Com ens hauríem d'informar en l'era de la immediatesa? Aquesta és la pregunta que llança la periodista barcelonina, actualment al capdavant dels "Matins" de TV3, que ens visita per presentar el llibre "Una casa sense diaris" (La Campana, 2026). L'autora ens convida a fer una dieta informativa conscient per evitar l'estrès: "És important seleccionar dos o tres mitjans i no informar-se a llocs com TikTok. En un diari de paper tenim una portada que jerarquitza i articles que posen context, i en el món digital hem de fer aquest mateix exercici", afirma. A partir d'històries personals, Oltra analitza com ha canviat el periodisme en les darreres dues dècades amb un relat que fuig de la nostàlgia per reivindicar el valor de la premsa, que s'allarga més enllà de la simple lectura.
La lluita contra l'aïllament i la tirania dels egos centra la reflexió del músic de Manlleu, que ens visita per presentar el seu nou disc, "Ritual d'expropiació". L'artista critica la deriva de les xarxes socials i la competició constant per la rellevància: "Instagram és un gran altaveu d'egos que ens aïlla. Si només parles de tu, no pots escoltar i tothom s'acaba creient molt important. Hem de buscar espais on l'ego es dilueixi", afirma. En aquest nou treball, Roma abraça l'electrònica i s'obre a una proposta escènica on també balla i teatralitza les seves cançons. Una conversa on repassem una trajectòria marcada per quatre anys de vida a Mèxic i per col·laboracions amb artistes com Judit Neddermann, Alessio Arena o Rita Payès.
La desaparició del circuit de sales a Barcelona i la crisi de la música en directe centren la denúncia de Lalo López, el gran divulgador de la música d'arrel afroamericana i l'ànima darrere de la mítica Fundación Tony Manero. L'artista alerta sobre la pèrdua de proximitat amb els músics i critica el format actual de la indústria: "Odio el concepte dels esdeveniments, que és el que ens venen ara. Apareix un artista cantant durant 20 minuts i no hi ha banda ni músics", lamenta. López es pregunta on tocaran les noves generacions si el teixit de sales continua desapareixent, una realitat que combat a peu d'escenari amb els seus nous discos en solitari. Una conversa sobre la supervivència del funk on també repassem la seva gira amb el Barcelona Districte Cultural, en què l'artista fa el pas definitiu d'atrevir-se a liderar el xou i cantar.
És el repte personal que s'ha marcat Bruno de Fabriziis, el músic del Poblenou darrere de Mama Dousha, que ens presenta el seu treball més sincer: "Tothom té raó". L'artista confessa que li costa expressar aquest sentiment de forma directa: "A la meva parella, per exemple, li faig cançons. No passa res, m'hauré de desconstruir i aprendre'n", explica. I a les cançons del seu nou disc, tal com ens diu, és on l'amor hi apareix multiplicat: des de la parella i els amics fins a la mateixa autoestima. En aquesta nova etapa, el de Poblenou prioritza la veritat per sobre de l'èxit de "Rikiti", signant el seu àlbum més sincer en una conversa on repassem la seva biografia emocional i el camí que el va portar, finalment, a atrevir-se a cantar.
Com afecta el fet de ser una persona ansiosa quan arriba la descendència? D'aquesta premissa neix la reflexió de la periodista barcelonina, que ens visita per presentar el llibre "La mare dels ous" (La Campana, 2026): "Les persones ansioses som altament performatives, no ens permetem estar amb el cervell desconnectat. Quan tenim descendència, estarem hiperfocalitzades en aquella criatura i no ens permetrem caure", explica. Amb ella analitzem en clau d'humor què passa realment un cop ha nascut el nadó -en el seu cas, el seu fill Guillem- i parlem de maternitat, de la seva relació amb la música -atenció la seva història amb Alicia Keys- i de com es construeix un bon ambient de treball com el que explica que regna al programa "La solució" de Catalunya Ràdio, que ella dirigeix i presenta.
La catalanitat i la identitat de gènere centren les reflexions de Ferran Pi, una de les tres veus del grup FADES, que ens visita per presentar el nou senzill "Treu-te el bikini", compartit amb l'enigmàtic trio FBOYZ. El de Palma analitza l'estat de la llengua: "La catalanitat ha estat acceptada i, a Madrid, es veu com quelcom 'trendy', un fet perjudicial i beneficiós alhora", afirma. Una conversa on també aborda l'auge de l'hiperconservadorisme en relació amb el col·lectiu LGTBIQ+ i l'hostilitat que nota: "És cert que Barcelona és un paradís, però més enllà em preocupa". Amb ell explorem la trajectòria d'una de les formacions referents de la nova escena dels Països Catalans.
