Pilarín Bayés i Roser Capdevila: "Som intel·lectuals de fer feines"

El Matí de Catalunya Ràdio. Ricard Tostrell.

Ja és tradició el Matí de Catalunya Ràdio i ens agrada fer-ho perquè vol dir que celebrem la vida i l'entusiasme. Pilar Inbaies, bon dia. Molt bon dia. I Roser Capdevila, bon dia. Bon dia. Com esteu? Bé. Encantades d'estar aquí. Ens agrada molt que ens visiteu de tant en tant. De fet, teniu paraula, perquè vau dir que ho faríeu i ho feu.

Sí, ho farem. Sempre que vulguis. O si ens convides. Clar, jo us convidaré de tant en tant. A vosaltres ens convides.

Avui, de fet, avui us hem convidat perquè és el Dia Internacional de les Persones Grans.

Ah. I ens veus com un. Oh, és el que som, Roser! Sí, és el que som. No t'agrada, Roser, no t'agrada. No t'agrada que et diguin persona gran. No, no, sí, sí, sí. Sí, m'és igual. Jo tinc 87 anys. I no sóc una nena, eh? Jo sóc una persona gran. O saps què? M'agrada més una altra cosa. Què? Una gran persona. Més que una persona gran. També, també. Clar, es pot ser persona gran i ser gran persona, no? És canviar-ho, no? Canviar el sentit de les paraules.

Però hi ha hagut algun moment a la vostra vida que això de fer-se gran us ha molestat?

A mi no. No. Perquè, escolta'm, si no et mors et fas gran, no? No té volta de full, esclar. I bé, fins ara, ara vaig una mica més amb vestor, però fins ara feia el mateix que feia quan era jove, quasi, quasi.

Però si tens aquest estiu banyant-te a la piscina i em sembla que a la platja també, no?

És que a l'aigua ets lleuger, eh? Sí, a l'aigua. A l'aigua, això ho deia l'Aurora Díaz Playa, que pesava 120 quilos, i deia, a l'aigua soc lleugera. Sí.

Una boia, una boia. Sí, clar, l'aigua tot flota més,

diguéssim, tot és més lleuger. Avui celebrem aquest Dia Internacional de les Persones Grans des de l'any 90, de fet, per iniciativa de l'Assemblea General de les Nacions Unides, i explicaven llavors que l'objectiu era garantir el benestar de les persones grans i promoure una societat que es pugui beneficiar dels seus coneixements i experiències. Vosaltres creieu que la vida s'us escolta prou?

A veure, nosaltres A veure, jo parlo per mi, però em sembla que també per la Pilarín, que parlem. Som persones grans, però hem tingut molta sort. Molta. Perquè hi ha moltes persones grans que estan soles, que no tenen casa ni per viure, que els treuen de les cases on viuen 70 anys, i aquest. Aquesta faceta de la gent gran, que n'hi ha molts, és molt trista. Això és veritat, eh?

Nosaltres hem tingut una sort molt gran, que els dibuixants joves ens han tractat. També, ens han tractat com unes àvies. Amb respecte. Sí, i no ens han apretat perquè marxem, que no. Però, en canvi, és veritat que hi ha molta gent que tenen la família lluny o que estan tan enfeinats que no els fan gaire cas i tenen solitud. Jo penso que la solitud és de les coses més tristes que hi ha, i ho hem d'evitar-ho respecte als amics que tenim en aquestes circumstàncies. No, nosaltres això no ho patim. No, no. Aquests dies hem parlat molt de la

Mari Carmen, que és aquesta dona de 87 anys desnonada pel seu pis de lloguer a Madrid. Què en penseu d'un cas com aquest?

És que, bueno, és que és una vergonya. És una vergonya tan gran. Bueno, em sembla que avui al Congrés parlaven del tema, no?

Demà votaran. Demà votaran. Els de tots aquells que presenten.

A veure si. Li tornen la casa. Però aquesta senyora ha sigut tan visible, perquè és clar, estava amb la cadira de rodes i tot, però una mica més, no tant cridaner, n'hi ha en quantitat. Ah, sí, clar. Que. Esclar, ella ho va dir, si serveix perquè això faci que mirin a tots els grans que tenen aquest problema, estarà bé, perquè no s'arregla. A aquesta senyora li ha tocat la rifa, li tornen al pis, no passa res. Això no arregla el problema de fons, no?

Això no arregla el problema. Cap, imagina't arribar. Clar, aquesta senyora té 87 anys, és a dir, l'edat de la Roser i dos anys menys que tu, no, Pilarín?

