Què hi ha al darrere dels aldarulls de dissabte a Barcelona?

11 minuts seran les 9 del matí. Comença aquesta hora al matí de

Catalunya Ràdio des de la Universitat Autònoma de Barcelona a la Facultat de Comunicació amb Sara González. Bon dia, Sara. Bon dia. Estàs fent gran, eh? Sí, ostres, 20 anys, eh? La meva facultat. Fa 20 anys que vas aparèixer per aquí?

Aproximadament, sí, sí, sí. I la veritat és que. La veritat és que està igual, que aquest és el tema. Molts records i pensar que si no hagués passat per aquestes aules no seria avui periodista. És evident, és evident.

De les millors estudiants, segur, de la seva professió. A la que a mi m'ha arribat de les millors estudiants de la seva professió. No en dubtem. Pau Llom, què tal? Bon dia. Molt bé, molt bé. Aitor Arriaga, bon dia. Què tal? Bon dia. Toni Bolaño, bon dia. Bon dia. I avui també ens acompanya el Jordi Mir. Bon dia, Jordi. Hola, bon dia.

Abans de res, deixeu-me saludar l'Òscar Fernández, que aquest cap de setmana, el dissabte, va estar treballant pels carrers de Barcelona. Òscar, què tal? Bon dia. Hola, bon dia, Ricard. Com vas viure tu tot el que va passar al centre de Barcelona dissabte?

Amb un punt d'incomprensió, entre cometes, perquè era una situació a la qual no ens hi havíem enfrontat. Estàvem acostumats a una gran protesta, a una manifestació, a una concentració d'un grup més o menys nombrós de persones que estan en un mateix punt i que s'enfronten a la policia o que esperen que la policia vingui a carregar. I el que hi havia dissabte no era això. Hi havia molts grups petits de nanos molt joves, em va sorprendre la joventut, estem parlant de la majoria que no eren majors d'edat, eren menors d'edat, grups de 4-5 nanos, alguns d'ells amb bicicletes, amb patinets o d'altres corrents, tots tapats, diguem-ne, i que estaven jugant al gat i la rata amb els Mossos d'Esquadra i amb la Guàrdia Urbana. Llavors, eren en aquells carrers del centre de Barcelona, És veritat que alguns són importants, com el carrer Palai o la Ronda Universitat, però d'altres, el carrer Comtal, el carrer del Pi, aquells són més estrets i, per tant, allà ho teníem més fàcil. Quan els Mossos o la Guàrdia Urbana aconseguien protegir una. Una botiga, doncs ells desapareixien i quan els Mossos fugien d'allà i anaven a una altra banda on els havien arribat un altre vist, doncs ells tornaven a una porta que ja estava esbozada per tornar a entrar a la mateixa botiga i tornar a vandalitzar-la. I l'objectiu bàsicament era robar, era vandalitzar, simplement.

Són unes imatges que havíem vist a París, però veure-ho a Barcelona és una altra història.

I veure també com el dispositiu de policia, en aquest cas dels Mossos, es veien desbordats per aquesta convocatòria, també feia pensar que aquí darrere hi ha canals de comunicació que s'escapen, i per tant estem davant d'un nou desafiament, ho deia ara mateix la consellera. Els veies fins i tot fora de la zona coordonada. Els Mossos d'Esquadra per entendre es van a coordonar des de Gran Via cap a baix. No es podia passar pel Passeig de Gràcia, per Rambla Catalunya, fins i tot pel carrer de Palai. Tot allò estava tancat pels Mossos d'Esquadra. Per tal de poder-los sortejar. I per tal de poder tornar a les zones que els Mossos d'Esquadra anaven pentinant i que per tant anaven abandonant. I per tant, per això et deia el símbol del gat i la rata. Dels uns corrent per intentar evitar el saqueig de les botigues, els altres també fugint cap a una altra zona, i quan els Mossos desapareixien, doncs ells tornaven. Els veïns amb qui vam parlar deien que eren com onades. Una onada d'uns grups de nanos que desapareixien, llavors 5-10 minuts de calma absoluta, i de sobte, quan desapareixien els agents de la policia, Hi va haver botigues que van ser vandalitzades dues o tres vegades, aprofitant que la porta ja estava oberta. Veies aparadors trencats, vidres al terra, llençades a terra quan s'havien adonat, suposo, que no els farien servei perquè només n'hi havia una. Som aquí a la Facultat de Comunicació, que hi ha alguns joves que ens han vingut a veure. Hola, bon dia. Hola, bon dia. Com et dius tu? Mariona. Com vau viure els aldarulls de dissabte a Barcelona?

Bueno, els vam veure, jo personalment els vaig veure des de la televisió, no vaig estar a Barcelona. Què va semblar? No gaire bé, perquè crec que hi ha maneres i maneres de manifestar-se. Ens hem de manifestar perquè hem de deixar clar amb quines coses no estem d'acord, però penso que sequejar botigues no és la manera, perquè no anem enlloc així. Us va arribar, d'alguna manera,

aquesta convocatòria per algun tipus de canal?

Hola, bon dia. Hola, jo em dic Ona i a mi no em va arribar per cap lloc. També et dic, jo vaig estar a l'aniversari d'una amiga i no vaig entrar fins al dia següent, que ho vaig veure per les notícies, així que vaig estar com una mica desconnectada dels aldarulls. Aquesta és una de les

preguntes que avui també ens farem, com ha arribat tot això, Sara, perquè a hores d'ara hi ha molta incertesa i sentíem la consellera. No se sap ben bé com s'ha articulat qui hi ha darrere d'aquesta organització, perquè de fet totes les

organitzacions sindicals o estudiantils s'han desmarcat d'aquestes protestes i d'aquests aldarulls.

Jo, a modo de resum, diria que és un follow the money de manual. És a dir, si aquí van haver-hi uns comptes de Twitter que van aparèixer del no res en molt pocs dies, amb un nom, blocus, que després dels aldarulls i els disturbis resulta que aquests comptes han estat esborrats, vol dir que aquí estem davant d'un fenomen que poc té a veure. Protestes que puguin ser legítimes, perquè de motius per manifestar-se, malauradament, els joves en tenen molts, començant pel preu de l'habitatge, continuant pels salaris i la falta d'oportunitat i de prosperar, però aquí estem parlant d'un fenomen absolutament diferent. Per tant, jo diria que aquí hi ha hagut uns grups amb molt de poder que assenyalen, que instrumentalitzen joves i que no es taquen les mans. I jo crec que s'ha d'anar a buscar qui és que ha assenyalat, ha instrumentalitzat els joves per aconseguir una desestabilització i no ho hem d'oblidar. Estem dins d'un context electoral després d'una setmana on han començat a dir les enquestes que potser hi ha més partit del que sembla per a Pedro Sánchez. I jo crec que aquí no podem obviar que hi ha unes eleccions, que hi ha uns interessos dins i fora per desestabilitzar la situació, per condicionar eleccions. No hem d'oblidar els algoritmes que a través de les xarxes socials, i això ho hem vist a Brasil, però ho estem veient en altres països, intenten directament influir en l'opinió pública, generar un clima favorable, i s'ha de dir clarament, a l'extrema dreta, i només hem de veure les declaracions que s'han produït en les últimes hores, quins són els partits favorables, que comencen a treure suc de parlar d'ordre, de buscar culpables, de assenyalar de nou a la immigració per veure qui és el més interessat en que s'agitin al carrer d'aquesta manera. Per tant, insisteixo, follow the money.

Anem fins a la plaça cívica de l'Autònoma. Marta Viana, bon dia.

Hola, Ricard, molt bon dia. Què et diuen els estudiants? Doncs mira, la gran majoria amb qui hem parlat ens diuen que l'habitatge, els problemes per independitzar-se o el sou són les seves màximes preocupacions. Ens diuen que comparteixen els neguits dels joves d'arreu del món i que estan a favor de sortir al carrer per alçar la seva veu. I evidentment també els hem preguntat què en pensen sobre la violència i això és el que ens han dit.

Jo no estic a favor tampoc de la violència sense una explicació darrere, però sí que crec necessari que ens escoltin. I si això implica sortir al carrer, que això sigui. Aquí a Barcelona no s'estan manifestant pel que s'estan manifestant, perquè van veure l'exemple de França i ho van agafar d'exemple per aprofitar-se de la situació. Els grans campis aconsegueixen això, amb una miqueta de delinqüència, perquè no pots plantar-te a l'Ajuntament i demanar que vols ser un. El preu de la vivenda, 40. Però ja aprofitar-se de la situació de fer coses que no són, no, perquè no deixa una bona imatge de la joventut.

Jo crec que hi ha molta gent que no creu que la solució és una solució realment extrema, com l'extrema dreta. Si la gent jove, la seva font no fos TikTok,

sí que pot haver un futur millor. Això és el que ens deia en Ricard. Ara mateix estic amb la Noa del sindicat del CPC. Què tal? Molt bon dia.

Bon dia. Nosaltres, com el CPC, pensem que els estudiants de les classes populars també estem vivint aquest sistema de crisi i que està posant per davant el benefici del capital i vol convertir l'educació pública en un negoci. Llavors, nosaltres, com denunciem aquesta falta de recursos en l'educació pública i ens sumem a les demandes de docents de la comunitat educativa, i creiem que això, que com a estudiants orgades hem de vetllar perquè aquesta ràbia es converteixi en organització, que nosaltres aquí a l'Autònoma ens organitzem a través de les assemblees de facultat, que són els espais amplis i permanents, i que volem que tota aquesta espurna de mobilització

perduri en el temps. Noa, no sé com vau viure ahir els aldarulls, les mobilitzacions que hi van haver al carrer a Barcelona, no sé si això us representa com a joves o precisament tot el contrari.

Nosaltres, al final, les joves estan precaritzades i és normal que en aquesta situació revoltin i donin una resposta perquè no tenen res a perdre. Nosaltres no hi som com participant activament, però estem com això.

Sobre la violència que vam viure ahir als carrers, en aquest cas a la ciutat de Barcelona, no sé, amb això com hi hem de lluitar?

Nosaltres creiem que al final la combativitat ha de tenir com una finalitat i quan serveix per pressionar el sistema de poder i tot això té un sentit i estem a favor, però tot tenint aquest sentit darrere. Quines diries que són les preocupacions ara mateix dels joves? Sobretot com la mercantilització tant de la sanitat, l'educació i com de tot el sistema, també parlaríem una mica com això de l'educació, de l'habitatge, del transport, que som estudiants precaritzades, que ja com els centres d'estudis estan descentralitzats, que no podem arribar-hi per el transport perquè estan en molt males condicions i que on volem viure com els preus de l'habitatge estan molt alts i no podem com viure als centres d'estudi. No, gràcies i bon dia. Bon dia. Doncs queda clar, Marta,

gràcies per aquesta fotografia també del que diuen alguns dels estudiants. Vull fer una ronda, sentir-vos, encara tenim també per aquí l'Òscar Fernández que ho va veure en primera mà i després també posarem altres elements sobre la taula perquè hem parlat amb l'experta en seguretat i xarxes, Marcelino Madrigal, per analitzar també d'on va sortir aquesta convocatòria i ara donarem també alguns detalls del recorregut de la recerca que ha fet ell per trobar qui hi ha darrere també d'aquest blocus Barcelona. Què et va semblar, Toni?

A mi em va semblar tota una excusa, lo de les reivindicacions. Aquí l'objectiu era un altre. I jo em pregunto, davant que cap organització juvenil, ni d'esquerres ni de dretes, ha assumit el que va passar. Llavors et preguntes, i qui està darrere? Qui té tant poder? I per què Barcelona? Això a la Sara hem fet un debat abans d'entrar i discrepent, però per què Barcelona? Hi havia també una convocatòria, per exemple, i no va passar res. Però, home, després de veure el senyor Fijo dient que això és una organització del senyor Pedro Sánchez, que, en fi, pot dir el que vulgui, però a vegades a la política el ridícul és la línia que no tens que passar mai, doncs jo em pregunto si no hi ha una mà negra estrangera que vol ingerir, ací de clar. I home, normalment les mans negres estrangeres no són d'extremesquerra, no ens enganyem. I no hi havia una organització, diguem-ne, demanant-ho. Ho hem sentit a l'Òscar dient que el que volien era pillatge. I també poso un altre tema sobre la taula, que és una mica l'article que avui publica l'Ivan Redondo i com després l'entrevistaràs, és, home, a lo millor és que el senyor Fijo té un problema, que a Barcelona Vox pot guanyar el Partit Popular en aquests moments a les enquestes. I, home, el tema de la seguretat és agitar un espantajo, d'aquesta manera, per intentar, diguem-ne, reconduir la situació.