La disciplina i el silenci de la matinada són part del motor creatiu de l'actriu i cantant de Sant Boi de Llobregat: "Em llevo molt d'hora, de 6 a 8 del matí, perquè és el moment en què tothom dorm i ningú molesta. Hi soc jo sola amb el meu cafè, l'ordinador i el piano", explica. L'artista ens visita per repassar una trajectòria que uneix el teatre independent dels seus inicis amb el retorn de Pastora, que celebra una xifra rodona amb el disc "25 años buscando follón". Un treball on ella i Caïm Riba revisiten el seu repertori amb les veus de Santi Balmes, Maria Peláe, Ladilla Rusa, Pedro Guerra o Macaco, qui va ser clau en els seus inicis. Durant la conversa, recordem uns orígens marcats per la incomprensió familiar cap a la seva vocació i sentim també veus del mateix CaÏm Riba i de la seva amiga i creadora teatral Carol López.
El músic barceloní afronta el 2026 amb un sol concert en tot l'any. Serà el 25 d'abril al Sant Jordi Club, la cita més ambiciosa d'una carrera que ja supera el quart de segle i que s'ha cuinat amb una paciència que pot semblar contracultural: "Sort que els meus primers discos no s'han sentit mai i van passar només entre col·legues. Que el primer disc d'un artista d'avui hagi de ser increïble i tenir hits i vídeos professionals em sembla que és no deixar créixer els xavals", reflexiona. Amb ell parlem d'aquesta trajectòria de fons i de com, després de vint-i-cinc anys, ha arribat al seu moment més massiu sense perdre l'essència. Una conversa que completem amb les veus de companys de viatge com Jordi Lanuza (Inspira), Jordi Casadesús (La Iaia i músic del grup actual de Vallvé), Quim Carandell (La Ludwig Band) i el director del festival (a)phònica, Francesc Viladiu.
El músic de Vidreres torna a la primera línia amb "Ara", un disc que neix d'una necessitat: tornar a perfilar una identitat musical que, confessa, començava a sentir desdibuixada. Però més enllà de la novetat discogràfica, Pérez posa sobre la taula el seu malestar sobre el funcionament d'una indústria que coneix molt bé: "Tothom està indecís, les ràdios no saben què volen, però el que em preocupa de veritat és que la meritocràcia està desapareixent", denuncia. Amb una trajectòria que suma ja 200 cançons creades per a altres és la mà darrere de fenòmens com "Supermercat" de Lildami o "Tot el que ens queda" de Ginestà, Pérez no entén les noves regles del joc: "Com pot ser que fent números grossos d'escoltes i de públic, hi ha llocs on no m'hi volen? Abans, si una cançó tenia potència, era un hit. Ara no n'hi ha prou amb fer una bona cançó per arribar a segons quins llocs. Ho deixo aquí".
L'ex Da Souza viu un moment de plenitud creativa des de la rereguarda, lliure del focus i de ser el centre de totes les mirades: "Quan havia de donar la cara em costava molt. Ara és fantàstic perquè encara faig música, però les entrevistes les fa l'artista", confessa. Aquest reconeixement a la seva tasca a l'ombra arriba la setmana vinent amb el premi Joan Trayter de la revista Enderrock al millor productor de l'any. Amb ell repassem una trajectòria que va arrencar el 2013 amb "Flors i violència" i analitzem el seu tàndem amb l'artista Maria Jaume, amb qui ha signat a mitges els celebrats "Nostàlgia Airlines" i el recent "Sant Domingo Forever".
Per a la cantautora de Vilassar de Mar, la música és un canal doble que va de la intimitat més profunda a la resposta col·lectiva: "El retorn que tenim els artistes és espectacular. Per mi és sanador i catàrtic treure una cançó tan íntima i, a la vegada, és molt bonic allò que et torna en forma de comentaris a xarxes o als concerts", explica. Cançons que són com un missatge en una ampolla, com l'acabada d'estrenar "Llibert", que és un homenatge al seu avi. Una conversa força emotiva on repassem la seva precocitat musical i que compartim amb les veus del saxofonista Genís Bou, la seva germana Meritxell Neddermann i el mariner Agustí Martín, amic íntim de l'avi.
