
Ens visita el creador i codirector d'una de les sèries del moment, "Ravalejar". En aquesta nova hora de conversa ens plantegem fer una foto del barri on va créixer, contrastant els prejudicis que arriben des de fora amb la realitat del carrer: Rodríguez no amaga els defectes de la zona, però tampoc les seves virtuts, demostrant un gran orgull de pertinença. El cineasta ens descriu un barri que va de pressa i on la convivència és sovint difícil, però on el teixit comunitari i la capacitat de supervivència trenquen els tòpics: "Hi ha un sentiment de resiliència que altres barris no tenen. La gent del Raval, els que viuen allà, hi són des de fa molt temps, atrinxerats, i hi ha molta ajuda social per resistir. Crec que altres barris poden transformar-se abans que el Raval", reflexiona sobre una comunitat sotmesa a canvis constants que, malgrat tot, sempre resisteix. Una mirada a la identitat d'aquest gresol de cultures que ja es pot descobrir als quatre primers capítols de la sèrie, disponibles a HBO, i que està previst que arribi a la plataforma 3Cat el pròxim mes de novembre.

Amb el cuiner de Sant Pol de Mar repassem una trajectòria vital i emocional que es trasllada a la seva gastronomia, defensant que cada plat es pot associar a una emoció i un instant determinat. El xef parla del seu procés de recuperació, desmuntant el mite de la creativitat lligada als excessos: "L'any 2013 vaig ingressar en un centre per tractar-me de les addiccions. Un addicte, quan li treuen les substàncies, pensa que mai més podrà crear. Jo pensava una mica en aquells grans cantants que han creat les millors cançons col·locats. Val a dir que des que estic en recuperació he creat potser deu vegades més que quan estava en el moment del caos", confessa amb orgull, recordant també la publicació del llibre "Enganxats" (2023), amb Carme Gasull. Un diàleg on repassem la seva carrera, des dels seus primers passos al restaurant Sant Pau de la seva mare, Carme Ruscalleda, fins a l'èxit al capdavant del projecte "Moments" -que li va valdre dues estrelles Michelin-, reivindicant la cuina catalana i la proximitat sense perdre la curiositat i l'aplicació de cuines de tot el món.

La periodista de Mediona ens visita per reflexionar sobre el paper del periodisme de guerra i posar el focus en aquelles històries ocultes que sovint queden al marge de la informació oficial, com ara l'impacte que té un conflicte en les dones o la cruesa d'un genocidi com el de Palestina en els infants. L'excorresponsal ens explica com la seva pròpia mirada s'ha anat transformant amb els anys, allunyant-se del clixé de la primera línia de front: "A l'Iraq, la meva obsessió era anar a primera línia perquè la meva falsa creença em feia pensar que, si no ho aconseguia, seria una corresponsal fracassada. Vaig fer una crònica que retratava el front a Mossul, però després vaig veure que no explicava res. Més tard en vam fer d'altres de veïns, sobretot de dones, i vaig adonar-me com una gran part del públic prefereix aquest tipus de periodisme", confessa sobre un aprenentatge que l'ha portada a buscar el relat humà. Unes cròniques amb nom propi que s'han recollit a la sèrie documental "Dones en lluita" de Catalunya Ràdio i TV3 i també a llibres com "Dones valentes" (Ara Llibres, 2020), "Aliades" (Ara Llibres, 2023) o el recent recull de textos "Un crit pels infants de Gaza", editat juntament amb Cristina Mas a finals del 2025.

Des de l'any 2009 que el músic de Sant Celoni publica cançons en solitari, però la seva carrera es remunta molt més enllà, des de l'adolescència i els primers grups formats amb Mau Boada i altres músics del Montseny d'on sortirien Zeidun i Moksha, abans de formar part de projectes com The Unfinished Sympathy i La Célula Durmiente. Després d'una trajectòria de picar pedra i de "perdre diners més que no pas guanyar-ne", Joan Colomo no ha perdut la curiositat i es manté al dia dels nous valors de l'escena del país. Confessa que, tot i viure en una espècie de joventut eterna, de sobte pren consciència que ja és una persona gran. Una realitat des de la qual reivindica amb el paper de les noves generacions: "A mi una de les coses que em fascina del jovent d'ara és aquesta capacitat també de fer el que els hi roti, sense vergonyes. És que tant de bo visquéssim en un món de joves, on tothom fos jove! Dels joves m'encanta aquest esperit de revolució i de trencar amb el vell, de matar el pare".

