T1xC3 - Pep Bou: bombollòleg i poeta visual

Divergents, l'espai on descobrim menys inquietes. Un podcast de Catalunya Ràdio i la Universitat Politécnica de Catalunya presentat per Laura Ferrer-Razada.

A Divergents ens agrada conèixer persones que destaquen per la seva passió per la ciència i l'art, especialment quan són un referent a nivell nacional i internacional. Per això, a cada capítol conversem amb una figura que ha fet del món interdisciplinari la seva professió amb la voluntat de donar a conèixer trajectòries que combinen aquests dos àmbits. I avui ens acompanya. Pep Bou, bombollòleg de poesia visual. Pep Bou, el nostre convidat d'avui va estudiar Arquitectura Tècnica a la Universitat Politècnica de Catalunya i va treballar de parellador abans de ser professor de formació professional a l'Escola del Treball de Granollers, on va impartir assignatures de tecnologia, dibuix i geometria descriptiva. Abans de dedicar-se al món de l'espectacle, va treballar un temps a la Caixa, la mateixa entitat que impulsaria després la seva primera campanya de teatre per diverses escoles i teatres de Catalunya. La seva passió pel mime es va originar durant la seva formació a l'Institut del Teatre de Barcelona on també va sembrar el precedent del que serien els seus cèlebres espectacles amb bombolles de sabó. Avui a Divergents tenim el privilegi de poder conversar amb ell per conèixer de més a prop la seva trajectòria i saber quins van ser els passos vitals que han determinat que es convertís en el referent que és avui en dia.

Divergents, amb Laura Ferrer-Razara.

Pep Bou, benvingut a Divergents. Moltíssimes gràcies. Pep, tots els que hem gaudit dels teus espectacles també hem pogut veure molt clarament la teva immensa creativitat a dalt de l'escenari, però també és obvi que si tens aquesta immensa creativitat és també perquè tens un gran domini tècnic de treballar amb les bombolles de sabó. Aleshores, a mi la primera pregunta que em ve al cap és quins coneixements de física necessites per poder dur a terme tota aquesta gran imaginació?

Et he de dir que cap. Cap, eh? Bé, jo, amb els meus estudis, evidentment, obres una mica el ventall de la teca capacitat intel·lectual a nivell de càlculs, de física, matemàtica, geometria, etcètera. Això ajuda en un determinat a, quan et toques un element, saber-li treure el profit que et convé, no? Per tal de què vols fer amb ell, no? I, evidentment, haver passat per arquitectura, haver treballat com a prellador, dir-ho xan, i em va interessar sempre portar, un cop vaig adient al món del teatre, portar una part de la meva capacitat, diguéssim, intel·lectual, o que jo havia estudiat, de portar-ho al món del teatre, és a dir, no només agafar un text i interpretar, sinó que agafar uns elements visualment interessants i físicament també transformatius que canvien i que evolucionen i per tant ens sonen mirables d'alguna manera o sorprenents. I evidentment els estudis que vaig fer, tot serveix a la vida, però els que vaig fer segurament em van fer de cantar cap aquí.

Et van estructurar el cap d'alguna manera en especial? Creus que a l'hora de fer experiments amb les bombolles i arribar als resultats que ets capaç de fer sobre l'escenari t'ha ajudat també aquesta mentalitat més científica? Sí, segur.

