Fem les coses perquè toca o perquè realment ho sentim? És la reflexió que planteja la cantant, ballarina i coreògrafa barcelonina amb el seu nou senzill, "Pulsió", on reivindica la intuïció: "Per fer o no fer, ens podem servir de l'instint. Tot sovint m'ha passat allò d'estar a punt de fer una cosa i de sobte veure clar que no", explica. Durant la conversa, analitzem si es pot mantenir una bona amistat amb els companys de feina i parlem de la seva relació amb Bruno de Fabrizi (Mama Dousha), a qui coneix des de l'institut i amb qui comparteix escenari des de sempre. Una aliança que s'ha reforçat amb l'èxit gràcies a la confiança de dir-se les coses "tal com ragen". Repassem també els seus inicis en el teatre musical, la seva vinculació al Club Super 3 i la seva faceta com a professora de ioga.
Tenir a Catalunya un dels grans intèrprets de Kora a escala global és un luxe, però tenir-lo vivint a Salt i compromès amb la llengua és encara millor. Momi Maiga, descendent d'una nissaga de "korafolas" amb 72 generacions d'història, ens visita per presentar el seu univers sonor i compartir la seva experiència d'arrelament des que va arribar el 2019. L'artista, que parla més de set idiomes, ens recorda la importància de mantenir la llengua: "L'altre dia al forn de pa la dependenta parlava en català amb una senyora, però en veure'm a mi va canviar al castellà. Vaig haver de demanar-li que no ho fes, perquè necessitem que ens ajudeu a practicar", reflexiona. En una conversa on ens captiva amb una improvisació en directe, repassem el missatge del seu repertori i el seu paper com a autor de la música original del premiat pòdcast "El mar. El mur", la sèrie periodística del programa Solidaris que posa veu i so a la cruesa de la Mediterrània.
Manu Guix ens visita per presentar el seu nou EP, "Galàxies", i per reflexionar sobre un ritme de vida que no coneix el botó de pausa. El compositor i intèrpret confessa que la seva agenda frenètica és, en realitat, una necessitat vital: "Necessito que la meva vida tingui intensitat sempre. El meu terapeuta em diu que he d'aprendre a trobar la felicitat en la pau, però a mi la tranquil·litat m'avorreix", admet. Durant la conversa, repassem la seva vinculació històrica amb el fenomen "Operación Triunfo" i el veiem a través dels ulls de persones que el coneixen bé, com el músic Nil Moliner o el seu amic i company de ràdio Ricard Ustrell, que intervenen per ajudar-nos a descobrir la personalitat del músic i productor.
"Sant Jordi al País Valencià se celebra més del que us penseu", ens explica Naina, la jove cantant d'Algemesí que ens visita per presentar la seva carta de presentació al món. Amb només dinou anys, l'artista ens entrega "Vives o mortes", un disc imponent on l'electrònica i el compromís polític es donen la mà. Un treball ideal per escoltar i ballar de nit en què també s'escola la realitat del seu país. En una conversa des de l'Antiga Fàbrica Damm de Barcelona per celebrar la diada i els vint anys d'iCat, descobrim com ha estat el procés de creació d'aquest àlbum. Una hora de ràdio en què també intervenen Ginestà, que col·laboren al disc, i Artur Martínez (La Fúmiga), que ha apadrinat el projecte d'una de les veus amb més futur de l'escena valenciana.
Cuidar el cos com a eina principal de treball és una de les premisses innegociables per a Aina Florenza, una de les millors jugadores d'hoquei patins del món. La mataronina, actualment al Club Patí Vila-Sana, ens visita per reflexionar sobre l'exigència de l'elit i les renúncies que l'acompanyen des de ben jove: "L'eina de treball és el teu cos i l'has de cuidar. El descans i l'alimentació són fonamentals perquè, si no, no rendeixes, i tot esportista intenta cuidar aquests detalls al màxim", explica. Una conversa on repassem la dificultat de viure d'un esport minoritari fet que l'ha portada a formar-se en Educació Infantil, la pressió de la competició i la seva curiosa experiència com a doble a la sèrie de TV3 "Les de l'hoquei".
