Què ens agrada fer i què no sense els altres?

Passen 7 minuts de la 1, soc l'Elisenda Carod i ha arribat l'hora de buscar la solució.

Ha arribat el moment per fi d'obrir les portes de la ràdio pública per investigar fons tota mena de temes en un món de respostes simples. Nosaltres, ja ho sabeu, us portem la solució. I com sempre, a part de la solució, es diu Fran Domènech, molt bon dia. Bon dia, Elisenda Canot, com estàs? Aquest 50%, que llueixi, que llueixi, que llueixi.

Escolta'm, estic aquí ja repassant els missatges dels seguients, hi ha molts missatges, sobretot ponderant el tema d'ahir que vam fer. Ai, quin tema, que macle. El tema de la menopausa, que el podeu recuperar, com tots els programes de la solució, de fet, a la carta.

Us he de dir que teniu aquest programa que vàrem fer ahir, què és la menopausa, en què consisteix i com es poden pal·liar els seus efectes. No us preocupeu, sé que van quedar moltíssimes consultes pendents, moltíssimes consultes. Farem una segona part d'aquí un mes, que la titularem Com viure amb la menopausa, i us donarem resposta a totes aquelles preguntes que van quedar penjades, perquè si mal no recordo, en Fran en parlava de més de 60 missatges penjats aquí al WhatsApp, el 677-387719. Avui, divendres, un divendres especial, perquè. Retorna a l'estudi 1 de Catalunya Ràdio, després d'haver coincidit amb pluges torrencials 1, pluges torrencials 2, l'aixecament de l'ordre de Llarena vers Carles Puigdemont. Un aplaudiment molt fort per David Balaguer. Molt bon dia! He tornat! Ets el gafet, eh? Cada dia que havies de

venir passava alguna cosa. Segur que em pensava que m'havia caigut una maledicció. Tu ets una benedicció. Jo pensava, t'imagines que ara ja mai no puc tornar al programa? Perquè sempre em passa alguna. És un conte del Quim Monzó, això. Seria un conte del Quim Monzó.

No, i et podríem haver portat com a convidat per explicar-ho i tampoc haguessis d'acompanyar-me. Ai, per favor, David,

molta il·lusió tornar-te a tenir aquí.

Mira que el temps va de pressa, oi? És molt fort. Però en canvi tinc la sensació que fa una eternitat que no vinc a la solució des del 21. De setembre, que no tenia l'assumpte.

I avui, tècnicament, tampoc no et tocava, perquè 12 d'octubre va ser festiu, no et tocava i vam dir, reubiquem-lo, perquè aquest home li agafarà alguna cosa. L'home no ho superarà. I li petarà la patata. Un atac de feridura. A tot això, David Balaguer, un dels vostres favorits, i ara de seguida us explicarem una cosa que té a veure amb el David Balaguer, que ve a fitxar avui, també torna dilluns, el seu dia habitual, però és que repetirà un altre dia de la setmana que ve. Per tant, no volíeu David Balaguer? Doncs tres tasses de David Balaguer. Gràcies. A tot això, deixeu-me dir-vos que el control tècnic, el mestre, en Víctor Villar, a la peixera en Nilvia, la Via Nagasa i la Líbia de Scipio. I presenta tot el panorama Solucionaire. Us he de dir que en David Balaguer repetirà dimecres 21 d'octubre perquè la solució. Marxem d'excursió!

Una tornada guay la d'en David. Sí. Que aguanti la embestida.

Perquè estarem en directe a la una del migdia a la Biblioteca Rector Gabriel Ferreter de la Universitat Politècnica de Catalunya, a la ciutat de Barcelona. Per tant, ¿voleu venir a veure en David Balaguer?

Sí! Sí! ¿Voleu venir a veure l'Elisenda Carod? Sí!

¿Voleu venir a veure en Frem Domènech? Sí! No menys. Ens podreu conèixer tots en persona i, a més a més, parlarem amb el neurocientífic, amb en David Bueno. Parlarem de la connexió que hi ha entre ciència i art. Ho farem des de l'OPC perquè us presentarem un podcast en exclusiva de Catalunya Ràdio que es diu Divergents, en exclusiva. Aquí, a La Solució. A tot això, voleu venir que sapigueu que hi ha regal? Perquè, David, això no ho saps tu. Ui. Hem creat la tassa de la solució. Genuïna. En vull una, eh? Vols tassa de la solució? Doncs pels que vingueu, també, tasses de la solució. Farem un petit concurs, podeu aconseguir tasses de la solució. Heu de venir en aquest bòlub 21 d'octubre, dimecres, que ve a la una del migdia. Com us hi podeu apuntar? Al 677-3877-19.

La solució, amb Elisenda Carod, a Catalunya Ràdio.

Va, Balaguer, vols saber de què parlem avui, no? Avui és un tema que m'agrada molt, un tema molt interessant. És un tema que sembla creat expressament per mi.

No, dic una cosa, està creat per tu. Home, clar, tots ho pensem. Moltes gràcies. Què es pensa, aquest senyor? Avui us portem una solució sociològica. Parlem de fer coses sols. Canviem la cinta, Víctor. Aquí, quan dic el tema, fiquem la cinta diferent. Va, ho torno a fer, ho torno a fer. Avui us parlem de fer coses sols. Més fort de màs de posar, Víctor. Va, tornem-ho a fer, tornem-ho a fer, tornem-ho a fer. Estàs preparat, eh? Va. Avui us portem una solució sociològica. No sé si us ha quedat clar. Avui parlem de fer coses sols. Aquesta m'agrada més, guarda't aquesta. És que en Víctor és el nou de la classe.

Això és ràdio veritent. És una manera de demostrar que a vegades fer coses sols és complicat i que necessites altres persones.

El pobre Víctor, perquè clar, l'Albert està de vacances, regem de l'Albert, ara que no hi és. Està de vacances, l'Albert. No sé on ha anat, però se'n va de vacances fins aquí un mes, com les persones normals. Vacances el mes d'octubre? Pobret, va treballar, va treballar tot l'agost.

No ha fet vacances. Bueno, tot això. Anem a la teca, anem a la teca. Molts oients celebraran el retorn del

David Silva, la Clara, el Quim, el Sergi, etc. Fer coses sols. Què ens agrada fer i què no ens agrada fer sense els altres? Per què ens agrada fer coses sols? Hi ha gent que gaudeix viatjant voluntàriament sense ningú. El món on vivim està pensat per la gent que vol fer o volem fer coses soles? És estrany anar sol a un restaurant o anar sol a un cinema, per exemple? Què us agrada fer sols a vosaltres? Doncs mireu, moltes preguntes que afortunadament tindran la seva solució. Perquè no estic sola, a banda d'en David Balaguer i d'en Fran Domènech, que ens acompanya des dels estudis de Catalunya Ràdio Girona, la nostra sociòloga de capçalera. Un fort aplaudiment per la Cristina.

