Puyal 50

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio.

Som podcast.

5 de setembre de 1976, Camp Nou. Un home dret, amb un micròfon a la mà, es prepara per a la connexió de la seva vida. Està a punt de fer el que, fins aquell dia, ningú havia fet mai en directe des d'una cabina de ràdio d'un camp de futbol. Explicar un partit del Barça en català.

Ràdio Barcelona, els oferim tot seguit la retransmissió del partit Barcelona-Unió Deportiva a les Palmes, corresponent a la primera jornada del campionat de Lliga. La locució en català a càrrec de Joaquim Maria Pujal, amb qui establim ja connexió.

Just 50 anys després, tornem aquell dia. Us convidem a fer un viatge en el temps per viure una experiència històrica. Aquest és el relat d'una idea que va néixer en un despatx, es va covar en secret durant mesos, i que un diumenge de setembre va canviar per sempre la manera d'explicar el futbol i alguna cosa més gran que el futbol.

Sentir la narració del Barça en català em feia un doble efecte. Per un cantó m'estaven tocant una fibra molt íntima, perquè m'estaven parlant en la meva llengua, però per l'altra banda m'estaven parlant en una llengua en la que

jo no estava gens acostumat. Recordo que allò era una festa. I ell, d'en Peus, gairebé com proclamant. El recordo com més que transmetent, proclamant.

A les tres vegades de veure'ns cara a cara ja no calia parlar-ne més. Ja vaig veure que era davant d'un fenomen poc corrent.

La retransmissió d'un partit de futbol en català va ser un aconteciment molt maco per Catalunya, no per nosaltres.

La posada en marxa d'això, ara sembla, explica això, sembla una batallita de l'abuelo. Pero va a ser muy difícil.

Como todas las grandes cosas que funcionan en el país, es fruto de unas personas que hacen las apuestas valientes y decididas para hacerlo.

A la vila de Barcelona. Records.

Històries del món de l'esport a Catalunya Ràdio.

Picará Sosko, parará Vaquero i picarà Koeman. Atenció. Koeman, toca Sosko, farà Vaquero, pica, Koeman, gol!

Bienvenidos a casa vostra. Apreteu-vos els cinturons, que ens ho passarem bé.

Puyal 50.

Imaginem que la ràdio és una màquina del temps. Girem el dial. 2026, 2010, 1990 I parem aquí. 1976. No fa ni un any que ha mort el dictador Franco. Catalunya no sap encara quin serà el seu futur. La llengua catalana és en aquell moment una llengua que s'ha explicat molt poc en veu alta, en públic, en directe, per la ràdio.

Me parece que me ha quedado estupendo. Ojalá le guste.

¿Qué pinta más buena tiene esto? Debe estar riquísimo. Es emocionante pensar con qué cariño lo habrá preparado. Se ha tenido que pasar la mañana en la cocina. ¡Qué bueno te ha salido!

¡Qué alegría! ¡He acertado! ¡Qué acierto fue también elegir una cocina corcho! Mi cocina corcho. ¿Cuántos momentos felices como este me vas a proporcionar?

Són uns altres temps, és evident. El català és una llengua limitada a la clandestinitat de l'àmbit privat, a casa amb la família, amb els amics o al pati de l'escola. La ràdio, tota la ràdio,

no només el futbol, com la televisió, com l'escola, era en castellà. La vida oficial, la vida. La vida que no passava dintre casa era en castellà.

I quan algú s'atrevia a utilitzar el català d'una forma més oficial, les conseqüències eren immediates.

Hi va haver un moment que els anuncis de dir que s'ha perdut un nen, que passin els pares a recollir-lo a la porta principal de tribuna sempre adent.

Jaume Rossell, gerent del Barça de 1975 a 1978.

Doncs el dia que vaig sortir jo per primera vegada, no sé si va ser el governador militar o el civil, li vaig botar una bronca al Montal descomunal. Perquè s'havia fet en català. S'havia fet en català.

