Per què hem de llegir Anne Carson?

Poesia i democràcia.

La poesia cadascú la veu on vol, i aquí la va veure ahir als carrers quan una amplia majoria va sortir a manifestar-se pel dret a un habitatge digne. Un altre dirà, deixa't estar de poesies, jo el que vull és arribar a final de mes. Això justament és el que té la poesia, cadascú la veu on vol o on la necessita. Fa un mes us anunciàvem que el Premi Nobel de Literatura era per la poeta Anne Carson. Un dia anirem a la biblioteca o en una llibreria i veurem el seu nom. Algú deixarà anar, no és la que va guanyar el Nobel? Les llegi de mai, resplondrà algú altre, la poesia cadascú la ve on vol.

A Catalunya Radio, les dones i els dies, amb Montse Virgili.

Babies, ciutadans de Catalunya avui fora misteris a mi m'agrada que allò podríem dir que la premsa els diaris, la ràdio va molt ràpid però tu te n'assabentes que una poeta ha guanyat un premi Nobel i de sobte dius, i jo què sé qui és aquesta senyora, i per on començo i com l'he de llegir, i això és el que farem avui, doncs intentarem que la nostra estimada escriptora de capçalera que és Irene Apujades ens posi llum a tot això i a més ve molt ben acompanyada, no ve sola avui. I em preguntareu, i tot això molt bé, Virgili, però i per què sentim Rosalia?

Detrás de ti voy, yo que siempre espero que vengan a mí.

I sentim Rosalía perquè l'Anne Carson, aquesta poeta que té 76 anys, n'és una enamorada i n'acaba d'escriure un assaig. D'això se'n diu Està el dia. També parlarem d'altres coses en aquest programa de Democràcia que us ho hem anunciat al principi, però ens encanta fer-nos les misterioses, que és una altra forma de poesia. Benvingudes, benvinguts a Les dones i els dies.

Era en principis d'octubre i ens vam assabentar que en Carson havia guanyat el Premi Nobel de Literatura, una poeta, vaja, dos dificultats, ser dona i ser poeta, perquè quan comences a fer el número de persones que han guanyat el Nobel, els homes guanyen històricament per golejada, Irene Apujades, és així, no?, És així. Bon vespre, Montse, què tal? Bon vespre. Escolta'm, teníem moltes ganes. Hem decidit que passés un temps, que l'havíem de llegir, que no volíem sotmetre'ns a la jerarquia de la rapidesa i que teníem ganes de llegir l'en Carson tranquil·lament.

Amb una mica de calma i també de buscar bona companyia per poder presentar-vos aquesta escriptora que, com has dit molt bé, Montse, vau guanyar el Premi Nobel a principis d'aquest mes. I per això tenim.

Ara presentem les convidades de luxe. Tenim la Núria Busquet Molist. Com estàs? Hola, bon vespre. És la seva traductora, la traductora oficial. Tots li són humils de l'Anne Carson, en català. Sí,

no m'han donat cap certificat ni res, però sembla que sí, de moment sí. Encantada si algú vol col·laborar-hi. Col·laborar-hi d'alguna manera econòmicament, pot ser? No, econòmicament, a veure, els editorials paguen encara,

però em refereixo a si algú altre vol traduir altres coses endavant. Molt bé. Doncs Núria Busquet Molís, que ja ha vingut alguna altra vegada al programa, també amb la seva novel·la, ja fa un temps, i també aquí a l'estudi tenim la Marina Pintó, que és periodista cultural i escriptora, i també una fan, una enamorada de l'Anne Carson. Com estàs? Bon vespre. Contenta? Contenta que a en Carson se li faci justícia?

Contenta, i a més perquè no m'ho esperava, vull dir, perquè com segurament una part de l'audiència sabrà, o potser no, fa aproximadament 10 anys li van concedir aquest Premi Nobel a Liz Monroe, que és una altra canadenca que escriu en anglès, i jo pensava que això havia reduït totalment les possibilitats d'en Carson de poder-lo guanyar. I tant. I per tant va ser com una sorpresa realment que se li concedís.

Doncs el que dèiem, dues fans i una lectora com la Irene Apujades de l'An Carson.

Jo m'estic iniciant, he de dir, però bé, l'objectiu del programa

és fer una petita introducció a la seva obra, no? Fes-nos una mica de, podríem dir, de croquis biogràfic,

perquè hem vist que és aquesta senyora dels jerseis de colorins, però a part d'això. Li agrada dibuixar, de fet li té un gran respecte al tema del dibuix, fins i tot més que escriure. Li agrada molt nedar, li agraden molt els volcans i en algun moment li va agradar molt la boxa. I actualment viu entre Michigan i Islàndia, on de fet li han donat la nacionalitat. Ja viu a mig camí entre un lloc i l'altre.

Un moment, parem màquines abans de parlar dels llibres. Això ja denota que aquesta persona ja és molt especial. O sigui, amb tot el que m'has explicat, Nadals, volcans, dibuixar, dibuixar és una cosa que de seguida que ens fem grans la denostem. És com, diem aquella cosa de jo no en sé de dibuixar, jo quan era petit, no? No ho sé, Núria Busquet, tu l'has coneguda, per exemple?

O hi has tingut tracte d'alguna manera? No, pregunto, pregunto. No, no, no, no, però és veritat que quan tradueixes un autor, agafes com una mena de. Estableixes una mena de relació profunda amb aquella persona. Això de desmuntar-li la psique i tornar-la a muntar amb la teva pròpia, saps? És una mica màgia. I jo me la sento molt propera, però no, no, no, no la conec personalment. Em van convidar quan va venir aquí a Barcelona, però no vaig poder venir. Mhm. O sigui que, bueno, me vaig perdre.

De tota manera, tot això que ens deia ara la Irene, dels volcans, el dibuixar, el nedar, que visqui entre Michigan i Islàndia, que déu-n'hi-do, vull dir, saps? Vull dir que la tria ja és curiosa. Això, tot això, ho veieu reverberat en la seva obra, Marina? Completament.

O sigui, es nota que té, encara que ella sigui escriptora, té com una imaginació com molt interdisciplinar, per dir-ho així. Té, ara, això del dibuix em feia pensar en el seu llibre Cristall, ironia i Déu, que encara no s'ha traduït al català, però espero que passi, aquesta traducció, on ella desplega com unes visions que té, descriu unes visions que té, que són realment com esbossos. Sí, és molt.