Cristina Sánchez-Miret. Hola, Cristina. Bon dia, bon dia. Com estàs? Jo molt bé. Ja comença a riure la Cristina, eh? Bueno, ja fa estona que ric, perquè amb el drama que hi posa el David.

És que és un drama, tu. Mira, arrisa'l una mica, Cristina. Sempre està amb el drama que és un gafe, que estima la sort.

No, perquè me l'estimo molt. Ens estimem molt. Ens estimem molt, però. Llavors, clar, no hi cap aquí la rissada. Bueno, jo risso normalment, eh? Per tant, més enllà del que faig normalment, no ho farem, el David.

No, però tinc sort perquè jo m'envolto de gent molt optimista. Ah, amic, ets un punyatero. Tu ets el que ens arrossega. Jo us arrossego el drama i, per sort, estic envoltat de gent optimista que fan que tot millori una mica.

Fas cauda. Entre ells i la Cristina. Ai, això. Per cert, línies obertes, comenceu a dir la vostra, que en Fran ja està recollint, però fem-ho oficial, va.

Sí. Estic recollint missatges, no és que marxi de cap de setmana. Això sí, línies obertes, mira, o el telèfon del directe, que se'l sap de memòria a tothom. Això ho poden fer sols, si volen. Poden marcar el telèfon del directe, el 93201404. I una altra cosa que també poden fer sols és escriure al WhatsApp del programa, el 677387719. I avui, efectivament, ho heu endevinat, avui que parlem de fer coses sols, us preguntem precisament. Això, què és el que us agrada fer sols? Us agrada anar al cinema sols, anar al restaurant sols, us agrada viatjar sols I de premi una cita amb en David Balaguer per fer acompanyats, t'imagines? No, perquè aquest és un altre tema, que tu pots tenir persones que també els agrada fer les coses sols, però mai us ajuntareu,

perquè voldreu fer-ho sols. A mi m'agrada el cine sol, a mi també. Ah, però no quedem, eh?

No, clar, no. És a dir, si tu ets molt fan del Senyor Balsanells i algú també ho és, dius, bueno, anem a compartir la nostra dèria, no? Però si sou sols, no?

Això del cine vull que es tracti en algun moment.

Ah, home, clar, clar. Ho anirem fent per categories, si us sembla. Al cine, sortir de festa, anar a una exposició, vacances, anirem fent per categories. Abans, però, Cristina, així com a retrat sociològic, parlem de fer coses sol voluntàriament. A tothom li agrada o hi ha gent que no? O socialment estem predisposats a no fer les coses sols, Cristina?

Depèn, depèn, com sempre dic, de moment i context social, també depèn de la personalitat de les persones, però sí que és cert que nosaltres estem socialitzats per estar amb altres, no per estar sols. Amiga. Llavors això té un pes fort en la nostra manera de concebre les coses. Que no vol dir que no evolucioni. Precisament, durant aquests darrers temps, és molt més habitual que la gent reivindiqui que no sigui vist com estar sola, en el sentit que ningú et vol o no tens a ningú, fer coses sols i soles. Això es veu claríssim, per exemple, quan vam canviar de dir de les persones que eren solteres a dir singles, a dir-ho en anglès, i a pensar que tenen una gran llibertat i una gran vida solteres. Perquè en principi el solter, però especialment la soltera, era el soltera diferent, eh? La soltera era algú que ningú havia volgut, era com un fracàs, d'acord? Cada vegada veiem més gent tirant sola pels llocs, i sense de vegades ho busquen expressament per dir reposo de la gent de la feina,

reposo de la gent del meu voltant. Cristina, pot ser que també, és a dir, jo entenc, eh?, el que dius, que nosaltres estem socialitzats per estar amb altres. Sí. Però les coses evolucionen, també són fills d'un model, jo diria, consumista, que consumeix persones, que produeix constantment i potser també hem arribat a un moment de saturació que aquesta socialització també se'ns fa impossible i hem d'aturar màquines i dir que ara no puc socialitzar més perquè

no tinc pas energia. I a més a més, l'aprenentatge, tens tota la raó, l'aprenentatge de la socialització és diferent, perquè venim d'unes èpoques, bueno, no totes les generacions, això canvia per generacions, de viure molta gent a casa a viure en poca, estar moltes hores sols, a tenir només fill únic o filla única, de manera que, clar, no és el mateix com es vivia fa 50 anys a com es viu ara.

Home, i fins i tot, Cristina, perdona que t'interrompi, relacions de parella que actualment viuen separades, que hauríem de dedicar un programa al Living Apart Together, gent que viu separada.

I aquestes relacions funcionen molt bé.

Home, clar, no et canses. Això ja és dels 90, però és veritat que això s'ha anat, ara està de moda. Ara està de moda, però això la primera, jo me'n recordo la del Woody Allen i la Mia Farrow, i el concepte que es va posar sobre la taula en aquell moment, perquè ja era una cosa que s'observava a la societat americana, molt menys a la nostra. I tenia a veure amb les pràctiques diferents que tenen de relacions, de casaments i divorcis. I llavors aquí hi havia com un decalatge entre la nostra societat i la seva. Però, en general, sí que és veritat que cada vegada més estem acostumats a estar més sols. Si més no, sempre és una qüestió comparativa, que no ho estàvem abans. I això canvia també en tipus de cultures i en tipus de societats. No ho sé, el Covid també va ser un abans i un després respecte de la solitud, perquè també potser vam

aprendre en el Covid, no? O no vas per una altra banda,

Cristina? No, no. És que té les dues, té les dues. D'una banda vam aprendre que no passa res per estar sol, dels altres hi ha gent que ja no ha volgut tornar a estar sol mai més, que només vol que estem amb qui sigui.

Com trauma, eh? David, anaves a dir alguna cosa.

Sí, sobre tot el que comentava la Cristina, dues coses. La primera, hi ha una cosa que la gent, alguns s'enfaden quan es diu això, però és la veritat, sobre la solitud hi plana un estigma, sempre. L'estigma de la solitud existeix i és per això que tanta gent la rebutja. És cultural. Sí, per aquest estigma. I això no ho podem negar. Quan tu veus algú fent determinades coses sol o sola, la gent ja se'l mira raro. Sí, però tinc un disclaimer.

També li hem donat la volta, eh? De dir que algú molt sociable que tria fer les coses sol, també ho veiem com un heroi. Jo crec que hi ha la doble, eh?