Després de morir Franco, tot encara és tendre i ple d'incerteses. Després de 40 anys de dictadura, les ganes de canvi es barregen amb les pors pròpies de qui ha viscut durant dècades sota l'amenaça de la presó, la tortura i el càstig. Però algú ha de fer el pas. I el valent que mou la primera peça del tauler és un periodista esportiu català amb una inquietud per la llengua fora de mida. Joaquim Maria, Puyall i Ortiga. La idea és revolucionària. Puyall proposa fer les transmissions dels partits del Barça en català, el que mai no ha fet ningú abans. Ràdio Barcelona, la primera emissora de l'estat espanyol, és on s'agrupa el gran talent radiofònic del moment. Pertany a la cadena SER, amb seu a Madrid, però el seu prestigi i història li donen a Ràdio Barcelona una personalitat pròpia i li permeten tenir certa autonomia. L'any 1976, el recentment nomenat director de Ràdio Barcelona, Manuel García Terán, un lleidatà de conviccions democràtiques clares, accepta el repte de Puyall i lluita per tirar endavant el projecte.

Hola, Manolo. Manuel Terán, director de Ràdio Barcelona de 1976 a 1989. Manuel García Terán, Manolo Terán pels amics,

és història viva de la ràdio. Té més de 90 anys, però amb un cap tan clar que ens permet reconstruir com es va fer realitat el projecte somiat per Puyol. Fer el Barça en català.

Me donaba cuenta de que cuando hablaba de cosas del club, con otros colegios, hablábamos en catalán. I després que me vaig adonar que era una cosa absurda que tots parlant del Barça en català sentíssim una retransmissió en castellà. Això no tenia sentit i s'havia de normalitzar d'alguna manera.

El primer escull a superar és el de la mateixa empresa. La cadena SER, repetim, amb seu central a Madrid, ha de permetre que es faci el futbol en català. La resposta de l'alta direcció de l'empresa quan Teheran els fa la proposta ja demostra moltes coses.

Quan jo vaig plantejar afrontant el director general de la SER que volia fer això, La resposta va ser, ella lo entenderá la gente.

A Madrid es pensen que la gent potser no entendrà el català, però l'habilitat i el poder de convicció de Terán ho aconsegueix, fins i tot per damunt dels dubtes que no només

a Madrid s'hi poden esperar. La posada en marxa d'això, ara sembla, explica això, sembla una batallita de l'abuelo, però va ser molt difícil. No perquè hi hagués una part en contra del català, sinó per la pròpia rareza que significava fer un partit de futbol en català. Que inclús gent del Barça i gent s'estranyava que això pogués anar bé.

Amb el sí de Madrid, Terán necessita més còmplices. I el primer és el Barça.

Vaig parlar amb moltíssima gent. Vaig parlar en el Barça amb el pare de Rossell i el Joan Granados, que ocupaven amb la directiva de Montal una mena de secretari general. I els dos. Los dos, más el Granados, pero los dos me van a recolzar completamente. Perfecto. Pero tirando de banda. Pero el recolzamiento del Barça no era suficiente. Y voy a tener que buscar otros recolzamientos comunes, económicos. Perquè la cosa funciona bé.

Dels diners ja en parlarem després, però ara ens centrem en el Barça. Jaume Rossell i Joan Granados són els homes. Gerent i secretari general del club respectivament, sota la presidència d'Agustí Montal, Rossell i Granados són dos catalanistes militants que tenen clar que el Barça ha de ser un dels pals de paller per a la recuperació dels trets identitaris de Catalunya. Però això, a mitjans dels anys 70, no és senzill. Jaume Rossell, pare del que va ser president del Barça, Sándor Rossell, ens descriu la realitat de la Junta en aquella època.

El día que va obrir Franco, va entrar el porter i va dir, senyors, els he de dir que el generalissimo s'ha mort. Hòstia, tots, no tots no. Un aplaudint i els altres. I el Ramon, el Gonzalo Vélez, va dir, veus, ara aquí hi ha gent que està contenta i hi ha gent que està dissustada.