Fer l'art que realment els ve de gust, sense concessions ni miraments, és la declaració d'intencions amb què Ginestà torna a l'escena. Els germans Serrasolsas reivindiquen la llibertat creativa que dóna el pas dels anys: "Un cop sents que estàs consolidat, et pots permetre fer realment el que et dona la gana, reconeixent també que altres vegades has anat a buscar un estil enfocat a tots els públics", afirmen. Els de Sant Andreu ens visiten per presentar el seu cinquè disc, "Gira tot igual, però diferent", un treball on, expliquen, prioritzen la seva identitat artística per sobre de la voluntat de fer créixer el projecte a qualsevol preu. L'amor romàntic encara és un dels pals de paller del projecte, però les cançons més emotives són les que dediquen a la família. Una conversa on també sentim les veus de tres grans amics del grup: Laura Grau, Xicu i Àlex Pérez.
De què serveix el periodisme musical en plena era dels algoritmes? Per a Rodríguez, la resposta és clara i emocional: "M'agradaria pensar que serveix per descobrir talent, però a mi, sobretot, em serveix per transmetre passió. Intento que la passió que jo sento per l'artista arribi a qui em llegeix o m'escolta", afirma. El periodista ens visita per presentar "Buscant la Rosalía" (Libros del Kultrum, 2026), la primera biografia de l'artista de Sant Esteve Sesrovires, escrita a quatre mans amb Yeray S. Iborra. Una conversa on analitzem les llums i les ombres de la icona global, la seva evolució artística i la polèmica que ha envoltat la gestió del fotoperiodisme durant els seus recents quatre concerts al Palau Sant Jordi.
Tot el que li agrada al nostre convidat té comèdia? Amb aquesta premissa repassem la trajectòria de David Martos, una de les ments darrere dels últims èxits d'Andreu Buenafuente. El guionista i codirector dels darrers programes del comunicador de Reus ens visita per reflexionar sobre l'ofici de fer riure i el pes de fer humor en la televisió pública: "Tens la responsabilitat d'intentar repartir els acudits, d'adreçar-los a tothom", afirma. Una conversa on recordem com ja de ben petit feia riure la seva companya de classe, Judit Neddermann -que també diu la seva durant la conversa- i on analitzem, com ens explica, la bona salut de la llibertat d'expressió en projectes com "Vosaltres mateixos" i "Futuro imperfecto". Amb les intervencions del mateix Buenafuente i del seu amic Àlex Martínez, que el defineix com un "bon cap", escalfem motors per a la seva participació al festival Cruïlla Comèdia.
Són tan diferents el conte i la novel·la? Per a l'escriptor i pianista Jordi Masó, la frontera és molt més difusa del que diuen els manuals: "La novel·la demana una extensió de temps més llarga, però la meva experiència és que conte i novel·la no són tan diferents", defensa. El de Granollers ens visita per presentar el seu nou recull de relats distòpics, "Jo això ja no ho veuré" (Males Herbes, 2026), i recorda com la seva obra anterior, L'hivern a Corfú, va néixer precisament d'un conte que es va anar allargant fins a canviar de gènere. Una conversa on també explorem la seva faceta com a pianista clàssic amb el company de Catalunya Música Joan Vives, i on descobrim la seva relació d'autor amb l'editor de Males Herbes, Ramon Mas.
