Per què protesten els estudiants a França?

Passen 4 minuts de les 9 del matí, som a París, ja ho sabeu, avui edició especial del Matí de Catalunya Ràdio. El govern francès ja ha anunciat les primeres mesures per calmar aquestes protestes dels estudiants que han sacsejat el país des del començament del curs. S'ha compromès, de fet, a reforçar immediatament la plantilla de professors substituts, que és un dels problemes més denunciats pels manifestants. Ens acompanya a aquesta hora, a banda del Jordi Mir i el Jordi Amat, la Isabel Galí, que és la corresponsal d'aquesta casa a París. Bon dia, Isabel. Bon dia. Com estàs? Anem a posar-hi context una mica tot plegat, perquè aquestes protestes quan comencen?

Comencen amb l'inici de curs, quan els estudiants s'adonen que, per exemple, hi ha assignatures en les quals no hi ha professors assignats, per exemple, i a poc a poc comencen a organitzar-se, sobretot en els instituts de la Mali i de la perifèria catalana, de París, i diuen, bé, doncs, comencem a protestar. És cert que hi ha com una parada durant la visita del papa, hi havia bastanta por per part del govern que això pogués molestar aquesta visita, a la qual s'hi va dedicar molts esforços, però just acaba la visita del papa i reprèn amb força tot aquest moviment.

Diries que és un problema únicament de l'escola, dels instituts, de l'educació, o que va més enllà?

Jo em marco, no tant el problema en si, que el problema hi existeix, jo tinc un fill que està al col·legi, que seria l'ESO, i efectivament la falta de professors és endèmica. Hi ha un 10%, es calcula, un 10% d'hores lectives. Anuals que no es fan per falta de professors substituts. Això vol dir moltes assignatures que no hi són. Molts dies en què el nano ha de tenir vuit hores de classe, n'acaba tenint quatre. Això estem parlant de secundària. Amb el batxillerat també passa i passa sobretot amb un tipus. D'institut. Però jo ho enmarco sobretot la resposta del Govern amb una debilitat clara del Govern Le Corneau, amb un final de cicle macronista que no té rumb, amb una incapacitat d'entendre que és un moviment social i sobretot una incapacitat de veure que són estudiants menors d'edat. Hi ha un 70% de francesos que no entenen com pot ser que el govern hagi enviat les forces antidisturbis més dures del país per intentar calmar aquestes protestes. No és aquesta la manera.

Les imatges que estem veient són fortes, perquè veiem nens, veiem nens com estan protestant, que això també és una cosa que m'agradaria comentar després amb els Jordis, perquè el que veiem aquí, comparat amb les manifestacions a Catalunya, és que aquí els alumnes prenen la força d'aquesta protesta, i això és xocant, perquè veus com són nens o joves molt polititzats i amb un missatge molt clar, molt contundent, de defensa de l'educació. Jo crec que són joves

que s'estan polititzant, perquè molts d'ells, és molt interessant veure com aquest moviment comença a la perifèria, però de seguida es contamina aquí a París, i els batxillers de París el que diuen és, nosaltres no tenim aquests problemes, tenim classes on els lavabos funcionen tots, on hi ha paper de vàter, perquè això passa a vegades, que no n'hi ha, on no tenim problemes de calor o de fred, on sempre tenim professors, i a més en tenim de molt bons, però ens sentim solidaris amb aquests alumnes que són de la perifèria i que en el fons l'únic que tenen en comú és que efectivament estem estudiant el mateix, tenim la mateixa edat, venim d'entorns molt diferents, però nosaltres som solidaris amb aquest alumnat i per això estem protestant també i això és. És un fenomen d'aquesta última setmana, que ha començat aquí a París i que s'està contaminant també a les universitats, perquè ara també són algunes universitats que mai s'havien manifestat, com alguna privada, la catòlica ahir, o la universitat de dret a Sars, que no es manifesten mai, les estudiants de dret.

És la crònica, un dels eslògans que vas veure a les concentracions. Era gent de classe més benestant, que deia, nosaltres no tenim aquestes

necessitats, però. No som sexes, som capaços de veure que hi ha una desigualtat molt evident i que no volem, i jo crec que hi ha un rerefons aquí darrere, no volem que l'extrema dreta ens separi d'aquesta manera. Hi ha uns que no val la pena ser salvats, que són els de l'Avalió, i a nosaltres ens deixen i ens deixen en pau. Una extrema dreta s'ha de dir que té poca força a les ciutats.

