
És la gran especialista del país en la comèdia improvisada i una de les cares més conegudes de la televisió actual. La de l'Hospitalet de Llobregat desembarca el 5 de novembre al nou Teatre Balmes de Barcelona amb "Digamelón". Amb ella reflexionem sobre l'exposició pública que provoca la polèmica de gags que ella ha interpretat: "Ho passo molt malament quan passen aquestes coses, però vist amb perspectiva, tal dia farà un any. Si tornés a passar per una situació així, ho tornaria a fer".

Després de tancar la gira del seu últim disc, l'excomponent del trio Marala aterra a la Fira Mediterrània de Manresa amb l'espectacle "Terra de guapes", una reivindicació del folk valencià i una resposta al dolor que va causar la dana. Parlem de la seva relació amb les exigències que el mercat imposa als artistes: "La música no és dura; és dura la indústria. La música és una cosa bonica que ens adjunta i ens fa pair les penes. La música, a mi, no m'ha fet cap mal", defensa.

Té cinc carreres, parla una quantitat admirable de llengües i ha fet de tot: des de producció teatral i traducció fins a col·laboracions en mitjans de comunicació i, òbviament, literatura. Amb "Els erms", l'última novel·la i "la primera amb un final força lluminós", la barcelonina reflexiona sobre la necessitat de la ficció i el procés creatiu: "El que m'agrada fer és agafar la realitat i convertir-la en literatura. Per això, intento anar als llocs sobre els quals vull escriure i analitzar com es comporta la gent", explica.

Amb cinquanta anys i havent decidit fa temps no sacrificar la maternitat per la feina, l'actriu badalonina analitza la falta d'oportunitats a televisió per a les dones de la seva edat: "No sé per què, però la gent no vol veure gent d'una edat determinada fent papers de la seva edat, no té cap sentit i jo no vull participar d'això", denuncia. Una hora de conversa on parlem del seu hàbitat natural, el teatre, els seus inicis i "No miris", l'obra que actualment protagonitza al Teatre La Biblioteca.

Davant d'un panorama musical on les guitarres guanyen terreny i l'escena urbana sembla no estar al centre, el duet de Teià reivindica l'honestedat quan es tracta de crear: "Acaba triomfant qui fa el que realment li agrada, intentar copiar el que s'està fent en aquest moment és una cagada", defensen. Una conversa d'una hora que arriba dies abans que Dani Nieto i Pau Izquierdo iniciïn un stage creatiu al costat dels seus productors de confiança.

Cada nit, havent sopat, la dibuixant osonenca es posa a treballar, en una rutina que ja s'allarga sis dècades. Amb una vida dedicada de ple a la il·lustració, parlem amb ella del pas del temps i dels seus temors: "A la mort li he perdut la por, però em sabria molt greu perdre les facultats per dibuixar", explica. Una hora de conversa durant la qual sentim veus de fans anònims de totes les generacions que ella ha acompanyat.

Primer van venir les cançons de bressol, cantades a cappella. Més tard arribarien els instruments casolans i, finalment, guitarrons i bandúrries. La cantant d'Oliva ha convertit la recerca del cant popular en l'eix de discos com "L'assumpció" o "Robina". Parlem del dogmatisme que sovint envolta la música d'arrel: "Abans, la cançó tradicional estava en constant moviment i ara s'ha decidit que ja no evoluciona, que la lletra és la que és i els instruments també", explica. Una hora de conversa durant la qual recordem la petjada que les seves àvies i altres referents han deixat en la seva idea artística.

Coneguda pel públic com la guanyadora de la primera edició del concurs "Eufòria", la cantant de Valls reflexiona sobre l'abans i el després del seu pas per televisió. Mentre prepara nou disc, explica que ha viscut una transformació personal i vocal profunda: "Ha estat un procés emocional complex que m'ha permès veure que la meva veu és més forta del que em pensava. És qüestió d'autoestima i, sobretot, de deixar anar l'excés de control i de perfeccionisme", diu.

