Quatre quarts de segle

Així sonava una pista de bàsquet quan es va crear el Barça als anys 20 del segle passat. Autèntics sorrals ofen gas als dies que plovia.

El 24 d'agost de 1926 canvia per sempre la història del bàsquet a Catalunya. El Barça funda una secció d'un esport desconegut i residual aleshores importat del món anglosaxó i que encara que ningú no ho sabia llavors arribava per quedar-se. En 100 anys,

el Barça de bàsquet creix, toca el cel en molts moments, i en parlarem, però també baixa als inferns unes quantes vegades. Als anys 60, per exemple, quan es decideix desmantellar la secció tal com s'havia entès fins aleshores, se meteoritza i es buida d'estructura, desapareix del mapa competitiu, no mor oficialment, però la pràctica deixa d'existir. Possiblement el pitjor episodi de la història del Barça de bàsquet. Saps de què parlo? Soc l'Ernest Macià i això és 4 quarts de segle, els 100 anys d'història del Barça de bàsquet.

Soc la Sònia Oleart i això és Récords, el podcast d'històries de l'esport de Catalunya Ràdio.

Récords. A la vila de Barcelona.

Récords. Històries del món de l'esport a Catalunya Ràdio.

Picará Sosco para la vaquera y picará Koeman. Atención. Koeman toca Sosco para la vaquera. Pica Koeman. Gol!

Bienvenidos a casa vostra, apreteu-vos els cinturons que ens ho passarem bé.

Quatre quarts de segla.

El 24 d'agost del 1926 el Barça decideix crear una secció de bàsquet. Després del futbol i de la secció d'atletisme creada el 1915, el basquetbol serà el tercer esport en ordre cronològic que es posarà a la samarreta del Barça. I contràriament al que molta gent imagina, el club ho fa d'una manera ben austera.

La constitució del Barça de bàsquet ho van liquidar amb una línia i mitja a l'acta de la Junta Directiva. Està, o sigui, i no és ni el primer tema de la reunió directiva del 24 d'agost de 1926, que era dimarts, amb una línia mitja, a propuesta del vicepresidente, senyor Pere Cosell, s'aprova la constitució de la secció de bàsquetbol del Futbol Club Barcelona. Punt i final. Evidentment, redactat en castellà, perquè ens trobem en plena dictadura del Primo de Rivera.

En plena dictadura de Primo de Rivera es funda el Barça de bàsquet. Tres anys abans s'ha creat la Federació Catalana de Bàsquet, l'any 1923. I abans del Barça ja s'han creat alguns clubs, no gaires, però dos sobressurten per mida i organització. El Laietà Bàsquetbol Club, fundat l'any 1922 per exalumnes de les Escoles Pies de Sant Antoni, i l'Europa, el 1923, que guanya el primer partit oficial contra el Laietà per 8 a 2, per cert, i els primers campionats de Catalunya.

També apareixen altres precursors més modestos, el Barcelona Basketball Club, l'America Stars, el Catalunya Basketball Club i el Patri Francès. És un moment on el bàsquet

penja les primeres cistelles damunt de porteries de futbol. Al Museu del Barça es conserven algunes relíquies d'aquells primers anys que es podran visitar durant aquest any del centenari, algunes relíquies llunyanes i d'altres que potser no ho són tant.

Un carnet que té 100 anys d'història, que és del senyor Marc, Antoni Mac, i a més a més dels trofeus, una cosa que també exposem al Museu del Barça, és una tercera Copa d'Europa, que no és tal, però tenim el certificat que va fer la FIBA. Conforme ens havien robat la famosa final de París, aquell assister al Montero, que va ser aquell tap. Hi ha un certificat de la Ciba on reconeix les irregularitats i això ho tenim com si fos un trofeu.

Jordi Penas, director del Museu del Barça.

Els primers anys de la dècada dels 30 són els anys de consolidació. És, però, una consolidació lenta i centrada a Catalunya, ja que Espanya en prou feines a jugar bàsquet durant els anys 20. A inicis dels 30, la situació, però, es complica. L'Europa tanca la secció de bàsquet i la del latisme, i el Barça, immers en una greu crisi econòmica, també trontolla. De fet, fins llavors, la mida del Barça de bàsquet no li val per guanyar ni campionats de Catalunya, que queden repartits entre l'Aietà, Europa i Patrí. Ja a principis d'aquella dècada, algú dins del club es planteja la continuïtat de la secció.

A la dècada dels anys 30, l'any 31, el club passa una crisi molt bèstia, tan bèstia que han de renunciar als terrenys del Sol de Baix, on hi havia la primera ciutat esportiva, i es deia en aquella època, el president va dir, és que no tenim diners ni per comprar-nos samarretes. I en aquella època, a començament dels anys 30. I ja es parla per primera vegada de fer les accions. A finals de la dècada dels 50, la situació és que s'havia de pagar el Camp Nou.

Els inicis, com veiem, van ser molt precaris. A les cistelles penjades en porteries o als camps de terra, hi podem afegir altres terrenys a joc absolutament inesperats. El jugador més antic del Barça de bàsquet en l'actualitat és el pare del director del Museu del Barça, Jordi Penas. Atenció com era la pista d'un dels clubs d'aquella època.

Si no has viscut, difícilment la gent pot interpretar-ho. Era un garatge.

Jordi Penas, jugador del Barça de bàsquet als anys 50.

A la inestabilitat política i a la crisi econòmica mundial dels primers anys dels 30 s'hi suma l'esclat de la Guerra Civil l'any 36. El Barça, per tant, no esclata fins anys més tard, fins als anys 40, una mica abans que el joventut. En els primers anys d'aquella dècada dels 40, el Barça guanya 6 campionats de Catalunya. 6 en 7 anys. I de fet, guanya també el primer intent de crear una Lliga Espanyola de bàsquet.

