Operat sense anestèsia per una fallada: "Em vaig acomiadar de la meva família"

Ara, la tarda, amb Francesc Garriga.

I ens imaginarem dins d'un quiròfan. Ens posen l'anestèsia, però no funciona. No funciona del tot. I us desperteu a mitja operació i comenceu a notar com us estan remenant, sentiu el dolor dels talls i les incisions, però no teniu capacitat per comunicar-ho. I ella va avançant. Això és el que li va passar al Roger Ferrer. Roger Ferrer, bona tarda. Bona tarda. Gràcies per ser a l'estudi de Catalunya Ràdio, per explicar-nos aquesta experiència. 12 de febrer de 2022. Hospital de Granollers, un apendicitis. Que ja de per si és una dolència malparida. Sí.

Feia molt mal? Feia mal, sí. Jo estava treballant i vaig començar a sentir punxades. Al matí ja vaig sentir alguna punxada, però després de la feina em vaig adonar que no que no estava bé, que hi havia algo. I vas al metge. Sí, vaig trucar a la meva dona, que anava cap a casa, intentava arribar a casa i que m'acompanyés, i vaig arribar, em va acompanyar a l'hospital I de seguida veuen que és? No, hi havia molta gent aquell dia, de fet, em van passar quiròfan, em van posar sedants, llavors fins que no van fer proves, no van veure que era un inici d'apendicitis, no?

I allò ens diuen, escolta, és apendicitis, s'ha d'operar això, s'ha de treure, és que és un procediment a priori molt, no sé si dir molt comú, però vaja, habitual, no? Hi ha molta gent que l'han operat i en principi, doncs, és emprenyador. Què passa? Tu entres a quiròfan, et ceden.

Jo l'entro a quiròfan, em faig anestèsia, m'expliquen que em posaran la mascareta, que em faran començar a fer preguntes. I que a mica a mica m'adormiré, llavors ells podran fer tranquil·lament l'operació i que ja em despertaré després, quan s'hagi acabat l'operació. Em posen la mascareta, em comencen a fer preguntes, si tinc una filla, quants anys té, tot això. I al següent instant, jo em desperto per un dolor intens, perquè m'estan posant una sonda al penis. Llavors, faig un crit, De fet, jo estic allà present i sento les veus, sento les converses, i m'adono que el meu crit no he rebut. O sigui,

tu tens la sensació de cridar, però el crit no ha sonat.

La sensació és que m'he despertat. La sensació és que jo m'havia despertat. I el primer pensament és, clar, estic aquí al quiròfan, m'estic despertant, això s'ha acabat. Però clar, penso, què ha sigut aquest dolor? I he pensat, m'han tret la sonda i l'anestèsia ha arribat justa i no s'han adonat o alguna cosa no ho han calculat bé, alguna cosa així. En aquestes, la següent sensació és que ha passat el temps i no diuen res. Dic, bueno, això s'acabarà, això s'acabarà, no està passant res. Però tu els veies treballar? No, no, no, jo els escoltava. A treballar. Jo no podia obrir els ulls. O sigui, jo tenia els ulls tancats, les parpelles tancades, intentava obrir-les.

I no podies. Mòbil completament. Completament, completament, completament. Consciència, consciència.

