Pol Viñas ens ajuda a ser autèntics i "no caure en l'error de la imitació"

6 minuts i seran dos quarts de 6 de la tarda. Parlarem d'autenticitat. L'identitat de què vol dir ser especial o no especial. Pol Vinyas, bona tarda. Bon dia, què tal? Molt bé, benvingut a la tarda de Catalunya Ràdio. De fet, benvingut a Catalunya Ràdio, em deies que no havies vingut mai. Mai. Doncs, escolta, benvingut aquí a l'estudi de la Ràdio Nacional de Catalunya. La gent d'abans era més autèntica que ho som nosaltres?

Jo crec que ens ho pot semblar, no? O sigui, quan veiem una persona gran, un avi, algú d'abans, dels dantes, ens sembla molt més autèntic. Que ho sigui o no, no ho sé, però hi ha moltes coses que em fan pensar que sí.

Li pregunto això al Pol perquè ha escrit un assaig que es diu No ets especial, una càpsula sobre identitat i cultura en l'era de l'autenticitat, ha dit el pare de llibres, i que aborda aquesta pregunta de jo és que vull ser autèntic, tothom vol ser autèntic, ara vol ser original, vol ser únic. Això és una cosa d'ara, la voluntat de ser-ho? Abans la gent simplement ho era però no hi pensava?

Jo crec que se'm preocupava molt poc. Crec que era un problema que fa moltes dècades, fa segles, ni pensàvem, ni sabíem realment què volia dir ser autèntic. Què vol dir ser autèntic? No ho sé. Home, però ara has fet un llibre. Sí, crec que ser autèntic es pot reduir a la màxima aquesta tan buida, però alhora tan exacta de ser un mateix, ser tal com ets, que. Que ningú sap ben bé què vol dir. Però això no ho és tothom? Clar, realment és. Tu sempre ets tu mateix. Tu no pots ser de cap altra manera que no siguis tu mateix.

De fet, a mi, cada cop que m'encarreguen alguna cosa, sempre el director o qui sigui que m'encarrega. Però sobretot, sigues tu mateix. I penso. Sí, ja, clar, seré jo mateix, no? Però com som uns mateixos?

Jo crec que quan ens demanen ser nosaltres mateixos, el que ens demanen és que ens despreocupem del que pensaran els altres de nosaltres. Però alhora, quan ens diuen, ostres, tu ets molt autèntic, tu ets tu mateix, ja ens estan fent entendre, ens estan donant a entendre que els agrada com som. I per tant, nosaltres ens podem adaptar a aquestes expectatives. Per tant, quan ens tornen a dir, sigues tu mateix, el que estem recordant és com som totes aquelles vegades que hem agradat als altres.

Per tant, en el fons, això és una mica allò, a la que hi penso ja no ho soc. Clar. És com aquella paradoxa que dius, això obro o no obro, el plat està trencat igual.

Clar, clar, per això com més força té l'ideal d'autenticitat, com més ganes tenim de ser autèntics, menys ho som, o menys incentius tenim per ser-ho, perquè més ens preocupem dels altres i menys ens preocupem de nosaltres mateixos.

I potser hi ha gent que dirà, home, per exemple, la gent que a vegades despectivament se'ls anomena els friquis, aquests sí que són autèntics, és això o no? Sí. O pots ser un freaky i ni ser autèntic?

Jo crec que hi ha moltes maneres de ser autèntic, de fet n'hi ha tantes com persones i el món, però cada vegada més hi ha unes formes concretes de ser autèntic. I de cop quan un famós és molt autèntic perquè és freaky, llavors ser freaky està ben vist. I per tant no tens clar si la gent que és freaky ho és perquè és freaky i per tant és autèntica o és perquè té incentius per ser freaky. Sí.

Aquest debat, per exemple, a vegades el tenim quan veiem un polític, un governant, que es posa a fer tiktoks. I diem, és que no ens sembla creïble, aquest tiktok de, no diré cap nom, gairebé que fa vergonya aliena. Això és el contrari de l'autenticitat, fer coses que no et corresponen?

Clar, jo crec que veus polítics fent TikToks o veus polítics fent segons quins vídeos o dient segons quines coses i penses, és que ja tens un becari de comunicació que t'ha dit fes això i tu estàs, és que, descol·locadíssim, no saps com posar-t'hi. Però en canvi després veus estratègies com la de Mamdani o veus estratègies que funcionen en altres llocs i penses, és que el futur potser és aquí i la clau està en trobar algú que faci aquestes coses i li surti de manera espontània o gent.

Tu creus que, per exemple, amb en Dani, aquesta campanya, o vaja, aquesta campanya, totes aquestes campanyes que fa d'abans de ser candidat, ara sent alcalde, reflecteixen com és ell o reflecteixen com ell vol que el vegin o els seus assessors volen que el vegin? Com sabem si és real o no és real? Hi ha manera de veure-ho, això?

