Novetats sobre el calendari del retorn de Puigdemont i negociacions in extremis de les esquerres

El Matí de Catalunya Ràdio. Ricard Ostren.

Falten tres minuts per tres quarts de nou començar l'agora al matí de Catalunya Ràdio. Avui amb Marta Rosique, periodista del Jornal.cat, amb Anna Grau, periodista, amb Vincent Sanchis, periodista, i amb Claudi Pérez, que és corresponsal d'Internacional del País. I de què ha parlat abans d'entrar a l'agora? Doncs un dels noms del dia. Estàvem parlant ara de Gabriel Rufián i d'aquest paper que jugarà a la campanya del 29 de novembre. De moment sabem que serà candidat a Esquerra, però que també vol fer campanya per Madrid. Interessants les reflexions que tenen avui els nostres agoristes. Tota seguida les escoltarem. La escoltarem aquí al matí de Catalunya Ràdio. Però abans volia parlar amb el Claudi. Claudi, això que està passant a França amb aquests ciberatacs als supermercats, no sé si ho estàs seguint amb interès i amb preocupació, també. Segueixo tot el que passa a França perquè crec que França és com la caixa negra de la democràcia europea. El que passi a França dependrà quin perfil adopta la Unió Europea a partir del maig. Les eleccions són a l'abril i al maig. I les enquestes són bastant brutals en aquests moments, o sigui que sí que la segueixo molt de prop, la veritat. I això doncs és igual d'inquietant que la part de les manifestacions de la setmana passada. Jo vaig ser Gordeus aquests dies i. I la pressió al carrer és absolutament espectacular en aquests moments, espectacular. A més, crec que no és només una cosa de França. Hi ha manis al carrer, a Itàlia, a Bèlgica, a Òstria, n'hi ha hagut a Catalunya moltes, per cert. La vivenda a Espanya està relacionada amb els joves, igual que aquestes manifestacions al carrer a França i a aquests altres països. Hi ha alguna cosa que s'està coent, no? Hi ha un canari en la mina, eh? Que s'està veient a França, ja veurem per on surt la cosa, però és molt interessant. És interessant, i a més estan emergint nous lideratges també, en el cas de França, com l'alcalde de Sant Denís, per exemple, que s'ha volgut connectar també amb una part més jove, que és interessant, perquè fins ara també l'esquerra semblava que no acabava de connectar amb la part jove. Melanchon ha connectat molt amb la part jove, no? Jo crec que l'extrema esquerra ha connectat claríssimament, i si veus les enquestes, la joventut francesa està claríssimament amb Melanchon, que té alguns missatges que són preocupants, té algunes altres coses que són interessants, i que és un personatge. Molt peculiar. Vaig a posar un eufemisme aquí. És un personatge molt peculiar. Surten altres lideratges, també s'està veient com el Partit Socialista, que està desaparegut completament des que Macron els va fer a l'Araquiri, treuen ara un candidat interessant, Andreu Luxman, però ja dic que. Que Melanchon té les de guanyar, sobretot entre el jovent i també a l'esquerra. Melanchon està molt a dalt de les enquestes i a veure si arriba la segona volta o jugarà amb el líder del centre-dreta.

Sí, ¿qué dius respecte als supermercats? No, al moviment popular que hi ha a França. No, jo crec que algun de seguida prop, és a dir, al final, és el que deia ara en Claudi, hi ha una replicabilitat sempre del que passa a l'estat francès, només cal veure, també, tot el que hi va haver al moviment amb les armilles grogues, això després es replicava, i també cal veure tot el que. La mobilització que també hi ha hagut primer amb els pagesos a l'estat francès i després també com s'ha anat replicant aquí per tant en general també amb el moviment juvenil jo crec que uns aprenen dels altres i crec que el moviment que està fent Mélenchon que des de fa temps d'unir l'esquerra francesa d'alguna manera els moviments que es fan a l'estat espanyol també d'unir l'esquerra també veuen d'aquí Anna?

A veure, jo m'ha agradat molt aquesta expressió en Claudi de que França és la caixa negra. No he sentit bé si de la democràcia o de la socialdemocràcia europea, però en tots dos casos és una expressió afortunada. Home, jo crec que aquí vivim un. Un xoc entre el principi de realitat i el principi de l'ideal. És normal que l'esquerra francesa es mobilitzi, que el jovent es mobilitzi, per uns drets que es consideren adquirits, però resulta que l'estat francès va per davant fins i tot de l'estat espanyol en el tema de la fallida econòmica. Fa temps que saben que les pensions no les podran pagar, l'administració francesa està encara molt més sobremensionada que la nostra, I clar, cada cop que intenten, diguem-ne, tirar enrere en tema de drets socials, o com en diguis, l'esquerra surt al carrer, llavors els que manen, diguem-ne, s'espanten, i petada endavant i deute, no? I clar, el problema és que això no és entrar en el fons de la solució, no és buscar solucions, és ajornar el problema. I jo crec que la mobilització està bé, però també si no té objectiu real. Per exemple, aquí a Espanya ara, dos dies abans de les eleccions, s'anunciarà una pujada a les pensions que d'una banda també divideix el cor, perquè els pensionistes òbviament tenen dret. Que s'actualitzi la funció en funció de l'IPC. El problema és que ningú més se li actualitza el sou ni res en funció de l'IPC perquè no pot ser. Llavors, clar, sobre aquesta actualització serà, com sempre, un titular, un anunci que dependrà o que el govern realment faci un real decret in extremis i ho aprovi, o cotxotir el següent govern, amb el qual ja veurem què passa. Llavors, clar, jo penso que, per una banda, la gent té unes aspiracions socials molt elevades i després la realitat és la que és i dona de si el que dona. Vicent?

Bé, el que està en joc a França des de fa no poc, sinó des de fa bastants anys, cada vegada més, i és lògic, per totes les dinàmiques econòmiques, i el que està en joc també a Europa és l'estat del benestar. Exactament. I això vol dir que, i l'estat del benestar no pinta bé, Ni a Europa, a l'Europa occidental que hem conegut sempre, ni a Espanya, ni a Catalunya i tampoc a França. I segurament a França és el lloc que menys es pot garantir aquest estat perquè segurament és l'estat més socialista de tot Europa on la intervenció pública té més pes i on tot això pot fallar més perquè sempre es vol mantenir. Per dir-ho així, la idea que això es pot aguantar. I des del carrera, a més a més, sempre, sempre, s'exigeix amb moltíssima força que es mantinga o que millore. Què li passa a la joventut? A la joventut a França i a qualsevol punt d'Europa els passa que això ho veuen, ho intueixen i es pregunten amb inquietud quin futur tenen si els pisos pugen, si els salaris baixen, si les prestacions comencen a trontollar, etcètera, etcètera, etcètera. I aleshores la joventut pot fer dues coses, o es de cantar per l'extrema dreta, bueno, tres, o és de cantar per l'extrema dreta, o és de cantar per l'extrema esquerra, o passa de tot i canvia de país, o jo què sé, o es queda en una actitud. I bé, i el que està passant a França en aquests moments és que es torna de cantar com històricament ha fet per l'extrema esquerra. Però clar, repetir la jugada fins a algun dia que ja no es puga repetir o fins a algun dia que França peta i es decante per l'extrema dreta tot l'estat o una gran part de l'electorat. I sempre vivim amb aquesta història en França. Sí, però aquesta vegada sí que hi ha uns condicionants diferents i que fa que sigui molt més polaritzat el vot. Per tant, no és extrema esquerra o extrema dreta, com apuntava també també el Claudi, nivell més social, no només els joves. Ho veurem, és el mes d'abril, el mes d'abril hi ha eleccions i per tant ho sabrem. Sí, el que passa és que jo mirant les propostes que fa Vox, jo no sé si la joventut que està acostumada a demanar-ho tot i que ho voldria tot i que l'han fet com l'han fet entre tots, ara estarà, per exemple, d'acord que es privatitzen mitges pensions de jubilació. És a dir, de vegades a mi. Ara parlarem, ara parlarem. Molt bé, ara parlarem, però de vegades em sorprèn l'extrema dreta, perquè si el que vol és la joventut, i comença a dir-los que les coses van malament, la joventut dirà, no, no, no, nosaltres volem que vagi bé algú que diga que aniran bé, punt. Ja, però si després no van bé. Ja, ja, ja, bueno, després no va bé, canviem una altra volta el que hi ha al davant.

Això ho tornarem a fer, ho tornarem a fer, ho tornarem a desfer.

De fet, una de les qüestions diferenciades de Melenchon, que jo fa temps que li segueixo, diguem-ne, quin és el seu discurs, és que ell parla de forma desacomplexada des de l'esquerra i no parla només de combatre l'extrema dreta, sinó que aporta propostes pròpies i crec que això també és important.

De seguida parlarem, com dèiem, de les pensions, però abans, aquest matí, coneixíem la notícia, avançàvem, de fet, en aquest programa, una notícia que pot marcar també bona part de la cursa electoral del 29 de novembre, i és que Pablo Llarena, jutge del Suprem, encarregat de la causa de l'1 d'octubre del 2017, pareu aplicar l'amnistia Carles Puigdemont com a molt tard a principis de la setmana vinent, dèiem. Tània.

Sí, què tal, bon dia. Doncs és el que tenim previst que faci el jutge Llarena. A fons pròximes al seu entorn el que confirmen és que s'aplicarà ja aquesta amnistia tant a Puigdemont com a Puig i a Comín. Aquest divendres, recordem-ho, acaba el termini que el jutge els va donar les parts per dir-hi la seva després de la sentència del Constitucional. Recordareu, al principi, a més, que valava l'amnistia. Entre divendres i dimarts que ve, el jutge instructor preveu ja aplicar-los l'amnistia i enviar el cas a la sala penal, és a dir, a Marxena i a la resta de magistrats, que són els que han de signar l'arxiu definitiu, un pas que serà, per tant, qüestió de dies. Estem davant dels darrers compassos abans que aquesta causa, nou anys més tard, quedi en un calaix i puguin tornar amb totes les garanties. Recordar que, paral·lelament, la sala penal també preveu aplicar l'amnistia als ja condenats, als exconsellers Junqueras, Romeva, Turull i Bassa, I ho farà abans del 26 de novembre. Per què? Doncs perquè acaba el termini per presentar candidatures, i ens diuen Fons del Suprem, que volen garantir que, si ho volen, tinguin el dret a presentar-se

a les eleccions. Saludem l'advocat de Carles Puigdemont a aquesta hora, Gonzalo Boyer. Bon dia i gràcies per acompanyar-nos. Bon dia. ¿Creu que vostè que canvia alguna cosa, aquesta notícia, de cara al possible retorn de Carles Puigdemont? Es decir, lo que tiene que hacer el juez Llarena es simplemente decretar la conclusión del sumario. Y elevar a la sala todo el procedimiento y será la sala, una vez que se designe la composición, la que tome una decisión al respecto. Calculem que dilluns dimarts ho eleva la sala penal i aleshores quant de temps pot trigar que la sala penal signi definitivament l'amnistia? Bueno, eso será cuando a ellos les corresponda. Nosotros tenemos que contestar a un escrito del juez Llarena respecto a la aplicabilidad de la sentencia del Constitucional y tenemos que hacerlo este jueves, hasta este jueves, y yo me imagino que la próxima semana el juez Llarena tomará una decisión y de ahí irá a la sala, que tardará una o dos o tres semanas en resolverlo. Si tot plegat a mitjans d'octubre es resolgués, Carles Puigdemont, per això, ho dic perquè els últims dies s'ha publicat que gent de l'entorn de Carles Puigdemont li ha recomanat esperar després del 29 de novembre. Saps vostè si el calendari va per aquí? Si s'esperaria igualment? Si estem pendents de l'amnistia o no té res a veure amb les eleccions? El presidente dijo claramente el otro día en una comparecencia oficial que él había marcado el exilio en

una decisión de país y no de partido y que iba a regresar dentro del marco de una decisión de país y no de partido. Por lo tanto, eso lo que él está diciendo, y yo creo que todos los periodistas presentes ahí lo entienden, es que no va a regresar en el medio de la campaña electoral, que es lo que querría el Partido Socialista. Per tant, s'esperarà que acabin les eleccions. Entiendo que sí. Entiendo que sí. Ahora, el regreso del president lo va a decidir el president. ¿Sap vostè per això quan ho comunicarà, quan ho explicarà? Sí, claro. Sí, claro. ¿Cuándo? No, bueno, eso es lo que no le puedo decir. Algo me tengo que guardar en secreto. Pero eso no se lo puedo decir, pero el presidente tiene las ideas muy claras, tiene un plan de retorno y a partir de ahí lo pondrá en marcha. No ens pot explicar el detall, però per entendre, hi haurà l'aplicació definitiva de l'amnistia i entenc que després és quan es produiria una compareixença per explicar en detall com serà el pla o encara no? Així va a ser. Així serà. Just després de l'aplicació de l'amnistia. Bueno, no sé qué día, pero será después. De momento, nosotros todo lo que tenemos son especulaciones de cuándo el juez Llarena hará una cosa, cuándo la sala hará otra, y estamos presumiendo que todo vaya así, pero tenemos, por ejemplo, a los últimos de Filipinas que siguen combatiendo

cada decisión del juez Llarena. Quan tot plegat acabi, senyor Boye, no sé si es planteja o no, ¿hi ha alguna manera també de denunciar l'actitud dels tribunals espanyols durant aquests tres anys? Bueno, yo creo que nosotros ya lo hemos hecho respecto al Tribunal de Cuentas, por ejemplo, ante la Comisión Europea y ante el Tribunal de Justicia de la Unión Europea, porque entendemos que es una clara inaplicación. Es decir, el Tribunal de Cuentas es específicamente el órgano que ha preguntado al Tejú, le ha salido mal la pregunta y ahora sigue sin aplicar la amnistía. Esta señora está en rebeldía respecto al TFUE y entendemos que está entrando en rebeldía también respecto al Tribunal Constitucional. O sea, esta señora está evidentemente en una situación que yo no se la aconsejo a ella como abogada. Si el 29 de novembre sortís a un govern de Partit Popular i Vox, ¿vostè tem que jurídicament, no sé si a la possibilitat, igual vostè em diu això no és possible, però que es puguin fer marxa enrere en algun terme pel que fa a l'aplicació de l'amnistia? No, mire, la amnistía es una ley de carácter penal, ley orgánica, que despliega sus efectos durante su vigencia. Y en realidad se agota la propia ley con su aplicación. A partir de ahí, incluso derogándola, eso no tendría ningún efecto hacia atrás. Eso no es más que populismo por parte de Vox, que ha estado anunciando que la van a derogar,

