Patrícia Plaja i Diana Gómez, cara a cara després de "Cronos"

Pel so de fons ja podeu detectar que no som a l'estudi de Catalunya Ràdio. Hem sortit. Som al passeig més famós i emblemàtic de Barcelona. Més d'un quilòmetre de carrer que arrenca a plaça Catalunya i que desemboca el mar. Les Rambles, l'escenari on ara fa 9 anys, van tenir lloc els atemptats el 17 d'agost. Uns fets que reconstrueix la pel·lícula Cronos, n'hem parlat molt les últimes setmanes, els últims dies, centrada sobretot en l'operatiu policial que es va desplegar després dels atemptats. I on hi podem veure fent el responsable, el paper de responsable de comunicació dels Mossos, la Diana Gómez. Diana, bona tarda. Bona tarda. Com estàs? Bé, una mica constipada. Una mica constipada. Ara ho parlàvem fora de micro. Tu recordes on eres, el 17 d'agost?

Sí, jo estava aquí a Barcelona, estava a casa d'una amiga meva, i de cop va ser molt curiós perquè m'escriu una amiga meva sueca i em diu, Diana, espero que estiguis bé, em sap molt greu el que ha passat a Barcelona. I en aquell moment vaig dir. No eres conscient de què estava passant? No, i vam encendre la tele, encara no hi havia res, Twitter encara no hi havia res, i vam passar 10 minuts ben bons fins que va començar a sortir la notícia.

Clar, la notícia va començar a sortir també en part perquè algú la va explicar i es va fer responsable d'explicar-ho això. A la pel·lícula ho interpreta Estudiana, a la vida real això ho va haver de fer la Patricia Playa, bona tarda també. Bona tarda, Francesc. Entenc que el teu record del 17 d'agost és bastant diferent, la Diana el va anar vivint progressivament i a tu et devia arribar de cop un tsunami que ja no va marxar en moltes setmanes.

Sí, jo tinc clarament l'abans, els minuts abans que passés tot i un cop ja rebem aquest avís que hi ha hagut un atropellament massiu a la Rambles. I dic un atropellament massiu a la Rambles perquè, evidentment, en els primers minuts, que és quan a mi m'avisen, no se sap encara que és un atemptat terrorista.

A la pel·lícula t'enganxa, a la pel·lícula vull dir, en el paper que més o menys seria el teu, t'enganxa a un parc aquàtic, això va ser així?

I a la vida real m'enganxa a Caribe Park de PortAventura.

O sigui, això ho han mantingut tal qual, eh? Tal qual, sí. O sigui, tu estaves allà tan tranquil·lament amb la teva família gaudint d'un dia d'esbarjo, i com funciona això? Et sona el mòbil personal, el mòbil de feina, com va?

Bueno, jo ho he comentat alguna vegada que hi ha un factor també del destí per l'hora que passa que m'enganxa fent una fotografia i per tant veig que m'està sonant el mòbil, perquè si això hagués passat, com que era un parc aquàtic, si hagués passat dos hores abans, tres hores abans, quatre hores abans, jo no portava el telèfon a sobre, que es pot picar en una funda, no, jo l'havia deixat a la guixeta i just en el moment en què trec el telèfon de la guixeta per fer una fotografia, Em sona el telèfon que és el Marc Omedes, el cap de comunicació d'emergències de protecció civil, dient-me, Patrícia, que està passant algo molt heavy a les Rambles.

Clar, aquest record entenc que queda per sempre. Quan tu veus la pel·lícula, és com si recuperessis una altra vegada la història. Què t'ha semblat la pel·lícula? L'has vista i t'has vist molt reflectida en el paper, no només de la Diana, sinó una mica de tots?

Sí, l'he vista i és molt impressionant el fet de veure de manera lineal i tan concentrada en aquesta prop de dues hores, tot el que va passar aquells dies, des del moment en què hi ha l'atropellament a les Rambles fins que Llunes a Boyacup és abatut a sobirans i, per tant, tot concentrat. Clar, en el meu cap hi he pensat moltes vegades, però en flaixos, de manera parcial, no? I impressiona moltíssim veure-ho tot junt en format pel·lícula, molt.

Tu, Diana, què sabies de la Patricia Plage abans d'interpretar el seu paper? En sabies alguna cosa? La recordaves d'aquells dies?

