Passport bros: a la recerca de dones submises amb valors tradicionals

10 i 5, i avui al Tot es Pot Parlar volem parlar àmpliament d'un fenomen nascut a les xarxes socials. Fins ara segur que heu sentit parlar del Jim Bros o dels Crypto Bros, doncs avui us presentem els Passport Bros.

Masculinitat, qüestions de les criatures que se suposa que havien de ser femenines i que un dia van ser femenines, vosaltres hauríeu de fer el que vaig fer, i es diu agafar el Passport Pil. Les cinc millors nacionalitats del Passport PIL són. Número tres, colombianas.

Número dos, brasileras. Número uno, venezuelanas.

Els homes són fàcils, només recorda això, donen menjar, folla amb mi i calla la puta boca. Bé, això de callar la puta boca no és obligatori, però sí que és desitjable.

Aquestes veus són les veus d'homes que representen aquest corrent que no és nou en contingut, però sí en forma. I say I do,

got me singing I love you too.

Són els Passport Bros, homes occidentals organitzats a les xarxes socials que busquen parella en països del sud on esperen trobar dones que responguin, diguéssim, els seus valors tradicionals.

I per parlar-ne ens acompanya des de Londres la periodista Carla Subirana, periodista de The Economist, que va detectar aquest moviment i que va viatjar fins al Vietnam per parlar amb testimonis i conèixer millor el fenomen.

I per analitzar-ho tot plegat comptem també amb Jordi Roca, que és doctor en Antropologia per la Universitat de Barcelona i catedràtic del Departament també d'Antropologia, Filosofia i Treball Social de la Rovira i Virgili. Bon dia. Bon dia. Bon dia. Escolteu, havíem sentit parlar dels criptobros, gimbros, ara arribem a què? Als pasporbros, és un sufix que ja hem d'aprendre a conviure amb ell? Carla? Sí.

Sí, o sigui, bro ve de brother, però a la xarxa sí que es refereix a una identitat, és com una manera de veure el món que té un punt irònic, però molta la gent que forma part d'aquest entorn, com els passports bros, també l'utilitzen per definir-se, i ho porten amb molt orgull. I qui són, exactament, aquests passports bros? Són homes occidentals, sobretot de països anglosaxons, o sigui, Estats Units, Austràlia, Regne Unit, que decideixen buscar parella a l'estranger perquè creuen que els seus països diuen que les relacions s'han tornat massa conflictives i que en altres llocs com l'Amèrica Llatina, el sud-est asiàtic o l'est d'Europa trobaran dones que ells consideren més sumises, amb valors més tradicionals.

I Carla, com arribes tu a aquest fenomen? No sé també si li hem de dir fenomen, tendència, moda.

Doncs hi vaig arribar una mica per casualitat, la veritat. O sigui, una mica em va parlar dels Passport Bros, i com segur que ens ha passat una mica a tothom, sembla que l'algoritme t'escolti, perquè de sobte el meu TikTok, YouTube, se'm van com omplir de vídeos d'homes explicant això, que marxaven a Colòmbia, a Brasil, per trobar parella. I una cosa que em va cridar molt l'atenció era que eren homes molt joves, o sigui, i que tenien idees molt radicals. I eren homes amb estudis universitaris, homes digitals, que jo com que m'identificava d'alguna manera més, que semblava molt al meu entorn. I aleshores el que vaig pensar és això, que aquest fenomen és un fenomen que diu molt del món en què vivim, que sembla que hi hagi una crisi de relacions, de masculinitat, que també, què passa molt, agafen idees com molt de nínxol i que de sobte es tornen virals en moviments globals.

Sí. O sigui, és un moviment que.

És un pantall molt ample, o sigui, per un costat hi ha casos que s'assemblen molt com al turisme sexual i després hi ha casos de persones que simplement han conegut la seva parella a l'estranger. Però jo sí que crec que el que els uneix és el discurs, o sigui, comparteixen idees molt semblants a la atmosfera, que molts dels problemes que tenen aquests homes venen perquè les dones occidentals tenen més llibertat, són menys tradicionals, etcètera.

Escolta, Carla, tu acabes de centrar una mica, és com una barreja de turisme sexual, però també d'expatriats que troben parelles a fora, però també hi ha plataformes oficials, amb agències de viatge, amb agències matrimonials, que posen en contacte aquests homes i dones, no?