Sí, no sé, és que jo a vegades penso que les conspiracions aquestes internacionals són massa complicades pel nivell d'intel·ligència que trobem en molts partits polítics. Segurament podríem arribar a la conclusió que malauradament hi ha diferents elements en aquesta societat que poden fer que de sobte això peti i que es produeixi. I després, evidentment, a posteriori tots es van recol·locant i tots agafen la seva posició. I més encara quan tenim unes urnes que tots poden treure el seu. El seu rèdit electoral. En primer lloc, no són manifestacions. És a dir, jo mateix en aquests micròfons vaig arribar a condemnar la violència que vam veure i que hem vist al País Veí, a França, però també deia que potser hauríem d'entendre per què la gent, quan veu que el sistema democràtic no és capaç. De canalitzar les frustracions i que a més a més es veu com una presó i no com una via per somiar, doncs la gent acaba utilitzant efectivament la violència per transformar. De fet, molts dels beneficis que avui tenim com a societat han vingut també. No només, però també de canvis que han estat molt violents al llarg de la història. La lliçó de Sèrbia ens explica que a vegades el sistema democràtic, quan és vist com una oportunitat per canviar les coses, doncs els joves, també els joves, i també professors universitaris, etcètera, s'organitzen. I guanyen a les urnes, no als carrers, no fent violència, guanyen a les urnes allò que consideren que és just contra un sistema que veuen que era corrupte, etc. A mi, espera, espera, espera.

No hi havia res organitzat darrere en un sentit de vindicació.

He dit que no eren manifestacions, és a dir, era la violència per la violència, perquè entre d'altres coses, jo que he treballat amb adolescents, només cal saber una miqueta com funcionen, haver estudiat una miqueta de psicologia, que vaig poder fer una miqueta a la universitat, avui que estem a la universitat, i entendre que hi ha una part de la joventut que l'adrenalina la busca per diferents llocs i hi ha una muntanya russa que és la de la validació. I la validació avui dia també es troba amb el simple fet de dir, ei, he violentat un comerç, m'he gravat, tinc no sé quants likes, ho explico i a més a més no m'han pillat. I això ara mateix, ets el més crac de tots. Però no creieu que també, és a dir, no està organitzat, d'acord? Perquè al final això es va muntar com es va muntar, però darrere hi ha una organització. No, no, cuidado. De fet, et diré, el propi ús de les xarxes socials és la seva fortalesa, perquè tot això s'entén, però a la vegada és la seva debilitat. Perquè si s'hagués llegit bé les xarxes, que és el que va passar en altres indrets, s'hagués pogut aturar. Però aquí, per algun motiu, és a dir, hi ha partits polítics, per exemple, jo escoltava Míriam Nogueras, també una altra persona que aprofita i fa el seu posicionament. Perfecte, escolta, mira, per això estan. Però va demanar més Mossos, sí, però més Mossos al carrer, però també monitoritzen les xarxes. És a dir, necessitem intel·ligència. Els independentistes ens anem enfotuts de tot un CNI perquè no va ser capaç de trobar les urnes. Doncs els Mossos no han estat capaços de veure, sí, per preparar un dispositiu, però no per prevenir que això no passés.

Però el que deia, entenc, que refereix al Ricard, és que els senyors que assenyalen i no es tacen les mans, aquests sí que tenen una gran organització per dominar els algoritmes i a través de les xarxes socials intentar hackejar cervells per condicionar l'opinió pública i que afavoreixi determinats resultats electorals. Perquè els nanos que van provocar els disturbis, aquests sí que no estaven organitzats. Han estat, en tot cas, instrumentalitzats a

través d'aquestes xarxes socials que no són missatges concrets, uns cartells, hi ha una voluntat clara. Només una idea que vaig escriure una vegada al diari Criatures, del diari Ara. Jo vaig arribar a comparar que la posació d'un smartphone. Per sota dels 16 anys és com, pràcticament, donar una pistola. És a dir, nosaltres no hem entès encara que avui les dades científiques validen que és un perill, que el que hem fet donant un smartphone hiperconnectat als joves és un perill.

El problema no és l'aparell tecnològic, és qui el domina.

És qui està darrere de les xarxes socials. Però això no ho canviaràs, Sara. Això no ho canviaràs. Si partim d'aquesta base,

aleshores ja ens creuem de braços i pleguem.

S'ha d'aspirar a demanar responsabilitat social a les xarxes socials. Totalment, però també hem d'aspirar a que nosaltres el que no podem fer és que si jo vull anar al casino amb 16 anys no em deixen, però en canvi sí que puc tenir el casino aquí. I estic parlant del joc. Ara mirem el que està passant en els carrers. El que està passant en els carrers seria molt més difícil si no els hi haguéssim donat això. Ara us deixo parlar Pau i també Jordi. Però abans, en la línia del que apuntaves ara, Héctor, hem parlat amb un expert en seguretat i xarxes, que és el Marcelino Madrigal, per analitzar d'on sortia aquesta convocatòria. De fet, Madrigal ja havia detectat en els dies previs diversos comptes que es feien ressò d'aquesta convocatòria a xarxes socials amb el nom de Blocus Barcelona. Frederic Vincent, bon dia.

Bon dia, sí, els primers missatges van aparèixer a TikTok i de seguida se van estendre per Instagram i Telegram, també per WhatsApp. Un cop dins dels grups de difusió, ens explica Madrigal, els organitzadors indicaven que l'objectiu en si mateix era el pillatge i a partir d'aquí donaven algunes consignes. En algun cas,

alguna instrucció molt bàsica de, bueno, pues vamos a ir vestidos de negro y tal, que no tiene nada que ver con uniformes antifascistas o de ultraderecha, sino simplemente para que fuera más difícil su identificación.

Pel que fa justament a la identificació dels organitzadors, Madrigal assegura que les empreses responsables de les xarxes, en teoria, estarien obligades a facilitar la informació a les autoritats, però ell admet que això, com a mínim, en aquest cas no ha passat.

No se sabe porque no hay colaboración dentro de las redes sociales para que son finalmente los que tienen que decir quién está detrás de las cuentas. Lo que sí tenemos son los índices suficientes en el sentido de que tuvieron mucho cuidado en utilizar cuentas recicladas, cambiando las identidades.

Sobre els motius de la convocatòria, el Madrigal la que ens explica és que, a diferència d'altres convocatòries que tenen un lema i en alguns casos desemboquen en uns aldarulls, diguem, minoritaris, aquí no és el cas. L'objectiu principal, diu, és generar caos, desestabilitzar els governs, i a partir d'aquí ell apunta dues possibilitats. La primera és que es pugui tractar d'un agent extern.

Puede ser un país que tenga algún conflicto con España y todos podemos marcar cuatro o cinco, pues lo que quiere es que el país se desestabilice, que se cambie el gobierno o que sea de tal tendencia que le favorece.

Y la segunda posibilidad, diu ell, es que fos un moviment intern.

Si el agente es interno, pues como está ocurriendo por ejemplo en Francia, pues beneficiará a un tipo de ideología, porque mucha gente identificará que las algaradas tienen que ver con la inmigración. Los va a señalar con que son inmigrantes, entonces beneficiaría a la extrema derecha.

Que això ja ho va fer, per cert, Donald Trump amb les protestes de París i això ja ho ha

fet fa pocs minuts, fa poques hores, Vladimir Putin amb les protestes que hem vist també arreu d'Europa. Pau. Sí, jo completament d'acord amb l'anàlisi del Madrigal. Amb vosaltres hi ha xarxes aquests dies, no? Crec que està afinant moltíssim. Crida l'atenció que sigui una persona que afini tant i que, en canvi, els cossos policials afinin tan poc, però vaja. Jo crec que el que sorprèn, també reprenent la reflexió que feia l'Òscar l'altre dia des del carrer, és aquesta mena de. Estem acostumats a que les organitzacions polítiques i les mobilitzacions polítiques tinguin uns fins clars. Després hi ha una discussió sobre els mitjans, que a l'esquerra sempre hi ha estats, si els mitjans poden ser més o menys violents, què justifica o legítima que uns mitjans siguin més o menys violents, que moltes vegades per derrocar, també ho discutíem l'altre dia a la tertúlia, algunes estructures i sistemes de poder, doncs evidentment hi ha unes certes dosis de violència que molta gent considera o considerem que a vegades puntualment i ben ordenades són útils. Però aquí el que està passant és que no sabem quins són els fins. O sigui, el que està generant desorientació, que reflecteix l'Òscar quan diu que surto al carrer, és que no sabem, fixeu-vos la paradoxa o la. Es buscar una pancarta, recordo per la tele veure,

a més hi ha una pancarta aquí, los del Instituto queremos no sé què, perquè en van trobar una, llavors, quan és tan difícil veure què vols,

de sobte és normal que hi hagi aquesta temptació de buscar qui està darrere d'aquesta convocatòria, perquè s'ha criticat molt aquesta mirada conspiranoica, oh, és molt conspiranoic, bueno, hi ha noi, però és que si no està clar, ni hi ha cap manifest, ni cap web, totes les organitzacions sindicals i socials estan desvinculant, tens una campada al costat que diu que no té res a veure, tothom, ningú té res a veure, doncs és normal que pensis qui ho està convocant. Jo crec que és evident i no tinc cap dubte de qui beneficia aquest caràcter de mobilitzacions en aquests dies. Fa uns dies estàvem parlant que estan a punt d'entrar a governar unes forces que es carregaran el sistema públic de pensions, que es carregaran l'immersió, que es carregaran l'eutanàsia com a dret, que es carregaran els drets de les dones, bla, bla, bla. I ara estem parlant del Footlocker i de les persianes de Noción. A qui beneficia això? A tothom que està sucant pa aquests dies a Twitter. A la senyora Uriols, als senyors de Vox, a la senyora Miriam Nogueras, que amb tots els respectes el que diu és que calen més Mossos, Em diràs tu quina utilització matocera d'aquest conflicte és aquesta. Per tant, sí, si ves a l'hombre que se beneficie, que deia aquell del gran Lebowski, doncs sí, tinc la sensació que l'anàlisi que s'està fent aquí i que està fent la Saray és correcta. Dit això, una última cosa. Els motius de malestar són absolutament irrefutables.