La temporada 46-47 ha estat la millor temporada de la història de la secció, dels 100 anys. L'equip ha guanyat tots els títols que ha competit, el campionat de Catalunya, primera edició de la Lliga Espanyola, la Copa del Generalísimo i la Copa Ibérica a Lisboa. I no només ha guanyat els quatre títols, sinó que ha estat invicta tota la temporada. Ja feia anys que ja s'estava gestant un gran Barça i l'estiu del 46, amb el fitxatge d'en Kucharski, que arriba de l'Aietà, diguéssim que en Kuchy és la cirereta del pastís, i el Fernando Font troba la química i aquell equip arrasa literalment. La llàstima és que aquell equip només dura una temporada, perquè una cosa que també és molt barça, quan acaba aquell any ningú se li ocorreix renovar en Kucharski. En aquella època no era com ara, que signaven contractes. En aquella època tu signaves la fitxa i acabaves lligat amb el club per la temporada següent. Doncs acaba aquella temporada i a en Kuchy ningú se li acudeix d'anar a casa seva a dir-li, escolta, signem la fitxa per l'any següent. En Kucharski tranquil·lament a casa seva, la situació d'en Kuchy arriba a oïdes del joventut de Badalona. Lògicament a la penya els hi falta temps per enviar dos directius a casa d'en Kucharski, I dir, escolta, ¿és cert això? Que no sé si el Kuczynski els diu que ningú del Barça m'ha dit de renovar. I allà mateix tanquen el pacte i d'una situació tan absurda com aquesta el Barça va desmuntar un equip que podia haver fet no només un any, podia haver fet època.

Eduard Kucharski, considerat la primera gran estrella del bàsquet català i espanyol, com a jugador i després com a entrenador, guia el Barça cap als seus primers títols. I aquesta Lliga en particular queda com un primer simulacre de Lliga que la Federació Espanyola mai li ha reconegut al Barça, ja que el Lens considera que la primera Lliga, com Déu mana, comença a mitjans dels 50. El Barça, per tant, bada amb Kucharski i el perd, però també és cert que la prioritat del club continua sent el futbol. Són els anys de construcció del Camp Nou. Els primers plànols arriben l'any 52, es comença a construir el 54 i s'inaugura el Camp Nou l'any 1957, on l'avui jugador més antic en vida del Barça de bàsquet és un dels banderers.

Jo vaig salir en una oració i recordo que em van donar una bandereta, un pal amb una bandereta, perquè portés, perquè jo era jovenet i vaig portar la bandera. No sé si era la bandera catalana o del bàsquet, però amb una bandereta jo darrere de la Junta com un senyor i satisfet de poder-ho fer.

Als anys 50, el mercat del bàsquet encara no era prou madur i, per tant, no permetia als jugadors percebre un salari entès com s'entén avui en dia. Nino Buscator, jugador del Barça de bàsquet a mitjans el segle passat, ens explica quina classe de remuneracions percebien els jugadors en aquella època. I encara era forner,

i com jo marxava faltava un forner a casa. Llavors, esclar, havien de llogar un. I aquell forner venia, com jo no hi era, i aquell forner cobrava i se'l havia de pagar. Això era el que hi havia en aquella època. Eren amateurs compensats, no hi havia diners pel mig, extras ni res, perquè era molt complicat. Perquè els equips no tenien ingressos. Amb el senyor Massana, amb el senyor Sadurní. Escolta'm, jo, a final d'any, necessito que em pagueu els taxis d'anar a entrenar a Barcelona-Pineda, a Arenys-Pineda, el taxi que jo agafava cada dia que venia a entrenar, perquè els trens. No arribaven a Pineda, arribaven a Reig. I aleshores jo presentava unes notes, unes notes al Barcelona, i deia tant del taxi, tant d'allò, i hem estat vuit dies fora que he hagut de llogar una persona que val tants diners. I llavors això era el que el Barcelona em compensava

sempre. Nino Buscató, exjugador del Barça de bàsquet.

D'entre els perfils professionals dels jugadors de bàsquet destaquen els de professors d'educació física, administratius, funcionaris, òbviament estudiants, o comercials de la pell, Jordi Penas. He sigut representant

d'articles de pell, venedor, i visitant clients, i treballant molt amb Itàlia, i aquesta relació també ha influït, perquè a vegades el preu del bolso també baixés una miqueta.

I és que encara falten uns 20 anys per veure els primers salaris professionals. I tot i això, la secció té problemes econòmics i ja necessita la crossa del futbol, sobretot ara que ja juga el nou estadi. En aquella època,

la Federació Espanyola va permetre a Barça i Madrid dedicar la recaptació d'un dia de partit de futbol al bàsquet. Ho va permetre. En aquella època la recaptació del futbol havia de ser pel futbol, però la Federació Espanyola va habilitar, i això em sembla que es va fer un parell de temporades, que durant una jornada la recaptació del futbol la podies dedicar, no al bàsquet, a l'equip que tingués seccions. I clar, el Barça tenia diverses seccions, i això es va fer un parell d'anys.

Una dècada més tard de guanyar la Primera Lliga, no reconeguda per les autoritats federatives encara avui en dia, el Barça aconsegueix construir, per fi, un projecte il·lusionant. L'artífex és l'Enric Llaudet, responsable de la secció de bàsquet. Recordeu aquest nom perquè més tard ell és el president del Barça i la seva vida fa un gir de guió inesperat en relació al bàsquet. Però per ara, a la segona meitat dels 50, i amb una Lliga Espanyola ja en marxa, el Barça intenta construir amb Llaudet un projecte que pugui competir de tu a tu contra un gran Real Madrid.

L'any 56-57 es torna a reprendre la Lliga Espanyola i aquí sí que ja tenim el Real Madrid en plan, que ja s'està gestant el primer gran Real Madrid amb tota aquella munió de jugadors que teòricament venien a estudiar, jugadors iberoamericans, dominicans, panamenys, puertorriquens, i el Barça en aquell moment té un president de la secció que es diu Enric Llaudet. Enric Llaudet és un directiu molt curiós perquè ell, amb el president en aquell moment, en Francesc Miró Sants, ell manté una relació una mica de mort-odi. Si mirem les actes, veiem que en Llaudet entra i surt de la Junta Directiva un parell o tres de vegades, fins que l'última vegada torna com a directiu i s'encarrega de les seccions, i concretament ell agafa la secció de bàsquet i la potencia. Per la temporada 58-59. Tenim un equip amb en Nino Buscator, tenim en Joanet Canals, els germans Martínez, l'Alfonso i el José Luis, en Jordi Bonareu, evidentment, l'Andreu Balbuena, el Francesc Cano, el Jaume Mateu, és un senyor equip. I el Barça aquella temporada guanya i fa el doplet Lliga.

