Per què no puc agradar a tothom?

Passen 7 minuts de la 1, soc l'Elisenda Carod i ha arribat l'hora de buscar la solució.

Ja ha arribat el moment d'obrir de bat a bat les portes de la ràdio pública per investigar fons tota mena de temes en un món de respostes simples. Nosaltres, ja ho sabeu, us portem la solució. I com sempre, a part de la solució, es diu Fran Domènech, molt bon dia. Bon dia, Elisenda Canot.

Bon dilluns, senyor Domènech. Bon dilluns a tothom, bon dilluns a tota la gent que ens està seguint des de Catalunya i salutacions a la Montserrat. Són les 8 i 7 minuts a Caracas, ara mateix. A Caracas, 8 del matí, 8 del vespre. No sé si van endavant o endarrere. Està esmorzant, ara mateix. La Montserrat, des de Caracas, ens ha enviat una salutació i ens ha enviat fins i tot la diferència horària,

perquè la poguéssim saludar. Montserrat queda saludada. Per cert, si hi ha gent a altres fosos horaris, feu-nos-ho saber al 677 38 77 19. Un dilluns sense pluja, demà sembla que arriben pluges, canvi de temps. En parlarem a Catalunya Ràdio. Estigueu atents i no desconnecteu. O al control tècnic, al mestre, en Víctor Villar, a la peixera, en Nil Via, a la Sofia Mejías i a. Ara m'he deixat una persona. No. En Víctor Villar, en Nil Via i la Sofia Mejías. Ja està, ja està. Demà estrarem una altra persona. Estic a dilluns, mare de Déu Senyor. Gràcies, Víctor. M'has rescatat aquí, eh? I si avui és dilluns, la solució es diu David Balaguer, molt bon dia. Estava acostumada a fer-ne quatre, eh? I és menso pagat amb el tercer. Però demà arriba el quart. Demà arriba el quart. No farem espòilers, però es diu Joan. El coneixes, eh? Ai, senyor. Avui portem un tema, jo diria, molt adequat a tu, David, per això et tenim aquí. Et presentarem com un expert en dubtes, un expert en hipocondria psicològica, perquè avui.

Quin gran concepte. És gran, eh?

Apunta-te'l. Hipocondria psicològica. Perquè avui us portem una solució pràctica. Tots us sentireu interpel·lats per això. La pregunta que ens fem avui i que avui resoldrem és per què no podem agradar a tothom?

Per què no podem agradar a tothom? Això és una pregunta, però per què sovint volem agradar a tothom? Això és possible i sobretot és necessari, voler agradar a tothom, és sinònim de manca d'autoestima, que és el que fa que vulguem agradar a tothom, i ens frustri no poder-ho aconseguir. Pot tenir a veure amb voler complaure al personal? I si caiem malament a algú, com ho hem de gestionar, això? Podem aprendre que no ens preocupi tant, que ens rellisqui una miqueta més això de no agradar a tothom. I a les xarxes socials, com gestionem l'absència de m'agrades a les nostres publicacions? Saps qui té la solució a això, David? Ui, ui, ui, sí. A tu et passa o no? Sí, perquè la veig des d'aquí i m'agrada molt. Tu has intentat agradar a tothom tota la vida?

Uf! Però ho estic superant. M'estic curant. Sí, sí, és això, és directament això. M'estic curant, però sí, sí, en moments determinats i concrets de la meva vida, és devingut una obsessió, fins i tot. Una obsessió, una malaltia. I, sobretot, quan em vaig començar a dedicar als mitjans de comunicació. I vaig sortir per allò que diuen la petita pantalla.

Però per què li he molestat a aquesta persona? Per què no li agrado

si el que he dit és I llavors, durant una etapa, em vaig convertir en un malabarista de les opinions.

Ui, ui, ui. I això és fatal. O sigui, canviar la teva personalitat per agradar els altres.

Per intentar, o sigui, buscar un discurs que pogués acontentar tothom. I llavors perds totalment la teva personalitat i acaba passant una cosa molt forta. Que és que potser agrades a més gent, però no t'agrades a tu mateix. Oh! Mira, mira, mira, això que el dit posa com dient aquesta ha estat bona.

M'encanta aquesta dissertació que ja ha fet en David Balaguer. Per cert, abans de presentar qui ens donarà la resposta a això, línies obertes, Fran, perquè avui bullirà l'olla, eh? Avui tenim moltes preguntes relacionades amb el tema.

Mira, està bullint tant que hi ha gent que diu, a mesura que et fas gran, com la Sílvia, et rellisca tot. I, per tant, aconsegueixes ser més feliç. Per tant, no sé si el component de l'edat fa que ens afecti menys.

Fem una cosa. Trucs perquè et rellisqui l'opinió dels altres. Teniu algun truc particular? Feu-nos-ho saber a través del telèfon, les vies de contacte habituals, de seguida us les diu el Fran. Trucs perquè se te'n refoti tot una miqueta. Volem la veu de l'experiència o la veu de la joventut, més igual, eh? Si algú ha trobat la manera que les coses et rellisquin una mica més, que ens ho faci saber avui, a part de preguntes, eh?

Efectivament, el 93207474, que és el telèfon del directe, si ho voleu explicar en antena, i si no, ens podeu escriure al WhatsApp del programa, ja el coneixeu, el 677-387719. A banda de la derba, si teniu algun truc perquè us rellisqui, perquè no us afecti el fet de no agradar a tothom, també podeu fer arribar la vostra consulta, la vostra dubte o la vostra pregunta aquí al programa.

Perquè avui la solució a aquesta pregunta la té l'Helena Puigguitar. Molt bon dia, Helena. Bon dia. Com estàs, estimada? Molt bé. A més, m'ha encantat l'entrada del David. Boníssima, eh? I aquí ja podem plegar. Sí, sí, sí. Fem una samarreta i a plegar. L'Helena Puigguitar, la nostra psicòloga de capçalera, de col·laboradora de la solució, que la podeu trobar a Instagram, arroba la teva psicòloga. Arroba la teva psicòloga. Per cert, si us encanta l'Helena tal com a nosaltres. Sabigueu que la podeu veure al videopodcast Com Ho Portes, que la teniu disponible a la plataforma 3CAT i també al canal YouTube de Catalunya Ràdio. Allà conversa l'Helena amb diferents professionals, per exemple, una que t'encanta també, la Cristina Sánchez-Miret. Sí, és que clar. Parlant de l'ansietat, del burnout, de la síndrome de la impostor, de la gestió del dol, tot això ho trobareu al Com Ho Portes, al canal de YouTube de Catalunya Ràdio i al 3CAT. M'has fet descobrir una sèrie de persones. Això t'ho agrairé tota la vida. Ai, gràcies. També els nostres oients, que estan encantats amb aquests perfils.