Sí, però hi ha una sèrie de pràctiques que si tu les fas sola o sola, la gent et mirarà estranyada. Quines, quines? Restaurants? No, restaurants depèn de l'hora del dia. Restaurant divendres a la nit. Depèn de l'hora del dia, perquè hi ha nivells, exacte, hi ha nivells de dificultat amb això d'anar sola a un restaurant. És diferent anar a esmorzar sola a un restaurant, que segurament és una de les coses que més m'agraden a mi en aquesta vida, ho he explicat mil vegades, això a mi m'encanta, Però, en canvi, anar a sopar un dissabte sol és una cosa que he fet, però que m'he sentit una mica estrany, fins i tot. Per les mirades, també. Clar, exacte, per aquest estigma. És això, i no ho podem negar. I després, sobre el que deia d'això de les parelles i les solteries en determinats moments de la història de la humanitat, fixa't tu quina cosa tan curiosa, que la meva mare tenia tres tietes. Dos tietes, un oncle, tres. Només tres, eh? I els tres. Van ser solters tota la vida i hi havia un estigma sobre aquestes persones i t'ho juro que jo això ho havia vist de petit i d'adolescent, ho recordo estan morts evidentment perquè estem parlant de fa molts anys però ves tu que jo moltes vegades he pensat que això potser és hereditari

ara ja anirem aquí no tornis al drama que ja l'havíem deixat enrere context i moments,

ens ha dit la Cristina clar, hi ha moments, jo per exemple ara aprecio molt més la solitud. Des que tinc una criatura que la tinc enganxada tot el dia a coses. La celebres, els moments de solitud. Va, deixeu-me fer una ronda de trucada ràpida. Sou molts els que voleu entrar per telèfon? D'acord, us demanaré que ens digueu el que feu sols i el motiu molt breu al 93207474. Ronda ràpida. Oriol Barcelona, bon dia. Hola, bon dia. Què fas sol?

Vaig a la muntanya. Faig alpinisme, senderisme i preferiblement, si puc, sol.

Si pots sol, provises algú, envia una ubicació per si et passa alguna cosa.

Aviso a algú, indica en itinerari, i el que intento és sortir a la muntanya entre setmana, perquè quan dic que vull anar sol, no és que vulgui jo anar sol, és que no em vull trobar a ningú a la muntanya. Amic, amic, interessantíssima aquesta variante. I cada cop està més empastifada de Galifardeu, com d'altres.

Ens quedem amb el titular. Oriol, gràcies, bonic. Una abraçada. Adeu, guapo. Adeu, adeu. Lluís, de la Vallllòria, bon dia. Bon dia, Elisenda. Què fas sol, tu, també, estimat?

Doncs mira, que coincideixo molt amb l'Oriol. A mi m'encanta sortir a la muntanya, m'encanta sortir amb amics, perquè m'ho passo molt bé, i amigues, em puc centrar i em puc integrar més a la muntanya i sentir tot allò que em dona la muntanya, el soroll, el cant d'un ocell, el soroll del saltant d'aigua.

De vegades, us he de dir una cosa, l'Oriol i el Lluís, és veritat que de vegades vas acompanyat a la muntanya i estàs desitjant tota l'estona que la gent calli la punyetera boca. Podíeu callar, que vull ajuntar-me amb

la natura i això s'hauria de poder dir que moltes vegades no ho diem però quan estàs amb algú no ho dius i deixes que vagi xerrant i jo crec que les coses, potser no faríem tantes coses sols si ens atrevíssim a dir-li a la persona que ens està fotent la tabarra que en alguns moments pots ser tu la persona que fot la tabarra també, dius, escolta, pots callar una estona que m'agradaria estar

en silenci una horeta la por al silenci, un altre tema que hauríem de parlar perquè de vegades omplim els buits per aquella vergonyeta jo sempre dic, està en parella i està bé amb el meu marit, per exemple, dic. És que és el més proper i és una gran floreta, eh? És el més proper a estar sol. En el sentit de la comoditat, de la no torreta. És bonic, oi? T'ha agradat, eh? Va, anem a l'Eulàlia. Ai, perdona, perdona, que tinc el Lluís. Lluís, gràcies, ha quedat clar, eh?

Més que res que comparteixo 100% el que deia la Cristina. Només li faig una observació. Pogués ser lliure. I la llibertat comporta la solitud. Com més llibertat, més solitud. Ho analitzo amb la Cristina.

Gràcies, Lluís. Una abraçada. Fins ara, bonic. Adeu, adeu. Abans d'anar a l'Eulàlia. Això que ha dit el Lluís, Cristina. Només ets lliure si no necessites a ningú.

En el moment que necessites algun altre, i no vol dir que no estiguis contenta ni gaudeixis dels moments que estàs amb gent. En el moment que necessites algú, ets presonera d'aquella persona, d'aquella situació o d'aquella cosa.

Entenc, allò que diem, per exemple, sobretot la gent ho diu en context de relacions de parella, de dir jo estic amb tu perquè et trio, no perquè necessiti aquesta

companyia. Important. I també en l'anàlisi de la solitud, de les coses que fem soles, el problema que ha bastant, a banda d'aquest judici social, que ja l'hem deixat molt clar i el David ha posat sobre la taula, d'acord? A banda d'això, és el judici personal de si ho voldria estar fent amb una altra persona o no. Perquè de vegades no triem aquestes coses que volem fer-les sols o soles, només no tenim més remei i d'altres vegades la gent que tenim al voltant no ens deixa triar aquelles que voldríem fer sols o soles,

d'acord? Avui estem parlant de coses en general que triem fer sols, perquè ens agrada fer determinades activitats sols. Una d'elles, anar a la muntanya, ens ho ha dit l'Oriol i el Lluís. Prenem a l'Eulàlia en aquesta ronda ràpida, Calafell. Eulàlia, bon dia. Hola, bon dia.

Bueno, jo soc de Calafell, però estic viljant cap a Ávila. Ho estic fent sola, però jo no m'agrada.

Ah, amiga, pensava dir que potser vota àvila, si se'n va allà ja ho té. El típic cap de setmana àvila.

Ho estic fent sola, però jo no m'agrada fer-ho sola. El que passa que em vaig quedar viuda l'any passat,

farà un any al novembre. Ostres, això seria una solitud forçada.

Sí, la meva és forçada, encara que, com que amb el meu home m'ho passava tan bé viatjant, Doncs jo continuo fent el que feia sempre amb ell. Com en honor, eh? Però sola. Déu-n'hi-do, clar. Molta gent estarà en aquesta situació. Encara que allà em trobo amb més gent, eh? Allà em trobo amb més gent.

