"No feu running pel carril bici": la croada d'Oye Sherman contra el culte a l'esport

L'Anar Grifoll ens ha portat a les perruqueries. Avui un dia molt Terres de l'Ebre, però tenim algú que és del Guinardó aquí a punt de seure's per cristal·litzar l'assumpte. És Oya Sherman, Maria Rovira. M'està a punt d'agafar un atac de tos. No sé si té a veure que estàs tu aquí.

Doncs segurament, segurament, Montse, no ho descarto. Guinardo Horta, eh, Guinardo Horta. Ai, ai, ai, perdó, perdó. Sí, sí, districte Horta-Guinardo.

Escolta, aquest any vens cada setmana a parlar-nos d'una teoria. I has buscat el diccionari, com sempre fas, i resulta que teoria no és teoria com ens pensàvem. Clar, teoria es veu que ve del mot grec,

que vol dir especulació. Llavors, clar, perquè no podien demostrar res, estaven tots els grecs allà fent teories com a xurros i a veure quina es prova i quina no. Jo no porto especulacions, Montse, jo porto veritats com a temples. I avui quina és la teva veritat com a temple? Mira, la meva veritat d'avui és que l'esport ha de parar. Stop l'esport. Estem donant massa pes a l'esport. Semblem grecs de l'època clàssica i ells ja estaven obsessionats perquè no hi havia gaire més a fer en aquella època. Stop esport. S'assemblen i tot. Escolta'm una cosa, tu no eres la senyora

de la Wejim i de. M'ha canviat la vida, això.

Sí, però m'han passat coses des de l'última secció. T'ho explico.

Les dones i els dies, amunt els cors.

Què li ha passat a la Maria? Què li ha passat a la Maria?

Vaig al Parc Güell a la Franja Matinal, que és de 7 i mitja del matí a les 9, per residents, amb el passi verd, etc. Jo feia molt de temps que no hi anava, perquè és la típica part de Barcelona que la tens com abandonada, no? Mentalment, pels guiris, total. Que ara vas a córrer, tu, eh? No, no vaig a córrer. Tu què vas a fer a dos quarts de vuit del dematí per allà? A mi no m'agrada córrer. Vas a passejar? Vaig a passejar, sí, anava a caminar, a llençar la meva vista per aquells paratges privilegiats, i total, que vaig recórrer els llocs estimats de quan jo era petita, que és que ni me'n recordava, la sala de les columnes, el mirador aquell del banc condolat, i vaig anar a veure el drac, com qui va visitar un vell amic, el drac de l'escala. Doncs hi havia una paia al costat fent centadilles, Squats, posant-se a la gazoneta repetidament, no sé quin és el terme, amb els seus cascos, les seues ulleres de sol, el seu modelet ultrassònic, totalment aliena. I tu allò et va trencar la màgia. Em va trencar totalment la màgia i no t'equivoquis que jo no estic en contra. Que la gent faci servir els parcs públics per fer esport, perquè al mirador de dalt hi havia un grup d'ancians fent estiraments i em sembla fenomenal. Això t'agradava. Això m'agradava, clar, perquè és un ús col·lectiu, lúdic, de l'espai públic. Però col·locar-te a l'escala, al costat del drac, modificant totalment l'experiència estètica de qui passeja, doncs no. I això potser no m'hauria cridat tant l'atenció, però és que en la mateixa passejada, dins del mateix parc, vaig parar al mirador d'Ignasi de l'Ecea, des d'on es veu la ciutat, el mar, i hi ha unes lloses a terra que conformen uns versos d'un poema del revolucionari francès Louis-Antoine de Saint-Just que diu "L'ordre d'avui és el desordre del demà". Molt bé, doncs hi havia un tio fent flexions a damunt d'una llosa, és a dir, interposant-se entre la gent que estaven passejant i el mar.

O sigui que tu et vas veure en el desordre de demà, tu vas dir, ai,

soc en el desordre de demà. We found love in a hopeless place, Montse, que és l'esport, però no sé si és el lloc, m'entens exacte? O sigui, aquest ordre d'avui no ens servirà, clarament, clarament estarà tot en horre i sova d'això. Prou esport. Prou esport.

Per ser que són a punt d'arribar a les 12 de la nit, anem molt fortetes, eh? Anem fortetes amb aquesta música. Hi ha algú que potser està al llit i ara decideix baixar a fer squats. És que trobo que riar és molt d'esport. Exacte. Escolta, no només vas al Parc Güell a dos quarts de vuit del dematí, que m'ha semblat bastant fortet, això. És fortet, és fortet. Trobo que fas bona cara per ser l'hora que és llavors. Però també vas amb bicicleta, tu.