Sí, l'any 58-59 guanyem la Lliga i la Copa amb un equip que va ser contra el Madrid, que el Madrid tenia aquella època, com ha dit el francès, molts, molts jugadors de fora, tenia possiblement el millor jugador que hi havia a Europa, que era el Johnny Baez. I aleshores el Madrid era un equip quasi imbatible perquè va guanyar inclús una Copa Europa en aquella època amb el Johnny Valls va guanyar una Copa d'Europa i aleshores a partir d'aquí ens trobem que el Barça estava en un moment molt dolç, juguem el Barça, el 59-60 juguem la Copa d'Europa. La primera eliminatòria es passa, la segona ens toca un equip polac, que era la bèstia negra del bàsquet europeu. Vam perdre a casa de 8 i vam arribar a guanyar allà de 6, però es va eliminar. Tenien jugadors molt importants com el Bichoski, el Nardoski, que eren figures europees a alt nivell, i ens vam guanyar. I aleshores el Barça va haver de fer la següent temporada amb un equip que ja havia plegat, quan vam jugar la Copa d'Europa en Jordi Monareu ja no estaven a l'equip, perquè van venir en aquella època dos jugadors sud-americans, puertorriqueños, que es deia Iram Ruiz, el Ruanyo, el Ruanyo i el Ruiz, a partir de llavors el Barça, si arribem a la temporada 59-60, I bé, ja es començava a dir que el Barça tenia problemes, que l'Enric Lalludet ens va reunir a nosaltres i ens va dir, diu, nois, tenim problemes. I es veia, nois, jo no podré aguantar més això. Jo recordo que jo. En aquells moments, el meu cap, bueno, jo què faig, què faig? Haig de dir, gent que estava al Barcelona en aquell moment que eren directius del Barça, el senyor Massana, el senyor Trabal, em van dir, Nino, tu tens 20 anys, tu has d'anar a jugar amb un equip que n'apreguis, fes-ho ara que tens una ocasió que el Kucharski t'ensenyarà.

Però de quin tipus de problema parlava Enric Llaudet?

Fa una estona us deia que Enric Llaudet és un dels artífex dels dos últims grans anys d'aquest Barça competitiu i guanyador de la Primera Lliga. I ara, de sobte, en una xerrada amb els jugadors, els explica que, amb el Camp Nou en marxa, el Barça és incapaç de vendre els terrenys a l'anterior Estadi, al de les Corts, perquè els terrenys es consideren zona verda i això submergeix el Barça en un problema financer.

El ministro secretario general del movimiento, don José Solís Ruiz, inaugurará en nombre del jefe del Estado. El Estadio del Club de Fútbol Barcelona. Acompaña al señor ministro el delegado nacional de Educación Física y Deportes,

señor Enola. El Camp Nou s'inaugura el 1957 i el club sembla que rebota del punt més fosc del franquisme. Però no. L'estiu dels 60, tothom s'adona que el Barça fa mesos que té un elefant a l'habitació.

I aleshores, a l'estiu dels 60, és quan hi ha els Jocs Olímpics de Roma i el Nino va amb la selecció espanyola i allà s'acaba la seva etapa al Barça. No,

a més s'acaba la meva etapa perquè, a més, el Lludetti ens va dir, diu, nois, jo no us puc donar continuïtat. Si voleu continuar en el club. Jo intentaré que el club continuï d'una manera, de la manera que jo pugui, i aleshores, a mi en aquells moments, jo venia de l'Olimpiada de Roma, a l'Olimpiada de Roma jo vaig fer una bona Olimpiada, i aleshores jo volia, a l'any que tenia 20 anys, volia continuar. Anar amb un entrenador, amb un equip, que jo aprengués a jugar bàsquet. I el Kucharski em va enganxar i em va dir, va, vine amb mi, que jo t'ensenyaré el bàsquet que jo crec que has d'aprendre. I a partir de llavors, a l'any 60, jo deixo d'estar amb el Barça. El Barça continua, però continua en una situació. Un any més, però molts jugadors ja sabien que havien de marxar perquè el jugador no es podia fer cap despendi important perquè el Camp Nou no es venia. El Camp Nou no es venia. En Lleudet és el que ens va dir. No hi havia diners.

Fins que el Barça no aconsegueix materialitzar la venda dels terrenys, i per això encara falten 6 anys, queda una llarga travessa pel desert. El pitjor arriba ara. Molts critiquen de Lleudet que eliminés la secció de bàsquet, però el cert és que el Consell de Ministres no requalifica els terrenys fins al cap d'uns quants anys, l'any 1965. La venda es tanca el 66, però per aquelles dates el Barça de bàsquet ja ha viscut l'època més fosca que us pugueu imaginar. Apunteu aquesta data, 3 d'agost del 1961.

És el cop més dur que ha rebut la secció en els 100 anys d'història, però no podem dir que Lleudet enganyés a ningú. Ell ho havia dit i ell, de fet, a la seva campanya electoral, ell té un lema que és les seccions són perquè juguin els fills dels socis. 3 d'agost del 1961. Hi ha l'edat negra del 3 d'agost del 1961 que es convoca a la premsa, a les oficines del club, i es diu que les seccions del Barça passen a ser amateurs. Algunes desapareixen, altres passen a ser amateurs. El Terrabastall és impressionant, és el Futbol Club Barcelona. El directiu cap de seccions, el Joan Coma, Allà al costat del president Llaudet, ell llegeix davant de la premsa una nota manuscrita en primera persona dient que li sap molt greu, però el Camp Nou s'ha de pagar, el club no el pot pagar, volia vendre les cors, i com que no venen les cors, com sol passar, doncs retalla com ha passat històricament, per on comencem? Per les seccions. El curiós és que al cap de les setmanes, mica en mica, les seccions aniran sent indultades, entre cometes, perquè totes eren, sense comptar el bàsquet, eren molt amateurs.

Atletisme, Hockey Herba, Rugby, Hockey Patins, Sambol, a més de bàsquet i futbol, aquestes són les seccions que té el Barça l'any 60. Però d'elles, la del bàsquet té uns quants noms que heroicament intenten evitar la desaparició sorollosa d'aquest esport, un esport d'elit ja, del Barça. Un d'ells, un badaloní que havia fet carrera al Juventut, on fins i tot va arribar a ser el primer director del Bressol.

Joan Canals era un home que encara que sigui de Badalona, que hagués estat molt joventut, era un forofo del Barça. Únic, ho ha demostrat, no ha marxat mai. Ell, mentre va ser jugador, jo, jo jugaré amb el Barça, va ser entrenador, perquè ell era una persona que estimava el Barça amb bogeria i va decidir quedar-se al Barça fins a l'últim moment.