Mira, ara ens acompanya també el Diego Noguera, que és estudiant del Centre d'Estudis Catalans a París. Què tal, com estàs? Bon dia. Hola, bon dia. Tu ets italià. No, no, soc francès. Ah, francès, francès. Sí, sí, soc francès. I estudies aquí al Centre d'Estudis Catalans de París? Sí, sí. D'on et ve l'interès per la llengua catalana?

Bueno, vaig estudiar a Itàlia, a Milà, i allà vaig conèixer una noia catalana. Vaja, per amor. Sí, i sí, vaig conèixer la seva cultura, els seus pares, els seus amics, i llavors era ben natural començar a aprendre aquesta llengua. Què estàs estudiant? Enginyeria. Enginyeria especial. Com has viscut tu aquestes protestes que hi ha al carrer aquí? Bé, tinc molta preocupació pel nostre futur, el futur dels joves, perquè és veritat que si no hi ha un nivell d'educació suficient a l'institut, a l'ESO, al batxillerat, com faran aquests joves a la universitat, saps?

Sí. Tu clar, tu com a jove, per exemple, ara mateix quines inquietuds tens? Veus que el país està molt polaritzat, veus que el teu futur, per exemple, també està qüestionat com a generació de joves, eh?

Sí, jo diria que el que em fa por és que hi ha una gran divisió dins del poble però també amb els valors, i els valors completament oposats. I la pujada de l'extrema dreta, sí, és això que a mi em fa més por.

Aquest és un punt interessant, Jordi i Mir, perquè sempre parlem dels joves a Catalunya. Puja l'extrema dreta o el possible votant d'extrema dreta pel que fa als joves per aquest malestar creixent a Catalunya. Que hi ha un ser jove que directament s'identifica amb l'esquerra. Hem vist Melenchón i altres líders de l'esquerra de la França insubmisa com sí que lideren també aquestes protestes, no, Isabel? Per tant, i sí que hi ha un lligam polític cap a l'esquerra amb el que estem veient. Els joves et dirien,

no són ells els que lideren aquest moviment, nosaltres els deixem estar, els deixem que estiguin aquí perquè defensen les nostres polítiques, no volen, diguem, rebutgen d'una manera oberta que el govern, aquest és un argument que el govern ha fet servir moltes vegades, és la França insumissa que està manipulant els joves i els està fent sortir al carrer. No, ells diuen, no, no, aquestes són reivindicacions justes, estem polititzats no específicament amb un partit polític i a l'esquerra en general, quan ens defensen, nosaltres els deixem que estiguin amb nosaltres, no és el contrari. Sí que és cert que hi ha un personatge molt interessant, que és l'alcalde de Sant Dení, Baliba Gayoko, que va rebre només ser escollit moltes missatges racistes, obertament racistes, per part d'alguns intel·lectuals, fins i tot, i que s'ha implicat moltíssim perquè és cert que ell és alcalde d'una ciutat molt complexa amb dificultats i hi ha específicament un institut, el Pol i Loire, on hi va haver aquests bloquejos a l'inici de les protestes i ell va anar a interferir entre la policia i els estudiants i també en les manifestacions s'està posicionant fins i tot físicament, ha posat el seu cos entre els estudiants i la policia i. En certa manera seria ell el líder, no tant Jean-Luc Mélenchon, que està mantenint un perfil una mica separat. Però en tot cas sí que és un moviment que té molt a veure també amb un cert racisme o una exaltació d'aquests francesos, encara que siguin de tercera i quarta generació de l'Avalió, no són els nostres, que és una idea que l'extrema dreta, a poc a poc, està aconseguint introduir i hi ha molts joves francesos que diuen no volem comprar aquest discurs, no estem d'acord i el govern no està fent tot el possible. El govern i, per exemple, la presidenta de la regió d'Ile-de-France, que és una ex candidata dels republicans a les presidencials i que és de la dreta, i que es queixa molt que els joves estan destruint els edificis, que ella paga els edificis, però en canvi no té gaire empatia o no ha fet cap declaració oberta quan hi ha hagut joves ferits que n'hi ha hagut.

Ara abordarem també aquesta clau que deia l'Isabel Galía del racisme amb Lilian Turam, l'exfutbolista que té una fundació contra el racisme aquí a París i ara parlarem amb ell. Però abans vull sentir-vos també, Jordi Amat, Jordi Mir.