A mi sempre m'havia agradat molt la part, abans has dit que havies sigut professor de geometria descriptiva, que és una assignatura que em va apassionar, i que per tant és dibuix, plans, seccions, entendre tant un element mecànic, o com una casa, o com qualsevol altra cosa, seccionar-lo per veure els plans del que hi ha a cada un i que així aprecies les característiques a fons. I les bombolles van ser un repte, perquè una bombolla és associada sempre a un joc infantil, de nens i de poca importància. I en canvi jo vaig començar a pensar que no, que perquè vas a fer una bombolla i la podies fer més gran, això a casa, allò a la cuina, i perquè doncs s'arribava a fer això, per tant busques el perquè, mires els sabons, els tensos actius. Però arriba un moment que també dius, aquest sabó on va bé, amb aquesta aigua, bé. Llavors vas entenent que perquè l'atmosfera que l'envolta sigui adequada, més si parlem d'humitat o no, o un ambient aixut. Llavors això determina també que puguis anar a fons, d'experimentar una bombolla que dura un minut en un ambient humit, en un ambient sec dura 20 segons. Uau, o sigui, ho tens cronometrat, eh? Sí. Va, estic parant de mitat baixa i mitat alta, no? A mitat mitja, doncs, també hi ha un temps. Per tant, tots aquests elements comencen a marcar pautes per poder fer una idea que tenia,

que és fer un espectacle amb les ombolles. I això sí que va costar una mica, no? Perquè no es tracta de tenir de tenir coneixements científics o matemàtics, sinó que al final és observar. Exacte. Per què no mulles comporta així, per què no? I llavors vas entenent. Clar, també va resultar que busques el millor sabó a nivell de temps actius i vaig picar portes a fabricants de sabó i al final cap especificant em va ajudar massa, sinó que va ser el meu dia a dia d'experimentar. Però vaig tenir la sort en aquell llibre, als anys 80, a finals del 79, principis del 80, vaig començar a remenar aigua i sabó. I llavors això va fer que miressis el mercat els sabons que hi havia en aquell moment. I va sortir un que era molt concentrat, no vull dir marques, per tant aquell anava bé, però. L'aigua també va ser important conèixer perquè una aigua va bé i millor que una altra. Això, aigua no tractada, el líquid barrejat amb sabó, o sigui, sabó i aigua, les bombolles donen més resultats i més color, fins i tot. Tot això va sumant, és un entrebanc i un dia que vols ensenyar-ho a. A uns amics, mira que faig, aquell dia no hi ha ni humitat perquè bufa tramuntana, o bé, doncs, aquell dia, no sé, les coses no surten com havia estat assajant, no?

Llavors entens que has d'entendre moltes més coses i és quan practiques molt, practiques molt i vas entenent, no? Hi ha una anècdota que és que jo estava al Masnou vivint allà i l'antic escorxador el van obrir a fer activitats culturals. Sobretot em van deixar assajar un temps allà i llavors l'aigua que hi havia era de mina, com de pou. Sí, sí. I un dia vaig començar a provar. Per què no va bé? Avui les mulles com ahir, no? I estava una mica preocupat. Llavors, un dia ve un senyor de la brigada i em diu Pep, escolta, que hem canviat l'aigua. Ja no tens l'aigua de la mina, la tens de la xarxa. I t'anava pitjor o millor? Pitjor, té clor, té tot, té una aigua tractada. Aquí ho vaig entendre tot. Fins al punt que jo m'he endut aigua a Xina, del pou de casa meva. Aigua no tractada. O demanes tenir un lloc per poder tenir a disposició aigua no tractada. No, clar. A Hong Kong m'han dit que no. Al dir que no hi vaig anar amb la meva aigua vaig patir moltíssim.

Una de les coses que he anticipat és que també vas treballar una temporada al sector financer, aleshores jo em pregunto, clar, qualsevol artista té el component creatiu però també té un component de gestió important. Quins aprenentatges vas treure d'aquesta època? Com t'han servit després? I un gran dilema que ens trobem sovint amb totes les especialitats artístiques, que a vegades has de contraposar la seguretat d'un sou cada mes o llançar-te a la piscina i a l'aventura, que és el que vas acabar fent tu. En quin moment prens aquesta decisió, també?