Nino Buscató. Dos anys abans,

la temporada del doplet, el salari d'en Joanet Canals havia sigut de 60.000 pessetes l'any, 360 euros, que avui en dia serien uns 3.000 euros per tot l'any. Pel Nino Buscator, en Joanet Canals és un dels millors jugadors que ha vist mai. Per aquelles dates, l'equip disputa els partits sota l'agradaria del Camp de les Corts. El club, però, ha sentenciat ja la secció. En Llaudet emeteritza la secció,

dona la baixa pràcticament a tota la plantilla tret de dos jugadors, en Joanet Canals i l'Andreu Balbuena. El Raúl Cano, el fill del directiu Francesc Cano, està fent la mili i quan torna el criden a les oficines i li donen la baixa. I ell, anys després, en una entrevista, manifesta que ell s'hagués quedat gratis, però que no li van donar l'opció. Es va trobar la baixa amb una carta i al carrer. I la temporada de 61-62 el Barça competeix a Catalana. Mira com de desastrosa va ser la situació aquella temporada que l'equip no es classifica ni per la segona fase. Queda quart de la Lliga del Campionat i no passa ni a segona fase.

El mal paper a la Lliga Catalana però és només un episodi de les misèries del club. N'hi ha un altre que descriu la frustració en què viu el bàsquet blaurana a mitjans de la dècada dels 60.

Unes fases entre els quatre últims equips de la primera, que havien quedat a primera, i els quatre primers de segona. I jugant a Barcelona, el Barça la segona o tercera jornada ha perdut els dos o tres partits. El Barça està ja desahuciat, ja és equip de deceig. La situació és tan bèstia i tan tensa que en l'últim partit, amb el Barça ja descendit, és un Barça-Canoe al carrer Lleida. L'entrenador del Barça, el Barça està guanyant fàcil. Els primers 30 minuts el Barça guanya 10, 15, 20. I a partir del minut 30, l'equip es desconnecta. Ja es veu que l'arbitratge també va ser una mica estrany, el Canoe comença a remuntar, remuntar, remuntar, i el Canoe es posa per davant. Acaba el partit i l'entrenador del Barça, el Josep Grau, surt a la pista i agradeix a l'àrbitre, López Vicente. Josep Grau és inhabilitat de per vida, això li costa, lògicament, el càrrec a Can Barça, on era l'entrenador, i el general manager de la secció, i l'equip a segona, 64-65.

El Barça baixa segona l'any 1964. La desaparició està present en l'ambient, però la desaparició del Barça no és l'única, com ja hem esboçat abans. També es parla molt seriosament de la desaparició del Madrid. I atenció, els més joves, sabíeu que l'Espanyol va tenir un molt bon equip de bàsquet?

La primera meitat de la dècada dels 60 és terrible pel bàsquet, perquè l'any 61 plega entre cometes el Barça, plega l'Orillo Verde de Sabadell, després plega l'Espanyol l'any 62, perquè l'Espanyol de Futbol baixa a segona i la directiva perica es carrega el bàsquet, i després plega l'Ismael Ibar. Total, es queda pràcticament la penya com a únic representant del bàsquet català. A Madrid, mentrestant, el Madrid ja s'està fent gran i el Madrid el capitaneja en Santiago Bernabéu i en Raimundo Saporta. I el Madrid té un problema molt greu econòmic.

Un altre factor que perjudica ja no el Barça sinó el bàsquet català són les dissensions internes, discrepàncies i també traïdories, per què dir-ho d'una altra manera, que desincentiven alguns clubs de continuar.

Jo estava jugant a Ismael Iba. I de cop i volta va venir el president de la Generalitat i va dir que es desfeia el club. Es desfeien clubs perquè en aquella època, com s'aprenien decisions, hi havia més clubs catalans que el resto que jugava a les lligues nacionals. I com els clubs catalans volien fer un canvi en valgo, s'havien de posar d'acord amb el resta d'equips que hi havia del resta d'Espanya. I això feia que el bàsquet català. Domina. és molt fort. Però què va passar? El bàsquet català es reunien els presidents dels clubs que hi havien a la Lliga Nacional i volien fer un canvi. Però arribaven a Madrid i a l'hora de fer el canvi, el que havien votat a Catalunya, hi havien equips que es tiraven enrere. I això va ser un dels motius que el president de l'Eix Maliba, que havia quedat en una reunió dels equips catalans que anaven a aconseguir una cosa, El que

molta gent no sap segurament és que el Madrid tenia un pla. Un pla per desaparèixer, que de fet comença a executar. Però, a diferència del Barça, a Madrid sí que hi van trobar solució ràpida.

Sí, sí, ells a l'assemblea és el 15 de setembre del 63, allà es nomena una comissió directiva per, escolti, tanquem la barraca i al cap d'uns dies entra en acció Televisió Espanyola, algú deuria dir a Televisió Espanyola, escolta, diners pel Madrid, Club Estado, el Madrid signa aquest contracte, se li transmeten partits de futbol. Aleshores, la Copa d'Europa, que ho pots arribar a entendre, Lliga Espanyola, Copa del Generalísimo i el partit de bàsquet. I, a més, com que no n'hi havia prou, s'ha de dir que en Saporta també era un tio molt llest, però molt llest, això l'hem de reconèixer, tenia televisió espanyola, diu, escolti, arriba Nadal, jo tinc aquí dates buides, cap problema, el Saporta diu, farem un torneig. Com diu el Nino, fitxen un patrocinador, el primer és en Gerard Philip, i allò podem dir que va salvar el bàsquet del Real Madrid.

Per no faltar la veritat, però, direm que pel Barça també hi ha solucions des de Madrid. Durant dues temporades,

la Federació Espanyola ampliarà la categoria per evitar el descens del Barça i en una altra es crea un playoff a la carta per evitar el descens. Hi ha altres iniciatives per sortir del pou, però aquestes són ja privades i voluntaristes. Francesc Fernández, historiador.

Quan el Llaudet tanca l'aixeta del bàsquet, quan la materialitza. Els germans Martínez, l'Alfonso i el José Luis, que eren jugadors del Barça i eren internacionals, ells fan una proposta al club, i està recollida en l'acta de la Junta Directiva, ells fan una proposta al club de dir, escolti, I el pare Cano. Però el Cano no surt a l'acte, només especifica el nom dels dos Martínez. Aleshores, els germans que diuen, van a Llaudet i li diuen, miri, què costa el bàsquet? Imaginem, eh? Posem pel cas, un milió de pessetes d'aquella època. Doncs, entre una part que posi el club, el club mateix, que busqui un patrocinador, dos, si un, per exemple, posa 200.000 i l'altre posa 300.000, que són mig milió de pessetes, l'altre mig milió el posem nosaltres, els germans Martínez. I la Junta Directiva va dir que no.