Sí, la veritat és que això em va sorprendre molt l'organitzat que estava aquest fenomen. O sigui, inclús hi ha, per exemple, cursos sobre com lligar l'estranger, depenent de quina nacionalitat, depenent del que busquis, que coach, que s'adapten a tu el que estàs buscant, depèn de quin sigui el teu ofici, t'ajuden a trobar O sigui, que és un moviment molt organitzat i molt monetitzat.

I Carla, de quins països estem parlant? Abans deies que eren homes, sobretot de països anglosaxons. De quins països surten aquests homes i cap a quins països van a buscar aquestes dones?

Doncs els països més mencionats són Amèrica Latina, Colòmbia, Brasil, República Dominicana i després Àsia, on hi ha també cultures molt patriarcals com les Filipines, Tailàndia, Vietnam. I després ja menys freqüent seria Japó i Corea del Sud, i després també alguns països a Europa, tipus Europa de l'Est, i inclús a Europa del Sud, o sigui, a Espanya també va sortir en algun moment. I quin patró comú tenen tots aquests països? El patrón que tenen és que el nivell de vida és molt més baix que en països occidentals, sobretot als Estats Units, i que són llocs on els moviments feministes encara no han arribat amb tanta força i que encara tenen valors molt tradicionals. Jordi,

¿tu tens detectat aquest moviment, aquest fenomen, aquesta tendència, com ara estàvem intentant etiquetar-ho?

Sí, tinc etiquetada i, de fet, no em sorprèn perquè, d'alguna forma, els passports bros, tot i que semblen un fenomen molt nou, perquè, sobretot, els hem descobert quan ja s'apuntava a TikTok i a YouTube. Des d'una perspectiva, podríem dir, antropològica més àmplia, formen part d'una història molt més llarga, la dels matrimonis i les parelles que podríem anomenar transnacionals, que han existit sempre i que van créixer especialment amb la globalització, però que ara també s'han transformat. Diguem-ne que serien la versió més visible i digitalitzada d'un fenomen vell, els matrimonis i aquestes relacions transnacionals.

Exacte. Ara tindrem temps d'aprofundir en això, però de moment hem enmarcat aquí una mica el que és aquest fenomen. Volem ara conèixer una mica qui són aquests parts porbrós en carn i ossos, diguéssim, perquè és el que va fer la Carla.

Carla, tu vas agafar la motxilla i vas anar cap al Vietnam a parlar amb aquests passports bros, amb aquests homes. Et va costar que parlessin amb tu i que t'expliquessin aquesta experiència que buscaven?

Sí, al principi sí. És una comunitat que desconfia molt dels mitjans tradicionals, perquè se senten molt jutjats i ridiculitzats. I bàsicament em va prendre una mica de temps, o sigui, però a poc a poc em va anar veient que els escoltava, sense prejudicis, es van anar obrint, però sí, vaig passar molt temps amb ells i no només fent entrevistes, sinó també veient una mica com era el seu dia a dia, acompanyant-los a trobades, al gimnàs, amb amics, i em vaig anar, doncs, a poc a poc, fent un lloc a la seva vida.

Un dels caps visibles és en Mike, que, atenció, presumia així de la reacció de la seva dona tailandesa quan descobria que ell s'estava tallant les ungles. Si pareu atenció i sentireu com li diu, per què ho fas? Això és feina meva.

Daddy? Yeah? Nothing?

Hold on, hold on, hold on. That's my job. Oh, shit.

Carla, se sent clarament, com li diu, això és feina meva, com dèiem abans.

Què et va dir en Mike? Sí, o sigui, el Mike és com un molt bon exemple de com funciona aquest ecosistema, perquè em va explicar que quan va conèixer la seva nòvia la va començar a penjar a les xarxes. I es va adonar compte que els seus vídeos tenien moltíssimes visualitzacions, sobretot quan feia contingut com més radical i més polaritzat. I clar, com més visualitzacions tens, doncs més diners guanyes. I jo crec que això il·lustra molt el problema dels algoritmes avui en dia, que les xarxes socials premien el contingut més polaritzat. O sigui, si tu dius, les dones occidentals han destruït les relacions, jo tinc una nòvia que em tracta com un home esmareig, etc., doncs l'algoritme difona el contingut molt ràpid perquè genera debat, indignació i comandaris. I això crea com un incentiu perquè alguns creadors vagin radicalitzant el seu discurs amb el temps. I jo crec que els vídeos del Mike il·lustren molt bé aquest fenomen.

I era molt tendre i servicial, i de seguida vaig saber que els comentaris serien terribles. Moltes dones d'Amèrica, i també alguns homes d'Amèrica, que crec que els han rentat el cervell, comentaven coses molt desagradables, com, ah, oh, o sigui, que tens una esclava.

