Què hi ha darrere les protestes d'estudiants a França? Es poden estendre per Europa?

Avui en directe des de París, som al Centre d'Estudis Catalans, a la Sorbonne, ara ho explicarem. De seguida també ens acompanyarà amb nosaltres Isabel Galí, la nostra corresponsal del 3Cata a París, i també a França, i també Laura Bertran, que és la nostra corresponsal a Catalunya Nord. Però abans, Jordi Amat, què tal? Bon dia. Bonjour. Bonjour, com estàs? Bé, i tu? Bé, molt bé. Fa fred, eh, París, també t'ho dic. Aquí a Barcelona una mica, també. Ha començat a baixar la temperatura, sí, sí, ja es nota. Jordi Mir, bon dia. Hola, bon dia, molt bé. Ara parlarem de París i de les mobilitzacions que hi ha, però abans vull parlar amb vosaltres també d'Esquerra Republicana, perquè estan havent-hi moviments. Major Roger, bon dia. Bon dia. Què és el que està passant? Doncs bàsicament que Esquerra Republicana diumenge s'acaben el termini per presentar els avals de totes aquelles persones que volen ser candidates i segueix planant un dubte sobre la taula, que és si Gabriel Rufián serà o no el candidat d'Esquerra al Congrés dels Diputats. En aquestes eleccions del 29 de novembre. Recordem que Rufián va fer uns moviments per intentar abanderar una candidatura d'esquerres a l'esquerra del PSOE, el que ara s'està reproduint a front ampli, però incluent-hi Esquerra Republicana. Això, Esquerra, no ho veu bé. I, per altra banda, també Rufián, diguem-ne com una segona part, ha intentat elaborar una llista en la que se senti més còmoda. Ahir van passar dues coses. Per una banda. Jordi Albert, que és diputat del Parlament i molt proper a Oriol Junqueras, va presentar els seus avals per ser candidat a Madrid. Diguem-ne que és com un pla B per si les negociacions entre Gabriel Rufián i Esquerra Republicana no acaben en bon port. I, per altra banda, Gabriel Rufián va fer un tuit, que és per on està parlant aquests dies, dient "Jo vull representar Esquerra Republicana". Ho estic intentant fer amb unes mínimes condicions per poder-nos enfrontar amb suficients garanties i ho estic intentant fer acompanyat d'altres forces d'esquerres i antifeixistes. Per tant, això està així. Encara queden dies per la confirmació definitiva del candidat, per tant, encara queden dies de negociacions, però a hores d'ara res assegura que Gabriel Rufián sigui el candidat d'esquerra per les eleccions del 29 de novembre. Fa sis mesos va venir aquí al matí de Catalunya Ràdio i deia això.

Jo soc d'Esquerra Republicana, em sento molt orgullós. Jo estava al carrer, Lluís Junqueras va voler que fes política amb el Joan Tardà. Jo seria un desgraciat, jo seria un desgraciat si jo malparlé d'Esquerra Republicana o renuncies a Esquerra Republicana. Jo estaré en Esquerra Republicana fins que em fotin fora.

Això ho deia just fa sis mesos, Maiol. Clar, aquí hi ha dues coses darrere fons que hem de tenir en compte. La primera és política. Més enllà d'aquests moviments de Rufián per voler banderar una candidatura a l'esquerra, el cert és que la relació del grup a Madrid no ha sigut tot lo bona que hauria de ser en un partit que va raonablement bé i sense crisis internes, més enllà del que va passar amb Marta Rovira. Va a part, la relació de Rufián amb alguns dels diputats no ha sigut bona. De fet, ja hem vist que hi ha diputats que han començat a plegar i, per tant, el que vol fer ell és una llista en què s'asseguri una certa comoditat interna. I, per altra banda, la relació personal, que és el que destacava Oriol Junqueras en aquestes declaracions, a part del que destacava Rufián, la relació personal que té Oriol Junqueras. Hi ha una distància política entre Madrid i Barcelona, Esquerra Republicana, però hi ha una sintonia personal que també pesa en aquestes negociacions que hi ha ara sobre la taula. Com veus aquestes operacions? Bé, el que estem veient, perquè també suposo que aquí hi ha moltes coses que no veiem, que és la gràcia del que estem sentint. Jordi, Amat. Amb molt d'interès. Em sembla un episodi rellevant de la política catalana i que, amb conseqüències, amb la política espanyola. I la meva hipòtesi és que,

acabi com acabi aquesta història, per Esquerra no hi ha un win-win. No hi ha una solució que sigui bona del tot. Ho hem anat veient, no durant els darrers mesos, sinó durant els darrers anys, que el Congrés dels Diputats, Rufián s'ha convertit en un personatge. Molt atractiu. L'altre dia, quan es votaven els decrets, quan baixa les escales, dona el cop sobre el faristol amb els paperams que havia rebut de gent dels correus electrònics, posa les claus i posa el vellet de 50, aquella escenificació, em sembla que resumeix molt bé la seva capacitat comunicativa i de provocar un enorme impacte, especialment en l'opinió pública progressista espanyola. Rufián és el candidat preferit per aquest sector de la població, que és una part considerable, que no té una opció bona per votar. I sembla, per les enquestes, que si poguessin votar un líder, votarien a Rufián. La paradoxa, per mi, per això dic que no hi ha una solució bona, és que tot i tenir aquest capital electoral enorme. No sé fins a quin punt Rufián encarna el que és Esquerra Republicana, el projecte polític d'Esquerra Republicana. Em sembla que va ser el dimecres, estava el mes nit de la Marina Romero i entrevistaven la Pilar Bayogera, que no va criticar Rufián explícitament. Però implícitament va fer un retrat enormement crític sobre una persona, ella deia, com hauria de ser el candidat ideal d'Esquerra. Havia de ser algú que escregués molt,

molt, molt, molt, molt, molt l'opció d'Esquerra Republicana. I semblava que el que estava dient, sense posar-hi nom, era que Rufián no era aquesta persona, perquè tenia uns interessos que depassaven els del projecte polític d'Esquerra. Llavors, clar, Esquerra pot perdre un candidat electoralment potentíssim. Però a la vegada sap que assumeix un risc tenir un candidat que, més que una mirada catalana, o estrictament catalana, té una ambició espanyola inequívoca. Aquesta és la dicotomia que té Esquerra, el que passa és que, clar, que presentir un candidat alternatiu, un pla B, diguéssim, no sé a què crea una aparició perruquial. Això de la B a Esquerra no els ha funcionat. Oficialment, el partit, en entrevistes i quan els preguntes, et diuen que el seu candidat segueix sent Gabriel Rufián. I situen a Jordi Albert com si fos una iniciativa seva, encara que és ben conegut, que és una de les persones properes a Oriol Junqueras. És que no hi ha un candidat millor. No hi ha un candidat millor gairebé enlloc. Però jo el que no sé, i és una pregunta honesta, és si Gabriel Rufián és un millor candidat d'Esquerra Republicana o un millor candidat de l'Esquerra Espanyola a l'Esquerra del PSOE. Ja. Jordi Miró.

Millor candidat per fer què? És a dir, jo crec que l'Esquerra Republicana que va anar a buscar Gabriel Rufián en el seu moment. Tenia un objectiu, que era allò que hem parlat tant, d'ampliar la base. Precisament era interessant perquè no representava el que una part de la població identificava amb Esquerra Republicana. I això li permetia anar més enllà.

Per si us interessa aprofitar també la conversa, l'enguesta de la Vanguardia de diumenge deia que els nivells d'aprovació de Rufián entre els votants dels comuns és del 78%, mentre que entre els votants d'Esquerra és del 88%. Però això també es diu una cosa, a Rufián se li ha criticat molt per no representar el que seria l'essència d'Esquerra Republicana o el que ha de fer Esquerra Republicana a Madrid, que ha entrat molt en la dinàmica de la política espanyola, quan Esquerra Republicana era un partit que jugava molt amb els interessos de Catalunya, però Rufián s'ha mullat amb tots els debats i de fet l'hem vist poc a Catalunya i l'hem vist poc mullar-se amb debats que hi ha hagut aquí i ha entrat més aviat en temes que acostumen a ser més madrilenys o més de la dinàmica del Congrés. Això és el que s'ha criticat Esquerra, això és el que fa que molts diputats del seu grup en siguin reacis, però realment, com deies, aquestes dades el que demostren és que els votants els segueixen valorant. Per això que deia el Jordi, perquè al final veuen algú que els representa, que surt allà i que diu les coses clares, almenys. No sé si és en aquesta entrevista, Ricard, que l'hi vas fer. Ara no recordo la disjuntiva que plantejava entre el català és molt important, però els pisos són molt importants. Sí, és en aquesta entrevista. I llavors, jo crec que aquest és el punt.

