Novetats d'arquitectura d'aquesta tardor

Perspectiva.

La Biblioteca de l'Arquitecte Doncs ja

tenim la Biblioteca de l'Arquitecte oberta, com sempre, amb el director de la Cooperativa d'Arquitectes Jordi Capell, més popularment coneguda com la Capell. Marc Longarón, com estàs? Molt bé, Pep Lluís. Aquí hi ha llibres i hi ha. Més que en podria haver, però esclar. Hem de triar algun. Hem de triar, hem de triar. Hem de fer un variat Pep Lluís. Enfilant aquesta tardor que ja tornem a agafar pistonada, eh? I tant. Després d'una primavera frenètica, ara cal rematar aquesta capital mundial de l'arquitectura, any gaudir. Però concentrem-nos primer en l'any gaudir, no? Que se'ns acaba ja. Va, comencem per l'any gaudir. Bueno, gaudir mai s'acaba. No. Però l'any gaudir, l'any gaudir sí. Les visions de gaudir que ens està donant aquest any gaudir és el que no s'acaba, jo diria, no? Perquè avui podem parlar de gaudir comunista. Sí, el suquero. El suquero, sí. De fet, és una exposició que em van parlar al Perspectiva, bé, a Mataró, perquè Gaudí, dèiem que tenia una querida per allà a Mataró, eh? Què dius? Sí, la paper de Moreu, el seu amor impossible, Josep Moreu i Fornells, que era una dona progressista, parlava moltes llengües, tocava el piano. Era mestre, també empresària, i tenia una botiga de barrets a Barcelona. I amb en Gaudí es van conèixer cap allà l'any 1885 a Mataró, a través d'en Salvador Pagès, que és l'impulsor de la cooperativa obrera mataronensa. Però aquesta, la Pepeta Moreu, estava compromesa amb Josep Caballol, i en Gaudí li anava molt al darrere, però ella li anava donant carbasses, diuen. Mare de Déu, mare de Déu. Home, a Gaudí no se li sap de cap dona oficial, eh?, Jo em pensava que era

més de tema elevat, transcendent. Ah, ah, ah. Sí, vols dir?

Home, sí, espiritualment sí. Ah, no me diguis. Home, però la vida a la Terra, a veure, hi ha de tot, eh? També era amic de mossèn Cinto, i mossèn Cinto, tot i que va portar el cartell de mossèn al davant, també feia.

Ai, ai, ai, que aquest programa ens el censuraran. Va, tira, tira, passa, passa. No, a mi no m'han censurat mai. Passa un bel, passa un bel, tio, passa un bel.

A mi encara no m'han censurat mai res. A més, això és un programa d'autor, que en diuen. O sigui, aquí Catalunya Ràdio no combrega amb el que es digui en aquest programa. Ah, no? Podem dir el que vulguem? Si no, és un problema meu. Si algú ha d'anar a la presa, soc jo. Sí, o sigui, cap problema. No, va, va, va. Fotem-li, fotem-li, fotem-li el Gaudí de Mataró. Va, doncs va. Antoni Gaudí, Salvador Pagès i l'obrera mataronensa. Gaudí jove. Sí. No, diguem Gaudí jove, això va de Gaudí jove. Sí, sí, sí. Tres primers projectes d'Antoni Gaudí a Mataró. Sí, i com dèiem, l'excusa perfecta que tenia per agafar el tren i cap a Mataró a veure l'amiga. El primer tren. Sí, sí, de bon matí. I tant, i tant, i passar tot el dia allà i la nit. L'Ignacio Riera, un dels membres del Consell Gaudí, tu saps que al Consell Gaudí hi ha tots els propietaris d'obra gaudiniana, i l'Ignacio Riera és propietari d'una tanca d'Antoni Gaudí. Què dius? L'exposició és comissariada per la Núria Poc, que és directora del Consorci del Museu d'Art de Mataró i també és membre del Consell Gaudí, però bé, el Ignacio Herrera n'és un dels col·laboradors.

Doncs el llibre comença amb la introducció, precisament, de la Núria Poc. Encara que no és això, que el llibre va sobre l'obra, a Mataró, especialment sobre les obres de la cooperativa mataronense, la gran nau que tots més o menys podem haver vist, i altres petites obres que va construir, que són les tres primeres obres que va construir Antoni Gaudí. Sí, la casa de Salvador Pagès. Sí, exacte. I també unes latrines, no? Sí, sí, hi ha peces, diguem-ne, de servei, no? No, no, hi ha de tot. També hi ha peces de servei. Estem parlant del món fàbrica, és a dir, estem parlant del món industrial i, per tant, també hi ha. Home, ser propietari d'una de les latrines I de

les beceroles de l'arquitectura amb vocació higienista.