Aquí acabem de parlar de monetitzar aquests vídeos, per tant, un podria pensar que hi ha aquí un objectiu de fer diners, però ells, un dels arguments que donen és que és molt difícil tenir cites al seu país d'origen. Diuen que ho fan per això, no?

Sí, aquest és molt l'argument principal que donen ells. Ells el que expliquen és que estaven molt frustrats amb les cites que estaven tenint als seus països, perquè hi ocupa molt a les aplicacions de cites, que diuen que. Han creat un moment, un mercat molt competitiu, perquè parlen molt de la idea que les dones busquen una parella que estigui una mica per sobre de la seva jerarquia social. Llavors això crea que en el sistema en què estem, doncs molts homes queden fora. Llavors la idea és que si marxes a un país més pobre, doncs el teu sou, el teu estatus, el teu passaport, et situen més amunt en aquesta jerarquia, llavors tindràs accés a dones, entre cometes com ells diuen, millors.

Sortir amb gent a l'estranger va ser realment refrescant, com ara si portes una dona a una cita i la convides, els agraïments, i això pot sonar una mica, com es diu, sexista. Però no crec que ella ho digués de manera sexista. Però et recull el teu pis, o quan ella passa la nit al teu apartament, l'endemà al matí ho recull tot.

Un altre dels passports amb els que vaig passar molt temps també és el Austin, que viu a Vietnam amb la seva nòvia filipina, i diu això, que com les dones a Vietnam, a Filipinas, el van fer sentir com estaven tan agraïdes de tot el que feia parelles i que les dones americanes, doncs, això ja no passa, perquè ara tenen la seva independència. I el Mike també em va dir coses molt semblants.

Però jo no diria que totes i cadascuna de

Però jo no diria que totes i cadascuna de les dones d'Amèrica no cuidin els seus homes o no es tractin bé, perquè personalment també he viscut experiències amb dones que em van tractar bé als Estats Units. No diria que al nivell del sud-est asiàtic, però també he conegut dones bones als Estats Units.

Veiem que parla de tractar bé, sentir-se tractat bé, és aquesta necessitat de tenir dones que compleixen un rol que ells anomenen tradicional, i això, Jordi, i torno a tu, enllaça amb el que ens deies abans, no? Que és un patró que s'ha repetit ja en altres ocasions, correcte?

Sí, correcte, correcte, també hi ha tota una sèrie de continuïtats, no? Hi ha elements que són comuns, per exemple, jo en destacaria tres, per fer-ho sintètic, que seria, per una banda, la tendència a la internacionalització del mercat matrimonial, és a dir, cada cop més la parella es pot elegir i es pot trobar en un mercat matrimonial global, Abans la trobaves al costat de casa, al veïnat, a l'escola. Això cada vegada és més global. En segon lloc, la circulació d'estereotips de gènere associats a determinades nacionalitats amb un pòsit important de desigualtat nord-sud. Normalment els homes buscadors pertanyen al nord global i les dones que són buscades pertanyen al sud global. I, finalment, la tercera idea seria aquesta recerca de complementarietats conjugals que es perceben com absents en el context local. I, per tant, això implica també elaborar ideals culturals sobre què hauria de ser una relació de parella i, concretament, també sobre les característiques suposadament naturals de les dones que es busquen.

I clar, enmig de tota aquesta informació, Carla, tu també vas poder parlar amb les dones. Què hi diuen, elles?

Sí, o sigui, per mi era molt important parlar amb elles perquè, si no, et falta mitja història. I una cosa que em va sorprendre és que moltes d'aquestes dones no encaixaven gens en l'estereotip de dona submissa. O sigui, eren dones amb opinions molt clares i moltes admitien obertament que la relació en la que estaven els havia donat més estabilitat, més llibertat econòmica. Llavors és una elecció per elles. La meva conclusió va ser que el problemàtic aquí és que les dues parts no parteixen de la mateixa posició. O sigui, moltes d'aquestes dones tenen moltes menys oportunitats econòmiques i venen d'entorns molt patriarcals. Aleshores, per elles és racional sortir amb un home occidental, perquè t'ofereix una reacció més progressista i més recursos. Però llavors jo, on veig el problema aquí és que els passports rossos s'aprofiten d'aquesta situació i van a llocs on els moviments feministes encara no han arribat perquè allà poden trobar una relació més tradicional. Però ells tenen més opcions, perquè ells tenen les opcions al món occidental i als països on van. I les dones no tenen aquesta doble opció. Llavors, tot això no és per dir que noies ja moren aquestes relacions, però sí que és veritat que moltes s'han construït sobre una desigualtat.

