Per què creiem en els esperits?

Passen 7 minuts de la 1, soc l'Elisenda Carod i ha arribat l'hora de buscar la solució.

Ja ha arribat el moment d'obrir de bat a bat les portes de la ràdio pública per investigar fons tota mena de temes en un món de respostes simples. Nosaltres, ja ho sabeu, us portem la solució. I com sempre, a part de la solució, el meu 50% es diu Fran Domènech. Molt bon dia!

Bon dia, Elisenda Canot, com estàs? Molt millor que ahir. Ai, sí? Doncs, escolta'm, ho celebrem. I pitjor que demà, no? Això sap, això. Bé, un dia hauríem de parlar sobre quin és el moment més feliç de les nostres vides. Ho hauríem d'indexar, això. Sí, si estem bé, si no, etcètera, etcètera.

Què diu la ciència, eh? Perquè, clar, molta gent dirà, no, els 20 que hi soc ara, no, els 60 que hi soc ara. Quin és el moment més feliç segons la ciència?

Sí, sí, podríem fer. Em fa molta gràcia perquè ahir al 3CAT vam poder veure la nova sèrie. In vitro. Del Marc Creuet, que surt en el David Verdaguer, a Bruna Cusí. Hi ha molts oients que ens han recordat. Quina gràcia que expliquen coses que vau poder explicar vosaltres aquí a La Solució quan vam parlar de la reproducció assistida fa unes setmanes i que hi ha coses, situacions reals, tot i que estan explicades amb humor aquí a La Solució.

Si voleu recuperar aquest programa, és tan fàcil com formar part del Club de la Solució. Si no formeu part del Club de la Solució, ja trigueu al 677-3877-19. 677-3877-19. Ho dic perquè ara mateix, si us sembla, enviarem l'allàs del programa que vàrem fer dedicat a l'assistència a la reproducció assistida, disculpeu. Que el vam fer el 23 de setembre amb la Gina Uller, embriòloga i psicòloga, i amb la Marta Lafont, especialista en ginecologia i obstetricia. Per tant, si no formeu part del Club de la Solució, ja trigueu, feu-vos membres d'aquest Club de la Solució, allà enllaços d'anàlisi exclusiva, com per exemple aquest, amb motiu de l'estrena de la sèrie de 3CAT in vitro, nosaltres enviem aquest especial que vàrem fer a la Solució. Al control tècnic, al mestre, al Víctor Villar, i a la peixera Nilvia, la Viena Gasa i la Lívia Discipio.

I si avui és dimarts, la solució es diu Brígida Lamur. Molt bon dia. Ai, bon dia,

radioyents i radioyentes. Com estàs, estimada? Feliz, nena. Feliz, eh? Feliz d'estar aquí i, sobretot, un record a totes les persones malaltetes que ens escolten, que els hi fem molta companyia i, a més a més, aprenen gratis.

Mira, una cosa, avui un tema molt, ja diria, molt coherent amb la Brigitte Lamour. Avui encaixa molt, perquè tu ets una persona que té molts anys d'experiència i hauràs vist de tot i de tots colors. Avui portem una solució misteriosa i curiosa. Som a la Setmana de Tots Sants. Sí, nena. I avui ens preguntem, els catalans creiem en els esperits?

La solució, amb Elisenda Carod, a Catalunya Ràdio.

Per què hi ha persones que estan convençudes que han vist o sentit un esperit? Quina relació han tingut els catalans amb els esperits al llarg de la història? Quins són els fenòmens paranormals més habituals? I creien les antigues civilitzacions? Quins rituals feien i quins rituals es fan ara? Quan neix tot el món de l'espiritisme? I encara més, quins llocs encantats o indrets maleïts hi ha a Catalunya? Doncs mireu, la solució a aquestes preguntes la tenen, d'una banda, Clara Massons, molt bon dia. Bon dia. Com estàs, Clara? Super. La Clara Massons és una vella coneguda del programa, però nosaltres t'hem consultat fins ara com a experta en ordre, però hi ha una segona faceta de la teva vida que no és tan coneguda potser, i és que la Clara és tarotista i médium professional.

Sí, exacte. Jo ja vaig col·laborar amb vosaltres en l'ordre, com bé dius, i després com a tarotista un parell de vegades. Mèdium, que és la part més complicada d'entendre socialment, perquè hi ha molt de prejudici, hi ha molta bruixeria i foguera pel mig. Home, molta gent que ens estigui escoltant deu dir això són papanades.

Exacte, exacte. Doncs avui sortim de l'armari. La Clara Massons, de seguida li fem preguntes a la Clara perquè entenc que ja estan bullint les preguntes per la Clara, però deixo-me presentar d'altra banda una persona que ens aportarà perspectiva històrica. Saludem l'Àngel Casals. Molt bon dia, Àngel. Hola, molt bon dia. L'Àngel Casals és historiador, és professor d'Història Moderna a la Universitat de Barcelona i membre del Consell Assessor de la revista Sapiens. Àngel, començo per tu. Quin és el moment de la història en què ens comencem a documentar o es comencen a documentar històries sobre esperits? Des del mateix moment que hi ha consciència de la mort. Ah, amic. Per tant,

ve molt lligat a la naturalesa humana, no? Sí, exacte. És a dir, des del moment en què l'home pren consciència de la mort, comença a preguntar-se què pot haver més enllà. Llavors, aquesta pregunta sobre el més enllà crea tot un seguit de respostes que moltes vegades s'articulen de tal manera que siguin també socialment útils o socialment o econòmicament fins i tot útils. És a dir, quan pensem en els tots sants o pensem en aquesta mena de de commemoracions sobre els difunts, moltes d'aquestes commemoracions tenen també un sentit econòmic, un sentit social, un sentit fins i tot d'afirmació del poder. A veure, desenvolupem això. Sí, és a dir, per exemple, el Tot Sants amb què coincideix la nit de Tot Sants? Amb el moment més fosc de l'any. És el moment en què es passa de l'estiu a la tardolla d'una manera clara. Per tant, el món de la mort, el món dels morts, és el món de la foscor. I per tant, per això, la commemoració de tots sants, que és la transposició catòlica d'una festa prèvia pagana, es fa en aquest moment i no es fa en cap altre. I que coincideix, a més a més, amb el Halloween, que també és una tradició cèltica d'origen irlandès.

Se l'han quedat ara els americans, però és irlandesa. I els nostres.

I és maco això, és maco i per tant fins i tot els propis panellets tenen un sentit diguem-ho així, econòmic i relacionat amb la festa que en parlarem

ara ho explicarem Clara, quan parlem d'esperits de què parlem exactament?

