Paraules de vida, de 5.30 a 6 h - 04/10/2026

Paraules de Vida, un espai per parlar de l'actualitat de l'Església.

Les diferents activitats d'estiu de la Fundació Pere Terrés tenen com a objectiu principal oferir un lleure actiu, saludable i amb valors a molts nens i nenes que malauradament viuen una situació de vulnerabilitat. Tot i que ja fa uns dies que hem tancat l'estiu, avui de la mà de l'Alana Hurtado, responsable de les campanyes socials de la Fundació Pere Terrés, Volem fer balanç de com s'han desenvolupat les activitats organitzades des d'aquesta institució que té com a ideari l'Humanisme Cristià. Una xifra impactant i que mostra com és la realitat és que enguany la Fundació Pere Terrés ha atès 7.500 infants en situació de vulnerabilitat. De seguida saludem l'Alana Hurtado, Avui és primer diumenge de mes i, per tant, marxarem fins a Roma per conèixer l'actualitat de les últimes setmanes de la mà del sacerdot i periodista Fernando Cordero. I un altre sacerdot i periodista, en aquest cas en Francesc Romeu, tancarà el programa amb el seu comentari setmanal. Bon dia i benvinguts. Arrenca el Paraules de Vida. Alana, bon dia i benvinguda al Paraules de Vida. Bon dia, moltes gràcies. Deixem enrere l'estiu, que és un moment en què la Fundació Pere Terrés ha treballat al mil per mil, podríem dir, per tal que els infants i joves hagin pogut participar i gaudir de les seves activitats d'estiu. Un primer balanç que en feu des de la Fundació, quins serien aquestes activitats d'estiu?

Doncs un primer balanç és que ha estat un estiu molt intens en què hem pogut ajudar a moltíssimes famílies a dur a terme aquesta conciliació i a oferir un lleure actiu i saludable a molts infants que. Que sovint pateixen un estiu complicat, sobretot d'aquelles famílies més vulnerables a qui donem atenció els mesos de juliol i agost i sobretot l'agost. I ha estat un balanç molt positiu de més de 7.500 infants en situació de vulnerabilitat a qui hem pogut atendre. D'un i dos, 7.500. Hi ha molta necessitat. Hi ha molta necessitat. Són moltíssimes famílies en situacions molt diverses, perquè a vegades la vulnerabilitat la veiem només com vinculada a un problema econòmic, però va molt més enllà. Aquest estiu ha sigut especialment ardu perquè hem trobat famílies en situació de sense llarisme, en situacions greus de violència domèstica o situacions de salut que fan que l'infant no pugui gaudir de la infància tal com l'entenem.

Sense llarisme i a més a més amb la crisi climàtica i amb la calor que ha fet també, suposo que això s'agreu ja també.

Exacte, al final és una barreja de circumstàncies. La crisi de l'habitatge forma part d'aquesta campanya i nosaltres entenem que són infants i adolescents que necessiten sortir de l'habitatge. No dic domicili perquè a vegades el concepte domicili no és ben bé així perquè a vegades és una habitació, una habitació rellogada, una habitació compartida a vegades amb altres persones que no són de la unitat familiar. I que també posen l'infant en una situació una mica delicada, no?, en aquest sentit de moltes hores amb persones desconegudes i la família, mare, pare, treballant fora, no? I a vegades doncs ens trobem que és molt convenient que tinguin una activitat en la que poder passar el dia. Clar.

A grans trets, Alana, quines són totes les activitats que heu fet durant aquest estiu 2026 a través de la Fundació?

Les activitats han estat casals i colònies, es treballar paral·lelament i tot i que són activitats diferents, cadascuna proporciona valors i una manera d'entendre el lleure diferent. Al final el casal et permet aquella rutina. Et garanteix l'APAT i et garanteix aquell de dilluns a divendres amb nous amics i amigues. Activitat, no una rutina. Clar, exacte, et garanteix una rutina, que nosaltres és veritat que insistim molt en això, en la importància de mantenir una rutina perquè al final els infants acaben l'escola i d'alguna manera això es trenca, aquest hàbit que tenen de 9 a 5 o d'extraescolars o de menjador, que això és un tema important també, el garantir l'APAT. I després les colònies estan més vinculades a l'autonomia, la coneixença personal, estar fora de casa, sentir-te que tu et fas responsable de les teves coses i al final és maco també veure com creixen en aquest sentit i passen l'experiència de dormir fora de casa, de conèixer un grup de gent, és molt maco també. I a barreja, no?