Les escoltem. En realitat és divertit, perquè quan vaig conèixer l'Austin no tenia cap desig de viure a Amèrica ni de viure enlloc fora de l'Àsia, perquè és massa lluny de les Filipines. Però quan la gent diu això, el trobo. Divertit i una mica ignorant, també. És degradant per aquestes dones. I sobretot que diguin aquestes coses d'elles, que no consideren que hi ha dones que són educades i molt expressives o molt poderoses dins la relació.

Aquesta és la Joel, que és la nòvia de l'Austin.

Veiem aquí com és important per ella, però veiem també com té molt en compte el context social, i una cosa que és tradicional allà, ho explicava també en la conversa que va tenir amb tu, que és el tema de l'ajuda a la família, com això influeix en la relació que té ella amb l'Austin. Sempre em diu,

si vols deixar la feina, deixa-la. Si vols anar a estudiar, vés a estudiar. A les Filipines, la gent et faria sentir vergonya per cuidar-te primer a tu mateixa en lloc d'ajudar la teva família.

Veiem que aquí ja el context social és important per elles i han hagut de reaccionar al context social amb el que es troben en el seu país local.

Sí, clar, és el que comentàvem abans, que per ella estar amb l'Austin li ofereix una relació molt més oberta que la que tindria amb un home local. Aleshores, és una mica com que les dues parts guanyen, perquè l'Austin vol una relació més tradicional i la Jules vol una relació més oberta, i llavors es troben una mica al mig.

Amb en Jordi ja hem dit que això no és nou, només canvia el nom, canvia també tot el context, estem parlant de la masclosfera, estem parlant de les xarxes, que és una cosa que fa 10 anys, fa 15 anys, fa 20 anys no ho teníem, no? Però de totes maneres, Jordi, per què passa això de forma tan oberta i descarada? I a més hi ha un argumentari aquí molt ben trebat, hem vist.

Sí, certament, és que de fet els canvis, com deia, són més del mitjà que del fons, perquè. Jo l'any 2007 vaig anar a Kiev, precisament en el context d'una agència que buscava o que ajudava homes espanyols, homes europeus en general, a trobar dones eslaves, podríem dir-ho de forma global, i els discursos eren exactament els mateixos que ens explicava ara la Carla. El que passa és que hi havia algunes lleugeres diferències que crec que són interessants, perquè eren normalment homes majors de 40 anys, vidus o divorciats, que d'alguna forma el que buscaven era un model femení diferent de les dones de les que s'havien divorciat. I, en canvi, la gent jove que estava implicada en aquesta busca, en aquesta cerca, de relacions amb dones internacionals, eren més aviat gent que utilitzava aquest mitjà com l'utilitzava per buscar feina, com l'utilitzava per tenir relacions d'amistat. I ara el que veiem aquí és que hi ha com una mena d'inversió quant als prototips i als estereotips. Jo també hi ha un element que crec que és important i que la Carla també l'apuntava de passada, que és que convé evitar les simplificacions, no? No tots els emparellaments impliquen necessàriament relacions de dominació o d'intercanvi desigual. Jo he trobat homes com, si bé la seva expectativa inicial era trobar no una eslava sinó una esclava, que a més a més fos eslava, o una llatinoamericana, Després, moltes d'aquestes dones, com apuntava també la Carla, el que buscaven era homes, diguem-ne, més, entre cometes, moderns o més progressistes que no els que pensaven que tenien en els seus països. I realment, moltes vegades, aquestes dones són dones amb agència, són dones que aconsegueixen, per tant, una relació molt més equilibrada, que és el que buscaven, i aquests homes que buscaven una relació bàsicament desigual acaben reconvertint aquesta expectativa i es produeix un procés d'igualament.

Som al Tot Es Pot Parlar avui parlant del fenomen dels pas por brós amb la Carla Sobirana i el Jordi Roca. Un dels aspectes més perillosos també és la perpetuació de rols i de prejudicis molt tòxics, no? També, Carla, Jordi, de que les dones volen homes rics, homes que els mantinguin. Jo crec que això d'internet

és com que perpetua aquest missatge molt simplista de. Les dones tenen aquest rol, els homes tenen aquest rol. I també el que comentava el Jordi abans d'una idealització del passat una mica. O sigui, l'Austin, per exemple, en parlava molt del seu avi i la relació que tenia amb la seva àvia, que era tan idílica, que tothom sabia el seu lloc. I segurament no era així, en realitat. Però és com que a través de les xarxes es perpetuen aquests missatges molt simples.

