Quatre pobles, quatre històries de nuclis despoblats

Comencem ara un recorregut per exemples diferents del que podem trobar en aquest inventari de pobles abandonats.

Primera parada, Tendruivell, al Pallars Jussà. Es va despoblar fa 60 anys, sobretot per les dures condicions de vida. Tendruivell és un turó a 650 metres d'altitud. No tenia aigua, s'havia d'anar a buscar la Font del Lleó, que està situada al barranc. Cada vegada més joves van anar a viure a Trem i a Barcelona. L'estocada final per Tendruivell va ser una gran allau a mitjans dels 60, que va provocar l'enfonsament d'algunes cases i va suposar el seu despoblament definitiu.

Hem enviat en Pau Rovira, el nostre corresponsal al Pallars, a Tendrui Vell. Pau, com és aquest poble?

Hola, Estel, què tal? Bon dia. Doncs sí, estic caminant per Tendrui Vell. I el primer que sorprèn és justament això, el silenci. Ara estic envoltat de les restes de les antigues cases. S'hi veu una part de l'església, una part del castell, alguns murs de pedra, cantonades, alguns portals, però no hi ha cap resta de presència humana, només hi ha ruïnes. No hi ha carrers, com els imaginaríem, en un poble viu, i el camí, si és que es pot dir així, perquè és bastant abrupte, diguéssim que el camí passa entre les ruïnes i la vegetació s'ha anat menjant bona part d'aquest espai, podríem dir gairebé tot. I deu tenir un aire un xic inquietant, fins i tot. Mentre caminem per aquí, tenim constantment la sensació que estem a mig camí entre un poble i un paisatge, és a dir, hi ha les cases, però no hi ha veïns, no hi ha activitat. No hi ha moviment, només aquestes restes i els sons de l'entorn. Hem vist algunes restes d'animals. Suposem que, com que no hi ha gaires persones, doncs els animals s'hi animen més a venir. Des d'aquí dalt també es pot veure, des d'aquest punt elevat, una panoràmica molt bona de la conca de Trem, molt oberta.

I a poca distància hi ha el Tendruí, que encara està habitat.

Exacte, sí, això fa que el contrast sigui especialment evident, perquè allà hi ha persones, hi ha animals, hi ha una granja, hi ha cotxes, hi ha moviment, i aquí, doncs, ja ho sentiu.

Per tant, t'endurir serveix gairebé com a fotografiar d'aquest procés.

Doncs això és precisament el que volem entendre avui, què hi ha darrere d'aquest procés i fins a quin punt el que ha passat aquí es pot repetir en altres pobles d'aquí del Pallars Jussà i del Pirineu. Per parlar-ne ens acompanya, tenim aquí amb nosaltres en Carles Barrull, que és tècnic de l'Institut Ramon Montaner i un dels experts del projecte Pobles Abandonats. Què tal, Carles, com estàs? Bon dia. Hola, bon dia. Quan parlem d'un poble abandonat, què ha passat perquè s'arribi fins a aquest punt?

Normalment hi ha mortes casuístiques, perquè tenim que els habitants l'han abandonat per manca de serveis o perquè tenien un ajuntament i uns serveis l'han traslladat i l'han ficat a un altre ajuntament més gran. Això des de la creació dels ajuntaments al segle XIX es veu moltíssim, 1847, 1860. I sobretot aquí a la Conca de Trem amb l'Ajuntament de Trem que es va crear en el 1970, que és un macroajuntament que té moltíssims ajuntaments que depenen d'ell i per tant una gran extensió que fa que sempre s'hagi de recórrer a Trem. Estigues a 10 minuts com una hora.

Però aquí a Tendruy tenim un cas una mica diferent, no? Perquè hi ha un factor físic molt clar, aquesta inestabilitat del terreny. Fins a quin punt aquestes causes naturals influeixen? També hi ha causes econòmiques, socials. Com ho veus?

Aquí influeixen moltíssim. Tant a Tendruy com a Puigcercós vell, com serà ahir a la vall de Boí, que tens unes sècies avissades, tens uns focs, no?, I llavors la gent diu, bueno, si ja no tinc la casa o estan runes, pues me'n vaig a l'altra banda del barranc o a baix a potser el cos nou o al costat del barranc que estaré més seguit

i almenys tindré aigua, no? Doncs Estel, aquí no cal imaginar-se què passa quan un poble perd la vida. Ho tenim davant dels ulls. I potser aquesta és la principal lliçó d'aquests pobles abandonats, que abans de convertir-se en ruïnes, doncs durant molts anys han estat pobles vius.