Mira, podem fer una cosa. Podem penjar l'enllaç, també. Perquè siguin, a vegades, allò de les treseres xarxes. Pengem l'enllaç del com ho portes al club. Si no sou del club encara. Ho demaneu a través del WhatsApp del programa 677 38 77 19. Vull formar part del Club de la Solució, aquest club exclusiu on pengem a vegades vídeos, enllaços i fotografies, coses que no passen a l'antena. Doncs ara hi penjarem l'enllaç del Comoportes. Insisteixo, eh?

Trucs perquè les coses us rellisquin. Va, primera trucada, l'abraçarem molt fort. 93 20 17 474 677 38 77 19 93 20 17 474. Helena, per què ens importa tant agradar i el que pensen els altres de nosaltres?

Perquè va molt vinculat a la supervivència del nostre cervell. És pel fet que som sers socials i com a sers socials no vivim sols aïllats en una cova sinó que necessitem relacionar-nos i tenir bones relacions amb els altres. Una altra cosa relacionada amb la supervivència és que som molt vulnerables com a espècie. És a dir, la nostra intel·ligència és el que ha fet que siguem on som en aquesta piràmide de tots els sers que compartim aquest planeta. Però realment. Correm poc, no ens enfilem, no nedem bé, no volem, no O sigui, que és el que ens fa més especials al cap, realment, no? I aquesta cosa social, de cooperar. I aleshores, és evident que si anem molts, molts segles enrere, i no tants tampoc, si a tu el grup et rebutjava. Mories, perquè no podies sobreviure. Potser sí, hi ha aquests casos d'aquests nens que s'han criat sols, però són excepcions. Aleshores, clar, el nostre cervell necessita de l'altre manera, agradar. Si agradem, els altres estaran per nosaltres.

Per tant, diries que això d'agradar a tothom. És una imposició social, però suposo que ho tenim gravat a l'ADN, també, no?

Sí, jo et diria més biològica. I després, evidentment, cultura, biologia, tot això, es barregen. I no sabem destriar una cosa de l'altra. Però jo crec que és molt biològic, no és un caprici. És que jo vull agradar a tothom i això és que jo soc així. No, és que ho portem escrit, des de molt petit.

Ara deies, ho portem escrit perquè al final era sinònim de sobreviure en un entorn determinat. Avui en dia tot aquest entorn ja no existeix, estem en un altre paradigma. Avui en dia voler agradar a tothom, quan dic a tothom no és trobar el teu espai, sinó agradar a tothom, s'ha convertit en un signe d'inseguretat?

És que és com una mica com l'ansietat, que l'ansietat intentem evitar una cosa que ens fa por i resulta que ens quedem molt bé el primer moment, però es reforça a mig i llarg termini. Això seria el mateix. Tu dius, pot ser una cosa d'inseguretat? No, al començament ens dona seguretat. Per què? Perquè quan hem agradat ja tenim el problema solucionat, però se'ns torna en contra perquè cada vegada necessitem agradar i agradar i quedem enganxats aquí. I per això m'agrada tant el que has dit, David, perquè efectivament arriba un moment que no sabem qui som. Perquè som en funció de qui tinguem al davant. Aleshores, si jo tinc un grup que són no sé com, seré com ells, i si tinc un grup que seré no sé quantos, seré com aquests altres. Perquè jo em vaig adaptant com si fos una camaleona. Objectiu, agradar. Per això m'agrada tant el que has dit.

Perquè llavors passa una cosa, que acabes agradant a determinades persones. Per ser davant seu com tu realment no ets per dins. Exacte. I clar, aquest és un error majúscul, perquè, què preferim, agradar a unes quantes persones perquè realment som nosaltres mateixos, o agradar sense ser nosaltres mateixos? És que és tot un dilema i un debat, i a més és que voler agradar a tothom és. Una activitat molt esgotadora. És molt esgotadora.

Estava pensant en això que deia en David. Clar, tu deies com renunciar a com ets tu per agradar als altres. Ara bé, no confondre amb el teu paper o el lloc que ocupes en un grup. Em refereixo que de vegades tu ets diferent amb els de la feina. Que amb els amics de la universitat, que amb els veïns. Això no vol dir que estiguis deixant de ser tu, sinó que potser subratlles unes parts de la teva personalitat. Vull dir que no confonguem una cosa amb l'altra. A casa estic dient, ostres, no soc autèntic perquè soc diferent amb la família

que amb els de la feina. No té res a veure. És a dir, les persones tenim identitats múltiples i això és correcte, està bé i és natural. D'acord? Però. Per mi, perquè s'entengui de cara a qui ens està escoltant A veure, la diferència entre les identitats múltiples i, en canvi, la teva identitat. Per mi, importantíssim per detectar si tinc un problema o no, són dos verbs. Ho necessito o ho trio. D'acord? Si jo necessito ser aquesta persona aquí perquè si no em sento rebutjada, jo tinc un problema. L'altre, si això és la freqüència, si això em passa sempre, jo puc necessitar puntualment agradar els altres. No passaria res. És a dir, tampoc entenem una cosa de blancs o negres, no? Però si jo sempre necessito agradar els altres, tinc un problema. Jo he de poder escollir. Si jo ho escollo, vol dir que estic prioritzant-me a mi mateixa. Per tant, el que deia en David, no m'oblido de qui soc jo. Però de tant en tant, com és lògic, jo he d'adaptar-me als altres. És que si no, caiem en aquest egoisme d'ara, aquesta cosa, quan hem parlat dels límits moltes vegades, que diem, no, no, és que ens hem passat de ratlla amb els límits. Clar, no. Portar això a l'extrem, no. Viure en societat implica renúncies, implica aguantar-me, implica haver-me d'adaptar a coses que no em venen de gust. Això també hi és, forma part de la partida.

Faran el 6, 7, 7, 38, 77, 19, els nostres oients que s'estan comunicant amb nosaltres, què ens diuen?

Doncs mira, el Manel li ha funcionat molt bé la meditació, diu, perquè a partir de meditar o de tenir aquestes pràctiques ha après que lògicament no es pot agradar a tothom. La Mària em diu que quan arriba el moment que tens la certesa que no pots agradar a tothom. Has arribat a prop de la saviesa que dona el fet de fer-se gran. Aquesta és la reflexió. Increïble.

Sí, sí, aquesta m'agrada molt perquè és que malgrat dolgui és la pura veritat.

Sí, però una cosa, i l'altre dia ho parlàvem amb la meva psicòloga, una cosa és el que tu racionalment entens i l'altra cosa és que realment et senti bé aquest posicionament, perquè jo racionalment puc dir sí, sí, no puc agradar a tothom, no passa res, però l'altra cosa és que realment ho sentis amb tota el cos, Helena.

