Obrir la parella quan tens fills: missió impossible?

Quan em mira, quan em mima, quan m'estima pura adrenalina Quan em mira, quan em mima, em sussurra i em diu que és prohibida Tiene el mal.

La Muška, la Muška ens va perfecta per canviar de tema, però no del tot, perquè avui estem molt parlant de l'amor en aquest programa, de l'amor, del desamor i de moltes qüestions. Però hi ha una dona, a veure, normalment la gent llegir els tranquil·litza, però la Georgina Monge no sempre, a vegades la porta una mica al desastre, la fa caure pel pedregar. Georgina Monge, com estàs? Bona nit, Montse, molt bé. Molt bé, ara molt bé, perquè l'estiu ha passat i has deixat aquestes

lectores que et pertorben, no? Exacte, jo cada estiu llegeixo algun llibre que em genera una petita crisi, i aquest any tu parlaves de l'amor en temps d'intel·ligència artificial, aquest llibre parla de l'amor en temps d'obertura, o com tu has dit fora micro, Montse, amor en temps d'excel, no?

Amor. Exacte, amor en temps d'excel, perquè parlàvem de les parelles, dels matrimonis, és una cosa de la que es comença a parlar, tothom més o menys coneixem algú que diu, ha obert la parella, es diu així, com en silenci, però és una cosa que està passant. Està molt en boga. Està molt en boga, no sé si tothom ho vol

explicar per ràdio, ens ha costat. Ens ha costat moltíssim, de fet no tenim testimonis, tenim una psicòloga que després presentarem i que en parlarà, però ha costat molt. Però el llibre que aquest any em va creusar de la meva petita crisi d'estiu és un llibre que es diu Mas, cròniques d'un matrimonio abierto, de Molly Roden Winter, editat per Gato Pardo, i és una biografia, una autobiografia de l'autora, en la qual comparteix el moment en què ella i el seu marit decideixen obrir el seu matrimoni. A partir d'aquí, l'autora va narrant les experiències que va vivint i com s'ha de reorganitzar la vida quotidiana, la cura dels fills, etc., per encaixar-hi aquestes trobades amb noves persones.

I clar, tu m'imagino que tot això et va servir d'inspiració, perquè clar, quan decidim obrir parelles, però no hi ha criatures pel mig, dius, doncs mira, jo m'organitzo, de 3 a 4 ets meu, de 7 a 8 en tinc un altre, de 14 a 23 en tinc 3 més. Exacte.

M'hauria pogut servir d'inspiració, perquè a més a més, el model de les relacions obertes sempre m'ha semblat una opció molt vàlida i molt interessant, però he de dir que el llibre. Em va servir més de desincentiu que no pas d'incentiu per obrir la relació, sobretot des del punt de vista de les dones. Per què? Per què? A veure. Doncs perquè mentre que en la història el marit enceta diverses relacions amb ties prou maques, ella, l'autora, es va trobant amb cada espècie en Montse. Bàsicament jo diria que van quedant en diverses trobades amb homes bastant masclistes. I això em va fer pensar en quines implicacions de gènere tenen els matrimonis oberts. És a dir, si les experiències i les conseqüències d'obrir una relació són iguals pels homes que per les dones.

D'això parlarem, perquè jo també em pregunto moltes vegades quan algú de la parella decideix obrir la relació, on va, com ho fa, de quina manera ho fa, i suposo que les situacions, cada una, porten a diverses complicacions o diverses facilitats, no ho sé. I tant, hi ha molts pactes darrere