Jo sobretot la recordava per ser la portaveu del govern, que és el gran públic. Però després, clar, investigant O sigui, sí que, per exemple, jo com a ciutadana, jo vaig seguir el compte de Mossos durant aquells dies, perquè era el canal oficial d'on sortia tota la informació i era el primer lloc on tu podies anar a trobar tota la informació minut a minut. Llavors, va ser molt curiós com unir aquestes dues personalitats en una per interpretar aquest paper.

Vas voler-la conèixer. Com va ser la trobada?

Al millor lloc del món, que és el Baix Empordà, i a partir d'aquí ja les coses només poden anar bé.

Clar, per tu, que et truqui i digui, mira, que et vol conèixer l'actriu Diana Gómez, com et quedes? D'entrada ho veies gaire clar, això? Perquè clar, els Mossos, en general, gaire espectacle no donen.

Gaire clar no, gens clar. Sí que és veritat, vull dir que no ho negaré, a mi me va fer especial il·lusió i especial gràcia que a mi m'interpretés la Diana, jo sí que l'havia seguit. Jo soc molt fan de Valeria i, per tant, ostres, la Valeria en parada, Patricia, no?

Clar, és que, de fet, clar, per algú de Barcelona que vingui una actriu tan coneguda a interpretar-te, Costa d'imaginar, no? Són unes circumstàncies molt concretes. Per tu interpretar algú tan proper o tan accessible, diguem-ne, no és allò. Mira, hi vaig interpretar la reina d'Anglaterra. Difícilment et dirà alguna cosa, la reina d'Anglaterra. Aquí la Patricia Playa te la pots trobar a la Baixa Empordà o a un parc aquàtic o on sigui. Això canvia la manera d'afrontar-ho?

No canvia, o sigui, sí que hi ha cert grau de respecte també pel que estàvem tractant i explicant, però jo tenia cert marge perquè també jo crec que van decidir també posar-li el nom de Daniela per intentar que el públic a l'hora de veure la pel·lícula no estigués com pensant tota l'estona quines semblances i diferències podria haver-hi amb la Patricia i seguissis més la història. I a mi això com a actriu també em permetia de posar-hi també una mica el meu gra de sorra i de. En aquesta història, la meva manera i la meva interpretació sobre el guió que jo tenia. De fet, a la pel·lícula,

ara potser m'equivoco, però crec que només es manté un nom, que és el de Josep Lluís Trapero, la resta tots canvien. Una mica l'objectiu és aquest, que no es faci tant el paral·lelisme que es pot fer fàcilment a casa nostra i que la gent gaudeixi més en general

de la història. Sí, jo crec que sí, i també perquè en aquell moment, pel públic general, és veritat que la figura de Trapero era la figura com més. Reconeixible d'alguna manera, que la gent també va conèixer el Major en aquell moment, crec que també pel gran públic va ser quan es va fer com més famós, i suposo que per això li van mantenir el nom. Però sí que la resta, entre que alguns són barreges de diverses persones, i tot, jo crec que van intentar. Com que la gent pogués acostar-se més a la història i en aquest minut a minut que explica Kronos, més que intentar recrear persones reals perquè llavors estiguis més pendent d'això que no pas de l'altre.

Tu, Patricia, ho deia la Diana, diguem que vas agafar molta prominència, evidentment, en la gestió dels atemptats, però després vas ser la cara visible del govern. Ara has tornat a Mossos.

He tornat a la cuina, que és el lloc on m'agrada estar, que és de Portes de Ninja, perquè certament jo em vaig fer una cara coneguda pel gran públic quan feia de portaveu del govern, però durant uns dies després de l'atemptat també es va focalitzar un cert focus en mi. En realitat jo era la cara que hi posaven, però la feina de comunicació va ser d'un equip, és d'un equip de comunicació, d'un gabinet de premsa, que crec que a més a més està molt bé que se li reconegui la feina feta perquè no acostuma a ser així. Què és més complicat, treballar als Mossos o al Govern? Home, jo crec que podria dir, sense poc equivocar-me, que els reptes a mi m'agraden, vull dir que feines fàcils n'he tingut poques. En tot cas,

ara has tornat als Mossos d'Esquadra, això al cos, que es faci una pel·lícula sobre els atemptats, com ho has rebut? Sé que és molt difícil de generalitzar, però l'ambient era de, ai, mira, està bé que es reconegui la feina que van fer, o hi ha hagut també gent reticent de dir, ostres, no volem ser protagonistes?