que esto, que lo otro, pero es que no tendría ningún efecto. Eso es solo para burros. I per cert, deixi'm que li pregunti un tema que no és directament seu i potser no en té detalls, eh? Però avui el president Salvador Illa és a Brussel·les, no consta l'agenda cap trobada amb el president Puigdemont. Vostè per això li consta que podria ser que es trobessin? El quiénes? El president Salvador Illa i el president Puigdemont. No, yo de la agenda del presidente no hablo nada. Eso hay que preguntárselo a su oficina. Molt bé. Senyor Gonzalo Boia, advocat, gràcies per acompanyar-nos. Gracias a ustedes. Doncs ho hem de saber amb més claritat que mai, Vicent, que Puigdemont tornarà després de les eleccions. Bueno, jo soc el primer sorpresa i contra tot el que havia anat pensant jo, perquè igual que la senyora Enriqueta Chicano, que és la presidenta del Tribunal de Comptes, ha declarat en rebel·lia, per el caràcter i per les traces i per tal com són els dos magistrats, el d'instrucció i el de la sala segona del Suprem, que porten la qüestió, pensava que s'inventarien, n'empescarien alguna. I això vol dir que són menys bèsties del que sembla. És a dir, que quan han vist que tot ho tenen en contra, no han continuat prevaricant, que és el que han estat fent fins ara. El que passa és que no es podia demostrar. Perquè com que no hi quedaven totes aquestes

encara decisions i sentències tant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea com del Tribunal Constitucional, doncs deies, bueno, ells van buscant arguments, raons. La qüestió és que no volem aplicar allò que ha dit el legislatiu ni allò que ha demanat l'executiu ni allò que ha demanat tot Cristo en perdó i anem a la nostra. I ara finalment, finalment, Tan Yarena com Marchena, doncs sembla que ho han acceptat. Cosa que torna a dir-ho, em sorprèn con aquest tipus de personatges que són. I ja veurem què li passa a la presidenta del Tribunal de Contes, perquè potser no li passa res, però ells dos sembla que ja han pres la decisió. Què passarà a partir d'aquest moment? Home, està clar, per molt que vostè vulgui forçar el seu entorn, però el president Carles. Forçar-los en el bon sentit, en el sentit d'explicar què faran. El president Puigdemont té els seus temps i té la seva estratègia. Jo no acabo d'entendre, clar, entenc molt bé allò que no farem electoralisme, sinó el que farem serà estratègia política com de humana, però vaja, és possible que a Junts serà l'hi convinga que abans de la campanya Carles Puigdemont pugui tornar, perquè el que diuen les enquestes de Junts no és exactament brillant. Però en tot cas, tots sabem també que Carles Puigdemont té la seva manera de fer les coses. I quan ens ho vulgui explicar, vostè pot forçar-ho, a veure si ho aconseguim abans.

No, però sí que està clar. Jo crec que avui s'ha dit clarament, que s'havia intuït, i hi havia molt entorn que ho deia, però avui clarament queda clar que tornarà després de les eleccions. Sí, ho van repetint, però després hi ha les enquestes també. I després hi ha la sensació que puga tindre el seu partit, que és el seu partit, i la sensació que puga tindre el seu partit de que no van bé i que necessiten un revulsiu. I llavors, on avui dic 8, demà puc dir 9. Llavors, jo crec que això que pensa Ferrey convé molt a la seva figura institucional i, en canvi, una decisió cap a l'altre cantó, cap a tornar i intentar fer un punt de revolució, és allò que convé a Junts. Ja ho veurem. Mira, fonts del Tribunal de Comptes ens diuen ara que aplicaran l'amnistia aquesta setmana. Carai, tu, pues allà els tenim a tots. Ostras, ostras, pues mira, ho tornarem a fer. Que diarana grau ha aplicat aquests senyors. Pues mire, no sé quan ho tornaran a fer, però ara ja no ho podran tornar a fer. Molt bé. Anna.

Home, a veure, jo no, l'element sorpresa no el veig per enlloc. Home, perquè vostè en això és molt més sensata que jo. No, primera perquè, a veure, en aquest país, des que es va posar de moda que tothom desobés les lleis que li dóna la gana considerar injustes, doncs clar, el tema es va escampant i com tot s'encomana menys. La formosor. De fet, els jutges aquí, jo crec que tant Marchena com Llarina han sabut que era una qüestió de temps, que des del moment que se sabia que el Tribunal Constitucional estava per la feina d'avalar aquesta llei, tot era donar voltes. També crec que el govern va fer expressament això de diverses vegades, la llei d'amnistia amb els peus, perquè això fos possible, perquè es pogués dilatar molt amb el temps, perquè políticament servia als seus interessos. Llavors, clar, aquí el que és molt interessant és que si canviem de govern, o sigui, a veure, al PSOE li ha anat bé el si és o no és de l'amnistia per jugar junts amb el gat i la rata. Al PP, que li agradaria poder fer el mateix, òbviament no s'ho pot permetre. O sigui, el PP i Vox, si arriben a governar amb l'amnistia, diguem-ne, a mig fer, l'han de desfer per ser mínimament coherents, el qual els crea un problema. Perquè, tot i que jo crec que els seus somnis humits seran defraudats, concretament en Fijó no renuncia a veure un dia el seu retrat penjat al Cercle d'Economia o a l'Equestre de Barcelona. Llavors ell requere. Jo per això ja vaig dir aquí la setmana passada que aquest cop sí que em farien via, perquè si donem per bona la teoria que hi ha jutges progressistes i jutges conservadors i descartem l'existència de jutges independents diguem-ne els jutges conservadors, sin els primers interessats en fer-ne via d'aquest tema i fer-ne neteja quan abans millor. La valoració moral que jo em faig de tot plegat, us la podeu imaginar, però avui em fa mandra dir-la i me la reservo.

D'entrada, jo crec que ningú descarta que hi pugui haver gent que es treu les oposicions de jutge que vol fer de jutge independent. El que passa és que després, per pujar a dalt, necessites tenir cert suport polític. I per tant, per això parlem de jutges conservadors i pro-racistes i jutges amb un cert carnet, no? Perquè al final, si no, no prosperes dintre de la carrera judicial. Aquest és un dels problemes. Aquest és un dels problemes, efectivament.

Entre d'altres. Si et conformes amb ser jutge de poble no passa res, però que si vols arribar al Suprem, a les audiències nacionals, doncs algú ha de treure la cara per tu. En tot cas,

respecte a la llei d'amnistia, jo celebro que per fi s'apliqui, crec que ja tocava i que hem estat esperant massa temps i per tant celebro també que pugui tornar en Carles Puigdemont i la resta d'en Puig i en Comín també que puguin tornar. Cap a Catalunya i que, per tant, també se li apliqui l'amnistia a tota la resta de persones que estaven pendents. En tot cas, respecte a la seva tornada, jo crec que és evident que si ell ho confirma, que serà després de les eleccions, haurà de ser així. El que haurem de veure és en quin escenari ens trobem després de les eleccions. Ens podem trobar en l'escenari pitjor, podríem dir, en què hi hagi una majoria de Partit Popular i Vox i que en aquest escenari, doncs, Catalunya haurà de fer de front antifeixista, de forma clara, i per tant aquest podria ser un dels escenaris en els que tornés, o ens podem trobar també en un escenari com el que ens vam trobar després de les últimes eleccions, en què els vots de Junts i de la resta de partits que representen les diferents nacions sense estat siguin importants per la conformació d'un nou govern. Claudi.

A mi hi ha una frase del Boye que em grinyola una mica, sempre em grinyola el Boye, però hi ha una frase que em grinyola una mica, que és que la tornada de Puigdemont en campanya, diu ell, que la desitjaria el PSOE. Francament no sé què desitjaria el PSOE, però aquí crec que és més el Suprem el que ho està desitjant, no? Perquè l'estem veient anant a córrer cuita ara en diversos casos, no? Posat en campanya electoral, quasi diria, només falta que els cartells electorals li donin joc a Marchena. I sobre l'estratègia de Puigdemont diria que sempre ha sigut una, una sola, que és Puigdemont, la figura de Puigdemont. Sí, yo vive conmigo, sí, sí. La prova és com està junts en aquests moments a les enquestes, no? Jo crec que aquí Puigdemont el partit sí, que lògicament ell té un paper al partit molt important, però el que més li interessa és la seva posició. O l'únic que li interessa, quasi diria, és la seva posició. Potser això és injust, eh? Amb Vicenç Sánchez de Negrau, Marta Rossi, que a l'àgora del matí de Catalunya Ràdio, pel que fa a Junts, però també avui ens hem de preguntar què passarà amb l'espai de l'esquerra i el que ha passat aquest cap de setmana entre Rufián, Ada Colau i tots aquests membres de l'esquerra que no s'acaben de posar d'acord per anar tots a la una. Ara ho expliquem. Però abans, com tenim les carreteres,

Clàudia Serra? Doncs mira, encara pendents d'aquest camió avariat que talla un carril a la P7, el papiol en sentit nori provoca retencions des de Martorell, com a conseqüència també hi ha lentitud a la B23 des de Molins de Rei cap a l'enllaç amb la P7. I a la resta de carreteres, a banda de les retencions en punts habituals, a aquesta hora destaquem. Les retencions d'entrada a Barcelona per la C58 i la C33 pel nus de la Trinitat, també per la B23 esplugues cap a la Diagonal i a les dues rondes, on encara hi ha trams amb força congestió en tots dos sentits.

I pel que fa a la mobilitat, importants retards a l'alta velocitat i també ara rodalies, Maria Fernández Noguera.

Doncs si hi ha rodalies, hi ha retards que poden superar els 25 minuts a l'R2 i R11 perquè algú ha malmès el pas a nivell de moncada i reaixac i aquest acte vandàlic fa que els trens hagin de reduir la velocitat en aquest punt i hagin de rebre l'autorització del centre de control per poder avançar. I d'altra banda, l'alta velocitat encara està molt afectada, amb retards importants a causa de l'incendi en un tren que hi va haver ahir a la tarda a l'altura de Ricla, a Saragossa. Ahir la circulació es va tallar 5 hores i ara encara s'ha circulat per via única i a menys velocitat en un tram de 25 km, tot plegat. Fa que en els trens d'alta velocitat hi hagi endarreriments i que estiguin circulant menys trens, però són més llargs perquè els ajunten. Per exemple, ara mateix està passant per Sants un AVE amb origen Figueres i destinació Madrid, que va amb una hora i mitja de retard i la previsió de renfe de cara a la tarda és que segueix a 20 retards d'una hora.

Això pel que fa a l'estat també de la mobilitat que seguirem avui també en especial aquesta hora. Però abans, de què més estarem pendents a la redacció, Sílvia Solanes?

Doncs també d'aquesta mobilitat sobre el terreny a l'estació de Sants i a Joan Garcia. Bon dia. Hola, bon dia.

Ara mateix hi ha un tap per accedir a l'alta velocitat perquè només es deixa accedir al passatge dos trens que tenen via assignada, que són els pròxims que sortiran. N'hi ha d'altres que arrosseguen retards d'entre una i dues hores i la gent es va concentrant al vestíbul. Com deia la Maria, Renfe està traient aves que surten amb doble composició. Això vol dir dos trens enganxats per no haver de suprimir-ne. Tots aniran tard o molt tard, però d'aquesta manera es garanteix oferta.

També pendents avui de la visita dels Reis a Ceuta, una visita que arriba en plena precampanya electoral i dos mesos i mig després de l'entrada massiva d'emigrants. Madrid, Tania Tapia, bon dia. Bon dia.

Primera visita dels Reis a la ciutat autònoma. En gairebé 20 anys s'hi quedaran a dormir. Es trobaran amb la societat civil i també aniran al cementiri musulmà. En un acta d'homenatge a les 140 víctimes en aigües espanyoles. Felip Cisè i Letizia es trobaran en una ceuta ja molt diferent, s'han aixecat part dels campaments a les platges i demà, a més, aniran a Melilla. Per part del govern els acompanyarà el ministre Ángel Virto Torres, no hi serà Pedro Sánchez, un viatge que, segons la Factuela, s'estava preparant ja abans dels fets del juliol. I ho hem sabut fa poca estona,

ha mort una persona en una muntanya russa en un parc de la cadena Six Flags a Georgia, als Estats Units. Redacció Francia Soler.

Sí, un dels passatgers ha mort després de sortir disparat de l'atracció Goliath. També hi ha diversos ferits. El parc va tancar de seguida i la policia investiga l'accident. Però no només ha tancat el parc, sinó que la cadena ha aturat 9 muntanyes russes de 6 parcs més de 6 flags per precaucions. Dona el cas que fa uns dies la mateixa cadena ja va anunciar que clausurava definitivament una muntanya russa de Califòrnia després que diversos usuaris denunciessin problemes neurològics posteriors. La lletra petita.