La clau és que és impossible de saber-ho i de fet potser ni tan sols ell sap si ell és així o si simplement s'hi sent còmoda i per tant això fa que la qüestió de l'autenticitat deixi de ser una qüestió de saber si la gent és autèntica per centrar-nos en què pensem nosaltres d'aquesta gent ens la creiem o no ens la creiem quan fa aquestes coses jo crec que amb en Dani tothom se'l creu més o menys o molta gent se'l creu i per tant potser per això té cert èxit en canvi quan veieu altres polítics fer segons què clarament no ens creiem allò. Dona, el tram és autèntic? Jo crec que sí, o com a mínim ha sabut explotar molt una manera de ser autèntic, que és aquesta manera de ser molt políticament incorrecta, o ser molt de dir les coses tal com ragen, d'anar. De trencar convencions, no? Però hi ha una manera de ser autèntic, que és aquesta manera de ser autèntic, i ell l'està sabent explotar molt bé.

Mira, aneu-vos a conèixer, potser una mica més proper, un senyor que ens queda molt més a prop de casa. Les muntanyes moltes vegades són com un gran mirall, i et veus qui ets, què fas, i les coses que t'agraden i les coses que no t'agraden de tu també. És un exemple d'autenticitat, un personatge que va a la seva, que fa la seva cosa, que tu dius, inspirador també una mica, segons com, amb la superació, amb la manera de viure una vida tan aventurera.

Aquí més, perquè no sabria què dir-te, la veritat. Crec que segurament Kilian Jornet, ser autèntic o no, és una cosa que ni li va ni li ve i per tant potser explota aquesta cosa de la inconsciència o de ser tal com raja. Sí que crec que, no sé si Kilian Jornet, però sí que l'entorn de Kilian Jornet o la gent que està en aquests sectors ha explotat molt aquesta idea de l'autenticitat o d'aquesta idea de superar els teus propis límits, de la muntanya, de romantitzar l'entorn rural i crec que poden conviure les dues coses, d'una persona autèntica instrumentalitzada per tota una cultura d'autenticitat.

Al final, d'això també en parlem molt arran del boom de xarxes socials, influencers. Aquest estiu ha estat notícia la suposada crisi dels influencers que, a la notícia de 3CAT explicàvem, estan perdent seguidors.

Aquest vídeo d'una influencer que donava per fet que tothom tenia tres mesos de vacances. La gente ha tenido tres meses de verano como todos los años, pero yo he tenido, yo tengo un mes. Són exemples de polèmiques que han posat aquest estiu els creadors de contingut al centre del debat. Perfils populars han perdut seguidors i alguns ho han qualificat com la caiguda dels influencers.

Bàsicament el que ha cansat és aquesta sensació d'irrealitat d'una banda i el fet de tenir la sensació que tots aquests continguts majoritàriament són publicitaris.

Sensació d'irrealitat, que hi ha molta façana, això és el que li està passant als influencers, que de cop i volta la gent ha vist que tots, no tots, però que molts d'ells és irreal i que no és autèntic, no és genuí.

Crec que hi ha una part d'això, sobretot perquè la pròpia idea d'influencer o la pròpia idea de creador de contingut es basa molt en aquesta idea d'identificació amb l'audiència, aquesta idea de proximitat que potser les grans figures de la televisió, els actors, els futbolistes, no tenien. I en el moment en què aquesta gent, aquests influencers, passen a ser com els models tradicionals de celebritats, en el moment en què aquesta distància entre públic i creador s'eixampla, la gent deixa de percebre aquesta proximitat. Per això molts influencers o molts creadors han reivindicat, més petits, han reivindicat que la seva raó de ser és precisament aquesta proximitat, aquest jo soc com vosaltres, no soc com aquests grans influencers.

De fet, el mes de febrer, crec que era, vas publicar un article a Núvol, parlant dels nostres amics, companys, del que no surti d'aquí, i explicaves directament que havies vist la llum, que era l'espai més lliure que hi ha a la corporació de mitjans audiovisuals. Per què els vas fer aquest article? Aquest inspira, el que no surti d'aquí, perquè ara que parlem d'autenticitat, a mi m'ho pregunten molt, no? Ostres, allò que feu amb ells, i quan et relaciones amb ells, ostres, són iguals dins, són iguals. La conversa que tenim aquí quan baixen és la mateixa que podríem tenir a dalt de la redacció quan ens creuem amb la Juliana aquí a la porta de la redacció. He de reconèixer que

una de les coses que em fa més il·lusió de ser aquí ara mateix és. No, jo vaig fer aquest article.

Ara els farem. Feu-los baixar, eh, que sàpiguen que tenen aquí un. Bueno, ja saben qui és perquè el dia de l'article ens el vam passar tots l'article, vull dir que. T'estan esperant.

Jo aquest article el vaig fer perquè jo normalment soc algú que critica molt i que. Sí, no, i aquesta empresa també, sí. Sí. I I crec que de tant en tant també està bé mostrar entusiasme per alguna cosa i jo, pel que no surti d'aquí.