D'infants i joves, no? Sí, sí, sí.

Jo crec que són dues activitats que al final els fan unir-se a aquelles persones i tenir alguna cosa que explicar la tornada a l'escola, sentir-se iguals, no? Al final és el que treballem, no? Aquesta igualtat d'oportunitats.

I els joves repeteixen, no?, els infants, o volen repetir com a mínim, no? Volen repetir. Quan han provat. Sí.

I de fet, quan acaben les activitats, moltes vegades ja t'estan preguntant que quan queda perquè torni a començar la roda o que si hi haurà alguna cosa el Nadal o que si la primera setmana de setembre farem alguna activitat. Al final és molt reconfortant, no?, això.

Vosaltres comenceu a finals de juny, juliol i agost, i dius que s'intensifica més a l'agost.

Sí, al final nosaltres al juny-juliol oferim activitats obertes a la ciutadania i en les quals també tenim present que hi ha famílies en aquesta situació de vulnerabilitat que potser també necessiten alguna plaça puntual, però on posem el focus de la campanya social és sobretot a l'agost. Perquè és veritat que l'agost és un període complicat, normalment les activitats habituals tanquen, és veritat que el juliol hi ha molta oferta, però l'agost és complicat. Llavors, l'agost és quan intensifiquem aquesta campanya de casals, sobretot a la ciutat de Barcelona i Rodalies i de Colònies, també a les nostres cases. I oferim durant tot el mes la possibilitat, nosaltres ens agrada veure o li diem un recurs de guàrdia perquè al final necessitem o volem oferir que aquests infants que no estan en la millor de les condicions tinguin un espai segur. I és una campanya complicada i bonica alhora perquè saps que amb la teva tasca estàs ajudant a moltíssimes famílies i estàs ajudant també que l'infant tingui rutines saludables, puguin tenir un àpat, que el que dèiem abans, que a vegades ho donem

per fet però no és així. Per exemple, si no anessin al casal o a l'activitat, potser no tindrien ni l'àpat. No ho sabem, o sigui,

a vegades sabem que hi ha la dificultat i no sabem si l'esmorzar o el sopar del dia anterior és l'últim àpat que han fet si no el tinguessin al casal o a la colònia, perquè evidentment ja els inclou, però sobretot en el casal és bastant greu la situació de no comptar amb el menjador que compten durant el període escolar. I com és el perfil de les famílies d'aquests nanos? Normalment són famílies en moltes ocasions monomarentals. La mare? Sí, és la mare qui sostén la família. Són famílies amb un nivell de pobresa molt elevat. A vegades la feina no els arriba per poder cobrir tot el que l'infant necessita. I molt menys el lleure, perquè és veritat que el lleure no es veu com una prioritat, que al final és totalment comprensible, perquè quan tu estàs en una situació així, prioritzes el més bàsic. I llavors al final la nostra tasca és aquesta, tot i que sabem que potser no és una cosa imprescindible per la família, per nosaltres sí que ho és, perquè fa que l'infant creixi. I tingui un entorn amb referents positius, que són els monitors i monitores, els equips. Tot això alimenta molt la situació de l'infant, que es trobi més acollit, que es trobi amb aquell punt de confiança si hi ha alguna problemàtica, que a vegades també els casals del degust també serveixen per això, no?

I de fet quan parlem de la Fundació Pere Terrés també parlem d'aquests valors, o sigui que no és només portar allà el nen o que estigui participant al casal, sinó que a més a més aprengui uns valors determinats, un humanisme en aquest cas basat també, inspirats en l'humanisme cristià. Sí, exacte.

Al final, és el que tu dius, el lliurar té aquests valors intrínsecs que al final és el que volem potenciar també en aquestes activitats, la coneixença d'altra persona, la solidaritat. El valor de l'amistat, tot el que et dona una activitat quan la fas amb la mateixa gent, cada dia hi vas construint alguna cosa maca que al final, quan acaba, vols conservar, i és el que anem perseguint. És una feina també,

una feina de quan, de fet, comenceu a preparar molt d'hora, suposo que a l'inici d'any ja comenceu a preparar l'estiu, a planificar l'estiu, també els monitors i monitores, que també reben una formació i que tenen també uns determinats valors.