I cada dia també a aquesta hora analitzem la lletra petita de l'actualitat amb l'analista i divulgador Marc Vidal. Bon dia, Marc. Hola, Ricard. Irlanda proposa retallar 141.000 milions del pròxim pressupost europeu. Doncs sí, ho fa just quan aquest país és qui presideix el Consell de la Unió i li toca fer de mediador. Brussela es posarà sobre la taula 1,7 bilions d'euros per al període 2028-2034 i Dublín en vol treure 141.000 milions. Ningú no està content. Uns el volen molt més petit i els altres no volen perdre ni un euro. I cal la unanimitat dels 27 per tenir un pressupost vàlid. Però la lletra petita ens diu que el problema no és quan es retalla, sinó on. O es protegeixen la política agrícola i els fons de cohesió, o es retalla el fons de competitivitat, just el que havia de pagar l'energia neta, la tecnologia, la defensa, la recerca. Fa dos anys que citem l'informe Draghi, que diu que Europa perd la cursa per falta d'inversió, i quan arriba l'hora de reajustar els diners, el primer que cau és justament el que deia Draghi. El passat té qui el defensi, el futur, de moment, sembla que no.

Pernil cuit, pernil dolç, pernil de llorc, en dient de diferents maneres. Però si està fet sense presses i amb matèria primera de la millor qualitat, es diu La Selva. La Selva, la marca del bon pernil. L'Enigmarius, amb Màrius Serra. Divendres, de la part de dins de la mà del pescador, era palmar. Avui dimarts. L'Animarius és triple. Pot ser una cinta, un filó o un corrent d'aigua. De quatre lletres. Pot ser una cinta, un filó o un corrent d'aigua. Quatre lletres. Per participar, registreu-vos al web catradio.cat barra Animarius abans de les 10 ben tocades.

El matí de Catalunya Radio. Recordes el teu primer Corsa? O el Corsa del teu amic Pep amb el que sortíeu al Finlay? Avui, l'Opel Corsa segueix més viu que mai, amb tota l'enginyeria alemanya d'Opel. I aquest mes, amb una oferta a la que només podràs dir yes. Opel Corsa, una icona que continua conquerint generacions. Més a Opel.es.

Què passa quan un jugador i un venedor de l'ONCE es troben? Doncs que uns amics ho passen estupendament somiant amb el premi del Rasca per 50. I la Laura, estudiant amb discapacitat visual, rep formació específica de l'ONCE per al seu futur. I amb el Rasca megamilionari també passa? Passa amb tots els rasques de l'ONCE, perquè cada vegada que hi jugues, les persones amb discapacitat tenen més oportunitats. Quan et trobes amb un venedor de l'ONCE, sempre passen coses bones. Així doncs, juguis el que juguis, ben jugat.

ONCE. Juga responsablement i només si ets major d'edat. Informació al consumidor. Entre els vins Reserva de Val de Penyes, vostè pot comprar vin al Bali a 3,70 euros o Pata Negra a 2,55 euros. Formar una família, veure el Barça guanyar un sextet. He fet coses meravelloses. I quan ja no hi sigui, vull continuar fent-les. Amb el testament solidari de la Fundació Barça puc destinar part de la meva herència a ajudar

nens i nenes vulnerables. Entra a fundació.fcbarcelona.cat i descobreix que bonic que és viure després d'haver-ho viscut tot.

Avui ha elaborat el Matí de Catalunya Ràdio la periodista Anna Grau, la periodista del Jornal.cat Marta Rosique, el periodista Vicent Sanchis i el corresponsal internacional del país Claudi Pérez. Hi ha molts interrogants també sobre què passarà en l'espai de l'esquerra del PSOE, perquè ja sabem ara mateix que hi ha acord entre Esquerra Republicana i Podem a Catalunya, ja sabem que el Front Ampli proposa formalment que Colau sigui la cap de llista, i el que queda per veure és com queda aquesta relació entre el Front Ampli i Podem, a la resta de l'Estat. No sé si us ha sorprès, Marta, el que hem vist aquest cap de setmana amb l'esquerra i també finalment amb l'acord de Rufián amb Esquerra, que sí, que d'acord, sóc el cap de cartell d'Esquerra, però en Podem també. Representant o fent actes conjunts en diferents actes de Catalunya.

A veure, en general, sorpresa, no estic sorpresa. Potser la novetat més gran és el tema de l'acord entre Esquerra i Podem, que crec que aquí sí que ha xocat, o ha sobtat que hi hagués aquest acord. També és veritat que una de les coses que faciliten que hi hagi uns acords o altres són les relacions de confiança entre les persones que lideren, que s'han anat generant. I ja fa cert temps que hi ha una relació de confiança entre els dos partits. Entre Podem i Esquerra Republicana. Millor Esquerra o Rufián? I en Rufián especialment. Clar. Sí. Però és veritat que Podem té ara mateix, i ho hem vist des de fa molts anys, una relació concretament de desconfiança. Respecte a l'entorn de Somar hi ha hagut una sèrie de batalles ideològiques i també fins i tot en algun punt personals entre un espai i l'altre i això també dificulta que hi pugui haver un acord entre els dos espais Ana.

Bé, a mi, jo reconec que en Rufián em cau bé, personalment em cau bé, i una cosa que deies tu ara m'he tancat, que ell fa molt de temps que diu el mateix, és bastant original en un independentista. No, a veure, jo, ella em recorda una mica l'operació Roca, però ben feta, o més astúcia, perquè, clar, recordem que quan en Miquel Roca, per la gent més jove, recordem, pues, sent qui era dins de Convergència Uniós, va llançar l'operació reformista amb una marca diferent, va aconseguir que Ciut tingués el resultat més alt de la història amb unes generals, però ella es va estampar contra la paret i va quedar molt tocat a partir d'allà, no?, En Rufián, diguem-ne, ho ha fet més bé, o sigui, no ha deixat la cadira d'esquerra, i bé, si això surt malament, aquí no ha passat res, i si surt bé, bueno, escolta, encara el veurem de ministre, algun dia, està molt ben situat en el món aquest de les esquerres exòtiques, per entendre'ns, no? Una altra cosa, dius, és a veure què passa internament. Jo crec que aquí era molt important el control de la llista i crec que en això, jo quan he vist en Francesc Marc Álvaro desfilar cap al Senat, tot i que sembla una petada, una cossa cap amunt. Més aviat és un surt del mig, perquè era evident que no hi havia una extraordinària química i crec que d'alguna manera en Rufián sí que ha aconseguit guanyar aquesta batalla amb matisos, perquè el fet que en Jordi Albert es presentés va obligar a baixar-li una mica els fums. Però bé, jo crec que aquest front d'esquerres no se'l creu ningú, perquè és una arangada cada vegada més petita a repartir entre més gent i perquè el PSOE penso que farà una gran mossegada en aquest espai electoral. Ara, també és veritat que el 23 va haver-hi molt vot d'esquerra que va virar cap al PSOE per la por, diguem-ne, que arribés Vox i tot això. I potser una figura com en Rufián, amb el discurs d'en Rufián, pot retenir part d'aquest vot de Catalunya. En aquest aspecte no m'estranya que. Malgrat l'immens amor que en Junqueras i en Rufián ara es tenen, i que és evident si te'ls trobes en un acte que ni es parlen, ha primat el sentit comú i l'interès general d'ells.

És una relació entre Rufián i Irene Montero que ha anat canviant amb els anys. Bon dia, sí, entre Rufián i Podem, especialment el primer Rufián, el de la impressora, era molt crític en Podem, van sorgir tuits aquest cap de setmana recuperats, com s'escriu Podemos i se pronuncia PSOE 2.0, o a mi de Podemos el que més m'agrada és les rucs, expressions que també deia en mítings, com aquest de 2016 convertit en Bildu.

Lo que hace Podemos, en alguna ocasión, es felipismo. Son mentiras piadosas.

Y nosotros entendemos perfectamente que gusten, porque a todos nos gustan las mentiras piadosas. Tot girava en torn de la proposta de Podemos per l'independentisme, del referèndum pactat, que Rufián no s'enfiava, i de l'època en què Esquerra deia al Congrés que no s'hi havia de negociar més que el repartiment d'actius i passius entre una Catalunya independent i la resta de l'estat espanyol. I els dels de Rufián també anaven contra Podem com a rival electoral, perquè era qui guanyava les eleccions generals a Catalunya en aquella època. Yo recuerdo al Pablo Iglesias de la tuerca, aquel que defendía el

derecho a la autodeterminación de cualquiera. Tú, Pablo, antes molabas.

Tot va canviar amb l'entrada de Sumar, i especialment quan Podemos i Sumar trenquen, quan Gabriel Rufián comença a apropar-se molt a Sumar. Quan fa la proposta de la unitat d'esquerres, per això sembla que encara hi ha una certa tensió en Podem. Debe de ser, o creo que debe ser, un espacio liderado por primera vez por formaciones políticas sobranistas, no desde un despacho de una Universidad de Madrid.

Bueno, yo creo que es muy importante el respeto entre organizaciones. Yo le tengo muchísimo respeto a Gabriel Rufián, también a su organización, que ha dicho que no respalda este movimiento. Yo quiero ser muy prudente, pero hablar así de Podemos, eso es lo que nos dice la derecha.

Y, mica en mica, la lluna de merda entra. Rufián y Podem, que no es entre Esquerra y Podem, es completa quan, a l'abril d'aquest any, ell i Irene Montero presenten el projecte d'Esquerra aquí a Barcelona. Irene Montero diu això.

Hay personas que queremos dar esta batalla, que queremos que en España haya una izquierda fuerte que pueda volver a transformar las cosas y hacer que las cosas pasen, y me encantaría hacer equipo con Gabriel Ruiz.

Doncs aquesta és l'evolució, diguéssim, d'aquesta relació. Per cert, Tània, que el termini de representar coalicions electorals acaba divendres, no?

Sí, just el divendres, i una de les incògnites és saber si aquest front ampli, format ara, recordem-ho, per Més Madrid, per els comuns, per Esquerra Unida, Moviment Sumar, hi haurà també Podem. El que es diuen de moviments sumar és que els hi continuen estenent la mà a Podem, però de portes endins hi ha malestar per aquesta estratègia de Rufián. Interpreten que amb el moviment d'acostament a Podem el que es fa és allunyar aquest possible acord amb Podem a tot l'estat. Hi ha un element, però, que pot jugar a favor d'aquest possible pacte i és que Ada Colau, ja proposada com a candidata de Frontampli, Sempre ha dit que acceptarà el repte si podem, és a dins. Per tant, són dies de negociacions per intentar que entre tots es posin d'acord.

Doncs aquesta és la situació Claudi, com ho veus? l'assassinat en el comitè central del Manolo Barqués a quin any és? penso que és de l'any 79 molt, sí a veure, jo aquí diria un parell de coses, una les piulades de Rufián sempre tenen molts cascabells, és un gran parlamentari té molta gràcia tot el que vulguis però em balla i sent malament això que heu fet ara ho diu clarament jo donaria una dada aquí. Que és que Rufián ja ha encapçalat Esquerra Republicana al Congrés i va passar de 13 escons a 7 escons ha sigut un bon parlamentari jo crec que ha agafat perfil propi a vegades diferent del que voldria Esquerra Republicana oloro. I aquí, bé, doncs, la pujada de Colau, s'ha de dir que hi ha molt mala relació entre Rufián i Colau, però molt mala relació, i en canvi hi ha molt bona relació entre Colau i Iglesias i Montero, que jo crec que aquí és el que busca el front ampli, no?, acostar-se a Podemos. Bona sort amb això, que també els diria. És que clar, tenim l'oportunitat que tenen, perquè la tenen. Abans parlàvem de França, hi ha molts exemples de com l'esquerra més extrema, més al costat del PSOE, ha pogut capitalitzar en altres països aquesta força. Doncs tenint aquesta oportunitat, clar, és a dir, per què no estem parlant de programa i deixem de parlar de noms i de si aquesta formació, doncs perquè no hi ha voluntat, no ho sé, és que no ho entenc.

Jo és que crec que aquí es produeix un fenomen invers, és igual que en altres llocs, l'esquerra més extrema li menja la torrada. A l'esquerra més clàssica, aquí amb els últims moviments de Pedro Sánchez està passant al revés. Insisteixo, és una arangada cada vegada més petita a repartir entre més gent. I això no ajuda a les coalicions, al contrari, ajuda als cops de puny.

Perdona, Claudi, que t'he tallat, però és que. No, no, l'últim que volia dir era que que tenen la campanya feta, que és la vivenda, no? A més, amb una. Sí, però és que és la mateixa campanya del Sánchez. Aquesta campanya. Ja els hi ha fotut el Sánchez. No sé si arribarà d'aquí dos mesos. És la campanya comuna. És possible, no? Falten 50 dies i és difícil. Clarament agafen aquesta bandera. A més, tenen la persona adequada, perquè Colau. Jo no l'he sabut gaire com a alcaldessa, vosaltres en sabreu més, però com a activista de la vivenda tenia molt talent, molt talent. I aleshores es coneix molt bé aquesta història. Jo crec que és una bona bandera per l'esquerra per intentar capitalitzar-ho i intentar aturar el cop, perquè les enquestes ens diuen claríssimament, sobretot si van dimitits, que hi haurà un cop, que hi haurà un daltabaix de l'Esquerra-Port o la campanya, més o menys està feta, que s'ha entrat a la vivenda, que, amb perdó, segueix la gent al carrer, segueix la gent a manifestar-se, manifestant-se tenim els joves molt enfadats amb aquest tema, doncs agafa't la bandera i deixa de parlar de persones i comença a parlar de programes, que les eleccions van de programes, sobretot, haurien d'anar de programes.

Però Claudi, si em permets, a veure, és veritat que l'Ada Colau té una trajectòria, de fet, es va fer un home en política com a activista de la vivenda, però com a alcaldessa el que ha caritat és una gran incapacitat, perquè les seves polítiques han mimbat enormement la disponibilitat de vivenda a la ciutat de Barcelona.

