"Penèlope" de James Joyce, un mite sexual!

Les dones i els dies, amb Montse Virgili.

Antonia, que repons, no et preguntaré si tu ens haguestes que diu no vull saber res dels homes. Bona nit, com estàs? Hola, bona nit, doncs estic molt bé. No t'ho demanaré perquè sé que ens enrotllaríem molt amb aquest tema i no, hem d'anar per feina. Exacte, parlem del que toca. Perquè aquí les Bermejos i companyia han deixat el pavelló molt alt. Escolta, segon dia de la teva secció i no sé si no vols que et faci fora o què, però dius, tranquil·la, et parlaré de clàssics però també de sexe. Sí.

Sí, m'has dit això, eh? Sí, sí, sí, avui parlarem de sexe i parlarem de la penèlope de Jane Joyce, que era una dona molt sexual.

El tanto com anem avui a les dones i els dies, anem fortíssimes. Ja sabeu que Antonia Carré Pons, escriptora, editora de Calcarrer, ens ve a parlar de clàssics que no ens hem de perdre, d'autores clàssiques i també a vegades de personatges clàssics. I avui has triat la Penelope d'Ulisses de Jois.

Sí, sí. Per qui no ha llegit aquest llibre que és un monument jo he triat la Penelope de James Joyce que evidentment no es deia Penelope però ja m'ho perdonareu. James Joyce va escriure l'Ulysses, que és un monument literari, com tothom sap. És una obra que quan va ser publicada va ser reconeguda com una obra avantguardista pels temes que tracta i per l'estil amb què va escriure la novel·la. Aquesta novel·la quan va ser publicada va ser censurada per obscena, que això és molt bonic, i llegida avui en dia jo trobo que té una modernitat aclaparant. I el títol, o sigui, l'Ulisses, l'obra, és un homenatge a l'Odissea d'Homer, com tothom sap. L'Ulisses, clàssic, el d'Homer, vull dir, es va estar 20 anys fora de casa. En canvi. Aquest va tardar menys, va tornar viadet, no? Exacte, sí. Perquè l'esperava la dona, o tu creus? No, perquè. Què creus que va tornar tard? Leo Paul Bloom només va estar fora de casa un dia perquè jo crec que la modernitat obliga a la compressió del temps i, clar, no podien fer-ho allargar tant. Leo Paul Bloom, que era poldi pels amics, surt de casa un dia a les 8 del matí i torna a les 2 de la matinada. Per tant, la novel·la dura 18 hores i durant aquestes 18 hores sabem per tots els carrers que passa de Dublin i tot el que fa.

I a mi em fa molta gràcia saber perquè a la seva dona d'alguna manera tu li dius Penelope tu la bateges així. Però no es deia Penelope? No, no, no.

No es deia Penelope i, a més, no s'assemblava gens a la Penelope d'Ulisses. Que era aquella dona que esperava teixint. Exacte, que de dia teixia i de nit desteixia. Però a més, jo trobo que aquí hi ha la gràcia, perquè James Joyce fa un monument, fa un homenatge a l'Odissea d'Homer i llavors ho trastoca tot, perquè la Penélope d'Homer es caracteritza per la castedat, per la fidelitat al marit, pel silenci, per la submissió, però sobretot pel silenci, perquè no diu pràcticament res. En tota l'Odissea hi ha un moment que parla. A mi m'agrada quan tu calles perquè estàs com ausente. Pensa en Homer, segur. Exacte, segur que es va inspirar. Això sembla un tangle, oi? Exacte. Bé, doncs aquesta, el seu fill, Talema, que és un marrec de 20 anys, li diu que calli. Li diu això, que mira, que m'ho he apuntat. Diu, ves cap a casa i prencura de totes les tasques que et toquen, que són el taler i el fús. I mana a les dones sense falta que facin feina, que les paraules són cosa dels homes, de mi sobretot, que a casa meva sóc el que mano. Parlem d'Homert. Aquest és Homert. És un senyor antic. És normal que sigui antic. Els senyors això de vegades ho tenen, aquesta cosa que som com antics. La Penélope de Jane Joyce és el contrari d'aquesta, és una dona vitalista, a qui li agrada menjar, li agrada, ara faré un anglicisme, li agrada fer sexe i això trobo que és una cosa que està molt bé. La panèlope de James Joyce no diu res en la major part de la novela, i tot el que sabem d'ella ho sabem perquè ho diu en Leopold o ho diu el narrador. Déu-n'hi-do, eh, també, eh? Déu-n'hi-do el Joyce, eh? Sí, i ens la presenta com una dona controladora i bastant pesadeta.