Molt imaginativa, molt pictòric, molt material també. Ella a vegades ha explicat que concepa els poemes com si fossin objectes, com té com aquesta cosa molt física també, a part de que després la seva obra és molt sensual, molt sensorial.

A mi ja sabeu que m'agrada fer-me la misteriosa, però l'ho just. Llavors, ara parlàvem d'un llibre que no està traduït al català, però en català ja hi ha moltes coses, o unes quantes, oi?

Sí, tenim quatre llibres, diria, traduïts al català. Núria, si no, corregeix-nos, però tenim. Sí, ja corregiré, tu digues, digues. Publicat a Basso Roto tenim De Creació, que és una mena de. Obra que és una mena d'hibridació de gèneres que parla de la dissolució del jo, té Albertin i té La bellesa del marit i ara fa un parell de setmanes.

Un moment, un moment, parem aquí perquè això ens interessa molt a les dones i als dies que parlem sempre de l'amor romàntic La bellesa del marit, que és un assaig narratiu amb 29 tangos. Que parla de la dissolució d'un matrimoni. Sí, ara hi anirem, ara hi anirem. Vull dir, això és fortíssim. Això ja com a titular. Hi ha parelles que són un tango ja quan conviuen, però clar, dedicar-li un poema amb 29 tangos em sembla una meravella. Totalment.

I ara fa un parell de setmanes s'ha publicat l'assaig Eros d'Olzamargan. A l'editorial Bellas Events, totes aquestes obres traduïdes per la Núria, en què, diria que és un dels primers llibres de Carson en què ella parla de la naturalesa misteriosa de l'amor a través de poetes i de filòsofs antics.

L'amor, l'erotisme, Núria, són temes importants per ella, eh? Sí, però molts altres, eh? T'has deixat, també hi ha,

a Basso Roto, la Norma Equivocada. Mira, perfecte. I Norma Gimbeiker de Troia, que és una mena d'obra de teatre. Sí, també. I una de les coses que es pot dir molt d'en Carson, i una paraula que utilitzes molt sempre per descriure-la a tothom, és la una mena de, no? Perquè ella. Clar, vosaltres l'heu presentat com una poeta, i sí, és poeta, però és moltes altres coses. De fet, ella. És molt difícil tancar-la en un. No, no, que et deia que és molt difícil tancar-la en un gènere concret.

De fet, ella és possible que tingui certa reticència a dir-se poeta o no?

No en soc conscient, però podria molt ben ser, sí, sí.

És que a mi una cosa que em sembla molt curiosa és que ella, la seva biografia, té aquesta cosa obligatòria que les seves solapes dels seus llibres sempre diuen que en Carson va néixer al Canadà i es guanya la vida ensenyant grec antic. És com molt, molt concisa. Per què creieu que passa això, Marina? Sí.

No sé per què passa això, però subscric totalment al que deia ara la Núria, i també a mi, abans quan la presentava com a poeta, a mi hi ha alguna cosa que no o sigui, jo la penso com a escriptora. Aquest grinyola, no? Aquest grinyola. No, no, amb grinyola, vull dir, fa vers, vull dir, versifica, no? Però jo la veig com a, sí, com a escriptora, perquè hi ha novel·la amb vers, hi ha assaig amb vers, i hi ha el que podries descriure més com a poemes tradicionals entre cometes, i hi ha aquesta última traducció de Eros Dolçamargant, que jo crec que va ser el seu primer llibre, de fet, i que és el seu llibre entre cometes menys experimental, més tradicional, on ella fa com una adaptació de la seva tesi doctoral, va fer com una adaptació, com literaturització de la seva tesi doctoral, però és el llibre seu que més s'assembla, que més s'apropa el que diríem a un llibre que pots encasallar com en un gènere, vull dir, és un assaig.

Però vaja, que no li agraden les etiquetes, jo l'entenc. A mi també, quan em posen Montse Virgili com a periodista, també em passa algo per dins.

Parlant avui, recomanant-vos En Carson, amb la Irene Apujades, la Marina Pintor i la seva traductora Núria Busquet Molís, que hem dit que és la Isona Humilde de l'En Carson. Escolteu una cosa, a mi m'encanten els titulars baratos, ja sabeu que això és ràdio. Llavors m'agradaria a una persona, a la vostra amiga, a la vostra amiga de allò, per què ens hauríem de llegir l'En Carson? Quina és la raó? Què és el què? Ho trobarem allà, a veure. I per on podríem començar, també. Sí, sí. Quan vulgueu, Núria. Va. Jo mateixa, avui.

Sí, tu mateixa. Ara em toca la part difícil, eh? A veure, jo crec que la característica principal d'en Carson és que no té cap característica principal més que l'experimentació. No vos t'estàs venent bé, eh? Per què s'hauria de. Espera, per què és important llegir a en Garson? Per què és interessant? Perquè ella no entén la literatura per mitjà de gèneres, ni la literatura ni tampoc l'art en general, perquè podríem considerar-la un artista també, no? I en Garson el que fa és experimentar amb els diferents gèneres i trobar-hi un sentit que no el troba ella, sinó que l'acaba trobant el lector. Per això la gent que ens agrada en Garson, no? Som tan, entre cometes, friquis de l'en Garson, perquè, clar, és molt especial. És difícil trobar un autor tan experimentador com ella, i l'experimentació és una experimentació que té a veure amb ella mateixa, però també amb el lector, sobretot. La manera com el lector percep això. Dit això, si voleu que us aconselli alguna cosa, jo aconsellaria, si us agrada l'assaig pur i dur, Eros dolç amargant és el llibre que heu de llegir. És un llibre molt interessant. Si us agrada més la poesia. Més pura i dura. La bellesa del marit és poesia pura i dura. I si us agrada la barreja de gèneres, jo recomano molt de Creació. És un llibre molt interessant. Això en català. Després podem dir en llibres que no hi ha traduïts que, clar, intentarem traduir-los quan puguem.