Bé, jo vaig entrar a la caixa que tenia 18 anys, o 19, no ho sé, més o menys. Què passava a aquella època? Jo tinc un germà que van posar la caixa als 15 anys i no en va sortir mai. Bé, amb ell ja va anar bé, però amb mi jo estudiava. Formació proporcional vol dir que no tens accés a la universitat normal, sinó que tens una carrera mitja com a aprenedor o arquitecte tècnic. Una maestria industrial per poder accedir. En aquell moment, els meus pares em deien, però tu, a la caixa, a la caixa, i jo, no, que no. Al final, que em van, em van obligar, com aquest qui diu, vaig accedir a una plaça previsional, interina, Vaig fer els exàmens, jo diria que els vaig aprovar, em van suspendre. D'això, ara que t'explicaré, n'he après molt, de coses. Que és que jo vaig dir, no estic d'acord. Doncs, no, no, vull parlar amb el cap de personal de la caixa, de la guietana, aquí a la central. Jo treballava a Vilassada Mar, i el director em deia, per favor, no vulguis ara, tu, interina. No, no, sí, sí, sí, em van acceptar. Em van rebre i vaig demanar els meus exàmens. I en els meus exàmens hi havia un bou que no era jo. O sigui, els exàmens meus van passar en un altre bou que va entrar i jo no, perquè ja tenia els exàmens d'un altre. I els vaig dir, senyors, aquí us quedeu. Vaig plegar. O sigui, vas plegar pels exàmens? Sí, vaig plegar per la injustícia que em van fer. Llavors vaig entendre que l'experiència de treballar a la caixa en aquella època era entrar en un joc que no m'hi busquin. A part que anar a la caixa és com una mica de limitar-te a la teva pròpia evolució com a persona, artísticament parlant sobretot. I vaig plegar i em vaig sentir alliberat, amb els meus pares molt enfadats, però I a partir d'aquí vaig començar a treballar de mestre, d'aprenedor, i anar fent teatre per la ciutat de Granollers, que jo vivia en aquella època. I el Masnou ja va ser posterior. O sigui que l'experiència de la caixa i de la financera. De cara a la meva gestió no em va servir de res, però sí que d'alguna manera també entens moltes més coses, aprens evidentment de tot i a l'hora de gestionar i muntar una oficina i tal, segurament d'alguna cosa n'has tret, eh?

I més a nivell artístic, tu relates amb molta estima el moment en què vas entrar en contacte amb el món del MIM, i concretament va ser l'Institut del Teatre amb Pavel Rouba, que és el que et va impressionar, perquè al final t'hi has acabat dedicant, això sí que no va ser com el sector financer.

Sí, el Pavel Rouba va fer com un Institut del Teatre a Garnollers, va venir a fer uns cursos allà, jo no vaig estudiar exactament a l'Institut del Teatre, però sí que vaig ser-hi en aquest sentit, com una sucursal. I vaig apuntar-m'hi, i en pocs dies. Ella em diu, tu, què passa? Que ho has après tot de seguida, no? I jo dic, m'entusiasmava. Era tot llenguatge, no? Sí, i fins i tot em va dir, demà no puc venir, i em va assenyalar a mi dient, ara en Pep Bou es farà de professor. Cosa que no els va agradar gens, les del curs, però vaig fer-m'hi, i llavors ja de seguida. Em vaig muntar un espectacle de MIM i Globus, vaig començar amb Globus, a fer un joc còmic amb els Globus i MIM, i això la Caixa em va seleccionar per fer Caixa a les escoles, que vaig córrer a tot Catalunya als anys 70, sí, 7, i això va ser molt interessant, clar.

Ara parlant de Globus i parlant d'anècdotes, una de coneguda és que quan van empresonar l'Albert Boadella per l'espectacle La Torna, que criticava molt durament el franquisme, vau fer com un acte de protesta, us vau tancar l'Institut del Teatre, i tu vas fer un espectacle amb Globus que relates també, que va ser com l'inici de començar a fer aquests espectacles amb un bollet de sabó. De què anava aquest esquets que vas fer?