A veure, quan parlem d'esperits ens referim normalment a aquesta part immaterial de la persona, que si nosaltres obrim el cos no trobem aquest caràcter i aquesta manera de fer, però que existeix perquè hi parlem, interactuem i tal. Aleshores, això en realitat és l'ànima. L'ànima és durant la vida, en el camp de la mediomicitat, i l'esperit és el que tu ja tens abans de néixer i un cop has mort. Aleshores, el teu esperit continua vivint. Continua en un pla que, o sigui, hi ha gent que li diu el cel, hi ha gent que li diu l'infern, o en realitat, des del punt de vista mediúmnic, està entre nosaltres, no és un altre lloc, i és l'esperit. Aleshores, qui diu, no crec en l'esperit. A veure, els esperits, tant si estem vius com si estem morts, el tenim. El que potser no creus tu, aquesta persona que ho diu, és que l'esperit es posi

en contacte amb nosaltres un cop hem mort. Ara ho resoldrem també amb l'Àngel Casals perquè precisament el que estava explicant ara la Clara és una tradició molt antiga, no? El diferenciar això, l'esperit de l'ànima, ara li posarem punts i comas a tot plegat, però abans, línies obertes, avui un tema sucós, eh? Fran Domènech, com sempre, podeu dir la vostra.

Doncs sí, a través del 93207474, que és el telèfon del directe, per parlar amb nosaltres, o, si no voleu parlar, o no podeu, doncs ens podeu escriure al WhatsApp de La Solució, al 677387719, que és aquest on molts oients ja ens estan demanant formar part del club, perquè els hi passem el programa de la reproducció assistida. Avui parlem d'esperits, i avui us fem dues preguntes. Heu tingut alguna experiència? Ja ho hem preguntat abans, i hi ha molts oients que ens estan explicant. Ens ho he d'explicar curtet, eh? Per favor, missatges curtets. Amb esperits o amb ànimes, però també us demanem, perquè hi ha molta tradició de vegades d'arribar a un lloc i dir, no, és que en aquest castell o en aquesta masia hi van passar, doncs, aquests esdeveniments. Quins llocs encantats coneixeu de Catalunya? Hi ha molta gent, doncs, que ha estudiat aquests indrets misteriosos. El professor Sebastià d'Arbó, per exemple. Ha estat un dels pioners, diguem-ne, que va estudiar els fenòmens paranormals. Però, per exemple, hi ha una associació a Sant Feliu de Llobregat que es diu GIMPAS, Grup d'Investigació de Fenòmens Paranormals de Sant Feliu de Llobregat. Epa, el baix Llobregat, eh? He parlat amb ells. Un dels seus membres és l'Àngel Moreno. Li hem demanat, clar. ¿Qué investigan ells, exactamente?

Hablamos de movimientos de objetos, grabaciones psicofónicas, voces, luces, luminarias. Por ejemplo, el caso que estamos llevando ahora, que le pedimos en una planta superior de una casa que le decimos que toque un interruptor, un botoncito azul, lo apretan y es el interruptor de un timbre que suena en la planta de abajo cuando estamos con la familia y estamos trabajando y experimentando dentro de esa casa, ¿no? Claro, es decir,

están trabajando ahora en una familia que diuen que tiene un esperit i li demanen ells a l'esperit o a la presència que apreti un botó i que el faci sonar amb un timbre i diu que sí. Perquè doni constància que està allà.

Que està aquí. Si estàs aquí, fes un toc o fes dos tocs. Després li preguntaré a la Clara com a mèdium

què en pensa de tot això. Jo, de la ouija, nens. No, mira, ara us explicaré el que diu l'Àngel. Ha explicat què li ha arribat a passar. ¿Y la seva teoría de por qué creo que pasan todas estas cosas? Es sorprendente,

¿no? Hemos probado con cascabeles en algunas habitaciones cerradas. Bueno, nos han llegado incluso a lanzar piedras. Y eso sí, que el que quiera creer que crea, pero estas cosas pasan. Provocada en muchas ocasiones por rituales que se crean en las casas y otras invocaciones de otros tipos y que luego cuando una persona deja ese piso, los que vienen detrás acaban encontrándose con todo eso que queda allí.

És a dir, ell diu que si tu en un allar has practicat segons quins tipus de rituals, els que venen al darrere, i ell diu que s'ho troben, doncs els troben aquests

esperits allà. Clar, què en pensem d'això? Això vol dir que si fan guijes i merders sense una persona autoritzada, després hi ha aquest poti-poti d'ànimes? No cal una persona autoritzada, però sí que s'ha de tenir una mica de cautela.

A veure. Jo no soc tan partidària d'una aproximació lúdica de l'esperitisme. Jo el que faig és que una persona que necessita contactar amb una persona que va morir, amb un familiar, una mare o un pare, algú que no es va poder acomiadar, els poso un contacte i establim aquest diàleg. Aleshores, això té una qüestió terapèutica, sanadora, i que a més és una cosa molt natural, perquè no és un do que tinc jo, sinó una habilitat que tenim tots. Ah, epa, no és un do? Jo crec que no. Personal teu? No. Diu que és una habilitat, nena, que teniu tots. A veure si ho pots practicar, Brigitta. Jo crec que la tinc, l'habilitat. Veus? Veus? És que. Crec. Sí. És que molts teniu. Quanta gent diu, soc una mica bruixeta. Ja. L'Àngel, aquí, com a historiador, està flipant.

L'Àngel li està petant la goma dels calçotets, però és un piso d'aquells, nen.

Ai, senyor. Aleshores, això, si és una aproximació lúdica, s'ha de veure si, per exemple, estem ajudant un esperit, per exemple, que ens tira coses. A veure, s'ha de dir que jo no crec en unes corrents que hi ha de fa unes dècades que parlen d'energies denses, vagestral. No sé de què estàs parlant. No, no, no, és igual. No ho baixem tant. És com els esperits xungos. Jo no crec en esperits xungos. Jo crec que tots estan en la freqüència d'amor. El que passa que si ens estan tirant pedres, ens estan fent coses que no ens faran mal, és perquè es volen comunicar i ens volen dir alguna cosa. I quan ja no ho sents et diuen, doncs, toma, et moc l'ampolla. D'acord. Creieu en esperits o

no creieu en esperits? Hi ha curiositat personal. Ho dic perquè ho hem preguntat al Club de la Solució. Un 66% diu una cosa i el 34% diu l'altra. Quina creus que guanya? Que sí creuen o que no creuen? Jo vull creure que sí que creuen. 66% que hi creuen. Diuen que hi ha coses que són inexplicables. Ens podeu dir la vostra. El 677-387719 o el 932017474. També, si sabeu d'algun lloc d'aquests encantats, d'algun lloc misteriós, amb energies curioses. I tant, nena. Tu en saps algun? Dos. I és com a mínim. Hi ha nesos presencials. Farem un mapa de llocs encantats de Catalunya. Va, va, va.

Però deixa allò que fas tu tan maco, que dius, voleu saber-ho? Doncs publicitat. Voleu saber-ho?

Encara no. Encara no. Encara no. Bueno, d'entrada, mira. Alguna cosa. Espera, espera. Llegim guants i ara m'ho dius. Ara.

El Manel diu que el Museu de la Pesca de Palamós. Diu, hi ha psicofonies a YouTube. Però què dius, Manel? No sé, Manel, doncs mira, inaugures aquest.

