"No faig cap plat per sota de les 3 hores de cocció"

Ara us volem parlar de les receptes i les tradicions de la Vall d'Hora, és el solsonès. S'han transmès oralment durant segles, de generació en generació, i ara, perquè no es perdin, una masovera les ha recollides en dos llibres. En Joaquim Albalate ha anat a parlar amb la Dolors, que és la responsable de tot plegat.

Som aquí a la Masia del Pujol, als peus de la Serra de Busa, a Neves, al Solsonès, un lloc força apartat que trobem seguint el riu Aiguadora, però no som els primers perquè déu-n'hi-do la història que té. La llegenda diu que aquí va ser ferit de mort Guifré el Pilos, també va ser hospital de sang durant les guerres carlines, i ara no estan gaire més tranquils perquè és un restaurant i una casa de turisme rural per on segueixen passant centenars de visitants. I qui se n'encarrega des de fa uns 30 anys és la Dolors Pujol. Ha recollit centenars de receptes de la seva mare, de veïnes d'ella mateixa, i som a la cuina, que és on es passa hores i hores fent-les.

Dolors, d'on surt aquesta vocació? A casa meva ja no feien de fonda, però era igual que era una fonda, perquè sempre hi havia gent. Feien carros, molien, serraven, i venia molta gent, ferraven cavalls, llavors la gent, esclar, no podien marxar a l'hora de dinar. La meva iaia deia, pugeu, pugeu, i els feia pujar, els feia una olla de menjar, i tots allà en una taula que hi ha gran que és molt poder d'estar amb la gent, de conviure amb la gent, de veure que la gent no els cobrava res, eh, pobre dona? Vull dir que ho feia com l'amor larg moltes vegades faig jo.

I tot això com arriba a aquests dos llibres, que són El xup-xup de la Vall d'Ora i El foc lent de la Vall d'Ora?

Això va ser del Jordi. El Jordi ens vam conèixer, ja ha fet molts llibres, el Jordi, d'aquí. I vam anar-se'l coneixent un dia. Va, Dolors, que tinguem de fer les receptes teves. I jo dic, no, això ni me passaré. Però al final, a força d'anar-me matxacant,

va aconseguir. Parles, que no ho hem dit abans, del periodista i escriptor Jordi Viladegut, que és qui ha posat tot això en solfa. Per què heu decidit fer-ho?

Home, l'important és que no es perdi, que la jovent no ho faran, perquè no s'hi estaran les hores que més tinc jo, això, efectivament. Que almenys quedi constància, i no és per mi, eh, és perquè la gent sàpiga el que una persona patia abans per cuinar, perquè passes hores, hores, hores, no feia cap plat jo en menys de tres hores. Tres hores bé, que veiem que si està ara, ningú. I tens de tenir molta paciència i vocació al carrer.

Són uns llibres que es venen només aquí a la Masia, però que han tingut gairebé tant èxit com els plats en si. Quin creus que és el secret?

Bueno, perquè ho troben bo, perquè està fet amb carinyo. L'altre dia mateix van menjar peus de porc uns que no els havien tastat. I em diuen, ostres, però no tenen pas el mateix gust que això altre. Dic, però bueno, és que cada cosa té la seva salsa. Cada cosa té un. Em deien a mi, la gent no t'ho valorarà, molta gent. Només tinc de dir el que han vengut els primers llibres, i són gent que venen aquí a dinar.

Doncs parlant de dinar, et deixem Dolors, que tens molta feina aquí a la cuina. Moltes gràcies. És una llàstima no poder transmetre per la ràdio la bona olor que fa tot plegat. Jo us he de confessar que he pogut tastar els pèsols negres amb rosta i la vedella amb bolets i és una absoluta meravella. És per llepar-se'n els dits, us ho prometo.

Doncs quina enveja, en Joaquim Albalete, ens podíem imaginar quina oloreta feia aquesta cuina de xup-xup, aquest cap plat menys de tres hores, com deia la Dolors, aquest patrimoni cultural, culinari, que s'ha de conservar, i per això és important que també es plasmi en llibres.