Sí, la campanya comença bastant abans i sí, al final sempre volem comptar amb perfils que entenguin el valor de lo social. No és només ser monitor o monitora de lleure amb una programació, sinó anar més enllà i entendre la tasca que s'està fent amb famílies en situacions molt complicades. Que cadascú ve amb la seva motxilla i s'ha de poder donar allò que necessita. A vegades no som professionals en tots els àmbits, no som un equip multidisciplinar, però és veritat que si aquell infant en aquell moment necessita la nostra atenció i la nostra ajuda hem de poder estar allà per proporcionar-la.

Parlem també, Alana, de, com dèiem abans, el mes d'agost, que és un mes complicat. Parlem del casal del barri de Torre Baró de Barcelona, perquè també aquí heu fet una actuació concreta, no?

Sí, ha sigut un projecte molt maco també, perquè al final la zona nord és una zona especialment amb pocs serveis. A l'estiu, els serveis que hi ha, que són mínims, vull dir, Ciutat Meridiana, Torre Baró, Vallbona. Funcionen, però a l'agost a vegades queden aturats. I especialment a Torre Baró, si no és perquè impulsem projectes així, els infants quedarien o sense activitat o obligats a desplaçar-se a altres barris més lluny per poder accedir-hi. I aquest any, en col·laboració amb Càritas, hem pogut dur a terme aquest projecte de casal social a Lagos i donar cobertura al barri ha estat un èxit. Ha estat la primera vegada que ho fèieu? Sí, a Torrevaro sí. L'any passat vam estar a Ciutat Meridiana, en un casal una mica més petit, i veient que funcionava i que hi havia la necessitat i que moltes famílies havien quedat fora, Vam decidir apostar per aquest projecte una mica més gran i al final ha estat un èxit i estem molt contents de com ha anat.

Això vol dir que hi havia la necessitat, que prèviament ja ho sabíeu.

Totalment. I treballant també amb Càritas, que ells porten el centre obert on hem estat fent aquest casal durant tot l'any. Ens manifestaven la necessitat de les famílies i com anava creixent aquesta necessitat amb el boca a boca. Ha estat un èxit i estem molt contents d'haver estat presents al barri. I potser té de la continuïtat. Sí, segurament sí.

De les xifres que porteu des de la Fundació Pere Terrés, dieu que en guany d'aquests 40.000 infants i joves que han participat de les activitats d'estiu, com ens deies tu també, Helena, a l'inici 7.500 han tingut una beca. Una beca que ha estat possible també gràcies a molts factors. A les ajudes. Exacte.

Ha estat gràcies a molts factors de l'administració pública, d'empreses, d'amics de la Fundació, de donants. Al final és gràcies a molts agents que ens envolten i ens permeten donar continuïtat a aquests projectes sense els quals no s'entendria aquesta part social de la Fundació i aquesta campanya que tant valor aporta a la tasca que fem durant tot l'any, perquè al final l'acompanyament que fem durant tot l'any als diferents serveis, centres oberts, serveis d'intervenció socioeducativa, centres socioeducatius, no s'entendria si a l'estiu, que és quan precisament tots aquests serveis tanquen, no poguéssim oferir aquesta continuïtat.

És una feina important que feu i, de fet, quan es parla de la Fundació Pere Terresia, Ja es parla també d'una entitat que té el seu bagatge, la seva història i la seva solvència. I per acabar, l'Anna, parlem també de les vacances en família, que també feu, no?

Sí, les vacances en família és un projecte que ens agrada molt explicar perquè a vegades quan pensem en lleure, separem, no? O sigui, lleure és pels infants i aquest projecte de vacances en família permet. Que sigui la família que també acompanya l'infant i també visqui. És a dir, pares, mares. Exacte, pares, mares i que també visquin de prop i puguin participar, no només visquin, sinó que també puguin participar d'aquestes activitats, no? I al final això aporta moltíssim valor perquè són famílies que potser també. Hi ha diferents perfils, no? Però també necessiten de tant en tant poder estar en un entorn així on tens referents que t'estan aportant tant idees per després poder treballar a casa, com conèixer altres famílies que potser estan en la mateixa situació, que tenen la mateixa mirada i pots compartir espais amb altres famílies. I és molt interessant aquestes trobades perquè també permeten com aquesta connexió pares-fills, que has espert i amb aquest munt pantalles i que després a casa cadascú fa una mica més la seva o que les activitats, doncs, els infants fan les seves i els pares els venen a recollir després, no? És la rutina a la que estem habituats i les vacances en família trenquen amb això, no? Doncs, Alana,