Museu de la Pesca de Palamós. Us enviarem el mapa complet, ja ho sabeu, al Club de la Solució, per si per tots sants voleu fer una ruta de la Catalunya misteriosa, que sapigueu que avui entre tots farem aquesta ruta, per tant aneu dient llocs misteriosos de Catalunya a través del 677 38 77 19 o el 93 201 74 74. Va, digues, Brigitta, un parell.

Doncs mira, ràpida, el castell de Cardona, del meu estimat poble de Cardona, però no a l'habitació 712. No has estat? No. Però si les 712 diuen que és la Malaida, no? Nena, abans que tot això fos tan popular, una servidora va tindre la sort, quan estava deshabitat abans que fos un parador nacional, el castell de Cardona, va estirar una experiència a la Torre de la Mignona. La Torre de la Mignona és on va estar empresonada i va morir la Cristiana, que es va enamorar d'un moro. A Dalés, es deia. Sí, senyora. La filla del Vesconte de Cardona. Molt bé, era cunyada meva. I resulta. Una servidora. Que la va empresonar el seu pare, perquè no volia. Que maco, el seu pare. És molt maco que per amor l'empresonés fins a la mort. Llavors el terra, precisament no era un terra, no era pla, perquè encara patís més, i una servidora, quan allò estava abandonat, va estar-hi allà. I vaig notar aquella. Jo dic presència, nena, ho dic bé? Sí, digues el que vulguis. Ho vaig notar-ho. I la segona, que és la meva part coplatista i d'artista. Jo en diré una, eh? Afortunadament, el meu estimat Teato Romea. Què dius? Què passa, Teato Romea? Un. Doncs la meva estimada Margarida Xirgu. Això ens farà molta il·lusió, nena. Saps que la Margarida Xirgu és de Molins de Rei? Home, i tant, sí que és de Molins de Rei, clar que ho saps. Doncs ella està allà i ella només vol saber de teatro. Només es posa en contacte per saber de teatro. Volta a fanejar. Ara que ha estat en boca de tothom la bola negra, ella va ser represaliada, no va tornar mai més aquí, perquè va haver d'anar a l'exili a Uruguay i ella es va quedar fins als últims dies per ser amiga de García Lorca. El camerino número 1, i això no ho diu només una servidora, eh? Hi ha molts artistes, el meu malograt i estimat Carles Canut, ell també va notar aquesta I vol saber, ella pregunta. Però si va morir a l'Uruguai, com és que està el Teatre Romea? Doncs, nena, perquè això ens ho explicarà la Mèdium. Ah, perquè hi ha ja l'energia, o sigui.

Està un camerino. És més barato, eh? Sí, sí, estar al camerino. A mi m'encantaria. Però pot estar en un altre, després tu pots sortir de la dutxa i que t'acompanyi Margarida Xirgo allà, després torna al camerino, som fractals i estem a molts llocs. Mare de Déu! Aleshores, clar, aquesta sensació de dir, és que hi ha un fantasma atrapat aquí. Què s'ha de fer, no? A la casa aquesta, clar, les dic, xafo el negoci, potser a les persones que tinguin un negoci de casa encantada, però en realitat, amb el màxim respecte, el que s'hauria de fer és, quan hi ha fenòmens d'aquests que no trobem una explicació raonable del que passa. Hem revisat els ploms que estan bé, hem revisat que no hi ha humitats i que no hi ha cap animal atrapat i seguim sentint coses, s'acompanya aquest esperit a anar a la llum i això es pot fer parlant-hi, no cal cap exorcisme, no cal matar una gallina ni coses estranyíssimes o hi ha gent que li agrada encendre un espelma o resar una oració, això depèn de cadascú. I no ho poden fer sols? Que els hem de guiar? Normalment si estan allà és perquè no han pogut fer sols, perquè els ha agafat la mort d'una manera que no sabien o que ha estat de manera tràgica i sobtada. Això és allò del limbo, nena? Ara parlarem del purgatori,

parlarem de les ànimes en pena amb l'Àngel Casals. Abans, però, us recordo, 932017474, ens podeu dir llocs d'encantats de Catalunya o al 677-387719. Jo havia quedat pendent de dir-ne un. Sí, per favor. Però és que potser el diu la gent.

No, bueno, però tu ets la presentadora. Veu que ha estat dient molts els seus oients, que és el que més representa. L'Hospital del Tòrax. Efectivament. Ah, sí? Quins ho diu, això? No, no, jo hi he estat i m'he cagat de por. I on està l'hospital aquest? Està a Terrassa.

Ah, aquell abandonat, sí. Home, al costat del Parc Audiovisual de Catalunya. Ah, per això ho sé. Alguna marató s'ha fet des del Parc Audiovisual de Catalunya.

Sí, mira, és un antic hospital, tractava malalties respiratòries, es va inaugurar el 1952, això no és que ho sàpiga, això ho estic llegint, i és un dels punts més emblemàtics dels aficionats a fenòmens paranormals. El vasavi de l'Anna, d'una de les nostres oients, hi va estar ingressat per tuberculosi just després de la Guerra Civil. I diu que fins i tot s'hi fan algunes sessions d'espiritisme.

Doncs mireu, sembla que als oients de La Solució us agrada aquest tema. Susana Llevaneres, bon dia. Hola, bon dia. A veure, Susana, tu ara mateix, Llevaneres, quina edat tens, per fer-nos la idea? 53. 53, ha de fer números, eh?

Com jo, eh? No me'n recordo mal i si és un més o un menys.

Susana, a veure, tu, què vols fer? Explicar-nos un lloc. Sí, no, no.

Jo és una cosa que em va passar ara fa 10 anys, no, 11, el meu germà va morir i les meves filles eren més petites i tenien una màquina registradora d'aquestes de joguina que feia molt temps que no feien servir ni res, estava allà a la cuina. I els dos dies d'haver mort el meu germà, aquella màquina va començar a sonar sola. I era pipí, pipí, pipí I aleshores em quedava així a quadres perquè vaig dir, ostres, què és això? I res, només entrava jo a la cuina i deixava de sonar. I aleshores, quan va haver-hi un dia que va començar a sonar, va entrar la meva filla petita, la màquina va deixar de sonar, va sortir, va entrar l'altra, o perquè va sortir, va començar a sonar, va entrar l'altra, va passar exactament el mateix. I va començar a sonar fins que vaig entrar jo. Aleshores, jo ja parlava amb la màquina, perquè ja arribava un punt que ja parlava amb ella. I a la que jo li vaig dir hola, vaig sortir de la cuina i va deixar de sonar. Però és que l'any següent el meu pare es va morir i aquella màquina va tornar a sonar. Ostres, la màquina, nena. I ara, aquest any, mi mare ha mort i aquesta màquina ha tornat a sonar.

Ai, per favor, Susana. A veure, la Clara vol dir-te coses. He de dir que això a la meva família política va passar amb un fax, eh? Molt similar, que entraven a l'habitació i el fax parava. Sortien de l'habitació i cric, cric, cric, cric, el fax. Clara, quina explicació pot tenir això? Sí, això és molt habitual.