Sí, pràcticament. Jo li faig una broma que soc més jove, però ja veus. Sí, home, però ets més jove,

objectivament ets més jove. Sí, sí, sí.

Dos anys, aquesta edat, som molt incontants.

Per vosaltres com d'important és casa vostra? És una casa que segurament fa molts anys que hi viviu també, no? Que heu fet vostra, no?

Mira, des que em vaig casar visc al mateix lloc però és nostra per sort no és de lloguer perquè això ho pateixen els de lloguer. I per sort, mira, a nosaltres fa quasi 60 anys.

Jo més de 60 anys, i vaig sense llums, perquè sé tant els topaus, i ja no hi quedo, perquè tot ha anat entrant, la gent que canvia de casa, fa endreça i llença coses, però jo no en sé res, des de fa 60 anys.

Deu haver anat fent dibuixos i coses, no? Sí. Sí. I tot això hi cap a casa? No, justet, justet. Però no llences res tampoc, no?

Bueno, jo sóc de llençar. I el Joan s'enfada molt. Perquè diu, no, no llences. I mira la paperera. Hi ha coses que les rescata. Dibuixats de res. Però bé, la veritat és que. Té més seny que tu. Sí, clar, s'ha de guardar això. Mira, jo ara estic molt malament de la vista, i veig molt malament, i dibuixo cada dia el meu diari. El que m'ha passat ho dibuixo. I jo penso que dibuixo d'inèrcia, no perquè hi vegi, sinó perquè ho tinc aquí i la mà ja ho vegeix. Perquè, home, no faig els dibuixos que feia. És espectacular, per això. Aquest diari és una meravella. Bueno, aquest diari està bé perquè almenys cada dia dibuixo una mica. El cap em fa dibuixar. Cap, és un dietari que escrius

cada dia alguna cosa que et passa. Cada dia, sí. I des de fa molts anys, a més a més.

Sí. Ara estic en el diari 79, que l'estic acabant, i començaré el 80. Ja el tinc preparat. I tota la prestatgeria és tiqui-tiqui-tiqui-tiqui dels diaris, els diaris. Això té un doble llegat,

una és per la teva família, perquè allà també hi poses coses íntimes que et passen, però una altra també per Catalunya, perquè al final la vostra vida, i a més en dibuix, serà patrimoni, i és patrimoni de tots.

I tant! Ara hi ha a TV3, els divendres, a la tarda, el programa del R7, fan a la selva, hi ha un moment que diuen a veure quin dibuix ens ha enviat la Roser. Jo els he enviat un dibuix o una historieta o. Bueno, vaig començar aquest mes. Però el primer, per exemple, era un dibuix de l'eclipsi. El sol estira la lluna de la mà, l'estira. Vine cap aquí, lluneta meva. I la lluna li diu, no em toquis, que estàs calent, que ets un calent, amb cremes. I llavors el sol, ai, mira, fent la coqueta tants anys, i ara fas l'estreta. I llavors la lluna li diu. Et lavaré mossegades fins que sigui tan gran com tu. I llavors comença a mossegar. I queda la Lluna tan gran com el Sol. Quina fantasia. I això va ser la primera que vam passar. La segona era del tram.

L'última vegada que vau venir vau dir unes quantes del tram que va quedar. Però segueix allà, eh? Veig que no ha complert amb el vostre propòsit d'acabar amb la seva presència. No es pot, no es pot.

I vaig fent cada divendres i demà hi vaig. Perquè jo no hi vaig, envio els dibuixos. I així també queda constància del que vas dibuixant. Hi ha un noi que es diu Nil, és periodista, i els comenta. Fantàstic, estic molt contenta amb el Nil. Però he fet el del Trump i després he fet el de la intel·ligència artificial, de la manera que jo ho veig. I ara, demà, demà serà molt divertit.

Això és una cosa que t'ocupa el cap, no?

Sí, és un gènere periodístic nou. Absolutament.

Això és un gènere periodístic que heu inventat. És que jo tinc un rotllo de sis metres explicant els secrets del meu rebesavi. I llavors jo dic, aquest segrest que va tenir molta ressonància en aquell moment, després la gent se n'oblida. Jo vull que quedi, perquè a més el meu rebeçavi era un home molt curiós. Bernat Capdevila, tenia 23 fills. Jo descendeixo d'un d'aquests 23. Ves a saber de quin. N'hi ha un que jo l'he dibuixat guanyo. I potser, com que jo he quedat ara guanya, penso que m'ha tocat aquest.

Que nosaltres hem dibuixat també per entretenir, simplement, però també per deixar constància del món que esteu, no, Pilarín?