Amb una trajectòria íntimament lligada a les seves cabres i ovelles, el pastor de Riudaura ens visita per passar revista a un sector ramader i pagès que ell mateix veu amb pessimisme, obrint el debat sobre com assimilarem l'aprimament progressiu del sector primari. Ens recorda la dependència absoluta que la societat té de la terra: "Tot allò que menges, darrere hi té un pagès. Encara que sigui el menjar més processat del món, un producte de brioixeria industrial, a darrere hi ha blat que ha plantat un pagès. Per tant, necessitem pagesos per a tot, és a dir, per a viure, i la pagesia del nostre país està molt menystinguda, molt castigada, i pateix molt", adverteix. Una conversa on també ens endinsem en els secrets de la terra, el bestiar i els seus tempos a través de "Camí de cabres", el pòdcast que ell i el fotògraf Martí Albesa presenten, un espai sobre la pagesia catalana que ja té set capítols disponibles al web de Catalunya Ràdio i a la plataforma 3Cat.

El 2027 marcarà els vint anys del debut discogràfic de Xavi Ojeda, conegut artísticament com a Sr. Wilson, productor, cantant i agitador cultural estretament vinculat als ritmes jamaicans. Després de fer incursions en el rap i l'R'n'B, l'artista torna a les arrels del reggae i el rub-a-dub amb el senzill "You own it", una cançó d'amor que ens serveix d'excusa per abordar el complex debat de l'apropiació cultural des de la perspectiva d'un creador blanc: "La cultura de la qual els blancs s'estan apropiant és una cultura oprimida; no existiria si no hagués sigut per l'esclavitud. El que l'afrodescendència i la gent del Carib reivindiquen és la identitat, i que la gent no utilitzi la postaleta de fer-se rastes, anar al gueto a fer-se fotos i tornar a una realitat de privilegi europea", reflexiona amb autocrítica, tot recordant que el gènere neix de l'opressió i el patiment. Un diàleg sincer on també repassem la seva trajectòria, el seu paper com a referent de l'escena i l'encaix d'aquests sons dins el panorama mainstream del nostre país.

La grallera del grup del Baix Llobregat ens visita per presentar "Folk d'extraradi", un àlbum on reivindiquen una música d'arrel oberta, que abraci la diversitat sonora. Tot i celebrar que la música tradicional s'hagi posat relativament de moda, l'artista posa el focus en les derives excloents d'algunes esferes de la cultura popular: "Hi ha aquesta fina línia entre elogiar la teva arrel i trinxar la de la gent que tens al costat, que busca un futur millor venint de països als quals Occident els deu moltíssim. Per a nosaltres, aquesta visió no representa la cultura popular", reflexiona. Una conversa on analitzem la seva evolució musical en una zona geogràfica generalment poc associada a l'arrel. Aprofitem. També, per reivindicar la gralla com a instrument, allunyant-la dels prejudicis històrics que l'han menystinguda.

"Mori el brunch" és una de les noves i encomanadisses cançons del sisè disc del grup de la Bisbal d'Empordà Fetus, liderat per Adrià Cortadellas. El cantant, guitarrista i lletrista principal té clar que la reivindicació de l'esmorzar de forquilla com a element de lluita contra la torrada amb alvocat s'havia de vincular amb el gran problema de les nostres ciutats: "Feia temps que cantàvem i cridàvem contra el brunch i que reivindicàvem els esmorzars de forquilla, però també volíem fer un romanço que parlés d'aquesta gentrificació. I tot i que pot semblar una cançó divertida, és una bona manera de tractar aquest fenomen que continua avançant", adverteix. Aquesta cançó forma part de "Romancer tartera", un treball on la formació documenta el dia a dia de la societat a la manera dels vells romancers abordant temes com el turisme, el feixisme, el racisme, els macrofestivals, les polítiques aparentment progressistes o els policies infiltrats i on recuperen els arranjaments contundents a partir de guitarres elèctriques. Una conversa on també intervenen amics i col·laboradors Les Testarudes, Joan Colomo i Jaume Pla, de Mazoni.