gràcies per haver-nos acompanyat, per fer balanç d'aquestes activitats d'estiu de la Fundació Pere Terresca. De fet, cada any també al Paraules de Vida en parlem. Gràcies a vosaltres per aquest espai. Des de Sant Pere de Roma, amb Fernando Cordero. Fernando, bon dia. Aquest mes el gran protagonista de l'actualitat vaticana ha estat, sens dubte, el viatge de Lleó XIV a França. Com el podem resumir?

Bon dia, Emili, i a més, en aquest diumenge tan significatiu, el de la festa de Sant Francesc d'Assís, en el seu any jubilar. Va ser un viatge molt intens del 25 al 28 de setembre, amb parades a l'UNESCO, París, a l'Horda i Metz. Jo el resumiria en dues paraules, fervor i fermesa. L'entusiasme va superar totes les previsions, però darrere de les multituds hi va haver paraules molt nítides.

I tot va començar a Notre-Dame, la catedral que tots vam veure cremar l'any 2019.

Exacte, davant de 2.500 bisbes, sacerdots i religiosos, el papa va dir que Notre-Dame és més que un monument i va demanar a l'Església de França que fos viva, multiforme i propera. Va recordar que la pobresa de mitjans no impedeix la missió, perquè és la gràcia de Déu la que dona llibertat interior. I aquella mateixa nit, els joves. 80.000 a l'estat de França, en una vetlla de pregària, els va proposar tres verbs, evitar l'orgull i la violència, tendir cap a la justícia i la caritat, i combatre però sense més arma que la mort, dolçor en el to per un missatge gens complaent.

I l'endemà es va fixar en una cosa que sorprèn a França.

L'augment dels batellos d'adults. L'Institut Catòlic de París es va reunir amb catecúmens i neofits i va confessar estat meravellat. Va demanar acompanyants ben formats per evitar el buit postbaptismal. A la tarda a la plaça de la Concòrdia va presidir una missa amb prop de 800.000 persones i les va convidar a beure del cor de Cris per portar esperança allà on regnen el desànim i la sequedat espiritual. I a París va alertar també davant la intel·ligència artificial del risc d'un paradís de les màquines, un perill assistencial per a la nostra magnífica humanitat. I de París a l'Horda. I va arribar al capvespre amb les campanes repicant i va anar directament a la gruta. Es va agenujar, va tocar la roca i va beure aigua de la font, un pelegrí entre els pelegrins. Va pregar per França, va demanar el do de la concòrdia fraterna i que es rebutgin per sempre les lògiques de guerra. I va deixar a la verge un arrosador. Però a l'horda també hi va haver un moment especialment delicat. Sí, el matí va demanar als bisbes una vigilància màxima davant els abusos i a la tarda, durant dues hores, es va reunir amb set víctimes, va escoltar cadascuna en privat, va pregar en algunes i va renovar el seu compromís perquè aquest mal no es repeteixi. Va reconèixer que el patiment es va viure, de vegades, en la complicitat o el silenci dels que haurien pogut ajudar.

Aquí no hi ha hagut cap concessió a la galeria. I el viatge va acabar a Metz. El dilluns 28. Primer la trobada interreligiosa, 40 anys després de l'esperit de 6. Metz va dir "és ciutat de fronteres i de passos" i va evocar Robert Schuman, que va convertir línies de fractura en ponts d'esperança. Va ser molt clar invocar el nom de Déu per legitimitar la violència. És profanar aquest nom. I en l'acte en memòria de Schumann va denunciar una massacre inútil que cada dia deixa innombrables víctimes i va demanar valentia a la negociació. I l'acomiadament? A la tarda de la missa a la catedral de Santa Esteva, va recordar l'aportació dels monjos i de Sant Crodegan de Metz als fonaments morals del nostre món, al caràcter sagrat i inviolable de la vida humana, la cura dels pobres i l'acollida de l'estranger, i va afirmar que el futur d'Europa no es raó en la uniformitat, sinó en l'harmonia de les diferències. Va estar. A l'aeroport, el president Macron el va acomiadar després d'una conversa privada d'uns 30 minuts que no figurava al programa, i el papa va tornar volant a Roma. Fernando, i de tot plegat, amb què et quedes? Em quedo amb el fet que l'acollida marcarà durant molt de temps la memòria de França i que és legítima l'alegria d'uns catòlics acostumats a la indiferència quan no a l'hostilitat. Però els comentaris simpàtics duren fins que uns s'obren