Si vaig per aquí, Sí, per això t'ho dic, estem a l'inici de posar una mica d'ordre en aquesta revolució que arribaria amb el GATPAC sobretot.

Mira, el mateix Ignasi Riera ens ho explicava quan

es va inaugurar l'exposició. Revisitem els primers encàrrecs professionals d'Antoni Gaudí dins el projecte global de la cooperativa La Obrera Mataronense a Mataró. Desenvolupats al llarg de gairebé 12 anys i que comencen fins i tot abans de la seva titulació com a arquitecte. I no parlem només d'obres puntuals, sinó d'un procés més ampli vinculat a la relació entre l'arquitecte i Soba del Pagès, que impulsa un projecte de nou barri obrer. En un contexte industrial i social molt concret marcat per la industrialització i per unes condicions de vida sovint molt difícils dels obrers. El que proposem és tornar a mirar aquest conjunt d'encàrrecs basant-nos en l'estudi de documents originals, materials d'època i fonts històriques amb l'objectiu de poder contrastar hipòtesis i aportar rigor a la interpretació. En aquest sentit, també connectem amb una línia de treball que promou el Consell Gaudí, especialment en aquest any de commemoració del centenari de la seva mort. Que aposta per aprofundir en el coneixement de la seva obra des d'un punt de vista més tècnic i científic. L'objectiu és allunyar-nos de visions més simplificades o folcloritzades i posar en valor la dimensió professional i constructiva de l'arquitecte, que sovint és la menys coneguda però també una de les més rellevants. Ens centrem en diversos encàrrecs vinculats a la cooperativa, tant projectes executats com la nou de Blanquets de Cotó, les latrines o la desapareguda casa de Salvador Pagès, com projectes no realitzats entre els quals destaca especialment la proposta del nou casino. L'anàlisi d'aquest conjunt ens permet entendre que no són obres aïllades, sinó un procés coherent d'experimentació arquitectònica i urbana, com poden ser la relació entre programa, forma i integració amb el context i, sobretot, la voluntat de generar espais col·lectius articulats a partir de l'arquitectura, l'urbanisme i la natura. A l'hora, la figura de pagès és clau per entendre aquest procés perquè el seu pensament reformista i el marc cooperatiu que impulsa. Permeten a Gaudí treballar en un marge de llibertat poc habitual en altres encàrrecs de l'època. Això afavoreix un espai real d'experimentació i, en definitiva, el que defensem és que l'Obrera no és només el primer encàrrec rellevant de Gaudí, sinó un moment fundacional en la seva manera d'entendre l'arquitectura on ja es comencen a dibuixar moltes de les idees que desenvoluparà al llarg

de la seva carrera. Un llibre magnífic, molt vinculat a la Fundació Bassat, evidentment, super ben editat per Triangle Postal. Plànols. Està perfecte. Molt interessant. També toquen llibres d'arquitectura de Gaudí, encara que sembli mentida que s'hagi de reclamar això.

Molt bé, hem d'anar a un clàssic de la capell,

no? Un dels editors preferits nostres, en permís, de Moisés Puente, eh?

Sí, però per pedigrí, potser aquest estaria al davant, el que passa és que per prolífic el Moisés Puente li passa pel davant, perquè el Moisés Puente pràcticament només es dedica a això, no?

Sí, és cert, és cert. Parlem de Francesc Pernes, que ha tornat a editar un llibre en el seu format que ens té. Estar acostumats, perquè tots els llibres tenen el mateix format, un format que permet obrir perfectament els llibres, aquest format una mica més sal, que en aquest cas va sobre, abans parlàvem d'higienisme, quan et deia la latrina de Gaudí, que no ho deia pas amb. No, no. En aquest cas seguim amb l'higienisme però ens n'anem a la sanitat perquè si algú en aquest país canvia de fer hospital rònics a fer arquitectura sanitària evidentment és el Francesc Pernas i aquest llibre va d'això és un llibre que va de l'any 1981 fins al 2014 i és un recull. Parla arquitectura hospitalària catalana, de la qual ell primer n'és un dels impulsors amb la mort i tot aquell món, diguem-ne, de Catalunya que estava encara per fer, en el qual hi ha gent que es dedica a fer escoles, hi ha gent que es dedica a fer habitatge, i ell es dedica a impulsar el que després tots coneixerem com arquitectura sanitària, que antigament no se li deia així, se li deia fer hospitals, se li deia. Per tant. Comença a treballar des de la Generalitat a dotar el país d'hospitals, de CAPs, de tot el que calia en un país que estava totalment en construcció. I aquest llibre és un resum precisament d'això, d'aquests anys en els quals ell està impulsant des del món polític tot aquest estol d'edificis i després quan ell passa a ser arquitecte per l'administració pública per fer hospitals. I fundar el seu propi despatx, Casasolo. Exactament. Per tant, aquí tenim una mica un petit homenatge a l'arquitectura hospitalària i també a Casasolo,

evidentment. Casasolo, que bé, juntament amb PMMT, Pinarc, Sanàbria I amb el Joan Pasqual, amb PSP, vull dir. Mario Corea, fan hospitals, i Casasolo mateix, o PMMT, o el que vulguis, tenen tot el cont sud d'Amèrica ple d'hospitals seus. I per no parlar també d'Europa i Estats Units, fins i tot, no?