Va ser la primera escriptora d'origen àrab i amazic en publicar una novel·la en català i ara ens visita per parlar-nos del seu quart llibre, "Jura'm que tornaràs" (Univers, 2026), una història sobre l'amor entre dues dones al Rif dels anys vuitanta. L'autora, que va créixer a Vic i ara resideix a Tolosa, aprofita l'altaveu per analitzar els canvis de la societat marroquina en comparació amb la catalana, traçant un paral·lelisme a través de la identitat: "L'orgull que tenen els catalans de la seva pròpia llengua, la seva cultura i història, també el tenim els amazics. Sempre se'ns ha considerat una llengua de segona, però també hi ha hagut gent que l'ha defensada. Ara som més de treure pit, més orgullosos. Hem sortit d'aquell pou i ja no ens mirem des d'una perspectiva inferior. I m'agrada que tot plegat es normalitzi, tant els catalans com els amazics", explica. Una conversa on també repassem una vida molt lligada al trànsit i on descobrim com la literatura la va salvar de la depressió després que la seva família l'arranqués de la seva terra natal i dels seus éssers estimats.

El músic barceloní Lluís Margarit s'ha convertit en un dels grans valors de la cançó actual sota el seu alter ego artístic Irieix, descol·locant i enlluernant l'oient amant del pop i exercint d'hereu involuntari de la cançó galàctica de Sisa o Quimi Portet. Avui ens presenta el seu darrer disc, "Irieix i "el geperut"", un treball on aposta per construir la música des d'un lloc incòmode i abraçant la lletjor: "Mai no he connectat gaire amb la bellesa més estereotipada. Crec que soc més a prop de la cosa del friqui de la classe, amb gust per les coses que sorprenen un mateix i que són una mica estranyes. M'interessa més això que no pas la cosa més "mainstream" com una figura estil Aitana", confessa sobre un procés creatiu que posa per davant l'element sorpresa i que ens arriba farcit d'un humor que amaga els seus traumes: "Són temors que vaig guardant, sempre bromes, sempre bromes", diu a la lletra de la cançó que dona títol al disc. Una conversa durant la qual, a més de repassar les seves fílies artístiques, també descobrim la seva feina més prosaica com a responsable de so del programa "Crims" de Carles Porta.

Ens encanta l'energia tranquil·la que desprèn l'actor i director teatral barceloní, un creador que ha heretat la passió per la gastronomia de la seva mare i ha combinat els escenaris amb l'obertura de quatre establiments a Barcelona: tres sota la marca "Llurito" i també "La Muriel". Davant l'etiqueta de "vividor" que li dedica l'actriu Carla Altarriba, ell s'hi identifica de ple: "Per mi vol dir que poses en una prioritat molt elevada la teva qualitat de vida, que no té per què tenir a veure amb diners. Té a veure amb com empres tu el teu temps amb les possibilitats que tens i amb intentar que els moments d'estrès passin de la millor manera possible. La qüestió és passar-ho bé i celebrar, celebrar perquè sí". En repassar la seva trajectòria, recordem el seu pas pel món seriòfil a Catalunya especialment a "Ventdelplà" i una bona colla d'anys treballant a Madrid, abans de tornar a Barcelona el 2013 per cofundar la productora Sixto Paz, que precisament aquests dies té en cartell la comèdia "La promesa" al Teatre Borràs de Barcelona.

Tot ha anat molt de pressa a la carrera del cantant badaloní des del seu pas pel concurs de talents de 3Cat "Eufòria". Després de tastar l'èxit i haver d'acceptar els alts i baixos de la vida artística, el nostre convidat compagina ara el procés d'aixecar el seu propi segell discogràfic, La Fuga Records, amb el retorn a una feina d'oficina, una realitat que demana una gran gestió personal: "L'ego, quan tu tornes a un lloc de treball on estaves després d'haver passat per tot aquest procés, és molt complicat de gestionar. Em costava molt que vingués una persona i em digués: 'Hòstia, ets l'Edu? Què fas aquí?'. Amb el pas del temps i treballant moltíssim per entendre el que està passant, l'ego es va estabilitzant i acabes acceptant que per poder cantar i treure música necessites diners'", confessa obertament. Durant una hora parlem de com la mort del seu pare, teràpies com el Reiki i una forta confiança en l'espiritualitat han marcat els seus darrers passos professionals, a més de presentar el seu darrer single, "La meva sort", en una conversa que també compta amb la participació d'amics com Rod Prod. i Roger Padrós.

