Pots nèixer, però no morir, sense pagar. És la dèria de Llucia Ramis

Compte que avui hi ha canvi a l'alineació, perquè qui habitualment ens acompanya els dijous ens acompanya avui, que és la Lucía Ramís. Lucía, bona tarda. Bona tarda. Com estàs? Bé, no he hagut de aparcar enlloc. No, i per tant estàs més tranquil·la que l'Alba, que ha arribat un punt atabalada, perquè no li funcionava el parquímetre, en fi, problemes. A veure, de què vols parlar? Em sembla que està molt lligat al que ha passat

aquest cap de setmana, no? Bé, molt lligat al que passa avui, perquè avui és dia de difunts. És veritat, sí. I m'agradaria recuperar un article que Sara Lledó va publicar fa unes setmanes a Pròxima Estació, que és un digital centrat en temes de Barcelona, fundat per Eduard Voltes i Quim Campa. Aquest article es titula Neix a gratis, morir pagant. I contraposa el fet que Neix a Espanya està cobert pel sistema sanitari públic, mentre que morir té un cost mitjà superior als 3.500 euros i a Barcelona pot superar els 7.000 euros. De manera que la mort s'ha convertit en un mercat privatitzat molt lucratiu per unes poques empreses. I si ja és difícil viure en aquesta ciutat, tampoc és que ho posi gaire fàcil per morir. De tota manera, no volia només parlar de Barcelona, només que me centraré a Barcelona. Aquest és un negoci que creix, que s'encareix, independentment que morin més o manco persones. Per exemple, el mercat funerari espanyol va facturar 1.716 milions d'euros el 2024, que era un 2,19% més que l'any anterior, tot i que les defuncions havien baixat un 0,59% aquell any. Per tant, es factura més, no perquè hi hagi més demanda, sinó perquè el preu mitjà del servei no para de créixer. I a banda d'això, cal tenir en compte que fins al 2012 l'IVA sobre els serveis funeraris era del 8%, però llavors el 2012 va pujar a un 21%. I això encara ho va encarir més,

va encarir el servei entre 300 i 500 euros. Que països com Portugal, Itàlia, Holanda, Regne Unit, Irlanda, Dinamarca, Finlàndia, Suècia, estan excents d'aquest IVA funerari. I a més, la majoria d'estats europeus ofereixen qualque tipus de subsidi públic per mort. A Noruega és de 2.500 euros, mentre que la Seguretat Social Espanyola en paga 46,5 euros. A la Gomera, a l'escanària, sí que hi ha una pòlissa universal de decessos pagada amb diners públics des de l'any 2002. S'ha renovat enguany per 3,3 milions d'euros amb una adjudicació de MAFRE. Però, en tot cas, es verà que, bé, és complicat morir-se ara mateix. És car, és car. I es va liberalitzar a Barcelona ara fa 30 anys. L'Ajuntament de Pasqual Maragall va transformar l'Institut Municipal de Serveis Funeraris en una societat mixta l'any 1997, que és el Serveis Funeraris de Barcelona, l'actual, i el 98 l'Ajuntament en va vendre el 49% al grup Mèmora mitjançant un concurs públic i a partir d'aleshores es va anar ampliant aquesta banda, es va anar privatitzant, privatitzant, privatitzant, fins que es va privatitzar del tot el 2021. I el 2022, l'asseguradora catalana Occidente va comprar el 100% de Mémora, un fons de pensions canadenc, per més de 400 milions d'euros, la qual cosa demostra que els fons d'inversió internacionals ja havien convertit aquest negoci en un actiu. Llavors, les asseguradores poden convertir-se en propietàries del que havia estat un servei públic. En pocs anys, els quatre grans grups asseguradors han acabat

controlant les funeràries, són forces exclusivistes d'aquest negoci, difícilment et pots escapar d'aquestes companyies, Llavors es crea un oligopoli i de fet dues empreses funeràries controlen més del 90% del mercat de tenatoris actualment a Barcelona. L'any 2016 Ada Colau va anunciar que faria una funerària municipal que havia de ser un 30% més barata, però tres anys després el pla va tombar la creació d'aquesta funerària pública i llavors ens trobam que en el negoci de la mort tenim un problema semblant al que tenim a la vida, no? No hi ha habitatge universal, tampoc hi ha pòlissa de decesos universal, i això fa que s'encaresqui i esdevingui inaccessible per molta gent. No ens poden permetre ni viure ni morir a Barcelona. Hi ha més llocs quan tothom necessita un lloc per viure, i segons totes les previsions sembla que tothom tard o d'hora també deixarà de fer-ho.

