no és una història que hagi nascut des del començament del conflicte d'Orient Mitjà. Evidentment, això ha incrementat el conflicte.

L'energia ha pujat a la zona euro l'agost un 14,3%.

Sí, és a dir, això evidentment ha sigut un afegit, però hi ha una tendència que ja ve de més enrere i en la qual entren, torno a dir, els dos paràmetres, l'increment de preu per un problema de subministraments, oferta, demanda, etcètera, i per altra banda una caiguda en els ingressos. Dèiem que a partir del problema de l'Orient Mitjà, a veure, és que des del gener l'increment dels fletes, del preu dels fletes dels grans petrolers, els que es diuen VLLC, s'ha incrementat un 560%. Llavors, clar, això què significa? I això per què? Clar, evidentment, perquè és molt perillós circular per l'estat d'Hormuz. Els preus, evidentment, s'han disparat. Pràcticament no estan circulant vaixells. I, evidentment, hi ha una acumulació de vaixells. És a dir, ara, de fet, està sortint més car un vaixell, un petroler, de segona mà, que un petroler nou. És a dir, passa una mica com els cotxes. És a dir, hi ha un problema per moure petroli.

Però, per exemple, això, hi ha una cosa que em crida l'atenció, que no sé si me la pot explicar també, professor, que és que Espanya, per exemple, presenta una inflació superior a la que veig d'Alemanya, França o Itàlia. Això per què passa?

Això passa, això és una tendència, perquè el problema d'Espanya sempre volia anar al darrer segle, ha sigut la inflació. Espanya té una inflació més elevada que altres països bàsicament per dues raons. Primer, perquè la productivitat a Espanya és més baixa que a Països Baixos, que a França o que a Alemanya. La productivitat mesurada amb PIB produït o generat per persona ocupada. És una tendència que ve de fa un segle. El segon problema és que la dependència d'Espanya de tercers països per aconseguir energia és molt més elevada i, com hem dit abans, la productivitat en l'ús d'aquesta energia també és més elevada. A més, i Països Baixos és un exemple molt clar, Països Baixos, per la raó que sigui, va signar uns contractes de subministrament a mig i llarg termini que li han afavorit molt en el tema de l'energia, cosa que Espanya no va fer. És a dir, no és una única raó, hi ha diverses.

¿I mesures com abaixar l'IVA d'alguns productes o subvencionar els carburants funcionen realment per combatre aquesta inflació?

A veure, jo soc absolutament enemic, és a dir, no soc partidari de fer una baixada lineal d'IVAs de carburants o d'IVAs d'altres productes alimentaris, perquè això és un cafè per a tots que afavoreix tant els rics com la classe mitjana i com els pobres. Jo crec que sí que s'han de fer subvencions, però les subvencions han de tenir nom, cognom i adreça postal. És a dir, han de ser subvencions en base a l'activitat que es fa, en base a la renda que es té, etcètera. Baixar l'IVA dels carburants o baixar l'IVA dels aliments. A més, no té un reflex en la realitat. Per exemple, quan es va baixar, a l'inici del problema d'Ucraïna, l'IVA de certs aliments, es va baixar l'IVA del formatge, l'IVA de tots els formatges. D'aquest formatge Cabrales que s'ha subestat a 37.000 euros, la pesa de dos quilos també. Això no té sentit. És a dir, les subvencions sí que estic d'acord, però han de ser selectives. Pau.