Han passat vint anys del naixement i eclosió d'una de les bandes de referència de l'escena independent del país. Amb el cantant de Dorian, Marc Gili, creador d'himnes generacionals com "Cualquier otra parte" o "La tormenta de arena", ens atansem a la definició real del terme indie: "Independent és l'artista que s'autogestiona o que es gestiona a si mateix amb uns equips externs; el que no està subjecte a que des de fora insereixin en el seu art, en les seves decisions o en la seva carrera". El músic desmunta el mite d'associar sempre l'etiqueta a un so de guitarres, recordant que un projecte independent pot fer tant trap com electrònica o jazz, en una conversa on també s'endinsa en un terreny molt més íntim per explicar com ell i la teclista de la banda, Belly Hernández, van haver de sostenir la seva ruptura sentimental i gestionar el dol en plena gira i sense deixar de crear, a més de reflexionar sobre la necessitat de tenir referents joves i el repte de mantenir l'aixeta de la creativitat ben oberta amb el pas dels anys.

La vida de l'actriu barcelonina ha estat, des de sempre, íntimament lligada al teatre, un art que es respirava a casa seva i que ella ha abraçat des del seu debut el 1994. Aquests dies la tenim com a protagonista de "L'autora", un text de la britànica Ella Hickson dirigit per Anna Serrano que s'ha instal·lat al Lliure de Gràcia per abordar els mecanismes de poder del patriarcat en l'àmbit escènic i de la creació. En una conversa on reflexionem sobre les diferències a l'hora d'escriure segons el gènere, l'actriu posa el focus en com es valoren determinats relats: "L'obra parla de la lluita entre el fet visceral i el racional. De l'escriptura des de la raó, l'argumentació, que és el que la gent sí que s'escolta i al qual es dona valor. Això té a veure amb el que és masculí, amb el poder, amb tenir les coses clares i ser dogmàtic. Per altra banda, el que és instintiu, vulnerable, fràgil i dubitatiu, està molt més vinculat a la feminitat. Això no té espai, no és vist com a correcte, no és considerat bon teatre", apunta, tot citant l'autora. Una hora durant la qual també repassem la seva llarga carrera, les amistats i la realitat dels papers que reben les dones quan passen dels quaranta anys. Les veus convidades d'avui: Maria Ribera, Aina Clotet, Júlia Bertran i Anna Serrano.

L'actriu de Cornellà de Llobregat Marina Salas s'ha convertit en una de les cares més celebrades de l'audiovisual i el teatre dels últims anys, encadenant èxits des de fenòmens com "El barco" o "Tres metros sobre el cielo" fins a produccions recents d'alta volada com "Yo, adicto", "La ruta" o "Esmorza amb mi". Avui ens visita per presentar "Corredora", una producció on interpreta la germana d'una atleta que veu la seva carrera truncada per un brot psicòtic. Salas, que va marxar de casa als 18 anys seguint una curiositat vital que l'ha dut a viure a Londres, París, Barcelona i Madrid, bolca aquesta mateixa pulsió en la seva vocació interpretativa: "Crec que el més essencial és anar adonant-te que tots tenim de tot, que no som d'una forma, sinó que som polièdrics. L'empatia és un talent i és una virtut que tenim tots; bàsicament jo diria que la qualitat principal que es desenvolupa és fer teu el que no és teu. I això sí que t'haig de dir que em surt molt bé", afirma sobre el que busca com a actriu i la seva capacitat de posar-se al servei dels personatges.

Són dues dècades fent jugar els oients de Catalunya Ràdio amb el ja clàssic "Enigmàrius", però en són dues més des que va publicar el seu primer llibre. Des de llavors, novel·la, assaig, traducció i ludolingüística. L'escriptor barceloní ens presenta la seva nova novel·la, "El mal entès" (Proa, 2026), on se serveix del joc, l'atzar i l'humor per reflexionar sobre la vida, la construcció de la identitat i per retratar certs tics sovint ridículs de la postmodernitat. Sobre la naturalesa d'aquest ofici, Serra connecta l'enginy amb el que és més transcendent: "Escriure és posar paraules en joc. El que cal veure és si aquest joc és innocu o s'acosta al foc", diu tot citant Carles Riba i el seu poema "Del joc i del foc". "I a mi sempre m'ha interessat acostar-me al joc i al foc", continua, "i no sempre ho aconsegueixes. Amb aquest llibre tinc la sensació d'haver-hi estat a prop". Una conversa per repassar la vida (i els molts miracles) d'un dels autors de referència de les últimes dècades al nostre país.