Clar, l'experimentació a molta gent li fa por. I quan parlem de poesia i experimentació, jo ja crec que hi ha mort un munt de moixonets pel camí, eh? Però llavors sí que hi ha alguna cosa, jo crec que és molt pop d'ella, que és molt universal, i estaria molt en aquest llibre de la bellesa del marit. No sé si esteu d'acord que potser és allà on deixarà més frases o més pensaments, perquè té una part molt reflexible sobre el que vol dir, per exemple, que un matrimoni s'acabi.

Si em permets, recollir un moment el fil de la Núria. Estic totalment d'acord amb aquest esperit molt experimental de la seva obra. Però també diria que sí que hi ha com unes obsessions persistents i uns temes persistents que els trobes des d'Eros, Dolçamargant, que és com això, la primera obra més assagística, fins a les obres com més recents i experimentals. Jo tinc la sensació que sí que és una escriptora d'obsessions persistents. A veure, quines són? Sí, quines són? Jo crec que. Jo ho resumiria com. El desig, l'experiència del desig, com a punt de partida per a la reflexió sobre el misteri de l'ésser, el misteri de l'existència i el misteri del llenguatge, que per ella són sempre. Com el mateix misteri. Jo diria que és en l'experiència del desig, en l'experiència d'aquest incendi que experimentes en aquests enamoraments tan fervorosos, aquí hi ha alguna cosa en què ressona. L'experiència que tens de la bellesa, l'excitació que tens quan estàs aprenent alguna cosa i com comprenent i interpretant el món. Com aquesta excitació és sempre la mateixa excitació. Jo crec que va una mica per aquí.

Sí, també en la línia d'això que deies, per mi també una barreja molt interessant d'aquesta cosa que pot sonar com molt elevada i huesa a més, però hi ha una barreja d'intel·lectualitat i intuïció molt interessant, jo trobo, i d'una cosa com de lo sagrat i de lo profan la seva obra, agafant, per exemple, la bellesa del marit, que és això que dèiem, aquest aquest llibre amb 29 tangos sobre la dissolució d'un matrimoni que comença dient que ella es va enamorar d'un home per la seva bellesa.

I això és molt valent també d'entrada. És a dir, és una cosa que molt poques persones admetrien de vegades.

Sí, i és molt profà, és a dir, ella es va enamorar d'un noi que, bueno, ella vull dir el Joan, d'un noi completament cràpula, simplement perquè l'home era un tio guapíssim. Quantes dones hi hauria al carrer que diguessin,

jo el meu home me vaig enamorar perquè estava molt bo, això ja ho diu molt poca gent.

Clar, però ella aquesta cosa així la separava a una cosa realment com mig inafable, misteriosa, i alhora sap combinar molt bé per mi aquest misteri amb molt de sentit de l'humor, per exemple, que no sé si és una cosa que em penseu vosaltres del sentit de l'humor en en Carson. Totalment, és molt juganera.

Jo justament anava a dir això, anava a dir, ens estem deixant el tema de l'humor. Una de les característiques que té és que no es pren seriosament, no es pren gaire seriosament ella mateixa, ni tot el que sap, que sap molt. I això, clar, la fa molt propera. Heu començat parlant de la Rosalia, no?, I totes les persones que coneixem bé l'obra de Carson, no ens va estranyar gens que ella digués que li agradava, que era molt fan de la Rosalia, perquè és ben bé això, algú que és molt extraordinari fent el que fa, però que tampoc no es pren gaire seriosament el que fa, i això sempre ajuda a l'hora de llegir. Vull dir que, a veure, quan dic que és experimentadora, tampoc us penseu que fa coses hiper elevades per demostrar que és intel·ligent. Sí, sí, ara ho estàs millorant, ara ho estàs millorant.

Si no, us estic ajudant, vinga, va, sisplau. Tu penses que hi ha molta gent que quan sent poesia i experimentació els agafa un cobriment. Jo necessito que la gent llegeixi en Carson perquè se n'adoni de lo divertida que és, de lo juganera, de tot això que dieu. I perdona, Núria, no vull posar en cap compromís, però si ara tens el llibre per aquí dels 29 tangos, agafa una frase qualsevol d'aquelles tan divertides que deixen a. Per exemple, mentre la Irene Pujadas m'explica una cosa, tens una feina, buscar-me un fragment.

No, jo també volia dir que trobo que és una escriptora que té moltes capes de lectura. És a dir, a mi m'ha passat, jo l'he llegit des que va guanyar el Nobel, és a dir, que fa molt poc que en soc lectora i en cap cas, és a dir, que ho dic des d'una humilitat extrema, però sí que em dona la impressió que llegint-la hi ha una capa. Narrativa, de trama fins i tot, en el cas de La bellesa del marit, però després hi ha una quantitat de referències literàries de diversos àmbits. Ella està molt especialitzada en el tema de la Grècia Antiga, però també hi ha influències de la mística, d'altres obres de literatura, i llavors jo trobo que. La pots gaudir des de molts llocs diferents, la pots gaudir sense entendre aquestes referències i no passa res, la disfrutes igual i la pots gaudir també agafant com tot aquest coneixement més ampli. No sé si esteu d'acord.

Totalment d'acord i jo sí, insistiria en el fet que les persones que l'hem llegit molt i tot, justament jo crec que. Hem continuat llegint-la i pensant i extrayent tots aquests pensaments o, entre cometes, conclusions, tot i que l'obra és inacabable i no hi ha, evidentment, cap interpretació definitiva, faltaria més. Però tot això és un resultat d'haver vibrat molt. Hi ha una primera experiència molt visceral. Molt de respondre a una obra d'art.

Sí, i diríeu també que l'en Carson és d'aquelles persones que han viscut molt i per tant poden escriure, que no s'ha tancat, que no ha sigut una rata de biblioteca. Ui, jo crec que és bastant

rata de biblioteca. Bastant rata, eh? Però dissimula. Però això també és una lliçó que es pot extraure com de les místiques, no? Que sovint vivien vides aparentment molt avorrides, com molt recloses, com de sortir poc, etcètera, però. Ferment vida interior. Exacte, exacte, perquè a dins ja hi ha prou festa, diguéssim. Jo us volia preguntar,

que em semblava curiós també perquè en pocs anys el Nobel ha premiat a dues escriptores que han escrit molt sobre l'amor i el desig. Ara tenim a Anne Carson, però fa pocs anys teníem a Annie Arnault. Que també des de dues perspectives diferents, però les dues des d'un lloc com de molta contenció, com de cert minimalisme, però que les dues han escrit molt sobre l'accés del desig i com una cosa com molt visceral. Llavors, això us porta a un cert retorn del misteri en l'amor, o d'un cert discurs ambivalent pel que fa a l'amor?