Moltes gràcies, Pau. Trasllada també el nostre agraïment a Carles Barrull, un dels experts del projecte Pobles Abandonats, que avui ens ha acompanyat en aquesta passejada per Tandru i Bell. Adéu, que vagi bé. Doncs un exemple similar al de Tendruí, però amb una gran diferència, ara us ho explicarem, és Castelló, a Vandellós i l'Hospitalet de l'Infant, al Baix Camp. És un dels exemples més actius de recuperació de nuclis abandonats. Aquí, a Castelló, fa anys que s'estan fent activitats culturals i camps de treball per tornar a donar vida al poble, que es va quedar deshabitat als anys 50, i conservar les cases i les masies. I allà hi tenim, en directe, en Manel Sastre, amb el suport tècnic de l'Albert Cots. Manel, bon dia. Hola. Hola, bon dia, què tal? Comencem per ubicar-nos una mica. On és exactament aquest nucli de Castelló?

Mira, a Castelló, per arribar aquí, hem hagut de pujar un petit caminet asfaltat que hi ha a mig camí del poble de Vandellós, perquè això és un nucli és un dels espais del terme municipal de Vandellós i l'Hospitalet de l'Infant, a prop del nucli de Masboquera. Està situat a uns 390 metres d'altura, sobre el nivell del mar, sota la cinglera dels dadals que tenim just aquí al darrere nostre. Ara s'hi poden veure tot aquest espai, unes quantes cases que estan parcialment reconstruïdes, però això sí, deshabitades. Moltes, la majoria, no tenen sostre. Tenen unes plaques d'aterriss a l'entrada amb els noms dels diferents propietaris. Llegim Cal Miquel, Cal Guirró, Cal Pacara, Cal Quicosanto, per citar-ne només alguns. I aquí, com sentíem a la crònica anterior, també impera el so de la natura. No se sent res més que els ocells. I nosaltres ens hem acostat fins a un mirador que hi ha a la part més alta d'aquest nucli. Un mirador des d'on ara veiem, per exemple, com avança la gran tempesta que es veu davant de la costa. De moment aquí no plou, però no crec que tardi massa en arribar l'aigua. Ostres, compta, doncs, eh? Es nota una mica la baixada de la temperatura i estem pendents per si ens hem de posar en un cobert que tenim aquí. Aquest nucli és d'origen medieval. Va arribar a tenir 140 habitants a finals del segle XIX. Va quedar totalment abandonat, com deies, als anys 50 del segle passat. I en aquest municipi hi ha. Com aquest municipi hi ha molts nuclis abandonats aquí a Vandellòs, hi ha Fatges, hi ha Gavadà, Genesies. Aquí ara mateix, però, en el nucli on ens trobem, a Castelló, només hi viu el Ramon Bartolomé, en qui hem parlat fa 18 anys, que ho va deixar tot per venir a Barcelona

i ens explicava per què ho va fer. La Míriam i jo vivíem a Barcelona. Vam baixar aquí per conèixer on jo havia passat la meva joventut i ella es va enamorar de d'entorn, i el meu germà tenia una casa aquí a Castelló, i li vam demanar si l'hi podíem comprar. Amb una idea de tenir una segona residència. Una mica impulsiu, una mica per intuïció, vam decidir fer un canvi i venir a viure aquí a la masia de Castelló, i deixar Barcelona pels caps de setmana en tot cas.

I viuen sols aquí, eh? Una família i prou.

Una família i prou, són els únics que viuen en aquest nucli. La seva casa té de tot, però diu que ha hagut de superar alguns problemes, però ell diu que tot plegat ha volgut la pena.

Anar a viure en un lloc on està deshabitat des de fa molts anys, on no està a prop dels nuclis urbans, on els serveis no estan del tot regulats, doncs no és fàcil, té els seus inconvenients, però ens ha compensat molt l'espai on es viu, la tranquil·litat amb la que es viu, com s'han pogut desenvolupar els nostres tres fills aquí a Castelló.

En parlar ara amb la Maricarma Jiménez de l'Institut Ramon Montaner, que un dels principals problemes i el que inicia, de fet, el despoblament són els serveis, serveis bàsics. Aquí com s'ho fan?