Són presents a tot Europa i estan mobilitzant gent amb millors o amb formes d'organització diferents arreu d'Europa. I els xavals que es van mobilitzar aquest dissabte

alerta també a iniciar una mena de razzi estigmatitzadora, generalitzadora, que no té a veure només amb estigmatitzar-los com a migrants, sinó també com a delinqüents, perquè estem veient també molta verborrea de l'alcalde de Barcelona, d'Interior, de tal. Primer de tot, si són menors d'edat, I algú creu, jo no vull fer anàlisis o valoracions morals, algú creu que el que han fet és, des d'un punt de vista moral, molt reprobable, són menors d'edat. Per tant, la responsabilitat d'aquests actes també s'ha de veure de qui és, i què ha passat malament i d'on venen aquests nanos. La idea que són persones migrades per persones que estaven allà, a mi em consta que no és veritat, que hi havia un percentatge de persones, un, que parlava català, Estem veient una composició d'aquestes mobilitzacions que no té res a veure amb la migració, per tant aquesta utilització matocera no té cap sentit, però sobretot volia dir això, tampoc ens passem de frenada ara pel que va passar el dissabte, demanant colls, caps i tal, i personacions de gent particular. Si anem a entendre també aquest fenomen. I no tornar-nos ara més punitius que no sé qui i demanar més Mossos i més presència policial. Perquè això està al servei, estem dient que critiquem aquesta agenda reaccionària, però això està al servei que l'11 de novembre arribarà una vaga general i tothom demanarà més Mossos i el problema seran les mobilitzacions si es manifesten de forma més o menys violenta. I això està al servei d'aquesta agenda reaccionària que estem intentant denunciar. Per tant, alerta en passar-nos de frenada amb l'estigmatització d'aquests nanos. Sobre això que deia el Pau i també com sentíem el Madrigal, jo volia dir que el darrere, quan jo, per exemple, penso qui pot haver al darrere, jo no penso qui organitzava dissabte a l'any. Dissabte a l'any no hi havia organització. Sí que penso qui ho va engegar. Algú ho va engegar i nosaltres també vam monitoritzar les xarxes socials i els grups de Telegram i de WhatsApp on estava corrent aquesta convocatòria. A principis de la setmana sí que hi havia una pàtina d'ideologia. Sí que a l'inici era contra la situació de l'educació o contra l'habitatge, però a mesura que anava passant la setmana, aquesta pàtina es va anar desapareixent i els últims dies, les convocatòries que rebien els nanos, jo tinc un adolescent a casa i en els chats de WhatsApp de la classe li arribava simplement anem al pillatge, anem a robar. És a dir, en el moment en què algú ho engega, que aquí sí que pot ser que hi hagi un efecte o un agent o interno o extern, això no ho sé, que ho organitza tot i que troba el terreny abonat que explicava el Pau, que és aquest malestar general que hi ha entre els joves, després ja, un cop això ha començat a rodar, ja és molt fàcil que surti de mare. Perquè insisteixo que el dissabte a la nit no hi havia una organització com a tal, no hi havia ningú que els estava teledirigint, aneu aquí, aneu allà. Eren grups de nanos que anaven pels carrers i botiga que trobaven, botiga que ja intentaven vandalitzar. Toni. A veure,

però el dia 11 jo crec que serà, diguem-ne, complicat. O sigui, hi haurà en alguns moments, hi haurà esclat de violència, no en tinc cap dubte. Però hi ha unes organitzacions que convoquen, hi haurà pancartes, hi haurà un objectiu determinat. El dissabte no hi havia res d'això. Aleshores, o sigui, a partir d'aquí, dir, home, no podem estigmatitzar els xavals que estaven allà. Bueno. Tenim un problema com a societat, si hi ha 600, 300, 400, més igual xavals, que surten al carrer només per robar, o per fer pillatge, o per dir, mira, hi havia, per exemple, una crònica de l'Avanguardia, que em va agradar molt, que els preguntava als nois que estaven a les manifestacions, i per què esteu aquí? És que ens avorríem a casa. Perdó. O sigui, tenim un problema. I és veritat, i en això estic d'acord amb el Pau, o sigui, Hi ha malestar, hi ha un malestar increïble en el jovent. Ho hem sentit als nois i noies que parlàvem aquest matí al programa. Jo el que poso en dubte és la instrumentalització que fan del malestar dels joves. Perquè el que deia ara l'Òscar, no es parlava de cap ideologia, no es parlava de cap reivindicació més enllà dels instituts emprenyats. Llavors, a partir d'aquí, davant d'on estem? I és veritat un tema que dius, Pau, que d'estar parlant de moltes coses la setmana passada, avui estem parlant d'això. O sigui, ha canviat, diguem-ne, el diàleg polític, com ho ha canviat el de Lula, o sigui, la victòria de Lula. O sigui, que es pot guanyar, es pot guanyar els algoritmes en les urnes, però és molt complicat. Però bé, això està ahí. I aleshores, què hem de fer? Home, doncs mira, si hi ha tants menors, els pares, escolta, que paguin. Ja veuràs com a la propera no passa. Perdoneu, però és que la responsabilitat

penal i civil a partir dels 16 anys és diferent a partir dels 18, però existeix. No, i a partir dels 14, com diuen alguns. Sí, i després, la responsabilitat moral, jo no sé quina edat tindrà, però també hi és. És a dir, arriba un moment que nosaltres hem de preparar com a sistema, hem de preparar els nostres joves perquè entenguin que són ciutadans responsables i que aquesta responsabilitat són drets i deures, que no existeix el dret a fer el que han fet. M'és igual, és que no existeix. Existeix el dret a no tenir aules a 40 graus, existeix el dret a que no hi ha. Jo vaig a escoltar, jo vaig a. No, no, que sí, que sí. Hi ha tants drets que són concrets. Però una cosa, però Pau, perdó, perdó, perdó. No vull moralitzar el debat, tio. Jo el que estava dient és que són nanos joves. Perdona, tu has parlat de la responsabilitat moral i jo t'estic dient que efectivament tots i cadascun de nosaltres tenim una responsabilitat moral, civil i penal. Hi ha dos que estan reglades molt bé per la llei, perquè et diu a partir de quina edat, és una qüestió objectiva, la moral queda per allà. Però que tots hem d'aspirar que els nostres joves prenguin bones decisions, fins i tot quan, havent-ho intentat tot, no ho aconsegueixen, i estic d'acord amb tu, que de tant en tant, mira, jo he escrit sobre el tema, jo vaig dir l'estat espanyol, ara s'està escandalitzant perquè l'independentisme està cremant uns contenidors en els carrers de Barcelona, perquè això ho hem vist, ho ha passat, però és que l'independentisme portava molt de temps manifestant-se de forma pacífica. Com que no es va canalitzar tot això, al final la gent què fa? Doncs crema contenidors. Ara, aquests joves, em pots dir en quin moment s'han mobilitzat per canviar les coses? Jo ho dubto. Jo els he vist, i és una sensació, però quan jo els vaig escoltar dir "los profesores son una mierda", no parlaven del que passava en calor, etcètera, no, no, van dir "los profesores son una mierda", Perdona, dona gràcies que té gent que en aquest clima està donant classes. És una vergonya el que vam escoltar i és una vergonya que intentem separar-ho de la resta de reivindicacions justes que té la joventut i tota la societat en general. Però aquests joves no van sortir a manifestar-se, van sortir a fer-se virals pel simple fet de ser violents. És una vergonya. Deixeu-me sentir el doctor en Humanitats i professor també de la Pompeu Fabra, l'experta en moviments social Jordi Mir.

I de polítiques també d'aquí. S'han dit moltes coses i aprofito i intentaré ser molt quirúrgic. Primera qüestió, que diguin que els professors són una merda, Ho diuen molts joves i ho diuen molts joves també que estan en aquestes universitats i en aquestes classes perquè tenen la impressió moltes vegades que el professorat no els acompanya prou, no fa les classes prou dinàmiques, prou entretingudes, no s'hi dedica prou. I això és una part de la realitat. Que a mi els joves diguin que els professors són una merda, no em sembla malament. Em fa mal, em fa mal, perquè no voldria que ningú tingués un professor que fos una merda, perquè n'he tingut alguns, i ho he passat malament, i he vist. T'has tingut alguns, no? Alguns que són molt bons i d'altres que no t'agraden tant. Exacte. Però és un problema quan en el teu institut o en el teu centre tens la impressió que el professorat no t'acompanya. Això ho lligaria també amb un element que ha sortit just aquesta setmana passada de la recuperació de l'autoritat per part del professorat. Per exemple, Núñez Feijó ha insistit molt en això en el seu contracte amb Espanya i sempre que parlem de la recuperació de l'autoritat, té a veure amb una cosa que també ha aparegut en la conversa d'ara, que és la violència, diguem-ho així, que hem de controlar, hem de posar més Mossos, hem de fer els professorat que tingui una autoritat

que fins ara no tenia. Quan l'autoritat, i recupero el que va dir un provisor, una mena de director d'un institut francès que va fer una batalla d'aura amb els estudiants mobilitzats, és que no hem de confondre l'autoritat amb l'autoritarisme. I l'autoritat com es guanya? O com ell creia que es guanyava i com creuen que es guanyen els joves, acompanyant-los, sabent que estan allà, acompanyant-los a les manifestacions, encara que no estiguin 100% d'acord amb les seves mobilitzacions, defensant-los de determinades agressions, de determinats missatges, jo crec que això és important. I segona qüestió, molt ràpid. Estan molt d'acord amb el que ha plantejat la Sara i que tots més o menys compartíeu, de dir, aquí crec que hem de distingir clarament des d'on surten determinats missatges, Jo després tiraria el fil del que ha apuntat al final el Pau, de dir, bé, però amb aquesta gent, amb aquests joves que es van mobilitzar, aquí hi ha realitats molt diverses. I és veritat que no parlen com ens agradaria potser que parlessin i no fan potser el que ens agradaria que fessin, però si ho estan fent, més enllà de l'avorriment, que pot ser que hi hagi un element d'avorriment i que tots busquem coses que ens animin la vida de diferents maneres, és perquè també tenen uns malestars. I aquí hi ha una comparació que vam començar a fer el dissabte a la nit amb el Francesc Garriga en l'especial que feia, de dir,

si comparem amb el que va passar a Ceuta, sabent que són realitats diferents, no hauríem de confondre qui va enviar segons quins tipus de missatges i fer tots els esforços possibles per saber qui ho va fer, amb la realitat de les persones migrants que no eren invasors i que no eren soldats, com van dir, per exemple, persones del paper. Doncs aquests joves no ens han agradat, segurament, el que hem fet. Estàs descrivint un text

molt complex, que és el que és, però en el moment en què busquem la simplicitat, per tant, costarà molt d'estriar aquest missatge del que estàs donant. Per això estem aquí. Sí, sí, per això estem aquí. Però vull dir que això no quedarà. Precisament.

Era compatible en el cas de Ceuta fer una anàlisi que fos, aquesta gent són gent desesperada que està buscant un somni millor i per tant és respectable els seus anells de tal i alhora que hi pot haver algú que estigui atiant aquest moviment per desestabilitzar Espanya. No es poden fer les dues reflexions alhora,

que passa que són monos. O és que és el mateix a les arxes.

Evidentment, és que el malestar existeix. La qüestió és com es canalitza aquest malestar.

I la gent dolenta existeix o no? Perdona, eh? No sé, pregunto, perquè ara deies això de l'autoritat. Jo, per exemple, que he estat professor en aules, jo he tingut la sort de treballar en un entorn on se'm va deixar ser professor, però parlava amb molts professors, d'escola pública concertada fins i tot de privada, amb realitats molt diferents, en funció sobretot del territori. No tant de la realitat de la titulació. Jo et diré, l'autoritat efectivament s'ha de guanyar. Jo intentava guanyar-me-la cada dia i intentava fer-ho dient que això que us estic ensenyant ho connectava tot el dia amb la realitat. És veritat que venint de les ciències socials era molt més fàcil que d'altres. Però també et diré una cosa, l'autoritat, jo no parteixo de zero, és a dir, jo entenc que l'autoritat va seguida de la confiança. Que hi ha una desconfiança absoluta o cada cop més massiva per part de la gent, dels públics externs a les escoles i universitats, cap a les escoles i universitats, i qui ho paga és el professorat, és cert, i que també existeixen a les nostres aules perquè som part de la societat, gent dolenta, que simplement vandalitzen per vandalitzar, això també és així. És que potser no té cap sentit el que ha passat aquest cap de setmana. Potser l'únic sentit que té és que tenim majoritàriament, després pot ser que hi hagi algú que s'hagi apuntat per un tema més polític, etcètera, però que majoritàriament siguin simplement males persones, persones que han anat a fer mal per fer mal.

Jo no utilitzaria aquest reduccionisme, la veritat. De vegades quan, i em sembla molt interessant el que planteja el Jordi, quan anem a veure quines són les causes que porten aquests joves a comprar. Una convocatòria tan simple i també amb tantes repercussions personals com pugui ser sortir a fer un viatge.

És que em passa l'any que comissaria 60 o 70 menors.