Aleshores, primer, Susana, t'acompanyo amb el sentiment. És molt habitual, és que els esperits, a vegades, jo, clar, com a mèdium, dic, però a veure, o sigui, quan ve l'esperit que parli, i ja està, i ho fem molt senzill. Clar, deixa la màquina registradora, home, conxita. Té tota l'eternitat que més té a fer, que parli. Però el que fan és, molts esperits agafen la tecnologia. Per parlar amb nosaltres. Allò dels 80 estava tan de moda, que parlaven a través de la tele, o amb la psicofonia es parla a través d'una gravadora. Per què no ens envien un WhatsApp? Seria molt més fàcil. També, també podria ser un WhatsApp, perfectament. El que passa que de vegades es cullen maneres no tan literals, saps? I sobretot si tu estàs en un moment en què. Això et pot desterutar d'alguna manera, o sigui, per exemple, jo a vegades rebo alguna informació però no puc anar a la persona. Mira, tinc aquí al costat, escolta, saps què m'ha dit la teva mare? Que et cuidis i que et miris des de noció. No pots deixar l'altra persona que, què m'has dit? Com és això? I aleshores els esperits van amb cautela.

Aquesta podria ser l'explicació, Susana. Gràcies infinites per haver compartit aquest testimoni. Avui no em puc estar més estona amb tu perquè tinc infinitat de trucades, però t'agraeixo infinitament que hagis trucat. Una abraçada, bonica. Adéu, que vagi bé. Anem a la Laura Terrassa. Alerta, perquè també ens diuen que les criatures tenen especial, diuen, eh? Sensibilitat. Tenen especial sensibilitat a percebre coses diferents. I els gats. Jo ho deixo aquí, perquè no em vull posar I els gats, no ho sé, però no parlen, els gats, saps? Els gats, moltíssim. Laura Terrassa, bon dia. Hola, bon dia, Elisenda i a tothom. A veure, Laura, explica'm breument, si us plau, el que ens vols dir aquesta experiència entre cometes paranormal.

Vinga, jo tinc una filla ara mateix, té 14 anys, i allò dels records, dels vídeos que surten en el mòbil, fa 10 anys, fa 5 anys, vaig veure algun de la meva filla petitona, que tenia uns 7-8 anyets, i pensava, oi que mona, la mirava i deia, oi que raro, fa uns gestos molt raros. M'hi poso a escoltar-la i se sentia la veu ella estava fent slime i li estava fent un vídeo a la seva cosina i se sent una veu que diu set, tinc moltes set d'aigua i la meva filla girava i feia com dient calla que estic gravant ei, encara m'esgarrifo i això de gran, ella ho recorda? sí, ella ho recorda a més a més algú té. Hi ha algú que hi ha algú que hi ha algú.

És molt fort perquè, perdoneu-me, aquesta història a mi em posa els pèls de punta i jo soc una persona bastant poc creient en les coses en general. De dir, això no m'ho crec. Si no ens ho creiem, però tots escoltem aquestes històries. Ho dic perquè la gent que estigui escoltant, au, va, sí, sí, però a tots ens agrada saber. A veure, Clara, tu no vas fent que sí que sí. Contacta'm per la web Sense Problemes, Sense Compromís. A quina web et trobem, Clara? Claramassons.com Claramassons.com Claramassons.com Si ens ho demaneu a través del WhatsApp, també us remetrem a la Clara, perquè la Clara, insistim, médium, us pot arreglar aquest tipus de coses?

Sí, t'explico què pots fer tu mateixa, i està per no que això no sigui un patiment, perquè jo entro a les cases encantades tan tranquil·les, perquè jo soc professional, i aleshores a mi no em fan por aquestes coses, perquè vaig amb la idea d'ajudar i tot, per això, la part més lúdica no m'agrada tant, i crec que és imprudent fer ouijas i fer coses d'aquestes que no van amb la intenció d'ajudar els esperits. Persones, però això dels nens petits o per exemple entrar en trànsit que jo quan faig les meves sessions no ho faig és com que l'esperit t'entra perquè tu el deixes entrar i aleshores tu parles amb la veu d'aquest esperit i amb la gestualitat d'aquest esperit. Però com que parles amb la veu? Tu sents una veu clara? Sí, jo sento una veu, però jo no entro en trànsit, eh? De moment, de moment. Jo sento una veu dintre, però no és una veu com a vegades que tens el pepito grillo de, ai, he de fer la truita de patates, poso començar a. Saps aquestes veus? No, és una veu diferent, és com un titular. I que. És com una vegada, saps?

Quan et lleves i dius, ah, jo he trobat la solució a això. Ah, és això. Ah, amiga, no és una veu clara en forma de tal, sinó com una intuïció que t'arriba. Com de la consciència. Sí, com una idea. Laura Terrassa, gràcies per haver-nos trucat i un abraçament molt fort. A vosaltres. Fins ara, bonica. Que vagi bé. Adéu, adéu. Acabem aquesta primera ronda de trucades amb en Xavier de Barcelona, insisteixo perquè avui ens podeu dir llocs encantats, si heu tingut alguna experiència amb esperits, si creieu o no hi creieu radicalment, o si teòricament no hi creieu però dius, ai, per si de cas el 93207474 el 677387719 perquè abans de rebre en Xavi us dic que segons diversos estudis el 39% dels adults nord-americans creuen en els fantasmes o en els esperits dels morts i creuen que poden tornar a determinats llocs o situacions, de seguida li demano a la Clara el percentatge aquí a Catalunya. Xavier, Barcelona, bon dia. Hola, bon dia. A veure, quina és la teva història?

Bé, en podria dir moltes, però per fer-ne una concreta, jo m'agrada parlar sobre les sincronies. Si posava el meu nom i cognom a internet, seria Izan, doncs veureu vídeos meus d'entrevistes parlant de sincronies, i llibres al respecte, i la que volia explicar és que jo una vegada estic al metro, veig una persona que s'assembla a un amic meu, i aleshores s'assembla tant que li faig una foto. Aleshores, quan marxo, agafo la foto, la retallo, i amb aquesta foto retallada apareix un esprit que a la foto original no apareixia. I al cap d'un temps una médium em comenta que és la foto d'una tieta difunta d'aquest amic meu.

Mare de Déu, Xavi, de veritat. Va ser una cerca inversa en el historial d'aquesta médium, no? I això et passa habitualment, eh? Has captat algun altre esperit amb imatge, Xavi?

Jo conec el David Balaguer, que vam estar parlant, i diu lo teu sorprenent.

No, no diguis res del David, no, no volem saber. A veure si el fotem en un compromís, ara. No, no, no, perdó.