Filla de la saga del Circ Cric i creadora del personatge Petita Lu, la pallassa reclama espais estables per al circ a Catalunya mentre reflexiona sobre com és una dona pallassa: "Fa temps, al Festival de Pallasses, hi sortien temes com la sexualitat o la maternitat que les dones tenien ganes de posar sobre la taula", explica tot parlant d'aquest certamen que arriba, enguany, a la tretzena edició.

El compositor i productor barceloní ens visita per reflexionar sobre el fet creatiu i la bona posició que ocupa la seva banda sonora de la nova pel·lícula de Los Javis. Una cinta que arriba carregada de, potser, massa expectatives? "La millor manera d'afrontar qualsevol cosa és amb els ulls més nets possibles. Quan vaig a un restaurant, vull tastar el plat sense que, abans, me l'expliquin". Una mirada sobre l'art que exposa al seu assaig "Cuando todo encaja" i que ha aplicat en aliances amb artistes com Rosalía, Sílvia Pérez Cruz i Niño de Elche.

Amb la vista posada en el gran concert del 16 d'octubre a La Paloma, la banda barcelonina ens visita per reflexionar sobre la convivència entre l'humor altament absurd i el vessant més seriós i líric. Tenen molt clar com traslladar aquest xoc al públic: "Som cinc persones amb sentiments i vides intensos i també ens volem posar seriosos, però la nostra forma de comunicar-nos des de la broma ens permet ser nosaltres mateixos", expliquen Miquel Pérez i Martí Selga.

Poques hores abans de publicar el seu nou disc, "IDK", la cantant barcelonina ens regala en primícia la cançó "Mi culo, mi cara" i reflexiona sobre el seu pas per concursos com "La Voz Kids" o "Eufòria". Parlem del seu mètode creatiu: "Faig les coses sense saber què faig i me n'adono després. De fet, hi ha gent que em diu que soc valenta, però és motivació i inconsciència", explica.

Conegut per èxits com "Plats bruts", "Porca misèria" o el fenomen teatral i cinematogràfic "Escape Room", que aquest pròxim octubre estrena la seva segona part, l'actor, director i guionista s'encén quan la conversa gira cap a la llengua: "Ara has de vigilar que no et diguin nacionalista perquè estàs parlant de la història de Catalunya. Dic nacionalista, però, evidentment, vull dir feixista", diu irònicament. Una hora durant la qual repassem els seus inicis i trajectòria i posem el focus en la comèdia, una eina excel·lent per explicar el món.

L'actor menorquí torna als escenaris catalans amb la reposició de "L'herència", la gran producció teatral sobre la comunitat LGTBIQ+. Reflexionant sobre els seus inicis en un poble petit als anys noranta, alerta sobre el moment actual: "Em va costar molt sortir de l'armari; hem avançat, però fa por veure com torna aquesta força retrògrada", avisa. Tot i la deriva política, manté l'esperança en la visibilitat: "Als espais públics cada vegada hi ha més gent explicant la diversitat i això fa que tinguem menys por."

L'actor d'Altafulla no amaga l'orgull pels seus orígens ni per la figura del seu pare, el conegut periodista de la SER: "M'encanta que em diguin que soc fill de Carles Francino, el trauma ja el vaig superar de petit", reconeix. Amb una trajectòria consolidada entre la televisió estatal, les sèries de TV3, el cinema i el teatre, recorda com, quan tenia vint anys, va plantar la sociologia per entrar a l'escola de teatre Nancy Tuñón: "Mai és tard per començar una professió", afirma.

Quinze anys després de néixer, la festa "Churros con chocolate" ha convertit els diumenges de la Sala Apolo en una icona de celebració LGBTIQ+ plena de purpurina. Una de les seves fundadores, de nom real Puy Ruiz de Alda, recorda com va començar tot: "No vam crear la Churros perquè es convertís en el que és avui. Va ser espontani, perquè volíem sortir un diumenge a la tarda", explica.

