Prohibició i obligació, dos conceptes necessaris però amb mala fama

Ja l'havíem saludat dijous passat i, per tant, mantenim el costum de saludar els dijous la Llucia Ramis. Llucia, bona tarda. Bona tarda. Què tal, com vas? Ja hi som tots. Ja hi som tots, exacte. Exacte. Perquè aquí estan intentant posar aigua amb el tap a l'ampolla.

Es que, escolta, teniu un tap tan fashion. Transparent. No, és de vidre.

És de vidre, però clar, era un punt còmico. El Ferran apropava el got, l'Urdes intentava posar aigua, no queia res i no acabaven d'entendre per què. Jo pensava, no els ho podia dir, perquè tenia el micro obert, de dir, és que tens el tap posat.

Això de posar aigua als estudis de ràdio, jo he vist moltes vegades que acaba malament.

Sí, aigua per tot arreu. No hem arribat aquí, no hem arribat aquí, però al final hem descobert que primer s'ha de treure el tap abans de posar l'aigua. Molt bé. Anem avançant, anem avançant. Bé, quin tema ens proposes, Lucía?

Bé, aquesta setmana hem conegut el resultat molt preocupant de l'informe PISA i ara s'estudiaran els motius d'aquesta caiguda lliure, sobretot en el nivell de comprensió lectora i matemàtiques. Per mi la causa principal és aquella per la qual protesten els docents, la falta de recursos, a banda de problemes sistèmics propis del conjunt de la societat, dels canvis de sistemes educatius, etcètera. Però vull centrar-me en dos conceptes que solen tenir mala fama i crec que són imprescindibles en l'educació i que són l'obligació i la prohibició. Les lectures obligatòries, per exemple, i la prohibició d'ús de xarxes socials o de pantalles en general. Fa poc vaig sentir una entrevista que li feien a Juana Dolores, ara ell exposa declaració de Mora Lenin a la Virreina, és una poeta que s'ha donat a conèixer a través de la pantalla, sap moure's molt bé en aquesta representació del que som quan tenim públic i ens miren, entén molt bé el mitjà i és molt bona sexejant l'opinió pública. Però de vegades se li gira la truita. I en aquesta entrevista que li va fer Catalunya Ràdio, Juana Dolores va dir, i s'ha fet viral, va dir aquesta frase, va dir "Mai ningú ha estimat el català per obligació, no es pot reduir a un deure". Estimar per obligació es vera que no es pot fer, però conèixer una llengua per obligació i després estimar-la sí que és possible. No estimam allò que no coneixem i perquè la

gent que parla una llengua tingui el dret d'emprar-la, ha d'existir l'obligació, el deure, de conèixer aquella llengua. Torna al tema educatiu. Jo som fruit de la normalització lingüística. Fins als meus 11 anys, més o manco, el centre on jo anava, que era un col·legi públic educatiu, d'on vam sortir gent que després hem estimat molt la cultura, com per exemple Joan Miquel Oliver d'Antònia Font, una part de la companyia La Calòrica, Carles Rabassa de Repremi Sant Jordi, tots aquests vam estudiar al mateix centre, a Palma. Totes les classes eren en castellà fins que vaig fer 11 anys, potser teníem dues hores de català a la setmana i prou fins en aquell moment. El 1986 es va regular la llei de normalització lingüística i a partir del curs 87-88, crec, si no m'equivoco, totes les classes van passar a ser en llengua catalana. Allò va ser, ja us ho podeu imaginar, no? L'associació de pares i mares queixant-se perquè seria un retrossés, preocupació perquè el canvi era massa brusc, no sabrien parlar en castellà, etc. Evidentment, no va passar res d'això i, de fet, a moltes llars, els fills sabien escriure millor el català que els seus pares catalanoparlants perquè, a diferència d'ells, dels pares, l'havien pogut aprendre a l'escola. D'altra banda, a classe teníem lectures obligatòries i ens obligaven a llegir llibres que no sempre eren per gent de la nostra edat. Jo record que vaig agafar