Bé, vaig ser-ho juntament amb el Manel Barceló, un actor que molt ja reconegut d'aquí. Estàvem tancats a l'Institut del Teatre en protestes sobre l'empresonament del Boadell i del Juglar en general. I vam jo tenia aquest ja espectacle de mi amb Globus i amb ell vam fer com un simulacre, perquè Globus era una mica. Hi havia una comuna pintada amb la careta de la llibertat d'expressió, i llavors ell i jo vam muntar un sketch en aquest sentit, que després va passar a ser l'espectacle Trinx i Trancs amb el Manel, amb la companyia Paderral que vam anomenar en aquella època. Però va ser molt interessant, però que els lobos no tampoc va ser una prèvia de les bombolles. No va ser, eh? No, jo crec que no. A nivell de volum, podries dir, mira, s'assemblen. De la geometria que comentàvem, no? Exacte, però no, no va ser això. Però bé, segurament, inconscientment, potser sí.

O sigui que sí, però no. Exacte. A l'Albergo Adella, membre fundador del Juglars, és una companyia que tu en el seu dia hi vas intentar entrar, no et van acceptar. Fins a quin punt creus que això també ha determinat el teu camí? Perquè potser si haguessis entrat al Juglars la teva trajectòria hagués sigut molt diferent, però el fet de no entrar-hi també t'ha portat potser a crear la teva pròpia companyia. Com recordes aquell moment i quin impuls va suposar?

Justament amb el Manel Barceló ens vam presentar al Juglars per fer l'audícia, no recordo l'espectacle que era, i ens van fer improvisar. I recordo que a mi no em van agafar. Que més tard algú d'ella em va dir, jo no et vaig agafar. Com és que no? Com és possible? Jo t'ho agraeixo que no m'haguessis agafat, de debò. Fins i tot en Joan Baixes, amb Claca, que va fer el Mor i el Merma sobre escultures i pintures de Miró. A mi m'hi vaig presentar i tampoc em van agafar. Gràcies a aquests dos suspens, em vaig dedicar a les bombolles d'una manera clara i decidida, d'experimentar, experimentar.

Ha sortit força sovint el tema de tenir una decepció en el seu moment, però que a llarg termini acaba sent una cosa positiva, no? Perquè et porta potser més indicat cap al teu camí. Per la gent jove que ens escolta, com creus que el fracàs o la decepció et pot forjar com a persona? I quin tipus de qualitats et desenvolupen?

A veure, posar-te a prova també ho determina a vegades, jo recordo que estava com molt verdolla, què he de fer jo, no estava inspirat, de debò, però tot i així vaig ser coses i no I tot això, evidentment, que haver-ho fet em resulta també. Motivador, en el sentit que has fet una cosa que no t'han seleccionat, no t'han triat, vol dir que és un petit fracàs, però en el fons et fa pensar, ara què? Què faig? Aquest punt de nou de partida, que ja parteix d'haver passat per una experiència. I que et fa pensar què és el que tu pots acabar fent bé o que et ve de gust fer. Perquè jo recordo que si m'haguessin agafat els jugulars també pensava o esclar que no sé si hagués estat jo hagués fet com un parèntesi perquè jo volia anar fent coses al meu aire, no? Hauries d'haver encaixat en una estructura preexistent, no? Exacte, sí. Llavors, no em vaig sentir gens decebut que no m'haguessin agafat, eh? Vaig dir, bé, ja està. Segueixo allà on era. Per tant, animo a tothom que els fracassos són punts de partida molt interessants, sempre.

Doncs anem a veure com aquesta resiliència t'ha convertit en el pioner que ets avui en dia.

Divergents, amb Laura Ferrer Rosada.