Defineix molt bé aquesta situació paradoxal d'aquesta persona, com deia el Jordi Mir, que en un determinat moment en l'estratègia d'Esquerra, en ple procés per eixamplar la base fonamentalment a l'àrea metropolitana de Barcelona, incorporar algú que no era un pota negra amb vuit cognoms catalans i que de fet reivindicava d'alguna manera que els seus pares havien vingut de fora, un cert orgull xarnego que es reconvertia en una aposta per l'independentisme, que ho feia. En català, en castellà i en català, però també en català, resulta que en la legislatura que el Congrés pot parlar en català, el parla poc, resulta que això en un moment en el que vivim amb angoixa, la pèrdua de l'ús, ell, quan tu li preguntes sobre aquesta qüestió, diu, bueno, el català sí, d'acord, però què és més important? I aquest, que és més important en el moment en què està la política catalana, complica les coses sobre quin és el seu perfil com a candidat millor de què. I sens dubte, això que deia el Major és evident. És que no hi ha un candidat millor. Ni del centre ni de l'esquerra no hi ha un candidat amb més popularitat que Rufián. I Esquerra el situa en un relatiu problema que és, si tu mires l'enquesta del CIS, més enllà de l'extrema dreta, l'únic partit que creix a Catalunya és Esquerra. No molt, crec que passaven de 20 a 23 diputats, ho estic dient de memòria, i aquesta situació també

els podia beneficiar Esquerra. A les eleccions generals. S'ha de veure com es reconfigura tot. L'enquesta de la raó deia que creixia junts, però clar, amb rufiant de candidat això els pot anar bé, però tota aquesta situació contamina la candidatura. Sense rufiant de candidat i amb una persona. Relativament desconeguda. Jordi Albert fa molts anys que és diputat, però el gran públic no el coneix. Això els pot complicar molt davant de. Ja veurem qui presenten els comuns, que ja els van guanyar les eleccions el 2015 i el 2016. Ja veurem, com deia, quina és la tirada de Junts i com funciona el vot útil cap al PSC amb Jordi Areu com a candidat. En aquell acte que va presentar Esquerra i Esquerra, rufiant aquesta idea, diguéssim, de fer un front comú d'esquerres, el que va venir a dir és que el que potser caldria és replantejar els programes electorals, pactar tres o quatre punts estratègics i presentar-se en un programa comú. És a dir, cadascú amb les seves sigles, però en un programa comú. No sé si això podria anar per aquí, és el que està intentant a última hora explorar Gabriel Rufián. Jordi Mir.

Jo crec que aquí ens falten elements per poder analitzar, però segurament és una de les seves línies de treball. L'avançament electoral és evident que en tota aquesta discussió els va molt malament. És a dir, si aquestes tensions haguessin tingut més temps per gestionar-les, és possible que aquest escenari que deia el Jordi Mat, que passi el que passi això no serà un win-win, perquè el termini és molt curt, s'hauria pogut gestionar d'una altra manera. Es podria donar la paradoxa de que tinguessin un molt bon candidat sense partit. I un partit que està creixent que perdi el seu bon candidat i que això tingui efectes negatius sobre les seves opcions de vot. Jo crec que hem d'entendre-ho amb un ull mirant el que passa a la política espanyola i amb un ull mirant a la política catalana. A la política catalana. Jo crec que hem de parlar clarament que hi ha un replegament identitari que té a veure amb el creixement d'Aliança Catalana, que es posa a nivell d'empat tècnic amb el PSC, que Junts està també en aquesta línia, i crec que una part d'Esquerra Republicana pensa que ha de fer això i que Rufián no ajuda a fer això. Per altra banda, les enquestes donen molt bones opcions d'Esquerra seguint la línia de Rufián. Per tant, s'hauran de pensar una mica i veure quin camí volen seguir.

Doncs lligat també amb el que ha de passar a l'esquerra, ara parlarem del que passa a França, al final també és un intent de dirigir-se als joves, que veiem en diferents enquetes com alguns joves van molt cap a l'extrema dreta, per aquest malestar que representa l'extrema dreta, hi ha un intent també perquè l'esquerra pugui capitalitzar tot aquest malestar, i a França estem veient com això està tenint cert èxit. Ara ho explicarem i en parlarem amb Isabel Galí i també amb Laura Bertran. Però abans, anem a fer un cop d'ull a les carreteres. Clàudia Serra.

Doncs mira, aquesta hora en general comença a millorar ja el trànsit després de les retencions de primera hora, però encara hi ha dos punts especialment complicats. Una, la ronda litoral a l'alçada de Montjuïc, en sentit Besòs, on un camió avariat talla el carril dret i això provoca retencions des de l'alçada de Mercabarna. L'altra, la B23, esplugues d'entrada cap a la Diagonal.

I a banda d'això, estarem pendents d'aquestes protestes a França, però de què més? Des de la redacció, Sílvia Solanes, bon dia.

Del minut de silenci que han convocat els sindicats aquest migdia a les 12, llocs de treball i centres educatius, en record a Mari Carmen, Pedro Sánchez n'acaba de parlar aquest matí en una entrevista al diario.es, rebutja que es polititzi el dolor. Madrid, Tania Tapia, bon dia.

Bon dia. Diu que la política ha de servir per posar solucions a un cas com el de Mari Carmen, que creu que és un exemple d'un error de tot el sistema i reivindica que per anar més enllà en l'habitatge ha calgut que disolgués les cors per intentar tenir més força. Critica el PP per evitar minuts de silenci. Diu que no s'han d'entendre en aquests actes com de partit, sinó com a una expressió de dolor de tota la societat. I explica en aquesta entrevista com es va sentir quan va saber de la mort de la dona.

Pena, por supuesto, tristeza y mucho rechazo a cualquier tipo de politización del dolor. Creo que la política está precisamente para responder a ese dolor.

A banda d'aquest tema i també de tota la precampanya pel 29N, també estem pendents aquest matí d'una tracturada que hi haurà d'aquí una hora i mitja i que la JARC ha convocat a les comarques de Lleida per reclamar respostes urgents davant l'augment dels costos de producció. Lleida Pere Joan Alvarez, bon dia. Hola, bon dia.

Durant el matí diverses columnes de tractors es desplaçaran des de diferents municipis de Lleida, de la plana de Lleida fins a la capital del Segrià. A les 10 es concentren a la plaça Cervantes davant la delegació d'Hisenda, on es reuniran amb la delegada de l'Agència Tributària i a les 12. Els pagesos arribaran a la subdelegació del govern espanyol, a la plaça de la Pau, on es reuniran amb el subdelegat José Crespín, uns pagesos que denuncien l'encarament del gasoil agrícola, els fertilitzants, l'electricitat, el gas i l'alimentació animal.

I avui a les 11 sabrem qui és el Premi Nobel de la Pau d'aquest any.

Redacció, Marc Jurado. L'organització sudanesa Sales de Resposta d'Emergència, ERR, les seves sigles en anglès, i altres organitzacions humanitàries lideren els pronòstics pel Nobel de la Pau que es farà públic avui a mig matí a Oslo. L'any passat li van atorgar a la líder opositora veneçolana Maria Corina Machado. Amb tota la polèmica posterior que hi va haver amb Trump, justament el president nord-americà ha dit les últimes hores que se'l mereixia ell, perquè ha resolt 8 conflictes i la destrucció del món.

La lletra petita. I arribarem al punt de les 9 del matí cada dia a aquesta hora analitzant la lletra petita de l'actualitat amb l'analista i divulgador Marc Vidal. Bon dia, Marc. Hola, Ricard. Donald Trump diu que la inflació pagarà el deute dels Estats Units ràpidament. Sí, i ho va dir a la revista Time, sense anestèsia. I no és cap ocurrència, és un truc tan vell com els diners. Si deus més de 40 bilions de dòlars i els preus pugen, aquest deute val cada cop menys. No el pagues, s'evapora. I ho diu just quan els rendiments del deute s'enfilen com no ho feien des de fa dècades. L'americà, a 10 anys, supera el 5,3%, el britànic, a 30 anys, el 6%, i el Japó marca rècords històrics. Però la lletra petita ens diu que aquest deute no desapareix, el paga algú altre, l'estalviador. El que fa 5 anys compraves amb 100 euros, avui te'n costa 122. És una transferència de riquesa com no s'havia vist mai, del qui estalvia al qui deu. I és que la inflació és l'impost que ningú no vota.

Pernil cuit, pernil dolç, pernil de llorc,

Pernil cuit, pernil dolç, pernil de llorc, en dient de diferents maneres. Però si està fet sense presses i amb matèria primera de la millor qualitat, es diu La Selva. La Selva, la marca del bon pernil. Ahir, extravagant com un doblet sevillà no sevillista, era bisbètic. Un bis del bètis. Avui acabem la setmana sortint a pescar de la part de dins de la mà del pescador. De sis lletres. De la part de dins de la mà del pescador. Sis lletres.

Per participar, registreu-vos al web catradio.cat barra en Màrius abans de les 10 ben tocades.

Recordes el teu primer Corsa? O el Corsa del teu amic Pep amb el que sortíeu al Finlay? Avui, l'Opel Corsa segueix més viu que mai, amb tota l'enginyeria alemanya d'Opel. I aquest mes, amb una oferta a la que només podràs dir yes. Opel Corsa, una icona que continua conquerint generacions. Més a Opel.es.

Uf, quin relax al jacuzzi. Perdó, quan n'he de sortir? Quan vulgui. Que bé. Però, i si m'hi vull quedar moltíssim més temps? Tot el temps que vulgui. I totes les bombolles que vulgui? Totes les bombolles que vulgui. I tot el relax que vulgui?

Vostè és la guanyadora de l'Eurojackpot, no? Doncs tot el relax que vulgui.

Amb pots de fins a 120 milions d'euros, les coses bones duren forever. No et quedis sense Eurojackpot de l'11. Aquest divendres, per només dos euros, pot de 100.000 milions i, a més a més, un segon premi de 20 milions. Milionari forever. 11. Ben jugat. Juga responsablement i només si ets major d'edat.

Aquest supercap de setmana a Lidl batem el rècord de l'estalvi a l'engròs. Tria 950 g de pollastre filatejat a 5,59 i estalviat un 18% i 500 g de mozzarella ratllada a 2,99 i estalviat un 17%. Lidl, val la pena.

Informació al consumidor. Entre els vins Reserva de Val de Penyes, vostè pot comprar vin al Bali a 3,70 euros o Pata Negra a 2,55 euros. Un 30% menys. Pata Negra, el pis reserva líder a Valdepeñas, un 30% menys. Ai, que ràpid que passen les coses bones.