i moltes fórmules, perquè a vegades hi ha matrimonis oberts, relacions obertes, però sí que podríem dir que hi ha com. Existeixen per un cantó les relacions obertes, on hi ha una parella i els seus membres poden tenir relacions amb altres persones. Diríem que en les relacions obertes la parella és el nucli, hi ha certa monogàmia emocional, podríem dir, però es possibilita l'exploració de la intimitat sexual amb terceres persones. Un pas més. Sempre ha d'estar tothom informat, eh? Aquí sí, sí. L'amant que tenien els senyors d'abans i que ningú deia res però tothom sabia, això no compta com a relació obert. I les senyores també, eh? Algunes també tenien amants. Sí, sí, sí. O sigui, diguem-ho clar, et foto les banyes, això no entraria. No, sempre amb un contracte, amb comunicació, etcètera. Això és important. El primer pas d'obertura serien les relacions obertes. Després, anant un pas més enllà, jo diria que existeixen les relacions poliamoroses. En les quals es poden tenir relacions sexoafectives de manera simultània amb diverses persones, i on en principi no hi ha un vincle fix, una relació fixa que predomini per sobre de les altres. I si hi anem un pas més enllà hi ha el que es coneix com a anarquia relacional, que parteix més d'una idea de construir com petites comunitats de cures, de suport mutu, de solidaritat, on els vincles sexoafectius no han de tenir en principi més importància que altres vincles igual d'importants com pot ser, per exemple, els vincles d'amistat. Però no vol dir que no hi hagi sexualitat pel mig, no? Exacte, exacte. Però és com que desjerarquitzes els vincles. Fas que tots estiguin una mica al mateix nivell. És a dir, no ha de ser més important l'amor que sents per la persona amb qui tens relacions sexuals i que pots dir que és com el teu vincle principal o la teva parella, que la teva amiga, o fins i tot la teva veïna, depèn de les relacions que arribis a establir. Jo tot això ho estic explicant de manera molt simplificada perquè cadascun d'aquests plantejaments donaria per un programa sencer. Però sí que podríem dir que tots ells parteixen del que es coneix com a no monogàmias i que són models de relació que el que busquen és trencar l'exclusivitat afectiva i sobretot sexual que comporta la monogàmia.

Però avui tenim ganes de parlar de matrimonis oberts i ho dèiem abans, tu deies que venia una psicòloga, ens acompanya una psicòloga, És la Marina Badal, com estàs? Molt bé, gràcies. I teníem ganes de parlar amb ella de tot això, del que significa, perquè m'imagino que tu et trobes moltes vegades gent a la que fas teràpia i aquest tema surt.

Sí, nosaltres a Psicopera, com que ja som una cooperativa que treballem amb aquests temes obertament, tenim inclús un grup de diversitat relacional, doncs la gent que ens ve moltes vegades, ja sigui directament amb aquesta temàtica o no, són persones que tenen models relacionals no monògams.

D'entrada diries o ens podries explicar quin a vegades és el punt d'entrada a plantejar-se obrir la parella perquè fins fa poc a molta gent li semblava molt exòtic això és una cosa que fan els altres però no m'ho plantejo per a mi mateix i a mi em fa la sensació que d'un temps cap aquí hem vist més parelles que potser no s'havien plantejat mai i comencen com a mínim a pensar-ho.

Sí, jo de fet diria fins i tot que abans tenir una relació oberta partia molt d'un posicionament quasi polític. Crec que les persones no són propietat de ningú i que per tant no podem limitar-nos l'una a l'altra. O això o la manca que dèiem abans, que era una cosa mig secreta però que existia. Però crec que ara ve més, com diu la Montse, d'un moment vital, potser d'un necessito més, ja no estic satisfeta i en comptes de divorciar-me directament reconfiguro la parella.

O sigui, crec que les dues coses segueixen existint, no? Són coses que abans potser també passaven, que hi havia una crisi en la parella i les persones pensaven, doncs bueno, anem a diversificar, fem coses diferents, no? I és veritat que les no monogàmies van començar a ser una mica des d'un discurs polític i això les ha ficat al punt de mira, no? Ara la gent també coneix bastant més el que és la no monogàmia, ja s'ho planteja, llavors és una cosa que en algun moment on tu dintre de la parella hi ha dinàmiques que no t'acaben de quadrar o sents que hi ha alguna cosa que s'hauria de reconfigurar, això és una opció. Una opció que abans potser ni existia i ara sí que està més com a boca de totes i es pot arribar a plantejar.