Exacte. Els que estem dient que són dolents, bàsicament. Moltes vegades, quan plantegem això, se'ns acusa d'abonisme. I no, és prevenció. O sigui, anar a veure les causes per les quals convocatòries intencionades, completament intencionades, que això sí que té un sentit. Però no estic d'acord quan diu l'Aitor, potser el que ha passat aquest cap de setmana no té un sentit. Té un sentit per a alguns, té un sentit per a alguns, amb molt de poder, que s'hi juguen molts interessos econòmics i geopolítics. I aquí un apunt també. Quan diem, pot ser un agent extern o un agent intern? No, no, és que els agents interns estan connectats també amb aquests agents externs. O és que ens pensem que l'extrema dreta no té connexions amb la dreta extrema a nivell europeu i a nivell d'Estats Units? I tant que sí, i tant que sí. Per tant, aquí sí que hi ha un agent que està molt ben organitzada. Però deia és prevenció anar a buscar per què hi ha joves capaços de jugar-se fins i tot el seu futur, perquè té unes conseqüències penals els aldarulls i els disturbis que van causar, per què creuen que no tenen res a perdre i s'apunten a aquests disturbis. Doncs això no és bonisme, això és anar a prevenir que no torni a passar o anar a veure les causes on hem d'intervenir, perquè a més a més les convocatòries es van fer de forma quirúrgica, es van anar a buscar determinats. Instituts amb una determinada sociologia o, en tot cas, es va estudiar quins eren els entorns més proclius on hi havia ja un caldo de cultiu perquè aquestes convocatòries fossin secundades. I si ells van ser capaços de fer-ho, jo crec que les institucions han de ser capaces d'anar on ells van anar a buscar la instrumentalització per veure com es pot desactivar aquest seguidisme.

Pau, l'altre dia va haver-hi unes mobilitzacions de

diferents instituts de Cardedeu. No és una vila, i especialment els instituts on hi hagi un nivell de migracions molt elevat, segurament, i protestaven perquè s'han quedat sense colònies. Hi ha un malestar de la hòstia en els instituts perquè no tenen colònies. Saps què cridaven a la manifestació? L'únic lema de la manifestació? No, no, deixa'm. Precisament vull parlar d'això, perquè s'està parlant, evidentment, d'aquest trencament que està havent entre alguna comunitat estudiantil i els seus docents. L'únic crit una mica polititzat d'aquesta manifestació que demanava que els profes els portessin de colònies o que algú els portés de colònies era Pedro Sánchez, hijo de puta. Recordareu, sí? Sí, que té la sociologia, que té. Per tant, quan estem parlant d'aquesta fragmentació entre la comunitat estudiantil i els docents, estem parlant d'un fracàs i d'una derrota. A mi m'interessa això, no m'interessa moralitzar quins professors són bons i quins són dolents, perquè també n'hi ha de dolents. També hi ha professors que tots n'hem tingut, que tenen una empatia que és zero. Aquest no és el debat, Aitor. El debat és com pot ser que tinguem un sistema que estigui abandonant a tantes persones, docents també que treballen en condicions que són molt precàries, amb calor, etcètera, etcètera, però també alumnes. Les aspiracions d'aquests alumnes, qui es preocupa de les aspiracions d'aquests alumnes? I no són alumnes migrats en molts casos, són alumnes de poblacions com les que acabo de nomenar, que estan adreçant-se i orientant-se a votar a l'extrema dreta i a votar Vox. I no són persones migrades, perquè el 30% de la gent jove, ja estem veient, que està disposada a votar Vox i segurament Aliança Catalana. Per tant, jo crec que estem en un ceuta 2.0 en aquest sentit, és que els paral·lelismes són bons, és a dir, de la mateixa manera no podem estigmatitzar aquest jovent, però hem d'entendre que hi ha gent que li interessa que ara estiguem en aquest fang discutint sobre això, sobre si hi ha persones bones o dolentes, Quan estàvem parlant de qüestions estructurals, estàvem parlant de què passava amb el mercat d'habitatge, estàvem parlant del sistema de pensions, estàvem parlant de l'educació pública, de l'eutanàsia, estàvem parlant d'un possible jo no diria front d'esquerres, perquè per mi això no és un govern d'esquerres, com sabeu perfectament, però estàvem parlant de si en aquesta mena de correlació internacional on hi ha Lula, on hi ha Mèxic, podia seguir-hi havent Espanya mantenint una certa contenció, aquest auge, No m'estranya que l'educació estigui com està si retirem el que és la responsabilitat individual. No m'estranya que estiguem com està. Un moment, ara entrarem més a fons també en aquest debat. Avui tinc ganes també d'escoltar Ivan Redondo, que ens acompanya avui des de l'Autònoma. Ivan, què tal? Bon dia, com estàs? Bon dia. Com sabeu, és consultor. Buenos días. Gràcies. Avui, com sabeu, és consultor polític, és excap de Gabinet de Pedro Sánchez, i crec que és molt interessant saber com interpreta també vostè aquesta mobilització de dissabte a Barcelona. Però abans, amb un cop d'ull a les carreteres, Clàudia Serra.

Bon dia, doncs sí, anem a fer un repàs perquè Déu n'hi do, ha estat un matí, està sent un matí amb forces accidents. Ara tenim un nou accident a l'AP7, a la Roca del Vallès, que talla un carril en sentit sud, hi ha cua en aquest punt. Encara retencions per un accident a la C58, de Moncada i Reixac a Ripollet, en sentit Sabadell. Els vehicles aquí ja s'han pogut retirar i ja són al voral. I segueixen les retencions a la C33, a Moncada i Reixac, en sentit Girona, on també hi ha hagut un accident a primera hora que encara talla un carril. Això provoca cua a la Ronda Litoral des de Sant Adrià i a la B20 a Santa Coloma, tot això en direcció a l'ús de la Trinitat.

I com tenim l'errador sud, Maria Fernández Noguera?

Doncs no la tenim massa bé perquè hi ha hagut un atropellament d'una persona a Vilanova i la Geltrú i això fa que hi hagi menys freqüència de trens entre Sant Vicenç de Caldés i Estació de la França. En concret, hi ha dos trens per hora i sentit i els que circulen paran a totes les estacions. Per tant, molts retards i molta paciència. Mentrestant, a la línia L2 del metro també hi ha retards per una incidència entre les estacions Artigas, Sant Adrià i Sant Roc. I, en canvi, a la línia Llobregat-Anoia de Ferrocarrils, avui s'ha tornat a la normalitat.

Divendres, penya segat que pot portar el jugador a la tomba era la timba. Avui comencem la setmana de manera pètria. La pedra més musical, de tres lletres. La pedra més musical, tres lletres.

Pernil cuit, pernil dolç, pernil de llorc, en dient de diferents maneres. Però si està fet sense presses i amb matèria

primera de la millor qualitat, es diu La Selva. La Selva, la marca del bon pernil. El Matí de Catalunya Ràdio. Sota el sol del Mediterrani neix el cava Jaume Serra, elaborat mitjançant el mètode tradicional, el mateix amb què s'elabora el xampany. Cava Jaume Serra, qualitat amb caràcter mediterrani. Jaume Serra.

Octubre, 50.000. Noviembre, 50.000. Diciembre, 50.000.

Ara, Premi Extraordinari d'EuroDreams. 50.000 euros al mes durant 30 anys.

Loterías et recorda que juguis amb responsabilitat i només si ets major d'edat.

El pròxim 29 de novembre es duran a terme les eleccions generals. Si aquell dia has de ser lluny del teu poble, la teva terra, la teva ciutat o alguna cosa t'ha d'impedir anar a votar, pots votar per correu. Sol·licita fins al 19 de novembre la documentació necessària a qualsevol oficina de correus o a correus boners. La rebràs gratuïtament. Per correu, el teu vot té tot el valor. Ministeri de l'Interior, Govern d'Espanya.

S'acosta la gran final de Sóc i Seré. Cinc concursants hauran

de demostrar que són uns set ciències. Penses, puc arribar a la final? Tant de bo. I enfrontar-se al repte secret. Qui serà la persona que més en sap de Catalunya?

Soc i seré. Últim capítol de la temporada. Dimecres a la nit a TV3 i a la plataforma 3CAT.

Soy Carlos Arguiñano. Yo elijo ahorrar con la mejor carne fresca. ¿Y tú? Amb Lidl Plus

tria 500 grams de burger meat de porca 2,19 i estalvia't un 15%. I 600 grams de secret de porca 2,99 i estalvia't un 16%. Lidl. Val la pena.

Quan el cos et demana caldo, no te'n demana un de qualsevol, sinó aquell caldo tan bo, amb aquell sabor natural de veritat. Aneto, el caldo que et mereixes.

La senyora Garrapeta es diu improperis i barbarismes cada vegada que rep la factura de la llum. No ha contractat la llum a Factor Energia i no pot dir un 12,5% menys d'improperis i barbarismes. Fàcil i ràpid. Contracteu tots la llum a factorenergia.cat i no farem més anuncis. Per fi hi ha una altra llum. Factor Energia. Empresa col·laboradora amb la Barcelona Equestrian Challenge.

Quan el que més estimes està en perill, resistir no és una opció, és una necessitat. He conegut 5 dones que lluiten per fer d'aquest món un lloc millor, encara que els capgiri la vida. 5 històries, 5 veus, una lluita que traspassa fronteres.

Dones en lluita, nova temporada, ja disponible a la plataforma 3CAT. Realment, aquestes últimes setmanes el grau està com molt canviat, no trobeu?

No és ben vell, sembla un altre. Està com estrany, com menys rondinaire i més encantador. Un grau millorat. Més amable, més atent, més simpàtic.

Un grau perfecte. Ei, com va, amics? Tot bé? Puc fer res per vosaltres?

Projecte Beta. Nous capítols cada dilluns a les 8 del vespre al Super3 i a la plataforma 3Cat.

Menja ràpid, menja fàcil. El trinxat de les Cerdanyes diu Carlit.

Trinxat Carlit. Cuinat cada dia a Puigcerdà.

Avui a l'agora del Matí de Catalunya Ràdio, la periodista del periòdico Sara González, el politòleg i director de comunicació Aitor Arriaga, el periodista Toni Bolaño, l'economista Pau Llong i l'experta en moviments socials i doctor en Humanitats, Jordi Mir. I aquesta hora també

acompanyats des de l'Autònoma amb Ivan Redondo, consultor polític ex cap de Gabinet de Pedro Sánchez. Com interpreta vostè la mobilització de dissabte

a Barcelona? Bueno, jo veia decir algo que sempre m'ha dicho mi amà des de que soy pequeño, amà madre nusquera, que ante un fenomeno nuevo ponle un signo de interrogación. Entonces, yo primero, he visto que las instituciones han lanzado un mensaje que es el que tiene que ser. A partir de ahí, eso es lógico. Tiene que ser un mensaje de orden, de estructura, de disciplina. Eso es lógico, pero a tu pregunta, como fenómeno social, creo que conecta en general, sin entrar al detalle, porque le pongo el signo de interrogación, con el catacrac que ha sucedido. ¿Dónde estamos? A mí me gusta distinguir siempre tres palabras que a veces en la industria de la actualidad se mezclan y se mezclan. No por mala fe, pero que son diferentes, que es Estado, Sistema y País. Aquí lo que se ha producido es un fallo en el sistema. Entre otras cuestiones, por eso vamos a unas elecciones generales. Pero hay muchos más fallos en el sistema, no solo en vivienda, sino que hay en salarios, también en el debate de pensiones que estamos viendo en campaña, también cuando hablamos de inmigración, cuando hablamos de seguridad. Luego estamos hablando, porque antes he escuchado a alguno de los contartulios, y yo creo que lo plantean de manera inteligente, voy simplemente a sintetizar tu intervención. Estamos hablando de un modelo social y de qué dirección vamos a tomar o no.

Eso es lo que yo puedo plantearte de hechos que veo claro. Bueno, y entonces. Dos puntos. Cuando se produce un fallo en el sistema, el país mira al Estado. Y queremos un Estado que protege. Y queremos una España que protege, una Cataluña que protege y una Europa que protege. Y la pregunta de estas elecciones generales. Y seguirá la vida después de las elecciones generales, es, bajo mi punto de vista, lo vengo explicando desde hace tres semanas y media ya, ¿quién te va a proteger más? ¿Pedro Sánchez o Fijo para presidente? Y luego, ¿qué parlamento también quieres? Que sea también para que te protejan. Entonces, ¿qué dirección tomas? ¿Qué modelo? ¿Lo conquistado está conquistado sí o no? Y, ojo. ¿Dónde vamos a estar en el 2030, en los próximos cuatro años? Entonces, a partir de aquí, lo digo con muchísima humildad, signo de interrogación, a mí me ha ido bien en la vida escuchando, analizando y actuando y estoy en un proceso de escucha y yo creo que lo que hay que hacer es escuchar. Las personas que están por diferentes circunstancias, si me permitís, en este fallo del sistema, voy a recordar un tipo de lector nuevo que va a votar, pero que a los que estamos aquí en la mesa nos va a recordar cosas que hemos vivido. Y también a los oyentes.

