Per què ens fascinen els assassins guapos?

Perquè si posem sobre la taula el nom de Luigi Mangione, què serà el primer que us ve al cap? Doncs imagino que us vindrà al cap un assassí, un criminal. Però potser algú de vosaltres, que ens coneixem, també us haurà recordat unes fotos. Sense samarreta, un tors allò bastant quadradet. Francesc Soler, bona tarda. Què tal, Francesc? Bona tarda. Si tu no haguessis escrit el que has escrit, si et digués Luigi Mangione, què seria el primer que et vindria al cap? La icònica foto del Luigi sense samarreta pujant una muntanya. A la muntanya aquella, eh? Era Hawaii allò, on era aquella muntanya?

No ho sé, no ho sé, però d'aquella foto s'han fet molts acudits. Recordo un late americà que van dir que podria ratllar el parmesà en els abdominals.

El Francesc Soler és una veu, evidentment, que coneixeu de sobre. El Matí de Catalunya Ràdio el podeu sentir tot sovint, vaja, cada dia. Però a banda d'això, és un escriptor que ens deixa un llibre, Els assassins guapos, amb foto de portada, justament, d'aquest Luigi Mangione. Vaja, no és una foto, és un muntatge, un mem, pràcticament, que ja ens il·lustra una mica de què va la història. La fosca fascinació per Luigi Mangione i altres criminals atractius. Ens fascina Luigi Mangione, o ha fascinat el món Luigi Mangione.

Sí, a mi més que fascinar-me, em va deixar perplex la facilitat en què una notícia d'un crim es convertia en una notícia de cultura i espectacles, de successos, de cultura popular. És a dir, jo ja sé que amb les xarxes tot va molt ràpid ara. Però aquesta velocitat amb què ens vam oblidar de la víctima i amb què fins i tot els partidaris de Luigi Mangione, que el reivindicaven com un justicier, com una persona que d'alguna manera es prenia la justícia per la seva mà, van acabar completament engolits per la narrativa de l'assassí guapo, de l'assassí sexy. Això va córrer a les xarxes, això va córrer als mitjans.

Jo recordo les xarxes quan va passar i es parlava més del seu atractiu que no del pobre assassinat, que ningú pràcticament no sabia ni com es deia, ni. Sí, que treballava en unes assegurances de mèdica, però poca cosa més. De Brian Thompson,

que és el nom de la víctima, i a mi m'agrada dir-lo, perquè moltes vegades no se'n parla, no?, de la víctima. De Brian Thompson en sabem molt poca cosa, sabem que tenia fills, sabem que era. L'executiu d'una de les principals asseguradores mèdiques dels Estats Units, però de Luigi Mangione sabem el que llegia, gràcies al seu perfil, a Goodreads. La música que escoltava, gràcies al seu perfil, a Spotify. I sobretot, com era la seva vida abans del crim. Com que és de la generació Z, quan ell cometa el crim, ja no cal anar a buscar l'anuari dels anys de l'institut, on tothom acostuma a sortir molt poc afavorit, o aquella foto del quan et fitxa la policia, sinó que ell ja tenia tota la seva vida en línia, i evidentment a Instagram quines fotos posem, les que surtin més guapos.

Jo si he comet un delicte, trobaran molt per triar.

Es podrà il·lustrar tota la crònica del teu crim amb unes fotos meravelloses i estupendes. Sortiré bastant bé. I ens peta el cap, no? Ens peta el cap, perquè diem, home, estem parlant d'un crim, però en canvi surt un tio que tot el dia riu i tot el dia va sense samarreta, què passa aquí? Sembla bona persona. Sembla bona persona. Aquí ets un dels problemes. I després la responsabilitat

dels mitjans, i ara ja entrarem també amb el nostre següent convidat, que per parlar d'assassins i de guapos era l'ideal, ara el presentarem, però la responsabilitat que tenim els mitjans per veure com pintem aquesta pel·lícula, no?

Sí, jo crec que a vegades es crea una relació perversa, simbiòtica, entre els mitjans i les xarxes socials. És a dir, quan alguna cosa es converteix en viral a les xarxes socials, els mitjans ho convertim en notícia i d'alguna manera ho acabem validant. Luigi Mangione, és veritat que al principi pareix això com un assassí als mitjans de comunicació, però com que les xarxes embogegen amb la Mangione mania i es fan pastissos amb la seva cara, samarretes amb la seva cara, ungles, manicures amb la seva cara, tatuatges amb la seva cara, jo poso una galeria del llibre per explicar tot això perquè és una bogeria. I a més a més és a tot el món. Doncs com que passa tot això, llavors els mitjans fem notícia d'això. I per exemple et trobes una informació amb un mitjà important d'un país, que és Luigi Mangione surpent amb un nou look en la seva primera compareixença judicial. És a dir, la notícia no és que comparegui per un assassinat, sinó que és que s'ha tallat els cabells a la presó. No em diguis que no és una bogeria. És una bogeria.