Un apunt sobre això que deia, per exemple, la Isabel, quan ens apuntava que el govern no està sabent llegir la mobilització social. Jo crec que aquest és un punt clau i que ho podem connectar amb el que tu, Ricard, plantejaves sobre aquests joves. Si pensem, per exemple, en l'últim procés electoral, el nou front popular que es va organitzar va tenir la capacitat de començar a. A captar l'atenció d'aquests joves i les nostres, diguem, les enquestes que ara tenim de cara a les presidencials, per exemple, situen que a la França entre els 18 i els 24 anys l'opció preferida és aquesta opció, diguem-ho així, de Meritxell i de la França insubmisa. És a dir, que estem. Vivint una socialització de gent jove que està orientant-se en aquesta direcció perquè pensen que representaran millor aquells neguits, aquelles mancances que ells tenen. Dit això, jo crec que les dades més preocupants que es presenta a França és que el nivell de confiança del conjunt de la població francesa en la política, i ho assenyalava l'últim baròmetre de confiança que es fa des de Sciences Po, era terrible la dada que tenia. Estava parlant que només un 22% de la població francesa confia en la política. I això, en una crisi com aquesta, jo crec que ens diu moltes coses, perquè alguns dels missatges que han generat aquests joves. Podem trobar joves que estan molt polititzats i que tenen clarament una idea sobre quina és la seva opció política, això ho hem vist molt aquests dies, però també tenim molts joves que ens diuen que ells no tenen necessàriament simpatia per cap opció política, que estan allà per unes reivindicacions molt concretes i que en el context actual. El que pot acabar passant fàcilment és que s'acabin socialitzant políticament a favor de determinades posicions perquè són les que els donen suport i no són les que envien les forces d'ordre a reprimir-los. Perquè la Isabel també ha apuntat sobre aquesta qüestió i em sembla que és fonamental parar-hi una mica d'esment. Hem vist imatges molt dures i hi ha diferents casos de joves amb greus afectacions sobre la seva salut per les càrregues policials. I jo crec que hauríem de pensar una mica sobre com l'Estat decideix actuar cap a menors d'edat. Estem parlant d'estudiants d'institut, estem parlant de noies i noies de 14, 15, 16. Evidentment que hi ha hagut episodis de violència, evidentment que hi ha hagut incendis i que hi ha hagut aldarulls, però la repressió, la meva impressió és que no ha ajudat gens a tot això, sinó que ha aguditzat el problema.

Jordi? La setmana passada, segur que us en recordeu, Emmanuel Macron estava a Madrid en viatge d'estat. Que era d'alguna manera el seu comiat com a president de la República, i va tenir el sopar de gala al Palacio Real, va fer bastants actes. Jo vaig anar amb un d'aquests actes a la Casa Velázquez, que és una institució que la República Francesa té a Madrid per acollir estudiants i professors, en el qual Macron concedia la Legió d'Honor. A Javier Cercas y Pedro Almodóvar i era l'acte perfecte de la grandeur francesa orgullosos de la cultura un discurs perfecte tothom elegant el president gesticulant com si fos un actor brillantíssim de la comedia i aquest és el el mite amb el qual França s'ha explicat a ella mateixa durant durant dècades i dècades i dècades.

I té un correlat fonamental que és l'institut. Els francesos es fan republicans, Ciutadans de la República, a l'institut públic. El lloc on es construeix igualtat, cultura i la possibilitat de ser uns adults amb una gran formació. Llavors, què passa quan aquesta pota fonamental del mite que la nació construeix sobre ella mateixa falla? És a dir, el que ens explicava la nostra companya, que de sobte un 10% de les classes no es fan. Que de sobte les instal·lacions d'aquell lloc on la República s'encarna, que és l'Institut Públic, són un desastre. I que això passa als barris més pobres i que, per tant, aquells nois veuen la promesa republicana com una promesa fallida, i com deia també l'estudiant amb el que parlaves, una promesa fallida que evidencia que no tenen un bon futur. Doncs passa el que passa, que és una frustració enorme i una necessitat de manifestar, això que deia el Jordi Mir, de la desconfiança amb la política de la manera tradicional que es fa a França, que és també amb la cara B del mite, que és la revolta. Avui llegia la crònica que hi penjava el corresponsal del país a París, el Dani Verdú, que ahir va haver-hi el Daruís a la Bastilla, imagina't a la Bastilla simbòlicament el que representa, i que hi havia una pancarta que deia 1789-1968-2026. Llavors, hi ha aquest mite de la revolta que també ens fascina, que forma part d'aquest mite que ha construït

la república i que la percepció, i a més això em sembla que és el més inquietant, és que no està clar que aquesta revolta sigui útil. I aquesta manca d'utilitat de la protesta és el que allunya la gent de la política i llavors passa el que passa.