Al final, hay una mujer de 18 años que nació en la crisis del 2008 que iba a aportar por primera vez en estas elecciones generales del 29 de noviembre. Acordaros lo que fue Littman Brothers, la crisis del 2008. Ya estamos aquí, nos hemos hecho todos mayores. Me acuerdo con los nuevos partidos, los partidos clásicos, es decir, 10 años después, pues en fin, cuando yo tenía 35, pues tengo 45, soy del 81, somos generación de la democracia, pero yo introduciría un elemento nuevo que creo que va a triunfar. En cinco domingos que tocan para la votación. Yo no reivindico las emociones negativas. En realidad estoy, como creo muchos de mis paisanos, hasta las narices de las emociones negativas, que es el miedo y el rechazo. Sí reivindico la esperanza. Y voy a recordar algo de mi etapa de jugador, que la tenía con el 10 en la espalda, con el brazalete y comiéndome segadas, y siendo un centrocampista nunca el balón de oro, faltaría más, que es lo único que podemos ser los asesores, voy a recordar que la Moncloa la gana un político libre, capaz de garantizar la convivencia en este país, con un proyecto de España a favor. Cuanto más hablen de propuestas a favor. Más posibilidades van a tener de no convencer a los propios, sino convencer a quien va a decidir el resultado de cada uno.

Y si quieres hablamos luego específicamente también de Cataluña. Cataluña, la dejo simplemente votando porque lo veo súper claro. En España, el mínimo de participación, da igual analistas del bloque de la derecha, analistas del bloque de izquierdas, se sabe que es un 74%. Y el máximo puede ser un 77%. Bien, eso es una participación top en España. Espectacular. En Cataluña. Las primeras cifras que estamos viendo es que nos vamos a una variación top también. Ojo, en Cataluña la participación top fue el año 77 en elecciones generales, 83%. Y si te vas a después de la Constitución, el año 80, con un 80% largo. Y si te vas a la top 3, que la viví en primera persona porque dirigí la campaña, como me gusta llamarlo cariñosamente, el Ferrari Patrio del PSOE, el 28 de abril de 2019, 77%. Pues bien, pararos en el 2019. Pararos en el 2019 porque nos vamos a una participación como la del 2019 en Cataluña o más. Y si me permitís, un último apunte que recordaba en La Vanguardia.

Catalunya desempata. Sempre ha sigut així. El vot català és clau. No, no, però és que sempre ha desempatat. En la nostra generació ho sabem, és clar. Jo vaig entrar a la Uni en l'any 99, quan tenia 18 anys. En realitat, des de l'any 2000, si no computes els vots dels catalans, que, per descomptat, per a mi, són els meus països, Si no les computas, siempre ganaría el Partido Popular las elecciones generales. Lo digo para que tengamos claro la importancia que tiene. Entonces, siempre decide el presidente, el primer ministro, la orientación. La Comunidad Valenciana también suele ser pie y medio en Moncloa, pero el otro medio, y más que el otro medio, siempre ha sido Cataluña. Un dato sencillo para que lo veamos. En realidad, en el año 2023, la investidura de Pedro Sánchez. De los 48 diputados catalanes, la votaron que sí, 40. Pero en la moción de censura que yo dirigí en el año 2018, votaron a favor, quiero que veáis el hilo rojo de la historia, de 47 diputados entonces Cataluña, 36 a favor. Son modelos y es algo que lo dejo caer porque faltan cinco domingos y, lo digo con máximo respeto, todavía no ha arrancado la parte oficial de la campaña. Todavía estamos como en una campaña, recordando un poco lo que le ha pasado a Lula, como en primera vuelta y segunda vuelta. Hasta el 13 de noviembre es como si estuviéramos en primera vuelta en España.

Aquí hay personas que tienen experiencia también y veremos cómo llegan. Al 13, ¿vale? Y luego ya la segunda vuelta. Y sabéis, algo que lo tenéis claro, la última semana de campaña es determinante. Tenim clar, i de fet, el debat decisiu, el divendres abans de les eleccions, lo farem a Catalunya Ràdio amb tots els candidats. Hi ha algun candidat que s'ho està plantejant perquè diu que és massa arriscat jugar a l'últim. ¿Puedo decir algo de los debates y las entrevistas? Una recomendación. Sencilla. No, pero la voy a decir porque creo que viene a cuento. Que no dude nadie. En ir a todos los debates, punto uno, y en ir a todas las entrevistas que puedan, porque hoy en día el centro de la audiencia no lo tiene un medio. No es así. Lo puedes tener. En un momento en las mañanas lo puedes tener en esa televisión en TV3 o en otra televisión, lo puedes tener en el podcast A mis años te diré una cosa que es aplicable a todos. Hay que hablarle al bicho. De eso va esta campaña. ¿Quién es el bicho? La IA, los algoritmos y los bulos. Así ha ganado Lula también. Hay que hablar al bicho porque están las audiencias fragmentadas. Entonces tienes que ir a todos los espacios. S'ha d'anar al podcast del Pau Llom. S'ha d'anar al podcast del Pau Llom. A tot arreu. A ver, nos estan escuchando los oyentes. Es que és així. Yo normalmente, mira,

hace ya unos meses presenté el manual. Yo fui a todos los medios de comunicación. O sea, quiero decirte, a mí no me cabe ninguna duda, pero que tengo que ser coherente con lo que veo. Si tú de verdad quieres llegar a un elector, que es mucho, ya es mucho, que decide elecciones, que es el que no lo tienes en tu cuenca, el que está indeciso por ti o por otros, o por uno, o por dos, o por tres, o por cuatro, o por siete, en Cataluña hay muchos partidos, tienes que ir a todos. Doncs aprofiteu perquè li traslladi el president Sánchez, que té una invitació de Catalunya Ràdio de fa temps, que de fet va dir que sí, després no s'hi va presentar, podria aprofitar per venir a fer. Bueno, es coherente con lo que estoy diciendo. Sí, per això, que ho aprofiti, que ho aprofiti. Segur.

Deixem preguntar-li per Vox a Catalunya. Aquestes últimes hores hem vist Sílvia Uriols, la líder d'Alianza, parlant de Vox.

Diu això. A les hores no és contradictori, no? Que votant seus votin a Vox, que precisament no vol ni sentir a parlar de la separació de Catalunya, i vostè sí, de l'estat català. No hi ha cap contradicció.

Jo crec que no, perquè ells en el marc de les eleccions espanyoles fan confiança que crea inconvenient i en el marc del Principat de Catalunya ens fan confiança a nosaltres perquè consideren que el nostre projecte que comporta la restitució de l'estat català és el més apropiat o idoni per arribar a l'estat del benestar que ells enelen.

Què en pensa vostè que Sílvia Oriols avali que els seus votants triïn l'extrema dreta espanyolista?

A ver, lo escribí hace dos semanas en La Vanguardia. Es que Oriol trabaja para Bascal. Voy a explicar una cosa técnicamente. Lo que pasa es que ahora ya es sentido común, de época, en esta recta final, que son decisiones. Yo creo que Alianza Catalana se ha equivocado haciendo algo que no ha hecho nadie en 50 años, que es enseñar a votar doble a un elector potencial que todavía no te ha votado. Y esto no ha pasado nunca. O sea, hemos tenido formaciones que se presentaban y no cogían el acta. Es que son 50 años muy ricos ya, ¿vale? En campañas electorales y en elecciones. O que cogían el escenario y no se presentaban. Es decir, tienes todo ti, pero jamás. Pudiendo representar un tipo de electorado, y voy a explicar algo que puede gustar o no, pero siempre ha sido así. Los técnicos lo saben, sean independentistas, no independentistas, no importa. Los espacios electorales grandes en España se definen, entre otras cuestiones, por las elecciones generales. A partir de ahí yo respeto su decisión, pero tiene consecuencias. 20 puntos de Alianza Catalana. Quieren votar a Vox en estas elecciones. Por eso Vox es la segunda fuerza a nivel estatal después del PSC en estas elecciones. Por supuesto, el ranking general es PSC, luego Esquerra, luego Vox, luego BP y luego Junts. Pero dicho esto, ella está enseñando a su lector a votar doble. ¿Qué pasa además? Ella dice que no es incompatible.

Es que ya es a las bravas. Bueno, pues tiene que saber que, porque es así. Que se presenta a estas elecciones sin quererlo, porque podía haber pedido la abstención, podía haber dicho voto en blanco, podía haber explicado muchas cuestiones que le habrían generado una cierta inmunidad sobre este proceso electoral, pero ya no la tiene. A mí no me sorprende porque me pareció ver ese hilo rojo de la historia también hace unas semanas y por eso me atreví a escribir el artículo en La Vanguardia. Por otra parte, En Cataluña hay un eje que yo creo que va a ser decisivo en estas elecciones. Tienes al PSC como un clavo del abanico, como ha pasado siempre en voto dual en todas las generales, como un, ya no solo, si me permitís, como ese clavo del abanico que permite decidir un presidente, que más que un voto útil es un voto estratégico, que siempre ha sido así, lo digo por, voto útil es un poco táctico. Es más un voto estratégico y que una cosa es en elecciones generales y otra cosa es a nivel municipal o a nivel de catalanas. Claro, ella está diciendo que su voto estratégico en estas elecciones es Vox. Haciendo un ticket Oriol a Pascal. Y luego a Pascal, que hemos sacado en la vanguardia el domingo una entrevista, fijaros que no es exactamente el mismo que hace tres años. Dice que va a proteger la identidad catalana

contra el califato islamista. Es decir, intenta, si me permitís, hacer un copy-paste del discurso de Silvia Oriol. Y dice que va a aplicar un 155 no al procés. Faltaría más, un 155 al califato. Es muy a las bravas. ¿Qué pasa? Es muy difícil para el Partido Popular poder competir con estas coordenadas. Pero también voy a decir una cosa con estos datos de participación. Mínima participación en Cataluña, 77%, como el 28 de abril de 2019, o más. Yo creo que Cataluña va a votar en legítima defensa. Bajo mi punto de vista. Y hay dos ejes, el eje autoritario y luego están muchos otros más. A partir de ahí faltaría más. Los paisanos votan lo que voten y voy a decir una cosa que voy a reivindicar a mis 45 años, pero que los que estamos aquí, yo creo que todos estamos en las mismas coordenadas. El gobierno que salga será el gobierno legítimo, pero también ha sido un gobierno legítimo el de los últimos ocho años. Que quede clarito, que quede clarito. Pero Cataluña, si yo te hubiera que darte un titular hoy, es que va a votar en legítima defensa. Y va a haber mucho voto estratégico. Provincia de Barcelona, porque lo veis claro. Provincia de Barcelona, tú tienes a un PSC en 12, que podría irse a 13, tienes a un PP que está en 4, tienes a un Vox que está en 4, y ojo, tienes a una Esquerra 5 o 6,

que yo sí entiendo cuando Gabriel Rufián pacta con Irene Montero, porque voy a recordar a todo el mundo que en el año 2024, 110.000 votos de Irene Montero en europeas, en Cataluña, 102.000 los comunes. Por otra parte. Ada Colau me parece una candidata interesante para la política estatal. ¿Para Cataluña también? Bueno, va a ser para la política estatal y para Cataluña y para todos. Lo digo porque, pero es verdad que se tiene que enfrentar al jugador franquicia de la izquierda española, que en este momento es Gabriel Rufián. Bien, esos 5-6 es el escaño 6 de Esquerra. El escaño de Podemos, el del Independiente, si me permitís, ¿les da efectividad electoral en Cataluña? Un poquito más, porque sabéis que un votito más, nuestro amigo Don, ¿te premia o no te premia? Entonces, esto que quede, vemos, es bastante cristalino técnicamente hablando. Y estamos en la facultad y en la universidad autónoma y, en fin, vayamos a lo indiscutible. Y a Irene, bueno, pues le permite también poner la cara de rufián. Acordaros, Pablo Iglesias 2014 con su cala en campañas europeas en Madrid. Bien, pero voy a decir una cosa de Vox. Segunda fuerza estatal en Cataluña, después del PSC. Es que año de Girona, año 2008, Alicia Sánchez Camacho no lo saca. Desde entonces tiene muchos problemas el Partido Popular, como le pasa a la CDU en Ulan, en tener representación en Girona. Ojo, no es que no lo saque ahora, que no es novedad.