L'actriu barcelonina viu del i per al teatre amb una trajectòria extensa que es fa palesa en el seu compromís amb dues companyies de referència: Els Pirates, que des de 2013 gestionen l'Espai Maldà, i The Feliuettes, que aquests dies presenten el cabaret feminista "Amor a mort" al teatre La Fàbrica de Barcelona. Amb ella reflexionem sobre la persistent desigualtat de gènere en els papers protagonistes: "Com a moltes feines de visibilitat, els homes treballen molt més que les dones i en el món de la interpretació és així d'una manera flagrant. Fins i tot les dones que treballen, ho fan amb menys visibilitat, amb papers menys importants. I com més grans ens fem, més desapareixem de tot arreu", denuncia. Tot i que admet que les coses canvien a poc a poc, assenyala el pes de l'herència clàssica: la dramatúrgia del segle XXI fa que les coses canviïn a poc a poc, però els clàssics es continuen representant i això perllonga aquestes desigualtats.

Després de sis anys de silenci discogràfic a causa d'una crisi creativa, la cantant de Sant Cugat del Vallès reactiva el seu projecte musical com a Pavvla. Durant aquest temps, l'artista no ha deixat de treballar com a actriu i compositora per a diversos espectacles, però la seva faceta com a cantautora havia quedat completament apartada fins que va trobar la clau per trencar el bloqueig: "Una de les coses que jo notava que em tancava era la imatge que tenia sobre mi mateixa, sobre què diran, què pensaran, què faran quan jo tregui una cançó. El que em va ajudar a desencallar aquest bucle va ser dir: doncs parla d'això, del que t'està provocant que no puguis escriure o treure música", confessa. Una obertura de mires que es materialitza en el senzill "Somebody to everybody", el primer avançament d'un nou disc previst per al pròxim octubre i el preludi del seu retorn als escenaris aquest Primavera Sound.

Rebem un dels artistes més controvertits del país, conegut pel seu posicionament sovint bel·ligerant davant les coses que el fan enfadar i per una personalitat que desprèn una seguretat absoluta. El líder d'Obeses ens visita per presentar "l'ai al cor", el sisè disc de la banda, que arriba sis anys després del seu anterior àlbum de material nou com un dels treballs més eclèctics de la temporada. En una conversa on analitzem si la queixa constant és realment útil per transformar l'entorn, el de Tona es mostra autocrític: "La queixa no és una acció pròpiament dita. És, en tot cas, un substitut descafeïnat de l'acció i que en molts casos poques coses aconsegueix. Si tenim el món decadent que tenim és perquè hem substituït l'acció per la queixa en bona part, jo el primer", reflexiona. Un diàleg sobre el seu recorregut vital i musical on connectem la seva formació en música i filosofia amb cançons que abracen gèneres que van del metall a l'òpera i la sardana.

L'auge de les col·laboracions discogràfiques ha anat creixent de manera evident aquesta darrera dècada, però quina part hi ha de veritat i quina de visió comercial? Amb Quintí Casals, el nom real de Yung Rajola, encarem aquest debat: "A vegades quan busques una col·laboració de posicionament, els artistes que se sumen a la cançó no ho fan amb ganes. Jo prefereixo que els faci il·lusió. Quan hi ha aquesta il·lusió, les persones que col·laboren ho donen tot", reflexiona. L'artista lleidatà ens visita amb motiu de la publicació del seu tercer disc, "El món no està fet per als romàntics", un treball que consolida la seva proposta en una escena catalana sovint massa centralitzada a Barcelona. Durant aquesta nova hora, parlem també d'aquest arrelament amb la seva ciutat natal, de mals hàbits associats a la nit (i com sortir-ne) i de ser un artista perpètuament emergent.

El músic de Torelló ens visita per presentar el seu nou disc, una col·lecció de cançons entusiastes i celebratives titulat "Quin goig que fas". En aquest treball, que enfoca temes com l'amistat en una banda o el desamor com a motor per arribar a llocs positius ("Un bitllet per tu"), destaca una cançó on l'artista fa públics els abusos que va patir de petit per part d'Artús Tarrés, un pederasta de Vic: "N'estic molt fart que això quedi amagat. Ho vull dir, no em fa por i vull servir d'ajuda. Hagi passat el que hagi passat, he fet la volta al món, ara ja estic per davant i a ell no li desitjo res de bo", explica sobre la seva voluntat de trencar el silenci i fer-ho, a més, amb un tema vitalista. La conversa compta amb la participació de Joan Reig, bateria d'Els Pets, que va encarar un procés similar el 2018 amb la cançó "Corvus", i també amb les reflexions de Joana Subirats, guitarrista i productora d'Al·lèrgiques al Pol·len, Albert Ret, guitarrista d'El Comboi, i Marc Ros, cantant de Sidonie.