No ho sé. També és un acte polític. Jo crec que les dones que parlin obertament de sexualitat, d'amor, de desig, això no és que s'ho hagin inventat elles, però tampoc ho havien vist tant a la literatura. No sé com ho sentiu vosaltres.

Sí, en el cas d'Anirno, jo la veig més terrenal, per així dir-ho, i més. Hi ha una intenció més explícitament, entre cometes, política. Hi ha una més gran consciència feminista com. Literalment, per dir-ho així, que no vol dir que l'obra sigui propagandística ni res, vull dir, els llibres que he llegit seus m'han semblat increïbles, també. En Carson la veig més en un altre pla, està més als núvols. Més als volcans, eh? Sí, exacte.

És una mica més alienígena.

És bastant alienígena. Més volcà islandès, però ens agrada.

Tinc paraules atrapades al més fons del paladar que el dia que les saltia. Tinc la llengua preparada per si ha de vindre ja. I els unge així de plens, els unge a punt de desbordar.

Per l'Anna, Mirena Pujadas, escriptora, Marina Pintor, periodista, Núria Busquet, també al telèfon, aquesta traductora, vaja, meravellosa, que ho fas molt bé, perquè és molt difícil traduir poesia i ens agrada molt la Núria Busquet. Traductora de l'En Carson. Avui parlant de l'En Carson i de per què hem de llegir En Carson. I ara que ja hem parlat una estona, tot això ho fèiem perquè ens busquessis un fragment d'aquests de la bellesa del marit, que jo crec que En Carson té frases de les que podríem fer samarretes. Núria, a veure, d'aquestes frases que m'has buscat, deixa'm anar a algunes d'aquestes que tingui al oient, dient ara quan s'acabi aquesta nit me'n vaig a una llibreria a fer cua per demà perquè no puc viure sense aquesta dona.

Només et diré que he agafat el llibre i tenia el punt posat en una pàgina, només aquella pàgina i dues línies subratllades. I ja està, no tinc res més subratllat en aquest llibre, imagina't. Vinga, vinga. Vull dir que estava preparat per vosaltres. Sempre. És el Tango 24, que diu. Una esposa està atrapada per l'ésser. Fàcil de dir per què no l'abandones. Però suposem que el teu marit i, a certa, dona fosca, els agrada veure's en un bar a primera hora de la tarda. L'amor no és condicional. Viure és molt condicional.

Què us sembla? Com dirien els antics, com que ella és dels clàssics, com dirien els antics, parlant de la querida, no?

De la querida, de l'amant, del marit. La certa dona fosca.

Tota l'estona hi ha aquesta visió de l'amor com una guerra, en certa manera, que això pel que he anat llegint és una cosa bastant pròpia de la seva obra. No sé si teniu. Quin tipus de visió creieu que té ella del desig, de l'amor, d'eros? Si és una cosa com de batalla, en certa manera. Marina? Núria, digues, digues.

Sí, segur? No, digues, Marina. A mi se m'acudia que. Bueno, no, estem xerrant. Barallar-nos no, mare de Déu Senyor. El que us deia, que jo crec que hi ha també una certa, parlant del desig que parlàvem abans, la idea que el que és real o el que realment té mèrit no és l'acció, sinó el desig de l'acció o la voluntat de l'acció. I per això moltes vegades ella parla de l'amor o parla d'altres coses. I en parla des d'una voluntat d'entendre-ho i de conceptualitzar-ho, però després. A l'hora de portar-ho a la pràctica és molt més terrenal, no? I és quan surt el sentit de l'humor.

És com si diguéssim, sí, com teoritzar sobre la idea que el teu marit tingui un amant, però després allò que et faci mal també, no? Que no sigui només una teoria. Clar. Què en penseu?

Marina. Sí, jo diria, sí, hi ha un. La imatge del volcà és molt pertinent en aquest cas perquè hi ha com una mena d'intensitat amagada. Com una mena de contenció. Totalment.

Com si fos un entomòleg, no? Pràcticament, un entomòleg que està mirant un insecte, com dient, jo des de lluny puc veure un microbi, no?

Sí, perquè són un gran respecte cap a aquesta força, aquesta voràgine, aquesta voracitat del desig. Sí.

Sí, sí. I alhora això conviu amb aquests moments de gran elevació, amb aquests moments de descripció molt mundana del món, com molt de baixa terra. Jo crec que tot això es veu bastant en l'últim llibre que s'ha publicat, que has traduït tu, Núria, aquest de l'assaig d'Eros 12 a Margan, que no sé si ens en podeu fer cinc cèntims, perquè pel que deies tu, Marina, és una adaptació de la tesi doctoral de l'Anne Carson, I entenc que allà sobretot el que apareix més és aquesta idea del desig com a mancança.

A veure, expliqueu-nos de què va aquest Eros dolç amargant. Com la importància de l'absència, no?, a l'hora de construir A veure, Núria, Núria, que tu t'has cremat les pestanyes aquí darrere d'una pantalla. Ai, ai, ai, a veure, extreure conclusions és com molt personal.

Una miqueta, una miqueta. Però, a veure, és un llibre molt en Carson en el sentit que, clar, ella parteix dels textos dels poetes i filòsofs antics, perquè és la seva especialitat. Els agafa i ho adapta a la vida contemporània, que això té molta gràcia i ho fa constantment. I a partir d'aquí ella planteja una mena de contradicció entre la naturalesa, el que hi ha entre l'amor, el desig, el sexe, tot barrejat, prenent de base els poemes antics o les obres, els diàlegs de Sócrates recollits de Plató, etc. És un llibre que és intensot i intel·lectualot. Està clar que això prové d'una tesi doctoral, però treu temes molt interessants i sempre des d'una naturalesa curiosa. Ella, precisament, el que em sembla a mi és que és una persona curiosa que l'intriga la vida i les coses que els passen als humans. Totalment. I a partir d'aquí ella en treu conclusions, però mai són conclusions molt clares, sempre són com preguntes que deixa l'aire i que tu les agafes o no les agafes. Per mi això és el més interessant de l'Anne Garson, no pretén ensenyar-nos res, sinó que a partir del que ella sap, ella qüestiona coses i a partir d'aquí tu hi penses. Et fa pensar molt, és una autora que et fa pensar molt. I et fa riure a vegades, et fa molt riure, perquè quan estàs més. Això m'interessa. Perquè potser quan estàs en el moment més allunyat del que és la Terra, i que estàs més conceptualitzant al màxim, et surt amb qualsevol animalada i llavors et fa tornar, pum, de cop a la Terra. I això té molta gràcia en fer-ho l'Anne Carson, no crec que hi hagi ningú que ho faci tan bé com ella.

