Pep Tosar: "Els joves d'avui han de trobar una sintonia amb la poesia de Miguel Hernández"

La cebolla es escarcha cerrada y pobre escarcha de tus días y de mis noches hambre y cebolla. Hielo negro y escarcha, grande y redonda.

Aquesta cançó és una de les més conmovedores de Joan Manuel Serrat, és de l'any 1972 i formava part d'un àlbum d'homenatge a Miguel Hernández, perquè de fet és un dels poemes del poeta i dramaturg. El va escriure el 1939 des de la presó de Torrijos, durant la postguerra espanyola. La seva dona li va enviar una carta en què li explicava que tant ella com el seu fill de pocs mesos només tenien això, pa i ceba per menjar, i que la situació era força desesperada. És un poema colpidor que forma part de l'espectacle Vientos del Pueblo, que es pot veure al Teatre Raval de Barcelona fins al 15 de novembre. Un muntatge, jo m'atreveixo a dir, íntim i molt emotiu, amb text, amb cant, amb dansa i amb projeccions del director i actor Pep Tussart a partir de la vida i l'obra d'aquest poeta del poble. Tal com se'l coneixia. I aquesta nit als Ignorants tenim en Pep Tossar, bona nit, benvingut. Què tal, bona nit. En Carles Denia, que és director musical, la persona que precisament canta aquesta nana de la Cebolla, entre moltes altres cançons, bona nit. Bona nit. I en Marc López, que és guitarra i que també fa els cors, bona nit, Marc. Bona nit. Gràcies per ser aquí, després d'una funció i d'un dia llarg, perquè la funció és íntima per nosaltres, però per vosaltres és dura, perquè és com una joia durfebreria, no, Pep? És una cosa que tot va al seu tempo, ara aquí entre això, ara aquí la música, ara aquí la dansa, ara aquí entro jo i faig el poema. O sigui, aquí si hi ha una equivocació és fatal, perquè tot va cronometrat, no?

Sí, realment és molt difícil sortir-se'n d'una ocasional equivocació. Funciona com un rellotge suís. De fet, jo sempre dic que la part més dificultosa de construir un espectacle com aquest, a diferència d'un espectacle convencional, d'escenes, de text i tal, que tanques dos mesos dins la fosca d'una sala d'assaig i assages allà fins que els actors diuen les frases així com tu creus que els han de dir, Aquí el 80, per no dir-te, el 90% de la feina està a la taula en com figurar aquesta orfebreria que dius, aquest guió molt puntualitzat que fa que tot rutlli, que fa que el fil narratiu circuli de forma favorable a tots els llenguatges escènics que hi col·laboren.

Perquè aquí hi ha de tot, he dit que hi ha dansa, que hi ha text, que hi ha cant, que hi ha moments que podria ser ben bé un reportatge de televisió d'una cadena cultural francesa, per entendre'ns, parlant de Miguel Hernández, perquè hi ha testimonis experts sobre la seva obra i hi ha gent del seu entorn. I amb tot això heu explicat o expliqueu la vida curta, per cert, d'un autor que no tothom coneix, més ara en aquest context que estem ara, arran de la pel·lícula, sobretot dels Javis, La bola negra, que tothom parla exactament del mateix de l'orca i de la seva obra. Jo, després de veure Vientos del Pueblo, he tingut la necessitat d'anar a buscar poemes de Miguel Hernández. Per què ara un muntatge sobre la seva vida i la seva obra, la seva curta vida, però intensa i que ha marcat tant? En qualsevol cas, jo et diré,

davant de tot, que jo no vaig triar fer un espectacle sobre Miguel Hernández, en tant que era conscient que explicar la història de Miguel Hernández provocaria un cert tremolor en l'espectador, en tant que la seva història i la nostra tenen terribles coincidències. No, jo vaig iniciar aquesta espècie de. De conjunt d'espectacles biogràfics sobre poetes amb la Casa Nobres, que és un espectacle sobre la vida i l'obra de l'escriptor Blai Bonet. A partir d'aquí jo vaig evolucionar aquest llenguatge i vaig continuar treballant-hi perquè m'hi trobava i m'hi trobo molt còmode. I què és el que estic fent? Estic biografiant els poetes que em van acompanyar molt de prop quan jo era un estudiant joveníssim de 15, 16, 17, 18 anys. Jo soc d'una generació en què per dir-ho en termes actuals molava molt. Saber-se poemes de Hernández. Com ara, igual que ara. Igual que ara, exacte. Vull dir, això et constituïa com a persona, t'ajudava a lligar. Ah, sí? També? Sí, i tant, home, arribaves allà I deies que me sé uno de Miguel Hernández, i lligaves. I també me'n sé un d'aquest i de l'altre, i tal, no? I aleshores jo, bueno, com que faig un petit viatge, una petita immersió en els poetes i pel camí, d'alguna manera, em descobreixo a mi mateix. Intento descobrir què és el que em va, més enllà d'aquestes anècdotes que acabo de dir, què és el que em va vincular tant a la seva obra poètica i en el conjunt de la poesia en general, no?