allò que el papa va dir de veritat, perquè l'Evangeli no és una cançó de bressol per dormir tranquils. Jo 14 va parlar amb dolçesa, però amb una radicalitat serena. A una època que s'extrevia per la sequetat espiritual, li va advertir contra el paradís de les màquines. I a una laïcitat que degenera en uniformitat, li va oposar el valor d'acollir de debò les diferències. França el va aplaudir. Ara toca escoltar-lo.

Doncs, Fernando, amb aquesta reflexió posem punt i final a la secció d'aquest mes. Fins al mes que ve. Fins al mes que ve, si Déu vol. El comentari de Francesc Romeu. Com sempre, abans de marxar, comentari de l'actualitat de Francesc Romeu. Francesc, molt bon dia.

Molt bon dia a tothom. El cap de setmana passat, del divendres 25 al dilluns 28 de setembre, vam tenir el Papa Llaó de viatge apostòlic a França, el país de la laïcitat i de la secularització, i amb una projecció internacional, atès que també va visitar la seu de l'UNESCO a París. Hem de dir que el Papa va tornar a tenir, de nou i contra tot pronòstic, un bany de multituds i de joves. I que ell es va saber moure amb una total desinvoltura, simplicitat i, sobretot, amb un missatge ben preparat i sempre interessant. Només arribar a París, el papa va ser rebut al Palau de l'Elisi pel president Emmanuel Macron i allà mateix, en el seu primer discurs, ja va dir que la pau no és un equilibri de forces, sinó que es construeix cada dia i va reclamar el desarmament aturant la carrera armamentística, reduint els arsenals i prohibint les armes nuclears, advertint que cada vegada que s'està estenent més, la convicció errònia que la possessió d'armes nuclears serà una garantia de seguretat. Una idea que està alimentant una nova carrera armamentista difícil de controlar. Contra la resignació de no poder aturar una guerra inevitable, el papa proposa de promoure, sense defallir, el diàleg i la diplomàcia. Per acabar, el papa va fer referència a la laïcitat en positiu, dient que l'autèntic laïcisme no exclou la dimensió religiosa, sinó que tot el contrari sap atresurar-la com un recurs educatiu.

Una justa laïcitat no consisteix en excloure la religió, de l'espai públic o de l'educació, sinó en afavorir que l'Estat i les institucions religioses dialoguin i col·laborin al servei del bé comú. Fins i tot es va referir al lema de la Revolució Francesa de la llibertat, igualtat i fraternitat, dient que no són simples paraules gravades als frontals dels edificis públics, sinó requisits ètics universals que també troben font d'inspiració en l'Evangeli. El papa també va resar les vespres a la catedral de Notre-Dame recuperada després de l'incendi del 2019 i la va definir com a símbol d'una esperança recuperada i com la prova que allò que es creia destruït per sempre pot reneixer gràcies a la col·laboració de tots. Allà mateix va demanar als cristians francesos una església viva, multiforme i propera. Però el lloc central de París va ser la visita de la seu de la UNESCO, on el Papa Llaó XIV va reclamar que aquest Organisme de les Nacions Unides per l'Educació, la Ciència i la Cultura sigui testimoni de l'esperança fonamentada en l'enteniment entre les Nacions. El punt central del viatge va ser la seva anada al Santuari de la Mare de Déu de l'Urdes, on va tenir paraules de consol i d'esperança per tots els malalts que allà hi pelegrinen cada dia, tot dient-los que, davant les tendències actuals que busquen redefinir el valor de la vida humana,