Molt conscient, totalment allà, despert, pensant, jo he patit dolor. O sigui, jo acabo de tenir dolor. Com pot ser que. Hi havia com una contradicció que no havia entès i que després entendria, però. Però en aquell moment la meva preocupació, més enllà del dolor, era que no tenia oxigen. Que se m'acabava l'oxigen. M'estic ofegant. M'estic ofegant. No puc. Susplau, susplau, susplau. Vaig intentar cridar, vaig intentar comunicar-me. I aquesta va ser com la primera part, com angoixant una mica. Una mica no. No, no, molt. Llavors en aquell moment. O sigui, en aquell moment em comencen a tocar la panxa i em comencen a fer les incisions. Encara no havien ni començat. No havien ni començat. Jo vaig tindre insuficiència, almenys de l'aire, no m'arribava l'aire que m'havia d'arribar. Però ells això. Clar, no ho detecten en una màquina. No ho detecten. Com si t'ho fessin en viu. Com si t'ho fessin en viu. Tu notes com. Jo noto les tres incisions, la paroscòpia, són tres incisions petites, amb les quals entren les càmeres, entren les pinces, entren tota la maquinària per fer l'operació. És una operació que abans era un tall, ara és una cosa més microcir o més reduïda, no? Però el tall era. Tres talls claríssims i llavors jo cridava, em criava de dolor. Però és que la meva preocupació era que no tenia aire. En aquell moment. Jo és aquest desbordament d'imatges, el meu cervell comença a tornar-se a emetre amb imatges, hi ha una pel·lícula que s'ha comentat aquí, Johnny de Hoso Fustil, imatges de pel·lícules i mòmies i coses, intenten el meu cervell donar sentit a allò que estava passant, I amb tot aquest soroll mental veia clarament que jo, i és la bogeria, tenia un fill, tenia una línia vermella, a més era vermella, i després hi havia un abisme, no hi havia res. I dic, jo no puc passar d'aquesta línia. El fet, clar, sense oxigen, que m'estaven tallant, no sé què, llavors en aquell moment, o al cap passat, quan ja m'havien fet les incisions. Una infermera li va comunicar a la doctora que estava passant algo, que hi havia una insuficiència respiratòria, algo. O sigui, ho detecten. Sí, perquè al següent instant em van posar una via, van posar una via directa als pulmons. I això ho notes? Això ho noto, clar, això va ser. Però en aquell moment va ser en plan. Ostres. No sé què està passant, però la necessitat d'oxigen o d'aire. La vas recuperar. M'està arribant el que necessito per sobreviure.

El que em passava era real, no cap imaginació.

És que tots tenim por de despertar-nos durant una operació, però ell no és que es desperti, sinó que és conscient de tot, però no pot expressar als metges. I per tant, els metges estan operant-lo, ve una persona inconscient. I ell, internament, està patint el dolor de les incisions. Sembla mentida que els metges no puguin saber-ho, tot això. Perquè és una cosa que passa. Què triga l'operació en total, més o menys? En principi,

l'operació va durar 40-45 minuts.

D'infern. I són 40-45 minuts que tu, des del minut 3 fins al 45, estàs despert. Jo estic despert fins que em fan les grans. Vaja, despert, amb els ulls tancats, però no tanto tot.

Jo, a partir que em posen la via, clar, jo en aquell moment ja. Jo m'havia despedit de la meva família. Jo pensava que m'hi quedava. Jo pensava que m'hi quedava. El dolor és intensíssim, no? El dolor era intensíssim, però el dolor. La tolerància al dolor i al. És a dir, jo no moria del dolor, moria de l'aire. Moria perquè no tenia l'aire i, evidentment, el dolor era. Em disparava la ment, em portava a una situació de pànic. Hem preguntat a l'hospital, Judit.

Sí, hem contactat tant amb el Departament de Salut com amb l'Hospital de Granollers, que és on van operar el Roger, i silenci, remeten res. Diuen que normalment al Departament de Salut normalment no fan comentaris sobre casos particulars, que anoten la nostra petició, i des de l'Hospital de Granollers una cosa semblant. Diuen que tampoc faran declaracions perquè aquest tema, diuen, està en mans de l'Institut Català d'Evaluacions Médiques. A tu.

Entenc que acaba l'operació i en el moment en què pots articular ho expliques

als doctors. Sí. Aquí, clar, va haver-hi un moment que es va després d'eixugar-me a fer-me les grapes tota la moguda. Jo vaig aconseguir estar en un estat bastant. És a dir, l'aire quan em va arribar i veient ja que s'acabava l'operació, doncs relaxant-me, llavors va haver la reanimació que va ser bastant lenta. Perquè jo crec que també van anar. És a dir, una màquina d'anestèsia, el que em va explicar després la doctora anestesista, a part que ja sabíem que no funcionava bé. Consisteix en tres gasos. Hi ha un gas, que és l'oxigen, que et dona l'aire, un gas, que és el sedant, que t'immobilitza o t'anula el sistema nerviós per no sentir, i hi ha el gas que et paralitza muscularment. La mescla d'aquests tres gasos et fa la sedació total. Llavors, el defecte venia per l'oxigen i per la sedació. El que funcionava, o el que hi havia en abundància, o massa abundància, era el. Que tècnicament es diu que estàs curaritzat, que ve del curare, del verí aquest de l'Amazones, es diu d'aquesta manera, curaritzat.