Efectivament, jo sempre parlo de la dicotomia entre el cap i el cos. Moltes vegades els pacients, o quan parlem amb els amics, la família, qui sigui, no, no, això ho tinc claríssim. Ja, ja, però que ho tinguis claríssim no vol dir que ho sentis així. És a dir, encara falta la integració en el cos. Perquè a vegades tenim molt clares les coses conceptualment, intel·lectualment, però en canvi ens fan mal. Jo sé que no he d'agradar aquesta persona, però com és que sento aquest dolor? Llavors és aquesta batalla que a més a mi es fa mal a la mateixa persona perquè quina ràbia, jo això ho sé, ho entenc tinc la teoria, però com és que no llavors la meditació, com deia l'Albert Manel, perdó va molt bé, perquè aprens a estar en calma amb tu mateix i aleshores a partir d'aquí tens una sensació de no personalitzar els altres tenen les seves vides i poden tenir preferències jo puc no agradar a tothom evident com li agradaria a tothom seria una cosa tan irreal que aleshores em pot fer mal segur

i tant t'agrada a tothom és que agradar-li a tothom seria un motiu força gruixut per espantar-se si tu li agrades a tothom malament aquí passa alguna

cosa estranya és que és impossible i ara hi anirem amb l'Helena perquè de vegades ja no diu tant de tu és a dir que tu no m'agradis a mi David. Que no és el cas, però que tu no m'agradessis de mi, no és tant de com és el David, sinó potser del que jo llegeixo del David, que a mi em molesta pels meus temes personals, que és el que deia ara l'Helena. Ara hi anem. Deixa'm tancar el com es fa la integració, perquè ara un dels nostres oients deia, a través de la meditació he après a. Com integrem això que el cap ho sap, però com ho crec de veritat perquè no m'afecti, no agrada a tothom?

Perquè per mi, tal com ho veig jo, que hi haurà molts psicòlegs aquí que discutin la nostra manera de veure-ho, però per mi tenim una baralla constant entre el cap i el cos. Ens estem barallant. Quan en realitat el que hem d'anar és a fer aquesta integració i per això una via és aquesta meditació, són aquest tipus de coses, no? Perquè jo sàpiga connectar amb el meu cos i amb el que sent el meu cos. Moltes vegades aquesta gent que et diu no, jo ja ho entenc, sent el malestar, però no és conscient del malestar. El malestar guia el seu dia a dia. M'explico una mica? Sí, sí. I llavors tornen al cap a intentar veure com endreçar això, quan en realitat és una cosa de cos, no és una cosa de cap. És que no sé si m'explico. T'entens?

Jo crec que algú que ho estigui transitant sí, potser algú que no, no, eh? Però, David, no sé si ho pots aterrar més encara.

No, jo el que veig també amb tot això d'agradar i no agradar és que moltes vegades aquí el cap és tan perniciós perquè. Has de fer un exercici que és, a mi m'agrada tothom, oi que no? A mi no m'agrada tothom. Doncs clar, evidentment tu no li pots agradar a tothom. Llavors, clar, aquí passa una cosa que és que si jo no li agrado a algú que a mi tampoc m'agrada, això no m'hauria de doldre, però em dol igualment. Quines coses, eh? Però el que realment és dolorós és no agradar-li a algú que t'agrada. Aquesta és la cosa dura. Això passa menys, jo crec.

Sí, però pot passar. Tendim a agradar-nos, o no? A agradar-nos a nosaltres mateixos? No, no, no. És a dir, a algú que t'agrada, normalment li agrades.

No? No, jo estic d'acord amb en David. Això és que no ho detecto. Sí, sí, o no, passa. No ho crec. O no et passa. Però sí, a vegades passa. Un dels grans disgustos és que a algú que m'agrada molt jo no li agradi aquesta persona. Això passa. I el primer lloc dolorós on te passes a les relacions de parella, quan et deixen, i tu no vols que et deixin, a tu t'agrada l'altra persona i et costa molt d'entendre que estic enamorada, però l'altra m'ha deixat d'estimar. Doncs això seria un dels espais que penso que passa això que diu en David.

Exacte, aquest és un altre punt, també. Mira, és que surten moltes coses, que és. Quan li has agradat a algú, però de sobte un dia li deixes d'agradar.

Aquesta és l'altra. I molt dolorós perquè anem una altra vegada a intentar entendre. Tornem a aquells dos verbs que sempre parlem, Elisenda, entendre i compartir. Jo puc entendre les persones, però com que no ho comparteixo, aleshores em fa molt de mal. Però la meditació, tornant al que deia el Manel, la meditació el que dona és aprendre a estar amb el meu cos. Jo me'n recordo una vegada que em va preguntar l'Helena a quin lloc t'agradaria estar super a gust ara mateix. Vaig contestar el meu cos, perquè penso que si estic bé el meu cos, tinc tantes coses. Estàs bé tot arreu, sí, sí. Tant de saber posar límits, amb tranquil·litat, saber estimar. És que fins i tot veure en compassió les persones que no t'agraden, no? No prendre't personalment les coses que ens van passant al dia a dia, perquè anem molt en plan amics i enemics.

Mira, exactament això, ara ho deia el David, no? Deies, quan no li agrades a algú que no t'agrada, també potser serveix pensar, és que a mi que no m'agradi a algú no vol dir que em desagradi, no sé com dir-te. No és el mateix, algú que més indiferent, que no que algú que, oh, és que em cau fatal, ho diu. També hem d'establir una cosa, és que t'agradi, l'altra cosa és que t'és igual,

que no és un descrèdit per la persona. Exacte, has donat en el punt, igual que el David al començament, has donat en el punt d'una de les coses que volia dir, que és aquesta identitat, que et perds a tu mateix. L'altra cosa és que no passa res per no agradar a algú, que ens ho prenem, s'activa molt. Quan es treballa en psicologia la nena o el nen interior, s'activa molt aquesta figura que portem tots a dintre, que és la nostra criatura interior. Qui són les dues primeres persones a qui volem agradar? Els pares, no? Els pares. Per què s'activa això? Perquè els nens, tu en tens un de molt petitó, els nens que volen agradar els pares, els encanta, quan fan una gràcia i veuen que han fet gràcia, és que els veus que per ells allò ho és tot, no? Doncs aquesta criatura interior, per mi, viu dins nostra. I aleshores, no agradar, tots entenem que no passa res, però. Què s'activa dins meu que em fa sentir tan malament perquè m'agradaria aquella cosa? A tots ens encanta que ens felicitin, no? Sí? Doncs va vinculat amb això.

No, no, i quan ets jove passa una cosa. Bé, segurament no a tothom, però a mi em passava una cosa que és que un no agradar. Té molt més pes que vinagradar. Això ens passa encara amb els likes. Ho dic en plural, no sé si et passa a tu en concret, David. Sí, no, però I tant que em passa això. Però jo, per exemple, he deixat de llegir comentaris, m'he blindat molt davant d'aquest tema, perquè havia passat dolor, dolor autèntic.

Per què ets una persona molt sensible, David? Les persones sensibles en aquest món costa molt. Perdona que t'he tallat. No, no, Cari, ja hi anirem, perquè vull explicar-ho bé,

perquè, clar, un no. Val mil, i en canvi un sí o un m'agrada val un. Per què pesa més el negatiu que el positiu? Ara ho resolem. Abans, però, el 677-38-77-19 no us esteu animant per telèfon, eh? Vull saber el vostre truc perquè us rellisquin les coses. El vostre truc és l'edat, és simplement no llegir comentaris negatius, és directament no parlar amb persones que sabeu que no els agradareu o que no us agraden. 93-201-7474 677-38-77-19.