Sí, al Barça, com a la gran majoria d'entitats del país, també hi havia franquistes. Tot i que de mica en mica això s'anirà esmicolant. I aquest verb no és metafòric.

Quan es va acabar la Junta, hi havia un bus del Franco allà. He estat en aquella sala. Hi havia un bus del Franco, i jo em pensava que era de bronze, o de llautor, no, de bronze, pel color. I llavors el entrenador va pujar amb una escala curta, i el tio l'agafa i diu, jaume! Em toma i me'l tira. I clar, jo em pensava que tirava una cosa que pesava 20, 29, 30 quilos, no? I em vaig disposar a agafar-ho i em va caure.

I es va trencar en milers de trossos perquè era de guix. Sense el bus de Franco a les oficines, el club abraça la idea de Puyall de fer les transmissions dels partits del Barça en català i li posa tota mena de facilitats. Un dels moments clau és quan Joan Granados posa en contacte Puyall amb una persona que es convertirà en imprescindible en aquesta història. L'experta en la llengua Jordi Mir.

Un dia el Puyal li va anar allà i li va dir. Diu, escolta, Joan, amb el Granados, m'hauries de buscar o recomanar una persona que em pugui assessorar en coses de català. Jordi Mir, expert en llengua catalana. I el Granados, jo el tinc, el Jordi, perquè ens coneixíem i veiem i tot això, i automàticament va promoure la primera reunió aquí amb Jordi.

La trobada entre Jordi Mir i Joaquim Maria Pujal és un amor a primera vista.

A les tres vegades de veure'ns cara a cara ja no calia parlar-ne més, ja vaig veure que era davant d'un fenomen poc corrent, com el Quim, és a dir, únic en aquest sentit, en el camp aquell, i vaig pensar que calia posar tota la il·lusió. Per què? Perquè el Quim havia de ser el gran transmissor d'aquella obsessió meva per la llengua, tot el que jo pogués fer fent una classe clandestina amb centres excursionistes a Mataneus i amb tot això que m'havia fet durant anys, doncs resulta que allí quedava superat només el primer dia que pogués fer una emissió per ràdio, per poca audiència que tingués seria de milers de persones, que era impensable. L'estima per la llengua uneix

Pujall i Mir i comença una relació que durarà dècades. Però primer s'ha de començar a vestir un projecte tan nou que no té ni regles ni precedents. Com s'explica el futbol en llengua catalana?

Jo em vaig plantejar i li vaig més o menys no proposar, sinó dir que si li semblava bé, que allò que anava a fer havia de ser. Explicar futbol que tothom en veia havia de ser la cosa més natural del món, que s'havia d'integrar bastant a no voler epater, que diuen els franceses, sinó que simplement que la gent digués ah sí, mira, que veu, explica-ho, que explica el que passa.

Pujal i Mir, que fan llargues sessions de treball tant a les oficines del Barça com a Ràdio Barcelona, opten per un estil radicalment diferent de les narracions en castellà. Naturalitat i proximitat, sense expressions recargolades, amb alguna sana excepció, i aprofitant els anglicismes catalanitzats propis dels anys 20 i 30 del segle XX.

Anava a futbol al Barça i si em parlava d'un flequic doncs em va fer entendre lo que volia que em deien un flequic i un out, que jo no sabia què volia dir, doncs era un out. Però les sessions de treball també tenen la seva part pràctica. Mentrestant va establir, no sabria dir amb quantes ocasions, tampoc res excepcional, però potser. Posi una quinzena de vegades, per dir un número que pot ser 25 i podrien ser 12 només, que això el Granados des del Barça li van donar totes les facilitats d'anar-se'n i transmetre el partit només per enregistrar-lo. El procés de preparació inclou assajos.

Durant unes setmanes, Puyall va al Camp Nou i s'enregistra la narració dels partits del Barça per poder-ho analitzar després amb Jordi Mir. Aquelles gravacions en cinta de casset són l'embrió del que ha de veure la llum pocs mesos després. Pràcticament ja està tot a punt, però tot això, qui ho paga?