Rebem el director i actor barceloní, que celebra tres dècades de trajectòria tornant a la Sala Versus Glòries amb "Tu, jo... i vosaltres... i les cançons...", una nova versió del primer espectacle que va aixecar amb la seva companyia El Musical Més Petit. Vinculat a projectes molt diversos com el Teatre Condal, el programa "Eufòria", l'escola Aules o el nou muntatge de Joan Pera, Anglès reflexiona sobre com gestiona un ritme de feina tan intens per mantenir el benestar emocional: "Primer de tot, treballo en allò que m'agrada més del món. I també crec que humans tenim l'obligació de ser feliços, i això no vol dir ser un ingenu. Precisament perquè l'objectiu és la felicitat, quan hi ha coses que t'indignen intentes modificar-les perquè millorin", afirma. Una conversa on també intervé el cantant (i el seu marit) Víctor Arbelo, les actrius Mariona Castillo i Laura Pau i la seva companya d'escena Pilar Capellades.

La cantant de Palafrugell visita l'estudi amb nou disc sota el braç, l'obra dual "Oral_Abissal", en què explora tant l'arrel popular com un univers més profund i oníric. La d'avui és una conversa marcada per l'emoció que sempre ens ha transmès la seva veu. Pérez Cruz reflexiona sobre el vincle que crea amb qui l'escolta: "Si jo canto amb el cor obert i tu t'atreveixes a escoltar-te amb el cor obert, t'acabes trobant les teves coses. És una manera de sentir-te protegit ensenyant les vulnerabilitats", explica recordant com, des de petita, la seva veu provocava agraïment i llàgrimes. Durant aquesta hora, incidim en el seu llegat com a figura que ha obert camí a tota una generació de dones, tal com destaca Judit Neddermann. Recollim, també, els testimonis del guitarrista Sebastià Gris, la cantant Mar Pujol, la pianista Lucía Fumero i la seva cosina, l'Anna Pérez, que ha estat un gran suport vital al llarg de la seva vida.

És difícil gestionar una amistat en una banda amb tantes membres com Al·lèrgiques al Pol·len? La guitarrista i productora de les gracienques, Joana Subirats, ens visita per analitzar com se sosté tot plegat i com aquest vincle fa de xarxa de seguretat en els dies difícils: "Hi ha hagut moments durs i gires més dures que d'altres, però com que som tantes, ens sostenim. El que no passarà mai és que totes estiguem fatals, quan una està més penjant d'un fil, l'altra l'agafa", explica. Parlem també del seu futur disc, que es publicarà després de l'estiu i del qual ja coneixem la contundent "Shanghai". Aprofitem per reflexionar sobre la seva personalitat com a productora i intentar esbrinar quin és el so que la caracteritza. També per entendre quines són les diferències en com homes i dones encaren la producció musical. A més, repassem els seus referents -amb Joan Borràs (Oques Grasses) com a figura clau- i descobrim quins són els grups que té més ganes de veure en directe els pròxims mesos.

L'actor i director de Santa Perpètua de Mogoda s'ha consolidat amb els anys com una de les figures clau de l'escena catalana i ens visita per presentar dues novetats que reflecteixen la seva dualitat artística: l'adaptació de "Perfectes desconeguts", que ell dirigeix, i "L'autora", que s'estrena al Lliure de Gràcia amb ell com un dels protagonistes. Durant la conversa repassem la seva trajectòria, la seva formació i el motor de la seva companyia, La Brutal. Selvas reflexiona sobre l'exigència de l'ofici i la necessitat de connectar amb el públic: "Si vas al cine i t'avorreixes un dia, encara aniràs al cine, però el teatre és una cosa que et demana més esforç i jo crec que lluitar contra això és meravellós, perquè no ens podem permetre perdre espectadors", afirma.