Ens passem el dia criticant si hi ha una cosa que ens agrada deixem-la

dir també com a mínim de justícia i no i crec que el que no surti d'aquí crec que molta gent el que diu és que ha triomfat perquè s'afereix en català i és una cosa que no hi havia i era un índol que potser s'havia d'omplir que això és veritat en part veritat. Però crec que també hi ha una part molt important que té a veure amb aquesta autenticitat, que és una cosa que també es relaciona amb totes aquestes altres coses que critico, que crec que és un ambient, el català o la Catalunya actual, sobretot dels mitjans, un ambient potser molt opressiu, un ambient on és molt fàcil caure en aquestes dinàmiques de complaença, d'autocensura, de fer poca cosa, i en canvi crec que aquest programa trenca molt amb tots aquests esquemes més tradicionals i m'agrada.

Clar, tu parles d'autenticitat com una cosa inspiradora. És inspirador que no surti de menys, en certa manera? Crec que hi ha molta

gent que vol ser com ells o com a mínim que els vol tenir d'amics. Crec que hi ha molta gent a qui li passa això. I crec que l'error d'aquest element inspirador de l'autenticitat és que és molt fàcil caure en la imitació. És a dir, que allò que t'inspira d'aquella genuinitat, aquella autenticitat que t'inspira del teu podcast de confiança és molt fàcil que tu l'adoptis, no com a inspiració per ser tu qui ets, sinó per ser una còpia d'aquella cosa que t'agrada a tu En el fons,

amb la sotana ha passat una mica el mateix, no? És a dir, la sotana neixen, no saps ben bé d'on ni de cop i volta, allò que feien gairebé amb dos iogurts i una gravadora ara ho fan molt ben fet, i després han anat apareixent. Alguns bons i altres no tant, rèpliques, i a vegades que no són ni de futbol, però que no deixen de ser rèpliques.

I això m'agrada molt del podcast, o penso que és molt característic del podcast, aquesta idea d'escoltar el podcast i pensar, és que jo amb els meus amics tenim aquestes converses i si en faig un és que ho petaré perquè som graciosíssims nosaltres i som més graciosos fins i tot que els de la sotana i la gent no ho sap això.

Clar, i que a vegades sembla que es posen allà els quatre sense haver parlat res ni preparat res i que ja no només un talent sinó també una feina al darrere. En català és més difícil encara ser autèntic o no? Això no hi ha barreres lingüístiques ni opressions ni coses d'aquestes? Crec que no n'hi ha.

Però és més fàcil, o hi ha més incentius per comportar-te d'una certa manera, que és explotar aquesta catalanitat. O hi ha dues trampes. Una és, per una banda, renegar d'aquesta catalanitat que et fa semblar provincial, et fa semblar poca cosa, i per tant fer-te espanyol o fer-te ciutadà del món. I per l'altra, fer-te molt català, excessivament català, i això també és un perill.

Sempre estem en situació perillosa. Si és massa perquè és massa,

si és poc perquè és poc. Jo crec que sí. Jo crec que sempre estem entre. Bueno, els catalans en general sempre estem. Tenim el precipici a tocar i hem de vigilar molt.

Al llibre deixes anar una frase bastant contundent de com construeixen la identitat catalana molts joves. Dius, la caricatura passa a ser del model a partir del qual molts joves construeixen la seva identitat. La identitat catalana s'acaba apropant a la idea que un foraster té la identitat catalana amb tot el que això comporta. Per què passa això? Crec que, sobretot els darrers anys,

se'ns ha insistit molt en aquesta real i perillosa castellanització o descatalització del país. I això és un problema, i és un problema molt greu. Però això fa que molta gent vulgui ser més catalana que mai. O això fa que molta gent vulgui reivindicar i vulgui desacomplexar-se més que mai. I crec que, tenint el país com el tenim. Com el tenim, el país? Desvallestat. Per tot arreu, Francesc. Tenint el país així, crec que és molt fàcil caure en aquesta caricatura, perquè són els recursos que tenim, perquè nosaltres veiem coses, veiem catalanitat per tot arreu, i és molt fàcil adoptar-la. Però crec que caiem en el perill d'agafar-la mort, aquesta catalanitat. D'agafar-la passada, folcloritzada, simbolitzada, i això és perillós perquè, en el fons, t'estàs carregant qualsevol vivicitat, qualsevol cultura autèntica, genuïna.

D'això hem parlat avui amb el Pol Vinyes. No ets especial. Jo crec que una mica especials ho som tots, però el llibre No ets especial, una càpsula sobre identitat i cultura en l'era de l'autenticitat, parlant d'això, de com es construeixen identitats i de com ens presentem davant dels altres i com ens perceben. Pol Vinyas, ha anat bé el debut a Catalunya Ràdio? Sí, no? Prou bé, no? Jo crec que ara, vaja, si no han baixat, baixaran ara i et saluden els companys del programa. No, però jo crec que ja el teníem tot a punt, eh? Avui. Què ens han dit? Què ens explicarien avui? Avui era. Això, el Peter Vives. Avui va de Peter Vives. Per tant, avui no fan celebrities espanyoles, que et queixaves a l'article, avui fan una celebrity nostre. Pol, moltes gràcies per acompanyar-nos.

A vosaltres.