Ja veus, les vacances, els caps de setmana O els 10 dies Nissan. Com? Del 9 al 19 d'octubre descobreix les ofertes exclusives a tota la gamma Nissan híbrida i elèctrica. Perquè les coses bones sempre passen ràpidament, aprofita i els 10 dies Nissan al teu concessionari Nissan o a Nissan Punes.

Formar una família, veure el Barça guanyar un sextet.

Formar una família, veure el Barça guanyar un sextet. He fet coses meravelloses. I quan ja no hi sigui, vull continuar fent-les. Amb el testament solidari de la Fundació Barça puc destinar part de la meva herència a ajudar

nens i nenes vulnerables. Entra a fundació.fcbarcelona.cat i descobreix que bonic que és viure després d'haver-ho viscut tot.

Ja disponible a la plataforma 3Cat. Passen 4 minuts de les 9 del matí, som a París, ja ho sabeu, avui edició especial del Matí de Catalunya Ràdio. El govern francès ja ha anunciat les primeres mesures per calmar aquestes protestes dels estudiants que han sacsejat el país des del començament del curs. S'ha compromès, de fet, a reforçar immediatament la plantilla de professors substituts, que és un dels problemes més denunciats pels manifestants. Ens acompanya a aquesta hora, a banda del Jordi Miri i el Jordi Amat, la Isabel Galí, que és la corresponsal d'aquesta casa a París. Bon dia, Isabel, bon dia. Com estàs? Anem a posar-hi context una mica tot plegat perquè aquestes protestes quan comencen?

Comencen amb l'inici de curs, quan els estudiants s'adonen que, per exemple, hi ha assignatures en les quals no hi ha professors assignats, per exemple, i a poc a poc comencen a organitzar-se, sobretot en els instituts de la Mali i de la perifèria de París, i diuen, bueno, doncs, comencem a protestar. És cert que hi ha com una parada durant la visita del papa, Hi havia bastanta por per part del govern que això pogués molestar aquesta visita, a la qual s'hi va dedicar molts esforços, però just acaba la visita del papa i reprèn amb força tot aquest moviment.

Diries que és un problema únicament de l'escola, dels instituts, de l'educació, o que va més enllà?

Jo em marco, no tant el problema en si, que el problema hi existeix, jo tinc un fill que està al col·legi, que diguem seria l'ESO, i efectivament la falta de professors és endèmica. Hi ha un 10%, es calcula un 10% d'hores lectives anuals que no es fan per falta de professors substituts. Això vol dir moltes assignatures. Que no hi són. Molts dies en què el nano ha de tenir 8 hores de classe, n'acaba tenint 4. Això estem parlant de secundària. Amb el batxillerat també passa, i passa sobretot amb un tipus d'institut. Però jo ho emmarco sobretot la resposta del govern, amb una debilitat clara del govern Le Corneau, amb un final de cicle macronista que no té rumb, amb una incapacitat d'entendre què és un moviment social, i sobretot una incapacitat de veure que són. Estudiants menors d'edat. Hi ha un 70% de francesos que no entenen com pot ser que el govern hagi enviat les forces antidisturbis més dures del país per intentar calmar aquestes protestes. No és aquesta la manera.

Les imatges que estem veient són fortes, perquè veiem nens, veiem nens com estan protestant, que això també és una cosa que m'agradaria comentar després amb el Jordi. Perquè el que veiem aquí, comparat amb les manifestacions a Catalunya, és que aquí els alumnes prenen la força d'aquesta protesta. I això és xocant, perquè veus com són nens o joves molt polititzats i amb un missatge molt clar, molt contundent, de defensa de l'educació. Jo crec que són joves

que s'estan polititzant, perquè molts d'ells, és molt interessant veure com aquest moviment comença a la perifèria, però de seguida es contamina aquí a París, i els licea, els batxillers de París, el que diuen és, nosaltres no tenim aquests problemes, tenim classes on els lavabos funcionen, tots, on hi ha paper de vàter, perquè això passa a vegades, que no n'hi ha, on no tenim problemes de calor o de fred, on sempre tenim professors, i a més en tenim de molt bons, però. Ens sentim solidaris amb aquests alumnes que són de la perifèria i que, en el fons, l'únic que tenen en comú és que, efectivament, estem estudiant el mateix, tenim la mateixa edat, venim d'entorns molt diferents, però nosaltres som solidaris amb aquest alumnat i per això estem protestant també. És un fenomen d'aquesta última setmana, que ha començat aquí a París i que s'està contaminant també a les universitats, perquè ara també són algunes universitats que mai s'havien manifestat, com alguna privada, la catòlica ahir, o la universitat de dret a Sars, que no es manifesten mai, els estudiants de dret.

És a la crònica, no? Un dels eslògans que vas veure a les concentracions era gent de classe més benestant, no? Que deia, nosaltres no tenim aquestes necessitats, però. No som cecs.

Som capaços de veure que hi ha una desigualtat molt evident i que no volem, i jo crec que hi ha un rerefons aquí darrere, no volem que l'extrema dreta ens separi d'aquesta manera. Hi ha uns que no val la pena ser salvats, que són els de l'Avalió, i a nosaltres ens deixen en pau. Una extrema dreta s'ha de dir que té poca força a les ciutats.

Mira, ara ens acompanya també el Diego Noguera, que és estudiant del Centre d'Estudis Catalans a París. Què tal, com estàs? Bon dia. Hola, bon dia. Tu ets italià? No, no, soc francès. Ah, francès, francès. Sí, sí, soc francès. I estudies aquí al Centre d'Estudis Catalans a París? Sí, sí. Dóna't bé l'interès per la llengua catalana.

Bueno, vaig estudiar a Itàlia, a Milà, i allà vaig conèixer una noia catalana. Vaja, per amor. Sí. I sí, vaig conèixer la seva cultura, els seus pares, els seus amics, i doncs era, bé, natural començar a aprendre aquesta llengua. Què estàs estudiant?

Enginyeria. Enginyeria. Sí, enginyeria especial. Com has viscut tu aquestes protestes que hi ha al carrer aquí?

Bé, tinc molta preocupació pel nostre futur, el futur dels joves, perquè és verdad que no hi ha un nivell d'educació suficient a l'institut, a l'ESO, al batxillerat, com faran aquests joves a l'universitat, saps? Sí.

Tu clar, tu com a jove, per exemple, ara mateix, quines inquietuds tens? Veus que el país està molt polaritzat, veus que el teu futur, per exemple, també està qüestionat, com a generació de joves, eh?

Sí, jo diria que el que em fa por és que hi ha una gran divisió dins del poble, però també. Amb els valors, i els valors completament oposats, saps? I la pujada de l'extrema dreta, sí, clar, que és això que a mi em fa més por.

Aquest és un punt interessant, Jordi i Mir, perquè sempre parlem dels joves a Catalunya. Puja l'extrema dreta o el possible votant d'extrema dreta pel que fa als joves per aquest malestar creixent a Catalunya. En canvi aquí. Que hi ha un cert jove que directament s'identifica amb l'esquerra. Hem vist Melenchón i altres líders de l'esquerra de la França insubmisa com sí que lideren també aquestes protestes, no, Isabel? Per tant, i sí que hi ha un lligam polític cap a l'esquerra amb el que estem veient. Els joves et dirien,

no són ells els que lideren aquest moviment, nosaltres els deixem estar, deixem que estiguin aquí perquè defensen les nostres polítiques, no volen, diguem, rebutgen d'una manera oberta que el govern, aquest és un argument que el govern ha fet servir moltes vegades, és la França insubmisa que està manipulant els joves i els està fent sortir al carrer. No, ells diuen, no, no, aquestes són reivindicacions justes. Estem polititzats no específicament amb un partit polític i a l'esquerra en general, quan ens defensen, nosaltres els deixem que estiguin amb nosaltres, no és el contrari. Sí que és cert que hi ha un personatge molt interessant, que és l'alcalde de Sant Dení, Baliba Gayoko, que va rebre només ser escollit moltes missatges racistes, obertament racistes, per part d'alguns intel·lectuals fins i tot, I que s'ha implicat moltíssim, perquè és cert que ell és alcalde d'una ciutat molt complexa, amb dificultats, i hi ha específicament un institut, el Pol i Luar, on hi va haver aquests bloquejos a l'inici de les protestes, i ell va anar a interferir entre la policia i els estudiants, i també en les manifestacions s'està posicionant fins i tot físicament, ha posat el seu cos entre els estudiants i la policia, i. En certa manera seria ell el líder, no tant Jolín Melenchón, que està mantenint un perfil una mica separat. Però en tot cas sí que és un moviment que té molt a veure també amb un cert racisme o una exaltació de. Aquests francesos, encara que siguin de tercera i quarta generació de l'Avalió, no són els nostres, que és una idea que l'extrema dreta a poc a poc està aconseguint introduir. Hi ha molts joves francesos que diuen que no volem comprar aquest discurs, no estem d'acord, i el govern no està fent tot el possible. El govern i, per exemple, la presidenta de la regió d'Ile-de-France, que és una excandidata dels republicans a les presidencials i que és de la dreta, i que es queixa molt que els joves estan destruint els edificis, que ella paga els edificis, però en canvi no té gaire empatia o no ha fet cap declaració oberta quan hi ha hagut joves ferits que n'hi ha hagut.

Ara abordarem també aquesta clau que deia l'Isabel Galía del racisme amb Lilian Turam, l'exfutbolista que té una fundació contra el racisme aquí a París i ara parlarem amb ell. Però abans vull sentir-vos també. Jordi Amat, Jordi Mir.