Et trobes amb més gent allà, és a dir, tu fas el trajecte sola. Sí, exacte. Però a mi m'agrada molt conduir. Ah, amiga. Mira, conduir sol.

També és bastant xulo conduir sola. Sola, o sigui, conduint, em tranquilitza molt.

Et relaxa. Et relaxa. A mi m'agrada molt també conduir sola, he de dir. Que ningú m'estigui fotent la torreta, tu. És que en general, estem fugint de torres, eh? És el resum. Eulàlia Calafell, gràcies, estimada. Una abraçada enorme de part de tot l'equip de La Solució.

Bonica, fins ara. Gràcies, adéu. I això també ho hem de deixar clar, que ho he dit abans, però reiterem-ho, la torre i la tabarra de vegades també la fots tu, eh? No ho neguem, això, eh? No ho neguem, vull dir que moltes vegades

ens estan fotent la tabarra. Això m'ha agradat tant perquè jo recordo alguns especialistes, i ara en tinc al cap un, que no vull anomenar, que deia la idea aquesta del cunyat, a tots els sopars hi ha un cunyat, i clar, jo estava en aquell moment en el mateix plató que ell i pensava, però si el cunyat deu ser tu, segurament. No, per res, no, per definició, no és algun contra de la persona, és que tots podem ser el cunyat o la cunyada.

O i tant. No, perquè no ens agrada que. Generalment, no tothom, però que no ens agrada que ens fotin la pallissa, però a nosaltres ens agrada molt fotre la pallissa. Llavors, clar, és un contrasentit d'aquests que.

Això hauríem de parlar també. Hi ha gent amb qui surten tots els temes i hi ha gent amb qui dius, és que ara mateix no sé com estirar més aquesta conversa. Va, tot això, tornem al carril. Avui estem parlant de coses que us agrada fer sols o soles. Podeu dir la vostra al 677 38 77 19 o al 93 201 7474. Ara farem una pausa per la publicitat. Abans, però, incorporem a la conversa una defensora practicant i practicant fortament de fer les coses totes soles. Un aplaudiment per la Marina Laminos. Molt bon dia, Marina.

Què tal? Com esteu? Molt bon dia, molt bon dia. Interpel·ladíssima per tot això que s'està posant damunt la taula.

S'estava fent tot a sobre la Marina. Ja feia 10 minuts que estava com els toros es van fermint allà, darrere la Marina. No coneixia aquesta faceta teva.

M'encanta fer coses sola. M'agrada molt això que has dit de les torretes, David, perquè saps què passa? És que a mi m'agrada molt fer coses sola, però és que a vegades el que passa, i això és molt important diferenciar-ho, que fas coses sola, per exemple, et muntes el viatge tu sola, però en aquest viatge se t'hi apunta tothom. I. T'has reservat tots els restaurants per anar-hi tu sola, i a més, activament, perquè ets una ferma defensora de fer coses sola, i la gent se t'afegeix a la taula i no se va a veure. Però això és ser un triomfador a la vida,

que la gent vulgui mantenir els teus plans, Marina.

Sí, podem mirar-ho així o podem mirar-ho com. Hem de fer un tema de límits, eh? Perquè has de dir que no a la gent, també t'ho dic, Marina. A mi m'ha arribat a passar de reservar un restaurant per una persona i que m'entri una altra persona al darrere i digui, escolta, com que està sola i només és per un i jo no tinc reserva, doncs aquí me sec. Això m'ha passat aquest estiu viatjant sola.

No m'ho expliquis encara. La Marina Laminos, ja la coneixeu, guionista del Suplement, fa tres temporades que dirigeix i presenta aquest programa, el Suplement d'Estiu, veu coneguda de la casa. Ara ens explica la gent que se li acobla. Els plans de solitud. Perquè jo pensava que eren amics, amigues, que dius. No, no, gent ràndom que se t'acobla els plans de solitud. Afirmatiu. Anem a la publicitat i ara m'ho expliques. La solució,

amb Elisenda Carod, a Catalunya Ràdio.

Passen dos minutets de dos quarts de dues del migdia. Avui a La Solució estem parlant de coses que ens agrada fer sols. Per què ens agrada fer coses sols? Estar estigmatitzat, fer coses sols? Quines coses feu sols? Ens ho podeu dir a través de les vies de contacte al 93 207 474 i al 677 38 77 19. Ara de seguida anem al WhatsApp, però abans l'hem deixat votant amb la Marina Laminos, que ens ha dit, escolta'm, jo planejo coses per fer sol, sola, en aquest cas. Increïble, increïble. I se m'acobla gent. A veure, jo pensava que eren coneguts

i saludats. Veig que no. No són coneguts. A mi és que m'agrada molt viatjar sola, especialment, de les coses que faig sola, de les meves preferides és viatjar sola. I és veritat que hi ha moments del viatge en què toca socialitzar. I està bé, de tant en tant, doncs mira, anem a socialitzar amb aquesta gent que sé que no tornaré a veure mai més. I fins aquí, però hi ha d'altres plans dins d'aquest viatge, especialment anar a restaurants, que per mi és molt important fer-ho sola, perquè entra dins d'aquesta experiència. I no m'hi havia trobat sovint, però és veritat que aquest estiu vaig marxar 14 dies a fer el Camino de Santiago, que sí que és veritat que potser convida més a la socialització, que és una cosa que a mi em va saturar molt. Ha fet una cara, l'hauria d'haver vist. Sí, sí, sí. I jo prèviament miro els restaurants on a mi em fa gràcia anar-hi. Quatre o cinc els portava reservats. Us dic que d'aquells quatre restaurants que portava reservats, dos d'ells em va passar que al final no hi vaig anar sola. Una allò d'escolta, tu estàs aquí sol, és que jo sopar sol, va, doncs vine. Un moment, un moment, explica-ho bé, Marina. És a dir, tu estàs allà sopant. Jo us explicaré concretament el que va passar, que això és gravíssim.