I hi ha una certa importància dels silencis, no? També en la seva obra, com aquesta cosa de. Bueno, una mica el que deies tu, Núria, i que no sé si estàs d'acord, Marina, de no buscar la claredat i de deixar com aquests espais buits perquè el lector també es faci les seves idees, en certa manera.

Jo crec que és molt clara ella, però que no vol això, sobreexplicar o explicar. S'atura quan sent que explica excessivament una cosa, serà reduir-la o serà avaratir-la. És la sensació que jo tinc. En el llibre aquest d'Eros Dolç Amargant, jo també destacaria, com diu la Núria, ella parteix com del desig, però abasta molts temes, perquè al final tots els temes acaben. Relligant amb el desig, però tota la reflexió al voltant del llenguatge últimament hi pensava molt perquè ella dedica com tota una part del llibre a parlar com del moment en què diguéssim, o sigui, què significa que una cultura oral passi, esdevingui a ser una cultura escrita, què significa que hi hagi molta gent que de sobte. Sap llegir i escriure. Això em va flipar, la relació de l'alfabetització amb. Exacte. La influència de l'alfabet grec, la innovació de l'alfabet grec, com això ha influït en la nostra psique com a col·lectiva. Crec que últimament hi pensava perquè tot el tema de la intel·ligència artificial, que sembla que el llenguatge va quedant. Com reduït, com aquesta cosa, com d'una inèrcia, com d'una màquina que no té agència, que no té res. Crec que llegint-la ella i veient com, a partir d'aquest assaig, on fa totes aquestes reflexions, ella mai més torna a fer com un assaig tradicional, sinó que es queda com en una destilació, així com dèiem, com molt espiritual, com molt experimental, perdó, volia dir.

D'alguna manera, amb el que explica, és com que trenca el sistema. Sí, exacte.

El que fa ella és irreproduïble, amb intel·ligència artificial, per dir-ho així. El llenguatge no tant com a representació i explicació, que això és el que fa la IA, sinó el llenguatge com a presència i com a inspiració, per dir-ho així.

I com a joc, pel que esteu dient, joc, sentit de l'humor,

passió, desenfreno, desenfreno. A mi una cosa que em flipa de la seva obra és, que ja s'ha comentat i va en la línia del que tu dius Marina, però és la increïble i alegríssima llibertat formal que té la seva obra, el fet que per ella molt clarament no s'ha d'obeir cap forma, com pot fer. Mil gèneres diferents, pot fer obres d'art, pot fer dibuix, tornem al que dèiem de l'expressivitat aquesta tan bèstia que ella té. De fet, a mi sempre m'agrada molt saber com treballen els escriptors i en una entrevista que té uns quants anys, aquestes entrevistes eternes que fan el Pari Treviu, però ella explicava que treballava en tres escriptoris diferents. Llavors, que en un escriptori tenia un projecte acadèmic, a l'altre hi tenia un projecte literari i a l'altre hi tenia un projecte artístic. I tenia una casa gran. I que llavors, potser. I que llavors anava d'un escriptori a l'altre i els anava com quasi treballant alhora. I si penses en el poc que he llegit d'ella té tot el sentit del món, que al final l'acadèmia, o sigui, tot s'influencia i tot permea. El que sap de grec antic o de tal permea en la seva literatura, en el seu art. I això crec que també va una mica en la línia del que dèiem d'aquesta cosa del joc, de lo lúdic i d'aquesta llibertat formal seva a l'hora de crear, que no sé quina dimensió creieu que té això, com la idea del joc en la seva literatura.

Ara, per exemple, parlem de la Ann Carson, perquè ha guanyat el Premi Nobel, però a mi m'agradaria saber també vosaltres, potser Núria Busqueta, tu et van dir "Escolta, la volem traduir, endavant, no?". Però ja, perquè tu l'has traduïda abans que guanyes el Premi Nobel, però també m'agradaria saber com hi vau arribar, perquè a vegades no és fàcil, quan les obres no estan traduïdes aquí, arribar a determinades autores, quin és el primer moment que us enganxeu amb ella? Pregunto. En el meu cas,

una devastació amorosa.

Evidentment. Tu vas tindre un disgús amorós i vas anar a l'Ancarson. Vas buscar disgús amorós.

Exacte, exacte. Aproximadament, sí. I la millor aventura intel·lectual i.

Home, té molt de sentit, sincerament. Si t'agafes de la mà d'aquesta senyora i que

et porti on sigui, no? La teva història d'amor amb l'Anne Carson també ve d'un disgust amorós o de què ve?

No, no, no. No, no. Ens encanta, ja saps. Titular, Núria Busquets. L'Anne Carson, a mi, em provoca un benestar molt gran. Em dona molta calma, a mi. En canvi, altres poetes, per exemple, poetes, i a més purament poetes, sí que em remouen per dins. Ella no em remou, ella em dona molta calma. M'agrada molt per això. I quan la vaig llegir per primera vegada, en anglès, Jo volia traduir-la al català i de fet vaig estar buscant algun editor que la volgués traduir al català. I al final un dia em van venir els de Basso Roto i em van demanar si la volia traduir. I clar, va ser meravella, perquè jo tenia com una idea que aquesta dona havia de guanyar un Nobel i estava obsessionada pensant si guanyo un Nobel i no has de traduir el català, molt malament, molt malament.

I ara m'imagino que et besen els peus d'aquest moment, que tu fossis tan fan i tu insistissis.