Al llarg de més de quatre dècades de trajectòria professional, Pep Bou s'ha distingit pel seu domini extraordinari de les bombolles de sabó, amb les quals ha encantat tot tipus de públic. Amb aquest segell únic, ha creat més d'una vintena d'espectacles, pels quals ha rebut múltiples premis a l'estat espanyol, França, Alemanya i Montenegro. Ha ofert més de 4.000 actuacions a gairebé un centenar de països d'arreu del món i ha participat en més de 300 festivals nacionals i internacionals. En paral·lel a l'activitat de la seva companyia, que porta el seu nom, ha col·laborat en la direcció i creació de múltiples espectacles teatrals i ha actuat en diverses televisions nacionals i internacionals. A finals dels anys 90 va ser productor de la sèrie de televisió Soap, la qual es va emetre per canals de televisió de tot el món, i durant 13 anys va tenir el seu propi espectacle a PortAventura amb diverses funcions diàries. Avui en dia Pep Bou és considerat un dels grans pioners en integrar les bombolles de sabó en un llenguatge dramatúrgic, tot creant una disciplina teatral completa que destaca per una identitat artística pròpia i que combina el mime, la dansa, la música i les arts visuals.

Pep, hi ha un any que és especialment important per tu, que és el 1982, perquè a la Fira de Tàrrega tu tens poc més de 30 anys i presentes el teu primer espectacle amb bombolles de sabó, que és Bufa Planetes. Dóna'm per sorgir la idea, i em dic que els globus, no? Aquell espectacle per. La protesta per l'empresonament del Boadella no va ser exactament d'on va sorgir la idea, així que explica. És la teva oportunitat d'explicar-nos com va sorgir la cosa.

A Tarrega ja hi havia anat amb altres espetacles anteriors, que fèiem amb el Manel Barceló o fins i tot amb el grup Pedral. I em vaig presentar a dir, a veure, si em tiren tomàquets, mira, pot ser, pot ser, no? I em vaig presentar amb tot el que havia experimentat. Vaig posar-me un ordre i vaig decidir un personatge que era una mena de professor. Que es presentava allà, que feia les bombolles per ell, i si els agradava, molt bé, i si no, jo continuava fent-les. Aquesta va ser l'encert teatral, és a dir, fer l'espectacle. Fer les bombolles pel personatge que hi ha a l'escenari. Mai exhibir res del que estàs fent. Mai presumir del que aconsegueixes. Per tant, jo em vaig presentar amb aquesta simplicitat de personatge, amb una música que vaig triar a la carpa del circ perillós, que era a les 3 de la matinada, era l'11 de setembre ja, del 82, i hi havia el Joan Brossa. Sí. El públic, jo vaig fer, anava fent, anava fent, i tothom un silenci, un aplaudiment, però molt respectuós tot, Jo fins i tot dubtava de si realment no estava funcionant, perquè era molt. No, no, és que era una sorpresa. Jo ja no, perquè portava gairebé dos anys, però per algú que no ho havia vist mai. Vas estar dos anys preparant aquell espectacle? Sí, experimentant, sí. Sí, sí, sí. I potser els darrers mesos vaig començar a dir que serà així amb aquest personatge, això i això, i aquest ordre dels experiments. Perquè et va costar molt posar-ho, experimentar i quadrar-ho i que puguis repetir això, perquè potser després no et sortirà,

bé. I que una cosa és fer un experiment aïllat i després encadenar-los, no?