Què significa realment ser un artista consolidat? Flâneur té clar que aquesta etiqueta no encaixa amb el procés creatiu: "L'art no es consolida, l'art mai no te l'acabes. L'artista que troba un so d'èxit i decideix quedar-s'hi s'acaba cansant, crec que és un concepte fake", afirma. És així com s'entén la curiositat que desprèn, artísticament, a cantant, que en sis anys de carrera ens ha regalat un EP, dos discos llargs i nombrosos senzills -majoritàriament en anglès-, ens visita en un moment de canvi vital i artístic. Durant la conversa, explorem la seva trajectòria i el seu nou rumb compositiu, ja que ara es decanta per escriure en català, obrint una nova etapa que seguirem molt de prop.
Com ha canviat la manera d'entendre l'èxit en la música? Pau Guillamet, conegut artísticament com a Guillamino, reflexiona sobre la immediatesa de la indústria actual i el contrast amb la seva pròpia trajectòria, que va arrencar el 2003 amb "1 dia": "El meu fill té una pressa increïble per tenir èxit. La indústria ens ensenya que fas un tiktok viral i te'n vas cap al Canet Rock, els passos intermedis ja no existeixen", afirma. El de Barcelona ens visita per presentar "Erra & bé", el seu retorn després de set anys sense un disc de llarga durada, i per donar-nos tots els detalls d'El Desconcert d'iCat. La cita serà el 5 de maig a la Sala Apolo, en una edició especial que celebra els 20 anys de l'emissora i la desena entrega de la gran festa major de l'escena catalana.
Pot la mort ser un lloc atractiu? Amb aquesta contundència es planteja Dausà el seu retorn a la música amb "Immortals", el seu primer disc en cinc anys. El músic de Sant Feliu de Llobregat ens presenta cançons com "Seria bonic", on reflexiona sobre el més enllà sense cap mena de tabú: "La mort no em fa gens de por, em sembla atractiva. De vegades penso que m'agradaria morir per entendre què està passant aquí", confessa. Una conversa on desgranem un treball gestat sota l'eufòria dels seus concerts al Palau Sant Jordi i a Vistalegre, amb composicions que han nascut amb la voluntat de ser, més que mai, compartides amb el públic.
Com es passa de la intimitat del dormitori a col·lectivitzar la música? Aquest és el camí que ha recorregut la cantant i guitarrista de Begues, que ens visita per presentar el seu disc "mai adeu". Després d'anys de formació autodidacta, l'artista reivindica el valor de la comunitat: "He viscut molt de temps sola a casa aprenent a tocar la guitarra i ara cada cop més intento tocar amb gent. Compartir és el que trobo més bonic", explica. Amb ella reflexionem sobre una proposta que, tot i no ser jazz, en beu directament, i analitzem la necessitat de protegir el circuit de sales per als músics emergents. Una conversa que també gira al voltant de l'amistat i el suport mutu on també s'hi sumen veus com Mar Pujol i Galgo Lento.
Com ens hauríem d'informar en l'era de la immediatesa? Aquesta és la pregunta que llança la periodista barcelonina, actualment al capdavant dels "Matins" de TV3, que ens visita per presentar el llibre "Una casa sense diaris" (La Campana, 2026). L'autora ens convida a fer una dieta informativa conscient per evitar l'estrès: "És important seleccionar dos o tres mitjans i no informar-se a llocs com TikTok. En un diari de paper tenim una portada que jerarquitza i articles que posen context, i en el món digital hem de fer aquest mateix exercici", afirma. A partir d'històries personals, Oltra analitza com ha canviat el periodisme en les darreres dues dècades amb un relat que fuig de la nostàlgia per reivindicar el valor de la premsa, que s'allarga més enllà de la simple lectura.
La lluita contra l'aïllament i la tirania dels egos centra la reflexió del músic de Manlleu, que ens visita per presentar el seu nou disc, "Ritual d'expropiació". L'artista critica la deriva de les xarxes socials i la competició constant per la rellevància: "Instagram és un gran altaveu d'egos que ens aïlla. Si només parles de tu, no pots escoltar i tothom s'acaba creient molt important. Hem de buscar espais on l'ego es dilueixi", afirma. En aquest nou treball, Roma abraça l'electrònica i s'obre a una proposta escènica on també balla i teatralitza les seves cançons. Una conversa on repassem una trajectòria marcada per quatre anys de vida a Mèxic i per col·laboracions amb artistes com Judit Neddermann, Alessio Arena o Rita Payès.