I aquest llibre no només parla de Mangione, sinó que aprofites per rescatar d'altres casos icònics i. Coneguts fins i tot, o uns no tan coneguts, d'altres assassins que també eren guapos o tenien un cert atractiu i que a més després se n'han pogut fer sèries i altres dibuixos en la cultura popular.

Evidentment aquest fenomen no comença amb les xarxes socials, ve de molt abans, ve de la premsa també, més groga, podríem dir, en el seu moment, estic parlant de Charles Manson, de Ted Bundy, però evidentment hi ha hagut llavors un revival de tot això a partir de les sèries de Netflix, que fan dues coses. Primer, tornen a posar de moda aquests assassins, també estic parlant dels germans Menéndez, i no només això, sinó que llavors es cullen per interpretar-los actors com Zac Efron, per exemple. Quan tu agafes a Zac Efron. Com més guapo possible, millor. Per interpretar Ted Bundy, no busques que la gent tingui por de la sessia. Jo quan era petit, aquestes sèries em deien, no, a mi és perquè et farà por. Però és que ara, clar, veus, Zac Efron, tot el dia es treu la samarreta, tot el dia es dutxa, que ja sabem que va molt net, però és que a més a més ve de fer los vigilantes de la playa. Per tant, el seu capital mediàtic és aquest. I per tant, quan la gent veu el Zac Efron tan meravellós, una mica caracteritzat, una mica, per fer-lo una mica més tremendo. És aquesta barreja entre atractiu, entre fascinació, però el pas de que et fascini algú a que l'idolatris és molt petit.

Toni Garcia Ramon, bona tarda. Què tal, bona tarda. D'aquestes més a prop, d'assassí o de guapo? No, jo només em demano que

si m'assassinen que sigui un tio lleig. Perquè llavors és més probable que se'n recordin més de mi que de l'altre. Clar, si és guapo, ningú se'n recordarà del Toni Garcia Ramon, pobre. I crec que aquí el mèrit absolut de Manzoni és de la víctima. És a dir, si la víctima hagués estat qualsevol, no parlaríem de Manzoni. Ni tan sols s'hauria mencionat. Hauria sigut un assassí més. Com que el Diemut ha atorgat aquesta condició, que a més això hauríem de discutir-ne a llarg i tendido, com diuen els castellans, sobre els antiherois, no? Hi ha molta gent que diu, no, l'antiheroi, la mateixa gent que creu que Toni Soprano i Walter White són antiherois. Que són precisament el contrari. Si no hi ha més antònim d'antiheroi que Tony Soprano o Walter White. Un antiheroi és, per definició, algú que fa alguna cosa bona, alguna cosa bona contra la seva voluntat, no? Snake Plissker, no? És un antiheroi. Carpenter, John Carpenter, que és un director de cinema dedicat a la seva vida, els antiherois, aquests són antiherois. Gent que fa coses positives, insisteixo, bones, d'acord?, contra la seva voluntat. Si la seva voluntat no és fer algo bo, però es ve obligat en un moment donat a fer una cosa bona. Llavors, el que hem assistit amb Luigi Mangione és el mateix que va passar en el seu moment amb, per exemple, mencionava un que és Charles Manson. Charles Manson? Jo el miro i no penso, hòstia, que bo que està Charles Manson. No, en principi no. Ixal Manson rebia centenars de cartes a la presó, de gent que li escrivia i tal. Però quan van fer la sèrie, Helter es Helter, no van escollir un tio guapo per interpretar-lo. Sí. Perquè s'havia de fer por. Estem assistint a la massificació de la frivolitat absoluta i això és el gran problema que tenim. És a dir, estem oblidant que hi ha un mort que té una família i que se l'ha carregat un tio i de tot el que som capaços de parlar és d'aquest tio. Està bastant bo.

Deixa'm dir que si jo soc el culpable d'aquest llibre, el Toni és còmplice. Ah, i surt, i surt. Perquè, evidentment, a l'hora de parlar de sèries i de cinema, el vaig anar a buscar a ell per dir. Escolta, realment, quan a un autor li proposen posar-se en la pell d'un assassí, d'un violador, d'un criminal, té un dilema moral? I el Toni em va dir. No. No, però a més tenim. Sobretot si pot guanyar un Oscar o no el paper, no?