Clar, la Georgina ha dit una paraula clau que a mi em sembla, has parlat de divorci. I en el sentit que hi ha molta gent que pot pensar, no, mira, és que com que. Prefereixen no divorciar-se, fan aquesta opció. Aquest no hauria de ser el camí directe. És a dir, no sempre aquesta decisió amaga un divorci o no sempre es fa de la manera més saludable possible. Ai, ai, ai. La cosa és,

estem prenent mesures desesperades. Hem arribat a un punt de la relació que està tan malament que diem que fem qualsevol cosa dràstica. Clar, tu no pots entrar a les no monogàmies a lo loco, perquè és una cosa que ens toca la fibra més profunda del nostre ser, no com ens relacionem, a qui estimem, la soledat, el no sé què, no? Toca moltes coses emocionals, per tant, tu pots tenir els discursos molt apresos i a l'hora de la pràctica et fots una patacada brutal, perquè és que no és una cosa fàcil, no és una cosa fàcil per a ningú, no? Ni les que venim superentrenades, ni les que acaben de començar. Per tant, un matrimoni de no sé quants anys, que de cop i volta esteu malament i dieu, posem la relació, bueno, això no facilitarà la vostra relació, de fet, hi afegirà una complicació. No tan una complicació, sinó un afegit emocional. Una gestió que no hi era abans. Per tant, s'ha de saber ben bé per què esteu plantejant això. És perquè ja no estàs bé amb la parella i realment no vols estar-hi? O és perquè és una cosa que tu ja t'has plantejat abans? Tens aquesta inquietud? Has detectat dinàmiques que no t'agraden? Això també s'hauria d'explorar.

Molt conscient del que vols, del que no vols, perquè, com dius tu, això et posarà molt en dubte a tu mateixa, el que sents per l'altre, i poden també arribar els gelos i la desconfiança, no? Perquè, és a dir, estàs amb aquesta persona que et dona coses que jo no et sé donar. És a dir, tothom està preparat per fer això, diries? Tothom està preparat per obrir la parella?

No sé si és estar preparada d'abans, també t'ho he de dir. És a dir, tu pots plantejar-te que serà un camí que pot tenir dificultats i estar oberta a afrontar aquestes dificultats. No entraràs sabent que ja no tindràs mai gelos, els gelos apareixeran, segur, però has de poder saber o has de poder saber que tens la confiança amb la parella o amb les parelles de poder parlar aquestes coses i de poder demanar certs límits o de poder dir, mira, avui necessito que estiguis amb mi o com poder. Mirar una mica cap a dintre i detectar aquestes necessitats. Sí, tu has de confiar en això.

D'entrada, la Georgina i jo mirem amb cara de quina feinada, quina feinada, perquè clar, si a les relacions normals, és a dir, o normals, no m'agrada dir aquesta paraula perquè totes són normatives, ja és prou complicat, si li facim tot això, clar, realment pot haver-hi moltes tensions i posa dificultat,

com deies. I també perquè jo crec que molts cops no neix de les dues persones que formen la parella, que les dues de cop tinguin ganes a l'hora d'obrir la relació, d'explorar noves coses, sinó que a vegades ve més d'una part que té aquesta necessitat.

Sí, també és veritat que hi ha gent que ja té aquest model relacional de base i es relaciona d'entrada així. Hi ha gent que és veritat que després d'un temps de relació diu "Potser ho podríem plantejar". I no sempre, és veritat, no tothom anem sempre al mateix camí ni tenim les idees al mateix moment. No sé si hi afegeix més dificultat, potser hi afegeix més gestió, però és que a la vegada també facilita moltes coses les relacions no monògames, la diversitat relacional t'obliga a parlar moltes coses, t'obliga a posar-se a la taula moltes emocions, molta gestió, com realment tenim moltes converses que en relacions més normatives, monògames, potser són coses que es donen per descomptat, per sentat, i que no es parla mai. Per tant, les no monogàmies han obert. Com aquesta possibilitat de tenir una comunicació molt més profunda amb les parelles. Llavors, això és una cosa que afegeix que és molt positiva. Llavors, sí, afegeix la dificultat de que t'has d'enfrontar a emocions que estaven com més o menys tancades, no és que no existissin, estaven a una porta perquè tu estaves en una relació monògama, on suposadament hi ha una seguretat i no sé què, I llavors tota aquella gelosia, tot aquest llesto, tu la tancaves, que seguia sentint, perquè en una relació monògama hi ha gels iguals. Ens encanta, quants armaris tenim, tots a casa tancats. Sí, sí, quantes coses tenim al cava, ben tancadetes que no s'obrin, totalment. Per això, llavors, sí, clarament, t'enfrontes a la gestió emocional, però a la vegada també obres la porta a parlar molt millor les coses, a conèixer-te més tu i a tenir realment les relacions que tu voldries, perquè les crees a mida una mica, no?