Mira, jo crec que hi ha un element que és bastant significatiu i és que en el moment en què la productora es posa en contacte amb nosaltres per dir que farà aquesta pel·lícula, aquesta productora, com tantes d'altres, nosaltres li donem exactament el mateix tracte que a qualsevol projecte audiovisual. Però a ells ens trasllada una petició i és que necessiten un número important d'extres i, per tant, sí, hi volem participar, i com a cos. Llavors, nosaltres tenim clar que com a institució pública els Mossos no estan per sortir a les pel·lícules, tenen feines, no dic ni més ni menys importants, però sí que dedicades a altres àmbits, evidentment. El que sí que fem és, a través dels nostres canals de comunicació interna, dir-los al conjunt de les Mossos i els Mossos que si en el seu temps lliure, quan no treballin en aquests torns, els interessa, hi ha aquesta possibilitat, perquè, de fet, En Mossos hi ha molta gent, són més de 18.000 persones, per tant, ja n'hi ha que es dediquen al teatre, que fan funcions, fins i tot alguns que fan cine, i vam pensar, home, doncs realment, si necessiten tants policies, nosaltres en tenim un gruix important, doncs els oferim aquesta possibilitat. I vam desbordar de peticions de Mossos i Mosses. O sigui, tothom va voler. Exacte, una part molt important de gent va voler participar. També és cert que jo, per exemple, en el meu cas concret, vaig voler guardar distància des del principi, és a dir, entenc i respecto molt la creació audiovisual o la creació literària i jo no volia interferir de cap manera en el sentit de. No et van demanar, escolta, això com ho vau fer? Em van preguntar alguna vegada, però vaig dir, fem una cosa, si no m'agrada us ho canviaré tot, si m'agrada em diran que m'he involucrat més en aquest projecte que en d'altres i per tant, sentiu-vos lliures, feu el que vulgueu i jo també em podré sentir lliure de dir si m'ha agradat molt, si m'ha agradat poc o de no pronunciar-me. Sí que és cert que en el cas de la Diana, per exemple, ella interpretava a mi o la meva figura i jo vaig pensar que quan ella m'ho va demanar que sí que era interessant, que em veiés, que sapigués quin era el meu to, la meva manera de fer, a mi em va fer il·lusió. A les converses amb la Patricia,

Diana, em va sorgir algun canvi, alguna cosa? Mira, això no ho anàvem a fer així, però ho farem així perquè veig que ens hem d'adaptar més a la realitat que no, com s'havia previst en el guió inicialment.

De la conversa amb la Patricia jo crec que va sorgir com una mica el caràcter del personatge de la Daniela, també no només parlant del 17 d'agost sinó parlant una mica de la seva experiència dins de Mossos perquè a mi m'interessava molt el seu punt de vista tenint en compte que és una persona que no. No és policia, no forma part del cos, vull dir que al final és una periodista en un món de gent uniformada i que també bastant masculina, segurament, i que hi va entrar molt jove, i m'interessava molt això com per entendre una mica aquest caràcter del personatge. En el dia que la trobem, que és el dia dels atemptats de Barcelona. I després, bueno, el tema dels mòbils, veure-ho en directe, això m'agrada molt, per dir, d'apostar-ho fins al fons i de dir, crec que els dos mòbils han de sortir tota l'estona. Portar sempre dos mòbils a la mà. El personal. Que també una mica això és el que li passa a la Daniela, que té aquests dos mons, que té la vida familiar i la vida laboral, que també s'ajunten en aquest 17 d'agost i els ha d'anar gestionant com pot, doncs que també estan traslladats en aquests dos mòbils.

Això és així. A la pel·lícula es veu aquesta tensió, aquesta dicotomia, de dir, hòstia, estic a un parc aquàtic allà, tots tan feliços, i de cop i volta s'ha acabat la jornada de festa. És així. Això és així. En aquests moments d'emergència, és lògic pel policia, però també per la gent que està al voltant dels policies, que la vida va molt condicionada.

Sí, evidentment, quan tu treballes, jo crec que, encara que no siguis policia, però si treballes a la policia, igual que si treballes al servei d'emergències mèdiques o igual que si treballes a bombers, saps que en qualsevol moment pot haver-hi alguna emergència que t'obligui a condicionar el teu dia a dia, la teva rutina, forma part de la feina.

Una altra de les coses que veiem molt a la pel·lícula és l'atenció del moment, lògic, és a dir, acaba de passar un atemptat, ningú sap ben bé què està passant, com els Mossos reaccionen, això també ho hem parat fora de micro, els veiem molt vulnerables, els Mossos. No sé si aquí potser hi ha una mica de llicència també per traslladar a l'espectador aquesta emoció. Tu que els has vist treballar.