Tenim un cas claríssim, o sigui, tenim les dues bandes. Una és la gent que fa pel·lícules serioses en la que surt gent dolenta, o sèries, Vince Gilligan seria un dels casos, el responsable de Breaking Bad o Better Call Saul, els dolents són dolents, que fixa't, Vince Gilligan arriba un moment a la seva carrera que diu, estic cansat que els meus dolents, que són mala gent, estiguin mitificats com si fossin herois. Però hi ha dos tipus de dolents. No. En aquestes. Sí. No, no, no, només hi ha un. No, només hi ha. No, Toni. Aquí és on t'equivoques, Francesc. No, no m'equivoco. Hi ha un tipus de dolent que tu, que tu, que ets una mica criminal, llegeixis. Dos tipus de dolents no vol dir que hi hagi. Home, els del cartel són més dolents que.

Sí, el pobre Saul Goodman, que pobret va fent les seves.

Estàs fent un exercici de frivolitat gran. Què és? Hi ha un senyor que es dedica a blanquejar els diners dels dolents, que és tan dolent com la gent que fa la droga. És menys dolent. No, perquè segurament un no podria existir sense l'altre, m'explico? Això sí. Perquè de seguida t'agafarien. Llavors, això ho fem contínuament. Llavors hi ha gent com el Ream Murphy, que és un tio que a mi em fa. Ho diré sense. No vull ofendre, d'acord? No ens escolta avui. Em fa fàstic a mi el Ream Murphy, que és un tio que es dedica sempre a donar-li un toc estètic. ¿Què ha fet Ryan Murphy, per qui no ho sàpiga? Ha fet totes les sèries, ha fet Ted Bundy, ha fet totes les sèries, sobretot els assassins en sèrie. I els fa interessants. Estèticament, Ted Bundy amb les seves ulleres, el aquest, l'altre, no sé què, John Wayne Gacy. Sempre són assassins, però assassins de Ryan Murphy han de ser guapos, han de ser interessants. No són tios repugnants que han matat a. A 15 noies.

Tu que controles, saps si estem ja a punt de tenir la sèrie sobre Luigi Mangione o hem d'esperar encara uns anys? Hi ha uns quants projectes sobre Luigi Mangione.

Però seriosos, eh? Sí. El problema aquí és el següent. Primer, és molt recent. Segon, hi ha diferents tractaments de guions. Uns que pinten el tio com un tarat. Que és el que és, que serà condenat a cadena perpètua i que no ho passarà bé a la presó, ja us ho adelanto. Tan guapo. És així, que no ho passarà bé a la presó. I una altra línia argumental que no comprarà Hollywood de cap manera i que pot ser que estigui fet als marges de la gran indústria, que és la imatge aquesta del justicier.

Del pobret, que tenia un problema físic i les ambulances, no sé què.

No, clar, és que tu pots buscar justificació per qualsevol cosa, és a dir, jo no de cap manera em posaria a dir que el senyor aquest que ha matat era un heroi. El senyor aquest que ha matat segurament era un cabronàs. També et parles de collons, perquè treballava per una companyia que es dedicava sistemàticament a denegar ajut a personals que ho necessitaven. Això és merecedor de la mort? Podríem discutir-ho. Bé, al principi aquí hauríem de dir que no. Al principi. Al mínim a la ràdio pública hauríem de dir que no. El problema és que al final, jo crec que és un exemple claríssim del que està passant amb tot. I és que hem acabat parlant de si el tio és guapo o no.

No, fixa't, et posaré un exemple, ara que parlàvem de Netflix, perquè més enllà de Manjoni ja hem vist altres criminals que els pintaven tan atractius que estaves més pendent d'ell que no de què feia aquest altre.

El olor, las herramientas eléctricas funcionando toda la noche. Oye, cocodrilos que vienen de tu piso.

Solo quiero pedirte disculpas.

Això és Jeffrey Dahmer, Monster, una altra d'aquestes sèries de Netflix, el conegut com a Caníbal de Milwaukee, però que tu veus la sèrie i,

home, doncs. Però aquí el. Hem d'explicar bé això. Aquí el que ells volen. És que tu sentis fascinació per això. Sentim fascinació pel mal, pels assassins en sèrie. Hi ha dos personatges mítics de la història del cinema modern, que són Aníbal Lecter i John Doe, que és l'assassí de Seven. Des del moment en què aquest personatge apareix en pantalla, a tu els altres et són igual. Per tu és incomprensible el que fan, però et fascina. El mal sempre ha tingut un component de fascinació.

És la part sublimada i estètica del mal, que és el que en el fons ens porta a tenir una visió distorsionada del que és un crim. Dexter, per exemple, és un altre cas. És una sessió bona. Però a veure la sessió gairebé com un artista.