molta mania a Miguel de Libes perquè ens van fer llegir La sombra de Cipreses alargada i jo tenia 10 anys. O sigui que vaig obviar molt de temps després d'això, no? Però el fet d'obligar-nos a llegir llibres, tant en castellà com en català, ens va donar disciplina perquè després havíem de fer treballs sobre els capítols. Escriure sobre el que havíem llegit desenvolupava no només la comprensió lectora, sinó la capacitat d'explicar, d'exposar el que havíem entès d'aquelles lectures. És a dir, apreníem a dedicar temps a la lectura i a dedicar temps a pensar. Com dic, no pots estimar el que no coneixes i no coneixes allò que no aprens. I moltes vegades, si no t'obliguen, no aprens coses que acabaries estimant. I per això obligar a llegir, obligar a aprendre, en realitat respon a un dret. És un deure, però perquè és un dret. El dret a tenir una bona educació i eines per enfrontar la vida. L'altre dia Aitana va volar parlar en català en un dels concerts que va fer a Barcelona, va defensar l'escola pública que li va ensenyar aquesta llengua al català, ella ve de família castellano parlant, i aquesta és una prova de la importància que té l'obligació, l'obligació en l'educació. I pel que fa a les prohibicions, ja s'ha demostrat que el mal ús i l'abús de les pantalles afecta la salut mental i el desenvolupament del coneixement.

Per tant, no hauríem de tenir por de començar a tractar-les com es tracten el tabac, l'alcohol o el joc, que provoquen addiccions, és a dir, que hi hagi una edat mínima per fer-les servir, aquestes pantalles, i precaució i moderació a totes les edats. Per tant, jo estic a favor d'aquestes dues paraules que moltes vegades fan por, que són l'obligació i la prohibició dins l'àmbit de l'educació.

Doncs a veure si a la taula també ho estan o no.

Què, Ferran, comences tu, com sempre, o què? No, no, jo senzillament el de la Juana. Ha de saber l'audiència que aquí tenim una regla no escrita, que comença el Ferran, continuo jo i normalment acaba el Marc. Sí, sí.

Després us queixeu que el Ferran té molta possessió de micròfons. Si li cediu la primera

possessió de micròfons, llavors ella controla. Això és una llegenda urbana, és una fake news. Un dia farem allò com a la TDT, eh? Exacte, com a la TDT. A mi em va semblar, jo estic molt d'acord amb la Llucia, amb el tema de la Juana Dolores, que diu, em van semblar unes declaracions molt fora de lloc i que em sembla que defensar el català sembla que sempre sigui anar com demanant perdó, no? I, ostres, jo només aspiro a que la meva llengua sigui com les altres. I sigui tan simpàtica o tan antipàtica i tan necessària com totes les altres. I després, pel que comentava de l'educació, deia al principi, obligació de les lectures, la prohibició de les pantalles, doncs sí, jo crec que hi ha coses que a l'àmbit educatiu o en molts altres han de ser obligades i altres que han d'estar prohibides, perquè al llarg de la nostra vida. I està bé que ja ho descobreixis quan vas a l'escola i t'estàs formant, doncs de coses obligades i de coses prohibides en tenim moltes. Evidentment han de ser raonables, han de ser fruit del consens, han d'estar justificades, la gent les ha d'entendre, és com allò que es diu, el pagar impostos. Al final la legitimació de pagar impostos és que tinguem clar que estan ben administrats i que van a un bé que genera un ampli consens i que reverteixen el bé de tota la societat, com per exemple les escoles, els hospitals o iniciatives culturals de tota mena.