La desaparició del circuit de sales a Barcelona i la crisi de la música en directe centren la denúncia de Lalo López, el gran divulgador de la música d'arrel afroamericana i l'ànima darrere de la mítica Fundación Tony Manero. L'artista alerta sobre la pèrdua de proximitat amb els músics i critica el format actual de la indústria: "Odio el concepte dels esdeveniments, que és el que ens venen ara. Apareix un artista cantant durant 20 minuts i no hi ha banda ni músics", lamenta. López es pregunta on tocaran les noves generacions si el teixit de sales continua desapareixent, una realitat que combat a peu d'escenari amb els seus nous discos en solitari. Una conversa sobre la supervivència del funk on també repassem la seva gira amb el Barcelona Districte Cultural, en què l'artista fa el pas definitiu d'atrevir-se a liderar el xou i cantar.
És el repte personal que s'ha marcat Bruno de Fabriziis, el músic del Poblenou darrere de Mama Dousha, que ens presenta el seu treball més sincer: "Tothom té raó". L'artista confessa que li costa expressar aquest sentiment de forma directa: "A la meva parella, per exemple, li faig cançons. No passa res, m'hauré de desconstruir i aprendre'n", explica. I a les cançons del seu nou disc, tal com ens diu, és on l'amor hi apareix multiplicat: des de la parella i els amics fins a la mateixa autoestima. En aquesta nova etapa, el de Poblenou prioritza la veritat per sobre de l'èxit de "Rikiti", signant el seu àlbum més sincer en una conversa on repassem la seva biografia emocional i el camí que el va portar, finalment, a atrevir-se a cantar.
Com afecta el fet de ser una persona ansiosa quan arriba la descendència? D'aquesta premissa neix la reflexió de la periodista barcelonina, que ens visita per presentar el llibre "La mare dels ous" (La Campana, 2026): "Les persones ansioses som altament performatives, no ens permetem estar amb el cervell desconnectat. Quan tenim descendència, estarem hiperfocalitzades en aquella criatura i no ens permetrem caure", explica. Amb ella analitzem en clau d'humor què passa realment un cop ha nascut el nadó -en el seu cas, el seu fill Guillem- i parlem de maternitat, de la seva relació amb la música -atenció la seva història amb Alicia Keys- i de com es construeix un bon ambient de treball com el que explica que regna al programa "La solució" de Catalunya Ràdio, que ella dirigeix i presenta.
La catalanitat i la identitat de gènere centren les reflexions de Ferran Pi, una de les tres veus del grup FADES, que ens visita per presentar el nou senzill "Treu-te el bikini", compartit amb l'enigmàtic trio FBOYZ. El de Palma analitza l'estat de la llengua: "La catalanitat ha estat acceptada i, a Madrid, es veu com quelcom 'trendy', un fet perjudicial i beneficiós alhora", afirma. Una conversa on també aborda l'auge de l'hiperconservadorisme en relació amb el col·lectiu LGTBIQ+ i l'hostilitat que nota: "És cert que Barcelona és un paradís, però més enllà em preocupa". Amb ell explorem la trajectòria d'una de les formacions referents de la nova escena dels Països Catalans.