A Miguel Hernández no només l'ha cantat Serrat, evidentment, hi ha, no sé, Víctor Jara, Paco Ibáñez, Maite Martín, entre d'altres. Carles, tu que cantes els poemes d'Emil Hernández. De quina manera, com et sents tu quan entres en aquesta musicalitat de la lletra, de la poesia de Miguel Hernández, i si em deixes dir-t'ho, el cantes amb un sentiment que podries haver-ho escrit tu perfectament, perquè t'hi poses de tal manera que tu veus el patiment o l'enyorança o el que sigui que tenia Miguel Hernández quan escrivia amb la teva veu, és el que comuniques tu a l'espectador, jo parlo des de la platea, res més.

Bueno, realment és una part molt important de llegir, fer una lectura molt exhaustiva del poemari o dels fragments que el Pep va suggerint. I intentar plasmar, a l'hora de composar la música i musicar el poeta, plasmar això. La trajectòria vital de Miguel Hernández té una sèrie d'entrebancs i una intensitat que mereix una música a l'alçada o que connecta amb aquesta sensibilitat i sentiment.

Tot el que canteu, tot el que toqueu, Marc, ja existia o heu creat música especialment per

a alguns dels poemes? No, la música bàsicament és una musicalització que he fet jo dels poemes i hi ha algunes peces que són originals que hem triat o que he triat Pep perquè pensava que eren molt significatives i que valia la pena conservar. Però en general el gruix de les cançons són cançons meues. Fetes i arranjades per mi i que toquen la Elia Bastida i el Marc López. Enriquint moltíssim tot el que jo he fet i la veritat que estic molt content perquè crec que és un treball bonic, senzill, molt, diguem, molt esquemàtic, molt escuet en. Molt senzilla, molt minimalista, però que diu moltes coses. Però que crec que no li falten ni sobre res les cançons i l'orquestació, diguem.

Marc, tu com ho veus? Perquè clar, ets a dalt de l'escenari, però en una banda toques la guitarra i també fas cors, eh? Tu també et sentim de tant en tant.

Sí, sí, jo m'ha apuntat un bombardeo i a més sempre si m'ho proposa el Carles no diré mai que no, bueno, i en Pep, no? Per les obres aquestes meravelloses que ens fa treballar-hi. Clar, per mi és molt guai, o sigui, al final s'ha dit, no?, són missatges que són molt actuals, malauradament, i clar, això a mi em fa entrepar molt, em fa molt entrepar la qualitat de tot, des de la qualitat dramatúrgica del Pep, la qualitat musical del. Del Carles i la qualitat del missatge que s'està transmitint, o sigui que per mi és, bueno, no sé, és una trampera important de hem de posar tota la carn a la A la graella, no? A la graella, totalment, sí, sí.

Clar, jo el dia que vaig venir a veure Vintos del Pueblo, després quan vaig venir a fer el programa, Vaig recomanar l'obra i vaig dir, a veure si esteu d'acord, justament pel que deia ara el Marc, que sobretot l'haurien de veure els joves que voten per primera vegada el 29 de novembre. Com ho veieu? Totalment. Això ho diu el més jove, no? Em permetreu que digui així.

Per això ho he dit tan ràpid, sí, sí. Jo com a jove ho dic totalment.

El Miguel Hernández era jove no va poder ser cap altra cosa va morir el van matar en 31 anys i va ser una persona jove certament una persona de 31 anys de fa 100 anys no era el mateix que una persona de 31 anys d'ara però vaja, era una persona jove sens dubte, per tant jo crec. Que els joves d'avui han de trobar fàcilment una sintonia amb el discurs de Miguel Hernández i, per tant, és indispensable que vinguin.

No passa allò que a vegades passa en el teatre públic. Hi ha funcions per a escoles i instituts, no sé quin dia al matí, perquè trobo que seria molt adient.

Això ha passat a la història, lamentablement, com tantes altres coses en la cultura. Quan jo vaig iniciar la meva carrera, jo devia tenir 26, 27, 28 anys, que vaig fer alguns espectacles al Teatre Lliure d'aquella època i tots els dijous eren per instituts. Tots els dijous. M'havia fet un fart d'anar al teatre a un institut. Tots els dijous eren per instituts. La taquilla estava oberta per públic adult també, però vaja, el 90 o 95% del públic dels dijous eren instituts. I això no s'ha fet mai més. Nosaltres, amb l'espectacle de l'Orca, n'hem fet alguns, hi ha hagut algun ajuntament que ens ha dit escolteu, no faríeu una matinal per instituts? Ja ho crec que sí, només faltaria, però ho hem fet escasses vegades. No ha passat això encara aquí, amb el Miguel Hernández. Ho estem intentant, sí, sí, i estem treballant, però trobem poques facilitats.