I en tot cas, tu dius, ei, quan ja estàs entre cometes recuperat, els dius el que ha passat i ells què et diuen? A mi, em diuen Roger,

que ja s'ha acabat, Roger, que l'operació ha anat bé, que ja s'ha acabat, que. Ha anat bé? Sí, sí. Ha anat bé, diu. Jo no podia, i vaig notar bufatades aquí, com per despertar-me, per activar-me, que passa com que ara. Al final, jo entenc que com que em van deixar de donar el gas i la sedació, vaig començar a notar, justament aquí a la boca, la primera mobilització va ser a la boca. Llavors, jo, com que tenia tots els tubos, vaig començar a moussear tots els tubos. De l'estrès també generes com molt líquid, molta saliva. Llavors, en aquell moment també m'estava ofegant fins que em van treure a la via, llavors va ser. Va ser quan vaig cridar. No ha anat bé, horror! Jo vaig petar. El que passa és que en el mateix moment em van anestesiar. Em van punxar i jo em vaig quedar adormit. I al cap de 45 minuts. Aquesta sí que va funcionar, clar. Aquesta sí que va funcionar. Fixa't. Als 45 minuts em desperto. Al postoperatori i ningú em diu res. Ve un celador que se m'emporta cap a l'habitació. Jo m'he aixecat, m'he estat de xoc, m'he devastat, plorant, no podia frenar els ulls. Clar, que un trauma, un trauma. Un trauma, amb surtot, i també una certa alegria d'haver sobreviscut aquesta situació.

Mira, tinc el telèfon Joan Fernández Candil, que és anestesista, anestesiòleg de l'Hospital del Mar. Doctor Fernández Candil, bona tarda. Bona tarda. Això passa gaire?

Aviam, abans que res, volia comentar que jo d'un cas concret. Òbviament no puc comentar, no puc parlar, opinar, perquè no sé exactament el que va passar. Jo parlaré de casos generals. Sí, sí, sí, per descomptat.

No estem valorant el que li va passar al Roger, sinó si això que li ha passat al Roger hi ha casos cada X temps o això és una cosa molt infreqüent.

Efectivament. Llavors, abans de contestar la pregunta, m'ha de permetre, perquè és un tema complex, i he de comentar diverses coses inicialment per intentar aclarir certs punts. En primer lloc, Jo crec que s'ha de diferenciar, de vegades la gent no ho sap, del que és una anestèsia general d'una anestèsia locoregional, és a dir, que t'adormen un peu, una cama, les cames o el que sigui, i del que és una sedació. Ho dic perquè de vegades les dosis no tenen res a veure d'una sedació amb una anestèsia general, I sí, simplificant molt, una anestèsia general va a ser el que acostumem a fer per una operació, el que li vam fer al Roger, i una sedació va a ser el que ens fan per fer una colonoscòpia, per exemple. Ho dic perquè a vegades hi ha qui pugui dir, a mi em van fer una colonoscòpia amb anestèsia i me'n recordo, tinc record. O sigui, primer, aquest punt jo crec que és important. Al Roger li vam fer una anestèsia general i m'agradaria puntualitzar una altra cosa i és que, com ell ja ha explicat, jo aclariré una miqueta, l'anestèsia no és una xeringa que posi anestèsia i nosaltres posem més o menys i ja està, sinó que té com diferents components, perquè mantinguin, diferents fàrmacs que nosaltres fem servir perquè el malalt pugui ser operat sense que O sigui, mantenint l'homeostasi del cos, és a dir, que bàsicament estigui inconscient.