Però no sé si és tan un mite o una. És a dir, per exemple, recordo les protestes per les pensions. Isabel, una de les coses que m'impactava és que hi havia gent molt jove ressortint al carrer reclamant que hi haguessin unes pensions més dignes, no? A Espanya o a Catalunya, quan veiem una protesta de pensions, veiem gent gran protestant.

Jo crec que aquí, tot això que deies, Jordi Amat, jo crec que aquí sí que es creu que la revolta és útil. La gent la fa perquè l'han fet tota la vida, l'han fet els seus pares, els seus avis, i ja ens podem remetre al maig del 68, i sempre hi ha algun tipus de respostes a la llarga en aquestes revoltes. El problema específic d'aquesta revolta és que el govern ha estat incapaç no només de llegir-la, sinó de respondre-hi d'una manera, lògica i coherent. I per això parlava jo de final de cicle, perquè el que demostra, ahir parlava amb un sociòleg que em feia una correlació molt senzilla. Hi ha un volum molt elevat de policies que són votants d'extrema dreta. Si se'ls diu conteniu-vos, però ells no es contenen i després ells continuen i no passa res, continuaran. I què està passant amb tot això? Qui surt beneficiat perquè no s'enmulla políticament? L'extrema dreta. Qui en surt més perjudicat políticament? Un govern que està absolutament a la deriva, un centre que va pujar al poder, un centre dreta diríem, dient que les dretes i les esquerres no existeixen, hi ha un centre, hi ha una sola veritat que està al centre. Ara es veu que no, hi ha polítiques que estan sobre el carrer i que tenen molt a veure amb polítiques de dretes o d'esquerres. Si posar diners a l'educació és una política d'esquerres, posar-la a l'exèrcit probablement és una política més de dretes. Això és el que s'està reclamant també de cara a unes presidencials que seran molt interessants i d'un país que està gairebé dividit en tres parts iguals i serà bonic i complicat veure com acabarà tot plegat.

Ens acompanya un altre estudiant, que és el Jean-Florentin Liabeuf, que és estudiant del Màster d'Hispàniques de la Universitat de la Sorbonne. Què tal? Bon dia. Bon dia. I gràcies també per acompanyar-nos. Tu ahir vas ser a la Bastilla.

Sí. I com va anar? Va anar bé perquè vaig

sortir just abans de les ataques de les polícies. Llavors, tot bé per mi. Per què protestàveu? Per protegir els estudiants del secundari, perquè tot vaig iniciar amb ells i elles. Llavors, ara estic estudiant a la universitat, però els problemes que ells criden. Criden, sí, sí, protesten. En els carrers són problemes que ja existien fa anys quan jo també estudava en el secundari. Veus, aquest és un punt interessant

el que dèiem, és a dir, no t'afecta directament però sents que ho has de protegir, que has de sortir al carrer.

Sí, i també és important que els estudiants de les universitats acompanyen els liceus perquè. Estas cosas pasan también en la universidad. Tengo un ejemplo, porque tienen estudiantes del secundario que dicen que en sus edificios tienen agua, infiltración de agua, y también en las urbanas tienen. Existen infiltraciones de agua en el edificio histórico. Ayer he hablado con una amiga que me dijo que. Ara encara tinc aquestes infiltracions d'aigua en unes aules de la Sorbonne. Llavors, si aquí tenen aquestes coses que passen en la Universitat de la Sorbonne, segurament existeixen les mesmes coses en els edificis de les zones populares i en les campanes.

Quina diferència, Jordi i Mir, com veiem les protestes en Educació Catalunya, que veiem també professors, però alumnes amb aquesta implicació, jo no ho veig.