Ell fa un llibre que jo crec que és imprescindible per entendre d'on ha sortit tot aquest món hospitalari a Catalunya, des dels inicis, diguem-ne, del plan general de regionalització hospitalària, és a dir, quan érem una regió, fins al moment en què ja no som tan regió, i per tant es transfereixen les competències. I es comença a pensar el territori d'una altra manera, es comença a parlar de comarques i apareix el de Mora d'Ebre de Iles Torres i de Martí Azapenya.

Molt bé. Escolta, posem una mica de música ja que estem en aquells anys 80 legendaris, posem hombres gers.

Hola, hola, vinga aquí, hombre, si bé. Sí, home, no, perquè el que ara tenim aquí té una força relació

amb arquitectura i. Què ves aquí? Però bé, no sé si molt directament, però. Sí, hi ha arquitectura G aquí, però. Sí, perquè.

Sí, sí, sí, i tant, i tant. Explica-ho tu, va. És un llibre sobre converses que va publicar la revista Apartamento. En aquell moment, quan sortia en poder, no. No, però. No era gent tan coneguda. Però, home, alguns sí, va. No sé, el Cisa Vieira, o el. El gran Ricardo Bufí. Sí, o el Cristian. Ara el Cristian Queredes, tots els coneixem. Però abans no, i per tant, home, es van avançar. No, ni les Milan Radics, que també hi és aquí. No, per això dic que es van avançar, es van avançar, hi havia.

Però hi ha les Cartusquets, en fi, és tota la trupa, eh?

I també hi havia el recuperar el Fernando Higuera. Sí, sí, hi ha tota la crema. Però són ells els que el recuperen, no? I per tant, 21 converses amb arquitectes que han sortit a Apartamento, que és un recuida, una selecció, diguem-ne, està feta per arquitectura G, està molt bé. Si et vas perdre, que és el que li va passar a moltíssima gent, sobretot al principi, que Apartamento no era tan conegut, val la pena recuperar-lo per tenir-los tots aplegats.

Sí, sí, era una iniciativa com d'aquelles que van sortint i dius, bé, això què en faran? Són quatre replegats que acabaran desapareixent. Han anat passant les dècades, els segles.

No, no, és la revista, diguem-ne, més transcendent a nivell d'Europa per marcar la tendència del que està passant.

No, no, doncs xulíssim, una edició molt maca també, preciosament il·lustrada, que a més te pots anar llegint conversa per conversa, vull dir que no cal que. Sí, això és fàcil, això és fàcil, no cal que siguis un lector d'aquells que no paren, eh? Cap problema. Bé, i un altre que no se'n sap estar, que. Incapaç de fer un llibre de menys de 500 pàgines. Home, potser en té algun que no en té tantes. Potser sí, home, però. Home, però aquest llibre és un. No, és una persona que s'explica i quan s'explica necessita

espai per explicar-se, eh? Aquest és un dels grans llibres de l'any, un any que hem tingut molts llibres, gràcies a l'arribada del Congrés de la UIA i de la Capitalitat, però aquest és un dels llibres més rellevants de l'any,

sense cap mena de dubte. La Bíblia de Josep Ferrando, Infrastructures in Transit, bilingüe, ve aquí també perquè és tan gruixut.

Sí, extraordinàriament ben editat per Arquínez. El Miquel Adrià i tota la colla han fet una feina bestial, i que sí, és un llibre de projectes de Josep Ferrando. Però. Bueno, és que suposo que hi són tots, no?

No, no, és una selecció, no hi són tots. No? Va, doncs a unidor, aquí què hi ha? Com una quarantena de projectes o?

Jo diria que n'hi ha 50 o 55 poder. Ostres, i vols dir que en té gaires més? Jo diria que em va dir que n'hi havia 55. Però és una forma de veure els projectes que ja en si és un manifest, perquè no els endreça cronològicament.

Sí, ell mateix ho explica. Diu, el llibre no s'organitza segons cronologies ni tipologies, tampoc per escales o programes. S'articula a partir d'una condició més essencial, la manera en què cada obra estableix la seva relació amb la durada. És a dir, com cada arquitectura defineix o accepta els seus propis límits temporals.