Els intents infructuosos, ja que la Junta creu que la decisió, per dràstica que sigui, s'ha de mantenir, enverinen la relació entre els aficionats i els membres del Barça, els membres del club. Beto aquí un altre episodi de violència. Hi ha partits que el Joan Coma, que era el cap de seccions

en aquella època, que era l'home que amb tot el dolor del seu cos, del seu cor, havia hagut de fer la nota dient, em sap molt greu. Hi ha un partit que ell era increpat a tots els partits, però hi ha un partit que es veu que un grup de seguidors va anar per ell directament. I l'home es planta, diu, escolta, cap problema. Vosaltres teniu un milió entre tots, poseu un milió, salvem la situació. I allà es van acabar els problemes. El dia que em vaig enfrontar amb la gent, amb les aficionats, cada 15 dies cada partit era el mateix. Ell això ho explicava. Fins que un dia em vaig plantar, aquella gent que venia a medir-me de tot, dic, escolta, entre tots vosaltres feu una col·lecta. Si posem un milió, per exemple, per dir alguna xifra, vosaltres poseu un milió,

salvem el BASC. Però tal com explica el jugador més antic de la secció, viu aquest de 2026, amb 92 anys, la Foscor pot ser la precursora del canvi.

El fet que el Barça baixés i quasi desbaixés del món del bàsquet va ser una trompada molt forta, però que després va ajudar a repujar i arribar a aconseguir el que ha aconseguit ens fes molta animació a tots i ens fes satisfets a tots els solonistes.

Jordi Penas, exjugador del Barça de bàsquet.

Si abans parlàvem que des de Madrid s'intenta salvar el Barça diverses vegades per la via esportiva, perquè a la Lliga no li interessava perdre un club que donava molt de tiqueting a la resta de clubs en la visita als seus pavellons, des de Badalona encara arriben més reforços. Recordeu que abans ja parlàvem d'en Joanet Canals, badaloní no és l'únic, però l'amor pels colors al Barça arriba de noms també badalonins vinculats no només a la ciutat, sinó a la joventut de Badalona.

I recordem que al Barça hi van haver tres persones que van posar molts diners perquè el Barça es recuperés. Jo en diria un, que era soci de l'Espanyol, i es deia en ser el Mo López Martín, que era el vicepresident de l'Espanyola. Que després va ser president. I vicepresident de l'Espanyola, president del minibàsquet, i va ser un dels que va dir, jo hi poso aquests diners perquè el Barça pugui continuar, perquè no hi havia un duro.

El Nino ha dit el nom d'una persona que va posar diners. Jo en diré altres tres perquè està escrit. Sí, està escrit. El Dani Fernández, el Josep Giró mateix i en Ramon Siorana. I en Ramon Siorana. Eren tres badalonins. En Ramon Siorana va ser, va venir al Barça, va ser secretari tècnic molts anys. En Josep Giró venia del círcul i va ser també delegat de la secció durant anys. I el Dani Fernández va ser el factòtum del Joventut de Badalona. Sí. Que surt de la joventut i ve al Barça com a cap de la secció. Aquests tres eren molt culers de futbol. Però eren culers, eh? Tots tres eren culers, eh? El Dani Fernández, el Ramon Ciurana

i el Josep Giró, de futbol, eren uns altres culers. I eren veïns. Tots tres eren veïns del mateix carrer. Tocant a Marc, que era quasi el torrent de la bona Marc. En Giró era el que portava la veu cantant.

Arribem a l'any 1964, estiu. Un Barça a segona incorpora un dels noms més importants de la història del bàsquet català, espanyol i europeu. Qui li havia de dir a aquesta persona que dues dècades més tard seria decisiu per l'explosió d'aquest esport a nivell europeu? Ell ha arribat a l'estiu del 64,

l'equip destrossat, sense entrenador, perquè el Josep Grau ha agredit l'àrbitre que ha estat desqualificat de per vida. El Josep Grau era entrenador, era el general mànager, el secretari tècnic, i el Portel estava en equip destrossat i a segona divisió. Ell lidera aquell equip, el recompon, i aquell només està una temporada a segona i l'equip torna a pujar a primera. L'any 65 torna a pujar primera i ens trobem una altra vegada amb la situació que diners pocs i es fa un equip, es fitxen dos americans, Frank Nightingale i el Charlie Dinkins. El Nightingale estava aquí a Barcelona perquè havia vingut a estudiar a la universitat i sempre explicava que ell un dia va obrir el diari i va veure, va llegir que hi havia un equip aquí al Barça que tenia bàsquet. Es veu que es va presentar directament a un entrenament a Can Barça i va dir, escolta, soc alt, soc americà, i sí, sí, li van fer una prova i se'l van quedar.

Eduard Portela, us sona el seu nom? Segur que sí. I és justament ell, l'Eduard Portela, qui manté el Barça a primera i intenta fitxar una estrella del futur, Fernando Martín. Ja lo creo.

Por què? Me recuerda una anèdota que yo era entonces el director técnico del Fútbol Club Barcelona. Y decidimos ficharlo cuando era júnior, ¿eh? Y yo vine aquí a Madrid, cogí un taxis, pedí por donde la organización donde vivían y llegué hasta la propia urbanización. Y cuando me di cuenta dónde vivían y el estatus económico que vivía, pues nosotros nada más que le podíamos ofrecer una magnífica escuela y una estancia también, una residencia, todo muy bien, pero nada más. Creí que era perder el tiempo, pues con el mismo taxi regresé sin decir nada a Barcelona.

Eduard Portela, director esportiu del Barça de bàsquet als anys 70.

La situació seguirà en precari durant una dècada, durant la qual per fi el Barça pot vendre els terrenys a les Corts, però on el retorn de la semiprofessionalització arriba molt lentament, amb moments greus i encara patètics. Els primers anys amb l'aigua al coll per no baixar,

i a aquestes primeres finals del 60 el Barça passa anys difícils, i començaments del 70, clar, a l'equip ho passa malament. A l'any 73 vas a la pista del Madrid i el Madrid et guanya de 60. Es rebien cops d'usos.

Però el gran actiu és Eduard Portela, futur president de la Lliga CB, perquè aconsegueix posar les bases dels primers grans èxits del Barça de bàsquet. Alguns dels noms segur que us sonen. I atenció al que diu després l'historiador Francesc Fernández.