Sí, justament ahir una de les notícies que apareixia era d'un institut que es queixaven, d'un centre escolar que es queixaven aquí a Catalunya de no poder tenir les colònies i plantejar com la dinàmica de les mobilitzacions que estaven a Catalunya els perjudica, no? En canvi, a França, una de les qüestions que jo crec que té molt a veure amb el que la Isabel plantejava abans, aquest coneixement que mobilitzar-se serveix, ha generat una dinàmica diferent, que és que el professorat dels liceus, el professorat dels centres, ha donat suport. O ha volgut acompanyar, a vegades no necessàriament compartint totes les reivindicacions, però ja ha volgut ser, hi ha hagut el suport, per exemple, també de la gent de les universitats, però també s'hi han ajuntat altres sectors, per exemple, la gent de la Confederació Pagesa en diferents zones de França ja ha participat, perquè tenen molt clar el que juga en l'educació. Hi ha dos elements de l'educació que no sé si tenim molt presents des de la dinàmica catalana, diguem-ho així, Un test que en l'educació francesa, en diferents moments del col·legi, el llicè, hi ha diferents exàmens que tenen una certa rellevància. A França hi ha el brevet, després tenim el bac, que seria el més semblant al bac al que són les proves d'accés a la universitat, però que es fan en dos anys diferents. En alguns casos, llavors, tots aquests cursos en què t'has de preparar per a exàmens, l'absència del professorat, diguem, que suplent els reemplaçants, que quan et fa el professorat és com molt important, perquè hi ha una certa tensió de. Jo crec que el Jordi Amal, no sé si té present aquesta imatge, però, per exemple, tu arribes a França a l'inici del curs i a totes les llibreries i als centres comercials et trobes piles dels llibres que llegien al BAC. I això també té molt a veure amb el debat sobre les lectures que tenim aquí, però piles enormes dels clàssics francesos, des de "Tiens de la voler-ci" i el discurs sobre la servitud voluntària, que està molt present, per exemple, en les mobilitzacions actuals per dir no al poder i com revoltar-te, fins a qualsevol de les obres que formen part del seu programa. Jo crec que això ho hem de tenir molt clar a l'entendre. Que tenim uns estudiants que s'estan mobilitzant per tenir una millor educació.

Sí, sí. És que això és clau. Tu què voldries tenir? Tu, Janel, parlaves del teu fill. Has notat la diferència entre estudiar. Fill, no? Fill, sí, sí. Entre estudiar. És personal, però portem-ho cap al terreny polític. Entre estudiar a Catalunya i aquí, hi ha hagut un xoc, una dificultat, també, per adaptar-se a tota aquesta nova manera d'entendre la cultura? Sí.

Bé, crec que és una mica trampós la meva experiència perquè ell va acabar la primària allà i ha fet aquí la secundària a l'ESO, diguem, i llavors hi ha un canvi de cicle, molt clar. Sí que el que veig és que se'ls exigeix molt i que estan, ell ja està en aquest any del brevet, que seria estar en un tercer d'ESO i té un examen final que tot i que a ell no li servirà perquè segurament l'any que ve ja tornarà, A Catalunya, doncs, estàia nerviós des del principi de curs i quan falta algun professor, efectivament, doncs, li sap greu. Ell, per sort, està en un col·legi que no hi ha institut de batxillerat i, per tant, aquests dies està tenint classe. Dic sort perquè, en vistes de com està actuant la policia, qualsevol pare o mare francès que veu el que està passant, li preocupen els seus fills i per això els pares s'han implicat. I, en aquest sentit, doncs, Tanco una mica el parèntesi. El sistema francès és molt exigent i pressiona moltíssim en els nois i les noies. Quan veus com ells estan depressionats, s'autopressionen entre ells perquè des del principi de curs els diuen que és molt important la nota que treguis per allò que vulguis estudiar o primer per saber a quin institut vols anar. I els instituts també es classifiquen ja en aquesta edat en diferents nivells. Si tens més bona nota vas a millors instituts, si en tens no tan bona vas a un altre tipus d'instituts. I després tres anys més abans d'arribar a la universitat amb aquest sistema de distribuir-te a les universitats que se n'estan queixant molt els universitaris, diuen que és molt injust i una de les reivindicacions que van plantejar sobre la taula ahir és volem més places universitàries perquè aquest any hi ha hagut més de 100.000 estudiants que s'han quedat fora de la universitat tot i haver fet el bac. I això és un element molt important i són, curiosament, sempre estudiants els més desafavorits, que són els que estan en les zones més complicades de França.

Afegim a la conversa l'Aura Bertran, que fa estona que ens està escoltant. Laura, què tal? Bon dia, com estàs? Bon dia, molt bé. És la delegada del 3Cat Info a Perpinyà. A la Catalunya Nord, Laura, les protestes també són tan massives com les que veiem a París?