El nostre company del programa "La pila", llibreter i agitador cultural, ens presenta la seva segona novel·la, "Postals del món que oblido". Anem enrere i ens centrem en els seus inicis com a lector: "Vaig veure que la literatura molava molt i que no tot era el que t'ensenyaven a l'escola, notava que m'interpel·lava d'una forma diferent", explica sobre el llibre d'Irvine Welsh que li va canviar la vida.

La vocació del nostre convidat es va despertar amb el clàssic: "Família, vull ser artista": "Allò va ser un acte de fe, vaig haver d'apel·lar a la seva confiança", recorda sobre uns inicis que han desembocat en una carrera versàtil com a actor, cantant, director i còmic. Repassem una trajectòria que, com ens explica el seu germà, l'il·lustrador Jordi Labanda, sembla que encara té cops amagats: "Queden algunes de les seves facetes per descobrir", apunta.

L'artista de Piera desmunta el mite de la inspiració i la feina creativa com un viatge de pur plaer. Amb la publicació del seu nou disc, "Dja dja", a tocar i una gira que passa pel Mercat de Música Viva de Vic i L'Auditori de Barcelona, la compositora valora el rigor darrere el seu so: "La diversió ha de ser allà, però no cal que hi sigui tota l'estona. Et poses al servei del teu objectiu sabent que hi haurà parts del camí menys interessants", explica.

La meitat del duo del Poblenou barceloní -que completa Roc Bernadí- ens visita mesos després que el seu company passés pel programa. Amb un projecte nascut a l'underground que s'ha consolidat com un pilar de la festa i la música política, la cantant parla de la vulnerabilitat dels directes: "Si ahir vaig rebre una agressió des del públic, avui potser no em ve de gust pujar a l'escenari i tornar-me a exposar." Aviat, afegeix, arribaran noves cançons i el seu repte més massiu: el concert previst per al 13 de març al Sant Jordi Club.

Anar de viatge a un país remot i trencar-se les cames és un dels grans hits del nostre convidat, que reconeix que surt pel món "a buscar l'anècdota i a fer l'idiota". Aquesta filosofia és l'ànima de "La ruina", el fenomen que copresenta amb Ignasi Taltavull després d'anys treballant de guionista per a Andreu Buenafuente o els Òscars. Sobre el seu tàndem amb Taltavull, ho té clar: "L'Ignasi és el perfeccionista i jo soc més deixat, més brut, però en el bon sentit de la paraula."

Els anys passen i el reconeixement d'un art més que centenari per fi se solidifica. El nostre convidat, conegut per encarnar Sharonne en fenòmens com "Drag race" o "Reinas al rescate", celebra el bon moment que viu aquesta disciplina. També posa en relleu la maduresa del públic a l'hora d'entendre-ho: "Pots ser una persona trans, una persona cis o el que siguis i performar com a drag, perquè el drag és una expressió artística", defensa.

L'actor empordanès ens presenta "Cronos", la pel·lícula que reobre el trauma del 17A i que ha sacsejat la seva pròpia relació amb la policia. Auquer reflexiona sobre la contradicció de participar-hi: "El cos dels Mossos d'Esquadra ha sigut el meu enemic moltes vegades i em feia ràbia fer una cosa que els deixés bé, però també he trobat molta humanitat i gent molt afectada per aquell dia", explica. Repassem una carrera farcida de teatre, cinema i sèries i, sovint abonada a thrillers com "Quien a hierro mata", "Ravalejar" o la mateixa "Cronos".

"La chica perfecta" no és només una de les cançons que aquests dies interpretarà Aitana al Palau Sant Jordi, és també la realitat que viu una ballarina. Després d'haver actuat amb icones com Rosalía, Dua Lipa o Shakira, la nostra convidada reflexiona sobre l'exigència de la seva feina: "La pressió de l'exposició, com hem d'estar físicament i les xarxes ens porten a haver de fregar aquesta perfecció", explica.

Una de les figures capdavanteres del "ballroom" a Barcelona ens visita per reivindicar el "voguing" com un refugi on la transsexualitat i la negritud són celebrades, a diferència de la violència que sovinteja al carrer. Amb l'artista barcelonina analitzem com aquesta cultura continua sent una necessitat política, el pes de ser la veu d'una comunitat i la importància de crear famílies triades que salven vides.