Posa una música d'atenció, Víctor, que això li està preocupant a la Marina. Un restaurant una pulperia

una pulperia que portava un mes reservada per una persona que també parlem-ne del tema arrossos per un amb el pop a priori

cap problema et faig un incís, en vam trobar un perquè vam fer el mapa d'arrossos de Catalunya i ens van dir al Frank que és com una biblioteca, tindràs el nom perquè ens van dir, aquí fan arrossos per

un el restaurant Les Barques de Cambrils

això és molt important, perquè això la gent que fem coses sola és una llosa arribo al restaurant. Tenia reserva per una persona, sóc aquesta una persona, una, no ve ningú més. T'abraça el senyor aquest rep. Aquí té la taula que fa un mes que espera. M'asseca la taula i entra un home darrere meu que també feia el camí, no ens havíem creuat un parell de vegades. Jo ja veia que ell també anava caminant sol, però ell buscava aquesta socialització que jo evitava. M'asseca la meva taula. La gent tampoc no llegeix entre línies. No, la gent, i al final li has de dir les coses, allò, entra darrere. Jo també voldria dinar. I li diuen, és que sense reserva no es pot. I em mira el senyor i em diu, ah, doncs com que la taula és per dos, però tu només tens reserva per una persona, perquè ets una, perquè ho fas sola, t'importa si dino amb tu? I abans de poder dir-li que no, l'home s'asseu. Abans de poder dir que no, no vaig tenir marge per reaccionar. És a dir, era una pregunta que no esperava una resposta. No, no era una pregunta. Aquell home feia el camí i no només això, sinó que agafa la cadira, la retira, se seu i em diu, és que aquí al camino la gent socialitza molt.

Bravo, un aplaudiment per aquest senyor. Un moment, un moment.

Aquí hi ha moltes coses. Això només és barra, això és tenir barra i mala educació.

Tot el llenguatge corporal de la Marina estava dient, fuig d'aquí senyor. Després, no esperar una resposta. També, mira, abans de no esperar una resposta, una reflexió que em va fer una persona que tinc molt a prop a la vida, el meu marit, em va dir, de vegades la gent diu, bueno, jo pregunto. No, és que de vegades preguntar sense llegir tots els altres senyals ja és incòmode, perquè estàs posant la pilota al terrat de l'altre, fent sentir l'altre incòmode perquè li obliga a donar una resposta, quan tot el teu llenguatge t'està dient que no. I em sembla molt interessant aquesta reflexió.

Cristina, no sé què en penses. Sí, i a més a més crec que aquí sí que necessitem un aprenentatge. Especialment, i poso gènere, perquè hi ha persones que no es comporten igual en un sexe que en un altre i que a més esperen coses diferents. Hem d'estar al servei de les dones respecte dels homes. Però independentment d'això, hem de fer l'aprenentatge social que l'educació és un constructe social. El que és mal educat és seure a la taula d'algú. I no és mal educat demanar-li que s'aixequi i dir-li, escolti, no. No el conec, aquesta taula és per mi, i no l'he reservat per vostè i per mi. Ja ens veurem demà al camí, i si volem socialitzar, socialitzarem, i si no, no, perquè no tinc l'obligació

de ser social amb ella. Clar, però Cristina, el que et dic és que només, o sigui, el que hem d'educar és no arribar a posar la Marina en aquesta situació, perquè.

Però això costa més encara. Saps com s'hi arriba això? Havent donat respostes d'aquest tipus, que siguin que no. Perquè, si no, el camp queda com obert. I llavors és el que tu dius, Elisenda, ho dius amb tota la intenció. La pilota te l'han deixat a la teva banda i tu tens el marron, tu tens el compromís. Tu és la que acabes quedant malament o no. No, no, escolti, és que no. No té el dret de dir-me això ni de posar-me en aquesta situació. Perquè això passa i ha d'haver-hi un aprenentatge. I també, gestionant nosaltres.

Exacte, t'anava a dir, amb l'Helena Puigguetard en parlem moltes vegades, de sostenir aquesta incomoditat. A la cinquena vegada que ho fas, que li dius a algú, no, mira, ostres, t'ho agraeixo molt, gràcies per intentar acompanyar-me, perquè això és un altre, amb bones paraules pots dir tot. Gràcies per intentar acompanyar-me, però avui me l'havia reservat per estar jo sola, si et sembla ens veiem demà. Cinq punts, no? Però aprendre a sostenir

aquesta incomoditat. David, perdona'm. No, que juga molt l'ésser humà en general amb les dificultats que tenen les persones per atrevir-se a dir que no. Ah, clar, però això és molt de psicòpata, perquè estàs apretant l'altre, clar. Perquè si t'ho agafes i dius, tens algun problema perquè jo m'assegui aquí a dinar amb tu? La pregunta ja està mal formulada. La pregunta està mal formulada, però. Tens algun problema, o sigui, pilota el teu terreny. Clar, i sap que tu tindràs dificultats per dir que no, perquè costa molt dir que no quan en realitat aquí és la resposta que es mereixia aquesta persona.

I tant. Sí, sí, és també llegir una mica el context. Vull dir, llegir el context estava molt clar que no convidava la situació. Sí que m'hi he trobat altres vegades, de dir, no, escolta, jo és que ara vull anar sola, no em ve de gust, estic caminant i em posaré la meva música o els meus pensaments. Però clar, que estigui seguint a la taula. I a tot això et va fotre una torre o no? Home, una torre és particular. Ja, és que només tenir-lo davant ja era el problema. No, el problema no és que se t'assegui, el problema és que ara tens per davant una hora de dinar amb aquella persona amb qui no comparteixes res i et diria que has de fingir un cert interès, no? Perquè no val la pena tampoc fingir-hi interès.

Poseu-me a la piscina amb els pops. No, és que t'han fotut el

dinar en l'aire, eh? Poca conya. El dinar aquell que tu esperaves des de no sé quan, te l'han fotut en l'aire.

I després és el típic que demana vi, postre, tarta Santiago, no sé què. Anem a mitges. Mira, a mitges.

Apa't. Us he de dir que la Marina no està sola, m'he millor dit, perquè al David també li va passar una cosa similar al camí de Santiago, l'havia de fer a l'hivern, el va fer, de fet, a l'hivern, perquè volia estar sol, i gairebé les últimes dues terceres parts se'm va enganxar un noi nascut a Corea, a restaurants, albergs, i a sobre una cosa que em posava molt nerviós, diu el David, anava caminant i jo anava sentint el soroll dels bastonets, i això em posava molt nerviós.

Perquè hi ha una cosa que passa, especialment el Camino de Santiago és una cosa per fer sol, però la gent li va a fer amics o com va la cosa?

Sí, és que potser no és el millor viatge, jo n'he fet uns quants sola i he pogut fer-lo sola i trobar els moments per socialitzar. Sí que és veritat que potser el camí hi ha molta gent que el va a fer sol no pel fet de fer-lo sol, sinó pel fet de conèixer gent. Que per mi això és aquí el problemàtic perquè és on aquests límits queden una mica més difusos de jo faig el gest d'anar-hi sol però una vegada allà el que vull és conèixer gent i potser fem 14 etapes junts i per mi en aquest sentit sí que és veritat que he dedicat els viatges que he fet. Aquest concret, el Camino de Santiago, potser és el més problemàtic si el que vols és fer-lo sol de veritat.