I per tant, aquí tenim un ordre, que ja el veurem, que acaba amb les instal·lacions. Comencem amb els arbres de fulla per etna i acabem amb els arbres de fulla que duca. És a dir, com s'enfronta, el projecte amb el temps.

I toca tots els pals, aquí hi ha desmobiliari, efímer, arquitectura civil de tot tipus, abans que parlàvem d'arquitectura hospitalària té alguns caps perquè hi ha alguns dispensaris, biblioteques, habitatges, rehabilitacions patrimonials O la comissaria de salt, que tu coneixes perfectament, no van haver-hi entrat, però realment. Home, alguna vegada hi he entrat, però no hem manillat, si no per reclamar coses o buscar un mòbil perdut que ha perdut el meu fill o alguna cosa d'aquest tipus. Ara no me'l considereu, però sí, sí, la veig pràcticament cada dia. Això per això et dic, aquesta la coneixes bé. Està inspirat en el laberint dels miralls. De l'Orson Welles, la pel·lícula, Hall of Mirrors. Sí, és que a més posa una referència a l'inici del llibre. Sí, exacte. I a partir d'aquí construeix tot el discurs.

Jo crec que, a veure, és un llibre importantíssim. Jo et diria no només de l'obra de Josep Ferrando, sinó que és un llibre importantíssim de l'arquitectura. I té alguns textos que són dignes de mencionar, especialment, i a mi m'ha frappat molt, un text que li escriu el Camilo Restrepo, que es diu El sentido del juego, un text que podia anar sol perfectament, per lo important i lo transcendent que és, no només pel que en aquest cas, evidentment, està escrit perquè vagi des del llibre del Josep, però és un text que podria haver escrit perfectament. El Pier Vittorio Aureli o el Nuzio Ordine o qualsevol dels grans teòrics gegants de la cultura mundial. Amb un preu que malgrat té un gruix bestial, si el mires per preu la pàgina et surt a 10 cèntims. 55 euros. És a dir, en pots trobar bastants llibres molt més petits que et costen. Més que aquest, eh? És pel preu i us asseguro que us el podeu comprar perfectíssimament.

No, no, i és un llibre d'aquests per gaudir-los, eh? Hòstia, l'està super ben publicat, tu has vist com està publicat? Hi ha una feina al darrere de redibuixar. Aquest el gaudiré molt, eh? Me l'he trobat preparat abans de començar la Biblioteca de l'Arquitecte, però haig de demanar disculpes de vegades, ho faig això jo, eh? O sigui, el Marc sí que se'ls porta preparadíssims els llibres. Però tot sovint, quan alguna cosa li acaba d'arribar, doncs jo no he tingut temps de mirar-me-la. I mentre me l'estic esperant, perquè en Marc Longarón sempre és una persona molt ocupada i sempre me l'estan trucant i l'haig d'agafar i estirar-lo i lligar-lo a la cadira perquè no es mogui, etcètera, doncs me l'he estat collejant i, escolta, aquesta nit el gaudiré de valent. I és un llibre que portava al cap des de feia molt temps.

I he tingut la sort de trobar el millor soci que pot trobar, que és el Miquel Adrià, perquè li ha dit. Molt bé, molt bé. I per tant, clar, quan trobes un projecte, un autor i un editor que tots coincideixen amb la peça que és aquest llibre, és una meravella. Molt bé, molt bé. És una meravella. Fantàstic.

A gaudir-lo, Pep Lluís. I tant, com tots els altres, eh? Però aquest particularment, ja et dic, li clavo caixalada aquesta nit, eh? Sobri. Marc, que tinguis una bona rentrer, que vagi molt bé aquest octubre.

Frenètic. Com sempre, frenètic i espero que també a tu et vagi aprovant en aquest camí que ens anirà apropant cap a tots els anys i rapidíssimament cap al Nadal.

Aquí la feina és natriant perquè surten els temes per les orelles com a vosaltres els llibres. Una abraçada a Marc, que vagi molt bé. Adéu.

Infrastractors in Transit, de Josep Ferrando, edició bilingüe en castellà i anglès, 656 pàgines en tapadura, profusament il·lustrades. Publica Arquine, val 55 euros. Antoni Gaudí, Salvador Pagès i l'Obrera Mataronensa. Publicació associada a l'exposició amb el mateix títol que es pot visitar a la nau Gaudí de Mataró fins al 8 de novembre. 216 pàgines il·lustrades en tapa flexible. Publica Triangle Books. Val 29 euros. 21 Conversations with Architects, a càrrec d'Arquitectura G i compilades per Moisés Puente. 416 pàgines amb il·lustracions i en tapa flexible. Publica a Apartamento. Val 35 euros. Aprendre arquitectura fent hospitals. 1981-2014. De Francesc Pernas Galí com a autor i editor. 520 pàgines il·lustrades en tapa dura. Val 24 euros.

Fins demà!