Un apunt sobre això que deia, per exemple, la Isabel, quan ens apuntava que el govern no està sabent llegir la mobilització social. Jo crec que aquest és un punt clau i que ho podem connectar amb el que tu, Ricard, plantejaves sobre aquests joves. Si pensem, per exemple, en l'últim procés electoral, el nou front popular que es va organitzar va tenir la capacitat de començar a a captar l'atenció d'aquests joves i les nostres, diem, les enquestes que ara tenim de cara a les presidencials, per exemple, situen que a la França entre els 18 i els 24 anys l'opció preferida és aquesta opció, diem així, de Meritxell i de la França insubmisa. És a dir, que estem. Vivint una socialització de gent jove que està orientant-se en aquesta direcció perquè pensen que representaran millor aquells neguits, aquelles mancances que ells tenen. Dit això, jo crec que les dades més preocupants que es presenta a França és que el nivell de confiança del conjunt de la població francesa en la política, i ho assenyalava l'últim baròmetre de confiança que es fa des de Sciences Po, Era terrible la dada que tenia. Estava parlant que només un 22% de la població francesa confia en la política. I això, en una crisi com aquesta, jo crec que ens diu moltes coses, perquè alguns dels missatges que han generat aquests joves. Podem trobar joves que estan molt polititzats i que tenen clarament una idea sobre quina és la seva opció política, això ho hem vist molt aquests dies, però també tenim molts joves que ens diuen que ells no tenen necessàriament simpatia per cap opció política, que estan allà per unes reivindicacions molt concretes i que en el context actual. El que pot acabar passant fàcilment és que s'acabin socialitzant políticament a favor de determinades posicions perquè són les que els donen suport i no són les que envien les forces d'ordre a reprimir-los. Perquè la Isabel també ha apuntat sobre aquesta qüestió i em sembla que és fonamental per a ella una mica de desment. Hem vist imatges molt dures i hi ha diferents casos de joves amb greus afectacions sobre la seva salut per les càrregues policials. I jo crec que hauríem de pensar una mica sobre com l'Estat decideix actuar cap a menors d'edat. Estem parlant d'estudiants d'institut, estem parlant de noies i noies de 14, 15, 16. Evidentment que hi ha hagut episodis de violència, evidentment que hi ha hagut incendis i que hi ha hagut aldarulls, però la repressió, la meva impressió és que no ha ajudat gens a tot això, sinó que ha aguditzat el problema.

Jordi? La setmana passada, segur que us en recordeu, Emmanuel Macron estava a Madrid en viatge d'estat. Que era d'alguna manera el seu comiat com a president de la República, i va tenir el sopar de gala al Palacio Real, va fer bastants actes, i jo vaig anar amb un d'aquests actes a la Casa Velázquez, que és una institució que la República Francesa té a Madrid per acollir estudiants i professors, en el qual Macron concedia la legió d'honor a Javier Cercas i Pedro Almodóvar. I era l'acte perfecte de la grandeur francesa. O sigui, orgullosos de la cultura, un discurs perfecte, tothom elegant, el president gesticulant com si fos un actor brillantíssim de la comedia. I aquest és el mite amb el qual França s'ha explicat a ella mateixa durant.

Durant dècades i dècades i dècades, i té un correlat fonamental que és l'institut. Els francesos es fan republicans, Ciutadans de la República, a l'institut públic. El lloc on es construeix igualtat, cultura i la possibilitat de ser uns adults amb una gran formació. Llavors, ¿qué passa quan aquesta pota fonamental del mite que la nació construeix sobre ella mateixa falla? És a dir, el que ens explicava la nostra companya, que de sobte un 10% de les classes no es fan. Que de sobte les instal·lacions d'aquell lloc on la República s'encarna, que és l'Institut Públic, són un desastre. I que això passa als barris més pobres i que, per tant, aquells nois veuen la promesa republicana com una promesa fallida, i com deia també l'estudiant amb el que parlaves, una promesa fallida que evidencia que no tenen un bon futur. Doncs passa el que passa, que és una frustració enorme i una necessitat de manifestar, això que deia el Jordi Mir, de la desconfiança amb la política de la manera tradicional que es fa a França, que és també amb la cara B del mite, que és la revolta. Vull llegir a la crònica que ahir penjava el corresponsal del país a París, el Dani Verdú, que ahir va haver-hi el Daruís a la Bastilla, imagina't a la Bastilla simbòlicament el que representa, i que hi havia una pancarta que deia 1789-1968-2026. Llavors, hi ha aquest mite de la revolta que també ens fascina,

que forma part d'aquest mite que ha construït la república i que la percepció, i a més això em sembla que és el més inquietant, és que no està clar que aquesta revolta sigui útil. I aquesta manca d'utilitat de la protesta és el que allunya la gent de la política i llavors passa el que passa. Però no sé si és tan un mite o una. És a dir, per exemple, recordo les protestes per les pensions. Isabel, una de les coses que m'impactava és que hi havia gent molt jove ressortint al carrer reclamant que hi haguessin unes pensions més dignes, no? A Espanya o a Catalunya, quan veiem una protesta de pensions, veiem gent gran protestant.

Jo crec que aquí, tot això que deies, Jordi Amat, jo crec que aquí sí que es creu que la revolta és útil. La gent la fa perquè l'han fet tota la vida, l'han fet els seus pares, els seus avis, i ja ens podem remetre al maig del 68, i sempre hi ha algun tipus de respostes. A la llarga en aquestes revoltes. El problema específic d'aquesta revolta és que el govern ha estat incapaç, no només de llegir-la, sinó de respondre-hi d'una manera lògica i coherent. I per això parlava jo de final de cicle, perquè el que demostra. Ahir parlava amb un sociòleg que em feia una correlació molt senzilla. Hi ha un volum molt elevat de policies que són votants d'extrema dreta. Si se'ls diu conteniu-vos, però ells no es contenen i després ells continuen i no passa res, continuaran. I què està passant amb tot això? Qui surt beneficiat perquè no s'enmulla políticament? L'extrema dreta. Qui en surt més perjudicat políticament? Un govern que està absolutament a la deriva, un centre que va pujar al poder, un centre dreta diríem, dient, no, és que les dretes i les esquerres no existeixen, hi ha un centre, hi ha una sola veritat que està al centre. Ara es veu que no, hi ha polítiques que estan sobre el carrer i que tenen molt a veure amb polítiques de dretes o d'esquerres. Si posar diners a l'educació és una política d'esquerres, posar-la a l'exèrcit probablement és una política més de dretes. Això és el que s'està reclamant també de cara a unes presidencials que seran molt interessants i d'un país que està gairebé dividit en tres parts iguals i serà bonic i complicat veure com acabarà tot plegat.

Ens acompanya un altre estudiant, que és el Jean-Florentin Liabeuf, que és estudiant del Máster d'Hispàniques de la Universitat de la Sorbonne. Què tal? Bon dia. Bon dia. I gràcies també per acompanyar-nos. Tu ahir vas ser a la Bastilla. Sí. I com va anar?

Acosta't del micròfon, que així et sentirem. Digues, digues. Va anar bé, perquè vaig sortir. Just abans dels atacs de les policies, Llavors, tot bé. Per què protestàveu? Per protegir els estudiants del secundari, perquè tot vaig iniciar amb ells. Llavors, Ahora estoy estudiando en la universidad, pero los problemas que ellos gritan en las escuelas son problemas que ya existían hace años cuando yo también estudiaba en el secundario. Veus, aquest és un punt interessant el que dèiem, és a dir, no t'afecta directament, però sents que ho has de protegir, que has de sortir al carrer. Sí. Y también es importante que los estudiantes de las universidades acompañen a los liceos porque. Estas cosas pasan también en la universidad. Tengo un ejemplo, porque tienen estudiantes del secundario que dicen que en sus edificios tienen agua, infiltración de agua, y también en las urbanas tienen. Existen infiltraciones de agua en el edificio histórico. Ayer he hablado con un amigo que me dijo que. Ara encara tinc aquestes infiltracions d'agua en unes aules de la Sorbonne. Llavors, si aquí tenen aquestes coses que passen en la Universitat de la Sorbonne, segurament existeixen les mesmes coses en els edificis de les zones populares i en les campanes. Quina diferència, Jordi i Mir,

com veiem les protestes en Educació Catalunya, que veiem també professors, però alumnes amb aquesta implicació, jo no ho veig.

Sí, justament ahir una de les notícies que apareixia era d'un institut que es queixaven, d'un centre escolar que es queixaven aquí a Catalunya de no poder tenir les colònies i plantejar com la dinàmica de les mobilitzacions que estaven a Catalunya els perjudica, no?, En canvi, a França, una de les qüestions que jo crec que té molt a veure amb el que la Isabel plantejava abans, aquest coneixement que mobilitzar-se serveix, ha generat una dinàmica diferent, que és que el professorat dels liceus, el professorat dels centres, ha donat suport. O ha volgut acompanyar, a vegades no necessàriament compartint totes les reivindicacions, però hi ha volgut ser, hi ha hagut el suport, per exemple, també de la gent de les universitats, però també s'hi han ajuntat altres sectors, per exemple, la gent de la Confederació Pagesa, en diferents zones de França hi ha participat, perquè tenen molt clar el que es juga en l'educació. Hi ha dos elements de l'educació que no sé si tenim molt presents des de la dinàmica catalana, diguem-ho així, Un test que en l'educació francesa, en diferents moments del col·legi, el liceu, hi ha diferents exàmens que tenen una certa rellevància. A França hi ha el brevet, després tenim el BAC, que seria el més semblant al BAC el que són les proves d'accés a la universitat, però que es fan en dos anys diferents. En alguns casos, llavors, tots aquests cursos en què t'has de preparar per a exàmens, l'absència del professorat, diguem, que suplent els reemplaçants, que quan et fa el professorat és com molt important, perquè hi ha una certa tensió de. Jo crec que el Jordi, no sé si té present aquesta imatge, però, per exemple, tu arribes a França a l'inici del curs i a totes les llibreries i als centres comercials et trobes piles dels llibres que hi ha al BAC. I això també té molt a veure amb el debat sobre les lectures que tenim aquí, però piles enormes dels clàssics francesos, des de Tiendes de la Volecí i el discurs sobre la servitud voluntària, que està molt present, per exemple, en les mobilitzacions actuals per dir no al poder i com revoltar-te, fins a qualsevol de les obres que formen part del seu programa. Jo crec que això ho hem de tenir molt clar a l'entendre. Que tenim uns estudiants que s'estan mobilitzant per tenir una millor educació.