Sempre porto un tros d'ahir. I un altre cop m'escapo i un altre cop m'escapo sempre porto un tros d'ahí i un altre cop m'escapo. Van plorant els núvols grisos.

Esteu sentint les dones i els dies, falta poc ja per les 12 de la nit, però tenim ganes avui de parlar del que suposa obrir la parella, i més quan hi ha fills. Has tocat un tema, Marina Abadal, que és la nostra psicòloga que ens acompanya avui, i també la Georgina Monge, parlaves del temps. El temps també per parlar, per expressar tots aquests sentiments, per comunicar-nos. Clar, quan hi ha criatures, i a més, mare de mà, què em poso per anar a. A classe de, jo què sé, ajudo, i espera que no hem fet la rentadora, i què sopem avui, tot això es complica moltíssim. O sigui, temps per parlar amb la parella i temps també per fer la criança. Què passa aquí?

I temps per una mateixa, no ho oblidem, això també, de les parelles. És veritat, o sigui, dintre de les no monogàmiades parla molt d'aquests excels que dèieu abans, d'obrir amb l'agenda i aviam quan tenim aquest forat. Clar, vivim en un món en què vivim, on hem de treballar totes les hores que hem de treballar, on a més a més tenim, si hi afegim la criança, doncs clar, són moltes hores que tenim ocupades. Per tant, podem parlar que també és una mica un privilegi de cop poder tenir aquest tipus de relacions, no? Un privilegi diries econòmic, també? Segurament sí, perquè si tu pots pagar-te potser algú, no sé què tinguis, els avis, les àvies, no sé què, per cuidar la criatura, segurament has de tenir un poder adquisitiu que et permeti fer aquesta agenda.

Tenir temps, reflexionar sobre tot això. Clar, la Georgina i jo estàvem molt curiosides de si hi ha més dones les que ho demanaven, més homes els que demanaven obrir la parella, quan hi ha criatures pel mig.

Jo crec, clarament no tenim les estadístiques, no tenim els números, és una cosa que podem teoritzar una miqueta, sí que potser hi ha una necessitat o unes ganes de les dones de connectar de forma diferent, com de sortir una mica d'aquesta normativitat de la parella nuclear, de la família nuclear, que potser les ha deixat sobretot a elles amb unes càrregues molt més fortes, a dintre d'una parella heteronormativa, amb les càrregues de la criança, de la llar i tot, que les han carregat molt més elles, llavors potser sí que neix d'aquí una miqueta. De que les dones tenen més aquesta inquietud. També és veritat que nosaltres, com a psicòlogues, les dones són les que s'acosten més a demanar les ajudes, per tant, podem estar una mica sesgades sobre qui és que s'acosta a nosaltres, no? A vegades a preguntar, que solen ser més dones, segurament, sí. I a mi també em preocupa,

quan llegia el llibre, el que deia al principi, jo el que em trobava és que quan aquest matrimoni surt al mercat, Ell es troba amb tot de ties bastant maques a les aplicacions, etc. Això és molt subjectiu, eh, també? És molt subjectiu, però ties bastant cuidadores. Ell es troba amb tios més raros, i jo sí que tinc la sensació, o bueno, em va entrar la por llegint el llibre, de clar, són iguals les implicacions per homes que per dones, potser és una mica més difícil trobar. A algú, no? En els mercats de Tinder que sigui cuidador. Bueno, costa més trobar tios, potser, que siguin cuidadors.