Bueno, jo a vegades estic d'acord amb el professor i avui no gaire. Avui no estic gaire d'acord amb ningú, no sé què passa. A veure, la correlació de productivitat-inflació jo no l'entenc. Me l'explica el professor, però jo que també. He pogut estudiar Economia. Com a mínim, així, a simple vista, no l'entenc. El que sí que hi ha una correlació grandiosa és entre organització sindical de la classe treballadora i menys inflació. Perquè el que hem vist en els últims anys, i això ho ha explicat fins i tot Cristin Lagart, que no és que sigui molt de la meva corrent, és que dues terceres parts de la inflació, per exemple, del 2023, ve de beneficis empresarials. És a dir, que la inflació és un conflicte distributiu, on hi ha capacitat de. Que no es quedi les classes més pudents i amb més riquesa aquest conflicte distributiu, doncs la inflació colpeja molt menys. Una altra cosa que sí té molt a veure amb la inflació des del punt de vista del preu del lloguer i de la hipoteca. És a dir, del 3% de mitjana d'inflació, el que té a veure amb un origen residencial, en aquest cas, pel lloguer i la hipoteca, arriba fins a un 4,5%. I, en canvi, Una última cosa que per mi explica també per què no s'estan afrontant bé aquests problemes. El BCE puja els tipus d'interès quan en realitat amb això sí que potser estem d'acord amb el professor. L'origen d'aquesta inflació ve d'Hormuz, és un origen de costos i no és un origen de demanda. Per tant, per què se segueixen pujant els tipus d'interès, que això no fan més que encarir les hipoteques i encarir també els lloguers de les persones que estan llogant els seus actius que estan hipotecats, etcètera, quan això en realitat no té cap impacte per baixar la inflació. Què es podria fer. Bé, es podrien fer moltes coses. Primer de tot, solucionar el drama de l'habitatge, que això sí que és una qüestió diferencial de l'economia espanyola respecte a les economies europees, que també fa pujar la inflació. Què es podia fer? Abandonar el dogma que hi ha preus que no es poden controlar. Sí que es poden controlar, en la mesura en què hi ha la inflació entesa com un conflicte distributiu i que, per tant, en surten beneficiades les persones més riques i perjudicades les persones més pobres, abandonem aquesta mena de religió per la qual hi ha coses que no es poden marcar els seus preus, perquè tenim control de preus en alguns sectors de l'economia i no es mor ningú, com per exemple els preus dels llibres i molts altres preus, situem-los, aquests topalls, en qüestions tan fonamentals, per exemple, com l'alimentació. Es poden fer coses, però bueno, per adreçar-ho com a pregunta, si se'm demana això, el que li preguntaria és això, com quina relació hi ha entre la productivitat suposadament inferior de l'estat espanyol i la major inflació espanyola, perquè això sí que no ho entenc.

Professor. Una productivitat, no parlo d'una empresa, estem parlant d'una productivitat d'economia. Una productivitat elevada implica poder baixar els costos de producció, es guanya competitivitat i es poden baixar preus.

I aquesta inflació que tenim avui en dia, que és una inflació de costos, ve donada perquè hi ha massa costos laborals, vostè pensa? I per tant, massa. Massa costos en general.

En general. És a dir, i això està demostrat, és a dir, la productivitat dels inputs, és a dir. Litro de gasoil, tona de ferro, tona de cera, etc. La productivitat que s'obté d'aquests inputs a Espanya és una productivitat baixa.

I en això que apuntava el Pau del benefici de les energètiques, perquè 5 dies, per exemple, publicava divendres, aquest any, gràcies a aquests preus rècords, faran un benefici també bestial. Iberdrola, Endesa, Naturs i Repsol seran més del doble, és a dir, uns 20 milions d'euros que el 2023.

Sí, però, a veure, sota el meu punt de vista, parlar de beneficis extraordinaris, primer s'ha de definir què són beneficis extraordinaris. Perquè, per exemple, si ens n'anem al període 2001-2007, els beneficis, els hiperbeneficis que van obtenir les entitats financeres amb aquella orgia i bodegària, amb unes tassacions que no tenien ni cap ni peus, no van ser tan bé o no podien ser considerades beneficis extraordinaris i ningú va definir aquests beneficis com a extraordinaris. I després va passar el que va passar. És a dir, jo més que anar a que es pot fer, es pot definir i regular que són beneficis extraordinaris i aplicar la norma. Però jo crec que abans d'això es poden fer coses que són molt més ràpides i efectives. Per exemple, l'import sobre la renta de societats, no parlo de pines, està actualment a Espanya al 25%, però el tipus efectiu que estan pagant les empreses sobre el seu resultat comptable és el 7,3%. Per què? Perquè hi ha un rosari de deduccions, reduccions, enginyeria fiscal, vaja en definitiva, que estan restant aquests beneficis. Llavors, jo crec que, i això és rapidíssim, això seria.