Bueno, doncs hi ha un programa que es diu Una finestra oberta al món que parla d'aquestes coses. I, per exemple, jo avui quan venia cap aquí he sentit una conversa de dues persones que deien al Xavi li passen coses surrealistes. Jo en aquell moment m'ha sorprès que fos el meu nom. Però el que no sabia és que després hi hauria un programa com el vostre que parlaria de les sincronies. Ostres tu, les sincronies. I d'aquestes coses. Són senyals que si aprems a connectar-los al medi on t'ho dirà són contínues. Per exemple, aquesta setmana hi ha la fira del màgic i vosaltres parleu d'aquestes coses i es diu la jota jota benita. És una connexió una darrere l'altra.

A veure, Xavi, també ho hem sincronitzat una mica un dia a tots sants, saps? Que vull dir, amb la gent d'actualitat, eh? Però entenc el que dius i ara li pregunto de seguida a la Clara el tema de les sincronies. Gràcies per trucar-nos, Xavi. Una abraçada. Gràcies. Fins ara, guapo. Adéu. Ah, les sincronies. Què és això de les sincronies? Sí, les sincronicitats.

Aquelles casualitats. Sí, sincronicitats, són aquestes casualitats, causalitats, que li donem un significat. I a vegades en veiem allò que dius, jo espero un senyal, espero un senyal, i estem bombardejats amb senyals, el que passa és que no els veiem. I aleshores tu, per exemple, jo em trobo plomes blanques a tot arreu, perquè visc a Girona, i jo no els dono cap importància, però hi ha gent que una ploma blanca li recorda no sé què, i és la seva manera de rebre un senyal. Hi ha coses que personalment li donem un crèdit i hi ha coses que no. I això és el tarannà de cadascú, que estigui obert a aquestes coses.

Àngel Casals, insisteixo, historiador, professor d'Història Moderna a la Universitat de Barcelona i membre del Consell Assessor de la revista Sapiens. Si això et pregunto així en fred, des de quan els catalans

creiem en esperits, Àngel? Doncs, el mateix, des de sempre. El que passa és que hem de matisar una cosa, és a dir, la creença tradicional a Catalunya, que és un país catòlic, no és en esperit, és en ànimes. Ànimes versus esperit, a veure. És a dir, des del punt de vista catòlic. L'ànima té una definició molt concreta que és diferent de la definició d'esperit que ens ha fet la Clara, per exemple. És a dir, des del punt de vista catòlic, l'ànima apareix en el moment mateix de la gestació. Per això els catòlics són contraris a l'avortament, perquè, clar, hi hagi o no hi hagi un cos format, ja hi ha una ànima. I llavors l'ànima.

Un ànima, perdona la pregunta, no reciclada, és a dir, sempre.

És nova. És nova. Clar, perquè és la creació divina. Llavors, aquesta ànima viu en el cos fins que el cos mora. I en el moment que el cos mora, aquesta ànima va on hagi d'anar en funció del judici que se li fa. O sigui, infern, purgatori, cel. I l'ànima, en principi, és passiva. És a dir, a diferència de la idea d'esperit, que l'esperit té una capacitat d'intervenció en el món físic, l'ànima teòricament no. És a dir, la idea que l'ànima, per comunicar-se amb els vius, s'ha de fer a través d'un intermediari, no pot fer-ho directament. No ens pot parlar, sinó que ha d'utilitzar un canal d'intermediació. I quin seria, segons el catolicisme? Doncs, aviam, una cosa és el que diu l'Església catòlica com a Església, i una altra cosa és el que diu la tradició del món catòlic, que és diferent. Si tu li preguntes a l'Església, l'Església et dirà que l'ànima no es comunica directament. En canvi, sí que hi ha tot un seguit de tradicions populars folklòriques que ens parlen de. La capacitat de l'ànima de contactar amb el món dels vius com? doncs algunes coses de les que s'han explicat és a dir, senyals inexplicables però moltes vegades les ànimes amb qui es relacionen. Amb qui poden entrar en contacte és o bé amb els nens o bé amb una figura que avui en dia no existeix però que era molt popular en els pobles d'abans que era el que jo diria el tonto del poble ah sí? sí, perquè era l'únic que no tenia por de parlar amb un ànima i llavors aquests personatges tenien entre altres moltes funcions a les viles a les que vivien aquesta funció d'intermediaris amb el món del més enllà d'acord però clar. La idea de que l'ànima podia preveure el futur o que tenia missatges importants a transmetre, no. Normalment, les ànimes que volien entrar en contacte amb els vius, encara ara, són ànimes que han quedat atrapades perquè no han mort bé.

D'acord, el concepte aquest. Parlem d'ànimes, no d'esperits. Estem ara en una perspectiva històrica. La tradició catòlica, des de l'edat mitjana, ha incidit en aquest concepte que ara ens deia l'Àngel, en el ben morir. La importància de morir bé. Per què, Àngel, això?

Perquè hi havia fins i tot una ritualització. És a dir, tu, en el moment que et mories, ho havies de deixar tot arreglat. Havies de fer el testament, pagar els deutes. Prepara un bon funeral, haver-te confessat O sigui, deixar-ho tot arreglat. Si per una d'aquelles mories sense confessió o mories deixant un deute, sigui econòmic, sigui moral, sigui d'un altre tipus, aquella ànima podia haver de tornar perquè no és jutjada fins que no ha resolt el deute que té. I aquestes són les que es coneixen com ànimes en pena. Ànimes en pena, que no el purgatori, que això és una altra cosa. Exacte, el purgatori és una altra cosa. Les ànimes en pena són les ànimes que necessiten que des del món material se'ls resolgui una cosa, un tràmit, per poder ser jutjades. I per això el terme d'ànimes en pena. Hi ha la variant escabrosa d'això, que és el vampirisme. Que és la tradició, és el mateix origen.

Què m'estàs dient? El mateix origen del vampirisme són aquestes ànimes en pena. Fem una cosa, ara m'ho expliques, Àngel. Anem un momentet a la publicitat i ara us explico què carai tenen a veure les ànimes en pena, que no tenen coses resoltes en el món dels vius, diguem-ne, des d'aquesta perspectiva històrica, amb el vampirisme. Has fet un salt mortal aquí, Àngel, ja ho pots arreglar, ara dormim.

La solució, amb Elisenda Carod, a Catalunya Ràdio.

20 minutets i se n'han les dues del migdia. Avui estem parlant dels catalans creiem en esperits, sí o no, des de quan creiem en esperits i, en segona instància, llocs curiosos de Catalunya que tinguin a veure amb el món espiritual. Ens podeu dir la vostra al 93207474 o al 677387719. Ho hem deixat parlant amb l'Àngel Casals, historiador, professor d'Història Moderna a la UBE, a la Universitat de Barcelona, i m'ha dit, ostres, el tema de les ànimes en pena té molt a veure amb els vampirs.