Sí, sí. Això és clau. Tu què voldries tenir? Parlaves del teu fill. Has notat la diferència entre estudiar. Fill, no? Fill, sí, sí. Entre estudiar. És personal, però portem-ho cap al terreny polític. Entre estudiar a Catalunya i aquí, hi ha hagut un xoc, una dificultat, també, per adaptar-se a tota aquesta nova manera d'entendre la cultura? Sí.

Bueno, crec que és una mica trampós la meva experiència, perquè ell va acabar la primària allà i ha fet aquí la secundària a l'ESO, diguem. I llavors hi ha un canvi de cicle, molt clar. Sí que el que veig és que se'ls exigeix molt i que estan, ell ja està en aquest any del brevet, que seria estar en un tercer d'ESO i té un examen final que, tot i que a ell no li servirà, perquè segurament l'any que ve ja tornarà a Catalunya, doncs està ja nerviós des del principi de curs, quan falta algun professor. Efectivament, doncs, li sap greu. Ell, per sort, està en un col·legi que no hi ha institut de batxillerat i, per tant, aquests dies està tenint classe. Dic sort perquè, en vistes de com està actuant la policia, qualsevol pare o mare francès que veu el que està passant li preocupen els seus fills i per això els pares s'han implicat. I en aquest sentit, doncs. Tanco una mica el parèntesi. El sistema francès és molt exigent i pressiona moltíssim en els nois i les noies. Quan veus com ells estan depressionats, s'autopressionen entre ells perquè des del principi de curs els diuen que és molt important la nota que treguis. Per allò que vulguis estudiar, o primer per saber a quin institut vols anar. I els instituts també es classifiquen ja en aquesta edat en diferents nivells. Si tens més bona nota vas a millors instituts, si en tens no tan bona vas a un altre tipus d'instituts. I després, tres anys més abans d'arribar a la universitat, amb aquest sistema de distribuir-te a les universitats, que se n'estan queixant molt els universitaris, diuen que és molt injust, I una de les reivindicacions que van plantejar sobre la taula ahir és que volem més places universitàries, perquè aquest any hi ha hagut més de 100.000 estudiants que s'han quedat fora de la universitat, tot i haver fet el BAC. I això és un element molt important i són, curiosament, sempre estudiants els més desafavorits, que són els que estan en les zones més complicades de França.

Afegim a la conversa a Laura Bertran, que fa estona que ens està escoltant. Laura, què tal? Bon dia, com estàs? Bon dia, molt bé. És la delegada del 3CAT Info a Perpinyà. A la Catalunya Nord, Laura, les protestes també són tan massives com les que veiem a París?

Tan massives no, només que sigui per demografia, aquí s'ha anat contagiant, som molt lluny de la capital, i es van afegir els liceans a la manifestació social del 29 de setembre. Va sorprendre a tothom de veure 150 joves afegir-se en aquesta protesta convocada pels sindicats. I després, a poc a poc, ja van fer les seves pròpies manifestacions, a finals de la setmana passada, També amb algun alderull al final de tensions. Hi ha hagut la gran jornada del dimarts a tot França, però hi va haver realment aquesta unitat entre els joves, els universitaris, els sindicats, també jubilats, pares d'alumnes, la federació de pares d'alumnes que va convocar per ajuntar-s'hi. No va passar cap incident, tot va anar molt bé, més de 2.000 persones pel carrer, realment es notava la diferència, i en canvi és després que hi va haver algun aldarrull amb algun grupet també, els veus vestits de. De negre, amb la cara tapada en general i corrents a tot arreu, jugant una mica al gat i a la rata amb la policia. Doncs hi ha ben bé aquesta diferència entre els que venen a reivindicar i a manifestar-se i els altres, els que venen a. També els podríem veure quan el PSG guanya la Copa d'Europa. Vull dir que hi ha aquesta figura també a l'estat francès, que fa que és això que explica el desplegament, diguéssim, de forces de l'ordre, però que no explica tota la repressió que estan patint, evidentment.

Aquesta denúncia de falta de recursos de l'escola, per exemple, Laura, tu dius que tu recordes des que estudiaves ja de petita.

Sí, sí, de petita, a l'edat de l'institut, això, adolescent, cada any, al setembre, octubre, hi ha algun dia de mobilització, i a Perpinyà sempre hi ha quatre liceus públics principals, diguéssim, l'Ursa i Clobaner eren en general els primers que convocaven, venien a buscar-nos, jo era al Liceu Aragó, i després marxaven cap a Mallol, era tot un recorregut, però durava. Dos o tres jornades i després ja tothom tornava a l'aula com que no hi havia molta més repercussió ni mediàtica ni d'incidència però recordo realment que cada any hi havia alguna jornada de manifestació, de mobilització en general amb una llei que sortia i que anaves en contra i agafaven el relleu els universitaris però. Sempre ha anat amb la història. Heu parlat de la Revolució Francesa com a dates, també del maig 68, que és evidentment una data que tots tenim al cap, però jo hi voldria afegir, en aquest còctel que veiem ara, també les banlieues del 2006, les revoltes dels afores de París, que es poden, a nivell de desigualtat d'oportunitats, i la descoordinació, podríem dir, de les armilles grogues, és a dir, que no volen jerarquia, som nosaltres que decidim de quina manera volem protestar, de quina manera, quins lemes volem agafar, i doncs que no hi ha ningú que pot intentar recuperar o de dir ara continuem, ara parem, cada un decideix. Jo hi posaria aquestes també.

Sí, sí, perquè és d'aquests elements, diguéssim, o ingredients en aquest caldo que estem explicant. Clar, aquí hi ha concentracions que poden acabar derivant en una protesta més àmplia, perquè estem en una situació molt tensa també a França, augment de preus, la inflació que afecta també a Catalunya i a Espanya. El primer ministre que ja ha anunciat retallades de 54.000 milions en el pressupost, que això té un efecte molt directe a la vida dels ciutadans i en un estat com l'estat francès. Per tant, no sé si Isabel creus que això es pot arribar a convertir en una reprotesta molt més global de la que estem veient.

No es pot descartar i jo crec que de fet el govern està fet tot el possible per intentar apaivagar aquesta dels estudiants i sobretot la reunió que va tenir Emmanuel Macron amb el seu primer ministre i els ministres de l'Interior i d'Educació dimarts al vespre és per dir no vull veure més menors sense ull, sense mà, sense boca per culpa d'una actuació policial perquè només ens falta això, no? És cert que França viu un moment econòmic molt complex. Queden sis mesos, al Macron li queden sis mesos i ell evidentment voldria tenir un final diferent al que està tenint ara. Econòmicament serà un desastre, això no es resol en sis mesos, segur, però el que està demostrant el govern és que està dedicant els diners d'aquest pressupost de retallades, que jo crec que els francesos ja ho entenen, que tenen un deute molt elevat i que potser hi han d'haver retallades, però. Tot s'està dedicant o s'estan fent grans anuncis de reforç amb defensa i amb seguretat i en canvi amb l'educació el que està passant és més aviat, perquè hi ha una mica de trampetes amb les xifres, és que s'està reduint i s'estan traient places de professors i la sanitat a tres quarts del mateix, que serà un any calent, és molt probable.

Clar, en aquests set mesos que falten per a les eleccions presidencials, no sé, també Laura, en el cas de Perpinyà, que és un feu també de Le Pen, de l'extrema dreta, si notes que hi ha algun tipus de moviment, és a dir, si cap a l'esquerra de Mélenchon, cap a aquesta França insubmisa, també hi ha algun tipus de moviment, o la gent encara confia en les solucions màgiques de Marine Le Pen?

Bé, bé, és que és bipolarització, però sobre els extrems, és a dir, els que surten al carrer són els que són més aviat a l'esquerra i contra la idea mateixa de l'extrema dreta, i els que protesten, que diuen què fan, que tornen cap a casa, que tots són. Banderas palestines i que van a trencar coses, són els que tendeixen cap a la dreta, l'extrema dreta. És que, realment, abans hi havia la bipolarització, podríem dir, del Partit Socialista i l'UDF, que ara seria Les Républicains, i ara és bipolarització, però dels dos extrems. Això crea realment un conflicte que entre ells no se suporten, hi ha odi.