La comunicadora i creadora de contingut de Blanes no compra les mitges tintes com una opció a xarxes socials: "Quan parles amb gent que no es mulla", afirma, "el seu argument sol ser el de les portes que se li podrien tancar. De quines portes parlem? Perquè potser jo no les vull obertes". Amb ella analitzem la política des d'una òptica generacional i parlem de les diferències de codi entre les xarxes i els mitjans tradicionals. Malgrat tenir la carrera de magisteri, la Laura no ha exercit mai de mestra, una decisió que s'explica per una pulsió comunicativa que, com els altres convidats diuen, porta a la sang.
El divulgador Dani Jiménez reivindica la ciència com un acte de pura dissidència: "El científic respon a un personatge rebel, és com l'estrella del rock o del punk. A Galileu el titllen de boig i gairebé el cremen. Això només ho pot fer algú que va a la contra", afirma. Al seu nou assaig, "Univers rebel", Jiménez aposta per l'emoció com a motor de coneixement i per una recerca pública potent. Amb ell mirem de trencar el mur que separa les ciències de les humanitats i ens endinsem en la física quàntica per desxifrar teories tan fascinants com la del famós gat d'Erwin Schrödinger, físic i Premi Nobel.
Veníem d'un reguitzell de convidats mallorquins amb el bitllet de tornada a la butxaca, però el guionista i humorista de Palma trenca la tendència: ell viu a Barcelona i no sembla que tingui cap intenció de tornar a casa. Amb ell parlem de la "mallorquinitat" des de la distància i del seu llibre "Manual per infiltrar-se malament", on utilitza casos reals de policies infiltrats per analitzar com es construeix qui som: "Des de ben petit que m'ha interessat la identitat, la gent que en construeix una de falsa m'ha anat molt bé per estirar el fil", explica. Una reflexió que combina amb el guió d'actualitat a l'"Està passant" i l'exigència de l'stand-up, dues disciplines on l'humor és l'eina per entendre el món.
Veníem amb la idea de parlar de teatre, però ens hem trobat amb una artista que respira, sobretot, a través de les cançons. Per a Tarrats, la música és un pilar innegociable: "La meva vida sense música no pot existir, és una manera d'entendre qui soc", afirma. Però calma, també parlem de teatre, perquè aquests dies la veiem sobre la sorra de La Biblioteca de Catalunya amb "En la mesura de l'impossible", un text de Tiago Rodrigues que ens submergeix en els dilemes del món humanitari. Amb la barcelonina recordem també els seus inicis com a veu de l'SP3 i el seu pas per la mítica "Ventdelplà" per saber com va viure la popularitat durant la seva preadolescència.
El comediant vigatà Galdric Plana Masoliver, conegut com a Godai Garcia, troba en el paisatge un refugi contra la monotonia de l'edat adulta: "A mesura que ens fem grans, tot és cada cop més pla. La natura és l'única cosa que em desperta eufòria i, alhora, intimitat. Com deia Roger Mas, mística domèstica, afirma. Amb ell parlem d'aquesta connexió vital i de l'estrena, la setmana que ve a l'Espai Texas de Barcelona, d'"Eix transversal", un espectacle de comèdia que comparteix amb l'humorista Alba Segarra.
La periodista tarragonina ha passat de ser una de les prescriptores literàries de referència a Catalunya Ràdio a publicar el seu propi debut: "Els moixons" (La magrana, 2026). Un llibre que és un híbrid entre la crònica periodística, el relat i l'autobiografia on la nostàlgia només s'utilitza com a eina per construir un present lluminós: "Jo estic escrivint sobre mi, utilitzant les dones del llibre per parlar de mi. És un recorregut sobre les meves pors i aquestes dones em serveixen de mirall", explica. Amb ella parlem d'aquest canvi de rol i d'un text ple d'aforismes on, en certa manera, la literatura li torna el favor després de tants anys dedicada a la divulgació. Imperdible, per cert, el seu programa de Catalunya Ràdio "Les dones i els dies".
L'imaginari d'Ouineta és el d'una dona que fuig del rol de diva convencional per abraçar un personatge disruptiu que genera, sovint, fascinació i incomoditat. Darrere d'aquesta proposta hi ha la cantant i coreògrafa Marta Ros, una artista que busca trencar: "Connecto amb persones com la també coreògrafa i ballarina Mabel Olea, amb això d'apropiar-te de formes per deformar-les. M'agrada entendre que no som aquestes estructures", explica. Amb ella parlem de "Ouineta verificada", el seu primer disc llarg que s'estrena la setmana vinent i que inclou col·laboracions de Ben Yart i Mushka..