Ojo, alerta, a veure, Àngels. Sí, el que passa és que no en el món catòlic, és a dir, el vampirisme es relaciona amb el món cristià ortodox, centre europeu i de l'est d'Europa. Per què? Perquè en el món ortodoxo, el purgatori, que és l'element clau per entendre la creença, les ànimes del món catòlic català, no existeix, no té la mateixa importància. Ara anirem al purgatori. I, per tant, l'ànima queda més vinculada al cos. De tal manera que el vampir no és. Traïció ortodoxa, eh? I de Dràcula. Sí, oblidem-nos dels vampirs del cinema. El vampir és, bàsicament, l'ànima d'algú de la família que torna a la família per mortificar-la. A través de, hi ha diverses variants, però a través de prendre-li la força vital. La força vital és la sang, però pot ser també els aliments, pot ser el bestiar, o pot ser la vida. Mortificar-los fins que resolguin allò pendent que tenen. Sí, clar, t'hauria de ser això, però el que acaba passant és que la família acaba morint. I per això l'única manera d'acabar amb el vincle entre aquest parent, aquesta ànima en pena, i la família és destruint el cos. Que albergava aquella ànima. Per això l'estaca, cremar, però l'estaca sola no, s'havia de cremar el cos i tallar-li el cap, llavors les cendres aquelles. Però aquí ja hi ha també variants regionals d'aquestes històries, no? Perquè aquesta és la gran diferència amb el nostre món. En el nostre món l'ànima ja s'ha després del cos. En el món oriental el cos encara continua vinculat a l'ànima. L'explicació que se li ha donat moltes vegades és que això té a veure amb epidèmies de tuberculosi, de malalties de febres, que el que provocaven és que quan moria un membre de la família, s'acabaven morint tots al cap d'uns dies. Per contagi. I llavors hi havia també una variant del vampirisme, que era la del vampir que s'automenjava ell, i automenjant-se ell es menjava la família. Hi ha moltes variants, però tot respon a aquesta idea de l'ànima, allò que no pot marxar, l'ànima en pena.

Parla'm del purgatori, perquè has dit que les ànimes i el purgatori, tradició catòlica, importantíssim. Importantíssima a Catalunya.

Teníem altars del Purgatori, teníem confraries del Purgatori. Per què? Perquè, bàsicament, al Purgatori anaven a parar totes aquelles ànimes que encara no havien arribat a un estat de gràcia que els permetés pujar al cel. I llavors, clar, com es resolia això? Es pot resoldre de dues maneres. O aquella ànima. Es passa el purgatori fins al judici final, i ja ho trobarem, o bé, que era el que es feia, aquella ànima se l'ajuda a pujar al cel a través d'actes d'expiació. Misses, lluminàries. Per tant, no estan tan lluny els dos mons, eh? No, no, no, clar. El que passa és que la diferència és que l'espiritisme, que com a tal apareix en el segle XIX, té una vessant laica que el món cristià no té, clar, perquè el món cristià ho acaba vinculat tot a la figura de Déu, no? I llavors allò, tot el que fos pagar. Perquè al final l'Església munta un negoci entorn d'això. I tant, encara el té. Bé, avui en dia no sé si gaire el manté, però fins al segle XVIII el purgatori era una font d'ingressos importantíssim per l'Església. Perquè, clar, és que es considerava ser molt mala persona no voler donar diners per les ànimes del purgatori. Clar, imagina't, pobres ànimes. Que a més podien ser de la teva pròpia família. Encara es demana, eh, nen?

Encara es demana. Per cert, el 677-3877, 19 experiències amb esperits que hagueu tingut o llocs misteriosos de Catalunya. El 677-3877, 19. Si heu tingut alguna experiència paranormal, també ens la podeu explicar breument a través del telèfon al 93-201-7474.

És que el Quim compleix aquell patró que tu deies. Jo no crec en aquestes coses, però. Fins que després de dues setmanes de morir la mare a casa, el meu germà es va fer una fotografia al mirall d'aquelles que poses amb ràfegues al telèfon, que dispares diverses vegades, i en una de les fotografies hi surt la meva mare. Pell de gallina. I diu que té aquesta fotografia. Per cert, el Gabriel diu, un ànim en pena també ho pot ser perquè en vida se li va fer algun tipus de bruixeria, maledicció o ritual? Com ho veieu? Clara, què en penses?

Jo no connecto gaire amb la bruixeria i les malediccions. O sigui, connecto amb les malediccions aquestes espontànies, tipo, que tens enveja i sense voler-ho desitges mala sort a l'altra persona, sense voler-ho o volent-ho. Però aquestes coses de maleficis o amarres o coses així, a vegades em diuen. Màgia negra no, eh? Màgia negra. Creus que m'han fet alguna cosa i tal? Dic, mira, podem. Jo què sé, jo vaig fer l'Erasmus a Grècia i et donaven l'ull aquest del pastor, no? Sí, sí, sí. I així, no? Crec que és més una. Per mi, des del meu camp d'estudi, forma més part de la superstició, potser, que del que jo estic.

La mà de Fàtima, sí, sí. La Fina, per exemple, diu que a vegades nota aire al seu darrere. Diu, la setmana passada ho vaig notar i al cap d'un moment va caure una cosa al terra.

Ara m'ha vingut aire a mi, Fina. Calla, nena, per favor. Se m'ha marissat els pèls. No, doncs tranquil·la, és en positiu.

Diu que sí, la cara. I en els peus, a vegades, quan notes corrent d'aire als peus, però has de mirar que no hi hagi cap porta ajustada, o sigui, una mica de rigor, eh? Sí, posem peus. A vegades són nadons. Ah! Com? Són nadons per a morir, per néixer o abans de néixer. És que ens hem acostumat a poder parlar d'aquestes coses.

Això pel que fa als testimonis, la gent que hi creu, després en repassem més si voleu, però també tenim llocs encantats. Per exemple, el Ricard ens parla del poble abandonat de la Mossara. I tant, el Baix Camp, sí, i tant, és un punt de trobada.

I tant, el posem al mapa, eh? Sí, poseu-lo, que és molt important i interessant. El racó, com has dit? El poble abandonat de la Mossara.

Ah, tot el poble, eh? Està totalment abandonat tot el poble. Diu que és conegut el poble, bàsicament, perquè hi havia unes boires misterioses i un historial sencer de desaparicions. En destaca un, diu, un dels més famosos, el que he llegit, és un enginyer francès que el 1969 va desaparèixer durant sis dies. Diu, però el més important és que quan el van trobar, quan va reaparèixer, duia la roba estripada i deia que no sabia on havia estat.

A més, no fa gaire. Farà 40 o 50 anys que es va acabar de despoblar.

Deixeu-me rebre una trucada a l'Àlex. Àlex, Barcelona, molt bon dia. Hola, bon dia. Àlex, a veure, tu tens una criatura de dos anys. Sí, bueno, ara ja. Ai, ai, ai, que el perdem. Sí, dos anys. Dos anys. Ara et sentim bé, ara et sentim bé. Què va passar amb la teva criatura de dos anys, Àlex?