El que té la valentia de pujar tota la generació dels Ansa, López Abril, del Lepi i del Solozábal. Això afegit a dos cops de sort. Un cop de sort com és que l'equip va a jugar un torneig a l'Argentina, fa una gira per Sudamèrica, i allà mirant un partit, asseguts a la grada, al rancor serabica ve un jugador que es diu Juan Domingo de la Cruz. Truca a Barcelona i li diu, escolta, Eduard, s'ha de fitxar aquest tio. I l'altre cop de sort també, que ve la selecció de la República Dominicana i ve amb un nano de 16 anys, ve a jugar aquí a Hospitalet, i aquest nano de 16 anys es diu candidat Antonio Sibilio. I el nano de 16 anys és, de llarg, el millor de la selecció dominicana. Els tècnics del Barça queden tan impressionats que, tot i que no estava previst, munten un segon partit d'exhibició, un amistós, per seguir veient el nano. I, evidentment, en dos partits queden convençuts que aquell noi s'ha de fitxar. I fitxen el Sibilio, també. El Barça fa una dècada

que ha inaugurat el Camp Nou, però trigarà dues dècades a repercutir-ho esportivament a la secció de bàsquet. Entre altres coses perquè també hi ha en projecte la construcció d'un nou Palau Blaugrana, l'any 1971.

Sempre s'ha dit la primera cistella de bàsquet en un partit de bàsquet aquí al Palau Blaugrana, qui la va fer? Doncs la va fer el Miguelito López Abril perquè el primer partit de bàsquet que es va jugar aquí el 24 d'octubre de 1971 va ser un partit júnior. El Palau Blaugrana s'inaugura el dissabte 23 d'octubre. Però aquell dia, l'equip de bàsquet està a Madrid, perquè té partit de Lliga. I aleshores, l'estrena del bàsquet serà l'endemà. Pel diumenge 24 es programa un Barça-Selecció Catalana. Però com a prèvia, com a taloner, es juga un partit del Campionat de Catalunya Júnior, Barça-Bosco. I la primera cistella d'aquell Barça-Bosco la fa un júnior que es diu Miguel López Abril.

Fa una estona us deia que es trigarien dues dècades a sortir del pou, i és ben bé així. Any 1978. Aquí comença a percebre's de veritat que el Barça de bàsquet, ara sí, va de debò.

L'any 78 es guanya la Copa del Rei a Saragossa contra el Real Madrid, que feia quatre dies literalment que s'havia mort en Bernabéu. I és aquell partit que el Barça, que és l'esclat, o sigui, és la presentació en societat, diguéssim, de la generació aquesta, que una de les imatges que ha quedat icònica d'aquell partit és una esmaixada del Sibílio, diguéssim, que sentencia. En aquell moment em sembla que el Barça està guanyant per dos, falten un parell de minuts, el Sibílio roba una pilota i fa una esmaixada que és immortalitzada, i és aquell títol, l'any 78, entrenador Cuchars.

Fins l'any 78 el Barça només havia guanyat 7 títols de Copa i havia perdut 4 finals. Però aquella victòria sobre el Real Madrid per 103 a 96 al Palau dels Esports de Saragossa va rellençar l'equip laborant en aquesta competició, ja que el Barça guanyaria consecutivament les 5 finals següents.

Aquí és on comença l'època virtuosa del Barça de bàsquet. En la propera dècada el Barça jugarà les primeres finals europees i alguna fins i tot la guanyarà.

Comença la primera època d'aurada del Barça de bàsquet. Època portela. Kuszarski. El Barça comença a aixecar títols. 6 títols de Copa seguits, començant per aquell 78. L'equip el dirigeix Eduardo Kuczarski. La guanya el Barça contra el Real Madrid a Saragossa, 103 a 96. Copa del Rei de l'any 79. Victòria contundent contra el Tempus de Madrid per 130-113 a Valladolid. Títol guanyat amb Eduard Portela a la banqueta, que se'n fa càrrec a meitat de temporada. Copa del Rei de l'any 80, tercer títol consecutiu guanyat contra el club bàsquet Manresa, 92-83, al Ferrol, ja sota la direcció d'Antoni Serra com a tècnic. El Barça arriba a una final de córrec, però la perd contra el Cantú. També s'ha de conformar a ser subcampeó de Lliga en dues ocasions i semifinalista de la Recopa d'Europa, però la història ja està canviant.

Anys 80, d'Antoni Serra a Ito García Reneses.

Venim de tres Copes del Rei seguides i encara se'n guanyaran tres més. En total, sis Copes del Rei seguides, dels 77 al 83. Les últimes encara amb Antoni Serra fent d'entrenador. El Barça més guanya les Lligues del 81 i del 83. I a Europa arriba una final de recopa l'any 81 contra el Cantú i a una de Copa d'Europa l'any 84, on tot i els 31 punts d'epi, el Barça perd contra el Banco di Roma de Larry Wright. Aquesta és l'extensa crònica del periodista Josep Rius a TV3 l'endemà de la primera final dramàtica de Copa d'Europa pel Barça de bàsquet, amb testimonis d'Antoni Serra, Solo Zaval, el president Núñez, Epi i companyia. Material històric de l'arxiu de TV3.

I les coses no podien començar millor pel Barcelona amb un Epi realment extraordinari que va ser la figura del partit. L'equip blaorana dominava també la lluita sota els taulers. I al minut 4 l'avantatge era ja de 9 punts, 13 a 4. Nacho Solozábal marcava molt bé a Ruait i Epi era una màquina de fer punts. Aquest jugador, Chicho Sibilio, va estar a la figura negativa del partit. Tan sols va marcar 4 punts i va estar assegut a la banqueta per Antoni Serra ja a la primera part. En aquesta fase el Barcelona va arribar a tenir 13 punts d'avantatge. A la fi de la primera part es va arribar amb un 42-32 a favor del Barça, un resultat molt esperançador.

A la segona part, les faltes personals van ser decisives. El Barcelona va deixar la seva defensa individual i va passar a una zona. Ruay, sense solo sàbala a la pista, es va convertir en un jugador imparable. Va tornar a la pista Chicho Sibilio, però no va millorar el seu joc. La posterior eliminació de Nacho Solozábal va influir encara més en el joc del Barcelona. Empata 63 punts, que és el màxim que va arribar al Barcelona, però Ruay no perdonava. L'alegria dels aficionats italians. Serra no s'ho creu. Es posa les mans al cap. El partit se'n va. La final també. Restava un segon per a la fi del partit i els tifosis van envair la pista. El Banco Roma va guanyar el Barcelona a la final de la Copa d'Europa per 73 a 79. Què ha passat? El Barça la primera part, imparable, la segona part.

Què ha passat? Ai, fill meu, si jo sapigués lo que havia passat, ja ho trobaria solucions, no? És incomprensible com hem jugat una primera part tan maca, tan ben jugada, i després la segona part. Jo crec que les personals ens han descentrat també una miqueta, i bueno, com era, s'ha perdut el partit i ja està. T'ha fallat un home clau com és el

Chicho Siviria? Bueno. És la segona final que falla.