O sigui, jo crec que en cap cas hem d'oblidar que seguim vivint en un món com molt patriarcal i on hi ha molt de masclisme, per tant, les dones sempre ens trobarem amb aquesta realitat. Aleshores, dintre d'una parella, dintre d'un matrimoni obert o poliamorós, això no deixa d'existir. No pel fet de viure una relació poliamorosa, de cop i volta estàs fora d'aquest patriarcat i tothom està superdeconstruït,

no és veritat. I de fet algú, no dic que sigui tothom, però algú fins i tot haurà utilitzat, podríem dir, aquesta nova manera de repensar la parella. Per realment fer allò que dèiem abans, tenir la mà d'una manera oberta, no d'una manera camuflada.

Sí, sí, tothom pot agafar la bandera que sigui i esgrimir-la com li sembli. Tothom pot dir, ah, sí, jo soc molt pleiamorós, però aquí els vincles els faig com jo vull i els acords són a mitges, com clarament hi ha persones que hauran pogut utilitzar això, però tampoc és la idea, com abans parlàvem molt del tema polític, és veritat que les nomonigamés neixen des d'una. Una idea política de centralitzar la parella, perquè ara estem parlant molt de matrimonis i tal, però la idea és poder centralitzar la parella. I que al final el vincle més important no sigui aquesta cosa nuclear, sinó poder tenir vincles de cures amb les amigues, com la família aquesta extensa que existia abans, la comunitat, puguin ser les amistats o les altres parelles.

I també quan aquestes dones decideixen, per exemple, obrir la parella, obrir el matrimoni, les parelles que tenen a l'altra banda són sempre homes o també en aquest moment decideixen obrir-se a altres relacions, és a dir, a tenir relacions potser amb dones i tenir un altre tipus de.

D'efectivitat, no ho sé. Sí, sí, totalment. També sembla, sempre estem parlant una mica de números, que també hi ha moltes més dones que estan com experimentant la sexualitat més enllà de la heteronormativitat o elles mateixes estan podent s'obrir. A la seva pròpia bisexualitat, que abans potser és una cosa que a les dones històricament ens ha costat més de viure-la, i en les relacions més obertes o en els matrimonis poliamorosos sí que es veu que les dones llavors també tenen altres relacions amb dones, tenen el matrimoni amb les criatures i llavors també poden tenir aquesta altra relació. Parlem de fills,

perquè fins ara podríem pensar que estem parlant d'allò de parelles que decideixen obrir la relació, però que no hi ha fills. Aquí els fills, a part del que dèiem del temps, Són una peça important. Als meus fills els explico que estic tenint una parella oberta.

Clar, vaya melón, no? O sigui, jo clarament sempre, i crec que tot el psicòloga serà del meu parer, que sempre està bé ser sinceres amb les criatures. Amagar els secrets, les coses velades, migdites, exploten en algun moment. La cosa és com, quan, fa falta que li estiguis dient quan la criatura té un any, com ho gestiones, també dependrà de cada parella i de cada món. Però sí, segurament, i a més a més crec que. Tenir aquest tipus de relació i que la criatura ho visqui amb normalitat també pot ser molt enriquidor. Primer, perquè estem donant, estem aportant més models per a aquestes criatures en la seva pròpia criança i en el seu desenvolupament. No només tenen aquesta visió única de la família nuclear, papa, mama, mama, mama, papa, papa, el que sigui, tenen altres referents que els enriqueixen molt més, maneres de fer, maneres de parlar, idees. Per tant, és fantàstic i poder ser sinceres d'entrada amb això és estupendo.

Clar, també aquestes persones podríem dir que estan al voltant de la relació, les incluem a la família, no les incluem? També d'elles, no? Aquí hi ha molta feina, o sigui, tu et pots fer la piscina amb tots aquests pacients que venen al programa, no?