Tant massives no, només que sigui per demografia. Aquí s'ha anat contagiant, som molt lluny de la capital, i es van afegir els liceans a la manifestació social del 29 de setembre. Va sorprendre a tothom de veure 150 joves afegir-se a aquesta protesta convocada pels sindicats. I després, a poc a poc, ja van fer les seves pròpies manifestacions, a finals de la setmana passada, També amb algun alderull al final de tensions. Hi ha hagut la gran jornada del dimarts a tot França, però hi va haver realment aquesta unitat entre els joves, els universitaris, els sindicats, també jubilats, pares d'alumnes, la federació de pares d'alumnes que va convocar per ajuntar-s'hi. No es va passar cap incident, tot va anar molt bé, més de 2.000 persones pel carrer, realment es notava la diferència. I en canvi és després que hi va haver algun aldarrull amb algun grupet també, els veus vestits de negre, amb la cara tapada en general i corrents a tot arreu, jugant una mica al gat i a rat amb la policia. Hi ha ben bé aquesta diferència entre els que venen a reivindicar i a manifestar-se i els altres, els que venen a. També els podríem veure quan el PSG guanya la Copa d'Europa. Hi ha aquesta figura també a l'estat francès que fa que. És això que explica el desplegament de forces de l'ordre, però que no explica tota la repressió que estan patint, evidentment.

Aquesta denúncia de falta de recursos de l'escola, per exemple, Laura, tu dius que tu recordes des que estudiaves ja de petita.

Sí, sí, de petita, a l'edat de l'institut, això, adolescent, cada any, al setembre, octubre, hi ha algun dia de mobilització i a Perpinyà sempre hi ha els de hi ha quatre liceus públics principals, diguéssim, l'Ursa i Clobaner eren en general els primers que convocaven, venien a buscar-nos, jo era al Liceu Aragó, i després marxaven cap a Mallol, era tot un recorregut, però durava. Dos o tres jornades i després ja tothom tornava a l'aula, com que no hi havia molta més repercussió ni mediàtica ni d'incidència, però recordo realment que cada any hi havia alguna jornada de manifestació, de mobilització, en general amb una llei que sortia i que anaves en contra i agafaven el relleu els universitaris, però. Sempre ha anat amb la història. Heu parlat de la Revolució Francesa com a dates, també del maig 68, que és evidentment una data que tots tenim al cap, però jo hi voldria afegir, en aquest còctel que veiem ara, també les banlieues del 2006, les revoltes dels afores de de París, que es poden, a nivell de desigualtat d'oportunitats, i la descoordinació, podríem dir, de les armilles grogues, és a dir, que no volen jerarquia, som nosaltres que decidim de quina manera volem protestar, de quina manera, quins lemes volem agafar, i doncs que no hi ha ningú que pot intentar recuperar o de dir, ara continuem, ara parem, cada un decideix. Jo hi posaria aquestes també.

Sí, sí, perquè aquests elements, diguéssim, o ingredients en aquest caldo que estem explicant. Clar, aquí hi ha concentracions que poden acabar derivant en una protesta més àmplia, perquè estem en una situació molt tensa, també a França, augment de preus, la inflació que afecta també a Catalunya i a Espanya. Un primer ministre que ja ha anunciat retallades de 54.000 milions en el pressupost, que això té un efecte molt directe a la vida dels ciutadans i en un estat com l'estat francès. Per tant, no sé si Isabel creus que això es pot arribar a convertir en una reprotesta molt més global de la que estem veient.

No es pot descartar i jo crec que de fet el Govern està fet tot el possible per intentar apaivagar aquesta dels estudiants i sobretot la reunió que va tenir Emmanuel Macron amb el seu primer ministre i els ministres de l'Interior i d'Educació dimarts al vespre és per dir no vull veure més menors sense ull, sense mà, sense boca per culpa d'una actuació policial perquè només ens falta això. És cert que França viu un moment econòmic molt complex. Queden sis mesos, al Macron li queden sis mesos i ell evidentment voldria tenir un final diferent del que està tenint ara. Econòmicament serà un desastre, això no es resol en sis mesos, segur. Però el que està demostrant el Govern és que està dedicant els diners d'aquest pressupost de retallades, que jo crec que els franceses ja ho entenen, que tenen un deute molt elevat i que potser hi han d'haver retallades, però tot s'està dedicant o s'estan fent grans anuncis de reforç amb defensa i amb seguretat i en canvi amb l'educació el que està passant és més aviat, perquè hi ha una mica de trampetes amb les xifres, és que s'està reduint i s'estan traient places de professors i la sanitat a tres quarts del mateix, que serà un any calent, és molt probable.