Sí, sí. És que aquí és cap on. Ho porto cap a Catalunya o cap a Espanya, si voleu. Jordi Amat, Jordi Mir. És cap on anem. És a dir, hi ha un intent, també, a Espanya, de polaritzar molt el vot a les eleccions que venen perquè la gent entengui que això va d'alguna cosa o l'altra. Sí, aquesta és la dinàmica en la qual estem fa anys, amb una diferència significativa per ara a Espanya, que és que els partits tradicionals de l'un i l'altre bloc segueixen sent majoritaris, i que l'alternança. No és vista com una agonia entre dos extrems. Els dos extrems formen part de l'alternança, però els partits centrals aquí segueixen sent el partit socialista, que a França està com està, i la dreta tradicional a França, que encara segurament està pitjor. Jo crec que hi ha una cosa que comentava la Isabel que té a veure amb la situació econòmica del país i de l'Estat. França té enormes problemes. I a la vegada té la necessitat, com ens repeteixen dia sí dia també, d'haver d'augmentar la despesa militar i haver-hi també la significació de postular-se com la força nuclear de referència de la Unió Europea. I a la vegada els estudiants, si no ho he llegit malament, reclamen que hi hagi una inversió pública de 10.000 milions d'euros. En un contexte en el que, donat el dèficit que té l'Estat, es veu obligat a fer unes retallades considerables. Llavors, jo no sé si el cercle es pot quadrar, perquè. És que no hi ha diners per tot i llavors arriba un moment que el benestar s'enrecent i els que ho sofreixen són els que s'estan formant i que veuen que ho tindran molt complicat. I diria que aquesta sensació de crisi que aquí la tenim, l'hem tinguda aquestes setmanes, s'ha visualitzat aquestes setmanes amb més dramatisme en l'assumpte de la vivenda, No sé fins a quin punt, Isabel, veus que la crisi és més existencial allà que aquí.

La crisi és existencial perquè aquí hi ha un estat del benestar molt anclat al qual la gent hi està acostumada i no hi vol renunciar. L'exemple de la vivenda és claríssim. La vivenda social a París és molt més elevada que la que hi ha a Barcelona i aquí els problemes de vivenda, que hi són, no són ni molt menys tan greus com els nostres, però és perquè hi ha hagut polítiques clares de protecció als llogaters, de protecció. I tot i això, els estudiants tenen problemes per trobar, aquí en tinc dos al costat que em van fent sí, sí, tenen problemes per trobar un habitatge al costat de la Sorbona, evidentment. I aquest estat del benestar francès, que evidentment costa uns diners, doncs cada vegada és menys estat del benestar, hi haurà més problemes i les retallades molt probablement aniran per aquí. També hi ha un gran debat amb el tema de les pensions que continua sobre la taula, però és cert que hi ha tota una generació de jubilats que tenen jubilacions generoses i que en canvi hi ha tota una generació de joves que veuen que potser els seus pares o avis. No viuen malament, però ells no viuran com estan vivint o com van viure els seus pares i avis. I aquesta sensació de desesperació dels joves també s'afegeix amb aquestes coses més petitones de que si de tres lavabos només en funciona un. Dic petitones entre cometes perquè també és important. Una de les coses que reclamen els estudiants és per què no se'ns pot tractar amb una mica més de dignitat? Per què no hem de poder tenir professors? Que és una cosa tan important. Ens passeu el dia dient-vos que és molt important que estudiem perquè és la manera de pujar socialment i després resulta que els professors no venen. No som tontos, diguem, estan polititzats i volen reclamar i dir-li la seva.

Insistim en això, que al final estan tocant una pota clau per entendre l'estat del benestar. França, que és l'educació, que aquí això sí que és sagrat. Laura. Sí, sí,

és sagrat i de la mateixa manera, com ho explicava l'Isabel, el fet de tenir un professor absent ja hi ha tensions perquè d'entrada hi ha una bossa, normalment hi ha d'haver una bossa de professors que estan esperant de fer substitucions, però davant de la crisi de, no sé. Del nombre de professors que hi ha disponibles, perquè cada vegada sembla que aquesta feina té menys atracció pels estudiants, ja van anar a buscar en aquesta bossa de professors que teoricament són aquí només per substituir. Doncs al moment de substituir, evidentment, no els tens. Si el Barça només tingués 11 jugadors i no en tingués cap a la banqueta, doncs quan un es lesiona, o està només cansat, ningú pot sortir. Doncs realment és un dels elements que fa que. Això no es pot canviar d'avui per demà. No tens professors que poden aparèixer com volets. Pots canviar la manera d'accés a la professió. Pots anar augmentant una mica el salari si trobes el finançament, però de cop i volta no pots tenir. 10.000 professors formats i amb capacitat de trobar-se davant de classes que, això encara aquest matí no ho hem dit, però 35 alumnes perfectament i cada vegada amb més inclusió. Això sí que ha canviat. Abans comparava amb la meva època. No hi havia tants alumnes diagnosticats. Amb TDAH i que necessitaven un acompanyament específic i gent que els acompanya també a l'aula, professors que no saben com reaccionar davant d'aquesta situació i que no volen perjudicar els 32 altres per dos o tres que necessiten aquesta atenció particular.

De seguida també escoltarem la veu de Lilian Turam, que té una fundació contra el racisme. El racisme és un element també molt important per entendre el que està passant a França, però abans, per anar tancant també aquestes intervencions del Jan Florentin, que ens acompanya, i també el Diego Noguera, que són estudiants, he vist que parlàveu un català fantàstic, eh? Volia preguntar-vos també pel fet de, clar, un estat com el francès, que la cultura francesa és tan important, la llengua francesa és tan important. No sé si us sentiu compresos pels vostres col·legues, els vostres amics, quan dieu, vull aprendre català. Diego? No, clar que no. No. No,

perquè la França és un país molt. Molt centralitzat, no? I les cultures regionals, com no sé, a la Bretanya Francesa, Alsàcia, a Perpinyà, a la Catalunya del Nord, sí, les llengües van ser matades, no? Des de fa molt de temps. Fa molts anys, sí. I ja és molt difícil fer-la viure encara. I sí, sí, no ens entenen.

En el cas del Jan Florent, t'he de felicitar perquè el curs passat vas guanyar el concurs Premis Ferran Miquel Beneixes i Pallarès en la categoria A per a estudiants de la xarxa Llull, fora dels països catalans. Per tant, veig que no només estudies el català sinó que el practiques i a més a més crees coses culturals. Per tant, això és un benefici també per a la cultura catalana i per a tots nosaltres.

Sí, he rebut un correu en el meu Gmail i des de petit. M'agrada escriure, sobretot poesia. Llavors vaig pensar en el subjecte i vaig voler escriure un poema per participar. Figueres d'aigua mel, de què va això? El títol és Figueres, com a referència a la ciutat de naixement de Dalí, perquè vaig inspirar-me en la relació entre Federico García Lorca i Salvador Dalí. Sí. I de què va? De què parla? Tinc el poema. Ah, el vols llegir? Puc llegir, sí. Venga. Figueres, és com llegir un vell romancer i respirar-lo amb la seva anima, capbussar-se en la mar de vida i somiar amb una bufada, que en una platja catalana aquesta cobla fou nascuda, cobla d'amor que va apareixer dins de postals secretes, com unes fotos poètiques filigranen passions dolces en pintures surrealistes per emocions fugitives. I fugint amb el foraster dins de paisajes irisats i admirants croquis encantats dels seus desitjos tan callats, els cossos aproximen junts en un llits per als nous amants, un llits nu en fusta de figuer que no i havia vist un peto fer tarongar la fusió d'un soseis en combustió que canten una afecció lloré de tota aflicció.

Uau, escolta'm, aquest és el poema de Joan Florentín Liabeuf, que avui també ens ha acompanyat juntament amb el Diego Noguera. Moltíssimes gràcies per acompanyar-nos i gràcies també, Isabel Galí, bona feina a tots aquests. Aquesta setmana es descansa una mica de tal en tant, també, que no està malament. A veure. I gràcies també a Laura Bertran. Una abraçada, Laura. Una abraçada. Farem una pausa i de seguida comentem també amb Jordi Amat i Jordi Mir l'entrevista a Lilian Turam.

Aquest any, a la Fira Mediterrània de Manresa, et convidem a cantar i ballar més que mai.

Del 15 al 18 d'octubre, viu la 29a edició amb 85 espectacles de música, arts escèniques i cultura popular. La tradició es mou si la mous tu. Tota la informació a firamediterrania.cat.

I recomana evitar desplaçaments innecessaris. Pot ser perillós.

Segur que no n'hi ha per tant.

Amb les pluges, tot pot canviar de cop. Fes cas a les alertes, segueix les indicacions oficials i evita zones inundables. Generalitat de Catalunya. Marius, dissabte 17 d'octubre

vaig a una trobada presencial de British Summer amb escoles de tot el món. T'hi apuntes? Tu volies anar al Canadà, oi? Triarem on farem el quart d'ESO.

I tant que hi vinc, ho diré als meus pares.

Recorda, trobada excepcional el 17 d'octubre al carrer Corsega 286 de Barcelona de 10 del matí a 7 de la tarda.

Us convidem a viure una experiència amb un mercat exent lleidatà. Us presentem l'experiència podcast del divan de Sílvia Coppolo. Serà el dissabte 10 d'octubre a partir de les 11 del matí a l'Institut d'Estudis i Lardens. Veniu per viure Lleida i la seva llengua, la seva història i patrimoni, la seva manera de ser. Serà una edició especial del divan de Sílvia Coppoló Lleida, un país dins del país per parlar de la seva rellevància, la seva cultura i el seu univers particular. Per participar-hi, registreu-vos al web catradio.cat Les places són molt limitades. Us esperem a la primera experiència podcast de Catalunya Ràdio amb el divan de Sílvia Coppoló en viu.

Amb la col·laboració del Festival Literari Sant Miquel de les Lletres. Vols que els teus fills visquin una experiència única a l'estranger? Descobreix amb KB Language els millors programes educatius a Irlanda, el Canadà, els Estats Units i el Regne Unit. El 18 d'octubre inscriu-te a la Segona Fira Internacional Education al Ticno Campus de Mataró i vine a parlar directament amb els representants de les escoles. KB Language. Confiança màxima.

Més nits tropicals. Més sequeres.

Més nits tropicals. Més sequeres. Més nits tòrides. Més inundacions. Més morts climàtiques. Més nits ruins. Tot Catalunya es taca crema.