Mira, el truc de la Montserrat és aquest de saber que A mi tampoc em cau bé tothom, diu la Montserrat, per tant, és molt normal i lògic que passi això. Hi ha molts oients que els importa un rave, si a algú no els agrada com. Sí, però com ho feu? Com ho feu perquè us importi un rave? La Jaume, la Clara, la Teresa, etc. L'Elba diu suposo que és un tòpic que quan passen coses grosses i inesperades deixes de donar importància a d'altres coses que són més banals doncs ella ens explica el seu testimoni doncs la mort del seu pare la va ajudar molt a banalitzar i a relativitzar les relacions amb els altres i a partir d'aquí va aprendre a no fer-li cas.

Això és interessant, eh? De vegades la relativització ens arriba de fora d'un cop fort, no? De dir, ostres, m'estic preocupant per agradar-li el veí o algú que no m'importa, quan realment he perdut algú que m'importa, no? Això a l'Ena sol passar. Sí. Però quant dura aquest xoc de realitat?

No, pot canviar per sempre la vida. La persona, efectivament, les grans coses, els grans fets de la vida, una mort del pare, una malaltia, desgràcies d'aquestes, ens reconfiguren. Què dèiem amb el dol? Que no se supera, que s'integra. Doncs en aquesta integració canvien les prioritats. I això t'ho explica molta gent quan acompanyes amb malalties, t'ho expliquen. És que a mi ara, tot allò que per mi era tan important. Suplicaria tenir aquestes preocupacions en comptes de la preocupació que tinc ara. Per tant, un cop s'opera en aquest cas la malaltia, et diuen, és que jo veig la vida completament diferent.

Mira, la Núria no està passant un bon moment ara, ens explica que s'ha separat i té la sensació que el seu fill, la culpa de la situació que està vivint. I vol saber com puc fer que m'escolti, és a dir, que al meu fill li agradi jo, és a dir, la seva mare, o considereu que el silenci, en aquest cas, perquè tingui informació que potser no puc compartir amb ell, diu la Núria, és una bona solució.

Ui, interessant aquesta pregunta perquè sí que és veritat que també podem passar fases d'agradar o no agradar els altres. Ara penso en la relació pares-fills que m'ha fet pensar la Núria, que quan ets petit els teus pares ho són tot, els teus referents, els teus miralls, després arriba als 12, 13, ara als 12, abans era als 15, que et fa vergonya tot el que fan els teus pares. Aquest agradar als altres també varia en funció del context, del moment que vivim nosaltres, especialment relació paterno-filial, penso, eh?

Sí, perquè quan entra l'adolescència el que passa és que els referents principals són els amics, passa a ser el grup, no? I aleshores és aquesta fase d'identificació total amb els amics, i a vegades si et mires la sortida d'una escola fan molt riure, perquè els que porten els cabells drets els porten tots drets, els que porten llargs fins al cul, llargs fins al cul, els que porten curtet, curtet, no? Negres, negres. Per què? Perquè està passant això, i quan t'ho mires des del punt de vista sociològic o psicològic és molt divertit de veure'ls, perquè et passen per aquí tots. I efectivament en aquest moment es canvia els pares pels amics i després la cosa ja s'equipara. Allò que deia Freud d'haver de matar els pares, entre cometes. Efectivament, i com Freud diria també que hi ha coses que estan bé, fem projeccions i aleshores quan no agradem algú a la nostra vida adulta, ell diria que està projectant figures importants. L'he a ser els pares, per exemple, i per això ens importa tant. El que deia la Núria, pot fer alguna cosa per agradar el seu fill? Jo el que li aconsellaria és que es busqués una psicòloga que potser ja la té.

Ella la té per ella i li ha recomanat a la criatura, al fill, que també hi vagi.

Súper, doncs ha fet molt bé perquè deixar-se acompanyar per la persona de la seva confiança és el que l'ajudarà perquè sabrà tots els detalls que jo no tinc. Però, efectivament, moltes vegades aquest callar de talls que ella creu pels seus valors, que ara no ha de compartir, que faria que el seu fill entengués moltes més coses, però és cuidar-lo també, és protegir-lo. I aleshores jo em poso en segona línia. Prefereixo no agradar-lo ara, però cuidar-lo amb ell. Això és molt bo, eh? Sí, sí. I ja arribarà el moment en què sabrà les coses que hagi de saber, no? Però jo ho dic com a mare, no? Les meves tres, doncs què faria? Doncs fer un pas enrere i això ja arribarà. I mantenir el contacte, és a dir, jo t'estimo i t'ho faig veure amb rebutges, ho entenc, val? Ho entenc. No ho comparteixo, però ho entenc. Una mica estoics aquí, aguantar, eh? Sí, i que és el teu procés i que jo t'acompanyo en aquest procés. És que com a pares acompanyem processos, els fills.

El 932017474, Felip Lleida, bon dia. Hola, bon dia. Com estàs, Felip? Molt bé, molt bé. Escolta'm, quin és el teu truc perquè les coses et rellisquin una mica?

No, no, jo tinc una frase. A veure. Que és d'Aristòtil, te la recordo, de quan estudiava filosofia. A l'institut, que Aristòtil diu, l'amic de tothom no és amic de ningú. Ah, bona aquesta, eh? Aquesta és una frase que a mi m'ha ajudat molt, perquè en principi soc de les persones que volia agradar a tothom, i llavors t'adones que aquesta frase, rescatant-la de la saviesa del mestre, Doncs és veritat, no? El que pretén ser amic de tothom, doncs no ofereix una amistat autèntica. O és molt difícil que sigui fidel, no?, a aquella amistat.

Clar, més que no ofereix. Això també, eh? Perquè també disseminar-te per tothom és impossible. Al final l'energia arriba on arriba, no? Però em sembla molt interessant i en tronca amb el que deia abans el David, no? Quan el David, tu vas començar a ser opinador públic, no? Intentaves, com, dissoldre tant el missatge perquè agraeix a tothom i al final acabes repartint aigua i ningú empatitza amb l'aigua, encara. Entengueu-me, eh?

Sí, sí, sí. És exactament això. Et transformes en una persona totalment insubstancial. I els insubstancials no tenen crítiques, però és que tampoc tenen grans seguidors, saps què vull dir? I això ho he vist molt, eh?, en la meva professió. Podríem dir, no, no ho farem, però de dir, hòstia, aquest. Ha optat per la via insubstancial i d'acord, no rep crítiques, no l'insulten però tampoc no genera res i en canvi els que tenen substància tenen molts seguidors però també molts detractors i això podem començar a dir una llista de noms que tots anirem dient hòstia sí, és cert, és cert i al final una mica és que és això has de tenir substàncies que si no no vas bé per la vida.