Hi ha punts en els que no hi entrarem avui, però només perquè en prenguem consciència, per exemple, el tràfic de persones, explotació de menors. Aquí hi ha un altre camp, una derivada inquietant i preocupant que també pot estar lligada amb aquest nou fenomen. Però nosaltres, com a societat, com a individus, com hauríem de reaccionar a aquestes tendències, Jordi? Hem parlat amb alguns experts que ens diuen que és molt important, diuen, no atacar-los perquè només fa que donar més força al moviment. És curiós, això, no? És com si els ataques i llavors es produeix una reacció contrària, que és que el fenomen creix, no? Tampoc s'hauria de simplificar la seva ideologia, diuen. Què en penseu, Jordi?

Jo crec que és interessant també veure la narrativa. El que hi ha és com una idea de justificació natural biologista. Aquesta teoria evolucionista que comporten diuen que els homes estarien biològicament predisposats a buscar joventut. Bellesa i fertilitat, que curiosament són tres característiques que aquests mateixos homes neguen a les dones de la seva pròpia societat, mentre que en aquesta mateixa línia les dones estarien disposades a buscar seguretat, recursos i capacitat de protecció, cosa que també diuen que les feministes, quan diuen feministes, Estarien en contra d'això. I a partir d'aquí, alguns passports argumenten que les dones de determinats països representen millor aquests suposats patrons naturals perquè estan enfocades a la família, són menys individualistes, més receptives, i els rols de gènere tradicionals. Això és interessant perquè és que la biologia humana funciona així. La biologia és d'haver un llenguatge de legitimació. Durant dècades hem vist processos similars amb les diferències de gènere, amb les diferències racials, amb les desigualtats socials, amb els models familiars. És a dir, són fenòmens històricament i culturalment construïts però que es redefineixen com a fenòmens. Com a fenòmens naturals. Quan apareix la biologia en els debats, sovint no actua només com una explicació, actua com una forma de legitimació. I això té una conseqüència analítica important. Admet, almenys en teoria, la possibilitat del canvi social. És a dir, si algo ha estat construït culturalment, culturalment ho podem canviar. L'argument biològic, en canvi, tendeix a presentar les diferències com a permanents, com a universals i com a immutables.

És molt més determinista, sí, sí, sí. I si puc que faci algo molt ràpid? Vinga.

No, que és molt interessant això que diu el Jordi, perquè el que parlen els Passports Bros és molt sobre el cost de vida, que el cost de vida és molt més barat en aquests llocs, i jo crec que enllaça molt bé amb això que diu d'aquesta idea de les dones que busquen un home segur, busquen un home amb diners, aleshores l'argument és, tindràs més diners en aquests països, aleshores podràs aconseguir una dona millor, perquè les dones el que busquen són homes que els donin seguretat i diners.

Escolta'm, no m'has contestat una cosa per això, Jordi. A veure, diguem, com hem de reaccionar? Molt breument, com hem de reaccionar nosaltres?

Jo penso que hi ha reaccions de diferent nivell, no? Els periodistes podeu reaccionar d'una manera, per exemple, des del món acadèmic, jo crec que la reacció, el que ha de fer, el que ha de ser és fer allò que la ciència social sap fer. És a dir, desmuntar aquest tipus de discursos legitimadors per veure'n qual és la. Real i la veritable funció, el veritable objectiu d'aquest tipus de moviments i quins són els perills que hi estan associats. És a dir, una cosa és que tu puguis, que el món s'hagi globalitzat, que tu puguis cercar parella on vulguis, però evidentment quan l'objectiu és cercar un tipus de parella perquè tens la convicció de que amb aquesta parella podràs exercir un tipus de relació clarament desigual, clarament opressiva, clarament controladora, etcètera, etcètera, etcètera, aleshores això, òbviament, s'ha de posar sobre la taula.

Avui el tot es pot parlar amb la Carla Sobirana, periodista de The Economist, i amb el Jordi Roca, doctor en Antropologia per la Universitat de Barcelona i catedràtic del Departament d'Antropologia, Filosofia i Treball Social de la Universitat Rovira i Virgili. Hem intentat entendre una mica més aquest fenomen. Moltes gràcies als dos per acompanyar-nos. Bon dia. Moltes gràcies.

Bon dia.