Sí, força. Entretingut, no vull dir dificultós, però sí entretingut. Sí, sí. I llavors, ja et dic, vaig sortir, tothom entusiasmat, jo vaig entrar per la cortina del circ, pum, vaig amagar, i just va entrar el Joan Brossa. Ostres. I em va abraçar i em va dir, dijous, que ve, sopar a casa. Jo no sabia qui era el Joan Bross, en aquella època. Llavors em va presentar i, evidentment, ens hem fet molts amics. A més, va ser un espectacle. Ell hi va participar, que es va dir, que ara ja no es fa en Bruxelles. Que no s'ha estrenat a Barcelona. No. No. Aquest no, mai. Per què? Perquè no me'l van poder programar. Però l'has fet a altres llocs del món. Tot arreu del món. A més d'aquí, eh? Aquí no. Bueno, a Catalunya sí, però a Barcelona no vaig tenir l'acollida que esperava, però bé, les coses passen. I bé, de fet, el nom de Bufa Planetes em va posar el Joan Brossa. Quan jo vaig presentar a Tarrega, em vaig presentar com a Pep Bou, perquè encara no tenia el nom que pogués definir. No m'agradava dir bombolles o coses massa evidents. I el Brossa em va dir. Buaplanetes. Jo li vaig dir, eh?, tenia una llista de noms, i ell tenia aquest. I em va dir, aquest. Aquest és el que has de posar. I sí, sí, va ser l'arrencada d'aquest espectacle, que el vaig configurar ja molt, eh?, de l'estrena. Al cap d'un any ja va començar a ser un espectacle més consolidat, amb un personatge que era un ajudant del professor i el professor. O sigui. Hi havia un punt antagònic, còmic, perquè calia algú que anés traient i posant coses per fer les bombolles. Si ho feia tot jo sol, era un temps que trencava el ritme teatral. Llavors vaig optar per dir un professor i el seu ajudant. Va ser amb el Quico Amorós i també hi havia el Carles Torrano. Això és gent del Masnou, eh? I van ser fantàstics. Em van acompanyar molt bé amb tot. I va ser un moment dels macos de la meva vida professional amb ells. I després, a partir d'aquí, ja van venir altres espectacles pel Puffa Planeta. El vaig estirar molts anys perquè me'l demanaven. I Tàrrega va ser el punt de partida d'aquest Puffa Planeta, sí, sí.

De fet, el Joan Brossa et va descriure com un mime excel·lent que té els braços prou llargs per assolir el blau de la llunyania i com creador d'una poètica de les bombolles. Jo això ho interpreto com que ell deia que tu sobre l'escenari no tenies límits. És així com et sents? Et sents amb aquesta total llibertat o estàs patint tota l'estona per si et surten bé els experiments?

Els límits sempre són bons a vegades, eh? Sí. Sí, perquè saps que allà has d'arribar, però a partir d'aquí has de trobar la sortida. És a dir, fer bombolles en directe en un escenari, que també hi ha corrents d'aire, això en un altre tema que científicament se'n podria parlar molt, sobretot amb els arquitectes que fan teatres, eh? Doncs, llavors. Aquella corrent d'aire que aquell dia trobes que va cap endavant o cap enrere determina un altre tipus de treball, en bombolles. Un text d'un teatre sempre és el mateix, hi hagi corrents d'aire o passi una ambulància. I se sent, però és igual, el text continua. A mi, si s'obre una porta perquè algú va a lavabo o algú d'un teatre i un altre coincideix amb un altre lloc, tinc una corrent d'aire que arriba a cap d'uns segons i a vegades en el moment que tu estàs fent una cosa, alguna bolla se'n va. Això passa, però no sempre, però sí que hi ha coses que determinen. El que tu pots arribar a acabar de quadrar, valgui la redundància, de la quadratura del cercle. I això és una de les coses que fa que avançar en aquest element tingui aquest, per sort, aquest gran ventall de comportaments de les bombolles. El Brossa va ser, per mi, fonamental. Sí, com a mentor, vols dir. Sí, com a persona que em va acompanyar i em va dir que. Un dia va dir, ets més teatral tu que

qualsevol altra companyia de teatre de text. Però bé, ell m'apreciava molt pel fet que algú del no res, d'una mica d'aigua i sabó, fes coses que ens fessin embadalir, se'ns parés el temps i ens fascinés. Una cosa que no pots ni embolicar, ni vendre, ni res. Només la pots observar fins que esclata. I això el Brossa m'hi va acompanyar i m'hi va fer creure. Perquè molta gent, quan vaig començar a estrenar a Targa i vaig començar a presentar-me a qui em volia programar al teatre, em programaven molt per nens. Ja m'està bé, eh? Però, clar, bombolles, nens, no? Jo ho faig per tothom. I els grans, jo faig espectacular horaris d'adults i m'encanta. I a més, tothom es converteix en nens, eh? Vull dir, en el sentit que ens quedem tots allà d'algú que va fent una cosa i va creant i va fent volums i coses d'un element. Que gairebé creus que no és possible, que esclatarà, que come, però si una bombolla tan gran no pot ser. Bueno, n'hi ha una que tu t'hi poses a dins. També, també. Però en canvi, a mi, una bombolla, una làmina de sabó, treballada, amb bombolles enganxades, amb fum, sense fum, amb vapor. Planes, no? Sí, planes. Això va ser un espectacle, es deia sabó, sabó, envirellat. Als 90, no? Sí, 91, 90, sí. I que va ser també una experiència molt interessant,