També hi ha gent que té substància i tenen no sé per què, abans d'entrar en directe, tenen un aura. Que agraden a molta gent, tot i tenir posicionaments durs, però això entenc que. Durs o més forts, no? També entenc que és rara avis, no?, potser, Helena?

Jo crec que hi ha molta personalitat de base, també. Si anéssim veient tota aquesta gent que està participant i que diu, a mi em patint, a mi em rellisca. En canvi, la gent molt sensible, la gent altament sensible, ho té molt complicat, ja d'entrada. És a dir, és com començar una cursa i que et facin començar 100 metres enrere. Home, difícil que la guanyis, no? Doncs això seria el mateix. Hem de tenir en compte, també, aquesta individualitzar i veure cada persona fins a quin punt li pot costar. Una persona molt sensible exposada a les xarxes ho passarà molt malament. Però perquè té una base biològica d'un sistema nerviós molt extremadament perceptiu. El que fa Felip, que això és una autoinstrucció, això funciona molt bé. Felip, que estàs fent una autoinstrucció i no ho sabies, nen. Sí, perquè és activar una frase, com un mantra, com una frase que te la portes a presa i que l'actives en el moment en què tens dubtes, en què tens un dolor, en què t'estàs qüestionant coses, en què t'estàs enfrontant amb una cosa que et costa molt. Això amb ell què li serveix? És un moment de consciència, d'aterrar, de dir, eh, que no puc agradar a tothom. Què em deies, Felip, que et sentia de fons?

Igualitzem l'amistat així, l'amistat requereix convivència, intimitat, selección, ¿no? Llavors, clar, si som amics de tothom, això ho banalitzem.

Mira, també és interessant aquest punt de vista. Felip, gràcies per trucar-nos, per compartir amb nosaltres aquesta frase i aquesta manera de viure. Gràcies, bonic. Una abraçada. Fins ara. Adéu, adéu.

Mira, hi ha diversos agents que repeteixen una mateixa pregunta, el Josep, el Ramon, la Laura i la Clara, que pregunten ¿i si la nostra motivació és complaure els altres i que se sentin bé sempre? ¿Fem malament? Ai, aquesta pregunta que

fan molts oients, eh? Algú pot dir, a mi m'agrada complaure a tothom, per què passa això? És necessari complaure a tothom? Deixeu-me fer una pausa. David, deies alguna cosa, eh?

No, no, era sobre això, ja en parlarem ara després de la pausa. El tema de complaure m'ha portat problemes. Uh, ara ens ho explica el David.

La solució, amb Elisenda Carod, a Catalunya Ràdio.

Un hipocondríac de la psicologia.

Hipocondríac de la psicologia, exacte. Ho hem deixat amb una pregunta que ens feia algú a través del WhatsApp, el 677387719, que ens deia això. Pot estar relacionat amb agradar, amb voler complaure a tothom? Pot ser que haguem estat educats en el complaure a tothom? De seguida hi anem. Abans, però, deixeu-me rebre trucades, perquè us hem demanat el truc perquè les coses no et facin tant de mal, perquè l'opinió dels altres et rellisqui una mica. El 932017474. Lluís, de la Batllòria, bon dia. Hola, bon dia. Quin és el teu truc, estimat?

Doncs mira, després de 30 anys de treballar atenció al públic, com a tècnic de cultura, festes, patrimoni, entitats, etcètera, vaig arribar a aprendre que, a banda. Allò que desenvolupes amb la teva feina, allò que és l'adreçada als ciutadans, a la població, i malgrat, a més, tenim el hàndicap que treballem i gestionem diners públics, doncs no pot agradar a tothom. Està bé que agradi una majoria perfecta. I llavors també el que vaig aprendre és que a l'hora de saber i posar el termòmetre si allò va bé o no, és que quan normalment les coses van bé, el que sents és un silenci i no dius res. Absolutament. I aleshores quan alguna cosa trontolla que no ha funcionat bé és quan aquells pocs que no els ha agradat el que sigui són els que fan soroll Estic molt d'acord Lluís

i a més a més això apunt per caps i jefes i jefes perquè a vegades diuen no, és que tothom diu el negatiu i sembla, no, no, són quatre que diuen el negatiu que tornem una mica al que dèiem abans que un no compta per mil i un sí compta per un per què ens passa això? Sempre compta més el negatiu que el positiu, Helena.

Sí, hi ha un viatge cap a les coses que són una amenaça i tornem al començament del programa. Si és una qüestió de supervivència, què m'interessa més? Jo puc veure 40 ocellets per la muntanya però veig una ombra que em sembla que és un llop i el meu foc ha d'estallar. I en canvi m'he d'oblidar si allò és una alzina, un roure o no sé què. Doncs això passaria una mica en el món emocional. Al meu cervell li interessa més el negatiu. Perquè ens aporta més

informació per la supervivència. Lluís, de la Batllòria, gràcies per trucar. Una abraçada, bonic.

I perdoneu, un afegiment. Hem d'aprendre a respirar, a fer respiracions amb el diafragma, relaxar-nos i poder oxigenar el cervell i veure les coses més clares.

Mmm, m'agrada. La meditació, tornem allà. Lluís, gràcies, bonic, una abraçada, fins ara. A vosaltres. Adéu, adéu. Va, seguim la ruta perquè tenim més trucades. David, sé que t'ha posat en problemes això de voler complaure a tothom. Ara m'ho expliques. Alfons Covelles, bon dia. Hola, bon dia. El teu truc, amigui, quin és?

Ui, no, és que m'he sabiat un truc. Això ja no és un truc. Això és sobre anys d'experiència i d'evidències. Jo tinc 60 anys, vull dir, perquè no vull anar de sobrat en cap sentit. A veure, mira, jo me'ls he après que les relacions personals són com quan un monto un casament, d'acord? Difícil que tothom estigui content amb el menú.

M'encanta aquest símil.

D'acord, a veure, promesa. És així, de fet. Llavors, plantejament. Jo he après a sortir-me a fora. Mirar-ho com un espectador i no com un actor.

No personalitzar, va una mica per aquí. D'acord, prosegueix.

Llavors, activar aquella part racional del cervell. De dir què feia el pareto. Les decisions s'han d'aprendre perquè el 80% estigui d'acord i el 20% en desacord.

Assumir aquest 20% com una qüestió natural de qualsevol decisió.

Que tothom t'estimi, impossible que tothom t'ho compri, impossible que tothom et segueixi, impossible que tothom faci proselitisme. Llavors, és una forma, diguem-ne. Evidentment, a veure, jo no dic que això sigui fàcil de fer, eh? Vull dir, per haver arribat fins aquí, m'he hagut de menjar molts polls, val? Molts.