Que no tingui dolor durant la intervenció i que estigui immòbil perquè la mobilitat podria fer que el cirurgià toqués coses que no toquen. Llavors, això és important. L'anestèsia són molts fàrmacs, uns pel dolor, uns altres per la immobilitat i uns altres. Per la hipnosis, perquè el mal estic entre cometes adormit, no és exactament adormit perquè no és el mateix un son fisiològic que un coma farmacològic que és més aviat el que fem nosaltres. I per últim volia també explicar que per ajustar les dosis als anestesiòlegs mirem de lo que se'n diu normodosificar, és a dir, posar les dosis adequades. Si posem poca dosis, el malalt té risc de despertar o que se'n recordi del que està succeint. I si posem molta dosis, perquè aquí diria jo més dosis, perquè així no me'n recordo, però s'ha demostrat i hi ha molts estudis que parlen que els resultats tampoc són bons si posem molta dosis, com passaria amb qualsevol altra medicació. D'acord? Puntualització important. Llavors, per ajustar aquestes dosis, nosaltres tenim. Clàssicament es parlava del pes. Doctor, jo peso 54 en 4. Això és important perquè és orientatiu, però no és l'única cosa. Nosaltres, com a anestesiòlegs, valorem l'edat, la fragilitat del malalt. Hi ha gent que, encara que sigui jove, és molt fràgil. Això tenim paràmetres per estudiar-ho. A l'estímul quirúrgic, diferents interaccions farmacològiques, etc. Nosaltres tenim una sèrie de paràmetres

que hem d'estudiar i això el que fa és que nosaltres tenim una orientació bastant acurada de les dosis que necessita el malalt. Tot i així, clàssicament, havia passat. Això del despertar en una incidència baixa. Clàssicament, estudis antics parlen del 0,1%. Però nosaltres avui dia tenim eines, tenim monitors, que el que fan és estudiar bàsicament l'activitat elèctrica del cervell. I nosaltres sabem, per moltes publicacions que respalden aquest tipus de decisions, sabem que les dosis que hem de. Les hem d'adequar a l'efecte que fan els fàrmacs i això ho podem mesurar amb aquest tipus de monitors.

Per tant, si passa el que li va passar al Roger, no per parlar d'aquest cas, però si passa un cas així, en teoria vostès ho han de detectar, que hi ha una activitat al cervell que aquest senyor, encara que no ho pugui expressar, està sentint-ho.

Efectivament. Per resumir, ha de passar això que nosaltres en diem, el formatge de gruixer. S'han de donar moltes coincidències, que és difícil que es donin, però a la vista està que a vegades passa, i és que hauria d'haver una errada amb el sistema d'administració del fàrmac, bé sigui algun gas o bé sigui endovenós, podria passar això, o alguna errada amb la monitorització aquesta que els estic explicant, que és. Bàsicament mesura l'activitat elèctrica del cervell, o alguna errada amb el sistema d'alarmes que nosaltres tenim per detectar que això està passant, perquè de vegades hi ha errades, les màquines poden tenir defectes o problemes o el que sigui, però hi ha alarmes que ens alerten. Per tant, o sigui, és difícil, cada vegada és més difícil que això succeeixi. De fet, amb. Ara fa uns anys ja es va fer una publicació al Regne Unit parlant de quasi 3 milions d'anestèsies i es parlava de que la possibilitat que això passés podia ser fins i tot d'una entre 15.000 o 20.000. Per tant, és realment difícil, però en determinades sèries, determinades malalts, per exemple, pot ser més freqüent en situacions d'emergència, en situacions politraumàtiques, en situacions. En aquests casos, la incidència podria ser alguna cosa major.

Però vostè, que entenc que ja té una trajectòria, quants casos li consten que hagin passat a Catalunya, que vostè hagi. No dic que li hagin passat a vostè, però que a vostè o a col·legues seus li hagin passat coses com el Roger. Això és una cosa que passa un cop l'any, per exemple, o ni això? No.

És que ja li dic que això depèn, bàsicament, de les publicacions que es fan. Les publicacions. Jo la incidència real a Catalunya no la sé, perquè això depèn dels estudis que es publicen.

No, no, però la seva experiència, el que a vostè li consta.

No, ho sent molt infreqüent, molt infreqüent. Els estudis, com els hi dic, bàsicament depenen de si es va a buscar això, o sigui, si es pregunta activament, que llavors potser la incidència pot ser una mica major, o si realment els malalts notifiquen o no notifiquen, amb la qual cosa estaríem parlant d'incidències encara molt més baixes. Però sí que és veritat que la conseqüència que això succeeixi pot ser greu. Això està molt estudiat i està. Clarament documentat que pot succeir, com li ha passat al Roger, síndrome d'estrès posttraumàtic, insomni, tot això està documentat, alteracions psiquiàtriques fins i tot, que fan necessari un seguiment d'aquest tipus de malalts i. Necessitant això, un seguiment, de vegades un tractament, i malauradament és un cas que jo li dono molts ànims al Roger perquè realment és un cas desgraciat, perquè és una cosa que és infreqüent, però que pot arribar a comprometre la vida normal de la persona.