Lleva 15 años, yo ya soy muy Madrid DF, pero soy de Donosti, Guipúzcoa lleva 15 años sin escaño, el Partido Popular. No, lo saca Vox en Girona. Escuchadme bien, lo saca Vox en Girona. Eso se llama, no sorpaso, se llama reemplazo. Y sucede lo que sucede el 29 de noviembre, que sepáis, por dejarlo con claridad y en un titular, que Vox. Tiene el momento clave, pase lo que pase, para reemplazar al Partido Popular la siguiente legislatura. De eso va absolutamente todo. Y si me permitís, yo sí creo que Alberto Nuñoz Feijóo lo sabe. Sabe que perdió la presidencia y ser primer ministro por 20.000 votos en cuatro provincias plurinacionales, en tres autonomías, que es Cataluña, Euskadi y Navarra. Pero ayer dijo, ojo, que es una paralela que no tiene ningún sentido, pero nos está explicando sus cifras internas. Dijo. De Ceuta a Barcelona, y luego le dio como un cachete a la izquierda que no tiene nada que ver Ceuta con Barcelona, con lo que ha sucedido hemos hablado antes. Pero ¿qué nos está explicando? Lo que os voy a decir. ¿Quién gana el escaño de Ceuta? Vox. Porque trabajan para el reemplazo, el PP, sin darse cuenta. ¿Sabéis por qué? ¿Quién tiene el escaño en Barcelona, quién tiene la ventaja en Cataluña? Vox también. Porque el Partido Popular, y voy a ser fino en el análisis. Está haciendo una campaña en la que le está costando

encontrar el carril porque no lo tiene, pero está hablando a los medios de comunicación, no a los votantes, ni tan siquiera, si me permitís, a los periodistas. Hay que ser fino. Y entonces, lanza este tipo de declaraciones en las que nos explican más. ¿Dónde está el PP? Sabiendo y comprando, porque es verdad, todos van a ir al sitio. En este momento, el Partido Socialista es la primera fuerza política. Desde hace tres semanas y media que lo expliqué, antes de que se convocaran las elecciones, todas las encuestas están yendo al sitio. Hoy, artículo 14 en Madrid, ya apuntando a un PP, que cuando lo dije hace dos semanas. Expliqué, el PP estaba por debajo de 120, el viernes salió una casa de sondeos diciendo 123, de 137. Hoy ya dicen 121, bueno, ya os lo digo, por debajo de 120, con un Vox doblando, ¿eh? Y con la mayoría del consorcio hecha. Que diu que Pedro Sánchez retalla distancias, però el Partit Popular i Vox fregarían els 200 escons, per tant. No, ni eso. O sea, en realidad siempre han estado en 186, 190. Hoy, 186. Es decir, 10 escaños y un penalti. Yo, las 52 elecciones las tengo. En las venas. Me las sé. Entonces, sé perfectamente que, por ejemplo, en el año 28 de abril, el 28 de abril de 2019, en Ávila se reparten tres. Yo os voy a explicar. Hay, desde la ley electoral del 77, bueno, decreto y luego ley orgánica,

Sabéis que para que ganara la UCD se primó un poco las provincias también de interior. Esto es así. Bien, el PP, por ejemplo, en Ávila, que es un termómetro, dices, ah, pues no me interesa Ávila, bueno, pues vamos a Ávila, que reparten tres. Está acostumbrado a hacerle al Partido Socialista un 2-1. Desde que Ciudadanos sacó 57 y todas las encuestas ni el PP niega que Vox está en 66, doblando de los 33 actuales, en Ávila y otras provincias de interior es empate. Uno, uno, uno. Es decir, la ventaja del Partido Popular, me lo vais a decir vosotros, no yo. Y los oyentes, exactamente igual. La ventaja del Partido Popular en 28 provincias no existe. Hay empate. Soy PP. Pero digo más. Si en Cataluña la segunda fuerza a nivel estatal es Vox. Luego, no tienes Cataluña. Yo recuerdo que en el 2008, la ventaja que sacó entonces el Partido Socialista en Cataluña, la ventaja global fue de 15 escaños, pero es que sacó 17 por encima de lo que sacó el PP en Cataluña, 2008. Si no tienes Cataluña, si no tienes la fuerza de las provincias de interior, y la comunidad valenciana, no lo digo yo, lo dice el Levante en una encuesta hace dos semanas, está en empate. Lo siento, pero la primera posición no la tienes. Solo en la provincia de Barcelona, como os he explicado, el PSC le saca entre 8 y 9 de ventaja al PP.

Bien, ¿cuánto te saca como máximo el Partido Popular si te gana en Madrid? Al Partido Socialista, por ejemplo, tres de ventaja. Si gana en Andalucía, que está por ver, porque está creciendo muchísimo el Partido Socialista en Andalucía, tres. Solo la provincia de Barcelona, la ventaja que podría tener teórica y técnica, táctica diría yo, el PP en Madrid y Andalucía, La neutraliza la provincia de Barcelona. Conclusión, el PP es la segunda fuerza política. No se sostiene porque son 52 elecciones, no una elección. Otra cosa es que el consorcio PP y Vox tiene mayoría de 186. De 186. Todas las casas de encuestas van a ir al sitio. Aquí fue valiente, hace tres semanas, Angel Zon de GESOP, diciendo que estaba dos. Soe del PP. Pero en realidad no es así. Ahora están todos los institutos de opinión refrescando muestra. En la medida en que refresquen muestra vais a ver que lo que os estoy explicando desde hace tres semanas y media va a ir pasando. No porque tenga un oráculo, que no lo tengo, no porque tenga el algoritmo del éxito y sepa que va por aquí y por allá, sino porque. De mi época de jefe de Moncloa, como un jugador que he sido también y como estratega, he tenido buenos maestros de la transición, me sé las 52 elecciones, y esto me pasó con un director, me callo ya, pero con un director. Os lo cuento porque es una anécdota increíble,

cuyo director sigue escribiendo y sigue publicando sondeos parecidos al 2019. Viernes 26 de abril de 2019. Estoy comiendo y me dice, oye, vais bien y tal, le sacaréis unos escaños al PP, ganaréis por 120 y algo, el PP os sigue, 120. Y le digo, pero si vamos a doblar al PP. 123, 66, 28 de abril de 2019. Vuelta otra vez a lo mismo. Las 52 elecciones, si un día tengo tiempo y queréis, las sacamos aquí al mapa, veréis mapas, mapas, mapas, vosotros mismos lo vais a ver. Ya os lo he explicado un poco por las autonomías. La mayoría sigue en el mismo lado. Lo que estoy explicando es solo la primera fuerza. La tesi es que hi haurà un penal,

és a dir, estem parlant d'això, que vindrà d'un gol.

Bueno, son 10 escaños y un penalti. Si quieres te digo los escaños dónde están. O esperamos. Sí, sí, o dónde están. O esperamos. Voy a dar solo una pista, pero porque es así. Yo siempre lo he llamado la Y invertida, que es entenderlo en una dimensión global, que es Sevilla, Madrid, Barcelona, Valencia. Entender esas autonomías que es donde van a decidir el próximo primer ministro. Entonces, cuestiones porque ya se explica que en las provincias de interior va a haber múltiples empates porque Vox se hace con un tercer escaño o con un último escaño. Es que eso es así. Eso es solo coger lo que le pasó al unicornio político que suspendió pagos, que era Ciudadanos, ¿Qué pasó en el año 28, el 28 de abril de 2019? Y lo veréis. Perquè la clau de que el front ampli transformi els vots en diputats a les províncies mitjanes, això també és un element o això ja no és un element? Ellos saben perfectamente que, con independència de que hoy lunes hagan candidaturas, ¿vale? En las provincias de 3, 4, 5, 6 y 7 saben que no van a sacar nada. Con claridad. Pero voy más. En las provincias de 3, 4, 5 y 6 sumar no sacó nada. ¿Queda claro? Bien. Por eso no he dicho voto útil, que soy fino. Ya saben en esos territorios lo que es el voto estratégico. Caspar Llamazares se quedó con dos escaños en el 2008. Ahora, me parece que es un frente amplio e interesante, lo vengo explicando en diferentes medios de comunicación, creo que van a competir muy bien en algunas medianas con más escaños y sobre todo en las grandes. En estas no, en estas no. Y yo entiendo que, aunque presenten, si presentan finalmente. De alguna manera no irán demasiado a esos territorios porque tienen que estar fuertes en Málaga, tienen que estar fuertes en Barcelona, tienen que estar fuertes en Madrid. Es decir, tienen mucha tarea por delante para recuperar el tiempo perdido. A mí Milo Delgado me gusta, me parece que está muy bien. Ya he explicado antes mi opinión sobre Ada Colau. Creo que es un perfil que a nivel estatal puede ser interesante. A mí las personas, yo os lo digo por. Ya es una cuestión. Yo veo seres humanos más allá de los políticos y la gente experimentada me parece interesante y la gente además que, oye, se va, puede regresar, regresa siempre de otra manera siendo otro y siempre. Entonces, yo no voy a descalificar absolutamente a nadie. De hecho, estos años siempre he explicado la importancia del motor Podemos, que ahora Esquerra va a estar motorizada en Cataluña, algunos lo minimizan y vais a ver. Que, fins i tot en xarxes, en fi, la indústria total va d'un costat i la societat va d'un costat, en el meu punt de vista. Crec que és una bona unió i crec que és complementari al Frente Amplio. Sara.

Sí, primer un comentari previ perquè em semblava molt interessant aquesta frase d'Uriols treballa per Abascal. Jo diria que també a l'inrevés, és a dir, Vox, involuntàriament, també treballa per Aliança perquè, si bé Aliança va aprofitar per néixer la finestra d'oportunitat de la frustració del procés, ha estat amb el discurs anti-immigració que ha implosionat, que ha incrementat el seu suport en els últims dos anys, bàsicament, a costa d'un discurs que ja havia treballat Vox. Per tant, quan veiem al CEO com gairebé un 48% dels seus potencials votants es declaren no explícitament independentistes, doncs es veu també com es retroalimenten, però en aquest cas, de Vox cap Aliança és, òbviament, de forma involuntària. I aquí va la pregunta. La pregunta, el CIS detecta, l'últim CIS, que hi ha un 17,3% dels ciutadans que encara no han decidit a quin partit voten, que manifesten que volen votar, però que no han decidit el seu partit. Podem inferir pel record de vot que aquest votant és bàsicament votant d'esquerres i que en aquests moments, sobretot després de l'última setmana on hem vist. Pedro Sánchez, molt còmode en un registre informal com és una entrevista a La Revuelta. S'ha estat apunant la fuita de votant socialista que tenia tendència, potser, o temptacions de votar al Partit Popular. Tot això s'està revertint?

La participación es la que va a revertir, si es posible o no, los 10 escaños y un penalti. ¿Qué votos son? Vamos a explicarlos. Hace tres semanas y media cuando lo expliqué, hoy han ido todos al sitio, ¿eh? Ya hay analistas del bloque de la derecha que han dicho si eso es cierto. Desde el año 2011, el samurái que meditaba en San Senso, yo lo llamaba así con cariñosamente a Mariano Rajoy Bray porque inventó el inmovilismo como forma de poder, o sea, estábamos en la uni como ahora y leías a Sunchu, a Clóvis y a Machiavello, pero no te habían explicado nunca que el no tomar una decisión era tomar una decisión y todo este mundo y universo suyo, con Rosa Diez los dos sacaron máximo 2011. 12 millones de votos. O Eureka, porque España siempre está más empatada de lo que parece, 186 escaños en aquel momento para el samurái Rajoy. Bien, nunca el bloque de la derecha ha tenido más de 12 millones de votos. Con lo que, ahí tienes una primera referencia, donde para nada hubo un 80% de participación en el 2011. ¿Cuánto sacó el bloque de la derecha, o por ejemplo PP y Vox, hace tres años? 11.200.000.