Home, igual això no em pertoca dir-ho a mi i la Diana ho pot dir-ho més bé, però clar, haver de traslladar, de compactar, de condensar amb dues hores de pel·lícula, tantíssimes emocions, tantíssimes reaccions, t'obliga per força a alguns trets, suposo, a augmentar-los, a exagerar-los un pèl. Certament, a la pel·lícula, per exemple, se'ls veu plorar molt, parlant clar, Jo, amb els més de 20 anys que fa que treballo a la policia, treballant, o sigui, davant de gent i treballant, no he vist mai un mosso plorar. Sí que m'han plorat o hem plorat amb algun company després de, no?, a soles i allò en un espai molt íntim. Bueno, jo crec que forma part d'aquesta llicència dramàtica.

I també no ha de ser fàcil, Diana, també traslladar com a actriu. La calma que ha de tenir un centre de control davant d'una amenaça, o a més d'una amenaça, davant d'un atemptat, però a la vegada també demostrar que hi ha un punt d'emoció, no sé si això també era un dels reptes de la pel·lícula, aquesta contenció, perquè estem en un lloc on es requereix calma i ordre, però per dintre els nervis de la Patricia i tota la gent que hi havia al voltant havien de ser màxims.

Sí, aquesta tensió el director, el Fernando, va voler traslladar-ho amb tothom, amb tots els personatges. A més, a mi, per exemple, no em tocava mai estar com a primera línia i moltes vegades em feia pujar el nivell de tensió per intentar com a nivellar-ho amb tota la pel·lícula. I jo crec que el que també comentàveu abans del tema de plorar, crec que una de les coses que també volia ensenyar el Fernando és que. Diferenciar com aquesta pel·lícula d'aquestes pel·lícules més policials que potser estem acostumats amb americanes en què són personatges com molt heroics com que sembla que no els hi passi res per dintre doncs ensenyar en moments molt concrets els personatges sobretot quan estan més sols o no amb aquesta tensió tan alta de moments d'escape on tota aquesta tensió s'allibera i surt.

Els humanitza realment, això està bé perquè. Perquè si no costa de veure aquest costat humà dels policies.

Tu ara, Patricia, passejant per aquí a les Rambles, avui, clar, estem passejant, aquesta gravació la fem al migdia, tenim molts turistes encara a Barcelona, moltes obres, les Rambles estan irreconeixibles, però tu què sents quan passeges per aquí? Inevitablement, per tu, sempre aniran vinculades als atemptats?

Jo ho recordo cada vegada que passo per la Rambla, perquè a més a més no és un trajecte, no és un recorregut que jo faci habitualment, i per tant entenc que si el fes cada dia no seria així, però jo puc baixar la Rambla, no ho sé, 10 vegades l'any, potser no més, i sempre que hi passo, evidentment em ve al cap, aquell 17 d'agost.

I per tu, Diana, ¿ha canviat el significat de la Rambla? Fent la pel·lícula, veient molt més de prop la història dels que ho van patir en primera persona, també. Perquè tu no ets de Barcelona, per tant, tampoc deu ser un lloc habitual per tu. No sé si ha canviat el significat d'aquest.

No, però és veritat que és un lloc que hi passava molt. Per mi, més que les Rambles en si, són els pilons. O sigui, ara per exemple aquí davant que tenim tres pilons, els pilons em fan veure que és una cosa que ha canviat de la nostra ciutat, que és un paisatge que ha canviat i que ha canviat a Rambles dels atemptats. Llavors això sí que és una cosa que em fa vincular-me justament amb aquell dia, no sé si amb la pel·lícula, de moment suposo que encara és amb el dia dels atemptats.

La polèmica està tenint molt d'èxit. Ha tingut una estrena fulgurant. Esperàveu que això passés? Teníeu por que als seus esdeveniments tan recents hi hagués gent que preferís no veure-la? No sé si això ho havíeu parat una mica amb l'equip.

No ho sé, o sigui, sí que sabíem que era una pel·lícula que generaria interès i també alhora, bueno, aquest mateix interès, com que cadascú tenim les nostres memòries d'aquells dies i és recent, doncs d'alguna manera jo crec que sabíem que, bueno, que cadascú ho miraria des del seu prisma i que potser. O trobarien a faltar o els agradaria més o menys, però que seria una pel·lícula que generaria interès, jo crec que sí.