Doncs és un tema que és d'allò més d'actualitat després d'aquest cap de setmana, que hem estat amb tots sants, dia de difunts, etc. Però sí, sí, no només és car viure, sinó que també és car morir-se. No sé com ho veieu. Jo per això no em moro.

Per no donar problemes. A veure, jo gairebé trobo que si realment tants serveis bàsics estan subvencionats i prestats per l'Estat, em sembla que aquest ho hauria d'estar molt. Em sap greu, però em sembla que. Intervingut no vol dir que ho hagi de prestar tot. Jo soc del criteri que de vegades els serveis es presten millor. Quan estan liberalitzats, quan hi ha competència, això ho penso en la major part dels casos, però fins i tot en aquests casos l'Estat o l'Ajuntament o qui li pertoqui, em sembla que és l'Ajuntament, ha de poder posar condicions i límits i topalls, no? I diria que en aquest cas és una mica sorprenent que no hi hagi aquesta intervenció amb l'oferta i la demanda en una cosa que, com deia la Lucia, això més probable ens acabi passant a tots. I que, per tant, en termes d'oferta i de demanda, sempre hi haurà, perdoneu la broma, sempre hi haurà un índol. I per tant, jo diria que ja que això ens afecta a tots de manera universal, com el fet de néixer, em sembla que sí que la intervenció, si no és en termes de prestació directa, sí que en termes de condició de contacte programa i de dir, escolteu, fins aquí, passant aquesta ratlla de preu, no podeu passar, i si la passeu, potser el concurs se la portarà a una altra empresa, em sembla que això sí que seria perfectament comprensible.

Sí, jo crec que, de fet, una mica la idea és que allò costa viure i costa morir, perquè ara, per exemple, en Jordi diu, per això no ve mort, i la Llucia diu no, per no generar problemes, i de fet ho veiem, hi ha persones, per exemple, els avis o les àvies, que ja m'ho pago jo perquè això no generi un sobrecoste a la família, per tant fins a quin nivell el fet de morir s'ha convertit en un negoci. I al final també allò que dèiem, com una necessitat bàsica, com pot ser ara parlar, hi havia aquesta comparació que és com les dues cares de la mateixa moneda, entre el ninxo, la possibilitat que t'enterrin d'una forma digna, que tinguin un acompanyament digne, o el fet de tenir un habitatge, com són necessitats bàsiques i els hem compartit al final amb un producte de mercat. I en aquest sentit jo crec que és important també posar sobre la taula la idea que la desigualtat no s'acaba amb la vida, no? Vull dir, davant de la mort també segueix operant aquests eixos de desigualtat i realment si coneixes algunes famílies que tenen dificultats, jo m'he trobat amb alguns casos, per feina i per diferents motius, en persones que no tenen la possibilitat de poder acomiadar d'una forma que ell senti indigna aquella persona que s'han estimat, això genera un dolor encara més profund, que és com una sensació d'estar absolutament desemparats. Jo crec que com a societat això hauria de ser un element essencial que hauríem de poder sostenir d'alguna manera, perquè si no et dic, al final és tristíssim aquests finals que no li podem pagar ni aquell nínxol ni aquell acomiad que voldríem. I ho trobo absolutament molt trist, realment molt trist.

Això també influeix que s'ha perdut allò que els nostres pares i els nostres avis sempre ho havien vist a casa de pagar els morts, que durant la vida pagaves una assegurança, i a vegades venia el senyor que et picava a la porta i venia a cobrar-te els morts. Després, quan ens va tocar a nosaltres, vam pensar, això, vols dir que hem de pagar això? Bé, ara mateix, el 70% de la població té una assegurança. Sí, sí, sí, clar, però això que era una cosa que tothom ho tenia com molt assumit i en canvi ara cada vegada hi ha més gent que decideix no pagar-ho, després et trobes tot, perquè clar, és que amb aquests preus és prohibitiu. L'altre dia m'explicaven la Natàlia Ramon que va fer un reportatge i és el doble a Barcelona que en segons quin poble, el doble, és a dir, la quantitat, al voltant de 7.000 euros i en segons quin poble són 3.000, 4.000. Clar, és que al final, una vegada més, els de Barcelona ho tenen més car, també fins i tot per morir-se.