Jo com a entrenador tinc a dir que els partits els perdem i els guanyem tots. El Marcelo, per exemple, deia que el partit l'havia perdut ell, el noi. I el partit el perdem entrenador, jugadors, el perdem tot. El que no es pot fer mai culpable és com es perd un partit. Jo soc el primer responsable i el primer culpable de perdre el partit. Els jugadors estan destrossats en aquests moments i volen avançar. A tu què et sembla?

És la decepció més gran de la teva carrera esportiva? Sí, jo penso que sí. El que és més decepcionant és que a la primera part hem jugat molt bé, hem arribat a guanyar de 12 o 13 punts. Jo crec que la primera part l'hem bordat, però després a la segona no hem jugat bé. La veritat és que no hem jugat bé, ells han jugat millor que nosaltres a la segona part, i quan el partit s'ha posat un endavant empat, ells han sabido jugar millor que nosotros.

Què els ha dit el president del Barcelona als seus jugadors, als vestidors, que ha estat molts minuts parlant amb ells? Bueno, quan es perd, es té que acceptar la derrota.

Jo he dit a la primera part que quan Davies portava les quatre personals, que això podíem tindre problemes, però ja els hem tingut al final.

El president està disgustat particularment d'algun jugador, d'algun jugador com en Sevilla, que no ha estat a l'altura del que ell es pot esperar,

i és la segona vegada. Bueno, disgustat, naturalment, quan un jugador no està a la seva altura no pot un estar content. Però això s'ha d'acceptar, és un problema del bàsquet.

I seguir lluitant. És un cop molt fort després de l'eliminació del equip de futbol, aquesta eliminació a la final de bàsquet. Jo crec que és un més

cop estar 27 anys sense mai haver arribat a la final. Crec que el Barcelona ha arribat i ha aconseguit algo que no havia aconseguit. I crec que hem de mentalitzar i parlar d'aquesta manera. No podem parlar de fracassos, perquè sempre estem parlant de fracassos aquí. Crec que el Barcelona a la història havia vist el que s'ha vist avui. I per tant, hem de saber guanyar o perdre. Però el més important és arribar amb uns objectius que nosaltres volíem, que era aconseguir arribar a la final.

Y hoy pienso que hemos hecho un buen partido y que el ritmo ha sido bueno durante 25 minutos del partido, pero en los 15 últimos minutos el ritmo ha sabido llevarlo el Banco Roma y por lo tanto ha sido el que ha ganado el partido.

El somni no va ser realitat i per tercera vegada el Barcelona es va quedar sense conquerir un títol europeu.

Aquell any 84 juga la primera final de la Lliga CB entre Barça i Madrid. La final acaba malament, amb la negativa del Barça a presentar-se al partit de desempat perquè creu que hi ha un viatge parcial a favor dels blancs a l'hora de sancionar els jugadors del Madrid en una batussa entre Mike Davies del Barça, a qui li cauran 6 partits, Fernando Martín del Madrid, només sancionat amb 3, i Juan Malópez i Turriaga amb cap partit i només amb una multa. Més material històric de l'arxiu de 3CAT.

L'embolic començava en el minut 15 de la segona part del partit. El jugador madridista López Iturriaga va donar un cop de colze intencionat al blaugrana Mike Davies i aquest va repelir l'acció donant un cop de puny al seu agressor, fet que quedava exactament reflectit en l'acte dels àrbitres Garaté i Mercè. Després, Fernando Martín, del Real Madrid, es va acostar al lloc on passaven els incidents, i aquest impuls de Martín quedava reflectit en l'acte com un cop de puny de Martina Davies i el conseqüent tumult que va interrompre el partit durant cinc minuts. Malgrat tot, el partit va continuar, i després de l'empat a 69, també molt discutit per considerar al Barcelona que l'última falta personal havia estat feta fora del temps, es va iniciar la pròrroga. Al final, 79-81 favorable al Barcelona i partit de desempat per l'endemà, és a dir, avui, però encara perdent de la decisió del comitè de competició sobre els fets produïts. La reunió del comitè va finalitzar a dos quarts de tres de la matinada, encara que ja abans hi havia hagut alguns comentaris de les possibles sancions. El resultat de les deliberacions, 6 partits a Mike Davies, 3 a Martín i en una estació a López Iturriaga. 85.000 pessetes de multa al Real Madrid, apercebiment de tancament del seu pavelló i un partit de sanció a cadascun dels àrbitres, el català Mercè i el madrileny Gárate. La reacció blaugrana, després de fer evidents mostres d'indignació per les mesures preses pel comitè de competició, no es va fer esperar. A les 7 d'aquest matí, l'expedició blaugrana agafava l'avió cap a Barcelona i aterrava al Prat una hora més tard. Posteriorment, a les oficines del Futbol Club Barcelona es celebrava una reunió de la Junta Directiva que finalitzava amb la nota oficial del club.

La temporada següent començarà a l'ACB i el Barça és subcampió. En aquell moment el Barça fitxa Manolo Flores com a entrenador abans de l'arribada d'Aito. Amb Flores el Barça guanya el primer gran títol europeu de la història, la recopa d'Europa de Granobla contra els alguiris de Sabonis. 6.500 aficionats culers en són testimonis.

I de la Cruz aconsegueix l'última cistella del FC Barcelona, l'última cistella del partit, 77-73 el resultat final, i la lògica alegria dels seguidors del Barcelona, que avui han estat en tot moment aquest important i també decisiu jugador número 6. Ells han estat un factor molt important en aquest memorable triumf del FC Barcelona a la final de la Copa de Basque. Nacho Solzaval, avui el Barcelona ha demostrat que és tot i ha un gran campió.

Bé, penso que ha sigut un partit molt, molt de final de copes d'Europa, perquè hem guanyat al principi bastant bé, com l'any passat, i després és normal que ells recuperessin. Llavors jo suponia que al final, als últims moments, patiríem una mica, però avui hem tingut.

Y después de aquella primera recopa, arriba Aito. Del 86 al 90, Aito aixeca 4 títols de Lliga consecutius i 3 Copas del Rei. El Barça, a més, guanya la segona recopa d'Europa seguida. Aquesta ja amb Aito García Reneses. El rival és l'Escabolini de Pesaro.