I després, hi ha possibilitat que rodi aquest espectacle

fora de Barcelona? Sí, de fet, està rodant a la vegada, o sigui, dissabte passat,

A la vegada que esteu a Barcelona, aneu a fer-lo fora? Sí,

divendres, després de la funció, vam desmuntar el decorat. I dissabte érem a Llinàs. I diumenge tornàvem a ser al Raval. Déu-n'hi-do, doncs.

Allà on tots contracten, hi aneu.

Montar i desmuntar. Sí, és una mogudassa. Però vaja, ho fem perquè la feina s'ha de fer quan surt. Ja n'hem fet alguns. De fet, aquest espectacle s'ha estrenat de gira. Hem fet 8 o 9 volos per any i ara en tenim alguns més. I combinats amb amb oros de Federico també. Són places molt boniques que ens fa molta il·lusió d'anar-hi. Estem contents del resultat. Jo crec que encara l'hem d'ampliar. Hi ha molts més llocs on podem anar. Hem estat a Palma, hem estat a Maracó, ara anem a a final de novembre anem a La Riaga, a Bilbao, on hem fet. On hem fet Federico i on hem fet El Fingidor, també, a l'Arriaga, ens han agafat carinyo. Doncs mira, vingo, perfecte, no? I ho estem combinant tot.

Doncs, de moment, fins al 15 de novembre, al Teatre del Raval de Barcelona, però jo, clar, he vist el Marc, que ha vingut amb una guitarra, tenim el Carles aquí, i no cal dir, el Pep també, jo crec que per acabar ens podeu fer un regal, no? En forma d'algun fragment de l'espectacle, per fer que la gent hi vagi i el pugui disfrutar, com el pugui gaudir. Quin serà aquest regal que ens fareu ara?

Bueno, pues farem un poema que es diu Las abarcas desiertas, un poema molt bonic, molt sentit, de Miguel Hernández, i bueno, espero que us agradi amb la guitarra de Marc i el recitat de Pep i jo mateix.

A tots tres, moltíssimes gràcies i endavant.

Por el 5 de enero cada enero ponía mi calzado cabrero a la ventana fría. Y encontraban los días que derriban las puertas mis abarcas vacías, mis abarcas desiertas.

Nuestro padre era cabrero y había decidido que tendríamos su mismo oficio. Era un hombre autoritario, hasta violento si alguien se oponía a su voluntad. Miguel se quedaba en el patio con las madres y sus crías y yo conducía el grueso del rebaño a la huerta. A él le gustaba pasar horas enteras sentado cerca de los animales sin moverse. Iba a la escuela de los niños pobres. Era buen alumno, pero apenas regresaba de sus clases, mi padre le obligaba a encerrarse con las cabras.

Me vistió la pobreza, me lamió el cuerpo el río y del pie a la cabeza paso fui del rocío. Nunca tuve zapatos, ni trajes, ni palabras Siempre tuve regatos, siempre penas y cabras.

Nace un niño y entera la madre a todo el mundo del contorno. Hay pimentón tendido en la heladera, hay pan dentro del horno y el olor llena el ámbito, rebasa los límites del marco de las puertas, penetra en toda la casa y panifica el aire de las huertas.

Por el 5 de enero para el 6 yo quería que fuera el mundo entero una juguera. Y al andar la alborada removiendo las huertas, mis abarcas sin nada, mis abarcas desiertas.

Está el agua que trina de tan fría en la pila y la alberca donde aprendí a nadar. Está en los pavos, la Navidad se acerca, explotando de broma en los tapiales con los desplantes y los gestos bravos y las barbas con ramos de corales.

Ningún rey coronado tuvo pie, tuvo ganas para ver el calzado de mi pobre ventana. Toda gente de trono, toda gente de botas, se rió con encono de mi sabareca rota.

En aquellos tiempos, en Orihuela, los padres amenazaban a los hijos diciéndoles que voy a por la maroma. Y a lo mejor era solo porque no se estaban quietos. De pequeño llevó Miguel muchos golpes en la cabeza. Hasta rodó por la escalera.

Por el 5 de enero de la majada mía mi calzado cabrero a la escarcha salí. Y al andar la alborada removiendo las huertas, mis abarcas sin nada, mis abarcas desiertas.