Entonces, ya están en esos 12 en toda la legislatura, porque habéis visto en la matemática electoral, queremos votar, queremos votar, por fin, queremos votar. Luego se han convocado las elecciones y ya de repente se han quedado un poco desencuadernados. Son 12 millones. Tu pregunta es muy pertinente porque ¿quiénes son los que van a complementar hasta ese 74% mínimo? Os recuerdo a la audiencia, hace tres años fue en torno al 70%. Fijaros que son muchos puntos. Efectivamente, van a ser personas que no son del bloque de la derecha, que ya están en los 12. Son personas de tres tipos principales. De perfil. Personas de fuera del sistema, por ejemplo, que van a votar por primera vez, 1.600.000 jóvenes. De hecho, que sepáis una cosa, yo estoy un poco harto de algo que no es cierto. En los últimos tres años nos hemos comido unos sondeos diciendo que los jóvenes entre 18 y 25 eran más autoritarios y que eran como, en fin, que solo iban a votar a Vox e incluso si me permitís en Cataluña Alianza Catalana. Eso es falso. En las encuestas, por lo general, tienes mucha dificultad de captar su interés y su voto. Y es verdad que apenas un 20% de ese segmento contestaba a las encuestas. Ahora ya no. Yo ya he visto sondeos porque quieren ir a votar, este es un grupo, Y en este momento, por ejemplo, en Cataluña, pero es lo mismo a nivel estatal,

en Cataluña la primera fuerza ya es el PSC, y después aparece Vox. Ya sabéis que no es la Alianza Catalana, porque, claro, Orrillo les trabaja para Abascal. Este es un tipo de segmento. A nivel estatal, todavía en ese segmento, para que os hagáis una idea, está Vox y luego el PSOE, pero en Cataluña ya está el PSC por delante. Segundo nivel, de indecisos. El indeciso, por lo general, es una persona. Yo he tenido muy buenos maestros. Que me han enseñado cosas que creo que me toca ahora hacer un poco de pedagogía, pero que hay que recuperar. El indeciso es una persona que piensa en votar una opción y que si no, pues igual se queda a casa. Fundamentalmente es eso, ¿vale? En esta recta final, en este segundo tiempo de campaña. Y, bueno, pues quieren ir. Con lo que vas a tener que volver a mirar en las encuestas si van o no van. Y están yendo, ¿eh? A la izquierda. Indecisos en Frente Amplio, indecisos en Esquerra, indecisos en PSC, indecisos entre los socialistas. Y luego, un último grupo. Toni.

Jo preguntar a l'Ivan se'm fa una mica difícil per l'amistat personal i perquè parlem molt sovint. Però, a veure, Ivan, a política, en eleccions, l'error no buscat el has d'intentar no fer-lo. I clar, o sigui, Feijó és un crac. Pensions. Llengua, que ho deia abans el Pau, eutanàsia, el tema de les dones, el masclisme, avortament, memòria democràtica, tot això en una setmana. El dissabte va ser culpa de Sánchez, com tothom sap, estava ja el president organitzant el salt de Ruís. Qui porta l'estratègia del PP? Perquè jo ja m'he perdut. Quina és l'estratègia? Per què fan aquests errors quan és gent que en teoria sap d'això?

En teoría, voy a explicar algo. Yo he tenido buenos maestros en diferentes niveles. Primero voy a recordar a una persona que pude conocer poco tiempo, pero que la había seguido desde pequeñito, porque somos otra generación, que probablemente desde el cielo tiene que estar sorprendido con la campaña del Partido Popular, que es Pedro Arriola. Pedro Arriola, si lo recordáis, no le gustaba demasiado la participación. ¿Os acordáis o no? Pero era porque, la gran pregunta que me has hecho antes, sabía los 12 millones de votos en el bloque de la derecha como máximo, ¿vale? Y sabía que en el 2011, por ejemplo, el samurái Rajoy, bueno, pues sacó esos 186 con el mismo resultado con el que perdió contra Zapatero cuatro años antes. Prácticamente, si lo miráis en internet, preguntarle al bicho, entonces. Pedro Arriola, pues bueno, se sorprendería, por poner un ejemplo sencillo. ¿Qué le pasa al Partido Popular? A ver, aquí hay tres campañas que las vemos en los diferentes medios de comunicación y en la conversación social. Por redes muy claramente definidas. Te gustarán más, te gustarán menos, pero ves la campaña de la remontada de Pedro, muy fácil de ver, en las cosas que tratan de trasladar, a veces con mucho éxito, otras veces dirán otros que no, bueno, pues como todas. Ves una campaña en la movilización de la izquierda, con todos los grises que queráis, pero se ve con mucha claridad y va avanzando, y ves una campaña de Vox efectiva.

Pero el PP no tiene carril. No tiene carril. Y hay dos ganadores en esta noche. Con este Alberto Niño Fijo que, como veis, baja muchísimos escaños. De 137, ya hay medios de comunicación hoy en el Madrid DF que dicen 121. Bueno, pues, dos ganadores. O Pedro Sánchez o Santiago Abascal. Es así. ¿Por qué? Porque durante esta legislatura, para mí erróneamente, el Partido Popular se ha centrado más en que caiga Sánchez que en presentar su alternativa. Y se ha olvidado de un espacio que carburó, en el que Cataluña fue protagonista, también Euskadi, mi tierra, que es la derecha plural, 96-2000, que es el único gobierno en la historia de España, en estos 50 años de campañas electorales, que consigue de minoría ir a la mayoría absoluta. Que nadie lo ha logrado. Normalmente tienes la mayoría absoluta y te vas vas palmando, ¿vale? Desde los 202 de Felipe, eso es así. Bien, esto no existe, ¿vale? Porque José María Aznar López, que fundó ese espacio, pues se convirtió en un halcón y la historia ya la conocemos. Entonces, conclusión. Es muy complicado para Alberto Núñez Feijó, que no fue presidente por 20.000 votos en cuatro provincias plurinacionales, donde Cataluña fue decisiva y Euskadi y Navarra también, pues bueno, enganchar en una campaña en la que Vox lanza este mensaje a la identidad catalana. Poco creíble, pero lo lanza, muy distinto a hace tres años, y él sigue con la campaña de no soy presidente porque no quiero.

De hace tres años, es la misma. Hasta el punto que los candidatos por los que apuesta más o menos son los mismos. Sin embargo, a Abascal no. Entonces, ¿qué va a pasar también en esos espacios? Porque lo veáis con claridad. Por supuesto es un contraste brutal entre Pedro Sánchez, que hace no infotainment, entertainment con Broncano, y Alberto Niño Fijo al día siguiente en la SER. Que directamente se hace técnicamente el haraquí, porque no es una cáscara de plátano. O sea, en la SER tú vas a hablar, como os he dicho que hace, a los medios de comunicación, ni tan siquiera a los votantes y a los periodistas. O sea, en la SER tienes un tipo de lector que el PP tiene que hablarle de una determinada manera siendo el PP, cosa que no hizo, porque, como habéis explicado antes, a aborto, eutanasia, todo plátanos, por todas partes. Pero más allá de eso, en el bloque de la derecha él tiene una competición que 60% de voto se lo lleva en este momento el PP, 40% Vox. Sin embargo, el bloque de la izquierda tiene un voto estratégico hacia el Partido Socialista, claro, y voy a decir una cosa de Frente Amplio. Y Frente Amplio está carburando, superando los resultados de las encuestas, y si sacan 20, 21, 22 escaños, puede ser un resultado determinante en función de lo que sea que el Partido Socialista, y si el Partido Socialista da un susto en las provincias

de interior porque hay voto estratégico. Por eso creo que Frente Amplio, a pesar de todas las dificultades y de esta campaña en carrera, Está haciendo su tarea. Y los escaños para los nostálgicos, Esquerra, Podemos, en Cataluña, Esquerra estamos hablando que puede, Gabriel Rufián como jugador franquicia, llevar a Esquerra de 7 a 9. Es un resultado muy relevante. Brevetats entre tots, perquè així podrem intervenir tots. Aitor. Egunon, senyor Redondo. Aquí un basc català. En el marmantana espanyol vostè ha parlat que, per exemple, això anirà del nivell de protecció, és a dir, quin estat vols, de com et protegeix, he entès també, o com et desprotegeix. Sí que és veritat que, clar, les esquerres això els agafa governant l'Estat des de fa molt de temps i hi ha una sensació, una constatació, que amb l'assistida de la compra, pel que fa a la teva propietat o si ets un llogater, l'Estat molt bé no t'ha protegit perquè la gent se sent més desprotegida. I per tant, ara mateix, qui té la responsabilitat executiva, i els catalans això ho palpem perquè està a totes les institucions, és que el Partit Socialista en aquest sentit, tot i tenir tot el poder, ha desprotegit bastant, perquè la gent se sent desprotegida. En el marmantan català vostè ha parlat que aquí segurament això anirà en legítima defensa. Clar, aquí també hi ha un votant que és veritat que és molt estratègic, moltes vegades els catalans hem sentit aquesta crida

que hem de salvar Espanya dels espanyols, però sí que és veritat que hi ha moltíssims catalans que també veiem, jo també m'hi sumo, que tant uns com els altres, és a dir, aquell que pot ser primer ministre, PP o PSOE, PSOE o PP, han fallat en els catalans, i ho dic amb la llei més important, que és la llei de pressupostos de l'Estat. Vostè ha parlat que segurament la participació podrà explicar moltes coses, però, per exemple, jo recordo que moltes vegades s'havia dit que l'independentisme es cura votant, no només viatjant, sinó votant, i que els índexs de participació farien que l'independentisme o el catalanisme no sigui majoritari. En canvi, l'any 2017, la participació amb un 79,09% va portar un altre cop a l'independentisme a guanyar contra tot pronòstic. Fins a quin punt es pot dir que avui les eleccions, la mobilització de les esquerres ens portarà a vot d'esquerres? És a dir, la mobilització de les esquerres també podria portar a un vot de dretes, perquè el votant d'esquerres se sent desprotegit, com deia al principi. Vostè, més enllà de ser assessor, etcètera, també és una figura analitzada, jo l'he analitzat, a part que l'admiro molt. Jo tinc la sensació, i això lliga molt amb com ha anat la legislatura, que avui el Partit Socialista no pot tenir un zapatero que vagi pertot arreu, mítings i micròfons de ràdio i televisió, pels fets que tots coneixem, i vostè s'ha convertit

una miqueta en aquesta campanya, en un nou zapatero. Llavors, fins a quin punt vostè, tot i que ens ho ve en tot, amb molta ciència, Té un interés amagat la Moncloa de vendre aquell partit quan no hi ha partit.

Això és brevetat, eh? I a més són tonteries. Ara sí, sisplau, Pau i Jordi, feu una intervenció.

He d'aprofitar que el tinc, l'admiro molt. Una cosa ràpida. Estàs dient que jo soc el 9 de la campanya. O el falso 9. No es así. Voy a explicarte una cosa, aquí está Toni Bolaño, pero si nos están viendo en espejo público en Antena 3, del Iván en el año 2016. El Brexit había sido el día anterior y tocaba que el samurái Rajoy, en una repetición electoral, en la que dijo que no al jefe del Estado, si os acordáis, 26J de ese 2016, pues todas las encuestas, absolutamente todas, sin excepción, decían que iba a perder escaños, que bajaba de los 123, todas que iba a haber sorpasos de Podemos al PSOE. Bien, aquí este señor que estás viendo hizo exactamente lo mismo que estoy haciendo en esta campaña por afecto. Yo estoy aquí en Cataluña Radio por afecto, luego voy a TV3 por afecto y, hombre, me voy a mi querida RAC1, que tengo que estar por afecto, por supuesto, pero voy a estar en todos los sitios si me llaman y tengo tiempo.