Potser la clau d'això, al fons, quan tu prens una decisió, també és que vagi una mica alineada amb el que tu sents, no? Perquè si tu estàs, assumeixes que el 20% no estarà d'acord, almenys haver pres una decisió que vagi alineada amb els teus valors, no, Helena? El problema quan intentem, allò, agradar a tothom i prendre una decisió que no mulli per aquí A l'Helena, a l'Helena li dic, que no mulli per aquí, que no mulli per allà, al final acaben mullant a tothom, mullant a ningú, però sobretot tu tens

la sensació que no has fet de paraigua, no? Per tant, com quan el que diu ell, si hi ha un 20% que jo integro dintre de l'equació, vol dir que jo m'estic mantenint fidel a qui soc jo i als meus valors i no m'estic venent a agradar a tothom. Perquè aquest 20 l'entenc i l'incorporo.

Potser hauríem de començar a canviar la frase dins del nostre cap. És això de, és impossible agradar-li a tothom. Per què no diem, és impossible no agradar-li a ningú? A veure. Ah, va, en positiu, eh? Vull que és impossible agradar-li a tothom, sí, ja ho sabem, però també és impossible no agradar-li a ningú.

Però potser la clau seria no focalitzar en els altres, sinó de dir vull prendre decisions que vagin d'acord amb mi. Que agrada o no agrada a la gent?

Però sí que faig un exercici teràpia, moltes vegades és, digue'm tota la gent que t'estima. Comences un, i dos, i tres, i quatre, i potser n'hi ha que no t'estimen, doncs, que agrades, que estan bé amb tu, que tenen bones relacions. Adonat que aquesta persona compleix amb aquest pareto que deia ell, no? Sí, hi ha un 20% de persones que no li agradaràs o que serà indiferent a tu, però això. Ostres, no fa que tu no siguis una persona valuosa.

No, no, hi ha la gent que li agrada si no t'ho diu. Hi ha molta gent que li agrada si no t'ho anirà dient.

Al fons, la llei de Pareto l'hem entès molt bé. Com ho fas per mirar des de fora?

Acabo d'escoltar-vos i jo crec que apuntaria un parell de comentaris. Un és. El que t'estima, ho sap ell, tu no ho saps, tu pots percebre-ho, però és un acte. No sé com explicar-ho. El que has dit tu, Elisenda, és la gent que m'estima. La gent que t'estima ho diuen ells. No, la gent que sents que t'estima. Que tu sents que t'estima. Bueno, això és molt subjectiu. És més aviat, és a dir, a veure, com tu m'ho deies, sí, jo tinc els meus valors, tinc els meus principis, però més enllà d'això, que això seria molt cartesia, és. Aquí tinc que contentar a la majoria que pugui. A la majoria que pugui.

A la majoria que pugui sempre i quan vagi una mica d'acord amb el que tu vols fer. Tampoc no fem aquí estratègia per agradar. Això si ets un polític potser sí, no? Però si ets una persona exercint pel seu propi bé, doncs entenc que no ha d'anar tant per allà. Al fons, m'encantaria conversar més amb tu, estimat, però em queden 15 minuts i encara vull resoldre coses del WhatsApp. Una abraçada, bonic, fins ara.

Adéu. Adeu, gràcies per tot. Però també hi ha una cosa molt interessant, que és que els m'agrada, te'ls has de treballar. A veure. No, que jo de vegades he vist que, mira, aquesta persona, ni si ni no, jo aconseguiria agradar-li a aquesta persona. I et treballes el m'agrada. A piqui-pala, piqui-pala. I ho he aconseguit, moltes vegades. De veritat, has aconseguit agradar a còpia de posar-hi esforç. Sí, d'esforçar-me. Sí, perquè, coi, un m'agrada costa, costa un esforç. I després, sobre això que. El complaure, va, anem al complaure. Exacte. No, sí, però una cosa, sobre això que et deia del menú, només una cosa, sobre això que et deia del menú, vols saber quan vaig canviar jo una mica el meu xip amb això de la gana? Per favor. És molt fort. Estàvem menjant ous ferrats amb patates, fregides. Això, en principi, li agrada a tothom. Hi havia una persona d'allà que no li agradava a tu. Llavors vaig pensar, si a aquest perdedor culinari no li agrada a ningú, com jo li puc agradar a tothom? És impossible.

No està malament, perquè aleshores dius, una cosa que a mi em sembla deliciosa, que em sembla perfecta, que la repetiria una i altra vegada, no li agrada a aquesta persona, doncs mira, per gustos colors, no? David, anem al tema de complaure, perquè dèiem, potser A l'Helena li vull preguntar això. Ah, d'acord, endavant.

No, no, perquè és un tema que el complaure a tothom. Et pot convertir en un blanc molt fàcil de bus? Clar. Oi? Sí, la resposta és sí. Veus? Clar,

perquè et converteix en un titella. Perquè estem educats aquí, ho entronco amb la pregunta que volem resoldre avui, eh? Per què no puc agradar a tothom? Hi ha molta gent que activa el complaure com a forma d'agradar. D'on ve això? Ho podem canviar? Es pot treballar? Si ens sentim incòmodes amb aquesta idea de complaure constantment i deixar-nos a nosaltres mateixos pels últims?

Aviam, en un grup o en una feina, anem a posar la feina que abans hem parlat i és molt més jeràrquic, no? Doncs un cap que voldrà que executi és el que pensar que s'ha de fer, no? I una empresa per què serveix? Per guanyar diners. És així, és que podem maquillar per moltes altres maneres, però és així. Volen guanyar diners, els caps que volen guanyar diners i tenir un mínim de problemes, ja està, s'ha acabat, és aquí. Aleshores, clar, en aquest joc de rols, jo vull que tu facis el que et dic. I això és una cosa social, que està l'empresa, que està la família, que està tot arreu. Llavors, aquest complaure, Jo necessito que si tu ets el meu fill i vull que facis algo, ets el meu treballador i vull que facis algo, hi ha una eina que és la culpa, és fer-te sentir culpable. I la culpa, moltes vegades jo als meus pacients els hi dic, que tu sentis culpable no vol dir que ho estiguis fent malament. Que tu sentis culpa vol dir que ho estàs fent diferent. Aquí hi ha la gran diferència. Ho estàs fent diferent, t'estàs plantant, estàs dient no, ho estàs fent bé, però tu no tens aquest rol encara, aquest rol et va gros. Per tant, un dels mecanismes és activar la culpa. Els altres activen que tu et sentis culpable. I aleshores tu tornaràs al rol de sempre. És a dir, no poso límits, per tant, soc una persona compliant. I hem d'anar aquí. Aquesta culpa que estic sentint realment vol dir que m'estic equivocant, no vol dir que ho estic fent diferent.

Interessantíssim, eh? Per favor. Totes les preguntes que li disparem, les respon totes a una velocitat.

El 677-3877-19. Tu parlaves de trucs,

l'Antònia té el seu, que és una bona manera que he après amb els anys, és low profile. No confiar ni esperar que ningú valori res del que fas o dius. I a partir d'aquí, doncs. Si algú ho fa, endavant.