En tenen? Mira, aquí l'únic que tenen és aigua corrent, però l'electricitat se l'han de fer amb plaques solars, l'emmagatzem amb bateries per la resta del dia que no hi ha sol. Els residus també els han de gestionar ells. El Ramon demana ara, després de tot plegat, després de l'experiència que ha tingut aquests anys, que les administracions s'impeguin una mica més també per facilitar l'arribada de més veïns, tot i que. L'actual planejament urbanístic d'aquí, ara per ara, no ho permetria, perquè tota aquesta zona no s'hi pot viure. Caldria canviar-ho, més tenint en compte que aquesta zona també ha estat declarada bé cultural d'interès local i s'haurien de fer algunes modificacions per permetre que hi visqués més gent.

Si hi poguéssim haver alguna família més, per nosaltres seria genial. Ara mateix no es pot, pel com està el pla urbanístic. Jo crec que amb el temps anirem recuperant els pobles, perquè la qualitat de vida que hi ha a l'entorn rural, cada cop crec que la gent no l'anirà apreciant més.

Perquè, com diu el Ramon, fomentar la recuperació d'aquests nuclis també ajudarà molt a protegir aquest entorn. No hi ha millor manera

de cuidar el territori que sent-hi. I, per tant, la gent, quan estem en un poblet, encara que siguem una sola família, la zona de Castelló ja és una part del territori on hi ha gent. I on hi ha gent, hi ha vida. I on hi ha vida, hi ha estima per l'entorn. Hem de recuperar els pobles. El territori no el podem deixar buit, perquè llavors perd tota l'essència al nostre país.

I més enllà d'aquesta família, la del Bertolomé, dèiem que és un dels exemples de més activitat per recuperar aquest poble. Què s'està fent concretament?

Doncs mira, si vols parlem amb un de les ànimes de les persones que ha treballat més per revitalitzar Castelló, que és membre de l'associació Masia Castelló, una entitat que va néixer el 1998, és el Santi Nomen, que és el president de l'entitat, que el tenim aquí amb nosaltres. Santi, explica'ns una mica com va néixer aquesta entitat i què és el que esteu fent per recuperar aquest espai.

Bueno, va néixer d'una trobada d'una nit, d'un ball, i que això ja sol havia un sender que es podia passar, i amb els companys de moltes altes hores de la matinada vam decidir fer un pessebre. Llavors el pessebre ens ha sigut el motiu econòmic i social, també, perquè jo sempre dic que aquesta recuperació d'aquest poble és diferent a tot el. Han passejat molt per tota Catalunya i el model aquest que han fet nosaltres ha sigut fet del poble per al poble. Vol dir que la gent va vindre aquí sense ànim de lucre, sense fer res, sol per fer un pessebre vivent, vam anar recuperant les cases, netejant-les, i els propietaris, uns ens les van cedir, com tenim unes quantes, i ara en tenim unes 16 cases que els propietaris ens les van donar. Que gràcies a això hem pogut anar fent pesebre l'any darrere l'any, que portarem ara en guany 39 anys, i amb el mateix diner. Perdona, 29 anys, amb el mateix diner que ens genera la cosa cultural, podem restaurar el poble. I això vol dir que estem fent patrimoni. Llavors, aquí, durant l'any, anem fent activitats culturals.

És un pessebre que es fa, evidentment, és el pessebre dels Estels, per si algú no ho connectava tot plegat, venen unes 5.000 persones cada any, és una tradició de les grosses que es fan aquí. Quin és el plantejament de futur que us feu a part d'això?

Ara estem amb el peu, com havent dit el Ramon. Volem plantejar un pla especial urbanístic, posar a cada casa la seva manera de fer o l'activitat que hem de fer. Llavors, a partir d'aquí, ja legalitzar-ho, i tirar una mica que això sigui una activitat cultural. Cultural vol dir que hi vinguin artistes a fer coses, a fer el seu projecte, i nosaltres puguem fer i realitzar activitats culturals per tota la comarca. Perquè ara ja ho fem, fem la Rustic Festa, fem altres activitats, i ara fem, per exemple, el fang, bueno. Fem activitats diverses de cultura, no? Llavors això ha de ser un nucli que el Camp de Tarragona i tota la gent del seu voltant pugui treballar-hi.