Vols dir que hi ha marge amb les eines que tenim actualment? Per exemple, aquesta.

Sí, però, professor, perdoneu-me, o sigui, ¿algú em pot explicar si no són beneficis extraordinaris el que estan fent ara les petroleres? O sigui, que el preu del petroli no està exactament disparat. Ahir vaig posar benzina 1,19, la de 95. O sigui, en sèrio? O sigui, estan fent un negoci a costa de la gent, perquè estan comprant el petroli barat i estan fent unes. Patades impressionants en el preu. Això és un benefici extraordinari per a totes les petroleres d'aquest país?

Bueno, d'aquest preu que vostè va pagar ahir, el 55% són impostos. Sí, ja, ja, però podria baixar una mica més. Llavors, traient aquest 55%, queda la resta. A veure, en segon lloc, aquesta benzina que vostè va posar ahir al cotxe, la petrolera que la va refinar, la va comprar el petroli fa entre dos i tres mesos. És a dir, quan el preu era un. Llavors, quan hagi de recomprar una altra vegada la petrolera es trobarà, evidentment, amb un preu molt més elevat. És a dir, jo estic d'acord en que es pot definir perfectament què són beneficis extraordinaris i aplicar-los només a les petroleres. Per exemple, distribuïdors de productes alimentaris, gran majoristes, etc. Jo crec que es podria definir i aplicar, però jo el que dic és que apropar el tipus efectiu de l'import sobre renta de societats al tipus normatiu, torno a dir 25,7,5, això és molt ràpid.

Bé, Aitor i Sara. Sí, anava a dir que jo crec que, clar, nosaltres un dels problemes que ens trobem és que el gran beneficiari de tota aquesta situació també és l'administració. És a dir, a més inflació i a més recaptació d'impostos. I quan tu tens una administració que viu una realitat i uns administrats que estem visquent una altra, de fet, que són contradictòries, doncs aquí ens trobem, bueno, uno de esos caldos de cultivo, els quals, doncs, per exemple, projectes com els que estàvem analitzant fins ara, no?, Alternativa per Alemanya triomfen perquè veuen una administració que s'està forrant i que després no sap com redistribuir tot això i que és tremendament ineficient. Per exemple, com deia al principi del programa, en el cas del sistema fiscal espanyol, jo li volia preguntar al professor fins a quin punt aquesta ineficiència explica en bona part. Els problemes que tenim. I després també m'ha agradat molt quan parlàvem ara de grans empreses i pymes. És a dir, aquest país, i ara em refereixo a Catalunya, aquest país tenim un 99,8% de les empreses són petites i mitjanes empreses. I donen lloc de treball aproximadament entre el 66 i el 68% de la població. És a dir, som molt importants. Fins a quin punt el sistema fiscal també fa impossible que aquestes petites i mitjanes empreses es puguin fer grans i tinguem més oportunitats per quan vinguin aquestes crisis inflacionàries poder fer-les més productives i que, per tant, la classe mitja treballadora pugui viure millor. Perquè en aquest país, és a dir, quan ja tens una idea per crear una empresa, ja t'estan cobrant. Fins a quin punt en aquest país tenim un problema molt greu del que és el sistema en si, però també la cultura que hi ha darrere d'aquest sistema fiscal.

Bueno, a veure, jo crec que les administracions, i no parlo només de l'espanyola, o de la catalana o de l'asturiana, jo crec que les administracions no s'estan forrant. Una altra cosa és com s'utilitzen aquests diners.