Que venen a les sessions. Sí, a més també és veritat que tu pots tenir aquesta parella amb qui voldràs tenir criatures i que els altres vincles. No vulguin formar part d'aquesta criança i això també pot ser una cosa que dius en aquest moment potser s'ha acabat aquest vincle o potser no, o potser aquesta persona està encantadíssima de participar d'això també cada nucli de la família decidirà quina és la participació de cada un d'aquests membres però una de les. Virtuts o de les coses boniques que té com tota aquesta xarxa de cures de les relacions monògames és que més gent pugui estar allà per ajudar amb tota la càrrega que s'oposa. O sigui, la criança és moltíssima feina, això ho sabem totes. I que quedi relegada a un nucli tan petit com és la família mononuclear és una mica ridícul arribat a aquests punts. Tu te'n vas estressadíssim, al final acabes que no pots amb les criatures, tens ansietat per tot arreu, et perds i no saps qui ets. Llavors, afegir més persones en tota aquesta criança és superpositiu per a tothom.

Clar, afegir persones que ens ajudin en aquesta criança em sembla superpositiu, però també quan externalitzem serveis, i et refereixo que si jo vull obrir la parella i com que no tinc temps, li deixo el meu fill a l'àvia, llavors, és a dir, la meva responsabilitat afectiva l'estic passant a un altre. No sé, vull dir que si som tan oberts, som tan feministes per plantejar-nos tot això, però al final li estem passant aquesta feina a les àvies, perquè majoritàriament són les àvies, llavors també ens hem de plantejar coses aquí. Jo aquí traient temes complicats.

Sí, no, jo en la línia d'això a vegades penso, o sigui, que no hi hagi el risc que reforci els rols de gènere precisament perquè vivim en una societat patriarcal i que en el moment de veure de quin temps disposem, quan obres una relació, els homes tinguin més temps perquè cuiden, per estadística, cuiden menys els fills que les dones. Aleshores, que això no acabi reforçant que o són les dones i, per tant, les dones de la relació tindran menys temps per tenir altres relacions o ho externalitzem en altres dones, tipus àvies, no?

Sí, evidentment, és el que estàvem dient abans. No per tenir el carnet de no monògama, tenim el carnet de deconstruir del patriarcat. Llavors, són dues feines que haurien d'anar O sigui, la feina de deconstruir-se del patriarcat hauria d'anar sempre, hauria d'estar sempre, no? Però són dues coses que han de passar. I si no passen, ens trobarem amb aquestes situacions que clarament, si la gent molt de feminisme però després no d'ha construït les cures i això, doncs ens pot passar i a més a més hi ha una realitat i és que la mare segurament o la persona gestant quan ha tingut aquesta criatura els primers mesos o el primer any estarà molt més apagada i tindrà segurament el seu focus de vida, serà molt més centrada en la criatura i això és un fet. Llavors què passa amb l'altra persona que s'està encarregant també de cocriar? Aquesta persona estarà també pendent així o no, i tot això també passa més enllà de les relacions no monògames, passa pel masclisme o pel feminisme, no?

I aquí també m'obres un meló perquè jo crec que hi ha moments en la criança que són molt complicats, com deies, doncs això, quan estem allatant, quan. Quan comencem, vaja, tota aquesta criança de quan són més petits, etcètera, i que són moments en què les mares ho acusen moltíssim perquè hi ha un fet que donar de mamà només pot donar de mamà ella, i llavors és quan a vegades la parella, quan és home, es queixa que no hi ha certa presència, que aquella persona no hi és. Llavors, són aquests moments també en què es pensa en obrir parelles o no? O s'espera normalment una mica fer-ho?

Crec que no és el moment estrella. O sigui, si ho fos, també estaríem respondent a una necessitat una mica individual. Estaríem respondent a la necessitat de la persona que s'està sentint desplaçada. Si tu tens una parella, en aquest cas, i decides tenir fills i filles, has de saber que no sereu al centre. La parella ja no serà al centre. Ara mateix en el centre hi haurà una criatura. Per tant, si una persona de parella se sent desplaçada, Bueno, plantejant-nos-ho des d'un altre costat, potser obrir la relació un altre cop és un parche, aquí, si és per aquesta necessitat.