Si és que és una cosa és l'ideal o l'activisme per desgràcia per mi fa molts anys que no visc a Barcelona i no segueixo gaire no he seguit de prop perquè estava a Brussel·les i perquè tenia altres feines en aquells moments no he seguit de prop la política municipal de Colau parlo més de la Colau que jo vaig conèixer era la Colau activista aquí sí que la vaig conèixer personalment perquè ella venia molt a Brussel·les a més cosa que no feien gaire els activistes en aquells moments ella anava molt a Brussel·les i vaig tindre l'oportunitat de conèixer-la i aquí sí que crec que. Que les tirava molt bé, tirava molt bé perquè coneixia molt bé els problemes del mercat immobiliari i anticipava moltes de les coses que van passar després. Clar, però Claudi, és que és molt significatiu que tu recordis la Colau activista i no la Colau que ha estat 8 anys en la política municipal. Sí, ja et dic, però perquè per la meva feina he estat molts anys a Brussel·les i no seguia la. Segurament si parlo d'Anna Hidalgo sí que t'ha arribat alguna cosa més. Sí, perquè ho he buscat també. Quan no és corresponsal la Brussel·la s'ha de mirar més a prop a París que a Barcelona, em temo, perquè a Barcelona ja hi havia molta gent al diari que s'ho mirava. Home, sí que en sé alguna cosa de les que ha passat a Barcelona, però diguem-ne que quan m'atreveixo a opinar d'algunes coses és perquè en sé més, i aleshores probablement en sé més d'Anna Hidalgo de París que de la colada de Barcelona. Calla, calla, que ara t'aplicarà la ley de Nietos, no vagis insistint. Tot i que el que m'arribava no era bo. Sergi Bàmies parla avui del que està passant a l'esquerra, un article a l'avantguarda que diu que és narcisisme caníbal.

Marta. Està ben tirat, això, sí.

Narcisisme caníbal. És lo de sempre.

Sempre.

Jo crec que aquí no estem analitzant una altra qüestió important que és quin rol ha tingut Pedro Sánchez també en la pròpia conformació d'un front ampli a l'esquerra del Partit Socialista. El fet que ell convoqués les eleccions també així amb aquesta rapidesa també dificulta que hi pugui haver l'espai necessari per generar aquestes relacions de confiança perquè després hi hagi aquests acords. Alhora és veritat que també li convé que part d'aquests vots vagin cap al Partit Socialista i per tant és obvi que aquí no està tenint una actitud passiva sinó que també hi participa i que després surtin a dir als seus ministres que vinga, vinga, a veure si s'espavilen i fan un front ampli és una manera de poder tornar a assenyalar això que s'està dient que s'està parlant només de persones i no s'està parlant de programa. Esperem, que encara queda molta campanya. Vull dir que al final queden quatre dies per tancar aquesta coalició i després hi haurà prou temps també per començar a parlar de quines són les discrepàncies en clau de programa polític.

Grande el detall, una mica, l'anàlisi del que pot passar. Saludem aquesta hora el politòleg també i professor de la Universitat Carlos III de Madrid, Lluís Uriols. Lluís, què tal? Bon dia. Hola, bon dia. I gràcies per acompanyar-nos. Fins a quin punt és important electoralment que l'espai de l'esquerra del PSOE vagi en una sola candidatura? Jo diria que és l'acta de campanya més important que tindrem fins al 29 de novembre. Les campanyes poden moure alguna cosa, però no fan revolucions electorals. Però una de les coses que sí que pot fer un canvi substancial electoralment és aquest efecte mecànic que les esquerres se presentin separades o juntes. Per tant, crec que sí que és un. Un element com discutiu fonamental per aquesta campanya electoral i per l'esquerra. Perquè unir el vot en aquest front ampli el que entenc és que fa que hi hagi vots de diverses províncies que no quedarien morts, diguéssim, que es podria repartir i aconseguir més escons. Clar, és que a Espanya la major part de les circunscripcions, les províncies, es reparteixen molt pocs escons. I com que es reparteixen pocs escons, de mitjana, 6-8 escons, el problema és que entren pocs partits. Els llindars per poder aconseguir un escó són molt alts. I per separat no ho aconseguirien. De fet, si mirem simulacions de les eleccions del 2023, intentant estimar els resultats que tindrien ara per separat, Probablement, somar i Podemos, només entraríem per les grans circunstitucions,

serien Madrid i Barcelona, potser València, però quedaríem fora de més del 90% de les circunstitucions d'Espanya. El fet que puguin anar junts, tot i que moltes vegades diuen que un més un no és dos en política, que moltes vegades quan s'ajunten hi ha alguns votants que acaben no votant aquesta formació, Tots i així, la mecànica els ajudarà moltíssim. Podrien entrar a moltes circunscripcions de la zona mediterrània, de Galícia, d'Andalusia, que quedarien fora d'Andalusia, la major part de les circunscripcions d'Andalusia quedarien fora, però això sí que podrien penetrar. És a dir, que clarament estem en una situació en què ens podem trobar o unes eleccions on ens trobem el major número de vots mal gastats de l'esquerra de la història electoral del nostre país, o tenir uns resultats que siguin més eficients. No perfectament eficients, eh? Tindran molts vots mal gastats igualment, però que siguin més eficients, sobretot a la part perifèrica de la península. Aquesta és la contradicció, que és un espai que s'han estat tirant els plats pel cap durant molts anys i ara es necessiten per sobreviure, per ser més. Sí, és que jo crec que aquí hi ha dues cunes. Jo no crec que sigui el narcisisme, on jo em confonc, però jo no crec que estigui en aquest espai encara el narcisisme. En la piràmide de Maslow estem en una part molt més bàsica, que és la supervivència.

Estem en un context en què hi ha moltes formacions polítiques en aquest entorn, no és en cap una. De moment ens trobem amb una situació en què l'esquerra de l'esquerra partit socialista s'ha atomitzat. Són viables els partits nacionalistes d'àmbit regional o nacionalista perifèric. Però no hi ha cap formació d'àmbit nacional que sigui capaç de reemplaçar aquest gran tercer partit, l'esquerra del Partit Socialista. I estem en aquest punt, veiem que Sumar està a punt de desaparèixer, Esquerra Unida sobreviu, però de mala forma, i Podemos, que semblava finiquitat, ara té la perspectiva que potser davant d'aquest solar, que no hi ha ningú, podrien al temps dos ser ells els que. No estem jugant només a un temps. No estem jugant al 29 de novembre. El que s'està jugant l'esquerra és qui es queda al solar. I això és a temps dos. I és per això que probablement ens podem trobar coses que puguin semblar irracionals, com que no vagin junts i que perdin molts escons, perquè en realitat aquí el que s'està pensant és qui sobreviu a tota aquesta situació. A Catalunya, aquesta aliança entre Esquerra i Podem sumaria gaire des d'un punt de vista de vots? Bueno, més que sumaria, jo et diria que és beneficiós per Esquerra Republicana. Si mirem l'última enquesta que està penjada a la web del CEO, que ja és, pot ser uns mesos, però segurament tampoc haurà canviat tant,

veiem com Rufián és un candidat altament popular entre l'Esquerra de Catalunya. De fet, si mirem els votants del Partit Socialista o de sumar, hi ha més votants que valoren millor a Rufián que el seu propi candidat, a Pedro Sánchez, o no tenim dades d'Ada Colau, però sí d'Hortasun, no?, Per tant, sí que veiem que es tracta d'un candidat altrament atractiu quan hi ha molts trasbassaments entre Esquerra Republicana, Comuns i el Partit Socialista. És a dir, Esquerra Republicana sí que se pot beneficiar de tenir un candidat tan atractiu, no només per Podemos, el fet que Esquerra Republicana finalment s'hagi quedat amb Occident, el pot ajudar a treure votants desafectes amb els partits d'esquerres que estaven fins ara al govern.

Però també hi ha votant d'esquerra que potser diu, escolta, jo aquesta proposta no és la que jo vull votar, perquè s'està derivant cap a un accent i abandona l'accent més nacionalista que és per això que votó Esquerra Republicana i no votava abans a Podem. Sí, jo estic d'acord. Aquesta candidatura està pivotant a l'eix esquerra-dreta d'Esquerra Republicana. És veritat que això pot generar desafecció a alguns votants d'Esquerra Republicana, però insisteixo en que el saldo per Esquerra Republicana probablement és positiu, tenint en compte l'important tirón electoral que té Rufián, probablement el candidat que més tirón té. També et diré, no esperem grans convulsions pel fet que és un candidat o altre. Ahir sentíem també l'ex cap de gabinet de Sánchez, Ivan Redondo, dient que la cosa estarà molt més apretada del que diuen les enquestes. Ho comparteixes? Doncs a mi el que m'hauria de respondre Redondo potser és en què està pensant. És que la campanya electoral moure moltes coses o és que les estimacions que es fan avui dia. Són errònies. Si és el primer, no coincideixo amb Redondo.

Les campanyes electorals no poden moure tant. Si mirem els moviments que tenim dels estudis d'efectes de campanya a Espanya, inclús del 2023, que no tenim dades del FIS, però sí que a la Carlos III tenim pànels de projectes nostres que mostren que va moure el Partit Socialista, és la beneficia del 2023. Va augmentar 4 punts en mobilització i conversió. Però també va fer el Partit Popular amb 3 punts. El diferencial al final pot ser d'un punt, dos punts, no de 10 punts. Una campanya electoral no pot moure tant. Jo crec que és més un efecte, una sensació que tenim de. De veure uns moviments i pensar-nos que això pot canviar de forma radical el termòmetre polític d'un país, i això no és així. Una altra qüestió és que Redondo ens digui, mira, és que les enquestes estan mal estimades avui en dia. Hi ha algun paràmetre que no tenim en compte, que és un vot ocult del Partit Socialista, que no estan tenint les cases d'enquestes, i que, per tant, estan estimant malament. En aquest sentit, llavors sí que podria haver-hi una sorpresa. Però a mi em sembla que la major part dels analistes que parlen d'un canvi important en el resultat és més per un efecte de campanya que per un error d'estimació. Si és així, jo crec que s'equivoquen. Però ho veurem. No creus que pot haver-hi algun element de campanya ara mateix que faci mobilitzar

més el vot de l'esquerra, per exemple, o que desmobilitzi el vot de la dreta? No. Desmobilitzar el vot de la dreta ho veig complicat. Estan molt mobilitzats. Mirem les últimes enquestes després de tot el que ha passat i segueixen igual o més mobilitzades que abans. Sí que pot haver-hi un efecte mobilitzador a l'esquerra. I això és important, és necessari per una esquerra que estava altament desmobilitzada, insisteixo. Però això no és nou, això va passar ja el 2023. El 2023 que teníem una esquerra també desmobilitzada. La campanya electoral, els nervis per una coalició PP-Vox, va provocar que hi hagués un augment, un saldo positiu de mobilització important, uns quants punts, de 3-4 punts. En el cas del Partit Socialista era de 3 punts. Per tant, sí que pot mobilitzar. Una altra cosa és que puguis veure moviments de 10 punts en saldo net. És a dir, perquè no només mobilitzes el Partit Socialista, mobilitza els seus. També veiem les altres formacions polítiques que mobilitzen els seus. Per tant, no pensem que els efectes de campanya són els efectes de campanya per una sola formació política. Tots els partits juguen a mobilitzar i activar els seus votants. Per tant, hem de veure el saldo net, el saldo després que tothom hagi mobilitzat els seus votants. I aquest saldo no sol ser tan gran com perquè puguis fer un canvi de

10 punts com el podem estar ara mateix. Al final, el que estàs posant sobre la taula també és que les enquestes el que ens estan fent és una fotografia que potser genera més relats pels partits que res. Al final són fotografies que si les mirem bé poden ser exactes, però que tal com les estem interpretant últimament no sabem si seran reals o no. Sí, bueno, clar, sempre hi ha un element d'intravisibilitat, no només amb les estimacions electorals, perquè són projeccions de futur, i evidentment el futur és altament incert i hi ha mil variables que poden influir. De totes formes, jo sempre em pregunto que les enquestes no es mirin com a fotografies, sinó com a fotogrames, no? És a dir, que es miri una enquesta en relació a les enquestes anteriors, perquè és possible que una enquesta. D'una empresa determinada, 40DB o el FIS, puguin estar esbiaixades per un problema de seny de mostra o de sensibilitat a l'hora d'estimar els resultats. Però aquest viatge sol ser sistemat, sol ser constant al llarg del temps. És a dir, un cop mirem l'evolució, aquest viatge queda cancel·lat. I per tant podem veure les evolucions cap on van. Cap on van les evolucions? Si mirem en l'últim any, en els últims anys, què li ha passat al Partit Socialista, què li ha passat al Partit Popular i a Vox, aquí sí que tenim algunes

fotografies interessants i el que estem veient no és res que sigui agradable per al Partit Socialista. El que veiem és que un Partit Socialista desmobilitzat, que cada vegada cedeix més vots al Partit Popular i inclús a Vox, que si sumem les dues fugues de Partit Popular i Vox ja s'apropen al 10% dels vots i això és una cosa que ha anat augmentant en els últims mesos i una dreta particularment mobilitzada. Tots aquests canvis que se sustenten en sensacions de l'electorat llabrat durant els últims anys. Això pot canviar en dos mesos, un mes i mig? Pot canviar? Podria. Però seria altament excepcional. No seria normal. Els estudis que fem de d'efectes de campanya. Creu-me que les fem des de quasi fa un segle en diferents països del món i el més normal és que la major part dels efectes de campanya, i estic parlant dels 60 i pico, 70% dels efectes de campanya, són de reforçament de les preferències prèvies. Només hi ha un 20 i pico percent de conversió activació. I aquests efectes, evidentment, es creuen entre ells. No van aquest 20% tots a favor d'un partit. Per tant, estem parlant de. Efectes de campanya que hi són, però que no podem parlar de canvis substancials, a no ser que hi hagi elements molt excepcionals. Jesús Uriol, espolitòleg i professor de la Universitat de Carlos III de Madrid. Gràcies, Lluís, que vagi molt bé. Un plaer. Ana.