davant la malaltia, el sofriment o la bellesa, la gruta de Massabiel s'alça com un santuari de l'esperança cristiana. Vosaltres que coneixeu prou el patiment i que sou tants alurdes, teniu la possibilitat de viure les vostres penes i els vostres dolors en aquest esperit d'ofrena per tal d'entrar en aquest procés redemptor que el món necessita desesperadament. Finalment, el papa va acabar transmetent a la multitud una missió clara. No sortireu de l'Urdes tal com heu arribat. Marxareu com a missioners d'esperança. El punt final del viatge va ser la ciutat de Metz, nucli de la memòria del final de la Segona Guerra Mundial. En el centre de congressos Robert Schuman va començar fent-se aquesta pregunta. ¿Realment estem fent esforços per promoure la pau en el món? ¿O simplement estem tractant de frenar l'hemorràgia de la guerra i preparar-nos millor per les que suposem que encara han de venir? Molt bon diumenge a tothom.

Paraules de vida amb Emili Pacheco. Us oferim la carta dominical de l'arcabisbe de Barcelona, Joan Josep Omella. Déu vos guard.

Avui celebrem la festa de Sant Francesc d'Assís i a més aquest any també conmemorem els 800 anys de la seva mort. Vuit segles després, la seva vida continua interpel·lant a tots nosaltres. Sant Francesc és conegut per la seva pobresa, pel seu amor a la fraternitat i pel seu respecte envers la creació. Hi ha un episodi fonamental de la seva vida que el va marcar profundament, la trobada amb un leprós. A l'edat mitjana, els leprosos eren apartats de la societat i estigmatitzats per por el contagi d'una malaltia infecciosa per la qual no hi havia cap tractament específic. Sant Francesc va viure en aquesta època i, com la majoria de la gent, temia aquests malalts, però un dia es va apropar. A un leprós. Aquella trobada va canviar la seva manera de mirar. Ell mateix reconeix que abans d'iniciar el seu camí de conversió la presència d'un leprós l'incomodava. Allò que abans li semblava amarg es va transformar, com ell mateix explica, en dolçor de l'ànima i del cos. Actualment, En plena era tecnològica ja disposem de tractaments per curar la lepra. Tanmateix continuen havent-hi moltes persones apartades en la nostra societat. Qui són els nostres leprosos? A qui ens costa apropar-nos? Quines persones preferim no veure perquè ens incomoden? Si hi pensem una mica, el llistat pot ser ben llarg. De vegades, tendim a allunyar-nos de les persones que no ens convenen. Parlem sovint, sense gaire criteri ni profunditat,

de les persones tòxiques i tenim llicència per rebutjar-les i apartar-nos-en pensant que ho fem pel nostre bé. Aquesta toxicitat sembla que també inclou els més vulnerables com ara les persones sense sostre, els malalts, els migrants o els presos, per exemple, que sovint queden apartats i marginats perquè no ens sentim còmodes amb ells i ens generen desconfiança. Sant Francesc ens ensenya que davant del dubte i la incertesa que algunes persones ens provoquen, hi ha un camí ben diferent a seguir, acostar-se, escoltar-les i tractar-les com si fossin germans. És el camí de la fraternitat, l'ideal de la fraternitat. El germà no és només aquell que pensa com nosaltres, que comparteix la nostra cultura o que viu com nosaltres. Tots som germans perquè tots som fills d'un mateix pare. Sant Francesc va promoure l'esperit de fraternitat com una forma de vida fonamentada en l'Evangeli. Aquest esperit és molt necessari en la nostra societat perquè cal que recuperem l'alegria de caminar i de somiar junts. També les nostres comunitats cristianes estan cridades a viure aquesta fraternitat. Les parròquies, comunitats i institucions de la nostra diòcesi han de ser espais on ningú no se senti descartat ni invisible. Benvolguts germans i germanes, 800 anys després de la mort de Sant Francesc, el seu testimoni i la seva proposta de vida continuen ben vius. Pot ser el millor homenatge que podem fer-li no és només recordar-lo,

sinó atrevir-nos a viure com ell va viure, mirant amb uns altres ulls aquell que ens incomoda i descobrint en cada persona un germà, mirant, escoltant i acompanyant l'altre que representa Crist, que ens ve a trobar. Que Sant Francesc d'Assís ens ajudi a comprendre que moltes vegades la conversió comença precisament quan deixem de passar de llarg i ens atrevim a aturar-nos i trobar, intentar trobar a Crist que ve a la nostra encontre.

Us hem ofert la carta dominical de l'arcabisbe de Barcelona, Joan Josep Pomella.