Gràcies, Santi. El cas de Castelló és únic aquí per l'allau d'activitats que sentíem que s'hi fan per recuperar-lo, però al Camp de Tarragona i també a les Terres de l'Ebre hi ha desenes de nuclis que s'han anat abandonant i intents de recuperació que han fracassat, com per exemple aquí mateix a Vandellós ho van intentar el 2001 a Fatges, però no han tingut gaire èxit. No sabem si també van tenir a veure les històries de llegendes tenebroses de crims i de bruixeria, que es diu el que passaven en aquest nucli, però la veritat és que alguns funcionen i d'altres no funcionen. Esperem que aquest que ha començat de forma tan important aquí a Castelló continuï. Home, segur que sí,

tenint en compte que fa 29 anys que fan aquest Passebre dels Estels i que justament les tradicions, com dèiem, i les activitats culturals són bona part del que donen sentit al manteniment i a la supervivència d'un poble. N'hem parlat amb Santi Nomen, que és el president de l'entitat que està revitalitzant. L'associació La Masia de Castelló, és una entitat que va néixer l'any 98, i també ens hem passejat per aquí amb en Manel Sastre, amb el suport tècnic de l'Albert Cots. Gràcies a tots tres, bon dia. Adeu, bon dia. Pobles abandonats o gairebé deshabitats i pobles que, per contra, es van refent. Laia Claret, on ets? Hola Estel, bon dia.

Doncs mira, soc en una herbreda asseguda al costat d'una casa de colònies i aquí davant hi veig quatre cases de quatre colors, una de blava, una de groga, una de verda i una de vermella. I sentim, no sé si ho podeu sentir, la riera d'Ozó i els ocells. Per entrar-hi hem creuat per un pont la riera d'Ozó. Som en el que era una colònia tèxtil que després es va convertir en minera fins que va acabar l'explotació i es va acabar abandonant cap als 80. Som a Can Clerc. El nucli de les mines d'Uzó, a quatre quilòmetres del poble d'Uzó, a la comarca de la Selva. La colònia la va comprar la família Forés Capdevila, Martí Forés. Bon dia. Bon dia. Com us la vau trobar en un inici als 80? Primer m'imagino que va ser la reconstrucció de tot com era. Res,

era una colònia totalment abandonada, sostres acaiguts, un poble abandonat. I a partir d'aquí, pic i paga, fins a construir on hem arribat ara.

Ara quantes persones hi viuen? Quantes cases hi ha? Una casa de colònies i apartaments? Si no ho tinc mal entès, què hi ha?

Actualment, fixes, hi viuen unes 10 persones. Després tenim apartaments turístics i a la casa colònies, els grups que ens entren, segons la quantitat de gent que ve, fins a 105, aquí estem. Aquí teniu els serveis bàsics.

Com els cobreu? Llum, aigua?

L'aigua tenim a través d'un pou i la llum estem connectats a la companyia i. No tenim pas problema de serveis.

Si no ho tinc mal entès, això ho va comprar el teu besavi per invertir-hi, entenc, no? Sí, sí,

va ser una inversió en el seu moment, a l'any 60, va comprar això com a inversió, i circumstàncies de la vida per herència li va passar al meu pare i des de l'any 80 el meu pare està aquí treballant-hi. Com va anar la història a partir dels 80? Als 80 es va convertir en segona residència. Molta gent de l'extrarreia de Barcelona va venir aquí i es va instal·lar com a segona residència, venint els caps de setmana amb els fills. I, a mica en mica, que els fills anaven fent grans, clar, aquí estem al mig, envoltats de muntanyes, i, bueno, van anar deixant les cases i el que vàrem fer nosaltres, mentre que anàvem deixant les cases perquè no bueno, no es anessin allò tancant i fent malbé, doncs els vam anar restaurant per construir apartaments turístics. Pots dormir. En una casa on vivien famílies mineres i a la casa Colònies, per exemple, és on vivien els miners solters. I tenim un entorn que crec que és envejable. Doncs Martí Forés,

fill del propietari d'aquí, de Can Clerc, bon dia i moltes gràcies. Bon dia i moltes gràcies.

I ens queda una categoria segons la classificació de l'extensiu estudi de l'Institut Ramon Montaner. Són els pobles de menys de 30 habitants. Un d'aquests pobles és Gisclareny, al Berguedà. És el segon municipi menys poblat del país, frec a frec, sovant alternant, amb Sant Jaume de Frontanyà, la mateixa comarca. La Nàtia d'ell s'ha passejat

per Gisclareny. Doncs mira, Estel, hem arribat en aquest poble de només 28 habitants, amb un paisatge fantàstic, i la veritat és que hem trobat més gent del que ens pensàvem, perquè, tot i que en el dia a dia acaben sent una quinzena de persones, i la meitat estan fora treballant, com la mateixa alcaldessa, al parc natural del Cadí Moixeró, sí que hem trobat alguns veïns una mica atrafegats, perquè aquest cap de setmana és festa major. Com et dius? Jo, Josep.

Molt bé, i què estàs fent? Tallant tot el que són les herbes i una mica tot, arreglant-ho.