Sí, doncs jo baixant amb bicicleta pel carril bici d'Enric Granados, per on passen bicicletes, patinets, etcètera, baixa un tio que, no ho sé del cert, però em feia tota la pinta que era expat, estava fent running. Baixant pel carril bici d'Enric Granados. Això ens ho trobem molt. I no el vas atropellar, eh? No el vas atropellar. No vas tenir ganes, eh? No, però no és l'únic que em trobo, eh? Per Passeig de Sant Joan també ho he vist. Llavors, què és això? Aparco jo la bici a la teva cinta de córrer, que clarament no en tens, si no, no estaries fent el merda per Passeig de Sant Joan. És a dir, aquesta expansió a espais que clarament no són per fer esport, des d'una impunitat absoluta, és que només poden estar motivats per un egoisme exacerbat, que és el que està motivat per l'esport, perquè la gent es pensa que si fa esport pot fer qualsevol cosa, i no la pot fer.

No la pot fer a fora. No la pot fer. O sigui, prou esport i prou gent on no els hi toca. Exacte. O sigui, deixeu que la Maria tingui els seus espais per mirar. Això va d'això, això va d'això exactament. Deixeu-me amb mi. Que tingui la ciutat per ella sola. Que tingui la ciutat per mi sola, ja us avisaré. Doncs ho tens fotut, eh? Absolutament. No fa massa bona pinta. De fet, l'altre dia a la Guajim vas presenciar una baralla, tinc entès. Sí, sí, sí, va ser fort, eh? Tu et pensaves que era un lloc de pau i de tranquil·litat amb les teves amigues allà amb el mallot i no, eh? A veure, hi ha hagut bastantes.

He vist alguna que altres caramussa en aquests anys que porto de Guajim, però la de l'altre dia va ser molt forta. Una senyora de l'última fila, que estava al meu costat, es queixava perquè el nedador del carril del costat, quan passava, li llençava aigua. Llavors es van enfadant, enfadant, enfadant.

Jo també m'hagués enfadat, eh? Estic farta d'aquests que et volen allò amb un cop de mà en. Home, sisplau, pensa en les iaiones.

Clar, però també hi havia un punt de dir, home, llavors la senyora li va començar a llençar aigua. Uau. I llavors ell va parar, i no s'ho podia creure, d'incrèdol, no en té algun problema, senyora, i diu, sí, és que m'estàs esquitxant. Clar, dintre d'una piscina. I ell, clar, t'estic esquitxant dintre de la piscina, no? I ella, doncs sí, perquè no estàs sol. I ell llavors es va posar a cridar. I jo, clar, jo estava com dubtosa, no?, de quin bàndol agafar, perquè d'una banda entenc que és una mica de dir, mira, doncs, és la seva estona de nedar, està anant amunt i avall, potser, vull dir, aquella senyora potser s'hauria pogut posar una mica més endavant, jo li hauria canviat el lloc gustosament, a mi m'era igual, tu amb qui aniries?

No ho tinc clar. A mi les senyores jubilades desvalgudes em trenquen el cor, també t'ho diré. Sí, certa.

Aquella no estava desvalguda. Tenia ímpetu. Tenia l'esperit bastant de ferro. Sí que és veritat, jo hi havia un punt que comprenia la incredulitat d'ell, però es va posar molt nerviós. Li va cridar. Li va cridar, llavors, jo crec que això és perquè li estaven qüestionant el seu esport. La bèstia aquesta que li va sortir de dins és perquè li estaven qüestionant el seu esport i en comptes d'intentar arribar a una entesa o a un consens comú, doncs va haver-hi crits.

Crits, així que prou esport. Aquesta és la teoria d'aquesta setmana de Maria Sherman. Ja n'hi ha prou. Prou ja. Bona nit, princesa del pèsol. No fer esport. Exacte, nosaltres també anem a dormir, era pràcticament, però amb la nit dels ignorants fent-nos companyia. Roser Pereira Moraga, Celia Forment, Mireia Isar, Albert Castellví, Helena Miquel, Josep Maria Campillo, i qui us ha parlat, Montse Virgili, demà, dia dedicat a la soledat no desitjada. A vosaltres no us passa perquè teniu la ràdio, que ja ho sé.