Sovint veiem la música clàssica com un art anacrònic, però el nostre convidat ¿director d'orquestra, compositor i cantant¿ demostra que l'aura no només es "farmeja" entre ritmes urbans, sinó que també se'n troba en espais com el Palau de la Música. Amb el musical "A cop de rock" a punt d'estrenar i diversos projectes propis, es manté ferm a reivindicar el patrimoni català: "No pot ser que hi hagi una generació que no sàpiga qui era Carles Sabater", defensa.

La cantant i actriu obre la temporada parlant de la volatilitat de la seva professió, de l'estiu i del seu activisme, que l'ha dut a retirar la música de The Sey Sisters de Spotify. "Si te'n vas d'una plataforma així, tens conseqüències. El món ja m'ha col·locat en un lloc on no podré aconseguir-ho tot, així que ho faig igualment", explica.

Malgrat que de vegades hi ha discussions o baralles més contundents, per a Xavi Coca i Oriol de Ramon treballar de manera bicèfala aporta, sobretot, coses positives. El duet mataroní ens confessa com la seva unió es converteix en la millor eina per afrontar l'èxit i l'exposició: "Cantar a duo funciona com un escut. Pel que fa a les lletres és positiu perquè no parles només de tu, estàs parlant des d'un ens. Ser dos vol dir que ens hem de posar d'acord d'una manera o d'una altra, que algú haurà de cedir. Es tracta de compartir-ho tot: pressió, crítiques i les coses bones, que també són millors si són compartides", reflexionen sobre un equilibri que contraposen als grups més nombrosos. Amb The Tyets parlem també de la intensitat de les gires d'estiu, de les pressions de la indústria i aprofitem per esbrinar els primers detalls del seu nou disc, un treball que ja estan cuinant a poc a poc i que hauria de veure la llum la primavera del 2027.

S'ha parlat molt de l'arquetip del comediant que amaga les seves vulnerabilitats darrere dels acudits. El nostre convidat respon a aquest perfil i aborda el tema des de la teràpia: "El que em diu el psicòleg que faig és que intento racionalitzar els sentiments. A mi em fa molt de pànic el drama i la tristesa. Ho intento racionalitzar tot molt, i amb la meva parella que pel que fa als sentiments està molt més avançada que jo em passa que ella el que vol és que l'acompanyi en el sentiment, no que li intenti solucionar els problemes d'una manera lògica i racional. I em costa bastant", confessa. Una conversa amb molt més suc: reflexions sobre censura i autocensura, diferències entre fer broma de Vox i d'Aliança Catalana, i les contradiccions que suposa treballar en un pòdcast totalment independent i ser alhora una de les cares visibles de la ràdio i la televisió públiques. Tot plegat, sense oblidar el futbol, el bàsquet de l'NBA i la seva necessitat de rebre una dosi regular de polèmica a la seva xarxa social preferida, X.

A "los días como hoy", la seva cançó més recent, la barcelonina ens parla de la necessitat de reclamar solitud en dies tristos i estressants. Una lletra que obre el debat de com gestiona una artista l'exposició pública i les xarxes socials quan passa per una època baixa d'ànims: "Cada cop soc menys addicta i estic publicant menys a xarxes. Sí que és important estar-hi present, i jo ho he defensat sempre moltíssim, però cada cop em permeto més tenir dies com els de la cançó de, senzillament, alienar-me. Ens acabem tornant bojos i jo, per exemple, m'adono que soc molt addicta a l'scroll d'Instagram", confessa. Amb Susanna Ventura, que en vuit anys de trajectòria ha publicat ja quatre discos i ja cuina el cinquè a foc lent, repassem una carrera on les xarxes han estat un agent clau. Una conversa on analitzem què implica ser una de les grans veus femenines del pop comercial que ha obert camí a l'escena, i on ens acompanyen amics i col·laboradors com Carlos Sadness, Marc Gili (Dorian) i el productor Gerard Giner.