Aquesta dimensió estètica del crim. Jo crec que Dexter sí que juga molt bé amb la dualitat. Que el pare de Dexter l'eduqui per matar gent dolenta. Si ens ho mirem amb calma, al punt de partida de Dexter no se'l creu ningú. No, hijo mío, eres una sesión en serie, pero vas a matar solo.

Sí, però fixa't, jo el llibre parlo, per exemple, de l'evolució de l'arquetip del vampir, no? Com passem de Nosferatu, de Murnau, que feia molta por, era un ésser desagradable, deforme, etcètera, etcètera, a fer-me el salt, unes quantes dècades, a entrevista amb el vampir. Brad Pitt, Tom Cruise, Antonio Banderas I això. Com s'explica aquest canvi? És la societat que demana aquest canvi, creus? Jo crec que hi ha una voluntat d'anar a buscar, primer hi ha una sexualització en general, és a dir, el true crime ven, el sexe ven, sexe més true crime, encara ven més. Per tant, això per exemple m'ho deien també en alguna entrevista al País Valencià, em deien que amb la maje ha passat el mateix. La maje és una, per qui no ho sàpiga, és una. Una noia que convence un company de feina a mans seu perquè mati el seu marit. I quan això es fa al salt de la ficció, aquesta part eròtica, una mica amb la Rosa Paral, va passar també una mica el mateix quan fa el salt al cinema.

Però per què va passar això de la Rosa Paral? Rosa Paral va passar perquè quan tu veus la sèrie de Netflix. Ells et venen directament la trama de la dona fatal. I quan tu ja et parlen d'ella tu no penses en el documental de Rosa Paral, penses en la sèrie de Netflix on Rosa Paral era una dona fatal. És a dir, construeixes una narrativa que després serveix per omplir la narrativa oficial.

I el millor de tot és que aquesta narrativa l'acaben comprant els mateixos criminals. Jo al llibre explico el cas d'un criminal que està complint condemna als Estats Units per un assassinat, reconvertit en escriptor i periodista, però vaja, està a la presó. I ell diu que els presos, quan estan a la seva cel·la, miren True Crime. I que quan ell va veure el capítol sobre el seu crim, era. Tan espectacular amb la música, uns planos i això, que ara ell quan tanca els ulls i pensa quan va matar un traficant de drogues, que és per això estava a la presó, pensa, el seu record està contaminat per la visió de la televisió.

S'imagina els planos que ha vist a la sèrie,

més que no el que ell recorda del moment. Perdoneu-me, però això ho fem tots. És a dir, tenim un record, el anem envellint, no? Envellint de bellesa, eh?

Sí, sí. No de que et fas vell. Jo recordo la secció que vau fer dilluns ara, i va ser una merda, però ara la recordo com una cosa excelsa, per exemple.

Jo, per exemple, si ara vingués Luigi Mangione i et disparés, jo l'abraçava.

Deixa'm dir que tot això, a més a més, perquè jo començo de Mangione i vaig estirant fils, i n'estiro tants que acabo parlant de Plató, de Hitler i de neurociència, perquè jo descobreixo fent aquest llibre una cosa que es diu Afecta Halo, que és un viatge cognitiu segons el qual el nostre cervell està preparat per associar bellesa amb bondat, intel·ligència i èxit. És a dir, quan ens ve algú atractiu, Nosaltres necessitem per un automatisme jutjar-lo i pensem, com que és guapo, és intel·ligent i hem de confiar, per tant, li comprem una enciclopèdia, li comprem un cotxe o li obrim la porta de casa i si és Ted Bundy tenim un problema.

Nosaltres, de manera, jo volia dir que el criminal, per mi, més fascinant que hi ha hagut als Estats Units els últims 40 anys és un senyor que es deia Ted Kaczynski i es feia dir una bomber. Us en recordeu, que era un intel·lectual considerat un dels millors matemàtics del món. Un manifest de la hòstia. Un manifest, és increïble. I que està en la llista de lectura de Luigi Mangione a Gorrit, per cert. Que és un manifest contra l'edat industrial i com la tecnologia es menjarà la natura, que es va adelantar en anys a qualsevol altre manifest d'aquesta natura i que, a més, no sé si saps que hi ha una versió comentada per professors d'Oxford. Sobre el seu llibre. Ah, no? No? Però què passa amb una bomber? Una bomber no era un tio ros guapo, alt, amb els ulls blaus. Si no, estaríem tot el puto dia parlant d'una bomber. Però encara un tio tancat en una cabanya amb una barba gran, no ens importa gaire una bomber. Que, per cert, hi ha una sèrie que sortirà d'aquí un mes o dos, una altra, sobre ell. Ja se'n va fer una. Se n'han fet dos. Dues. Se n'han fet dos i una pel·lícula. Però una era com una sèrie documental, l'altra una sèrie de ficció, i aquesta volen que sigui la definitiva i tal. Però vull dir que al final la percepció que tenim del personatge és tot. És tot, o sigui I tu creus que

avui les grans plataformes, Toni, Netflix, HBO. Els hi dona absoluta. És a dir, veuen que això funciona, doncs fot-li, ben guapos tots.