Ja sé que et van venir a buscar ells. Els que no em van fer cas deuen estar molt empadats. Però va ser roto en aquest cas. Doncs mira, vaig tenir la sort que van voler I precisament el d'Eros Dolç Amargant, que ja el vaig traduir l'any passat, no pensàvem que guanyaria el Nobel i just ha sortit quan acabava de guanyar el Nobel, que també és una aposta meravellosa. Sí, sí, és fantàstic. Festa major per les. Molta alegria pels editors i per mi també, eh? Em fa molta alegria, escolta'm.

Doncs, Núria Busquet, moltíssimes gràcies. Irene Pujades, vols dir alguna última cosa? Alguna recomanació, alguna frase? Alguna frase de la Carson? Alguna coseta que t'apuntessis? Per disgustos del cor, també. Marina Pintor, ho recomanes molt, eh? Sí. Però després ja se te

cola tota l'ànima sobretot com diu la Núria que diu no em remoo sinó que em transmet calma i estic força d'acord és una autora per una devastació amorosa justament perquè et dona com claredat et dona com a mi em va il·luminar molt doncs

visquin les il·luminacions la factura la pagueu vosaltres moltíssimes gràcies a les tres visca la poesia i visca en Carson, merci gràcies.

Un día venena per mi, dure el coi.

¡Hasta la próxima!

Música de cervell privilegiat, Fiona Apple, per un altre cervell privilegiat que es diu Marta Armengol. Com estàs?

Bona nit. Doncs molt contenta d'haver-vos sentit parlar. De l'Anne Carson que m'agrada molt a mi m'agradava abans del Nobel, jo soc una fan de veritat ella era d'abans jo la coneixia abans perquè jo vaig viure a Boston un temps i a l'Institut d'Art Contemporani de Boston que està mirant el mar tenen un poema de l'Anne Carson al carrer a la terrassa sobre una placa de metacrilat i la lletra és en blanc i aleshores es veu sobre el mar i si el dia és gris. És com que costa de llegir i és un poema sobre el saber i és com tan bonic.

I tu el llegies cada dia. Bueno, és que està una mica lluny, però em rondava pel cap, és molt bonic. Sobre pensar, és aquesta dona que ens fa pensar i que ens emociona. Molt. En Carson, però ara canviem de tema

absolutament perquè vens carregadeta. Avui vens carregadeta. És que, com no he d'estar carregada? Vull dir, penso, ens hauríem de donar tots dues setmanes de baixa de salut mental per gestionar l'actualitat. Vull dir, ja, venim d'ahir una manifestació que a Catalunya, segons comissions obreres, la va seguir el 84% de la població treballadora. O sigui. Va haver càrregues policials, però jo només vaig veure quatre terrasses obertes plenes de turistes desubicats. Un petonet des d'aquí als turistes pobres. I després tenim Donald Trump, que no sap d'on li bufa el vent. A la televisió pública entrevistem feixistes. Els youtubers seran la tomba del feixisme, jo no puc més.

Vas molt forta, Marta Mangol, així per començar. Pensa que acaba de començar la campanya electoral, o sigui que no entrem en cap. No, no. No em posis en cap compromís, que em tanquen el xeringuito. No, no, no.

Jo no vull allò del meme aquell d'audiència nacional intensificat. No, no, no.

Escolta, a veure, Donald Trump, que no li toca l'aire, això fa rato que ho sabem. Sí. Tu, normalment, em vens a parlar aquí de sostenibilitat. És veritat que Donald Trump no es pot sostenir. No hi ha manera de sostenir-lo, Donald Trump. Però no tot són males notícies, perquè han passat coses maques també, oi? Aquestes últimes setmanes.

Més o menys, vull dir, hem vist la victòria de Lula al Brasil, la victòria del Foro Estudiant a Sèrbia, les midterms Estats Units, que de sobte tothom s'ha fet demòcrata, fins i tot el director executiu de Palantir es declara demòcrata, però clar, fa res. Em sembla que va ser fa dues setmanes, en un fòrum econòmic, el ministre de Drets Socials, Consum i Agenda 2030, Pablo Agustín Duy va dir, i cito, una onada oligàrquica amenaça les nostres democràcies. I jo em vaig quedar una mica així de, vols dir Pablo, vols dir que l'únic que fa la oligarquia és amenaçar les democràcies i no les té tancades al vàter atonyinant-les? Pregunto. O sigui, avui vinc a parlar de la sostenibilitat del nostre sistema democràtic perquè, la veritat, crec que està bastant en perill.

Bastant en perill està la democràcia, tal com estem. No ets l'única que pensa així. Però, escolta, tu què proposes fer? Lesia, en Carson, què és el que proposes?

Llegir en Carson és un bon començament, vull dir, més llegir en Carson i menys ser senyors que van pel món, per exemple. Però, de vegades em trobo propostes. No tots els senyors són dolents, eh? No tots els senyors, però sempre és un senyor. Això que quedi clar. També hi ha senyores que. Sí, sí, que deixes-les anar. Però, casualment, genocides. Fem una llista. Vull dir, m'entens per on vaig? Però el que passa és que de vegades em trobo idees que penso, ah, mira, això podria anar bé. Però saps què em passa? Que començo a estirar del fil i llavors allò és un garbuix que no hi ha per on agafar-ho. Per exemple, és que tinc un exemple molt bo d'això. A veure. M'estic perdent, ara, una mica. No, no, no. Hem passat dels oligarques, als senyors, als genocides A veure, o sigui. M'he perdut. Sí, perdó. Us hauria de fer. És que llàstima que no tenim vídeo perquè us faria un diagrama. Però, a damunt de tot, per aigua, oligarquia. L'oligarquia està a sobre de tot. Això tingueu sempre present. Després, senyors. Els oligarques. Tu qui diries que són els oligarques? Doncs gent que té una quantitat de diners que no és comprensible per la intel·ligència humana. D'acord. No? Això estem tots clars. Molt bé. Bueno. Idees. Resulta que jo, informant-me sobre les midterms americanes, vaig descobrir que hi ha una plataforma que es diu Vote Mama, que el que vol és posar mares al poder i el que fa és donar suport a dones que fan campanya per presentar-se a càrrecs electes. I quina mena de coses fan, per exemple?