El tema que presenta la Llució l'enfoco feria per una altra banda a part del tema de la llengua que puc compartir 100% el que dieu però és veritat que l'informe PISA ens preocupa ens ha deixat molt tocats perquè al final estem parlant del que seran les persones que dirigiran aquest país i les que seran els professionals d'aquí 4 dies que seran els nostres adults la gent que per altra banda ens hauran de pagar les pensions la gent que haurà de preocupar-se que el país i la seva societat en el moment que ells tinguin la responsabilitat més de passar-hi al davant doncs funcioni i és preocupant que aquesta formació ara mateix doncs flaquegi i aquest flaqueja de l'educació i aquest mal resultat de l'informe PISA sense entrar en la debacle i desastre ignominiós que ha patit Catalunya, que això ja és donar per tres tertúlies més, però per parlar així en general de l'estat espanyol i també de Catalunya, valdria la pena que, home, plans educatius canvien constantment. Si a més a més hi afegeixes a les pantalles que diem i la distorsió que provoquen en els alumnes i en els joves aquestes addiccions que efectivament s'haurien de tractar. Si a més a més hi afegeixes que aquí havíem tingut durant una època llarga, pel meu gust massa llarga, la por de posar que el nen ha tret un 3,5. No, sinó que necessita millorar, progressar adequadament,

sobretot no li fem mal i no li causem un trauma. Que els pares pugen a les barbes dels mestres i són els pares els que diuen als mestres que el seu nen és una nena, és el millor que hi ha i que fa sospanelo de matemàtiques la capacitat que tenen els joves de no respectar els mestres algú deia algun dia, cal tornar a parlar de vostè home, no ho sé. Però és evident que la vida et posa en plans de diferent relació. Hi ha persones que, vulguis o no, per algun motiu, sigui un cap en una feina, sigui un mestre en una escola, sigui un professor de màster en el teu curs, o sigui un presentador, un conductor d'un programa de televisió al qual et sotmets quan et diu que et passes del temps. Per tant, sempre hi ha algú que porta una batuta, que porta una regna, i és bo que els joves comencin a aprendre que no sempre tot està permès. De que la vida no és perquè ells siguin feliços, sinó que se'ls han de donar les eines perquè puguin tirar endavant, de que sovint han d'anar a fer coses que no els agraden, això passa per les obligacions i per les prohibicions que diu la Llucia, i crec que aniria molt millor si aquesta educació, aquests debats que tenim que els nostres fills no són reis,

són persones que s'han de formar, i que l'escola no ho pot tot, sinó que les famílies s'han de responsabilitzar, i que qui mana les escoles són els mestres i els claustres de professors, doncs potser si féssim aquestes reflexions amb ganes de que. Tot funcionés perquè al final el material més sensible són els nostres fills. I si a més a més aquí afegim que la carrera de mestre o per fer de professor, primera, hauria de ser una de les carreres que tingués més exigència d'accés i segona, que fos de les més ben pagades que hi ha al país, crec que podríem revertir el sistema i els mals resultats de PISA. I dit això, m'agradaria saber, per passar la pinzellada per Catalunya perquè no me'n puc gastar, quin és el model que té la Conselleria i el Govern de Catalunya de l'educatiu. Què és el que pensa fer, per exemple, amb la inclusiva? Va dir a la Conselleria en una entrevista no fa gaire que el problema de la PISA. Va dir que referia el decret d'inclusiva. Jo vull saber quin és el model que té el Govern de Catalunya per l'educació dels canalls, de les criatures.

Jo al fil d'aquesta reflexió que feia la Llucia sobre l'obligació i la prohibició i escoltant també la Lourdes, em venia un record de fa temps d'una discussió amb uns pares, que estava demanant qualsevol cosa, és a dir, qualsevol cosa d'aquestes que demanem, i recordo el retret, no? Ostres, si m'estimeu, això m'ho heu de donar, i tal, i recordo que la resposta va ser.

No hi ha xantatge emocional, no el fem, no el gastem mai,

el xantatge emocional. Havíem entrat en una dinàmica d'aquestes de confondre l'interès, la conveniència, l'emoció, i recordo moltíssim la resposta d'uns pares en el sentit de, mira, precisament, perquè t'estimem, precisament perquè et volem bé, això no t'ho donarem i això serà que no. I a la una a casa. El plantejament que fa la Lucía al fil de l'obligació i la prohibició, per mi, en tronca molt amb aquest debat. És a dir, de l'educació i de l'escola, del model i del format, en depèn el concepte i el que desitgem, l'anhel, pels nostres petits, pels nostres adolescents, pels nostres universitaris, I penso que és la seva funció, precisament això que deies, Lourdes, no vetllar tant per la felicitat i pel benestar, que també, però pensar que aquesta felicitat i aquest benestar exigeix transmetre un concepte clar, que és el de les prohibicions, el de les obligacions, en alguna mesura, jo dic, evidentment, amb tota la cura, amb un cert patiment, amb la meritocràcia, amb l'esforç, perquè aquesta és l'única forma amb la que podem construir ciutadans lliures i voluntaris. Si no interioritzes l'obligació i la prohibició de petit, d'adolescent, de mitjà, quan ets gran ni ets lliure ni ets voluntari. Per tant, ferm partidari, igual que la Llucia, ferm partidari que aquests conceptes es projectin quan abans en el nostre model educatiu.