Deixa'm dir que en algun moment s'han vist obligats a rectificar, per exemple, en el cas del Dahmer, era un assassí d'homosexuals. I ell mateix era homosexual, no? Eh. Quan Netflix la penja, la pengem l'etiqueta de cinema LGTBI. I llavors hi ha d'anar a veure, clar. Si agafem un feni, és com si ho associem a cinema feminista. Llavors això anava de rectificar. També ha passat, per exemple, en algun cas, que des de Netflix s'ha fet un tuit, per exemple, dient, potser que no celebreu aquest noi guapo perquè el trobeu estupendo, si és un assassí trobareu altres nois a les mateixes plataformes. És a dir, quan hi comença a haver molts missatges a les xarxes socials de gent que diu, segresta'm, vull que em segrestis, perquè m'és igual el que em facis. Es una cosa que s'està intentant.

Hi ha una teoria de finals dels 80. I què passa quan perceps el món com un lloc hostil? Comences a votar opcions polítiques que diuen que et defensaran d'aquest món hostil. I així és com arribes al populisme. Això és un fil que va des de finals dels 80, que és quan sorgeix aquesta teoria, fins avui de forma directa. Si tu penses com són les campanyes dels grups que es dediquen a dir tot és molt perillós, gent que ha arribat a dir Barcelona és una de les ciutats més perilloses del món, has de dir que qui diu això és que no s'ho ha dit mai de Barcelona. Clar, perquè jo com he tirat mitja vida a Mèxic o a Rússia o a Xina, et dic que si vols llocs perillosos jo te'n dic uns quants. Fer una llista de 100 llocs perillosos i no surt Barcelona. Però com que hi ha una idea, i el True Crime està darrere d'aquesta idea, és la idea que el teu veí et vol matar. De que el teu veí té el cap de la seva mare guardat a la nevera. De que ha enterrat la família al jardí. I com que tu veus cada setmana un true crime, i és veritat que hi ha crims horrorosos, però cada setmana veus un crim nou i dius, la mare que em va parir. És que és un no parar.

Deixa'm dir sobre la portada. Apareix Luigi Mangione vestit com un sant. Aquesta portada. Portada polèmica, eh?

Polèmica? A casa meva hi ha hagut polèmica. La meva dona em va dir, què fa aquest tio vestit de sant?

I li vaig dir, he escrit jo el llibre. Deixem dir doncs que aquesta portada, que ella apareix vestit de sant, ve d'una foto que faig jo a Manhattan, a prop d'on hi va haver el crim, gairebé un any després. I vaig pensar, si aquesta foto apareix allà i ningú l'ha arrencat, vol dir que hi ha un cert consens que això funciona, no? Però també la idea aquesta de santificació, que és un pas més, no? És a dir, a un assassí el podem romantitzar, cosificar, sexualitzar, i al final ja és santificar, que és ja al costat de Déu, no? Amb això, des d'un observatori que monitoritza l'odi a les xarxes socials, m'explicaven que no és una cosa nova. En petits grups d'extrema dreta es juga molt amb aquesta idea de sants, amb els assassins, per exemple, d'Otoia i altres assassins d'extrema dreta del nord d'Europa. I allà em deia que està una mica perplexos perquè per primer cop aquesta idea de santificar un assassí passa al mainstream, passa a les xarxes socials en general. I llavors hi ha gent que tant et pot parlar de l'amiga en Merkel com de les celles de Luigi Mangione. I això fins ara sí que és un fenomen nou.

Els assassins guapos, el llibre del Francesc Soler, que.

Aquest no és la teva biografia, Francesc. No, encara. Ni per guapo ni per assassí. Encara, encara.

Que et deixin un anyet. Que el podeu trobar, suposo que aquí. Aquí a l'estant 46, i a totes les llibreries. Doncs a l'estant 46 i a totes les llibreries. Toni Garcia Ramon, moltes gràcies. A vosaltres, amics.

Un assassí de guapos. Jo ja dic a què aspiro. Si em maten, que sigui un tio lleig.