Aquesta falca és bastant més moderna del moment que hem estat relatant fins ara, però en situa un dels altres grans actors que participen en la posada en marxa del projecte de Puyall.

Ha aconseguit una xifra rècord en el món de la ràdio. Futbol en català és líder d'audiència. Mil partits creant escola. La Caixa, que des d'aquell inici li ha donat suport, el felicita i l'encoratja perquè continuï fent més gols.

Del Barça!

L'expresident del Barça, Narcís de Carreras, l'autor de la frase El Barça és més que un club, és el president del moment a la Caixa i Josep Vilarassau ha estat fa poc nomenat director general. En aquell moment,

doncs, la Caixa amb el Narcís de Carreras i el Josep Vilarassau, en un altre moment anterior això no hagués pogut passar.

Jaume Giró, director general de la Caixa del 2009 al 2020.

Fa aquesta aposta, que és una aposta molt difícil.

L'any 1976, la Caixa de Pensions per a la Vallesa i d'Estalvis de Catalunya i Balears puja al vaixell de l'aventura i es converteix en el principal mecenes de les transmissions de futbol en català, una col·laboració que ja no abandonarà.

El futbol en català no es veu com un simple patrocini, sinó que per la Caixa ha estat sempre una mena de col·laboració emocional amb la llengua i amb el futbol, i per suposat amb el club, amb el Barça. I arriba el dia.

El diumenge 5 de setembre de 1976 es juga la primera jornada de la temporada 76-77. El Camp Nou, a les 5 de la tarda, està previst que es disputi el Barça-Les Palmes. Un partit per la història de la ràdio. Però abans, parlem una mica de futbol, no? Com és aquell Barça? Què se n'espera? Després de guanyar la Lliga del 74, l'equip blaugrana no ha sumat cap títol a les dues últimes temporades i comença a haver-hi una mica d'impaciència. Per això, una de les grans novetats d'aquell dia és un retorn a la banqueta.

L'últim, qui va ser? Laureano Ruiz, penso, no? Que va substituir el Weiss-Beller.

Pere Valentí Mora, porter del Barça de 1973 a 1979.

I llavors va vindre una altra vegada el Rínos Mitges per segona vegada, perquè hi havia el Johan Cruyff i el Rínos Mitges, i saps com eren els dos de la selecció, es coneixien de Holanda, i va poder tornar, va tornar.

El Barça surt amb el següent equip. Mora a la porteria, Ramos, Migueli, Costas i de la Cruz en defensa, Nesquens, Macizo i Asensi al mig del camp, amb Cruyff, Heredia i Clares com a davanters. Són èpoques de moltes esperances, però poques alegries.

I van ser uns temps que quan no es guanya no s'està tan bé. I va haver de tot. I va haver partit molt bons. Era un equip molt irregular, o sigui, un equip que jugava molt bé al millor a casa, a fora li costava molt més, i va ser així, però bueno, és el que passa sempre.

Aquell diumenge, per tenir-ho tot situat, el rival és el Les Palmes, un equip que ara ens remet a la segona divisió, però que en els dies que ara relatem tenia una bona fama.

Era un equip bastant bo, jugàvem bé a futbol. L'entrenador era el Roque Olsen, que jo havia tingut dos anys ja a Elche, o sigui que era un equip bastant també fet a base de fitxar jugadors de fora de les Isles, algun de bo d'allí, i era un equip de primera, de mitja tabla. Tenia un joc diferent als altres perquè era un joc més aplatanat, més lent, però bastant tècnic.

De seguida engeguem la ràdio, que ja estem impacients per sentir la primera transmissió en català d'un partit del Barça, però falta un detall molt important. Perquè des de casa o des del cotxe puguem sentir la ràdio, cal que algú ho faci tècnicament possible. Som al 1976, molt lluny encara de l'era digital, i fer una emissió en directe, encara que sigui des del Camp Nou, no és gens senzill. Eren heroiques.