Pues mira, hi havia la meva dona que estava a la cuna abans de posar-la a dormir. I estaven allà jugant, i de cop i volta la nena li va dir, la nena, la nena, i la meva dona li va dir, què vols dir, la nena, perquè tenien una nena allà, i diu, no, no, la nena, la nena, i va assenyalar el racó de l'habitació, que lògicament no hi havia res. No sé si devia haver-hi alguna cosa o si, no sé.

Uh, és a dir, deia la nena, la nena, assenyalant un racó fos de l'habitació on no hi havia ningú,

evidentment. Exacte, la meva dona és mexicana i li va dir, no vols dir la nina, la nina, que tenim aquí la nina en mis mans, i va dir, no, no, la nena, la nena assenyalant el racó.

La nena, la nena de carniosos, que quedi clar.

Sí, sí, parlava, tenia dos anys, però parlava, bueno, sempre ha parlat molt bé, des de ben petitona. I Àlex, li va tornar a passar? La meva dona va venir, m'ho va explicar, i dic, bueno, jo, clar, jo lògicament no crec en aquestes coses, ni tampoc m'he trobat en una situació, però va venir realment espantada o preocupada.

Uau, i no li ha passat res similar altra vegada a la teva filla?

No, ha anat creixent i no ha tingut cap altre episodi similar. Ni ens ha explicat cap altra història. Queda una mica així de pedra.

Sí, no ens espantem, eh? Sé que impressiona, eh? Sé que impressiona perquè no estem acostumats a aquestes coses, però si ho fem des del respecte i des de la prudència, no ens hem d'espantar. Veuen coses, estem envoltats. I et dic que els esperits no estan al cel, estan entre nosaltres. Aleshores, pot ser habitual veure'ls. Jo no els veig, per exemple, soc un tipus de mèdium que no els veig, però els sento, els percebo i tot. I aleshores és molt habitual que els nens els vegin i les parlen del seu amiguet, però quin amiguet, quin amiguet, i et diuen un munt de detalls, aquest amiguet, i després se'ls hi passa. La qüestió jo crec que és no donar-li més importància i si necessitem parlar-ne amb un professional per estar més tranquils i veure què amaga això, doncs es pot parlar perfectament. Aquí a l'estudi en perceps algun? Sí, clar, però és que em percebo a tot arreu,

o sigui, a veure, jo en un moment. Mira que és en positiu, han recordat. Jo que tinc els pèls de punta. Però és en positiu. O sigui,

jo vaig a dinar amb la meva família, baixo l'interruptor perquè no obro sessió i que cap esperita em vingui a donar cap missatge ni res perquè no estic treballant. Fins que jo no obro sessió, jo no transmeto cap missatge. Per això que et deia de dir, m'ha dit no sé qui per tu, i dius, escolta, que no estic ni preparat. S'ha de fer en una sessió, que és el moment en què estàs concentrat i obert a rebre-ho. Aleshores, és impossible no rebre-ho ni a hospitals, ni a l'estudi de ràdio, ni res, perquè estem tots acompanyats per un equip. O sigui, no és com dir, no tu la meva iaia. No, la iaia i tot qui és qui està amb tu. T'estan acompanyant, t'estan donant guia. Ai, per favor, nena. I estan amb tu, però res, xupo ni trupolet. No, que és en positiu.

Deixa'm acomiadar l'Àlex, que ara mateix li està agafant un xungo. Àlex! Ja has vist, eh, que lo de la teva nena, doncs mira, habitual, perquè anem amb un sèquit de persones que ni l'avion sé, m'entens? Àlex, gràcies, bonic, per trucar-nos. Una abraçada, fins ara.

A Mèxic tenen lo de les catrines, no? És això, també, al final.

Ai, senyor. Es que us dic una cosa, la Cristina, el 2011, se'n va anar amb unes amigues a un hostal de Madrid, per fer allò que vas, doncs, a passar uns dies, i se van fer una fotografia amb les amigues, molt bé. Després van estar remirant la fotografia que s'havien fet, I surt una noia que no era cap de nosaltres i ens envia les dues fotografies i ens assenyala on hi surten elles i on hi surt aquesta noia que segons la Cristina.

Puc mirar-la? A veure, a veure. Nena, tu ets molt aprensiva i només falta que ara mires això, veus? Ja estem. Abans ho dic, abans fot el crit. Jo soc una cagueta, he de dir.

A mi no. Ui, per favor. Jo no. Però amb aquestes coses no, perquè les conec. Jo soc una cagueta, per exemple, del dentista. O sigui, prefereixo trobar-me un esperit que anar al dentista.

Imagina't si combina les dues. Ara. Ui, aquesta foto fa fredat, eh? Sí, fa molta por. Envia-me-la, Fran. Ai, per favor. Deixeu-me rebre una trucada, que el Nil m'ha dit. Montse, Piera, bon dia. Hola, bon dia. A veure, Montse, què ens has d'explicar?

Quan la meva filla era petita, ara té 20 anys, i devia tenir 4 o així, feia dos anys que ens havíem anat a viure en una casa així antiga, de poble, i començava a tenir terrors nocturns. I a despertar a mitja nit. I obria els ulls i començava a dir, darrere vostre, darrere vostre, a ganivet, i coses així. Nosaltres ens espantàvem moltíssim. Hem de dir que si hem aturat aquí,

pels que sigueu pares, els terrors nocturns de vegades són horrorosos, però passen. Un dia ja en parlarem, de terrors nocturns. Però, bàsicament, acompanyar la criatura, evitar que es faci mal, però sembla que estiguin desperts, i no ho estan, amb els ulls oberts. És com un malson, però amb els ulls oberts. Ah, real. Sí, sembla que se'ls desperta el cervell, però no el cos. El fill en té molts, i no és per tema d'esperits, perquè ja ho he mirat jo. Però a vegades sí. I aleshores què passava, Montse?

I vam anar al mig, ens va dir això dels tardors nocturns, que ja s'havia passat ja, però no hi havia manera. I parlant-ho amb una noia que feia coses homenatgies i això, ens va dir si teníem alguna paret o algun espai a casa que fes pudor com de peix o alguna cosa així. I hi havia una paret just a l'habitació del costat que feia molta pudor peix i l'havíem tirat lleixiu, l'havíem remuntat. Sempre feia aquella pudor. I vam comentar-li que sí. Llavors, sí que hi havia un ente, que és una cosa així.

Ai, ai, ara l'hem perdut, Montse. Sí, ara. Ui, aquest desperit està intentant que no expliqui la història, saps? De moment hem quedat amb paret pudor a peix. Ara, ara, a veure. Vale, doncs això.

I ens va dir que segurament era un ente, que teníem allà enganxat, I ens va explicar com un ritual a fer, cremant mirra i per la casa invocant a les canjes el sangraviet, jo què sé. Una història. I jo vaig pensar, bueno, mira, maldo li farà, jo què sé. Tu pensant, mira, no hi crec, però per si de cas jo ho faig, no?

Aquí té a veure una mica amb la superstició, també. Jo tiro a veure si funciona, no?