Sí, allò típic de la típica de "oh, i si torno a casa, que la meva dona m'està esperant amb les bledes".

Exacte i a més em mana coses li encarrega que li compri una pastilla de sabó i ell ho fa a primera hora del matí i es passeja tot el dia amb la pastilla de sabó a la butxaca però resulta que hi ha un moment que la Penélope de James Joyce pren la paraula i quan comença a parlar no calla pensa en veu alta i parla ella sola i ella sola fa l'últim capítol del llibre que són unes 150 pàgines de fet es ven fins i tot a part. És que sí, és que funciona així. El monòleg de la Molly Bloom, si el busqueu a internet el trobareu. Van fer obres de teatre d'aquest monòleg, també. Perquè aquest monòleg és molt important, perquè és un monòleg interior, allò que ha escrit sense signes de puntuació, perquè Joyce vol reflectir el corrent de consciència del personatge. Com funciona el pensament, com pensem tots. Exacte.

Ens falten 7 minuts per acabar el programa ens falten 7 minuts espera't un moment i ara el meu pensament disruptiu diu posem una música doncs va, posem la música Now

that the time has come.

Mira, la Lorena McKennitt cantant a tu, concretament, la Penelope. Ai, que bé, tu. Descansis una mica perquè ara has d'agafar embranzida, perquè aquesta dona, la Penelope, que li dius tu que tota l'estona ara es tornarà boig l'oient, perquè dirà si no hi ha cap Penelope. Em penses dir el nom de veritat en algun moment? Sí. Perquè t'estàs fent la misteriosa tota l'estona. No, perquè.

No, perquè tothom, o gairebé tothom ho sap, això. Home, tothom, tothom. Tothom, tothom. Tot dona. És d'aquests llibres que tothom ha dit que se l'ha llegit i no se l'ha llegit ningú. Exacte, i no se l'ha llegit ningú. Jo sí, jo cito. No, la Penélope de Joyce en realitat es diu Molly Bloom. Es diu Marion Bloom, Molly pels amics. És una dona que té 33 anys, és cantant, de cabells negres, és grossa, té un bon pitram, això el narrador ja ho deixa ben clar. Li agrada tirar-se les cartes. Això ho trobo divertidíssim, sempre. Sí, és una mica de cosa com de frivolitat, perquè ell no se les tira les cartes. Això és una cosa femenina.

Sí, però és com les coses aquestes una mica esotèriques els hi deixo per la meva dona. Exacte, exacte, exacte.

I l'escena, us heu d'imaginar l'escena, ella està estirada al llit, arriba el marit a les dues de la matinada, ella al cent i el marit se li ajassa al costat del llit i ella es fa la dormida i va pensant i pensa en diverses coses, recorda la infantesa Gibraltar, recorda la seva filla que té 15 anys, recorda un fill que van tenir que es diu Rudi que es va morir quan tenia 11 dies, recorda els dos ous que li ha demanat el seu

home això també penso que per una part si el Joyce no era molt feminista però per l'altra trobo que és bonic posar-se en el cap de la dona i donar-li aquesta preeminència i fer 150 pàgines escrivint això i a més també parla d'aquesta mena d'això que parlem sempre en aquest programa de. Del desgast mental que tenen moltes dones, perquè han d'estar pensant si han fet el llit, si s'han aixecat sempre de dones a l'escola.