Igual que jo crec que això també ho veig molt. Hi ha algú que s'enamora d'una altra persona i aleshores es planteja obrir la relació, que tampoc entenc que no deu ser el moment estrella, tampoc.

A vegades, mira, en aquests casos potser no és el moment estrella, però sí que està posant de manifest que això pot passar, de dir, si jo m'he enamorat d'una altra persona, segueixo enamorada de tu. Com estic sentint sentiments per dues persones.

Això ho diem o ho sentim? Sí. Això ja. Això li preguntem a Matxín amb aquella cançó, amb aquella cançó de. Tengo dos mujeres a la vez y nadie me entiende. Poden ser les dues coses. Me dicen que soy loco, no? Però clar, és que estem també posant molts noms a tot i després a la pràctica m'imagino que tu també en consulta veus patiment.

Sí, veig molta gestió, veig molta por, veig molta por a les emocions negatives, això com en general, no? Estem. Tenim aquesta societat una mica de que lo negatiu s'ha de passar ràpid i no estem acostumats a travessar potser uns mesos on hi haurà ansietats, on hi haurà angoixes, no estem gens acostumades. Per tant, quan sentim això una mica, venim a demanar auxili. I això, si existeix, i com a psicòlogues la nostra feina és no que desaparegui aquesta emoció negativa, sinó saber-la experimentar.

I també potser en algun moment has de dir, tu no has d'obrir la parella, tu el que has de fer és separar-te. No sé si parleu en aquests conceptes o en aquests termes, però sí que a vegades és un posar de peus a terra, de dir, això que m'estàs plantejant no és realista, perquè en realitat el que passa és que tu no estàs bé amb aquesta persona. Clar, no crec que ho diguéssim amb aquestes paraules. Ja, ja, ja.

Però sí que a vegades està bé explorar una mica ben bé què és el que passa. Com el que dèiem al principi, per què hem decidit això? Quina és la necessitat aquí? Estem bé? No estem bé? Ho hem decidit perquè tu ja tens l'ull fora de la relació i t'estàs fent fàcil? O realment és una inquietud que estàs sentint i és sincera? Clar, és un tema, és un tema.

Un altre dia haurem de fer un programa sobre on conèixer tota aquesta gent amb la que volem fer aquesta relació a part. Perquè això és una altra qüestió. Tu parlaves de Tinder, però clar, aquí també hi ha una qüestió, que porto una bandereta que digui tinc parella oberta amb el matrimoni i a més tinc fills. Clar. O com va això?

Sí, o et mous molt en sectors així més polititzats, on ja d'entrada es pressuposa una mica que les relacions són més diverses. O mira, potser hauríem de fer una app tipus Tinder que fos específicament per no monogàmies. Però sí, clar, és una cosa que portes i que potser ja és un cribatge d'entrada.

El que sí que és cert és que les aplicacions ja comença a explicar-ho gent. Estic en parella però tinc una relació oberta. Així que, per tant, la vida està funcionant a part del que nosaltres puguem parlar a la ràdio. Doncs, no sé si volies dir alguna cosa en relació al llibre o en relació a. Si estàs en crisi, ens has d'explicar alguna cosa. No, no, no.

Jo crec que al final també. No, que les parelles tinguin la fórmula que tinguin, es plantegin aquestes coses. Com estava dient la Marina, al final serveix perquè es comuniquin i crec que és positiu. Segueixo vivint, com que és molt difícil tenir fills, plantejar-te aquestes opcions per un tema de la gestió del temps, per un tema de com t'organitzes el dia a dia, entre extraescolar i extraescolar, quedo amb algú i, bé, ho veig difícil però no impossible i crec que també està bé anar coneixent altres possibilitats.

Doncs moltíssimes gràcies a les dues. Marina Abadal, psicòloga de Psicopera, que és una cooperativa de psicologia, on us podeu adreçar si teniu dubtes, si us esteu plantejant, potser us poden ajudar, i la Georgina Monge, que és la nostra politòloga de capçalera, i que jo crec que en tot això que diem aquesta nit hi ha molt de política, també, així que està molt bé que hi sigui. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Fins aviat. Merci.

Lover Lover.