Però així hi ha una pàtina

de tristesa. Parteix d'això. La Montserrat diu, quan dubto, faig servir una frase que em va dir una sàvia de la vida quan jo tenia 15 anys i la meva cosina em deixava una mica de banda, malgrat tenir la mateixa edat, 15 anys en aquell moment. Que a tu t'agraden tots els colors? Doncs els colors del món són les persones. Per tant, no ens agraden tots els colors, doncs no pots agradar

ni ens agraden totes les persones. I torno al mateix, eh? Potser alguns colors t'agraden més que d'altres o alguns et són indiferents. No vol dir que et desagradin, que de vegades això ens ho hem de tatuar. Per què no li agrado? Escolta'm, no agradar-li pot ser que t'ignori, perquè no li despertes res,

que tampoc no passa res, no? Per això. Jo hi ha una frase que la dic moltíssim i jo me la dic a mi mateixa, que és la conducta de les persones. Parla de les persones. No parla ni de tu ni de la teva vàlua. Ep! I a mi és la meva frase que a mi em serveix i per tant la transmeto moltes vegades, però és això. La conducta de les persones parla de les persones. No està parlant de mi. I menys de la meva vàlua. Perquè pot ser que a algú no li agradi l'Helena Puig i Guitart de dir, ai, mira, és que mira com parla. Que pesada, no? Això no diu de l'Helena, sinó diu alguna cosa de qui ho llegeix. Clar, doncs per aquella persona jo li resulto pesada, però no vol dir que jo sigui pesada. Vol dir que a ell li resulto pesada.

Perquè a més tu estàs, ara per exemple, que estem parlant. Per la ràdio, per Catalunya Ràdio. Això està passant en directe. Tu estàs llançant un missatge. Està arribant a molta gent. Hi ha gent que li agrada el que estàs dient i hi ha gent que no li agrada el que estàs dient, però el missatge és el mateix. Exactament. Per tant, a partir d'aquí, està molt bé el repartiment del món. No podem agradar-li a tothom i està bé que els gustos siguin dispars.

I també hi ha molta informació que no és només el que diem verbalment o el que fem. És a dir, ara el David deia el que diem, el que fem. Moltes vegades, quan una persona, quan una cosa la diu una persona o la diu una altra, et cau bé o et cau malament la cosa, no? També pot ser que agafem filies i fòbies. Una mica. Perdona amb l'expressió de joves, però random o aleatòries, quantes vegades tu t'has vist un comentari o amb mi és que no el suporto, dir, però sí senyora si m'ha vist dues vegades per la tele m'ha sentit quatre vegades parlar de l'espanyol però com pot ser, què et passa a tu a la teva vida perquè no puguis suportar a un pobre noi que parla per la ràdio o per la tele.

Exacte, tenim tots els prejudicis i sabem que amb tot el tema d'injustícies socials, doncs, per exemple, hi ha formes de desigualtats socials que van vinculades, per exemple, al gènere, a la raça, a la religió, a l'estatus econòmic, i diem que hi ha desigualtats d'aquestes. Un dia ho havíem parlat tu i jo a la tarda, aquestes coses transversals, no?, que s'han estudiat amb estudis, per exemple, als Estats Units, dones negres de estrats socials baixos, doncs tenen molta menys veu a l'hora d'opinar. I quan opinen és, aval, aquesta opinió no compta. Potser està dient el mateix que una altra persona que dirà el Premi Nobel i el Premi Nobel tothom l'aplaudirà en un auditori, no? Però hi ha certes condicions de la persona que socialment fan que la seva opinió ja no tingui aquest valor que té objectivament. Molt bé.

I sobre això dels comentaris que tu deies, quan et llancen un comentari negatiu, que pot ser de vegades virulent fins i tot, també hauries de veure qui t'està fent aquest comentari, no ho saps? Ho dic perquè potser veient la persona que te'l fa ja t'estaria bé que te'l fes. Perquè sempre tens la sensació que la persona que et fa aquest comentari seria algú que a tu t'agradaria molt. Clar, si dius, si Donald Trump

em critica, doncs mira, escolta'm, en el meu cas personal, doncs encara seria un aplaudiment, no? Fran, el 677387719, i després us tiraré una idea, eh? L'enveja, que potser és el motor de l'admiració o de l'odi. Ara hi anem. És que hi ha molts oients

que estan dient que no els agraden els ous ferrats. En patates? I deixant clar, i la taronja tampoc li agrada a l'Albert en aquest cas, i deixant clar que no eren aquella persona. No us havíem assenyalat. No patiu, l'Albert, el Joan o la Ramona. Hi ha una pregunta d'un oient, canviant totalment de registre, que ens demana que no diguem el seu nom per l'antena, que és, abans parlàvem de la Núria, que preguntava com puc fer per agradar-li el meu fill. Doncs ara, aquest oient demana què fer quan no li agrades a la mare. Una mare que, diu aquesta oyente, tres narcisistes.

Uh, què podem fer en aquest cas? Crec que ens adanem a un altre tema, no, Helena?

Jo crec que ha d'escoltar el programa que vau fer amb l'Elisenda Ripollès sobre mares narcisistes, que em sembla que vau fer, no? Sobre mares narcisistes, que va ser súper, súper interessant i li recomano que l'escolti. I hi ha una resposta molt senzilla que li servirà de poc, que és que oblidar-te de tu. O sigui, per agradar aquesta mare t'has d'oblidar de tu. I aleshores és quan tu has de decidir si et vols oblidar de tu. Aquí en teràpia treballaríem moltíssimes coses, concret, amb aquesta mare i aquesta filla concret, però una de les coses és quants anys té aquesta mare, quant de temps li pot quedar, el dia que falti, al cap de 10 anys, si tu et preguntessis què t'agradaria haver fet avui, què t'agradaria haver fet, això és el que dona sentit a la teva conducta, i com diuen alguns oients, de vegades sí, que hem de fer els complements per no trencar una cosa que, si es trenca, a nosaltres ens farà molt de mal. I si jo aquest nosaltres, aquest jo, l'he de portar el rest de la meva vida, potser em val la pena ara aguantar certes coses, posant un cert límit, però no fer un trencament total com ha de fer altra gent.

És aquella qüestió d'equilibri, moltes vegades en relacions familiars t'endim des de fora a dir, ah, doncs no hi vagis més, i aleshores la persona et diu, és que em costa, més dolor, més càrrega, més feina i més desgast. Enfrontar aquesta situació de trencament, que no dir, bueno, passo per l'aro, mal explicat, res i curt del que deia l'Helena, passo per l'aro que em queden 10 vegades més, passo per l'aro que no passa el trencament, perquè encara m'incomodarà més que no passa aquest trencament, aquest passar per l'aro, disculpeu.

És que aquests temes ja familiars, o sigui, agradar, el tema de la família és molt complex. Perquè d'entrada tu t'han educat dient-te que amb la família t'has d'estimar molt i que ells t'han d'estimar molt a tu i això no està escrit enlloc que hagi de ser així. I és molt dur.

I pensa que la mare, sempre ho dic, és la mare social. La mare social, quines qualitats li posem a una mare? Socialment. La de l'amor incondicional, que ho fa tot per tu. Quan tu tens una mare que no és així, automàticament penses que hi ha alguna cosa dolenta amb tu, perquè a mi la mare no fa el que fan totes les mares, no? I hem de treballar aquest sortir de tu. Això parla la conducta de les persones, parla de les persones ni de tu ni de la teva vàlua.