Ara que parlàvem de restaurants, doncs mireu, hi ha algú que, com sempre, ve a sumar la solució, i té la solució, es veu que hi ha països que estan més acostumats a acceptar reserves per una sola persona. Miquel, bon dia. Hola, bon dia. Miquel, de Manresa, tens una informació que

vols compartir amb nosaltres. Sí, jo soc d'esportista, jo faig d'esport internacional, i jo a França. Hi ha els lupiers, que són com àrees de servei en les que pots aparcar el camió i tens allà un restaurant. I allà, quan tu vas sol, doncs primer vas sol i demanes taula al cambrer, com fas aquí, com fas en qualsevol lloc, i et donen una taula. Però quan hi ha quatre o cinc persones que estan soles en una taula, llavors les reagrupen i les fiquen juntes en una taula per estar.

Espera un moment, truqueu urgències perquè la Marina Laminos li està agafant un cobriment de cor. O sigui, tu vas O sigui, que et posin. Bueno, puc fer un acudit, no? Que et posin amb algú a taula encara, per això, fotin un francès. Ui, ui, ui. Però això te poden fotre cinc, eh? És broma, és broma.

Això és la classe dels dofins, que és una mica de cop i volta anem a crear aquí aquest.

És com els casaments, els que anem solters, saps allò? Quan ets amic de la feina d'algú així remot i et foten una taula amb gent que no tens res a veure, o sigui que agrupen els solters per, suposo que és maximitzar l'espai, no? Miquel?

Sí. A solters no. Ai, perdona. Perdona, els que van sols. Els que van sols. Aleshores, això, jo personalment, a mi no m'ha importat, perquè jo quan vaig començar, jo fa ja uns quants anys que faig transport internacional, i jo quan vaig començar a anar per França, doncs no en tenia ni idea, papa. Ah, ja has après l'idioma? Allò, bueno, ara no és que parli el francès perfecte, però sí que és una cosa que ajuda que sents el que diuen, parlen francesos entre ells, i llavors vas caçant alguna coseta. Mira, no està malament. I, bueno, alguna cosa aprens.

Mira, si et foten el dinar a l'aire, almenys ho converteixes en una classe d'intercanvi lingüístic. Un aplaudiment per la proposta que tenen a França. Clar que sí. Miquel, gràcies per trucar-nos. Bonic, una abraçada.

Adéu, guapo. L'altra opció seria agafar, no? Perquè tu agafes i t'agrupen en un grup de cinc persones i tu fots el teu dinar en solitari. Però és que encara és més incòmode, això. Encara és més incòmode seure en una taula amb cinc persones que no coneixes de res i pretendre estar sol.

És que és impossible. Perquè estàs dins d'un grup.

Clar, és impossible. Quina és la distància, Cristina? Perquè de vegades ja els restaurants et foten taules llargues i et diuen, et fa res compartir aquest espai? Clar, si hi ha una mínima distància, a mi m'és igual. Quina és la mínima distància social per considerar que no formem part d'un grup, sinó que estem sols?

Canvia completament per cultures. Això es nota molt anant amb el metro, per exemple, a Chicago, ara amb el cap, que ningú es tocava, i en canvi aquí com anem amb el metro. I no és una qüestió de quanta gent hi va, sinó del que es considera un polite, diríem. Saps? Que no és educat, que estàs posant-te a sobre de l'espai de l'altre. En el cas dels menjadors, del menjar, diríem, de restaurants, aquí no és habitual, a altres llocs del món sí, que tu t'asseus en una taula i hi hagi gent on no n'hi hagi. Aquí això es veu molt malament, fins i tot es veu molt malament, o és un motiu de comentari, si les taules estan molt juntes, si tens la gent molt a sobre teu. Perquè no deixa de ser un acte privat, a no ser que estiguis en una festa. Un casament és una cosa diferent. Però si tu vas a dinar sol o amb dues persones o amb tres persones, encara que sigui en un lloc públic, és privat, l'acte. És per tu. A tot això. Perdona'm. Això canvia, per exemple, als bars de les universitats la mesura és una altra. M'entens? Als restaurants que hi ha a dins les empreses, la mesura també passa a ser una altra. Però fixa't com la gent intenta deixar un seient entre mig si has de compartir taula. Això és veritat.

Tu vas a una sala d'espera, per exemple, i t'asseus a l'extrem oposat. A mesura que es va omplint, però sempre hi ha una mínima distància. Només et poses al costat d'algú quan és l'única cadira.

Exacte. Sí, sí, no, i el metro, això que comentàveu. De sobte hi ha zones que estan, això, amb una quantitat de gent ingent allà, tots acumulats, i dius, hòstia, però si 10 metres més cap allà que ho estàs veient no hi ha ningú. Quina necessitat d'apinyar-se els humans perquè es

volen apinyar d'aquesta manera. De vegades sí, però amb una distància mínima, és com curiós. Sí, sí, no s'entén. 932017474, què us agrada fer sols o soles? Ens ho podeu dir. També ens ho podeu dir a través del 67738779.

És curiós perquè ara que parlàvem de viatjar, el Marc diu que té una furgoneta i a vegades viatja per Catalunya, a vegades també va a l'estranger amb avió o en tren, i una vegada va fer una ruta per Terres Lleidatanes i va arribar a fer una cargolada tot sol, també. Mira, la va poder fer sol. En aquest cas diu que quan ha anat a l'estranger li ha anat millor i fins i tot ha fet amistats, és a dir, que no seria de doctrina laminosa.

És que la Marina no vol fer amistats. Si ella vol anar sola, conèixer-la en soledat.

Tinc les meves amistats i estic encantadíssima amb elles. Si faig coses sola no és per conèixer encara més gent que se'ls dona. Escolta, es pot donar també, eh?

Hi ha molta gent que està dient que li agrada molt començar el dia sol, és a dir, la Màriam esmorzar, la Rosa també, esmorzar, cafè amb llet, amb croissant, mentre llegeixo la premsa i escolto Catalunya Ràdio.

Se m'ha posat la pell de gallina, i no és conya, mira, pell de gallina, perquè justament això ho tenia aquí anotat, com una de les coses que volia destacar. La solitud diurna. Com a concepte, i és molt interessant. La solitud diurna és molt millor que la solitud nocturna. Molt millor. Pots desenvolupar si vols, eh? No, no, simplement que això de començar el dia sol. És una cosa que a mi em té fascinat, o sigui, és la millor cosa que

hi ha en aquesta vida, per a mi és la millor cosa que hi ha a la vida. El cervell al matí va a una velocitat i si et trobes amb algú, insisteixo, un altre cop, que parla molt i molta estona i et fa moltes preguntes, dius, bueno, pots deixar-me en pau, sisplau?