L'exmembre d'At Versaris té clar que el rap ha deixat de ser una feina per convertir-se en un espai de llibertat absoluta: "Tot el que faig amb Extraño Weys ho poso al sac comú", afirma. La seva feina com a llibreter li permet crear sense les pressions de la indústria i facturar discos que s'escapen de les dinàmiques comercials actuals. Amb ell parlem d'aquesta independència creativa i de la celebració que prepara per al 20 de març a la sala Paral·lel 62, una festa en què els grans noms del rap en català compartiran escenari amb sonoritats tan diverses com les d'El Petit de Cal Eril, Remei de Ca la Fresca o OKDW.
L'actor barceloní admet que, de vegades, la feina s'escapa del guió: "Algunes de les meves parelles han sorgit de la ficció", explica recordant que, de jove, és habitual fer el primer petó davant la càmera o a un escenari abans que a la vida real. Però aquest vincle també apareix fora de l'amor romàntic i li passa ara amb Marta Angelat a "Una festa a Roma", dirigida per Clara Segura: "Llegint el text, ja estimava la Romina i la Marta", diu sobre la seva mare a l'obra. Amb ell repassem l'èxit de "Nico & Sunset" -la primera websèrie feta al país ara fa 12 anys- i la pel·lícula autobiogràfica que està escrivint actualment amb el guionista Guillem Dols.
"Si no fos pel Lluís, potser encara estaria fent el disc. Tenir una persona així a la vora m'ajuda moltíssim. Ara bé, jo crec que també l'ajudo a frenar i a entendre quan s'ha de parar, perquè ell no té límit". Així descriu la mallorquina Maria Jaume la seva relació creativa i personal amb Lluís Cabot, parella sentimental i productor de la seva música. "Sant Domingo forever", acabat de publicar, es presenta com el més conceptual de la seva carrera i referma el camí que ja va obrir amb l'anterior "Nostàlgia Airlines". Amb ella parlem de l'enyorança de l'illa, del desig de tornar algun dia al poble i de com s'ha espolsat de sobre el complex d'aquella "indie girl" que va arribar a Barcelona amb divuit anys: ara, Jaume celebra obertament la seva passió pel pop i, nosaltres, la seva maduresa creativa.
"Quan de petita vaig veure 'La història interminable' a la tele, em va calar molt fort. Tenia la sensació de ser dins de la història, de creure-m'ho de veritat, i això m'ha marcat com a actriu. És un joc que practico sempre". Amb aquesta premissa, l'actriu de Badalona no va parar fins a pujar dalt dels escenaris, primer com a figura clau dels musicals i ara consolidada en tota mena de formats. Repassem amb ella una carrera que no s'atura: des del teatre amb "Kramig" o l'exitós "You say tomato" que ja prepara una segona part, fins al cinema amb l'estrena de "Balandrau" i la pantalla petita, on protagonitza la nova aposta del 3Cat, "Departament Amades".
"La joventut està identificant-se amb uns valors d'extrema dreta molt perillosos i diuen obertament que són antifeministes", alerta Mireia Matoses. Segons la cantant, per a molts joves avui dia l'acte de rebel·lia és, precisament, ser de dretes. Són algunes de les reflexions d'una de les veus de Malifeta, que al costat d'Arnau Giménez ens presenten el seu segon disc, "Brega". Un àlbum festiu i polític a parts iguals que funciona com un remei contra una societat reaccionària i nostàlgica d'èpoques passades que les seves lletres retraten amb punteria. "Va davant el rei Borbó, Felip VI el camallarga, darrere la confraria de la toga negra, cowboys de la rojigualda", diu la lletra de "Processó", la cançó que obre aquest nou treball i que deixa ben clara la seva declaració d'intencions.
És difícil captar públic? Hi ha cap fórmula màgica? "Personalment ho trobo complicat. Sempre que amb la companyia hem intentat una operació per atraure públic, no ens n'hem sortit. I quan no ho hem intentat, ens ha sortit sense voler", respon el dramaturg. Un dels fundadors de La Calòrica defensa que el teatre no és obligatori per a tothom, però té clar que, si vols anar-hi, segur que trobaràs una forma que t'encaixi. Amb ell parlem d'una trajectòria que en només quinze anys ja ens ha regalat un nombre imponent de textos teatrals. També del seu pas per l'Institut del Teatre, on va néixer la llavor d'una de les companyies més imprescindibles de Catalunya.