Quan puja a l'escenari com a humorista és Oye Sherman, però quan escriu o fa de guionista és Maria Rovira. L'escriptora ens visita per presentar el seu primer llibre, "Garlanda", un relat que neix de la seva pròpia biografia per parlar de la crisi dels trenta i també recollir records i reflexions sobre el dol per la mort del seu pare. El que en destaquem amb més ànim -i que centra bona part de la conversa- és la seva passió pel llenguatge. En una hora que dediquem a parlar de l'ofici d'escriure, tant per a l'stand-up comedy com per a la literatura, Rovira ens explica com l'etimologia, els acudits lingüístics i les referències literàries poblen les seves pàgines i la seva vida: "Ho passo molt bé amb les paraules. No és una obsessió que m'amargui la vida o em faci patir, només em duu felicitat", apunta.

L'actor, guionista i director barceloní ens visita per reflexionar sobre la professió i la personalitat que el travessa des d'una perspectiva que ha anat polint amb el pas dels anys. En una conversa on parlem, entre moltes altres coses, de la gestió de l'ego, Coma reivindica haver assolit un equilibri que li permet protegir el seu espai sense perdre la humilitat: "Amb els anys tens un ego sa que et permet fer respectar el teu territori perquè no et deixis manipular, però al mateix temps saps abaixar-li el volum ràpidament quan toca", confessa. L'intèrpret també ens parla de com l'humor li ha servit sovint com a mecanisme de defensa per protegir una faceta "vergonyosa i vulnerable". Repassem, a més, els seus projectes actuals: des del curs lingüístic "Català fàcil" a 3Cat, el seu monòleg "No ho hauria de fer" i el seu paper com a Ivan a la sèrie "Com si fos ahir".

Després de gairebé una dècada de trajectòria, el grup sabadellenc ens visita per presentar el seu nou senzill, "Dorayakis", i per parlar del seu passat i del funcionament del sector musical. Pol Giancana i Turu, cantant i dissenyador de la formació, reflexionen sobre la incomoditat que els genera la cara B de la indústria i l'interès que sovint envolta les figures més visibles: "Fa molta mandra la gent que només es mou per pur interès i per ensabonar-te i que, quan es gira, et critica a mort", confessa en Pol, mentre que en Turu recorda com, des d'un segon pla, ha estat testimoni d'aquest "mamoneig" i de com les actituds canvien segons qui tinguis al davant. Una conversa sobre l'èxit, l'arrelament a una ciutat i les col·laboracions en què també sentim les veus d'amics i col·laboradors com Yung Mare, de la P.A.W.N. Gang, i Pep Saula, de Sexenni.

Són molts anys de lectura i una passió per la literatura que va néixer, en gran part, gràcies a la complicitat d'una bibliotecària que la va convidar a entrar a la sala d'adults quan encara era una nena. L'escriptora i traductora de Molins de Rei ens visita per reivindicar aquests espais com a pilars fonamentals del sentit crític: "Les biblioteques són un dels espais més democràtics de la nostra societat, perquè socialitzen els llibres i la cultura, generen comunitat i són el símbol d'arrelament més gran que existeix", afirma. Amb una trajectòria que inclou tres poemaris i gairebé quaranta llibres traduïts, parlem amb ella del dietari de viatge "Metamorfosi" (L'Avenç, 2025) i del seu darrer assaig, "Es mengen els gats" (Ara Llibres, 2026), en què analitza les narratives de la ultradreta i la postveritat. Una conversa sobre els perills d'aquestes noves ficcions polítiques que també ens serveix per parlar de música, de cinema i de l'ofici de traduir paraules.

Fem les coses perquè toca o perquè realment ho sentim? És la reflexió que planteja la cantant, ballarina i coreògrafa barcelonina amb el seu nou senzill, "Pulsió", on reivindica la intuïció: "Per fer o no fer, ens podem servir de l'instint. Tot sovint m'ha passat allò d'estar a punt de fer una cosa i de sobte veure clar que no", explica. Durant la conversa, analitzem si es pot mantenir una bona amistat amb els companys de feina i parlem de la seva relació amb Bruno de Fabrizi (Mama Dousha), a qui coneix des de l'institut i amb qui comparteix escenari des de sempre. Una aliança que s'ha reforçat amb l'èxit gràcies a la confiança de dir-se les coses "tal com ragen". Repassem també els seus inicis en el teatre musical, la seva vinculació al Club Super 3 i la seva faceta com a professora de ioga.