No només és això, penseu que en certa manera, és com un tipus de metàfora, si voleu, t'has de posar el vestit social i no te'l poses immediatament. Perquè, com dius tu, també vas com lent al matí, si vols, és això, però t'has d'agafar aire, diríem, i dir, bueno, torno a ser la Cristina, l'Elisenda, el David, el Fran, qui sigui, amb el que tot això significa pels que tinc al voltant, no necessàriament a dins de casa, sinó per la vida que tinc, la societat en la que visc.

Avui, de moment. Entendrem perfectament, Cristina. Hem obert dos fronts, el de viatjar sols i el d'anar a restaurants sols. Nosaltres hem preguntat a persones autoritzades en la matèria. Per exemple, hem parlat amb en Raül Balam, el nostre xef de referència i col·laborador de La Solució. Què en pensa la resposta definitiva? Anar a restaurants sols, sí o no?

Jo crec que anar a un restaurant, a dinar o a sopar a un individu sense que ningú l'acompanyi, el que se'n denomina sol, és un exercici molt interessant que tots hauríem de fer de tant en tant. Primer, perquè estàs molt més atent a tot el teu entorn. Al menjar que t'estàs, que t'estàs crusping. Segon, que estàs amb tu mateix, o sigui, que sol no estàs. No m'agrada la paraula sol, perquè t'acompanyes a tu mateix. I per últim, el més important, perquè anant a dinar tu mateix saps si et caus bé o no et caus bé. I jo em callo molt bé.

M'encanta aquesta última reflexió d'en Balam, eh? És boníssima, Cristina, t'ha deixat morta, eh?

M'ha deixat morta això de que si saps si et

caus bé o no et caus bé. Clar, és com la prova de foc, eh?

No, i de vegades et caus bé i de vegades malament, perquè clar I ja estàs per tot, eh? Jo a vegades he arribat a pensar com una mica m'estic llenant avui. Hi ha moments que dius, hòstia, em caic fatal, tio, ets un idiota, però això passa perquè, clar, és que nosaltres estem les 24 hores del dia amb nosaltres mateixos. Ens hem de caure, hem de fer coses sols.

Hem d'estampar-ho amb nosaltres mateixos perquè pots canviar de companyia, però de tu no pots canviar mai. Per tant, sisplau, fes de tu la persona amb qui voldries estar més a prop. Hem dit a Restaurants Sols, ens ho ha respost en Raúl Balam, i hem obert també el calaix de viatges sols, el que fa la Marina Laminos i no l'hi deixen fer. Hem parlat amb en Malcom Otero, un dels viatgers més experts que té aquest país, i a més a més, ell fa de guia de viatges. Què ens diu al respecte?

Crec que tots hem de viatjar sols de tant en tant, perquè et fa més viatger i menys turista. Quan viatges sol ets el propietari del teu temps i tens més tendència a passejar, a deixar-te perdre per una ciutat, et fa més observador, pots observar com es desperta un mercat en silenci. Amb parella o viatjant amb gent és més complicat perquè sempre parles, et distreus, la tendència és aprofitar, entre cometes, més el temps.

Oh, i també m'agrada molt de passar de, com ha dit, de turista a viatger, eh? M'agrada molt aquesta migració, aquest detall, aquest matís.

I també el detall aquest d'allargar-se els dies. És ben cert, això. Quan estàs sol, els dies es fan més llargs.

També hem de dir a la gent que es plantegi viatjar sol o sola, Marina, tu que em pots ajudar, sempre hi ha com aquella finestra d'adequació, no? A mi m'ha passat, alguna vegada viatjar sol, el primer et sents una mica com un sense sentit, no? De dir, ara ja on vaig, on he d'anar.

Per mi és la primera nit, però ho tinc detectadíssim. Jo sé que la primera nit, sobretot si és un lloc on no hi he estat, que no em conec, la primera nit diré. ¿qué hi faig aquí? Però és una nit. I a vegades, si marxes un parell de dies, ni això, però sí que si marxes una o dues setmanes tota sola i veus una mica el que et ve per davant, per mi la primera nit ho tinc detectat de dir. Però llavors dic, no escric a ningú, no escric a ningú, no li diré a ningú com estic, si estic bé, si no estic bé, em donaré també aquest espai per, doncs, una mica per transitar aquesta incomoditat, que em sembla molt important també, perquè encara que ens agradi molt fer coses sols, moltes vegades és anar, en certa manera, contra tot allò que està preestablert. Per tant, deixar-te aquest marge per la incomoditat que et pot suposar les primeres hores, en el meu cas la primera nit, i a partir d'aquí, escolta, tot flueix.

932017474, faig una ronda ràpida amb en Xavi i la Marta, que ens parlen precisament del que estem parlant ara, i després obrirem un nou calatge amb en Ramon. Xavi, de Reus, ràpidament, bon dia, estimat.

Súper ràpid, que nosaltres els que treballem de comercials ens fem farts de dinar i sopar sols cada dia. A vegades anem amb algun client, però de general, dinem i sopem sols.

I també et dic, Xavi, jo que he estat a agència, moltes vegades és millor dinar sol que no amb segons quins clients, eh? Una comba això. Ai, no ho pot dir ara. Xavi, gràcies per trucar, guapo, una abraçada. Fins ara, adéu, adéu. Marta Igualada, bon dia, estimada. Bon dia, què tal? Tu què fas sola, bonica?

Doncs viatjar també de tant en tant. Intento viatjar algun any, si es pot, perquè també tinc nenes, tinc família, però per desconectar i trobar-te a tu mateixa s'agraeix molt. Ni que siguin dos o tres dies, eh? No cal mai estar més enllà.

Mira, molt interessant aquesta perspectiva, perquè a més a més, clar, la Marina, tu no tens criatures, Marina. No. La Marta en té, dues nenes, dedueixo pel que has dit. També és interessant, des del punt de vista, com a mare, de dir, jo necessito, soc millor mare, allò que diuen, no? Soc millor mare quan soc millor persona, i per ser millor persona necessito aquest espai per mi, Viatjar a les filles, no sé quina edat tenen, però ho entenen, aquesta necessitat de viatjar sola?

No en sis i deu, i a vegades us he explicat que al final tothom necessita un temps de descans, o que tothom li agrada fer les seves coses, a vegades, els seus hobbies, i a mi m'agrada, i si jo li explico que sí i ho entenen, no ha d'haver un problema, a més, ells ja saben que marxes i tornes, que vas a fer una cosa que és bonica, que és agradable, i que ells potser el dia de demà també ho podran fer, vull dir que no és una cosa que s'hagi de veure com a negativa, no? Clar, les educes en la seva autonomia, també, eh?