De nena, a la seva natal Londres, la música i la lectura van ser el refugi de Louise Sansom, una etapa marcada per la solitud que més tard entendria a través d'un diagnòstic de TDA combinat: "Considero que la música em va servir de flotador", explica sobre uns orígens que han definit la seva mirada com a professional del sector. Lluny de la competitivitat ferotge que sovint impera en la indústria, la fundadora de Hidden Track Records defensa que el món de la música també es pot construir des d'un lloc bonic i col·laboratiu. Repassem amb ella una trajectòria de gairebé deu anys al capdavant d'un segell que ha publicat artistes com Anna Andreu, Mar Pujol o la seva parella, Ferran Palau, i analitzem com la seva manera de ser ha acabat creant un dels projectes més singulars i cuidats del nostre panorama musical.
Per a Pol Solernou, el creador de contingut darrere del perfil @elpolyklin, la democratització de l'humor digital té una cara B: "Quan un concepte com el mem es fa "mainstream", els que en fem acabem sentint una mica de 'cringe'. És llavors quan ens veiem empesos a evolucionar del mem cap al "shitpost" o el "brainrot"", reflexiona sobre la necessitat de buscar constantment nous codis. El periodista barceloní, que ha passat per programes emblemàtics com l'"APM", ens visita per analitzar les mutacions de la cultura d'internet i per parlar-nos de les seves altres grans passions: el Barça i l'anime.
Per a Valèria N. Saurí, el títol del seu segon disc llarg és una invitació a revisar com ens mirem a nosaltres mateixes: "Volia posar èmfasi en l'única mirada que una mateixa pot controlar, que és la pròpia. Sovint tenim un filtre que es pot treballar", reflexiona l'artista darrere de Ven'nus. Amb "mai vista trista", la sabadellenca bascula entre l'indie, l'electrònica i el folk per construir un relat sobre la consciència personal i dibuixar mons esperançadors tot i la realitat per la qual transitem. Durant la conversa, també analitzem la seva relació amb la indústria dels directes i la necessitat que els escenaris s'obrin -de debò- a nous gèneres i sonoritats.
Per a Clara Viñals, el pop és un trencaclosques on el repte és trobar paraules noves per explicar els sentiments de sempre: "Has d'intentar fer metàfores originals tot i que sigui complicat, perquè en el pop ja s'ha dit tot. Això, per mi, és un al·licient", explica la veu de Renaldo & Clara. A les portes de publicar el seu cinquè disc llarg el proper mes de maig, l'artista lleidatana ens parla de l'art de fer cançons com un joc que practica des de petita. En aquesta conversa també abordem la seva recent maternitat i com aquesta nova etapa vital conviu amb els dubtes i la pulsió creativa d'algú que fa una feina prou volàtil com la seva.
Per a la trompetista i cantant d'Avinyó, el jazz no hauria de ser un terreny reservat per a uns pocs, sinó un espai d'experimentació obert a tothom: "Entenc que pot fer una mica de por per la incertesa de què t'hi trobaràs, però t'hi has d'atrevir. És com quan tastes un plat en un restaurant que potser no et convenç, però ja hauràs tingut l'experiència", reflexiona. Amb quatre àlbums a l'esquena, l'artista ens presenta "Panical", un treball conceptual construït al voltant d'aquesta flor de card que reivindica la bellesa d'allò que és diferent, malgrat que, d'entrada, pugui semblar que no encaixa. Parlem amb ella de com perdre la por a estils musicals desconeguts i de la feina mental i física que hi ha darrere del seu instrument.
El panorama musical del país sembla haver obert la porta a allò que els de "Pausa" anomenem "trencadissa sonora", una mirada que entusiasma Cesc Valverde, conegut artísticament com a Xicu. Amb la publicació de "Listen", el seu disc més inspirat, el músic juga a buscar els límits entre la calidesa del pop i aquest embrutiment sonor: "Tant de bo això passés més. Segur que sempre hi ha hagut gent amb aquesta mirada, però ara per fi se'ls està donant visibilitat", afirma. Durant la conversa parlem d'utilitzar la tristor com a motor d'escriptura, de la importància de cuidar el cos per mantenir una ment preclara i de la feina d'un artista que, a banda de compondre, ha polit el so de bandes com Ginestà, Flashy Ice Cream o Triquell".