però l'estrena va ser també un dels petits fracassos que tinc a la llista. Quin procés segueixes

quan has de dissenyar un nou espectacle? Tens alguna rutina o cada vegada és diferent?

Normalment, quan tu fas un espectacle, hi ha moltes coses que es queden a calaix, perquè has de començar a triar a vegades, o la bombolla et porta més cap aquí, més cap allà. Hi ha coses que jo no les he arribat a treballar a fons, que a vegades a partir d'aquí dic, va, ara vaig per aquí, que això no li vaig donar continuïtat. Però, d'altra banda, tot el que he fet fins ara també em situen en un altre punt. Si una bombolla t'ha permès fer una cosa o una altra, en el moment que ja ho aconsegueixes, t'adones que hi ha un altre pas més a fer. I doncs, què passa? Que el pròxim projecte partirà del que ja has fet amb evolució. Per exemple, jo faig una bombolla amb heli, això damunt d'una taula, i per tant agafo una fórmula ovalada, com la Torre Agbar de Barcelona, diguéssim. I llavors, aquí dintre, tu hi pots posar bombolles, perquè té un volum més aviat elevat. Llavors, què hi poses? Heli no, llavors dius vapor, anem pel vapor. Fiques vapor dintre i es mantenen allà, però com que hi ha l'heli, no els deixen arribar a dalt de tot, es queden enmig. Tot això, primer has fet bombolles damunt d'una taula per ensenyar els colors i tot, i arriba un moment que dius, bé, ara aquí vaig fer un pas més. Vaig a veure físicament. O químicament, però físicament sobretot, què et permet fer una bombolla, què li pots fer fer més que el que has fet fins a aquell punt. I és així com he crescut, sí, sí.

Una persona que vulgui aprendre el teu ofici, diguéssim, quins passos creus que ha de seguir o quines habilitats ha de desenvolupar? Primer. Perquè durant la pandèmia vas fer uns vídeos divulgatius de com fer bombolles, no? Sí, també ho vaig fer. A veure.

Cadascú ha de trobar. El que li colpeix, li toca. No sé, hi ha gent que pot dedicar-se a fer papiroflexia. Si se li acut, haurà d'anar a treballar a bones i segurament aprendre molt més del que pot trobar ja fet. Has d'experimentar. Dic papiroflexia per posar un exemple, però vull dir que si algú vol fer una altra cosa que sigui experimental, sobretot, l'experiment fa que tu també apliquis les teves idees. Reculles el que està passant i vagis creixent. Llavors, l'element que tu tries, si deixes de ser arquitecte o deixes de ser fuster, potser t'hauràs de pensar que per ser un fuster una mica especial perquè tu ho disfrutis i t'agradi i evolucionis, segurament seràs un fuster bastant únic perquè té el teu segell, el teu ofici, el teu mestratge. Per ser mestre d'una cosa sempre fa falta ser aprenent de les coses que tens a la vida i a l'entorn. I sobretot experimentar curiositat. Curiositat. Que els entrebancs hi són, sí. Que els petits fracassos, com dèiem abans, també. O que a vegades dius, això ho deixo estar. Espera't. Tinguis més paciència, potser. Sí, espera't. Però clar, estem ja parlant també d'una part artística i d'imaginació, no? I sortir una mica dels paràmetres. Jo, de què vull treballar a la vida? Si fos un ofici convencional, allò serà com una petita presó de la teva trajectòria professional de la vida. En canvi, si trenques una mica el motlle i dius, jo vull sortir de la corrent normal, doncs això està bé. És necessari dir, jo no vull anar per aquí, vull anar a una altra cosa, perquè això no em satisfà.