Bé, jo reitero el paral·lelisme entre Gabriel Rufián i Miquel Roca. No oblidem que el 29 de novembre són les generals i que, per exemple, a les últimes generals va haver-hi molt votant d'esquerra que va considerar que votar esquerra no era un vot prou útil i se'n van anar a votar al PSOE perquè semblava que. En el seu univers, doncs, el més important era parar un govern de dretes, no? Evidentment, amb un personatge com Rufián al front de la candidatura, doncs això potser es pot vendre. Jo penso que Rufián és molt millor candidat per unes generals, per aquestes contradiccions que té el beneficiant. En canvi, doncs, per unes catalanes, no. Per exemple, ja he vist els dels comuns que es tiren dels cabells. Perquè, esclar, aquesta aliança d'Esquerra i de Podem, a més, els deixa com els deixa. I, de fet, ja hi ha qui diu que les enquestes, els CIOs que van sortint, no acaben de reflectir el retrocés que poden acabar tenint els comuns. Jo sí crec, com aquest senyor, que la cosa n'hi ha més apretada del que sembla. I no veig jo tota la dreta igual de mobilitzada. Jo veig més mobilitzat ara mateix el votant de Vox que el del PP. O sigui, llavors, a veure, jo penso que el PSOE jugarà a ell apoderar-se, bueno, apoderar-se, recuperar tot el vot, diguem-ne, que se li havia anat a formacions als seus querres, jugarà a donar visibilitat a Vox perquè Vox faci l'esgarrapada més possible en el PP, i a veure si els dos grans queden prou equilibrats com perquè, bueno, ah, hi ha partido, que diuen a Madrid, no?, Però vaja, jo crec que sí, això és com el joc de les cadires, hi ha gent que s'està reposicionant de cara al futur, que es diuen, si hi ha un govern de dretes, tots es queden on estaven, però si hi hagués un govern de dretes efímer o un govern d'esquerres, aquí hi ha una sèrie de gent, i ara mateix se m'acorden dos noms, l'Ada Colau i en Gabriel Rufián, que estan molt ben col·locats per ser ministres.

Hi ha una tendència entre analistes i entre també els partits, els dirigents i la gent que pensa dins d'això que podríem denominar esquerres, que és sempre mirar cap a Esquerra Republicana i abolir l'eix nacional, sempre. Vostès són un partit d'esquerres. I, per tant, la dreta és tota la resta de l'independentisme, els de la CUP són uns impresentables, i vostès han d'actuar com un partit d'esquerres. Això, aquesta estratègia, encara que Esquerra ha adoptat una opció possibilista i autonomista, per tant, no la comparteix. Esquerra no ha abolit l'eix nacional. Segurament, perquè el dia que abolisca Esquerra l'eix nacional del tot, quin sentit tindria Esquerra Republicana com a tal? No tindria cap sentit. Seria un partit més del fragment d'esquerres que vivim a Catalunya, que és un cosmos immens. I això és el seu carnet d'identitat i el seu DNI. I Esquerra vol mantenir que és un carnet i és un DNI que Gabriel Rufián ha perdut el combat. Gabriel Rufián ja no pensa en eixos termes. Gabriel Rufián ja està a Esquerra, del tot, sense pal·liatius, i quan totes les seues intervencions. Bueno, va arribar, la primera vegada que va arribar al Congrés, per estar tres mesos, i ara no hi ha ni un tuit que faci referència a aquest eix nacional o a l'independentisme d'Esquerra. Vicent, si em permets. Jo et permeto, però carai.

Entenc el punt de vista, però dius, a veure, sí, és veritat que en Rufián va prometre en 18 mesos tornar, d'altres fa molt de temps que prometen tornar a Catalunya i no se'ls ha vist el pèl. Sí, però escolta, si me talla el fil ja no podré continuar. No, però el que vull dir és que si Esquerra Republicana des de. Des de l'espai de Junts se'ls acusa de possibilistes, de pactistes, de ser els que van a buscar O sigui, diguem-ne, de ser el modern Pege Alcova. Però vol preguntar-me-ho. Ja per això lo lògic és que ho facin, no? No, no, lo lògic que ho facen, lo lògic és que.

Igual els hi sorbeix, en unes generals. En unes generals, lo que no pots fer en unes generals és tu abolir el teu partit polític i canviar-lo i mutar-lo per un altre. En unes generals, l'estratègia. Ells venen una esquerra perifèrica de raó nacional. Si vol, després, com pare vostè, la discutiré també. En unes generals, i en això té vostè tota la raó del món, abans hi havia una doble conducta electoral a Catalunya i l'independentisme es feia més possibilista. Fa temps que això no és del tot així i durant un temps no va ser gens així. El 23 de juliol. El que està passant ara en unes generals a Catalunya és que hi ha molt d'independentisme que fomenta l'extensió. I per tant, aquest foment de l'abstenció en un independentisme que es considera que és més legítim i més coherent, afavoreix aquestes opcions que diu vostè. En tot cas, Esquerra, Oriol Junqueras, ja ha fet aquesta càbala, ja s'ho ha mirat tot i ha decidit que manté Rufián. I per tant, això continuarà així. El que passa és que això a la llarga provocarà problemes a Esquerra, perquè Esquerra no és el que ara diu Rufián. I això també ho sabem tots. Però ara com ara ho mantindrà. Dit això. Confio en el que deia

Miquel Roca, però durant el temps els va anar bé mantenir aquesta dualitat.

Però és que ja no vivim en aquella època. Ja no vivim. No, no, no. I el votant de Convergència ja no és el votant de Convergència. Sí, sí, això és evident. Hi ha una part del votant d'Esquerra. No, no, absolutament evident. Hi ha una part del votant d'Esquerra, ja no és, com dir, ara s'ho permetran tot, una part del votant d'Esquerra, si presentaren Gabriel Rufián a unes eleccions al Parlament, no el votaria. I com que no sabem quina és aquesta i una altra part ara es podria abstindre i per tant el joc és massa complicat per resoldre i dir vinga això serà així per ara Rufián ha cedit en que no serà el líder de l'esquerra espanyola ni hi haurà aquesta unió i per ara Oriol Junqueras ha cedit perquè ha permès que Rufián faci la llista com ell vol i és un equilibri. Ara anem a l'esquerra espanyola. Jo crec que si haguéssim tingut més temps, perquè Pedro Sánchez no era convocat a l'elecció en sa tradició, com fa, com va fer Ximo Puig a València, i els haguéssim donat més temps, tampoc s'haurien posat d'acord. I tampoc s'haurien posat d'acord perquè no han passat prou coses, que hauria de ser una catàstrofe absoluta, perquè arriba el moment en què l'esquerra diu "Ara sí, ara som un enfrontable, ara serem un frontet, perquè ja no queda gran cosa". Bueno, això queda un pam i és un narcisisme caníbal. Bueno, sí, sí, és un narcisisme caníbal, és una manera de dir clarament del personalisme desbocat i l'egocentrisme desbocat, és veritat. I aleshores, en això que ha passat, com que evidentment Podem i Sumars són incapaços de posar-se d'acord, ara ho ha pagat Rufián. És que la culpa és d'aquest perquè està jugant amb Podem. No fotem, és Podem qui pren la decisió i per ara ha pres la decisió de no anar amb Sumars. I Podem no ha pres només la decisió de no anar a Catalunya, sinó que ha pres la decisió d'agafar el Rufián i emportar-lo. Per tota la geografia, ja veurem l'esquerra que contenta que està amb això, per treure més vots. I aquesta pugna per l'espai polític a l'esquerra, no és extrema, a l'esquerra del PSOE continua. Per tant, no han passat prou coses, no han passat prou coses. Pot ser, si hi haguera una. Que espero que ara no sigui. Crec que no serà d'aquesta manera, però si hi haguera una destrossa absoluta i uns resultats horribles, la pròxima esquerra, a l'esquerra del PSOE sí que seria capaç, però ara, com ara, no seran capaços de fer-ho. I atenció a l'última cosa. Diu Ada Colau que ella no serà la candidata d'aquest moviment si Podem no s'hi apunta. Vinga, fem travesses. Fem travesses. A veure, és que dieu tantes coses

que ara m'agradaria respondre-les totes. Per una banda, a l'esquerra del PSOE, no només hi ha l'esquerra espanyola, hi ha l'esquerra independentista i sobiranista. I això també s'ha de tenir en compte, és a dir, no estem parlant només dels del Frente Amplio, que hi ha aquí Venegar, hi ha Bildu, hi ha Esquerra Republicana. En altres eleccions també es presenten partits com la CUP, no? És a dir que, ostres, tenim un compromís més per Mallorca. Hi ha tot un moviment important també a l'esquerra del PSOE que té aquesta mirada nacional que ara deia en Vicent. I no és menor, no és menor perquè quan Podemos comença a créixer en el seu moment, Justament aquestes esquerres sobiranistes independentistes ja els avisaven que si feien una estratègia de buscar vots a les nacions sense estat hi hauria un moment en què s'enrucarien perquè estaven traient l'espai que ells mateixos ja tenien i que si volien créixer ho havien de fer anant a Madrid i a altres comunitats autònomes on ells no tenien una presència perquè al final una cosa que et manté com a partit polític és la teva estructura territorial. Això és el que et fa estable, perquè si no desapareixes, desapareixes com ho hem vist amb Ciutadans o ho hem vist, per exemple, amb Podemos mateix. I, per tant, si ells ja tenien una estructura ben arrelada, era molt difícil que qualsevol espai des de l'esquerra espanyola pogués arrelar-se en aquests espais. En aquestes nacions sense estat. Llavors, això, per una banda, jo crec que és important tenir-ho en compte. Després, no estem en l'època de Convergència i Unió, com deia ara en Vicent, però tampoc estem als anys 30. És a dir, no tindrem tampoc. És a dir, hi ha una situació de polarització, però no tindrem un ministre d'Esquerra Republicana. Això no passarà. Llavors, tampoc cal anar afirmant coses perquè acabin passant. És que no passarà. No ens trobem en aquest context ni a lluny.

Sí, sí, aquesta estem parlant com si haguessin de guanyar amb l'esquerra i les enquestes diuen que la dreta arrasa, això no ho oblidem.

I aquí l'altra cosa, o sigui, una de les coses que sempre es diu i que diuen tots els estudis de politòlegs és que quan hi ha baixa participació a la dreta li va bé, quan hi ha alta participació, l'esquerra pot rascar alguna cosa. Per això és important que hi hagi tot aquest efecte mobilitzador de l'esquerra, perquè al final és l'única oportunitat que té si hi ha molta participació. Llavors, aquí és on hem de veure quina capacitat tenen de mobilitzar la ciutadania. Claudi.

Jo aquí discutiria un parell de coses. Una, aquesta convocatòria d'eleccions a traïció, l'he sentit el Vicent Sanchis, bueno, jo crec que aquí les eleccions es convoquen, és una prerrogativa, potser si ho sabe el president del govern, fa molt de temps que parlàvem de l'any 26, no?, o de l'any 27, l'Esquerra ha tingut molt de temps per. Per situar-se i no ho ha fet i ara tot és a córrer cuita. En fi, jo crec que aquí el botó nuclear sempre és el president del govern i crec que la paraula traïció és una mica fotuda per col·locar-li el president del govern. Sí, però jo la dic sempre no, perquè no queda aquesta sensació. Jo la dic sempre entre cometes i de manera irònica. És a dir, quan Pedro Sánchez, dient que esgotarà la legislatura 35.000 vegades arriba un moment que l'avança evidentment pilla els altres com els agafa. I els altres, jo també he dit que encara que haguem tingut cinc anys més de temps per posar-se d'acord, tampoc no. Aquest canvi de peu, aquest canvi de peu de Pedro Sánchez. De totes maneres, crec que les eleccions sempre, quan s'apreta bé el voto en l'autonuclear és perquè es canvia de peu, no? Fas aquesta croqueta que feia el Ladrup, no? I aleshores et pots sortir bé com l'any 2013. I aquesta era la segona cosa que volia dir. Quan diu l'Uriols que l'efecte campanyer és escàs, coincideixo, tot i que l'any 23 no va ser així. Aquest punt o dos punts que van canviar de mans l'any 23 van canviar moltes coses. Les enquestes són miratges organitzats. El Narciso Bichavila, que és un d'aquests mags de les enquestes, va sortir a les 8 de la tarda del diumenge de juliol de 23 de les eleccions dient que el PP s'acostava a la majoria absoluta. En fi, al final la gent vota, deposita el vot a l'urna i les enquestes moltes vegades acaben amb fum. Algunes enquestes no van acabar amb fum, però n'hi ha moltes que es van equivocar. I aquí és, jo crec, el que està jugant una miqueta l'Ivan Redondo, a dir que s'està sobreestimant el vot de la dreta i s'està infraestimant el de l'esquerra. No sé si això és una mica wishful thinking, perquè la onada de dretes no és que sigui una cosa espanyola, és que és una cosa general, és una cosa de tot Occident. Parlàvem de la dreta. La dreta també està en campanya, evidentment. L'últim que hem sentit és el diputat de Vox al Congrés, José María Figaredo, qüestionant el sistema de pensions i dient això. Dibujar un modelo de pensiones mixto, que tenga una parte de reparto y una parte de capitalización. Hay países que ya lo han hecho. Tenemos ejemplos en Europa de cómo se reforma un sistema de pensiones con éxito. Demana un sistema mix per part de capitalització privada, justament aquesta és la mateixa proposta que feia Aliança Catalana fa gairebé un any. Silvio Riols, al Parlament.

El sistema de pensions a l'estat espanyol i per imposició també a Catalunya és una estafa piramidal de proporcions bíbliques, perquè en comptes de reservar les aportacions de cada treballador per al dia que es jubili, s'agafen les cotitzacions dels treballadors actius actuals per finançar les pensions dels qui ja s'han jubilat. I aquesta és la solució que planteja Aliança Catalana. Apliquen a altres països, no? Que reserven, o sigui, no manlleven de les nòmines dels treballadors la quantitat ingent que ens estan d'alguna manera xuclant a nosaltres, sinó que permeten que en el dia a dia els ciutadans del país puguin estalviar molt més i llavors quan arriba l'etapa de la jubilació l'Estat fa una compensació mínima perquè considera que ja t'ha estat beneficiant al llarg de la teva vida laboral.