Estem en record de recaptació d'impostos, i la gent viu pitjor. Jo sí que diria que l'administració es forra mentre la gent cada cop pateix més.

Si l'administració realment esforrés, el nivell de deute públic no seria la bestialitat que és. És a dir, Espanya té un nivell. És a dir, el deute públic, que aquest, jo crec que en un altre programa tindrien de parlar d'això, s'està convertint ja en el problema mundial perquè tots els països estan afectats. És a dir, França, Estats Units, Canadà, Espanya. És a dir, el nivell de deute públic és absolutament brutal. Absolutament brutal.

Perdó, professor, però a mi em podria demà tocar una herència forrar-me i al cap de dos dies tornar a ser pobre. Sí que s'estan forrant però no saben com gestionar-ho.

Llavors estem parlant d'un altre tema. No estem parlant dels diners que entren. Un exemple, a Espanya el tenim, per exemple, amb la deflació de la tarifa de l'IRPF. A Espanya des de fa molts anys la tarifa de l'IRPF no es deflacta en la inflació. Què vol dir això? Vol dir que els salaris pugen. La remuneració del treball puja, però com hi ha un efecte inflacionari que també està punxant a les tarifes de l'IRPF, de mitja, una quarta part de la pujada salarial, parlo a nivell mig, una quarta part de la pujada salarial se la menja l'IRPF. A Hisenda, a l'agència tributària, se li han demanat per activa i per passiva per què no es deflacta aquesta tarifa. En altres països es deflacta. I diu que així es recapta més. I diu que Espanya té moltes necessitats i, per exemple, reduir l'IVA dels combustibles. És a dir, és una mica treure els diners d'un lloc, posar-los en un altre. Llavors, no se sap molt bé què es fa amb aquests diners que s'han posat en un altre lloc. Jo crec que molts tenen drets, però a nivell fiscal no hi ha un relat realment transversal que afecti a tots els agents implicats.

Sara, breu ben, sisplau.

Sí, sobre les mesures que s'han de prendre de forma urgent, perquè abans parlàvem del caldo de cultiu que està fent créixer l'extrema dreta i està clar que els preus a l'alça de la cistella de la compra, els lloguers i les hipoteques inabastables i els salaris precaritzats és un còctel letal per l'economia de les famílies que generen encara més desafecció. En el sistema i fa la impressió que totes les mesures que es prenen es prenen sempre sobre la base que les grans energètiques o les grans empreses de l'IBEX no poden passar un any sense incrementar els beneficis de forma ingent. Sobre les mesures urgents a prendre, que vostè ha dit que haurien de tenir nom i cognom. El PAU n'apuntava una, per exemple, intervenir la cistella de la compra, limitar preus de productes bàsics. Vostè això creu que s'hauria de fer de forma urgent i que es pot fer? No, em dirà que no.

Perdó, perdó. Disculpi, disculpi. Si es pot fer, sí, es pot fer, clar que es pot fer. El que passa és que primer, per fer això, s'ha de tenir voluntat política de fer-ho. En segon lloc, ha de ser selectiu. És a dir, i torno a l'exemple del formatge, no es pot baixar l'IVA del formatge, de tot el formatge. Llavors aquí entres amb una sèrie de negociacions, discussions amb sectors implicats. En tercer lloc, o en quart lloc, aquesta mesura. Jo no tinc clar que a nivell jurídic la Comissió Europea li permetés fer-la a un estat membre per la seva compte. No ho tinc clar. És a dir, estem parlant d'una intervenció selectiva de productes i per altra banda concessió de subvencions a persones jurídiques o físiques, és igual, concretes. No ho tinc clar. És a dir, si això es pogués fer, jo crec que es podria fer. I jo crec que seria el camí. Però el que ha fet para tots, no, evidentment.

Són les paraules de Santiago Niño Becerra. Santiago, una abraçada. Gràcies per acompanyar-nos.