Doncs és el moment d'encarar la recta final del programa.

Avui a Divergents hem tingut l'oportunitat de poder conèixer amb més detall la trajectòria de Pep Bou i per anar acabant, Pep, m'agradaria preguntar-te si haguessis de fer balanç de tots aquests anys, que han sigut molts i molt productius, quins creus que han sigut els teus majors encerts? Deixar la caixa va ser un, no?

Sí, lluny serà haver cregut amb les mulles de sabó com a element artístic, com a element fascinant, i portar-lo a l'escenari, que és el que penso que és la seva finestra, perquè l'observem i la veiem, no? Això m'ha satisfet moltíssim a la vida i, per tant, més content no puc estar professionalment parlant. I també aquesta oportunitat que m'han donat de viatjar i conèixer Bono, això també està molt bé.

Si poguessis canviar alguna cosa, la canviaries o creus que tots els passos que has seguit al llarg dels anys t'han portat on ets?

Jo canviaria algunes coses que han determinat que un espectacle el dia de l'estrena sigui el que jo esperava. I això, allò tens de tant en tant un pensament de dir, ostres, aquell dia que no vam fer físicament el que calia, no va ser el dia més satisfactori, però que en general no tinc massa queixes.

Com creus que t'ha determinat haver estudiat arquitectura tècnica i MIM? Creus que és una bona combinació per acabar dedicant-te al teu ofici o haguessis pogut seguir un altre camí? Tot és útil,

però segurament té a veure, sense concretar, mira, gràcies que tu has estudiat arquitectura d'alguna manera, més tècnica que inventiva, però sí, o que també, perquè he treballat amb molts arquitectes, per tant, tot hi fa perquè et configura una manera de veure les coses, la teva curiositat, ve acompanyada del que has après i del que tu mateix has anat construint entre el teu cap per tirar endavant el que realment tries fer, no?

Quin pont entre ciència i art creus que les universitats haurien de construir millor? No ho sé,

jo penso que a la universitat s'aprenen moltes coses, que és magnífic, però després totes aquestes coses és un còctel que tu has de fer i dir ara per on vaig. I tant si és medicina, arquitectura, veterinària, medicina, és igual. Anar a fons amb l'ofici. Però sobretot fent el cervell de veure quina manera jo em sento que puc ser útil i fer créixer aquest ofici.

Per les persones joves que ens escolten i que encara estan trobant el seu camí, quin consell els hi donaries?

Paciència i entusiasme. La paciència a mi m'ha ajudat molt. Tranquil, pacient, va, torni, torni, torni.

No tirar la tovallola, no? Ah, no, mai, mai, mai. I a les persones no tan joves?

Primer de tot, que gaudeixin de la gent que ensenya coses especials. Que vagin al teatre, que vagin a veure exposicions, que vagin a veure coses curioses. Tot enriqueix, tot és un pot que s'omple i que et fa ser millor persona i millor creativa com a persona. Però jo ja et dic curiositat i res d'aturar-se i dir jo ja ho deixo estar. Això mai.

Doncs moltíssimes gràcies, Pep Bou, per acompanyar-me avui a l'estudi de Catalunya Ràdio. Espero que hagi sigut una estona agradable per tu. Molt agradable, moltes gràcies. M'ha agradat moltíssim. I a tots vosaltres us esperem al proper capítol de Divergents, una coproducció de Catalunya Ràdio i UPC Arts. Us hem acompanyat Josep Maria Campillo, el control tècnic, i jo mateixa, Laura Ferrer Rosada, el guió i la locució. Fins aviat.