Es una frase gairebé textual a la del diputat de Vox. Dibujar un modelo de pensiones mixto que tenga una parte de reparto y una parte de capitalización. Hay países que ya lo han hecho. Tenemos ejemplos en Europa de cómo se reforma un sistema de pensiones con éxito. Potser aquí escriu el manual, es el mateix. Ara ho comentem. Estrès per la feina, nervis per un examen, tristesa per una pèrdua. Són emocions normals de la vida que ens poden fer patir, però no són trastorns de salut mental. Identificar el que sentim és el primer pas per poder-ho gestionar. I si no te'n surts, demana ajuda. Perquè comprendre el malestar emocional també és cuidar la salut mental. Pacte Nacional de Salut Mental. Generalitat de Catalunya.

Soc Anabel Casés Lechuga i fa 59 anys que soc d'Atlantida, des que vaig néixer. Han passat els meus avis, els meus pares, nosaltres i els nostres fills. Quatre generacions d'Atlantida.

El millor d'aquests 100 anys ets tu.

Atlantida. Un segle fent salut. Atenció, torna a Barnafil. Compra i venda de segells, monedes i articles de col·lecció.

Celebració especial del centenari d'Antoni Gaudí. Vine a veure les noves proves numismàtiques. Accés gratuït.

I si dius que ho has sentit a Catalunya Ràdio, una entrada de regal per al Museu Nacional d'Art de Catalunya. Bernafil. Tot un món de compra i venda de col·leccionisme. Aquest divendres 16 i dissabte 17 d'octubre a les Cotxeres de Sants.

A Catalunya ens inspirem en la tradició per crear avantguarda. Compartim roses i llibres, fem pinya, ensenem correfocs i celebrem els genis d'ara i de sempre. Aquí la creativitat ens empenya a construir impossibles i a viure la cultura més autèntica al carrer. Sent la nostra cultura, viu Catalunya. Generalitat de Catalunya. Amb creuer fantàstic de viatges al

Corte Inglés i Royal Caribbean, tria el teu rum. Madeira, Nàpols o Roma. I a bord, esmorzes amb el mar al davant i sopes amb el mar al costat. Reserva ara el teu creuer Royal Caribbean 2027 amb fins a 690 euros de descompte. I el tercer i quart passatger, des de 99 euros. Consulta en les condicions de viatges al Corte Inglés. Posem rum als teus somnis.

Ai, que ràpid que passen les coses bones. Ja veus, les vacances, els caps de setmana O els 10 dies Nissan. Com? Del 9 al 19 d'octubre descobreix les ofertes exclusives a tota la gamma Nissan híbrida i elèctrica. Perquè les coses bones sempre passen ràpidament, aprofita i els 10 dies Nissan al teu concessionari Nissan o a Nissan Punes.

La senyora Garrapeta es diu improperis i barbarismes cada vegada que rep la factura de la llum. No ha contractat la llum a Factor Energia i no pot dir un 12,5% menys d'improperis i barbarismes. Fàcil i ràpid. Contracteu tots la llum a factorenergia.cat i no farem més anuncis. Per fi hi ha una altra llum. Factor Energia. Empresa col·laboradora amb la Barcelona Equestrian Challenge.

Quan ets davant d'un expert, de seguida te n'adones. Per això, quan comptes amb la teva gestoria, saps que estàs en bones mans. Siguis empresa o particular, la nostra experiència és la teva tranquil·litat. Troba la teva gestoria a gestors.cat. Gestors administratius col·legiats. Mirem per tu.

Tot Barcelona és un gran districte cultural amb música, teatre, circ, dansa, exposicions i cinema. Entra a districtecultural.barcelona i descobreix totes les propostes culturals que els centres cívics t'ofereixen a la ciutat. L'entrada és gratuïta. Ajuntament de Barcelona.

Ai, que ràpid que et passen les coses bones. Ja veus, les vacances, els caps de setmana O els 10 dies Nissan. Com? Del 9 al 19 d'octubre descobreix les ofertes exclusives a tota la gamma Nissan híbrida i elèctrica. Perquè les coses bones sempre passen ràpidament, aprofita i els 10 dies Nissan al teu concessionari Nissan o a Nissan Punes.

La fruita i verdura d'Aldi és fresquíssima i té un preu inconfessable. Incomparable, Al. Som el súper que més abaixa els preus dels frescos. No calia corregir-me en públic.

Aquesta setmana, el quilo de mandarines a 1,59.

I l'hamburguesa crunchy chicken a 2,99 els 480 grams. Aldi. Cap a què costa comprar bé?

Parlem de quin operador de fibra i mòbil hauria de contractar? D'acord. Quin és l'autèntic operador 100% català? Vera. I el més ben valorat pels usuaris? Vera. Escolta, no seràs una intel·ligència artificial? Peyu. A Vera sempre parles amb persones de veritat. Doncs no en parlem més. Passa't a Vera. Vera. Fibra i mòbil de veritat. Truca al 1543 o entra a somvera.cat.

Al matí de Catalunya Ràdio, Ricard Tostrell. 100 minuts serán les 10, ara mateix a l'àgora Marta Rosique, Ana Grau, Vicent Sánchez Ipé i Claudi Pérez. Saludem a aquesta hora Ramon Franquesa, que és el portaveu de la Marea Pensionista. Ramon, bon dia. Hola, bon dia. Què li semblen aquestes paraules del diputat de Vox, José María Figueredo? Diu això. Dibujar un modelo de pensiones mixto, que tenga una parte de reparto y una parte de capitalización. Hay países que ya lo han hecho. Tenemos ejemplos en Europa de cómo se reforma un sistema de pensiones con éxito. És el plantejament que fa l'extrema dreta en aquest cas espanyola. Com ho veu? Veig els serveis dels grans bancs que porten 20-30 anys intentant agafar els diners de les cotitzacions socials que estan garantides per l'administració i que ells volen traslladar a l'àmbit de la inversió especulativa dels fons d'inversió. L'experiència, i això ho argumenten, perquè al sistema diuen que cabrarà, fa 30 anys que diuen que cabrarà, però el fet és que en el 2008 el que van cabrar van ser els fons de pensions privats, aquests que el senyor Figueredo vol promoure i vol insertar, siguin com siguin, per sobre de l'interès de la gent i per sobre de la voluntat que repetidament ha expressat la nostra població i la gent treballadora. Un sistema de pensions públic, perquè a més cal veure el que ha passat a Dinamarca,

el que ha passat a Alemanya, el que ha passat als Estats Units, en aquests sistemes privats. Ara bé, segurament aquest senyor deu rebre finançament per defendre aquests interessos, que no són els de la població, evidentment. Ara mateix la mitjana de pensions a Catalunya és del 2025, que és l'última dada disponible, és de 1.575 euros al mes. Bé, aquesta és la mitjana. El que passa és que les mitjanes amaguen que hi ha molta gent que està molt per sota del salari mínim i, fins i tot, de llindar de pobresa en el cas de les pensions no contributives. Per tant, en aquest moment no tenim una situació fàcil perquè, de fet, encara que vam trencar en el seu moment. L'intent de Rajoy de congelar les pensions, en aquest cas haguéssim perdut de l'ordre del 15% del valor de les pensions, però tot i que s'han revaloritzat, no s'han revaloritzat exactament amb el que ha pujat el cost de la vida. I per tant nosaltres seguim apel·lant a la gent a que es mobilitzi, a que defensi els seus interessos i a que defensi el sistema públic de pensions. El sistema públic es basa en les cotitzacions que la gent aporta mentre treballa. I és un sistema de transferència entre generacions que fa impossible que aquests diners es perdin perquè, senzillament, no s'acumulen, es transfereixen entre generacions. I això, clar, dificulta molt especular, robar aquests diners amb les diverses formes que s'han inventat i que hem vist, desgraciadament,

que s'aplicaven en diversos països d'Europa, fins i tot. En què les pensions s'han degradat perquè la part que ha anat a la privada, evidentment, s'ha ensorrat de borsa. Llavors et diuen que la borsa és així i que ja se sap, però el fet és que s'aporten una sèrie de diners que després volatilitzen en dies. I això en un moment en què, a més, absolutament en una espiral absolutament boja, abans era les immobiliàries, la intel·ligència artificial, que ningú sap ben bé què és, allò que valia 100 de cop passa a l'altre 1 o 0. I els que han posat els diners en allà els perden absolutament per la resta de la seva vida. Per tant, evidentment, nosaltres seguim defensant aquest sistema públic per molt que els interessos dels financers ja els entenem molt bé. I s'expressa finançant alguns formacions polítiques que d'una manera directa o indirecta, potser de la forma tan descarada que ha fet aquest home ben poc, però segueix s'empresionant per intentar capturar almenys una part. Ara fa uns anys volien capturar-ho tot. Ara ja fins i tot l'extrema dreta diu una part. No, ni un duro. Ni un duro perquè el que estem parlant és del benestar de milions de persones, de milions de persones en aquest país i del benestar de la gent que està treballant avui. Que està cotitzant perquè arribi un dia que es pugui jubilar amb tranquil·litat de saber que pot tenir

una bellesa digna sense penúries de no poder apagar la llum, el gas o la vivenda. I això només es garantitza amb sistemes públics de pensions com s'ha fet a Europa en els últims 130 anys. Tampoc fa falta inventar massa coses. El sistema privat ha acabat cabrant. Creieu, Ramon, que aquestes eleccions van d'això, també? De defensar les pensions? Bueno, crec que en aquestes eleccions hauríem de sortir a votar a defensar el sector públic, a defensar els drets socials, sigui de les pensions, sigui que estiguem en accés a la vivenda de les noves generacions, sigui en la sanitat. Aquí, evidentment aquests serveis públics s'han degradat moltíssim perquè una part cada vegada més gran del que paguem amb impostos o amb cotitzacions van a despeses que no són productives com les despeses d'armament o despeses especulatives però el que hem d'insistir és que els drets socials conquerits no es poden degradar i per tal cal anar a votar en defensa d'aquests drets això que la gent ho interpreti com vulgui però clar, quan hi ha algú. Que de manera clara diu que desmuntarà el sistema de pensions o que desmuntarà la sanitat pública, aquí cadascú quedaria a les seves conclusions. Estem jugant al futur en una Europa molt incerta, en un mercat financer extraordinàriament incert. I, per tant, el que dona més garanties són els drets socials gestionats per l'administració, perquè aquests tenen el poder de transferir la riquesa que es genera en un país entre la població,

no de depositar-ho en un fons especulatiu en què després resulta que no se sap com allò que eren accions preferents, allò que eren les millors inversions possibles, d'un dia per l'altre han desaparegut i no et queda res. Excepte de haver de treballar fins que et moris. És Ramon Franquesa, portaveu de la Maria Pensionista. Gràcies per acompanyar-nos. Moltes gràcies a vosaltres. Veurem què és el que passa amb les pensions, però pot ser una altra de les banderes d'aquestes eleccions.

A veure, jo entenc que la paraula privatització a l'esquerra antiliberal, perquè es pot ser liberal, ser liberal no pressuposa ser més de dretes o d'esquerres, tenir una determinada visió de la relació entre les persones i l'Estat. La paraula privatització li posa els pèls de punta, però, clar, a veure, llavors els fets són els que són. Dius, a veure, el sistema públic de pensions està en crisi a tot arreu, i, entre altres coses, perquè, a veure, quan la caixa de les hostia, perdó, quan la guardiola de les pensions ha estat plena, els diners s'han fet servir per altres coses a vegades no coses dolentes per la xarxa d'hospitals públics a Espanya va sortir del superhàbit de les pensions que va part de la generació del baby boom però clar, llavors passa això que tu et penses que t'estan guardant la teva cotització amb una capseta per quan et jubilis i no, el que hi ha avui és per pagar el d'avui i si demà no n'hi ha doncs a veure què ens inventem llavors a veure, jo. Ja sabeu que, igual que defenso la política de vivenda de Junts, en aquest tema li dono, ho sento per tota la raó, a Silvio Riols, quan diu que el sistema públic de pensions és una estafa piramidal colossal. Perquè el que aquí s'està proposant no és altra cosa que la motxilla austríaca, que és exacte un sistema mixte, diguem-ne exacte, però és que l'estat. No treu tant tema del que tu cotitzes perquè tu puguis estalviar. I és veritat el que diu aquest senyor, que quan tu el teu estalvi el poses, diguem-ne, en borsa, amb actius financers, òbviament hi ha un risc. Però m'agradaria comparar la diferència entre el que passa quan peta un fons privat de pensions o quan peta el públic. El senyor Bernard Madoff, als Estats Units, que va fer petar una quantitat important d'inversors, va morir a la presó i l'FBI no va parar fins a recuperar gran part dels diners. En canvi, quan és l'Estat el que fa fallida perquè no pot complir les seves promeses, ves a reclamar el riu.

És que no és cert que hi hagi un problema amb l'arquitectura del sistema de pensions. Ah, no? No, el que hi ha un problema és que segurament li hem de donar voltes a com fer un servei millor i. Doncs aquest és el problema. No, no, no, perquè hi ha maneres de fer-ho, és a dir. Sí, però no enganyant la gent, Marta. Però és que ara mateix tu parlaves i de fet d'alguna manera fins i tot ho legitimaves, no?, aquesta idea que es van utilitzar diners de la Caixa de la Seguretat Social per la qüestió dels hospitals públics. Això què vol dir a la pràctica? Perquè també tothom ho pugui entendre. Vol dir que aquells diners que pertanyen a la classe treballadora, perquè són diners dels treballadors que es depositen en una caixa que va per separat dels pressupostos de l'Estat, és a dir, la caixa va a banda, s'han estat utilitzant per finançar a tota la població sencera. Per tant, qui se'n beneficia que s'utilitzi els diners de la Caixa de Seguretat Social i no els pressupostos de l'Estat per qüestions que afecten a tothom? Doncs la classe rendista, és a dir, aquells que no necessiten viure del treball per poder desenvolupar la seva vida a nivell econòmic. Quina altra qüestió hi ha de tenir en compte?