Sí, d'alguna manera, un llibre és una cosa que es conserva. Un cuiner és molt bon cuiner, però al cap d'una estona ja tens gana, altra vegada. En canvi, un llibre. Sempre es conserva.

Fa l'última vegada que vau venir aquí en aquest programa, vau explicar que faríeu una exposició a Vic sobre els inicis de les vostres carreres. I sembla que serà aviat, això, no? Ara hem trobat l'alcalde.

El 24, el 23, el 24 i el 25 d'octubre. I vol ser obert a tots els il·lustradors de Catalunya, principalment els que comencen. A les noves generacions, directament. Sí, hi ha 80 que es posen, no? Sí, hi haurà 80 que es posen. La Roser i jo som padrines, perquè som padrines, però va molt dirigit a la gent que comença a les seves possibilitats d'exposar, de connectar amb editors, tot el que convingui. Sí. També hi haurà en Cesc, el notaire, no? Bueno, això serà en dues exposicions. A més a més, eh? És la gran trobada de la literatura infantil i juvenil. Però, a més a més, per l'any 27, preparem una gran exposició, Roser, Cesc, Pilarín. Hi haurà un petit tastet. D'això, però hi haurà una exposició de 80 expositors joves. És on voleu posar l'accent, diguéssim, a les noves generacions. A Vic en saben molt de fer fires, eh? Des que fem el Mercat del Ramp, fem la Fira de la Música, la Mitja Val, doncs ara també volen iniciar aquesta fira dedicada a la literatura infantil i juvenil.

I dic ara, com deies, el 27, la tarda del 27, de fet, hi haurà aquesta gran exposició sobre les vostres trajectòries.

Sí, amb el fill d'en Cesc, en Cesc per mala sort, però la Roser havia col·laborat molt amb ell i ell era amic meu també. Ens fa molta il·lusió ser tots tres, això que deies, testimonis d'un moment. Perquè ara teniu la sensació d'estar jubilades? Perquè no pareu. Tu tampoc pares,

Pilarín, tu ho vas fent. Jo no m'he jubilat del tot. No, la Pilarín treballa molt, eh? Jo pel problema de la vista. Però la Pilarín treballa, però és que és increïble. Va fer pels xinos uns dibuixos que feien dos i mig per dos i mig. Sí. I ella geguda damunt perquè no s'hi arriba amb un gust treballar

grans superfícies és molt bonic i fins quan?

hi ha un moment que creieu que no podreu seguir treballant? la Roser parla de la vista, per exemple és un element molt clar però sempre segueixes dibuixant jo

no m'hi guanyo la vida per dir-ho d'alguna manera és perquè ja és millonària sí, no.

Què més voldria? Però el dibuixant fins

Què més voldria? Però el dibuixant fins a l'últim moment deu dibuixar.

És la vostra expressió al final, no? Sí, mentre pots. Jo voldria, m'agradaria que algú m'avisés quan ja no et surt bé. De fer això que ha fet la Roser, que està molt bé. Dibuixar per tu, llavors. Això és molt intel·ligent. Però. No ho has fet mai, tu, Pilarín? No ho has fet mai? De dibuixar per tu només. No, no ho fem mai. Sempre pels altres. No ho fem mai. L'Albert Gené diu que som intel·lectuals de fer feines, nosaltres. Perquè ara ens vam fer un llibre, ara ens vam fer la portada d'un folletó, ara ens vam fer un mural, i som de fer feines. I sempre he anat fent feina, i ho he anat fent, que Roser deu haver passat. Pel gust de fer-ho, tu ara t'ho permets. Sí. T'ho permets. Però jo encara no m'ho puc permetre. D'aquí un any o dos, quan sigui com a Roser, ho faré, t'ho diré.

Quan veieu els vostres nets o amics dels nets, que ara tenen la joventut en general, diuen que no s'implica tant en la feina, que el valor de la feina l'han sabut posar una mica més equilibrada a la seva vida i que donen prioritat a altres coses. Vosaltres això com ho veieu? Perquè vosaltres la feina, el treball, us ha estructurat tota la vida.

Sí, ha sigut com respirar. Jo sempre dic, per mi dibuixar és respirar. Perquè he disfrutat. No és una feina. Oh, i ara he de treballar. No. Ha sigut la vostra vida. Ha sigut la nostra vida. I ara vaig a dibuixar i és com respirar. Oi que sí?