Clar, això ho fan perquè. El que hem de fer i tot

per anar a votar. Clar, és que aquí està el tema, perquè en tota la història del Congrés dels Estats Units, 11 dones han estat mares en tota la història del Congrés, des que existeix. Mentre que el 2026, 11 homes han estat pares. Ahí lo dejo. No, no, un moment. No ho he entès. A veure. 11 dones. En tota la història del Congrés només hi ha hagut 11 dones que fossin mares durant el seu mandat. Mentre que d'homes en tenim almenys 11 a l'any. Ah, 11 a l'any, perdó. Aquí ja se m'ha entès. Llavors Vote Mama va dir, això no pot ser, anem a ajudar les mares que vulguin. No és que les obliguin, eh? És mares que estiguin fent campanya, anem a ajudar-les. I com les ajuden? Vote Mama, eh? Seria Vote Mama. Vote Mama, exacte. Voteu la mama o voteu mares, vull dir, això. I, doncs, com ho fan, per exemple? Doncs van aconseguir que es poguessin assignar fons de campanya a pagar escoles, bressol i cangurs. Que dius, molt bé, no? Fantàstic! Perquè fins ara no hi havíem pensat ningú. No hi havíem pensat, no es podia fer. No es podia fer. No es podien invertir diners de la campanya en això.

Si tu estaves allò, demanant el vot per algun partit, tu no podies ser mare perquè no tenies temps i, per tant, ja no et demanaven diners per la llarga.

Per la llar d'infants. I clar, jo vaig pensar, ostres, que bé, perquè recordo aquí les imatges d'Ione Belarra amb una criatura de mesos al Congrés dels Diputats i recordo també com explica a la història dels vertebrats la Margàrdia Puig els problemes que va tenir per conciliar el tenir bessons acabats de néixer amb un escó al Parlament dels Diputats. Però clar, llavors dic, escolta, i tots aquests senyors diputats que eren pares, què passa, que no necessitaven guarderies i cangurs? Eh? Qui tenia cura d'aquestes criatures? Quines preguntes et fas, eh? Quines preguntes em faig? És que heu d'anar a llegir, si no l'heu llegit ja, qui li feia el sopar, qui li feia la cena a Adam Smith, de la Catherine Marsal, que la publica en castellà Debate. Us faré un espòiler. És un llibre, eh? És un llibre, és un assaig bastant interessant. Us faré un espòiler. Qui li feia el sopar? Pues sa mare. Sa mare li feia el sopar. Perdó, m'estic encenent. Posem música, un moment.

She wears a push-up bra from Fredericks Five inch high heel shoes Maybelline.

Adam Smith. I que t'has llegit i que ens recomanes, eh?

Sí, és un clàssic de la sociologia-economia i ve a dir que el sistema capitalista se sosté sobre la feina mal o gens pagada, mal o gens reconeguda de les dones. Perquè us recordo també que el Henry David Turó, el de Walden, la seva germana li anava a escombrar la cabana i sa mare li portava tàpers. Vull dir, molt home de la naturalesa, però els tàpers de la mama que no faltin. I clar, això del vote mama, a mi, arriba a un punt que si començo a pensar m'irrita una mica, perquè em comença. Petar una mica el cap amb aquesta cosa d'ara necessitem la mare treballadora, la mare política, la mare atleta, la mare supermodel amb els cabells fantàstics i les ungles sempre fetes. I dic, escolta, estic una mica cansada d'aquesta idea que les mares poden amb tot. I fa molts anys una amiga em va dir un proverb jueu que diu. Tu ets mare, eh? Jo sí, jo tinc. No ho dic perquè és important. Sí, exacte. Parlo amb. Parles amb propietat. Amb irritació personal. Una amiga em va dir un proverbio que diu, com que Déu no pot ser a tot arreu, va inventar les mares. És bastant bo. És maco, però potser no caldria que tinguéssim poders divins, perquè en realitat les mares que treballen 10 hores fora de casa cada dia i a més estan a l'afa de l'escola de les criatures i porten tàpers a l'amiga que acaba de parir i se'n van a passar la nit a l'hospital amb la iaia que l'acaben d'operar del maluc i de tant en tant s'han de beure una ampolla de vi amb les amigues per no saltar per la finestra. Tot això no ho fan perquè tinguin superpoders, ho fan perquè tenen necessitat de sobreviure, perquè ni els homes amb els que conviuen ni el sistema sota el qual viuen els donen cap alternativa, ens donen cap alternativa.

Però, escolta, el missatge que sentim les dones els darrers anys és aquest, el de la superwoman, la treballa, puja les criatures vés al gimnàs, vaja, sembla que ens estan demanant això.

Sí, clar, perquè així el sistema surt guanyant, no? Les dones, en els darrers anys, ens hem llançat en massa als estudis superiors, a la feina remunerada, i tinc una dada que vaig trobar fa poc que diu que als anys 70 només un 10% de les dones guanyaven més diners que l'home, diguéssim, promig. Des de llavors, ara mateix, aquesta xifra és del 40%, és a dir, que s'ha multiplicat per 400% el salari de les dones, la feina remunerada que fem. El que passa és que al mateix temps, i això és una dada d'Espanya, 8 de cada 10 permisos no remunerats per cures se'ls demanen dones. Aleshores entenem que no és que les dones haguem sortit de casa, és que ens han obligat a estar tot arreu. Vull dir, perquè jo penso que ara moltes de nosaltres potser diríem, doncs que treballi el meu marit i ja em quedo jo a casa, perquè total, per tornar a casa i haver de fer exactament el mateix, no he d'aguantar un jefe, almenys. Però ara mateix ja no es pot viure amb un sol salari, aleshores ja hem d'estar a tot arreu. I fa poc. Recomano dos llibres més, apunta. Vinga, va, apunto. Un és Holding It Together, que vol dir Aguantant-ho o Aguantant-se, de la Jessica Calarco, que és una sociòloga americana. I això està escrit en català. Aquest encara no s'ha traduït perquè s'acaba de publicar. Això és ja una mica. Però després us recomano un que sí que està en castellà, que és Hijas del Hormigón, de la Aida Dos Santos, que més és Premi Nacional d'Assaig, d'enguany. I tots dos parlen de realitats cadascuna del seu país, però arriben a la mateixa conclusió, que és la que ja he dit abans. El sistema se sosté sobre la feina mal pagada o gens pagada de les dones, especialment de les dones precàries. Respira.