Qui pot assumir un risc? A vegades s'han fet servir per fer hospitals i a vegades s'han fet servir per fer altres coses.

Per rescatar bancs, per exemple, que ara mateix serien els que. L'Estat no ha ret comptes. Potser en lloc d'endur-se ara ells tot el sistema de pensions i que també se'n beneficin d'això, potser el que hauríem de fer és retornar els diners perquè ara mateix ens trobem en un problema molt gran a nivell de la Caixa de Seguretat Social perquè hi va haver un saqueig. I hi ha un saqueig permanent. El mateix govern socialista, durant aquesta legislatura i la passada, ha admès que hi va haver aquest saqueig, es va comprometre a fer una investigació per veure quants diners exactes eren els que s'havien utilitzat per altres qüestions que no tenien a veure amb l'objectiu de la Caixa de Seguretat Social, i tot i així, diguem-ne que encara, a dia d'avui, no hi ha. No hem vist aquest retorn de diners i crec que a qui se li ha d'exigir és a tots aquests que, per exemple, es va rescatar com als bancs. Què passa amb la qüestió del sistema de pensions? Qui pot assumir el risc? Al final, d'on prové tota la lògica de la seguretat social? Prové de les mutualitats, d'aquella lògica de dir mutualitzem els riscos, és a dir, d'alguna manera anem a fer que les conseqüències econòmiques d'un risc, no les assumeix una persona a nivell individual, sinó que les assumim entre diverses persones perquè així ho podrem assumir. Si això es passa a nivell privat, el que acabes fent és que només certes persones amb uns ingressos elevats, amb propietats que les sostinguin, puguin ser les que assumeixen

el seu risc a nivell individual. Marta, jo et diré que tu estàs parlant com si el sistema públic de pensions. A banda desitjable, que jo no entro en si és desitjable o no, clar que m'agradaria que tinguéssim un sistema públic de pensions que funcionés com un tret, que anés fantàsticament, però és que ja no funciona.

Ja no funciona. No, ja funciona. El que passa és que hi ha inicis que agreguen la pensió d'un. Clar. Aquest és un indici greu. I altra cosa, podem parlar dels salaris dels treballadors actuals. També podem parlar del sistema productiu europeu.

Si ens podem posar una vena davant dels ulls i no veure com acabarà això, està molt bé, però tard o d'hora algú li tocarà pagar els plats trencats.

El sistema s'ha de reformar, és una cosa. Però precisions concretes. Allà on hi ha un sistema mixt, que és en gran part del món, No és que cada treballador fa, no, no, no, no, hi ha un sistema de missa i això està regular, regular totalment per la llei. I aleshores, a veure, el que hauríem de fer seria mirar què ha passat en altres punts del món i dir, a veure com es pot, i com funcionen, perquè no és veritat alguna de les coses que ha dit el senyor Franquesa. No és del tot veritat. És a dir, per un costat, el Regne Unit és un model híbrid d'èxit. Als Països Baixos és un model híbrid d'èxit. A Suècia és un model híbrid d'èxit. A Òstria és un model absolutament privat i passa per ser un dels més solvents i regulats del món i és absolutament privat. Aleshores, si mires el que ha passat en llocs on el sistema era públic i se n'ha anat perquè és veritat que també ha passat. S'han anat per punyetes. També tenim exemples. Grècia, per exemple. El sistema públic, quan va entrar en crisi Grècia, què va fer el govern grec? Va rebaixar les pensions entre un 40 i un 50%. Ja ho hem viscut. Els sistemes públics també fracassen i depèn de la solvència dels estats. De vegades els estats aguanten i de vegades no aguanten. En el cas de Xile, per exemple, va ser molt bèstia perquè

primer va fallar el públic i després va fallar el privat. És que el privat sempre quebra. I en el cas d'Argentina, encara és més bèstia, perquè en Argentina era privat, l'Estat va nacionalitzar el privat, es va quedar aquí els diners, l'Estat, eh? Es va quedar aquí els diners, i després amb aquells diners va finançar el dèficit públic i el deute públic, que encara era més bèstia. És a dir, no hi ha dimonis ni àngels. Aquí el que hi ha són diversos models, i hem de mirar en un moment determinat si se pot fer això amb seriositat. I amb calma. Si ho fas en un debat electoral, no pots fer-ho amb calma ni amb seriositat. I després, una altra cosa. Tres punts pels quals l'actual sistema a Espanya pot acabar fracassant. I no sé si a la llarga o a la curta. El primer, el factor demogràfic. Evidentment. L'esperança de vida s'ha allargat moltíssim i avui en dia ja no pagues una pensió fins als 70 anys, la pots pagar fins als 90. Segon, el desequilibri financer que cada vegada és més fort, és a dir, teòricament dues pensions paguen una jubilació, però és que l'Estat. Doncs caldrà pagar impostos. L'Estat, bueno, claro. Puja més els impostos, d'acord, a veure què passa. Però és que l'Estat, com que no té prou amb aquests diners, ha d'aportar cada any. I, finalment, la regularització lligada a l'IPC,

lligada a la inflació, està causant un terrabastall terrible amb aquests sous, amb aquestes pensions. Per què? Perquè, vaja com vaja la economia, l'Estat cada any ha d'assumir més despesa si la inflació creix. Per tant, home. Jo crec que estem parlant de coses que, ostres, tu, això sí que podíem dir, igual que quan parlem de l'habitatge, és tot això molt seriós. Aleshores, les posicions de dir blanco-negre estan molt bé. No, sí, sí. La blanco-negre està molt bé, però això mentira. Claudi, i ara això ha de ser per l'Anna. Claudi. Des de la Segona Guerra Mundial s'ha de mirar quantes vegades ha fet fallida el sistema públic i quantes el privat, quantes els fons de pensions privats. I la resposta és que moltíssimes els fons privats, poquíssimes els sistemes públics. És mentida que el sistema espanyol estigui quebrat. És mentida. Depèn de com evolucioni la població i com evolucioni l'economia. Qui sàpiga com evolucionarà la població i l'economia, que m'ho digui, perquè no és fàcil. És veritat que s'han d'anar reformant els sistemes. Espanya ha pogut reformar el seu sistema amb un cert consens, cosa que no ha pogut fer, per exemple, França. La França de Macron no ho ha pogut fer. Jo aquí sí que diria que hi ha. Que és lícit presentar tot tipus de propostes, això que fan Vox i Alensa Catalana, tot i que el comentari em sembla de passo cap a emboli, però sí que em sembla

que és lícit presentar que una part pot ser de capitalització individual. Aquí s'ha de dir com es segueixen pagant les pensions d'ara, perquè ara mateix tenim un altre model, aleshores se li hauria de dir com nassos pagarem les pensions d'ara si passéssim al sistema privat. Si la proposta rebeix a. Pensions per cos, s'ha de dir, en una població que a mi de l'envelliment, o sigui, si la resposta és seguir amb el sistema actual, doncs hem de veure què passa amb els pressupostos i amb els impostos que paguen els joves. Aquí tampoc s'està dient, o sigui, jo pagaria a les dues bandes. Ara, aquesta proposta d'aliança i de Vox, sense dir com es financen les pensions actuals, em sembla aire. No, és que no són propostes, jo crec que són anàlisis, i segurament parteixen d'una certa trampa, però no són propostes, perquè la proposta seria, primera, les pensions que han contribuït fins ara i que ja estan rebent la pensió de jubilació, els treballadors que ho han fet fins ara, no es poden tocar. Si tu traspasses tot això a un fons privat, si traspassaries tot això a un fons privat, clar el resultat podria ser terrible perquè l'Estat estaria incomplint una funció bàsica que deixaria d'exercir-la i seria una gravíssima responsabilitat. Però si tu, igual que has fet en moltes empreses en la doble escala salarial, els que estan cotitzant ara, els apliques un model

que no té per què ser totalment privat, sinó mixt, Llavors ja ho podríem parlar. I ningú no diu, bé, si ho diuen ells, que el sistema ha fet fallida, si el sistema farà fallida, segurament estem més que bé. No podríem pagar les jubilacions a l'Estat. No crec que arribem a aquest nivell. Però sí que es diu que hi ha greus símptomes que això no està anant bé. I el principal símptoma de tot, només, mira, n'hi ha un que està claríssim. Les jubilacions que reben quina és la màxima i com ha passat el nivell de cotitzacions actuals de màximes a no màximes ja. És a dir, quanta gent està cobrant en aquests moments 3.500 o més de 3.500 euros bruts com a jubilació mensuals i quanta gent ara està cotitzant tant com se cotitzava abans. I això vol dir que no segurament l'obligació de l'Estat en aquest sentit està creixent sense parar. Jo demano un debat seriós en vallaportes i no es pot fer un debat seriós en això, perquè al final. És que, a veure,

privatitzar no equival necessàriament a desregular. El que sí que seria molt perillós seria, diguem-ne, agafar les pensions i que les gestionin fons voltors i que aquí tothom tiri pel dret. Però, vull dir, si la cosa està regulada. Llavors, insisteixo, quan l'Estat es desdiu dels seus compromisos o fa jocs de mans o fa enginyeria comptable, ningú li pot demanar comptes. Diguem-ne, quan agafa. I això que no. Per exemple, quan el govern Aznar va entrar a la Moncloa, es van trobar que en dos mesos no es podien pagar les pensions. Llavors agafes diners d'aquí i d'allà, fas un enjuague comptable i surten els diners. Però, esclar, surten de desvestir un cert per vestir l'altre. Per exemple, una altra cosa bona de la motxilla austríaca. Dic que no pagaràs les pensions, o que les pensions per ella en té un cost electoral tan gran que ningú s'atrevirà a fer-ho. Però sí que poden fer les rebaixes. Es poden inventar el factor de sostenibilitat. O sigui, si vius fins als 60 anys et pago tant, si fins als 80 et pago la meitat. Et poden començar a dir, bueno, si tu tens un pis en propietat et pago menys. Si tu tens un fill amb edat laboral et pago menys. Si tens això, comencen a, diguem, i per exemple, un dels trucs més lletjos del sistema públic és la vida laboral en el conjunt. Tu pots haver treballat i cotitzat molt quan ets jove, potser en els últims anys no t'ha anat tan bé, i llavors s'agafen sempre a la visió, diguem-ne, menys favorable per tu. Això, per exemple, amb el sistema motxiller austríac no passa. Perquè tu, a cada empresa, si canvies d'empresa, t'emportes el que has cotitzat. El que has cotitzat va amb tu. No depèn de l'estat que et doni permís. És com una guardiola portàtil. Evidentment, té uns riscos i tal, però com és mal risc que després de cotitzar tota la vida molt, per cotitzar poquet els últims anys, et paguin quatre virolles, aquest risc,

per exemple, no existiria. Per això és important, per exemple, qui surt escollit per governar un estat. És a dir, al final estem parlant que, per exemple, en el cas de quins són els anys que compten com a contribucions, sí que és veritat que estem veient que cada vegada més es va eixamplant el còmput d'anys. Per regatejar el que paguen. I això és un regateig i que ja s'ha de poder trobar algunes vies per poder fer aquestes reformes i això no vol dir que l'arquitectura del sistema de pensions estigui fracassant. En tot cas, sí que crec que hi ha una qüestió que és, al final, necessitem la seguretat de saber que si tens un risc hi haurà algú que t'ho cobreixi. Per poder tenir aquesta seguretat, en general, és a dir, quan tu tens uns diners i demanes que algú te'ls gestioni, esperes dues coses. Una, que es faci una bona gestió dels teus diners, i per tant, en aquest sentit, és terrorífic que s'hagin utilitzat diners de la Caixa de Seguretat Social per qüestions que no tenien a veure amb la Caixa de Seguretat Social, perquè és un saqueig,

és un robatori d'aquests diners. I després, per l'altra banda. Quan els boomers van entrar a cotitzar, que van entrar molts diners, clar, festa grossa, i ara que els boomers es jubilen tot és plorar. Però quan vas agafar les seves cotitzacions per fer altres coses no ploraves, oi? Ho celebraves. Doncs ara coi'n respon.

En tot cas, llavors, hi hauria la part de bona gestió i després l'altra qüestió que és de quina manera es lucra un altre dels teus diners. I aquí és on venen els problemes. Perquè passar la meitat del sistema de pensions en mans privades vol dir, perquè crec que no esteu parlant aquí de fer-ho amb mutualitat, sense ànim de lucre, és a dir, crec que no és el que s'està plantejant. Per què no? Ah, d'acord, d'acord, però crec que no és el que planteja en tot cas Aliança Catalana i Vox. Bueno, ja s'apanyarà. Vull dir que crec que en aquest cas. No, no, ja, ja. No ho planteja, que siguin les entitats financeres les que se'n beneficien de tot aquest sistema. Aquí és evident que hi ha un lucre. Hi ha un lucre que tu no pots controlar. I que saps que s'estan invertint aquests diners en qüestions.

Home, el govern també és lucre, eh? El govern també cobra, eh?