Era inevitable que una pel·lícula d'uns fets tan recents generés també alguna crítica d'alguna persona afectada, n'hem llegit a algunes xarxes socials, criticant que s'han ensenyat coses molt doloroses per a algunes famílies afectades. Enteneu que això pot haver generat aquest petit malestar, petit o gran malestar en algunes persones?

Sí, jo és veritat que també estic com molt tranquil·la perquè sé que el Nacho Carretero i l'Arturo Lezcano, que són els investigadors, els periodistes que van recollir com tota aquesta informació a partir de la qual s'ha fet la pel·lícula, han contactat molt amb la UABAT, amb l'Associació de Víctimes, i han parlat molt i que també des de la productora han intentat contactar molt amb ells i ensenyar-los la pel·lícula abans i com molt estar al seu costat. Òbviament, a partir d'aquí entenc que certes imatges poden. Poden generar malestar, però crec que justament Kronos intenta allunyar-se una mica del morbo, d'ensenyar a les víctimes i que potser hi ha gent que justament critica que potser no se les veu prou, però jo crec que està bé intentar recordar aquests fets, les víctimes òbviament hi són, però no ensenyar morbositats i no ensenyar una cosa com més groga.

Tu, Patricia, et consta si els Mossos ja havien rebut peticions o propostes d'altres projectes per fer alguna cosa al voltant dels atemptats i no ha tirat endavant? Incomptables.

Però no que no hagin tirat endavant, eh? És a dir, tant llibres com podcast, com telefilms, com. S'han fet moltíssimes coses. No, però nosaltres, des de treballs d'investigació, o sigui, rebem. Moltíssimes peticions cada setmana. De fet, hi ha algú a l'equip que es dedica només a això, a les peticions de productores de cinema o de sèries de televisió. I una part molt important tenen a veure amb els atemptats del 17 d'agost. I es denega?

Ajuda quan el projecte no es veu clar o quan sembla que pot anar més cap a un costat que cap a l'altre? I això com es gestiona, des de Mossos? Bueno,

hi ha diferents nivells de peticions, també diferents nivells d'implicació en funció del tipus de projecte, però, clar, també hi ha moltes fases. És que hi ha gent que té una idea i el que necessita és que algú amb coneixement policial l'ajudi a quines paraules. Llavors hi ha qui ja ha fet el guió i necessita que el revisis. Llavors hi ha qui, evidentment, intentem donar sortida a tot, però a vegades és. Qui només té una idea, a vegades sí que li diem, escolta, quan el projecte no sigui tan embrionari, quan hagi pres una mica més de forma, t'ajudarem en el que puguem, però de moment, saps? És que si no, no donaríem l'abast.

Volíem acabar la passejada en aquest mosaic, espera que no ens atropellin, passem ràpid, perquè aquí hem d'anar esquivant gent, obres i cotxes. Volíem acabar aquí amb el mosaic de Joan Miró, Que la pau et cobreixi, oh Ciutat de Pau, 17 d'agost de 2017 a les 4.50. És l'homenatge, el record per les víctimes, aquí amb aquestes pilones que deia la Diana, que han quedat una mica de tot plegat. Quin és el llegat que deixarà la gestió de tot el que es va fer? Creus que se n'han après coses? Sí, jo crec que. Perquè vau rebre molts premis, però com vau explicar, com vau ajudar la ciutadania a entendre, la Diana llavors vivint-ho des de casa, jo, els altres.

Sí, sí, a nivell de comunicació realment va ser, parlant clar, va ser al·lucinant, i és fort com encara avui. La quantitat de treballs de final de grau, TFGs o TFMs que van sobre la comunicació dels atemptats. Vam aprendre coses, vam aprendre també que hi havia coses que es podien fer millor, sempre hi ha coses que es poden fer millor i jo crec que també vam treure una imatge molt bonica que és aquella de la manifestació de la gent sortint al carrer dient "no tinc por".

Doncs Diana Gómez, Patixa Plaja, ens ha fet molta il·lusió compartir amb vosaltres aquesta passejada en aquest lloc, que ara fa nou anys va ser un punt de dolor, un punt de drama, un punt de tristesa, i que nou anys després, a través de la pel·lícula Kronos, el podem tornar a recuperar i veure com hi va haver gent que s'hi va jugar els nervis, el físic i l'emoció per poder ajudar. A superar-ho. Enhorabona per la feina i fins la propera, Diana.

Patrícia, moltes gràcies. A vosaltres, gràcies a tots dos.