Jo ahir soc de les que van al cementiri, en aquest cas al cementiri del Poblenou, i em vaig quedar molt sorpresa amb com fins i tot a dins del propi cementiri tu veus clarament les desigualtats socials. Sí, és una altra ciutat. Totalment. I també culturalment, vull dir, hi havia famílies que veies que tenien un manteniment de la seva part, diguéssim, del cementiri molt diferent a la d'altres, però es veia molt la gent que té la propietat de. No sé com dir-ho, del nínxol, en aquest cas, però bé, la seva. Sí, però tenir la propietat o tenir una cessió d'ús, o tenir un lloguer, estar patint per veure que no es mori més gent de la família perquè la part, diguéssim, que tenen ja no hi pot accedir ningú més. Em va semblar molt curiós, però el que m'inquieta de tot el que comentaves, Lucía, és sobretot la vinculació entre les empreses de serveis funeraris amb les asseguradores, perquè cada vegada hi ha una concentració. Però no només una concentració en forma d'oligopoli, sinó que acaben sent del mateix grup empresarial. Per tant, entre ells acaben jugant aquest joc de pujar preus, perquè ells mateixos són els que guanyen aquests diners. No és que hi hagi una competència, entre cometes, lliure, sinó que són els mateixos grups. Per tant, jo crec que aquí sí que hi ha d'haver una intervenció, no només una, entre cometes, regulació del mercat, sinó també una intervenció amb quines empreses hi poden accedir per competir per aquests preus.

Que aquest és un àmbit de negoci, també ho han vist els joves. Tenim a Trescat Info una notícia de la nostra companya Sara Canyete que diu que hi ha un gran èxit del nou grau de serveis funeraris. S'han apuntat 120 joves a estudiar aquests estudis quan en teoria només hi havia 60 places d'oferta. És a dir, s'han presentat el doble. Ells mateixos reconeixen que sorprenen el seu entorn quan els diuen, no, no, jo estudiaré serveis funeraris, però ells estan convençuts, però vull dir que han vist aquí. No, no, això és una feina. És un negoci segur, clar. I després, els que hem passat pel tràngol d'haver de triar tot el que s'ha de triar quan s'envora un familiar, realment, o sigui, hi ha algun moment que tens la sensació que t'estan traient els quartos. Tota l'estona hi ha més. No, escolta'm, el taüt, n'hi ha d'aquest mida, d'aquest material, no, aquest és una fusta més bona, no, escolta, si va allà dins, no, el recordatori, el ram de flors, n'hi ha de totes aquestes. Han de triar mil coses que tu ja estàs passant per un moment delicat, diguem-ne, i a sobre tenen allà dues hores triant el detall amb un mostrari que dius, ostres, però amb això també.

Històricament sí que hi havia aquesta cerimoniositat per demostrar que tu tenies més que els altres i que tenies com tractaves millor els teus morts que els altres perquè tenies més por de. Quants capellans venien. Exacte, sí, una mica això, no? O quanta gent venia al funeral, no? Però que ara això ja no. Se suposa que ja no es manté, no? Aquesta necessitat d'ostentació, no ho sé.

Però a més d'agafar-te en aquest moment que deies, Òscar, de moment complicat, en alguns casos, no sé si us heu trobat, en el meu cas sí, és just al costat de l'hospital, és a dir, creues un carrer, i ja tens directament allà els serveis funeraris en una mena com de barracó, i llavors encara és més difícil que tinguis aquest procés de reflexió, et comencen a dir totes aquestes coses, ja no saps què estàs triant, què entra, què no, al final acabes segurament, perquè tens aquell dol de dir, home, no agafarem el més barat, perquè clar, també et sap greu, tot això forma part del negoci.

Aquesta manipulació la que trobes sotmès. I que estàs en un moment de xoc que al final vas dient, vas prenent com decisions una mica per inèrcia. I que no són ni tan sols decisions.

És que a vegades, clar, és que què és de decidir? És a dir, a veure si hi ha tot, no? Sí, se m'ha mort i per tant, és que no hi ha escapatòria.

Igualment hi ha unes despeses que són obligatòries i per tant, com a mínim, aquestes sí que podrien rebaixar l'IVA, no? No ho sé.

Doncs aquesta és la crida que fa la Llucia Ramis. Llucia, gràcies, bona tarda.

Gràcies, que vagi molt bé una ferrada.