La disciplina i el silenci de la matinada són part del motor creatiu de l'actriu i cantant de Sant Boi de Llobregat: "Em llevo molt d'hora, de 6 a 8 del matí, perquè és el moment en què tothom dorm i ningú molesta. Hi soc jo sola amb el meu cafè, l'ordinador i el piano", explica. L'artista ens visita per repassar una trajectòria que uneix el teatre independent dels seus inicis amb el retorn de Pastora, que celebra una xifra rodona amb el disc "25 años buscando follón". Un treball on ella i Caïm Riba revisiten el seu repertori amb les veus de Santi Balmes, Maria Peláe, Ladilla Rusa, Pedro Guerra o Macaco, qui va ser clau en els seus inicis. Durant la conversa, recordem uns orígens marcats per la incomprensió familiar cap a la seva vocació i sentim també veus del mateix CaÏm Riba i de la seva amiga i creadora teatral Carol López.
El músic barceloní afronta el 2026 amb un sol concert en tot l'any. Serà el 25 d'abril al Sant Jordi Club, la cita més ambiciosa d'una carrera que ja supera el quart de segle i que s'ha cuinat amb una paciència que pot semblar contracultural: "Sort que els meus primers discos no s'han sentit mai i van passar només entre col·legues. Que el primer disc d'un artista d'avui hagi de ser increïble i tenir hits i vídeos professionals em sembla que és no deixar créixer els xavals", reflexiona. Amb ell parlem d'aquesta trajectòria de fons i de com, després de vint-i-cinc anys, ha arribat al seu moment més massiu sense perdre l'essència. Una conversa que completem amb les veus de companys de viatge com Jordi Lanuza (Inspira), Jordi Casadesús (La Iaia i músic del grup actual de Vallvé), Quim Carandell (La Ludwig Band) i el director del festival (a)phònica, Francesc Viladiu.
El músic de Vidreres torna a la primera línia amb "Ara", un disc que neix d'una necessitat: tornar a perfilar una identitat musical que, confessa, començava a sentir desdibuixada. Però més enllà de la novetat discogràfica, Pérez posa sobre la taula el seu malestar sobre el funcionament d'una indústria que coneix molt bé: "Tothom està indecís, les ràdios no saben què volen, però el que em preocupa de veritat és que la meritocràcia està desapareixent", denuncia. Amb una trajectòria que suma ja 200 cançons creades per a altres és la mà darrere de fenòmens com "Supermercat" de Lildami o "Tot el que ens queda" de Ginestà, Pérez no entén les noves regles del joc: "Com pot ser que fent números grossos d'escoltes i de públic, hi ha llocs on no m'hi volen? Abans, si una cançó tenia potència, era un hit. Ara no n'hi ha prou amb fer una bona cançó per arribar a segons quins llocs. Ho deixo aquí".
L'ex Da Souza viu un moment de plenitud creativa des de la rereguarda, lliure del focus i de ser el centre de totes les mirades: "Quan havia de donar la cara em costava molt. Ara és fantàstic perquè encara faig música, però les entrevistes les fa l'artista", confessa. Aquest reconeixement a la seva tasca a l'ombra arriba la setmana vinent amb el premi Joan Trayter de la revista Enderrock al millor productor de l'any. Amb ell repassem una trajectòria que va arrencar el 2013 amb "Flors i violència" i analitzem el seu tàndem amb l'artista Maria Jaume, amb qui ha signat a mitges els celebrats "Nostàlgia Airlines" i el recent "Sant Domingo Forever".
Per a la cantautora de Vilassar de Mar, la música és un canal doble que va de la intimitat més profunda a la resposta col·lectiva: "El retorn que tenim els artistes és espectacular. Per mi és sanador i catàrtic treure una cançó tan íntima i, a la vegada, és molt bonic allò que et torna en forma de comentaris a xarxes o als concerts", explica. Cançons que són com un missatge en una ampolla, com l'acabada d'estrenar "Llibert", que és un homenatge al seu avi. Una conversa força emotiva on repassem la seva precocitat musical i que compartim amb les veus del saxofonista Genís Bou, la seva germana Meritxell Neddermann i el mariner Agustí Martín, amic íntim de l'avi.