En aquella època es funcionava amb línies microfòniques.

Conrad Cortasa, tècnic d'exteriors a Ràdio Barcelona.

Una línia microfònica era una línia fixa que anava des d'un punt fins a un altre. Llavors, era un fil que entre mig tenia el que en dèiem clavijes, moltes connexions a través de les centrals de les telefòniques corrents. Llavors, això fallava molt. La sensació d'arribar a un camp de futbol i tenir el dubte si aquella línia funcionaria o no, doncs allò era un malestar important.

I si a la dificultat pròpia de la precarietat tecnològica de l'època hi afegim que no sempre la col·laboració del personal encarregat és la desitjada, gairebé podem dir que fer aquella transmissió frega la categoria de miracle.

Jo penso que alguna vegada ens havíem boicotejat. Sí, allò d'arribar i veure que no hi havia la línia microfònica, de dir, ostres, un tastal l'heu posat, no, és que no l'havéis pedido, ¿cómo que no l'havéis pedido? I llavors allà s'establien una sèrie de batalles. Què era això, el complicat i l'heroic a què jo em refereixo?

Diumenge 5 de setembre del 1976. 5 de la tarda. Arriba el moment. Posem la ràdio. Ens disposem a escoltar un dia per la història.

Ràdio Barcelona, els oferim tot seguit la retransmissió del partit Barcelona-Unió Deportiva a les Palmes, corresponent a la primera jornada del campionat de Lliga. La locució en català a càrrec de Joaquim Maria Pujal, amb qui establim ja connexió.

Amics, bona tarda a tothom. Saludem els nostres ullells des de l'estadi del Barça quan va començar el partit Futbol Club Barcelona-Unión Deportiva Las Palmas, començant així el Campionat Nacional de Lliga corresponent a la temporada 76-77. Com cada any l'afició del Barça està en aquest moment amb el seu equip, disposada a observar com el Barça debuta amb la competició en front d'un equip realment tècnic i si bé no és considerat com un dels millors de la categoria, Sí, s'ha de dir que és un dels equips que atresora dins dels seus jugadors més qualitat futbolística. Hem de dir que tant la Unió Deportiva Les Palmes com el Futbol Club Barcelona es troben ja sobre la gespa de l'estadi. Per banda de Les Palmes formen Carnevali, Martín Castellano, Hernández Noli, Esteves, Félix, Brindisi, Fernández, Germán i Juani. Per banda del Barça juguen Mora, Ramos, Migueli, Costas, De la Cruz, Nisquens, Heredia, Matizzo, Cruyff, Asensi i Clares. És el servitre d'aquest maig el senyor Val Serrón, que està afiliat al col·legi Oeste. La temperatura realment molt agradable, l'estadi presenta un excel·lent aspecte, hi ha molta gent que ha vingut per veure aquest partit, inauguració oficial de la temporada. Els jugadors del Barça formen amb la seva samarreta tradicional blaugrana, pantaló blau, mentre que els de les Palmes també duen la seva vestimenta típica, samarreta de color groc i pantaló de color blau. En aquest instants, pels alteradors de l'estadi, s'està anomenant a cadu dels jugadors del Barça que han de defendre la samarreta del Barça en aquest partit i que se suposa, deu ser l'equip titular. Que a través de tota la competició tracti d'assolir el primer lloc i de conquerir darrerament el títol de campió nacional de Lliga.

El partit comença i nosaltres trobem un testimoni excepcional. El jove periodista Eduard Boet, que al cap de poc temps s'incorporarà a l'equip de Futbol en Català, és a tocar de Joaquim Maria Pujal, treballant per una altra

emissora de ràdio. Jo era el costat per la competència. Jo encara estava rejuventut. Sí que hi havia més que cabines reservades, espais reservats per les emisores, bàsicament perquè allò tenia les línies microfòniques. I casualment, el cas és que jo estava a tocar, a tocar, i sí que portava mòbil aquella època perquè no s'havia inventat, però m'hagués fet. No, selfies no, perquè no soc de fer-me selfies, però m'hagués fet unes fotos fantàstiques, no?