Exacte. Home, jo crec que d'alguna manera sí que era feminista el Joyce, perquè, a veure, amb una obra que té 800 pàgines, donar-li 150 a una dona que parla tota l'estona a ella, jo trobo que té mèrit. Ja era hora, no l'ha deixat parlar en tota hora. Però n'hi dones 150, tu, que la Penélope d'Ulisses de l'Odissea no parla. Estava allà amb el fús, pobreta, i no. Exacte, tenia feina cosida d'escosir. I a més hi ha una altra cosa, que és que, clar, nosaltres hem vist la Molly Bloom. O sigui, el tros llarg de la novela, al començament, hem vist la Molly Bloom des de la perspectiva del senyor, del Leopold, i ara veiem el matrimoni des d'una altra perspectiva. I llavors, clar, tot canvia. I com que aquest és el final de la novela, jo crec que tu t'acabes creient que aquella és la versió real, no la de l'home. Exacte, la càrrega mental de

Molly Bloom. Exacte. Aquí han de vendre'l així, el llibre. Exacte, sí, que en té molta de càrrega mental. Escolta, però tenia relació, que és una curiositat que tinc, tenia relació amb la dona real de James Joyce, aquest personatge de la Molly Bloom, que també tenia pitram i estirava les cartes, o com això? Bueno, això no sé si tenia pitram

i estirava les cartes, però no m'estranyaria, perquè els escriptors tendeixen a posar coses de la vida real als seus llibres. No sé de què em parles. Oi que no? Per això ja ho sabia que no et ressonaria. L'acció de l'Ulisses de Joyce passa un dijous, el 16 de juny de 1904, que és el dia en què es van conèixer ell i la Nora Barnacle, amb qui va viure molts anys i va tenir dos fills. Aquest és el nom de la dona real, eh? I parlava una mica, no ben bé, però parlava una mica com parla la Molly Bloom. O sigui que, en el fons, aquest monòleg interior, a part d'una obra d'art, doncs és un gran homenatge a la seva dona. Cal dir que a mi em sembla que s'estimaven però que també es barallaven molt, eh? Vull dir que passaven temporades separats i bé, les relacions.

Les relacions de parella són conflictives. Són com són. Escolta, abans que te'n vagis, m'has venut una moto al principi, que si era un personatge molt sexual, que si no sé què, la molt bluma, etc., i no m'has llegit cap fragment. Doncs va, fem-ne un tastet. Un tastet, de la Molly.

De la Molly. Llegiré un fragment molt breu en la traducció magnífica de l'enyorat. Joaquim Mallafré, i ella parla de sexe, però no parla de sexe amb el seu marit, sinó que parla de la història de quan ell era jove. Diu, Perquè una vegada van treure no sé què d'una dona que ho havia tingut a dins de tot anys i anys, tot cobert de salts de calç. Es tornen bojos per ficar-la al lloc d'on van sortir. Diries que no poden arribar mai prou amunt. I després ja s'ha acabat. Així fins a un altre. Sí, perquè t'hi dona un gust extraordinari, tan flonjo, tot el temps com ho vam acabar. Ai, sí, ai. Ai, el vaig fer escórrer el meu mocador fent veure que no estava excitada, però m'obria de cames.

Platons, obrimentes de cames, com anem avui? Aquest programa em tanquen. Hauran de posar dos rombes, com els antics. Antònia Carrepons, moltíssimes gràcies. Nosaltres ho deixem aquí, aquest programa que hem fet. Roser Pereira Moragas, Cèlia Forment, Mireia Izar, Albert Castellví, Helena Miquel, Nil Hernández. I qui us ha parlat, Montse Virgili. Demà, em fa molta il·lusió, l'aniversari de la mort de Jane Goodall i tenim una primatòloga que és la seva autèntica areva, Laia Dotres, una dona que ha estat al Congo, a Sierra Leone, i que té amics ximpanzés, cosa que no pot dir tothom.

Bona nit. Bona nit.

Así soy yo, y no puedo, ni quiero cambiar. Así soy yo, soñando con ti.