Porque creo que todos los sitios son importantes, como he explicado antes. Vale, ¿qué dije en Espejo Público entonces? Y escribí un artículo al día siguiente también en Expansión, luego está por escrito y todo el mundo lo puede ver. Que todo el mundo se estaba equivocando, que las cifras no eran esas, que el samurái iba a acabar sorpasando a todos y que por supuesto no iba a haber sorpaso Podemos-Soe. Me libré de una buena quema. Entonces, aquí no es cuestión de que ningún oyente se libre de ninguna quema. Es cuestión de explicarles cómo está el partido con claridad. Yo lo hago con respeto. Ya lo veis con los institutos de opinión, les dejo que planteen la muestra, pero me ha atacado tantas veces en la vida. Ojo, explicar esto, analizarlo y hacerlo en el campo. Porque sabes que me ha tocado hacerlo en el campo, como centrocampista dando balones al balón de oro. Entonces, solo es ver lo que hice en el 2016 y es que soy así, es que no tiene más. Hice lo mismo y entonces era, si quieres, técnicamente favorable a Rajoy, en el sentido de no era ni una cosa ni la otra, tampoco ahora. ¿Qué sucede? Bueno, sucede que lo veo con claridad. La victoria del Partido Socialista. Estoy diciendo también que el tiempo de solventar esos 186 del consorcio PP y Vox es más difícil, es más complicado. Una cosa, oye, que tendrán que verlo

en este eje que va a entrar, porque en Cataluña ha habido muchos ejes, en mi opinión, desde hace ya 10 años el eje territorial, el eje, por supuesto, más ideológico, y luego ahora es el eje autoritario, y si me permitís, lo digo por plantear solo una palabra, más plurinacional. Oriol trabaja para Bascal y se quiere cargar el reencuentro en este momento en Cataluña. Es así. Y detrás probablemente de esa alianza, nunca mejor dicho, seguramente nos puede venir mejor un gobierno PP-Vox. Bien, los electores, los paisanos toman nota. Y yo creo que van a votar en legítima defensa, estáis en un lado o estáis en otro. Es lo que quiero explicar. Pero Cataluña, lo sabéis históricamente, siempre ha decidido quién es el primer ministro. Y yo creo que el primer ministro en España. Siempre, siempre, siempre es esa persona libre, capaz de garantizar la convivencia en este país, con un proyecto de España a favor. Yo reivindico que saquen proyectos a favor. Ideas a favor. Jo vull reiterar la pregunta de l'Hitor, l'última, que és si Iván Redondo és jutge o part, si és juez o parte.

Jo vull insistir en això, perquè veig tesis que defenses que em semblen sorprenents, si més no. I per tant entenc que una persona que està vinculada al Partit Socialista com tu, o ho ha estat, tingui un paper performatiu, i no només. Analític o científic, a nivell demoscòpic, no? Per què? Home, perquè veig que la tesi dels 12 milions de vots com a sostre és estranya, en una societat que té molts més votants, i que efectivament hi ha moltes dades que apunten que els joves sí estan mirant cap a posicions de protesta que s'encarnen en Vox, i això també ho he vist en moltes dades, També veig que és difícil que es canalitzi el vot de protesta cap a una esquerra que es presenta fragmentada. Tu poses en valor aquesta mena de pacte entre Podemos i Esquerra, però el que ha generat és també molt desencís amb molta esquerra que està dient que nassos esteu fent en aquest context. Veig moltes coses que em fan pensar. Que el teu optimisme i el teu triomfalisme fa moltes setmanes és un optimisme performatiu. No dic que no tinguis credibilitat, no soc tan dur com això, però sí que, com totes les valoracions que són de part, me les agafo amb dos grams de sal, que deia l'Antoni Domènech. Llavors, en quin sentit, la pregunta seria, el teu paper realment es pot reconèixer com un paper que no és de part, sinó que és de jutge

o una certa objectivitat i distància.

Deixem apuntar l'intervenció del Jordi, així fas un recull per tancar.

Jordi. Molt ràpidament. Has parlat molt de números, però en algun moment has deixat aparèixer el tema de les emocions, que sé que t'interessa molt, i jo et volia preguntar per les emocions, perquè, dit molt ràpidament, quan al Partit Socialista li apareix, diguem-ho així, a la seva esquerra un nou espai que li resulta problemàtic, que fins i tot li pot donar el sorpasso, El Partit Socialista diu "somos la izquierda" i ho intenta bloquejar, jo crec que amb emocions positives. En el Partit Popular, quan li apareix a l'extraneta un altre espai, ho intenta bloquejar, però amb emocions negatives. Penses que això pot explicar per què un espai l'està controlant l'esquerra, el PSOE, i l'altre espai està en disposició de menjar-se el Partit Popular?

Pues probablemente tienes razón. El PPN en ningún momento ha dicho somos la derecha. Ni ha querido hacer didáctica sobre lo que es la derecha. Algo que sí tuvo que hacer en su momento el Partido Socialista y el PSC con Podemos o con Comunes y con otras de las confluencias. Y eso hay que hacerlo. Y eso no es para una campaña. Yo trato de ser fino. Es que no creo que estén en el sorpaso. Creo que la siguiente legislatura es la del reemplazo. Se ve en los menores de 45 que no tienen una vinculación, y la palabra es vínculo, con el Partido Popular. A partir de los 40, 50, 60, el PP en este momento sobrevive, entre otras cuestiones, por la parte más alta del censo, los más mayores del censo, si me permitís técnicamente, por el bumerato, una parte del bumerato, pero que en realidad no ha hecho demasiados esfuerzos para reconectar con las capas más jóvenes de la sociedad, ni tan siquiera ahora en campaña. En mi opinión. Yo creo que a todo el mundo le vendrían bien las emociones positivas, porque os recuerdo que Alberto Nuñez Fijo la semana pasada presentó el contrato con España, eligió, y eso es importante, en la batalla cognitiva, más que la batalla cultural, hoy todo es cognitivo, pues yo aquí tengo cinco dedos o seis, en función de si me lo grabáis con un vídeo, y me pasa lo de Netanyahu,

y existo o no existo, y se me ve cinco o seis dedos, porque no es una batalla entre verdad o mentira, primero es una batalla sobre la atención. Y entonces el Partido Popular presenta contrato para España, que no es lo mismo que decir alianza, que no es lo mismo que decir pacto, que no es lo mismo que decir compromiso. Entonces, hay muchos elementos que creo que Vox en su batalla los tiene más trabajados técnicamente. Y es importante porque, enlazo con la otra pregunta, yo te voy a decir algo que son tres trucos. Que sirven para todo. Lo primero, hay que ser muy humilde en este proceso. Los paisanos deciden y lo que decidan para mí es sagrado. Pero tú no puedes ganar una carrera ni con el mejor ingeniero ni con el mejor piloto. Es la carrera la que te elige a ti. Es un proceso mucho más humilde el de ser presidente. Tienes que mantenerte en carrera, tienes que no desgastar demasiado los neumáticos y es un deporte de equipo. Segundo punto, No fabricas mensajes y no existe lo performativo que supuestamente crees que yo hago aquí. El mensaje, os diré algo que los oyentes saben, ya está en la gente. Solo hay que conectar con él. Y tres, te diré algo sobre las comunidades. Yo cuando me ha venido algún estratega y me dice,

te voy a crear esta comunidad en la red que tú quieras, me he hecho a correr. Porque las comunidades no se crean, ya existen, se les dan los medios para organizarse. Entonces, yo lo único que estoy haciendo es, desde que entiendo la política como un arte, una ciencia, si me permites, una parte de servicio público y también desde un punto de vista deportivo, pero bueno, si me recordarais, lo que pasa es que hace muchos años que no tengo voz. Esta es la primera vez que se me escucha, ¿no? Pero hubo un tiempo donde hice televisión hace 10-11 años. Siempre he sido así. Entonces, le doy un toque un poco deportivo, probablemente, si me permitís, que igual te da la sensación de que anima a las personas a votar. En realidad, cuanto más personas voten, más fuerte va a salir a ese parlamento decidan lo que decidan los paisanos. Y también en Brasil había ibanes que explicaban que Lula podía ganar. En este país, os voy a explicar una cosa sencilla, han fallado los sondeos muchas veces. Soy del 81, 45 años, año 93. Hay un libro precioso de Justino Sinova, Un millón de votos. Todo el mundo decía, incluso Alberto Ruga y Ardón, que tengo buena amistad con él, salió en rueda de prensa con Javier Arenas diciendo que había habido un pucherazo que se disolvió

durante 50 minutos. Los más mayores del lugar y muchas mujeres y hombres recordarán que fallaron los sondeos e incluso creía el PP que de alguna manera había pasado algo. No pasó nunca nada. Y por supuesto lo dijeron en la misma noche electoral, pero se cogieron un susto. Fallaron en el 93, fallaron en el 2016, que lo he explicado. Hoy dicen el Brexit. Recomiendo a todo el mundo con mucha humildad que lean el artículo que escribí la jornada de reflexión el sábado o la intervención en Espejo Público el viernes antes del 2016, lo mismo que estoy haciendo ahora. Y luego, por otra parte, el 2023 huelga a decir que fallaron también. Que fallen no quiere decir que no hagan un trabajo profesional, que yo lo protejo. Pero lo que estoy haciendo aquí lo intento hacer con pasión. Yo soy una persona que primero siento y luego pienso y os voy a explicar. Pienso es que sé meter el triple. Siento vuestras preguntas y os contesto cortita y al pie. Y ya está. ¿Pero tienes titulares o no? Los tengo.

Ibal Redondo, ex asesor de Pedro Sánchez, gracias por acompañarnos. Un honor. I ara arriba el moment d'anar tancant l'àgora i de saber què han dit els altres. Gerard Jubany, bon dia. Bon dia.

Escolta'm, voleu sentir les teles i les ràdios de Madrid celebrant la victòria del Madrid al Camp Nou? Sí, sí. Doncs no, jo no. Per tant, sentirem altres coses. Per exemple, sentirem coses desafortunades que et poden passar en antena. Per exemple, aquest matí un francès soler ha patit un Fernando Simón. El recordeu quan li fallava la veu a causa d'una almendrita, deia? Feia patir una mica, doncs com ens ha fet patir aquest matí el francès.

Tot va començar a TikTok, on es va captar l'atenció dels joves perquè després alguns d'ells ho ampliessin als seus seguidors. L'analista de xarxes i ciberseguretat, Marcelino Madrigal. Me he comido una almendra justo antes. Dissabte que ve hi ha un altre convocatori a Barcelona sota la mateixa etiqueta. Ai, pobre. Pobre Quim Patí. Una altra cosa que et

pot passar en antena és ajuntar paraules. Tu n'estàs llegint una, però a la teva vista ja estàs llegint la següent i passa el que passa. Ahir al bolletí de les 10, d'aquí, a Catalunya Ràdio, es van trobar amb la paraula camp i després venia ràssing i pam.

L'Espanyol entra en descens després de perdre per 2 a 1 el càmping del Racing. Com? Després de perdre per 2 a 1 el càmping del Racing.

L'Espanyol ja perd els partits del càmping, fins i tot. I una tercera cosa fotuda que et pot passar en directe és dir una paraula malament, adonar-te'n, parar per intentar dir-la bé i tornar-la a dir malament. Lluís Gabaldà, divendres, aquí, al Matí de Catalunya Ràdio.

¿Sabes qué? El Little Richard. El Little Richard. Little Richard. Le damos un aplauso y le dejamos que se vaya.

Tanquem el bloc de coses fotudes que et poden passar en antena, tot i que també deu ser fotut ser Jiménez Los Santos i veure conspiracions progressistes a tot arreu. Fins i tot els Premis Princesa d'Astúries. A Los Santos no li han agradat els premiats d'enguany, ni Messi.

Los jurados de esa prograda que son los Premios Princesa de Asturias. Messi es el capitán del equipo que dio la espalda al equipo español cuando ganamos el Mundial. Ese es Messi. Los balones de oro que ha conseguido la mitad robados con la corrupción arbitral en España y en Europa. Pero a que no le da ni se le pasó por la cabeza darle el balón de oro en este caso o lo que fuera o el premio princesa de Asturias a Cristiano Ronaldo. Solo son gente de extrema izquierda o de izquierdas anglosajona y progres catalanes. Es que no hay más premios. Siempre igual. Siempre igual.