Per deixar-ho bé per la festa major? Per la festa major, sí. Gràcies.

Molt bé. I ens trobem una filla de Gis Clarenc, que ara viu a Guardiola, a la Fina. La casa que vam néixer la tenim aquí i ara hi anem. Sou més o menys gent que fa 80 anys? Menys, sí. Abans teníem col·legi. I finalment trobem algú que viu aquí,

l'Eduard. Bon dia. Nosaltres vam venir aquí fa uns 40 anys. Veníem cap de setmana i, un cop ens van jubilar, doncs, estem aquí vivint constantment. Jo sóc nació a Barcelona, la meva dona a Sant Carles de la Ràpita. Vam viure a Osona i, posteriorment, vam venir aquí. I com ho gestiona, el tema de la compra, del metge? Aquí depèn del cotxe, ja està tot explicat. Quan no tinguis cotxe, no pots viure aquí perquè no hi ha cap servei. L'únic que hi ha són algunes cases rurals.

I els veïns, clar, viviu molt lluny uns dels altres.

Déu-n'hi-do, estem bastant separats, sí. El que passa és que tenim un punt de reunió, que és l'Ajuntament, i hi ha un bon ambient. Pensa que aquí, en aquest poble, només queda una família que sigui autòctona, la família de l'alcaldessa. Aquí el problema no és tant d'aquestes pobles com que no es puguin fer més cases, perquè a l'estadi del parc natural hi ha un catàleg molt estricte, per tant, això, en realitat, no té perspectives de creixement.

Aquí pots passar hores sense creuar-te amb ningú, per tant, avui hem estat molt de sort, perquè són, penseu, cases molt disseminades. Llavors, d'una punta a l'altra del poble, ben bé, podrà haver-hi 15 minuts, no a peu, eh?, en cotxe. Doncs bé, agafem el cotxe i anem a conèixer l'únic negoci que hi ha al poble, una casa de turisme rural. Oriol Baño se'l porta. Hola, bon dia. A l'hora de gestionar el negoci, quins impediments té, diguem-ne, estar en un poble tan menut,

una mica apartat de tot? Tu has de pensar una mica abans, o sigui, clar, no pots haver deixat la sala al comerç més proper, que està a 20 minuts, per tant, és un cop per setmana fer les comandes correctes i tenim sort que alguns distribuïdors ens venen aquí i nosaltres anem a buscar altre tipus d'alimentació.

Tu ets de Gisclareny o t'hi has, diguem-ne, assentat com tants altres?

Vam començar venint a estiuejar i ens van agradant, ens van agradant, llavors vam pensar, doncs potser que muntem un negoci. Llavors els meus pares van vendre la casa de Cornellà per muntar la casa rural Rostipilella, és on vivim ara, i lloguem habitacions, oferim mapes pels clients que hi dormen. Has vist evolucionar aquests 22 anys, Giscladent? El por el despoblament no el tenim perquè, mica en mica, va augmentant la gent. El teletreball ha sigut un gran canvi que ha favorit. Els primers anys no hi havia cobertura de cap companyia. Internet que ens ha facilitat l'Ajuntament. Veiem que, mica en mica, hi ha algunes famílies o bé que ven a estiuejar i s'estan temporades, o gent jubilada que també s'està potser la meitat de l'any aquí. I algunes famílies que venen de nou a viure. O sigui que, mica en mica, molt poc a poc, però anem augmentant la població. Amb el cotxe, llavors aprofites el moment i t'atures amb els dos cotxes al mig de la carretera per xerrar de quatre coses. Sí, és així. Molt bé, gràcies per atendre'ns. Gràcies a tu. Bé, doncs, Estel,

ho deixem aquí perquè comença a ploure i ens hem de refugiar. Fins ara.

Doncs aquests són els quatre casos que hem volgut tractar avui al Catalunya al Dia. Tendruí, Castelló, les mines d'Ozó i, per últim, Gisclareny, reflex d'aquest exhaustiu inventari que han fet des de l'Institut Ramon Montaner i altres entitats a poblesabandonats.cat, ho podeu consultar, la web val molt la pena, i que indica que a Catalunya hi ha 200 pobles totalment abandonats, més de 700 que no arriben als 30 habitants, com Gisclareny, I de tots aquests, més d'una tercera part són les comarques de Lleida, sent el Pallars la comarca més afectada per aquest despoblament. I l'objectiu de totes aquestes dades? Doncs saber quina és aquesta realitat, prendre-li realment el pols i entendre les claus del despoblament per planificar, de cara al futur, mesures que el puguin frenar.