Abans us deia, us apunto, l'enveja, no? De vegades el motor, què és el que fa que l'enveja es converteixi en admiració? O el que fa que l'enveja es converteixi en, això, enveja negativa-odi, no? La comparació passa a ser a vegades admiració, a vegades passa a ser odi. Hosti, sí, aquest tema és molt.

És que és un altre tema, aquest, també, eh? Podem fer-lo un dia, l'enveja.

Ui, perquè a vegades no li agrades a algú perquè tens coses que ell no té o ella no té, no? I veu que quan fa el joc del mirall surt perdent, no?

Això pot ser, Helena, també? És a dir. Normalment va molt vinculat a l'autoestima. És a dir, si jo em sento segura de mi mateixa, doncs aquesta enveja no serà enveja, sinó que serà admiració. Està molt bé mirar i envejar. Moltes vegades posem aquesta cosa, no, jo envejo, però. Quina enveja, però bona, no? L'enveja sana. Sí, l'enveja sana que diem sempre. Exacte, enveja sana. I posem això pel que et diré. Per què? Perquè si jo tinc una amiga que se'n va a fer un viatge o fa una cosa que m'agrada molt, doncs és normal que senti aquesta enveja sana. Que al final és aquesta mena d'admiració, d'amor a tenir-ho. Però això no és dolent en si mateix. Crec que l'enveja és una cosa.

Quan es diu això d'enveja sana i enveja insana, estic d'acord que existeixen aquests dos tipus d'enveja. I per mi el que les diferencia és verbalitzar-la o no verbalitzar-la. Mira què et dic. Mmm! Tens tota la raó. És a dir, si jo et dic a tu, hòstia, és que Lisenda, és que tu tens una vida que. Quina enveja, eh? Això que fots, quina enveja, m'agrada molt quan fas això, hòstia, que bé que fots l'antena, quins grans programes. T'estic envejant sanament. Si jo això m'ho callo i vaig fotent per darrere, hòstia, és que aquesta tieta.

Llavors ja és una enveja insana. Si la gent ens veiéssim, no? Ens veiéssim, eh? Perquè de vegades tots l'hem cagada, eh? Amb els ulls de la sensatesa, no? Quantes vegades deixaríem de criticar? Perquè és que en el fons la gent que critica diu més de com és ell que no pas de la persona criticada.

I això ens hauríem de tatuar, eh? I a més a més, aquesta cosa de l'abundància, per dir-ho d'alguna manera, jo desitjo l'abundància a tota la gent que m'envolta, els conegui o no els conegui, perquè seríem una societat molt més feliç si a ningú li faltés res.

I després passa una cosa també que és que molta gent, o sigui, quan no agrades algú, potser és més fan teu que algú a qui li agrades, i està més pendent de tu. Que no una persona a qui li agrades, perquè això, recordo una vegada que hi havia una persona. Hi ha gent que t'odio, però no has deixat de seguir-me. Exacte, hi havia una persona que, teòricament, jo poso entre cometes, odiava molt a un comunicador, no diré el nom tampoc, però coi, no parava d'enviar-me coses d'aquest comunicador. Diu, mira què has fet ara, mira. Jo pensava, però, si estàs pendent constantment del que fa aquesta persona, t'agrada, en el fons t'agrada, quina cosa, eh?

El 677-3877-19, Alen, no sé si vols dir alguna cosa del que diuen David. No, ok, hi ha patrons més obsessius. Això també pot ser. Estic obsessionat amb lo dolent. T'he de dir que jo miro molt

Donald Trump i no m'agrada, eh? Potser sóc aquesta. Sí, perquè també hi ha gent que et desperta com una fascinació que no et saps ni explicar. És un altre tema, també, aquest.

Mira, ara em deia el Nil, m'apuntava, té molt a veure amb els comportaments electorals, això que estàs dient. Que moltes vegades envien, envien, envien coses de gent de. No els votaré mai! Però allà estic seguint, no? El que estan fent. A veure què diu, no?

Després hi ha aquell comportament que és el headwatching, no? Que es fa servir molt en el món del futbol, que és observar aquelles persones que no et cauen bé de l'equip contrari. Per exemple, els culers que segueixen molt amb Mourinho. Jo t'enviaria coses de Mourinho, de mira què ha fet aquest, o mira què ha fet l'altre, i viceversa, també. Això ens uneix, també. Mira què ha fet Joan Laporta en el cas dels madridistes.

Perquè Mourinho et pot agradar o no agradar, però és un tio que et desperta com aquesta fascinació. És com que. És que vols veure què diu, vols veure què fa, vols veure amb quina una n'ha sortit, ara.

Encara que sigui per dir.

Però bueno, Mourinho ja en parlarà en altres programes. Avui el te costa. Escolta'm, hi ha molts oients que ens elogien, i no sé si ho fan per enveja o per. És admiració. Feu molt bona feina, empatitzeu molt, i això us fa molt autèntics. Gràcies, Núria, i gràcies, Alba. L'Àngel diu, agradar qui tu no vols també és molt angoixant. I molt difícil de gestionar, també. I per què tinc l'admiració d'una persona que potser no em cau bé, no? Molt bona reflexió.

Això li passava al Fernando Fernández Gómez en aquell vídeo, que diu, jo l'admirava, i diu, a mi m'importa un bledo, és l'admiració. Ai, senyor.

En fi. Avui hem parlat de per què no puc agradar a tothom. Ho hem fet amb l'Helena Puigguitar, la nostra psicòloga de capçalera, col·laboradora de la solució. La podeu trobar a Instagram com a arroba la teva psicòloga. I si encara voleu més Helena, ja ho sabeu, eh? Recupereu el videopodcast tal com ho portes al canal de YouTube de Catalunya Ràdio o al 3CAT. David Balaguer, escolta'm, gràcies. Fins la setmana que ve, estimat. Gràcies a vosaltres. M'ho he passat molt bé, avui. Ai, senyora Puig Guitart, el proper dia parlarem amb la Sílvia Catalán. De parelles. De parelles. Farem allò de. En quin moment hem d'anar a teràpia de parella, eh? Superinteressant, de veritat, eh? Perquè no hi hem d'anar quan la cosa s'està trencant. Aneu una miqueta abans, si us plau, us ho demano. Fran Domènech, ens sentim demà, eh?

Doncs sí, et diré una cosa de la Sofia Mejías, que avui ha hagut el programa. Què ha fet? S'ha fotut un cop. Amb una taula. Sí? S'ha fet un mal a la cama. I no sé si algun dia hauríem de fer un tema d'això. Mira, fem-ho demà. Tornem demà amb en Jordi Mestres,

metge de família i vocal de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària. Parlarem de com hem d'actuar en cas d'accident domèstic. Us deixem amb l'Òscar Fernández, del Catalunya Migdia.