Per primer cop, una generació humana és testimoni d'un canvi de clima. Cada estiu fa més calor que l'anterior. Si no fem els deures, podem tenir temperatures de 4 i 5 graus per sobre de l'actualitat.

Com ens hi adaptarem? 30 Minuts. Morts de calor. A TV3 i a la plataforma 3CAT, diumenge a la nit.

El Matí de Catalunya Ràdio. Ricard Tostrell.

Passen dos minuts de tres quarts de deu amb Jordi Amat i amb Jordi Mir. En aquest programa especial que estem fent des de París hem volgut també conèixer el punt de vista de l'exfutbolista del Barça, Lilian Turam, que des de la seva retirada del futbol, va ser l'any 2008, s'ha dedicat de ple a l'activisme, sobretot a l'activisme antiracista. Ell és president de la Fundació Lilian Turam, Educació contra el Racisme, i és autor també de l'assaig El Pensament Blanc. Aquesta és la conversa que hem tingut amb ell, en què hem parlat també de la situació actual de França amb les protestes dels estudiants. Lilian Toram, bon dia. Bon dia. Com estàs? Molt bé. Sí? Ara on som? Quin és aquest lloc?

Som a les oficines de la Fundació Amaris, la Fundació d'Educació Complementària. I a què et dediques, des d'aquí? Intentem treballar la construcció d'una narrativa per ajudar la gent a entendre que el racisme, el sexisme, l'homofòbia i les qüestions religioses tenen arrels històriques i que sovint reproduïm aquests patrons sense ni tan sols pensar-hi i que tot això també està estretament vinculat al món en què vivim, és a dir, al capitalisme.

Aquests dies a França, ara ho explicàvem, hi ha moltes protestes de joves que estan protestant als carrers. Què creus que estan expressant realment aquests joves? És a dir, un problema d'educació o alguna cosa més profunda?

Crec que hi ha reivindicació perquè hi ha joves que esperen certes coses. Crec que l'esperança és el més potent i per això estic molt content del que passa en aquest moment i haig de felicitar aquests joves perquè rebutgen la violència. La violència o les diverses formes de violència presents en la societat actual. El fet és que aquests joves tenen somnis i per tant tenen dret a aspirar a fer-lo realitat. I tenen dret a exigir que el sistema educatiu nacional i els serveis públics estiguin a l'altura de les seves expectatives. I crec que un cop més, tot i que avui són els joves els qui s'hi impliquen, si escoltem amb atenció veurem que aquestes reivindicacions existien des de fa molt temps. Hi va haver reivindicacions per part dels agricultors, del personal sanitari i dels bombers. I diria que potser ens hem adonat que, de fet, hem entès. Que existeix una lluita de classes, perquè sovint ho havíem oblidat, i crec que avui dia moltes, de fet la gran majoria de les poblacions del món, estan patint i demanen molta més justícia social, molta més solidaritat i molta més redistribució de la riquesa.

Creus que hi ha alguna cosa que s'està trencant? És a dir, quan mirem el que passa a França, o Alemanya, o Itàlia, o també Espanya, La sensació és que la societat cada vegada està més dividida, no? No,

no, no crec que la societat estigui dividida. Al contrari, crec que avui dia, per lluitar contra la demanda de solidaritat, la demanda de justícia social, els poders econòmics ens volen conduir cap a una societat on la violència estigui legitimada. I legitimar la violència significa portar al poder partits polítics d'extrema dreta.

Tu fa temps que denuncies que hi ha una ferida, que és el racisme. De fet, en aquesta fundació lluites contra el racisme. És una ferida provocada, que alimenta una por, perquè això també alimenta vots en aquesta extrema dreta que tu dius.

És cert que intento explicar a la gent que el racisme és una construcció ideològica. I quan parlem, per exemple, del racisme vinculat a l'esclavitud, no es tracta d'un conflicte entre persones de diferent color de pell. És un sistema econòmic. Per tant, quan vols explotar persones, has d'explicar que són inferiors. Passa exactament el mateix quan l'objectiu és explotar les dones. Els homes construeixen la idea que les dones són inferiors, i de la mateixa manera, quan parlem de la colonització, es tracta d'un sistema econòmic, i aquells que són, diria jo, com els podria anomenar, els que posseixen coses, els que tenen, diguem-ne, els que se'n beneficien, necessiten construir la idea que la violència és normal. Que està justificada, fins i tot, no? Dit d'una altra manera, que forma part de la naturalesa humana. Per exemple, sempre em sorprèn, tenim a oblidar que la violència actual és sistèmica, però la violència és també la violència del capitalisme. I per tant, crec que en algun moment realment hem d'intentar entendre que hi ha una altra solució, un altre camí. Per això dic que veure els joves d'avui alçant la veu i exigint més justícia social aporta molta esperança a la societat.

Tu diries, per exemple, que en el cas de França el racisme avui en dia és més visible o simplement és que hem après més a reconèixer-lo?

Jo diria que avui hi ha molt menys racisme que en el passat. La meva mare va néixer el 1947. Crec que hi havia més racisme a França el 1947 que no pas avui. De fet, avui hi ha un debat real, un canvi real a la societat. Això significa que algunes persones s'estan radicalitzant, sobretot les de l'extrema dreta, per defensar un sistema jeràrquic, i per això les sentim. Sovint dic que les persones que volen més solidaritat a la societat, que volen més igualtat a la societat, han de fer sentir la seva veu. Perquè passa massa sovint, sembla que els únics que sentim són els que defensen la violència, els que defensen les jerarquies socials i els que defensen el rebuig dels altres. Per exemple, crec que avui hi ha moltes més parelles interracials que abans. Això és molt revelador. L'amor és molt revelador. El fet que persones, independentment del color de pell, la religió o l'origen, es casin, per tant, crec que és l'hora que les persones de bona voluntat declarin obertament i amb rotunditat que necessitem més solidaritat a la societat, necessitem més serveis públics a la societat, serveis de qualitat. Hem de deixar de pensar que és normal acceptar una disminució de la solidaritat i l'augment de la violència. La realitat és que avui hi ha 10 milions de persones pobres a França. És senzillament increïble. Sobretot si tenim en compte la riquesa existent. Més de 4 milions de persones viuen en condicions d'habitatge precàries. Crec que hi ha més de 100.000 persones vivint al carrer. És una xifra esfereïdora. I cal combatre aquesta mena de violència amb un estat més fort, més solidaritat i més justícia social.

En això, quina diferència diries que hi ha entre combatre polítiques per la igualtat, per la justícia, com ara deies, i combatre políticament l'extrema dreta?

Crec que és exactament el mateix, perquè un cop més, crec que per combatre les jerarquies hem de defensar els valors de la solidaritat i de compartir, perquè sovint oblidem que el nazisme va arribar al poder perquè el món financer li va donar suport. Si hi va haver esclavitud i colonització, va ser perquè el món financer les volia. I per tant, crec que avui realment hem de adonar-nos que ja n'hi ha prou. Realment hem de adonar-nos que ja n'hi ha prou, i això és el que diuen els estudiants, ja n'hi ha prou. Tenim dret a l'esperança, i sovint dic que els qui resisteixen són els qui mantenen viva l'esperança, perquè de fet hi ha molta gent paralitzada, esperant el pitjor, però els qui resisteixen diuen, no, allà hi ha llum, i avançarem cap a aquesta llum. I aquesta llum és la solidaritat, el repartiment de la riquesa, els serveis públics i cuidar-nos els uns als altres. I l'extrema dreta és exactament el contrari.

Quan sents, per exemple, la Marine Le Pen, que diu que no és racista o que no pertany a una elite política, o quan sents Donald Trump, que ha dit que aquestes protestes d'aquests dies estudiantils són conseqüència de la immigració, ha dit Donald Trump directament, o de l'Islam ha arribat a dir. Quan sents tot això, tu, que lluites contra el racisme.

Hi ha gent que vol conviure, però d'altra banda hi ha gent que vol jerarquies, hi ha gent que creu en la violència, hi ha gent que creu en la superioritat d'uns sobre els altres, hi ha gent que vol curar el planeta, hi ha gent que per a qui destruir el planeta no és el seu problema. Crec que simplement hem de ser conscients que, efectivament, és un xoc ideològic. Així és, és un xoc ideològic, i crec que durant molt de temps, potser la gran majoria de la gent va oblidar que hi havia, de fet, una lluita de classes. I crec que hem de tornar a situar la lluita de classes al centre del debat polític. Això és el més important. La desigualtat al final, no? Exacte. Vol dir que hi ha gent que no vol la igualtat. Hi ha gent que no vol la solidaritat. Hi ha gent, alguns d'ells, que considera que la vida d'unes persones val menys que la d'unes altres. Hi ha gent que pensa que els migrants no són homes i dones com nosaltres, que són éssers inferiors. Hi ha gent disposada a enriquir-se per qualsevol mitjà, de totes les maneres possibles. I continuo convençut que, en general, els qui són extremadament sensibles a la injustícia són els joves. Però als joves mai no se'ls dona la veu.