I ja veieu que l'energia de la Marta Armengol és una mica com la d'aquesta cançó. Està a punt d'anar-ho a cremar a tots, però de moment la tenim aquí quieteta. Jo l'he agafat amb una corda perquè no se'n vagi molt lluny i no comenci a cremar-ho tot. Què em proposes amb aquest planter i amb tota aquesta

història que m'estàs explicant? Proposo un exercici d'imaginació. Tinc una sèrie de propostes per capgirar el sistema més enllà de qualsevol mesura que tinguem ara. La primera és el que s'anomena la paritat acumulativa. I a mi em recorda molt aquesta jutja del Tribunal Suprem d'Estats Units que va morir el 2020, la Ruth Bader Ginsburg, que hi ha una cita seva que se cita molt, que li van preguntar quantes dones serien suficients al Tribunal Suprem, que es composa de nou jutges, i ella va dir "nou". Aleshores, què és la paritat acumulativa? Doncs suposaria posar un 100% de dones en càrrecs electes al Parlament, als governs, fins que històricament arribem a una paritat total. Quants anys seria això? Això que ho calculin els experts, però aquesta és la meva primera proposta.

Home, jo l'altra setmana que vam fer el programa des de Brussel·les, segons els números, necessitaríem 40 anys sense fer res perquè arribéssim a la igualtat de salari. Ah, sí. Sí, sí, però necessitarem 40 anys, que encara no han arribat. Doncs imagina't. Sense fer res, arribaríem. Però què vol dir, sense fer res? Vull dir, sense fer, sense prendre mesures

concretes per apujar els sous de les dones. Doncs jo m'adur mesures expeditives. A partir d'avui, el 100% dels diputats són dones i s'ha acabat i fem un càlcul de quants anys hem d'estar així. Aquesta és la primera. D'acord. Número dos. Número dos. Número dos és una mesura que fa anys vaig interpretar un politòleg britànic que es diu David Ransiman i. Un moment, un moment, un moment. És que tu has de donar moltes coses per fet.

Aquí la Marta Armengol és traductora i intèrpret. Ah, sí, sí, perdó. Sí, sí, clar, clar.

És que he de fer la presentació de mocatriz cada vegada. Llavors, ella. De vegades faig d'intèrpret de persones que fan conferències perquè I vas traduir a? Un politòleg britànic que es diu David Ransiman. I aleshores, ell és especialment famós, diu moltes coses, però una que diu que m'interessa especialment és que el sufragi hauria de ser als sis anys. És a dir, que tots els ciutadans, a partir dels sis anys d'edat, haurien de poder votar. I jo crec que té raó, i crec que és molt bona idea. Sí? Per què? Doncs perquè les criatures són ciutadans de ple dret i ja va sent hora que ho reconeguem. Això per començar. Número dos, pel que fa a l'agenda feminista convertir la infància en un subjecte polític propi, el que faria seria desplaçar moltes de les coses que avui sembla que ens pertoquen a les dones o que ens interessen a les dones, mesures de conciliació, doncs no, seria, són ciutadans que tenen dret a cures, etcètera, etcètera, i aleshores deixaríem d'haver-nos d'estar barallant nosaltres per si el teu marit es queda a casa 6 setmanes o se'n queda 12. Perquè qui s'hi quedaria si votessin els nens? Ah, no ho sé, ja ho veurem. Però jo crec que val la pena intentar-ho. A més a més, no em digueu que no. O sigui, penseu en candidats polítics fent comunicació política dirigida a nens de primària i digueu-me que no és que no us fregueu les mans de ganes de veure-ho, això, per favor.

Ja ho fan, eh, de segons com. Alguns els sents i dius, sembla que estiguem parlant per nens de 3 anys, una mica.

Doncs ara ho hauran de fer de veritat, a veure què tal. Això és que m'interessaria molt veure-ho.

Jo, si hagués de resumir la secció d'avui, diria, ¿es pot fer política sense els túpers de la mama? Què et sembla? Bona pregunta.

Clar, si no hi hagués homes pel mig, almenys els túpers ens els faríem entre nosaltres. Saps què vull dir? No se sap mai, això. Marta Armengol. Montse Virgili. Casem-nos, no esperem més. Si vull.

És ocupar-te del xalet, tot el que volem. És robar-te els calés, tot el que volem.

Nosaltres no us robarem el xulalet, si en cas volem robar-vos un somriure, aquest equip que fem al programa, Roser Pereira Moraga, Salier Forment, Mireia Isarra, Albert Castellví, Helena Miquel, Josep Maria Campillo, i qui us ha parlat, Montse Virgili. Demà, divendres, entrevista d'honora, ja sabeu, conversa, que ens agrada moltíssim, amb la filòsofa Victoria Camps. A veure què ens explica aquesta dona sàvia. Ho sabrem, ho sabrem. Si sentiu el programa demà, com sempre, a les 11 de la nit, a Catalunya Ràdio. Bona nit.

Bum, bum, bum, bum, bum. I ocupar-te del xalet, tot el que volem. Bum, bum, bum, bum, bum. I trobar-te el Rolex, tot el que volem. Bum, bum, bum, bum, bum. I ocupar-te del xalet, tot el que volem. És viure sense fre i trobar problemes on ningú no en té. Si et despistes un moment, et fem tornar fill gay. Roig, brut, negre, terrorista i delinqüent. Tot el que volem és viure sense fred i trobar problemes on ningú no en té. Si et despistes un moment et fem tornar fill gay. Roig, brut, negre, terrorista i delinqüent. Tot el que volem sempre està malament. Tot el que volem ocupar-te del xalet. Tot el que volem. És robar-te els calés, tot el que voler, i ocupar-te del xalet.

Esperem el col·lapse amb delit. Llams i trons i foc al rix. Encara ho toc perquè sí. Llams i trons i foc al rix. Esperem el col·lapse amb delit. Bona nit. Sempre està malament, tot el que volem. He ocupat el xalet, tot el que volem.

He robat el rolet, tot el que volem.

He ocupat el xalet, tot el que volem. He robat els calés, tot el que volem.