Buet no es fa selfies, però no perd l'oportunitat de parar l'orella i de fixar-se en tots els detalls.

Recordo que allò era una festa. Recordo pujar actiu, d'en peus, amb el tècnic Manolo Jiménez, que era una institució de Ràdio Barcelona, fent-li l'assistència tècnica. I ell d'en Peus, gairebé com proclamant, eh? El recordo com més que transmetent proclamant, eh? Proclamant. I una visita constant de personalitats que pujaven a aquella cabina que era del de tot. I recordo això, pujar a la cabina a la mitja part i donar el partit de gent que venia a saludar i felicitar.

Molt bé, aquesta és la visió del camp, però i des de casa? Com ho senten els oients? Quines sensacions els provoca? El nostre testimoni és un noi de 14 anys amb molt d'interès pel Barça i per la comunicació. El seu nom, Antoni Bassas. Quan arriba el 5 de setembre del 76,

hi ha una mica de publicitat, hi ha una mica de màrqueting, dient que aquest diumenge començaran les transmissions en català per la freqüència modulada de Ràdio Barcelona. En aquell moment, a casa meva, catalanoparlants, ens n'alegrem molt i passem per curiositat a veure què tal sona. I recordo que a mi em sonava una mica estrany, perquè no estàvem gens avesats.

Ha tret la pilota fora de l'àrea. Massiva lluita. També Nis que ens cabe des de darrere. Aquest Tomas sensacional. Facultats Nis que se le emporta la pilota. Van Cruyff, Van Cruyff està a dins de l'àrea, això pot ser gol, conta, conta, conta, conta, gol!

Gol, gol, gol, gol, gol! Gol!

Aquella primera tarda vam sentir com una gran alegria, com un gran orgull, un pèl d'estranyesa i després molt a poc a poc el protagonisme es va començar a desplaçar de la llengua i del fet de la llengua. A la personalitat del narrador. Vam començar amb el català i després va ser el català amb Joaquim Maria Pujol.

Han passat 50 anys d'una jornada memorable. Aquell dia ningú podia imaginar que el que estava fent puyar el Camp Nou amb la col·laboració d'una bona colla de persones tindria la transcendència que ha acabat tenint. Una activitat popular, un entreteniment de masses, un sentiment transversal com el del futbol i el Barça van ser la primera eina de normalització de la llengua catalana després de la dictadura. I l'alquinista que ho va fer possible gràcies al seu atreviment, visió de futur i rigor en la feina té un nom i el sap tothom. Joaquim Maria, Pujal i Ortiga.

Atenció. Pica, comandó!

¡Gol, gol, gol, gol! ¡Pizzi! ¡Pizzi! ¡Pizzi! ¡Qué bueno que viniste! ¡Qué bueno que llegaste, Pizzi! ¡Son más calientes!

Asistencia de Xavi Més Caballeta para Messi, Messi, Messi, Messi, Messi, Messi, Messi, Messi. Immense Messi, encara Messi, encara Messi, encara Messi, encara Messi, encara Messi, encara Messi, encara Messi,

encara Messi, encara Messi, encara Messi, encara Messi, gol, gol, gol, gol.

50 anys després, només podem dir gràcies Quim.

Soc Bernat Soler i això ha estat Puyall 50. Un nou episodio de Récords, el podcast d'esports de Catalunya Ràdio.

Guió i redacció, Bernat Soler. Coordinació, Xavi Campos. Veus, Carles de Bo i Ferran Badia. Montatge, Marçal Turu. Responsables digitals, Jordina Terrer i Sergi Camps. Agraïments a Antoni Bassas, Marc Gablany, Eduard Buet, Conrad Cortasa, Jaume Giró, Francesc Lara, Jordi Mir, Pere Valentí Mora, Joan Puerto, Pepito Ramos, Jaume Rossell, Sandro Rossell i Rut Vilà.

Récords. Históries del món de l'esport a Catalunya Ràdio.