Sí, home, però el govern. No, tots no. El govern agafa els diners dels treballadors i després, teòricament, els ha d'invertir. Bé, altra cosa és que no els hagi invertit. Bé, perquè és veritat que està recaptant més diners que mai,

aquest govern, i per tant cal veure també com es inverteix. Passa de tot. I coneixent l'Aliança Catalana i coneixent a Vox, jo no sé si estan dient, suposo que estan dient el mateix però no sé si ofereixen les mateixes possibilitats perquè també s'haurien d'explicar perquè a més, ells ara estan assumint un compromís presentant-se a unes eleccions i aquest és un tema bàsic i aquí sí que haurien de presentar un pla i una proposta que no fora només fer volar coloms i dir que això no funciona. I després ja veuríem. Jo lo que sí que sé és que sí que hi ha, perquè això que comentava abans el senyor Pérez, de que quants han fallat i quants no han fallat. A veure, sistemes privats han fallat alguns, tampoc tants, han fallat alguns. Però hi ha un càstig penal. Però llavors molts d'aquests estats han assumit les seues responsabilitats. I casos públics, només queda constància del fortíssim que va passar en Grècia. Però, però, el suport que donen els estats perquè això no funciona, i per rescatar-los moltes vegades, o per injectar-los d'alguna manera, tot és que vulguis. Diuen els economistes que ara estem en aquest sentit en un estat crític, és a dir, que els estats que asseguren aquesta cobertura tenen problemes seriosos per continuar fent-ho en un futur que no es pot calcular de la setmana que ve ni dir que està en fallida ara o no, sinó que s'ha de mirar per 10,

15, 20, 30 anys, perquè si no ens estem fent trampes tots. I llavors, no hi ha garanties en aquest sentit. Per tant, seria possible en això fer un debat tranquil? Jo no tinc clar el model. Està clar que el fons de pensions dels Estats Units moltes vegades provoca desastres mundials, perquè aquests senyors van amb els diners cap amunt i cap avall perquè no mútues, perquè no no sé què. És a dir. Jo el que dic és que si és molt, molt, molt inconscient tancar el suïcidir, anem bé, no passa res i continuem millorant-los. I cada vegada menys cotitzacions i cada vegada més suïcidi. Això crec que és inconscient. No ho sé. Jo fa 30 anys que escolto dir als economistes que estem en un monument crític. Recordo molt bé haver cobert rodes de premsa de FEDEA, que era una fundació vinculada al sector financer. Que deia que el sistema de pensions estava als anys 90 en un nivell crític, han passat 30 anys, no hem fet fallida, hi ha hagut correccions, és veritat, són correccions, això dels trucs que sento no és veritat, tampoc crec que el sistema actual, pactat el pacte de Toledo, ja diu que s'ha de vincular la vida laboral a la pensió, i lògicament si les vides laborals. Si la gent acaba vivint més, haurem de fer correccions. I això no són trucs, són decisions polítiques. Són rebaixes.

Són decisions polítiques que es prenen al pacte de Toledo entre els partits polítics votats per la gent. Aleshores jo això no considero que sigui un truc. Espanya paga un 11% del seu PIB en pensions. Alemanya està pagant un 14%. Ningú diu allà que el sistema estigui fent fallida. França paga un 13%. Aquí sí que hi ha gent que diu que tenen grans problemes, però perquè han sigut incapaços de reformar el seu sistema des de fa anys. Aquí l'hem reformat fa 4 o 5 anys amb un parell de clàusules que, si canvien les coses, t'obliguen a fer. A fer canvis. Com és lògic, eh? I això no són trucs. Si canvien les situacions, és a dir, si Espanya deixa de creixer un 3%, o si deixa de tenir un increment poblacional, i hi ha decrement poblacional, doncs haurem de canviar algunes coses. Això són trucs? No. No, perquè això són pactes que hi ha entre partits polítics, el pacte de Toledo.

El pacte de Toledo era per deixar les pensions fora del debat polític, no per solucionar-ho.

I el que sí que és un truc és dir el percentatge del PIB, però no dels pressupostos totals de l'Estat, perquè dels pressupostos totals de l'Estat, les pensions d'un costat i els subsidis de l'altre representen gairebé la meitat del pressupost ja en aquests moments. I clar, això es pot mantenir en temps? Sí, però és que jo crec que no estem parlant de present, perquè si estiguérem parlant de present està molt bé, perquè no hem de tocar res. Jo crec que quan tu fas projeccions, encara que fa 30 anys que t'avisen. Si la població envellida, però també hi haurà un moment de demografia. En França fa 30 anys. Però això es pot reformar. És que és el que estem dient. Ningú posa en dubte que es reformarà, perquè evidentment caldrà un sistema reformat. Evidentment. I en França fa 30 anys que s'està dient que el sistema no funciona i que van cap al. Fa 30 anys, eh? Això no vol dir que l'any que ve o d'aquí dos anys o d'aquí cinc anys passi. Vull dir, el fet que durant 30 anys hi hagi gent que avisi, i en algunes ocasions de manera alarmista, per profit polític propi, o per aprofitar-se, per exemple, per privatitzar pensions, és veritat que durant 30 anys hem sentit de tot. Però en el cas de França, i jo no sé en el cas d'Espanya, però en el cas de França sí que està clar que si continuen així,

totes aquestes veus d'alerta durant 30 anys, en els pròxims 5 anys, faran curt, eh? Perquè allò és terrible. Parlant de jubilacions, per cert, que ens hem de canviar de tema, perquè Joan Josep Omella, el cardenal Omella, havia de deixar el càrrec, però sembla que encara això no passarà, perquè avui el papa serà operat d'un nòdol al pulmó. Jesús Bastante, bon dia. Bon dia, com estàs? Per començar, no sé com afecta el funcionament del Vaticà amb aquesta convalescència d'un papa. Pues en principio no debería afectar, porque especialmente en caso de nombramientos que ya pudieran estar firmados, porque eso sigue un procedimiento de entre dos semanas, dos o tres semanas, una vez que el Papa firma el nombramiento. No hay sede vacante, porque el Papa sigue vivo, pero sí que es verdad que el ritmo se frena. De hecho, León ha cerrado toda su agenda, al menos hasta el día 20. Con lo cual nos va a asistir a un momento de mucha más calma, sobre todo pensando que la operación sale bien, claro. Vamos a asistir a un periodo de más calma en el Vaticano. Y lo que puede retrasar probablemente el nombramiento del subsector de Monseñor Meya es que Monseñor Meya no está en Barcelona, está en Marsella dando unos ejercicios espirituales y vuelve el viernes. Entiendo que sería muy extraño que estas semanas supiéramos algo. Però això hauria de ser ja, no? És a dir, el relleu del cardenal

Josep Pomella com a regavisba de Barcelona hauria de passar les properes setmanes. Debería estar ya, sí. De hecho, el cardenal Meya se lo está pasando muy bien en este proceso en el que los periodistas estamos un poquito perdidos. Se ha hablado de muchísimos nombres, tanto de dentro como de fuera de Cataluña, pero sí es cierto que en abril del 21 de abril ya cumplió 80 años, que es la edad en la que un cardenal ni siquiera podría entrar en un cónclave. Normalmente los arcobispos presentan su renuncia a los 75 años, en el caso de Meya. Es verdad que contaba tanto con la confianza del Papa Francisco como ahora de León XIV, pero 80 años y medio ya son hace demasiado. Y el proceso está más que abierto y seguramente el interesado ya sepa su nombre. Es a dir, que podría ser que hi hagi un bisbe, com el bisbe de Girona, per exemple, que ja ho sap? Sí, bueno, las últimas noticias que nosotros estamos trabajando y es verdad que este proceso está, a diferencia de otros, este proceso está siguiendo un silencio bastante escrupuloso por parte de los interesados y que parece que el candidato finalmente. Al menos creemos saber que es un obispo catalán con presencia en fe de catalana en la actualidad. Eso nos delimita mucho del espacio. Estaríamos hablando de Daniel Palau, de Octavio Vila o de Ezequiel Gordo. El obispo de Urgell no creo que fuera a tocarse

hacer cumplirte de Andorra. Estaríamos hablando de eso, pero no hay que pensar que no vaya a haber alguna sorpresa, porque es cierto que estamos todos acostumbrados a que tanto León lleva las cosas con mucha tranquilidad y mucho secreto, como el propio Cardenal Omeya, que. Que siempre, los que lo conocemos siempre estamos esperando, lo llamamos cariñosamente, alguna humillada, algunas compresas de él, de Maura, de hecho se había hablado del cardenal Bustillo, por ejemplo, incluso de Florencio Rosselló, del arzobispo de Pamplona o de Francesc Onesa. Pero yo creo que al final, yo creo que el discurso final está entre, yo creo que Octavi Vila, Sergi Gordo, algún obispo catalán que sea actualmente obispo residencial en Cataluña. I els noms que ens dius, quina línia tindrien? Seria una línia més continuista o canviaria alguna cosa? Bueno, yo creo que somos en un periodo en el que la iglesia española, que le costó entrar en la dinámica reformista del Papa Francisco, está también en la espera de cómo va a ser el Papa León. En este año y medio nos ha demostrado que en lo básico sigue las líneas del pontificado de Bergoglio, pero es verdad que es un hombre que probablemente se lo está tomando con más calma y que está apostando más por la unidad frente a decisiones posturistas. No hemos visto que se hayan acelerado procesos de reforma a la Iglesia, sino incluso lo contrario, aunque tampoco le ha

temblado el pulso para excomulgar a los lezobianos, por ejemplo, en el otro ámbito. Yo creo que. El nombramiento del próximo arce de Barcelona lo que sí va a hacer es desatascar una cascada de nombramientos que tanto en Cataluña como en el resto de España hacen falta. Hay varias sedes con los obispos con más de 75 años y sedes sin obispo residencial. Y además hay que tener en cuenta que en España actualmente solo hay un cardenal con derecho a voto en el hipotético conclave que resida en España. Que es el cardenal Cobo. El arzobispo de Barcelona, sucesor de Omeya, seguramente será nombrado prácticamente inmediato cardenal y entre ambos tendrán que liderar la Iglesia Española del presente y del futuro. Es que eso es bastante previsto de la religión digital y escriptor también. Gracias por acompañarnos y que tengáis un buen día. Una besada. I amb això ja hem tancat l'àgora d'avui del Matí de Catalunya Ràdio, però abans, què han dit els altres? Gerard Jovany, bon dia. Bon dia. Avui els Reis d'Espanya visiten Ceuta, cosa que ha fet revifar l'interès de les emissores de Madrid pel tema. Jiménez de los Santos, que encara devia patir com una sobredosi de desfilada militar d'ahir, doncs avui gairebé cridava les armes. Vamos a ver, a ver si alguien se mete esto en la cabeza. Estamos en guerra. Estamos en guerra. Marruecos nos ha invadido. O sea, hay alguien ahí. Estamos en guerra. En guerra no se actúa

como cuando se está en paz. No, pero la diplomacia, métase en la diplomacia, como diría un argentino, por el orto. També estava entusiasmat amb el tema de Carlos Herrera, que deia que la visita a los reyes podría molestar a las autoridades marroquinas, cosa que diu a ell que li és indiferent.

Pero en cualquier caso, el rey va al territorio nacional cuando al rey le parece bien y el gobierno lo consiente, como ha sido este caso. Que diga lo que quiera el moro, el magrebí, el marroquí, el de la capucha y todos los demás.

També ha parlat de la desfilada militar del Día de la Hispanitat Lerrera i gairebé felicita la retransmissió que en va fer Televisió Espanyola, ja que diu que va poder gaudir sense filtres dels insults que va rebre Pedro Sánchez.

Este fin de semana hemos tenido, bueno, ayer, además de los gritos de cariño a Pedro Sánchez en el desfile del Día de España, gritos de cariño, que por cierto, debo decir, Televisión Española. No ahogó cerrando los micrófonos de ambiente. Pues ya no era la gente a medio kilómetro de distancia, pero aún así se les oía. Eran gritos de, pues Sánchez, hay que ver, chico, cómo eres, tal, cual. No, más o menos, no. Y la verdad es que se escuchaba.

Els insults sí que es van poder sentir per televisió espanyola, al contrari que la informació del trànsit a la COPE, que aquest matí l'hem sentida, però per ben poc.

¿Y cómo están las carreteras de GT, Elena Lozano? Buenos días.

Muy bien, pues cuando me digas. Muy buenos días en estos momentos.

Gracias, crack. I ara passem als esports, sí? Sí, passem als esports. Suposo que esteu al cas que a la jornada d'aquest cap de setmana el jugador del Madrid Vinicius va ser expulsat per estirar els cabells d'un jugador rival. Expulsió claríssima, que no deixa lloc a cap interpretació. O sí, perquè ahir a la nit al Chiringuito deien que van ser els cabells del jugador rival els que es van enganxar a la mà de Vinicius.

Es que no cierra el puño. Es que si yo quiero tirar a alguien del pelo, agarro del pelo.

Vimos que la mano no cerraba y se le queda el dedo meñique enganchado. Saliba es un futbolista que tiene el pelo extremadamente rizado, prácticamente afro, y eso puede suceder.

A ver, peluqueros, los peluqueros de España o del mundo, que nos digan, por favor, peluqueros, que nos manden aquí y nos digan, es verdad que a veces el tipo de pelo puede ser, vemos el meñique, peluqueros. ¡No! ¡No! No sé com no van expulsar el jugador del Villarreal. I ara, si tanquem amb humor, del bo del bo. Això avui que és dimarts 13 d'octubre del 2026 i a les últimes hores a Catalunya ha nascut l'alegre amb 3,430 quilos a l'Hospital Vites d'Esplugues de Llobregat i el vall amb 3,260 quilos a l'Hospital Universitari de Vic. Per tant, podríem dir que avui ha nascut una vall alegre. Molt sorprendreu, eh?, dels noms que neixen cada dia. Un dia va néixer la vida. És maco això. I la llum. Gabriel Ferreter deia que jugar amb els noms de la tribu era de gent amb escassos recursos, intel·lectuals i estilístics. Sí, millor posar-li Jennifer Yolanda o algo així. Avui en dia és impossible no jugar amb els noms de la tribu, perquè si no són la tribu, vés a saber què ha passat. Ja no sé si són noms de no sé què. Avui en dia, és que clar, l'altre dia hi havia un senyor, ja és bastant conegut, circulava per les xarxes, però crec que era recurrent, d'algú que se presentava a les eleccions, recordem quin país, un americà, que es deia Hitler Mussolini de noms. Sí, és veritat. I tu dius, home, és que és impossible no jugar amb aquests noms de la tribu. Això és per crear els serveis socials i la criatura. Els pares aquí tenen responsabilitat. Marta Rossi, que ara grau, Vicent Sánchez i Claudi Pérez. Gràcies per acompanyar-nos. Bon dia. Bon dimarts.