I s'ha de poder conèixer. Existeixen obligacions i existeixen les prohibicions, existeix la llibertat, només faltaria, existeix el deure i el dret. Evident. Són paraules que s'han de conjugar, perquè si només vestim la societat amb drets i amb llibertats, que sí, però també hi ha obligacions, les llibertats porten a parellades obligacions i prohibicions també a vegades.

El dimarts quan ens vam conèixer les dades de l'informe PISA, aquí al programa parlàvem amb Francesc Pedró, catedràtic de Polítiques Educatives de la Pompeu Fabra, i que havia estat responsable de Polítiques Educatives de l'UNESCO i analista de l'OCDE, precisament. I ens deia que ell ho atribuïa als mals resultats de PISA, que són mundials, eh? És a dir, a Catalunya no van anar gens bé, a Espanya tampoc no van anar gens bé, a Europa no van anar gens bé i a tot arreu hi va haver una davallada. I ell parlava d'una banda de la pandèmia, deia que encara hi ha efecte de la pandèmia perquè els alumnes que van fer aquestes proves l'any passat van perdre pràcticament dos cursos, més en una època important d'aprendre a llegir, etcètera. L'ús de les pantalles, que havia dit que no havíem estat bé a l'hora d'establir uns límits, és a dir, les pantalles òbviament han d'estar a les classes però potser no en la quantitat i el nombre d'hores que les tenim encara a hores d'ara, i després, que aquí és una entronca, jo crec, amb el que deia la Llucia, la pèrdua de la cultura de l'esforç. I ell deia, on han anat una mica menys malament és en aquells països on encara es calcula molt o es valora molt la cultura de l'esforç. I parlava del Japó, de la Xina, és a dir, de països on encara aquesta cultura de l'esforç, que aquí potser s'ha perdut una mica, i que a vegades ens hem acostumat tots plegats a, escolta'm, si això m'ha de costar molt, doncs és igual, no cal, ja ho faré d'una altra manera més còmoda. I jo crec que entra una mica en aquesta línia de la prohibició o dels controls i dels límits, d'alguna manera.

Sí, després també el tema, jo crec, en el nostre cas particular, i sí, jo estic d'acord en que la pandèmia i les pantalles és un problema global i mundial i de tot Occident. Pràcticament ja tot el món i en el nostre cas jo crec que el tema dels recursos, de la manca de recursos, que explica la segregació escolar, el problema amb l'escola inclusiva, el fet que hàgim allargat l'educació fins als 16 i volem que tots els alumnes l'acabin. Recordo quan jo era petit hi havia gent, no molta, però l'educació obligatòria era fins als 14 anys i hi havia molta gent que no l'acabava i desapareixia. Ara volem que tothom acabi i que hi sigui fins als 16, vol dir que hi ha gent que és gran, que no té ganes d'estudiar i que està per allà fent l'onso i d'alguna forma això acaba condicionant el conjunt i quan no hi ha recursos és molt difícil que les coses surtin bé.

Bé, doncs, en tot cas, el diagnòstic, diguem-ne, el tenim clar. Ara a veure quin és el tractament a fer. Aquest és el que aquí segurament tenim més dubtes. Veurem què és el que va fent i com van les coses.

De aquesta deria en surt una altra, ara, escoltant-te, Marc, que és que ara la gent ja no vol les coses, ara les necessita.

És veritat. Que ja feia un punt de dramatisme a les peticions. Lucía, gràcies, bona tarda. Que vagi molt bé la ferrada.