Doctor Fernández Candil, anestesiòleg, gràcies per atendre la trucada de la tarda. Gràcies a vostès. Et sents ben acompanyat, tu, ara, a nivell mèdic, pel sistema de salut, després d'això? No, no, la confiança. Perquè ara deia, ara deia, això requereix que després se faci un acompanyament, un seguiment. No, de fet,

des del minutu anar a l'hospital, va haver-hi un qüestionament del meu cas, del que m'havia passat no era real. Després la meva dona va poder arribar a parlar amb l'anestesista i li va demanar, si us plau, que vingués a parlar amb mi a l'habitació, que si sabia que li havia pogut crear un estrés posttraumàtic al seu marit. I la doctora va venir, va venir molt afectada, i de qui sé aquesta informació. I clar, el que em diu la doctora és que no em preocupi. Em diu que no em preocupi, que aquest box no es tornarà a fer servir. I que no em preocupi, que ja sabien que aquesta màquina no funcionava bé, que de fet hi ha una diadema, aquesta monitorització que ha dit el doctor, et va marcant, amb unes llums et va marcant el paràmetre. Llavors, a mesura que se't baixa, perquè és un gas que s'acaba, és volàtil, doncs el regulen i el pugen. Llavors, bueno, es reconèixer que ella anava pujant, que anava pujant, però clar, que després es va adonar, mirant els registres de la màquina, que clar, que ja sabia el que havia passat. Això la doctora. Això la doctora anestesista. I per sort de la doctora. Després el cirurgià també va dir que no. Vull dir, el que és l'equip mèdic no ho van reconèixer. Sí que les infermeres que passaven per l'habitació em van reconèixer. Ostres, el que t'ha passat, no? Ostres, aquí n'estàs qualsevol cosa. Però a nivell mèdic i a nivell d'institució va haver-hi un blindatge absolut. Però t'has passat algun tipus de queixa, denúncia? Sí, nosaltres jo estic en un procés de demanda administrativa, que és el procés que he de fer. I el procés que he pogut fer amb els recursos que tinc. I portem quatre anys i la nostra situació administrativa és una situació de silenci absolutament administratiu. Tres anys i mig portem. Quan tu, passant sis mesos del silenci administratiu, tens una finestra d'oportunitat per poder fer una demanda i pots presentar un informe pericial de danys o un informe pericial de. De negligències, però clar, t'has de gastar molts diners, molts, i jo no els tenia, perquè les teràpies ja m'han costat molts diners. Llavors, quan s'ha estancat aquesta finestra, la pilota queda a mans de l'ICAM, que és l'Institut Català d'Avaluacions Médiques. Llavors, clar, a mi em diuen que aquesta màquina no funcionava bé, a mi em diuen que ja ho sabien, que aquest box ara està tancat, em diuen que un tècnic, era un dissabte, un tècnic havia de venir el dilluns a arreglar aquesta màquina, però que els checklist havien anat bé. Bueno, escolta, si tu tens un cotxe que està fent un servei públic i no funciona bé, no faré truquillos jo com a conductor perquè això funcioni d'una manera, no? I si hi ha un accident, no? No, bueno, és que he tirat del gas. No, no, no fotem. Roger Ferrer, ens hem quedat tots bastant

impactats i no sé si dia dolorits només d'escoltar el teu testimoni. Que tinguis molta sort, que ho puguis anar a nivell personal, com a mínim recuperant mica en mica, i seguirem el teu cas, a veure quina resposta reps a l'administració, perquè certament fa posar els pèls de punta escoltar el teu testimoni. Que tinguis molta sort.

Doncs moltíssimes gràcies per donar-me veu. És part de la reparació, la veritat, poder tenir veu per visibilitzar i. Perquè això passa. Això passa. Jo he parat amb gent i això passa.

Va, agafarem aire i posarem una mica d'anuncis i després Marta Montaner i Marc Artigau. Apa, mira, quin combo. Jo crec que el top pujarà una mica, no? És que no és difícil, eh? No, no. No ens farem mal.

Segur que no.