Ja es crida a la graderia. De debò que això no s'assembla al final de la final de Grenoble. Llancen de tot, eh, Lluís, llancen de tot. Llancen de tot, doncs ens haurem de posar com una mena de barret protectori, de protecció per evitar que qualsevol objecte faci impacte al nostre cap. I els crits olé, olé, quan els homes del Barça rifen els d'Escabolini. Aguantant els jugadors del Barça a la pilota. Exhaurint el temps de connexió a la pilota. Això lo fan els d'esquenes, cap a Marc Smith. El Barça d'Aito

aconsegueix l'hegemonia indiscutible a l'ACB i la busca a Europa, però no la troba.

El gran peró del Barça de bàsquet, del Barça d'Aito, són les Copes d'Europa. El Barça topa amb la jugoplàstica a Múnich, a Saragossa i a París, aquesta última jambosi d'Armal Kovic com a tècnic blaugrana, l'entrenador que va construir la mítica jugoplàstica de Kukoc, Ratja i companyia. A la final del 91, però, Audi Norris i la resta no ho poden revertir. Tampoc poden amb el joventut a la Final Four de Tel Aviv de l'any 94, de nou a Maito, ni tampoc l'any 96 contra el Panathinaikos, la final del TAP de Brankovic. Narra Jordi Basté.

32 segons pel final, la Barça perd un, però encara quedarà un atac, encara li quedarà un atac. Encara li quedarà un atac al Barça. Pilota per Corfas, Corfas amb l'espèrica, continua Corfas, 20 segons pel final. Corfas amb la pilota, Corfas continua, continua Corfas, 14 segons pel final, continua Corfas, i en naquis, Corfas, Corfas i la zona, cap a Branco, 24 segons, ningú vol llençar, i en naquis per terra, un segon, gol feta amb la pilota, Galilea, Montero no, va a fer el bàsquet, baixa la pilota, baixa la pilota, els àrbitres diuen que no, atenció, queden 4-5 segons, pilota pel Barça, queden 3 segons, ha de llençar Galilea, entra Galilea, li han fet personal, la.

Tal com ens explicava el director del Museu del Barça, Jordi Penas, el club té exposat al museu el document on la FIBA reconeix la victòria moral del Barça en aquella final. L'any següent tornem amb les Final Fours i aquest cop ni victòria moral. A Roma contra l'Olimpiakos de Rivers. L'any abans de l'explosió de Pau Gasol, un altre Final Four. El 2000 a Tassalónica, l'equip ni tan sols passa a la final. Fins que apareix Gasol. I tot és tan recent i va tan ràpid que Aito García Reneses intenta evitar l'inevitable.

Ha estado muy bien y sí que me gusta hablar porque así aprovecho para compensar unas euforias desmedidas que le pueden hacer daño. Que si se va la NBA o que se deja ir de la NBA es un proyecto a varios años y tenemos que recordar que otras veces que ha habido situaciones. De publicidad, ¿dónde han ido esos que iban a ir a la NBA? Pues ni siquiera han podido triunfar a nivel europeo. ¿Por qué? Pues a lo mejor porque no tenían tantas cualidades como Pau, o a lo mejor Pau es el que tiene menos. Eso ya está por ver todavía. Pero lo que sí que está claro es que. Al que tiene una cabeza mejor amueblada le desequilibra que se esté hablando en esos términos tan exagerados, porque a lo mejor uno no lo hace exageradamente, pero luego ya se convierte en tópico y entonces ya lo haga bien o lo haga mal, pues ya es maravilloso.

En Pau Gasol, el Barça potser tindría alguna Euroliga més. Per sort, encara que el 2001 en Pau marxés a la NBA, el millor en termes d'Euroligas encara ha d'arribar. Una dècada d'Eurolligas. El gran moment del Barça de bàsquet en 100 anys d'història arriba el 2003 amb la Final Four del Sant Jordi. Un equip amb Bodiroga, Jasigavejos i Pesic guanya per fi la primera Eurolliga de la història.

76-65, un marcador per guardar la història. S'han acabat els fantasmes. Aquest cop sí, aquest any sí. El Barça de bàsquet ja té el títol que més desitjava, l'assignatura pendent aprovada. Ja era hora, 19 anys perseguint-ho, des de Ginebra 84, i avui aquesta final és de Bodiroga, de Dueñas, de Xasique Bixos, de Futsca, però també una mica de Soló Zaval, de Norris, d'Epi, de Jiménez, de molts altres jugadors. Final, el Barça ha guanyat la Copa d'Europa.

I aquesta no serà l'única Eurolliga del Barça. Aquella mateixa dècada és capaç d'aixecar la segona. El fitxatge de Riqui Rubio combinat amb un Juan Carlos Navarro consolidat i en Pete Michael, un dels millors estrangers de la història del club, li permeten al Barça un luxe exòtic, guanyar sense patir. París, 9 de maig del 2010.

El Barça guanyarà aquesta Eurolliga. Europa és nostra, és nostra i només nostra. Europa parla el nostre idioma i ho saben aquí, però ho saben a Atenas, ho saben a Berlín, ho saben a Praga, i ho saben a Tassalònica i a Múnich, i ho saben a Saragossa, i ho saben a tot arreu. Europa és nostra, Europa és del bàsquet català. El Barça ja té dues Eurolligues, Catalunya ja en té tres, salten els jugadors del Barça a la pista,

segona Eurolliga del Barça. L'Eurolliga del 2010, la segona de la història del Barça de bàsquet, la del Barça de Xavi Pasqual, Navarro, Riqui i companyia, marca un altre dels moments àlgids de la història de la secció.

El Barça competeix a Europa i arriba a Final Force, però no aconsegueix repetir aquest èxit.

El centenari del Barça de bàsquet arriba en un moment turbulent per una secció que durant 100 anys ha acompanyat el club per donar tantes alegries i tants moments inoblidables. Comença el segon segle del Barça de bàsquet, l'entitat amb més títols de Catalunya i una de les potències basquetbolístiques del continent, i que per molts més anys.

Soc l'Ernest Macià i això ha estat 4 quarts de segle, llums i ombres dels 100 anys del bàsquet blaugrana.

Soc la Sònia Oleart i això ha estat Récords, el podcast d'històries de l'esport de Catalunya Ràdio.

Guió i redacció Ernest Macià. Coordinació Xavi Campos. Veus del relat Sònia Oleart i Ernest Macià. Veus Jordina Tarrer i Ferran Badia. Montatge tècnic i musical Marça Turo. Responsables digitals Jordina Tarrer i Sergi Camps. Agraïments. Jordi Penas, Jordi Penas Fill, Francesc Fernández, Nino Buscató, Mònica Zeide i el Servei d'Arxiu i Documentació de Catalunya Ràdio i 3CAT.