Exacte, mira, mal no ens farà. I vaig fer el ritual aquest, vam obrir la porta perquè l'ente marxés i pogués alliberar-se, no sé quina història, tot i que a partir d'aquell dia ja no va tenir més terrors nocturns i la pudor de la paret va marxar. No ho sé.

No saps si va ser això o no, però mira, per si de cas, tu, l'Àngel Sant Gabriel i el Sant que Calgui. Sí, que va ser. De cas sí, no?

La pudor, a vegades, sempre dic, a veure, reviseu bé, perquè em diuen, és que ve una pudor de no sé on, i clar, hi havia hagut un acord de porcs allà al costat, pot ser que quedin restes energètics o de la brutícia d'allà, no? Però a vegades la pudor és un senyal més, igual que corrent d'aire, igual que els llums i tot això, d'alguna presència. Hi ha dos tipus de presència, diguéssim. La de bon rotllo, que és que a vegades ve la teva iaia o no sé qui que et fa de guia o se t'apareix una persona que t'havia cuidat de petita, que és el teu referent i tal. I després hi ha aquestes persones, aquestes ànimes que no han pogut transicionar bé i aquestes són les que no haurien d'estar allà perquè no és el seu lloc. Una cosa és que vinguin de visita per fer-te de guia i l'altra és que estiguin atrapades, com deia la nostra companya, i se'ls hauria d'ajudar. Montse, gràcies per trucar-nos.

Una abraçada. Adéu, adéu. Que vagi bé. Hi ha alguna energia atrapada aquí a l'estudi, Clara? No, no, està netíssim. Ah, val. Ah, mira. Està netíssim. Sí, sí, està netíssim.

El que no estava net era l'ambient del fill de la Núria, que ens explica que durant tota una temporada es trobaven portes que se li anaven tancant. Els morros, afegeix, no hi havia corrent d'aire, li queien coses, sentia passes sobre el sostre, on només hi ha la taulada, i diu que un dia, algú, especifica qui va ser, li va suggerir que llancés una nina concreta que hi havia a sobre d'un moble. El seu fill la va llançar i es van acabar aquests ensorts.

Mujeres de Déu. Per cert, Àngel, parlem de pràctiques i rituals que hi havia al voltant de les ànimes, la majoria concentrades per aquestes dates que estem ara, Tots Sants, etc. Sí,

hi havia dos rituals fonamentals. Un, que eren les animetes, l'incendio d'espelmes. Que s'ensenia la nit de difunts el dia 30 d'octubre justament perquè es pensava que aquella nit les ànimes tornaven a casa i la llum era perquè sabessin arribar a casa i el toc de difunts que s'anava fent al llarg de la nit. També, i ens hem d'imaginar aquest ambient de recolliment, en el qual tothom es tancava a casa, a pregar, etc. I d'això en deriva el consum de les castanyes, el consum del vi dolç, el costum dels panellets, perquè la gent s'havia de passar tota la nit desperta. Ah, era per aguantar. Clar, i era per aguantar. I llavors, a més, el panellet, que tenia a veure amb l'antic parruma dels difunts, el sucre, l'emella, etcètera, el vi dolç, normalment, era el que es duia als campaners, que s'havien de passar tota l'any tocant la campana, la castanya, que era un aliment molt calòric i que, a més, era de consum barat, és a dir, tot això formava part d'aquest ritual d'atracció de les ànimes aquella nit. I normalment les espelmetes aquestes, animetes, nimetes, minetes, tenim molts noms, estaven enceses fins als 12 del migdia, el dia 1. I llavors l'altra part del ritual era anar al cementiri, a netejar la tomba, que era allò, una mica tornar a la visita, per entendre'ns. Tot això era un ritual. Allò que va ser molt important fins a mitjans del segle XX, pràcticament. Més en el món rural que en el món urbà, per raons òbvies. Però sí, sí, però forma part d'aquesta convivència entre la vida i la mort que nosaltres hem anat perdent al llarg del temps.

Clara, ara et preguntaria, la gent més jove creu en esperits i en tarot? Hi ha alguna rebifada d'aquestes creences?

Jo crec que hi ha molta obertura, però saps en què creuen molt els joves? En els extraterrestres. Què dius? O sigui, nosaltres quan érem petits ens pensàvem, si miràvem les pel·lícules dels Estats Units, que venien a xuclar-nos el cervell perquè s'havien quedat sense menjar i tal. I ara comencem a pensar que hi ha vida a fora, no? Que és que no estem sols. I els joves ho tenen claríssim. Clar, que no estem sols.

Com es nota que no soc jove. A tot això, parlant d'estar sols, molt breument, perquè ens queden dos minuts per acabar, Clara, com sabem si tenim un esperit a casa o no?

Clar, primer, si notem coses, hem d'assegurar-nos això, que no hi ha corrent d'aire, que no hi ha. Fer una mica de cerca rigorosa i assegurar-nos-en. I després, si el tenim, mirar a veure, preguntar qui és. Hauríem de saber qui és i sempre d'on ve aquesta font. I com ho fem, això? Podem provar de fer una meditació i connectar-nos i nosaltres o quan anem a dormir demanar que en forma de somni se'ns comuniqui i si no podem contactar amb un professional de la nostra confiança sobretot no agafeu el primer de Google ni del

TikTok Clara Massons Clara Massons si la poseu a Google la trobeu a ella Clara Massons amb dues S i amb S final Clara Massons avui hem parlat de Catalunya creu en esperit si o no ho hem fet amb la Clara Massons tarotista professional, medium gràcies per formar part de la solució moltes gràcies. Una abraçada. I amb l'Àngel Casals, historiador, professor d'Història Moderna a la Universitat de Barcelona i membre del Consell Assessor de la revista Sapiens. Gràcies, Àngel, per portar-nos aquesta perspectiva històrica i per veure que no estem tan lluny. No, moltes gràcies a vosaltres. Brigitte Lamour, avui marxaràs a casa per veure si tens esperits a casa, oi? En tinc, i afortunadament en positiu, nena. Bona castanyada, eh? Bona castanyada, estimada. Per favor, que jo torno el dimarts que ve. Fran Domènech, amb quins missatges ens quedem?

Mira, el Ricard parla de la Torre Salvana, no sé si la coneixeu, a Santa Coloma de Cervelló, l'anomenen Castell de l'Infern, perquè en aquesta fortificació medieval, diu avui, amb ruïnes, a vegades s'hi poden sentir soroll d'espases i s'hi veuen llums enmig de la foscor.

A Verges, al Baix Empordà, una casa maleïda envoltada d'una història molt inquietant. L'Hospital de les Ombres, a Sant Feliu de Guíxols, el poble maleït de Marmallà, l'ànima cadança d'Àurea de Serrà, el poble embruixat de Perenera, el misteri de Peguera, Torre Martín, a Sant Pol de Mar, Torre Salvana, ara ho deia el Fran, les ruïnes del casino de la rebassada Collserola, tot això al mapa que tindreu al Club de la Solució. Tornem demà i parlem d'altes capacitats. Família, us deixem amb el Catalunya Mitjà.