Clar, en aquests set mesos que falten per a les eleccions presidencials, no sé, també Laura, en el cas de Perpinyà, que és un feu també de Le Pen, de l'extrema dreta, si notes que hi ha algun tipus de moviment, és a dir, si cap a l'esquerra de Mélenchon, cap a aquesta França insubmisa, també hi ha algun tipus de moviment o la gent encara confia en les solucions màgiques de Marine Le Pen? Bé, és que és bipolarització,

però sobre els extrems, és a dir, els que surten al carrer són els que són més aviat a l'esquerra i contra la idea mateixa de l'extrema dreta, i els que protesten, que diuen. Que fan, que tornen cap a casa, que tot són banderes palestines i que van a trencar coses, són els que tendeixen cap a la dreta, l'extrema dreta. És que realment abans hi havia la bipolarització, podríem dir, del Partit Socialista i l'UDF, que ara seria Les Républicains, i ara és la bipolarització, però dels dos extrems, això crea realment. Un conflicte que entre ells no se suporten, hi ha odi.

Sí, sí, és que aquí és cap on, ho porto cap a Catalunya o cap a Espanya, si voleu, Jordi Amat, Jordi Mir, és cap on anem, és a dir, hi ha un intent també a Espanya de polaritzar molt el vot a les eleccions que venen perquè la gent entengui que això va d'alguna cosa o l'altra.

Sí, aquesta és la dinàmica en la qual estem fa anys, amb una diferència significativa per ara a Espanya, que és que els partits tradicionals de l'un i l'altre bloc segueixen sent majoritaris. I que l'alternança no és vista com una agonia entre dos extrems. Els dos extrems formen part de l'alternança, però els partits centrals aquí segueixen sent el partit socialista, que a França està com està, i la dreta tradicional a França que encara segurament està pitjor. Jo crec que hi ha una cosa que comentava la Isabel que té a veure amb la situació econòmica del país i de l'Estat. França té enormes problemes i a la vegada té la necessitat, com ens repeteixen dia sí dia també, d'haver d'augmentar la despesa militar i haver-hi també la significació de postular-se com la força nuclear de referència de la Unió Europea. I a la vegada els estudiants, si no ho he llegit malament, reclamen que hi hagi una inversió pública de 10.000 milions d'euros. En un context en el que, donat el dèficit que té l'Estat, es veu obligat a fer unes retallades considerables. Llavors, jo no sé si el cercle es pot quadrar. Perquè és que no hi ha diners per tot, i llavors arriba un moment que el benestar s'enrecent i els que ho sofreixen són els que s'estan formant i que veuen que ho tindran molt complicat. I diria que aquesta sensació de crisi que aquí la tenim, l'hem tinguda aquestes setmanes, s'ha visualitzat aquestes setmanes amb més dramatisme en l'assumpte de la vivenda, no sé fins a quin punt, Isabel, veus que la crisi és més existencial allà que aquí.

La crisi és existencial perquè aquí hi ha un estat del benestar molt anclat al qual la gent hi està acostumada i no hi vol renunciar. L'exemple de la vivenda és claríssim. La vivenda social a París és molt més elevada que la que hi ha a Barcelona i aquí els problemes de vivenda, que hi són, no són ni molt menys tan greus com els nostres, perquè hi ha hagut polítiques clares de protecció als llogaters, de protecció I tot i això, els estudiants tenen problemes per trobar. Aquí en tinc dos al costat que em van fent, sí, sí. Tenen problemes per trobar un habitatge al costat de la Sorbona, evidentment. I aquest estat del benestar francès, que evidentment costa uns diners, cada vegada és menys estat del benestar, hi haurà més problemes i les retallades molt probablement aniran per aquí. També hi ha un gran debat amb el tema de les pensions, que continua sobre la taula, però és cert que hi ha tota una generació de jubilats que tenen unes jubilacions generoses i que en canvi hi ha tota una generació de joves que veuen que potser els seus pares o avis no viuen malament però ells no viuran com estan vivint o com van viure els seus pares i avis. I aquesta sensació de desesperació dels joves també s'afegeix amb aquestes coses més petitones de que si de tres lavabos només en funciona un. Dic petitones entre cometes perquè també és important. Una de les coses que reclamen els estudiants és per què no se'ns pot tractar amb una mica més de dignitat? Per què no hem de poder tenir professors? Que és una cosa tan important. Ens passeu el dia dient-vos que és molt important que estudiem perquè és la manera de pujar socialment i després resulta que els professors no venen. No són tontos, estan polititzats i volen reclamar i dir-li la seva.

Insistim en això, que al final estan tocant una pota clau per entendre l'estat del benestar a França, que és l'educació, que aquí això sí que és sagrat.