Jo per mi és el més divertit que hi ha. Em vaig trencar el braç i no podia dibuixar i se'm va abongar tan aviat. Però fan bé la gent de buscar un temps. Per si mateixos, no? Per ells mateixos, per fer el que de veritat els agrada. En Pepe, nosaltres, Josep, perquè em sento una mica obsessiva, que això ja passa quan tens una afició o una dedicació tan marcada, però jo no ho aconsellaria al general de la gent. Perquè us heu perdut moltes coses, vols dir? Bueno, sí, en realitat sí, perquè, esclar, hi ha tantes coses, eh? Anar d'excursió, anar al teatre, anar a molts llocs, també està bé, ja hi anem a vegades, però la majoria de les hores allà enganxats.

És que jo no he dibuixat tant com ella, eh? Ha sigut diferent. Jo he treballat molt, però. Sobretot quan estava cromosoma, que feia els dibuixos animats de les tres bessones, i després a casa feia els contes que em demanaven de França, del Japó, i hi havia dies que a la nit. Però això va ser una època. Però jo no he treballat tant com tu. Sí, Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do.

Jo crec que sí, Roser, però. Vip en caire. Bueno, treballar o treballat Sí, però saps què? Hem disfrutat Sí, jo per mi això que et dic quan no podia dibuixar patia perquè m'ho passo bé Sí.

I quan mireu aquesta nova generació, la veieu amb optimisme? El futur que li espera? Que parles dels il·lustradors? No, parlo de la gent jove, dels vostres nets.

Jo pateixo molt perquè ho veig molt malament. Perquè jo tinc set nets que tots són nois i estan en la edat de. Un ja s'ha casat, l'altre ha sigut pare, per això soc besàvia, i hi ha el tema dels pisos. I de la vivenda, el mateix. De la vivenda. Ara el més gran està pendent que li diguin d'un piset que ha trobat i no sap, saps? I està patint molt. Perquè és la gran que no té fills i necessiten un pis per poder tenir fills, perquè viuen en un pis tan petit que no. No hi ha espai. No hi cap un altre no hi cap tot el que requereix un nen el cotxet, el llitet la banyera tot allò però sempre

hi ha hagut dificultats per què dius que en aquesta generació d'ara el futur el tenen més fosc què hi veus?

jo veig això el de la vivenda per mi és el més important sense vivenda no hi ha felicitat. Si no tens el lloc on anar a viure, i que t'hi sentis bé, i que et sentis bé amb la parella, o que sigui. Anar sol, encara que sigui, ja la trobaràs, la parella.

Això que diuen que aquesta generació viurà pitjor que els seus pares i els seus avis, esclar, fa pena. Fa pena. Ara dificultats hi han hagut a cada generació. I per sort. Ja es genera una capacitat de lluitar-hi. Ja sabran lluitar, Roser. Sí, bueno. Ho sabran fer, segur. Tens fe en la generació actual. Sí, perquè. Jo els veig macos, eh? I dels il·lustradors puja una generació que són boníssims. Boníssims. Boníssims com a professionals i boníssims com a persones. Sí.

Eh? Sí, sí, sí. Sí, sí, tenim il·lustradors que són més bons que jo, segur. Bueno, això és difícil de comparar, perquè aquí es pot comparar amb tu, no? No, no. Però són boníssims. Que estan més ben preparats, vols dir, que tenen més eines, més coneixements. Sí, no ho sé, que tenen. De quantura jove, diguéssim. El dibuix el tenim aquí dintre, no? I cadascú té el seu cap. I a dintre el cap es va fabricant el dibuix. El dibuix es fabrica el cap, no es fabrica la mà i el llapis. El fas baixar, toc, toc, toc, toc, toc, toc, i plam, el deixes anar. Però l'has de tenir el cap. Allò que et diuen, fes-me un dibuix. Ah, sí? Què t'he de fer? Quant sobre la cosa? Ah, no. Sí, no, no, no. Quan diuen qualsevol

cosa ja vas malament. Sí, sí. Quan et diuen fes un dinosaure vas bé.

Has de concretar si no malament.

Has de concretar si no malament. Qualsevol cosa, dic no, qualsevol cosa no. S'ha de treballar. S'ha de buscar una idea.

Pilar i en Roser, fins molt aviat. Gràcies per acompanyar-nos. Home, jo aniré trucant.

Ilustradors que tingueu, comenceu les vostres carreres, que ja estigueu consagrats, veniu a Vic i estarem tots junts. Ah, sí, això és veritat.

Això és important, com dèiem, del 23 al 25 d'octubre. Sí, senyor. Pilarín Baies, Roser Capdevila, gràcies, i Pilarín, gràcies també perquè m'has portat. Què és això, fuet o llengonissa? No, és una cosa que en diuen una sacallona. Sacallona, home, sí, sí. És perquè tens nens, els nens els agrada. I és tendre, que ens agrada encara més. Moltíssimes gràcies per venir.

Que vagi bé. Gràcies a tu.