La comunicadora i creadora de contingut de Blanes no compra les mitges tintes com una opció a xarxes socials: "Quan parles amb gent que no es mulla", afirma, "el seu argument sol ser el de les portes que se li podrien tancar. De quines portes parlem? Perquè potser jo no les vull obertes". Amb ella analitzem la política des d'una òptica generacional i parlem de les diferències de codi entre les xarxes i els mitjans tradicionals. Malgrat tenir la carrera de magisteri, la Laura no ha exercit mai de mestra, una decisió que s'explica per una pulsió comunicativa que, com els altres convidats diuen, porta a la sang.
El divulgador Dani Jiménez reivindica la ciència com un acte de pura dissidència: "El científic respon a un personatge rebel, és com l'estrella del rock o del punk. A Galileu el titllen de boig i gairebé el cremen. Això només ho pot fer algú que va a la contra", afirma. Al seu nou assaig, "Univers rebel", Jiménez aposta per l'emoció com a motor de coneixement i per una recerca pública potent. Amb ell mirem de trencar el mur que separa les ciències de les humanitats i ens endinsem en la física quàntica per desxifrar teories tan fascinants com la del famós gat d'Erwin Schrödinger, físic i Premi Nobel.
Veníem d'un reguitzell de convidats mallorquins amb el bitllet de tornada a la butxaca, però el guionista i humorista de Palma trenca la tendència: ell viu a Barcelona i no sembla que tingui cap intenció de tornar a casa. Amb ell parlem de la "mallorquinitat" des de la distància i del seu llibre "Manual per infiltrar-se malament", on utilitza casos reals de policies infiltrats per analitzar com es construeix qui som: "Des de ben petit que m'ha interessat la identitat, la gent que en construeix una de falsa m'ha anat molt bé per estirar el fil", explica. Una reflexió que combina amb el guió d'actualitat a l'"Està passant" i l'exigència de l'stand-up, dues disciplines on l'humor és l'eina per entendre el món.
Veníem amb la idea de parlar de teatre, però ens hem trobat amb una artista que respira, sobretot, a través de les cançons. Per a Tarrats, la música és un pilar innegociable: "La meva vida sense música no pot existir, és una manera d'entendre qui soc", afirma. Però calma, també parlem de teatre, perquè aquests dies la veiem sobre la sorra de La Biblioteca de Catalunya amb "En la mesura de l'impossible", un text de Tiago Rodrigues que ens submergeix en els dilemes del món humanitari. Amb la barcelonina recordem també els seus inicis com a veu de l'SP3 i el seu pas per la mítica "Ventdelplà" per saber com va viure la popularitat durant la seva preadolescència.
El comediant vigatà Galdric Plana Masoliver, conegut com a Godai Garcia, troba en el paisatge un refugi contra la monotonia de l'edat adulta: "A mesura que ens fem grans, tot és cada cop més pla. La natura és l'única cosa que em desperta eufòria i, alhora, intimitat. Com deia Roger Mas, mística domèstica, afirma. Amb ell parlem d'aquesta connexió vital i de l'estrena, la setmana que ve a l'Espai Texas de Barcelona, d'"Eix transversal", un espectacle de comèdia que comparteix amb l'humorista Alba Segarra.
La periodista tarragonina ha passat de ser una de les prescriptores literàries de referència a Catalunya Ràdio a publicar el seu propi debut: "Els moixons" (La magrana, 2026). Un llibre que és un híbrid entre la crònica periodística, el relat i l'autobiografia on la nostàlgia només s'utilitza com a eina per construir un present lluminós: "Jo estic escrivint sobre mi, utilitzant les dones del llibre per parlar de mi. És un recorregut sobre les meves pors i aquestes dones em serveixen de mirall", explica. Amb ella parlem d'aquest canvi de rol i d'un text ple d'aforismes on, en certa manera, la literatura li torna el favor després de tants anys dedicada a la divulgació. Imperdible, per cert, el seu programa de Catalunya Ràdio "Les dones i els dies".