Bueno, i és molt interessant també educar-les en. Esteu autoritzades a fer coses sense dependre dels altres i les vostres tries seran respectades, que em sembla superinteressant, no? Un missatge a donar. A les criatures,

Cristina, no sé què en penses. No, no, del tot, del tot. Perquè han d'entendre que no són només. Nosaltres som tridimensionals, quatridimensionals, el que vulgueu com a persones. Són moltes coses, alhora. Ella és mare i en aquest aspecte se'n va sola perquè també és persona, perquè és dona jove, perquè és el que sigui, les inquietuds que tingui. I les nenes també ho sabran, això. Que no només són filles d'algú. A. Sinó que poden ser unes persones per elles mateixes, que és el que és aprendre a fer-se gran. Sóc el que sóc jo mateixa en mi mateixa.

Marta, gràcies, estimada. Una abraçada i que vagi bé el proper viatge. Adéu, adéu. Va, obrim nou calaixet, ens queden pocs minuts. Deixa'm dir el titular amb en Ramon. Obrirem el calaix, però abans anem a la publicitat. Ramon, bon dia. Hola, bon dia. Tu què fas sol?

Jo vaig al cinema sol.

La solució, amb Elisenda Carod, a Catalunya Ràdio.

4 minuts 20 segons per posar punt i final a la solució d'avui. Ho hem deixat amb la trucada d'en Ramon, que obria un calaix interessant. Ramon, a tu t'agrada anar al cinema sol. Per què? Crec que, a veure,

és que l'hem parlat moltes vegades a casa, perquè jo estic casat i, clar, això a vegades ha sigut un problema. I jo crec que és, per una banda, i jo no suporto la gent que parla al cinema, o sigui, jo suro allà al cinema, no puc. Crispetes i aquestes coses,

no, no suporto. Tu ets d'aquests, els que vas fent el com es diu a les persones, el.

L'he arribat a liar, si algun cinema, eh? I després hi ha un tema de que, no sé, jo quan vaig al cinema és com que m'agrada molt abstraure'm i deixar-me dins la pel·lícula, i hi ha una cosa que no suporto, que és al sortir haver de parlar. A l'acabar la pel·lícula i haver-ho de comentar, i què t'ha semblat, i no sé què, i és com, no, perquè hi ha un moment que m'agrada, bueno, m'agrada com disfrutar-ho, i ja està, saps? Que faci cosi dins teu. Sí, exacte, i clar, si vas amb gent, òbviament, en algun moment has de parlar, perquè si no també és una mica estrany.

Mira, de fet, això ho hem parlat amb en Toni de la Torre i ens deia precisament això, Fran.

Sí, que deia que una de les característiques era no haver de parlar amb ningú i que era el pòsit que et deixava.

Estic molt d'acord amb el Toni de la Torre i estic molt d'acord amb en Ramon, que ens ha trucat.

David, volies dir alguna cosa al respecte? Sí, sobre el cinema. A mi és el. Durant la pel·lícula, que m'agrada estar sol, bàsicament. És que això ho vaig descobrir, és una anècdota bona. L'any 1992, anant a veure La mano que me hace la cuna. Tu imagina't. 92, la Minos no havia nascut. No, no, i va ser per casualitat, perquè jo havia quedat amb uns amics, vaig arribar tard, ells ja hi van entrar abans que jo, i llavors em vaig haver de seure sol. I vaig descobrir, o sigui, La mano que me hace la cuna, que segurament és una pel·lícula dolentíssima, no ho sé, però per mi és una de les millors pel·lícules que he vist. Perquè la vas poder gaudir en tots els sentits. Perquè jo estic molt content. Si vaig al cinema amb tu, Elisenda, estaré pensant tota l'estona, li estarà agradant? Ah, sí? Què em pensarà d'aquest gir, l'Elisenda? Hòstia, aquesta frase ridícula. S'estarà durint. L'haurà ofès. Si estic tota l'estona pensant en l'altre i en canvi quan hi vas sol estàs concentradíssim en allò que estàs veient i no pensant en els altres. Escoltem, Cristina,

tu no t'hem preguntat, clar, el Ramon ara estava dient la seva, en David, la Marina, jo també ho estic dient, el Fran en certa manera, tu, Cristina, fas coses sola? Cristina? La majoria.

Ah, pensava que no hi eres, que ha marxat i ens ha deixat sols. Bueno, ara estic sola, en l'estudi aquí estic sola. Fas la majoria de coses sola, eh? No, no, no, no faig la majoria, però sí que em faig de soles. A mi m'agrada, per exemple, anar a explorar coses, anar a veure coses, anar a buscar coses sola. Mmm. Saps? Ara vaig aquí que m'han dit que no sé què i me'n vaig fins allà i ho miro i ara exploro, per exemple, si passo per aquest camí o per aquest altre, perquè si no amb el meu home sempre discutim, perquè cada un ho fa per un cantó diferent, sempre. Llavors, i sí, el teatre hi ha anat sola, el cinema estava intentant pensar, mentre vosaltres ho dèieu i no, perquè sempre hi ha anat sola, però el teatre sí que hi ha anat sola. I a mi jo necessito moments d'estar sola, això sí que ho necessito molt.

Mireu, ens ha quedat per explorar moltes coses, eh? Sortir de festa sol, si o no, anar a un concert, anar a veure un esdeveniment esportiu. Hem de fer segona edició. Sempre. Esteu convocats tots els mateixos? Farem segona edició. Ai, Ramon, Ramon, rei, gràcies, eh? Una abraçada, bonic. Adéu, guapo, adéu, adéu. Perquè també tenim la Júlia, no sé si ens ha penjat la Júlia. Júlia, et saludo un momentet. Bon dia, bonica. Hola, bon dia. Júlia, em guardo el número. No diguis què t'agrada fer sola. Repetirem i trucaràs. D'acord? Però així ja he parlat amb tu i t'envio una abraçada bonica. Bon cap de setmana. Igualment. Felicitats. Adéu, adéu. Ai, que maca la Júlia. Quin misteri, ara. Jo vull fer coses amb la Júlia. M'ha caigut bé la Júlia. Ara, abans de marxar a l'estudi, buscarem nou dia i sortireu d'aquí amb una data tots plegats. A tot això, al 677-387719, un missatge per acabar. Insisteixo, repetirem el tema. Mira, felicitats a l'Elisabet,

que a finals de mes se'n va 5 dies a Itàlia sola per celebrar els seus 60 anys, i que quan en va fer 50 se'n va anar sola a Nova York.

Felicitats, Elisabet. A la Minos, Balaguer, a Sánchez Miret, gràcies, estimats. A vosaltres. Repetirem el tema. Fran, descansa, eh?

Bon cap de setmana. Nos veiem dilluns. Salut.