Sí, sí, és sagrat i de la mateixa manera, com ho explicava l'Isabel, el fet de tenir un professor absent ja hi ha tensions perquè d'entrada hi ha una bossa, normalment hi ha d'haver una bossa de professors que estan esperant de fer substitucions, però davant de la crisi de, no sé, del nombre de professors que hi ha disponibles, perquè cada vegada sembla que aquesta feina té menys atracció pels estudiants, ja van anar a buscar en aquesta bossa de professors que teòricament són aquí només per substituir. Doncs al moment de substituir, evidentment, no els tens. Si el Barça només tingués 11 jugadors i no en tingués cap a la banqueta, doncs quan un es lesiona, o està només cansat, ningú pot sortir. Doncs realment és un dels elements que fa que. Això no es pot canviar d'avui per demà. No tens professors que poden aparèixer com volets. Pots canviar la manera d'accés a la professió. Pots anar augmentant una mica el salari si trobes. El finançament, però de cop i volta no pots tenir 10.000 professors formats i amb capacitat de trobar-se davant de classes que, això encara aquest matí no ho hem dit, però 35 alumnes perfectament, i cada vegada amb més inclusió, això sí que ha canviat, abans comparava amb la meva època, no hi havia tants alumnes diagnosticats, amb TDAH i que necessitaven un acompanyament específic i gent que els acompanya també a l'aula, professors que no saben com reaccionar davant d'aquesta situació i que no volen perjudicar els 32 altres per dos o tres que necessiten aquesta atenció particular.

De seguida també escoltarem la veu de Lilian Turam, que té una fundació contra el racisme. El racisme és un element també molt important per entendre el que està passant a França, però abans, per anar tancant també aquestes intervencions del Jan Florentin, que ens acompanya, i també el Diego Noguera, que són estudiants, he vist que parlàveu un català fantàstic. Volia preguntar-vos també pel fet de, clar, un estat com el francès, que la cultura francesa és tan important, la llengua francesa és tan important, No sé si us sentiu compresos pels vostres col·legues, els vostres amics, quan dieu, vull aprendre català.

Diego? No, clar que no. No, perquè la França és un país molt centralitzat, no? I les cultures regionals, com, no sé, la Bretanya francesa, Alsàcia, a Perpinyà, la Catalunya del Nord. Sí, les llengües van ser matades des de fa molt de temps. Fa molts anys, sí. Fa molts anys. I ja és molt difícil fer-la viure encara. Sí, sí, no ens entenem.

En el cas del Jan Florent, t'he de felicitar perquè el curs passat vas guanyar el concurs Premis Ferran Miquel Beneixes i Pallarès en la categoria A per a estudiants de la xarxa Llull, fora dels països catalans. Per tant, veig que no només estudies el català sinó que el practiques i a més a més crees coses culturals. Per tant, això és un benefici també per a la cultura catalana i per a tots nosaltres.

Sí, he rebut un correu en el meu Gmail. Des de petit m'agrada escriure, sobretot poesia. Llavors vaig pensar en el subjecte i vaig voler escriure un poema per participar. Figueres d'aigua mel, de què va això? El títol és Figueres, com a referència a la ciutat de naixement de Dalí, perquè vaig inspirar-me en la relació entre Federico García Lorca i Salvador Dalí. Sí? I de què va? De què parla? Tinc el poema. Ah, o vols llegir? Puc llegir, sí. Venga. Figueres es com llegir un vell romancer i respirarlo amb la seva anima, cabuzar-se en la mar de vida i somniar amb una bufada, que en una platja catalana aquesta cobla fou nascuda, cobla d'amor que va apareixer dins de postals secretes, com unes fotos poétiques filigranen passions dolces en pintures surrealistes per emocions fugitives. I fugint amb el foraster dins de paisages irisats i admirants cloquis encantats, dels seus desitjos tan callats, els cossos aproximen junts, enunits per ars nous amants, units nu en fusta de figuer que no hi havia vist un peto, fer tarongar la fusió d'un soseis en combustió que canten una afecció lloré de tota aflicció.

Uau, escolta'm, aquest és el poema de Joan Florentín Liabeuf, que avui també ens ha acompanyat juntament amb el Diego Noguera. Moltíssimes gràcies per acompanyar-nos i gràcies també a Isabel Galí. Bona feina a tots aquests. Aquesta setmana es descansa una mica de tant en tant, també, que no està malament. A veure. I gràcies també a Laura Bertran. Una abraçada, Laura. Una abraçada.