En el cas d'Espanya, per exemple, tot el dia estem parlant dels joves, com si fossin una sola cosa, quan hi ha molta diversitat, I sempre ens fixem en el fet que, per exemple, estan creixent pel que fa al percentatge de joves que volen votar a l'extrema dreta, no? I és una preocupació creixent en el cas d'Espanya o de Catalunya. Segurament també és perquè l'administració no ha sabut donar resposta a moltes ambicions que tenen personals en el futur. O sigui, creus que també aquí hi ha una responsabilitat dels partits més tradicionals de no saber respondre a les seves demandes? No, no, no. Potser sí que hi ha una

certa responsabilitat d'alguns per no haver tingut un discurs extremadament clar pel que fa a la importància de veure l'altra persona, abans que res, com un ésser humà, i de fomentar la solidaritat. Però alhora vivim en una societat on es cultiva la idea que no necessitem els altres. Es fomenta la idea que tothom podria ser autosuficient. Això implica una forma extrema d'individualisme. I el capitalisme necessita aquesta mena d'individualisme a la societat. És a dir, que se suposa que cadascú de nosaltres ha de ser autosuficient, que cadascú ha d'anar per lliure i no sentir la necessitat dels altres. I crec que, de fet, els partits polítics, que haurien d'haver defensat un missatge completament oposat a això, de vegades no ho han fet. No sé exactament què passa a Espanya, però a França, per exemple, és cert que els darrers anys, malauradament, hem sentit massa sovint una retòrica que sembla força propera a la de l'extrema dreta dit d'una altra manera pel que fa als altres partits estan comprant el marc mental, l'agenda hi ha la sensació que l'agenda la marca l'extrema dreta i si l'agenda la marca l'extrema dreta vol dir que a l'esfera pública sentim aquesta veu de l'extrema dreta i una mica, i quan ets jove acabes assumint aquesta mena de retòrica. I per això dic que hem de ser contundents i dir no, no, no. Ja sabeu, a França, la gran majoria de la gent no vol l'extrema dreta. De fet, quan dic això,

la gent se sorprèn. Els hi dic que sí, perquè pots dir, per exemple, que Marine Le Pen té un 30% de suport, però hi ha un 70% de persones que no volen i que rebutgen l'extrema dreta. I aleshores, de sobte, la gent diu, ah, sí, és veritat. I per això dic que hem de començar el salaveu ben fort i dir que existim. Hi ha gent que vol defensar els serveis públics, hi ha gent que vol una educació de qualitat, hi ha gent que vol una sanitat de qualitat, hi ha gent que vol serveis públics i nosaltres defensarem els serveis públics. Continua sent evident avui dia. Mireu, avui no sé quants joves, i no tan joves, són a la plaça de la República. I el més interessant és que a poc a poc això anima diferents sectors de la societat a unir-se. Semblava que esperàvem que passés alguna cosa, que ens despertés i ens fes dir "No, no, no volem aquesta societat, no volem la direcció que estem prenent, no volem l'extrema dreta, no volem violència, volem una societat on realment vetllem els uns pels altres i diguem a l'Estat "has de garantir que tinguem serveis públics de qualitat".

Una de les coses que

més impressiona d'aquestes concentracions que veiem aquests dies és que els joves estan molt polititzats, és a dir, aquí a França la política realment és entesa com una eina que transforma la vida dels ciutadans i per tant s'ho prenen com una cosa molt seriosa. Tu, per exemple, has dit recentment que pel que fa als futbolistes han d'entendre que abans són ciutadans i que, per tant, cal que també en moments com aquests crits racistes que a vegades sentim als camps de futbol es plantin i que sàpiguen posar per davant la política que el futbol.

Sí, és veritat que tot és política. Tot és política. I que els partits d'extrema dreta semblen tenir por de la notorietat dels jugadors de futbol i dels artistes, i és per això que volen que es quedin al marge i que de vegades no en parlin. Jo en parlo. Jo he estat pobre. Sé que en general no sentim parlar els pobres a la televisió. I per tant, hem de donar més raó a les veus que expliquen la història de la violència social. I és per això que estic extremadament orgullós dels joves d'avui dia. I no és casualitat que aquestes protestes d'estudiants de secundària comencessin en centres on hi ha molts joves que afronten dificultats econòmiques. I una altra cosa molt interessant és que vam veure escoles de París, que són privilegiades, que de seguida es van alinear amb els altres nens, dient, nosaltres som privilegiats, però estem d'acord amb ells. Tothom ha de tenir uns estàndards molt alts en l'educació. Cal que hi hagi professors per tothom. Els edificis han de ser de qualitat i l'ensenyament ha de ser de qualitat. I crec que, efectivament, això és el que fa por. És que quan hi ha una gran massa de gent que exigeix la igualtat, això, doncs, sí, és política. Tot és política. De fet, els que no diuen res, els que creuen que es mantenen neutrals, no són neutrals. Al contrari.

Si no dius res, estàs consentint la violència.

Recordo quan tu vas guanyar el Mundial amb aquella selecció francesa que et vas convertir també en un símbol d'una França multicultural. Això també transforma la ment de molta gent. I segurament el futbol és una eina molt important per transformar també la societat quan hi ha valors.

Mira, sí, perquè el futbol és l'esport número un, al cap i a la fi. I per tant, els nens creixen veient els jugadors com a models a seguir. I efectivament, el Mundial va portar una cosa extremadament positiva. El més positiu és que, de sobte, la gent diu de mi que no soc francès. Joves dels suburbis, de procedències diverses, se sentien rebutjats. De sobte, França guanya. Per tant, això vol dir que jo també guanyo. Si en Lilian Thuram, si en Zidane, si en Carembé són francesos, aleshores vol dir que jo també soc francès. I, efectivament, de generació en generació funciona. I sabeu què m'agrada avui dia? Veure joves davant les escoles, nens d'origen africà, asiàtic o sud-americà, que porten la bandera francesa. De fet, avui no demanen a certes persones que els reconeguin com a francesos. Són francesos. Planten cara. I què és exactament el que defensen? Defensen la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Quan parlen del moviment en què participen diuen, mireu, hi va haver la revolució francesa i nosaltres som els fills d'aquella revolució francesa. Aspirem a la llibertat, a la igualtat, a la fraternitat i he d'admetre que estic extremadament orgullós. Perquè només defensant els valors de França, respectem França. I per això dic sovint que l'extrema dreta francesa traeix els valors de França, perquè l'extrema dreta no diu que hi hagi d'haver igualtat per a tothom, no diu que hi hagi d'haver llibertat i no diu que hi hagi d'haver fraternitat. Així doncs, veieu aquesta gent que diu estimar França, en realitat no estima França.

A un nen que ens estigui escoltant, a un adolescent blanc que comença a pensar que la immigració és una amenaça pel seu futur, què li diries?

Saps què? El més divertit és que sovint no coneixem la història. Per exemple, aquells que parlen de ser blancs. Què vol dir ser blanc? Què vol dir ser negre? Són categories que ens hem inventat. És aquest pensament blanc que sempre t'ho expliques. Exactament. Exactament. Hi ha molta gent que viu a Europa i sovint diuen que el continent europeu és el continent dels blancs. Les primeres persones que van arribar a Europa tenien la pell fosca. La gent no ho sap, no se n'adonen. Vull dir, sovint diuen, sí, històricament som. No, no, no, no. Les primeres persones que van arribar a Europa van ser persones negres, perquè venien del continent africà. Així doncs, això per si sol no té cap sentit. La qüestió és que la història del món està feta de moviments, de la barreja de cultures. I tornarà a passar així, ja ho saps. I crec que, un cop més, hem de comprendre absolutament que el perill prové d'aquells que volen monopolitzar la gran majoria de la riquesa mundial. I sovint, ja ho sabeu, no són les persones més pobres.

Deixem fer-te una última pregunta. Amb tot el que està passant, amb aquesta polarització que estem veient aquí i a molts llocs, què et fa tenir esperança?

Què fa que tingui esperança? Sabeu que jo crec que l'esperança és la cosa més potent del món. I la raó per la qual vivim en aquest món és que sempre hi ha hagut homes i dones que sempre han tingut esperança. I hem de vigilar molt amb aquells que volen matar l'esperança. I per això, un cop més, dic que el que està passant avui amb els estudiants de secundària és extraordinari. Perquè tenen esperança. Tenen l'esperança de veure una societat millor, una França millor. Això és el veritable poder. I en qualsevol guerra, oi?, qualsevol guerra, al final. Qui té raó? Els que resisteixen. Però quina és la diferència entre els que resisteixen i els que no? Els que resisteixen tenen esperança. De fet, és l'esperança el que els guia. I crec que hem de tenir molta cura a l'hora de protegir l'esperança que cadascú de nosaltres porta a dins. Què fa que una persona deixi el seu país i creu-hi els mars per anar a viure a una altra banda? L'esperança, l'esperança d'una vida millor. I crec que hem de prestar molta atenció a això. És a dir, hi ha gent que lluita contra l'esperança dient, no, al cap i a la fi no tens res a esperar, les coses són així. Queda't al teu lloc, estigues callat. Doncs no. Quan tens esperança, alces la veu. Dius què t'agradaria i intentes fer-ho possible. Vaig ser futbolista professional. Què em va portar a ser futbolista professional? Doncs que de petit tenia l'esperança de poder assolir aquesta fita. I crec que hem de tenir l'esperança. Això és el més essencial.

Liam Toran, moltes gràcies per acompanyar-nos avui a Catalunya Ràdio. El català encara el parles o no, una mica? L'entens? Veig que l'has entès tota l'entrevista, eh?

Sí, sí, l'entenc, però per respecte als catalans és millor que ni tan sols ho intenti. Liam, moltes gràcies.

Jo tinc claríssim que l'esquerra espanyola ja té candidat. No està mal pensat. És bastant sorprenent la contundència argumentativa amb la qual ha defensat una posició d'esquerres d'una manera clarificadora i fa efecte, i no sé si és un fill d'aquesta escola republicana de la qual parlàvem, però realment la defensa dels valors il·lustrats de la revolució francesa encarnats en el nostre present l'ha fet amb una contundència bastant admirable. Sí, sí. Jordi Mira.

Si vols, per polemitzar una mica amb el que diu el Jordi Mat, jo crec que no sé si ell diria que ha fet un discurs d'esquerres, perquè ha insistit molt en que ell està defensant el que signifiquen els valors de França. I això ell segurament ens diria que no és ni de dretes ni d'esquerres, no perquè defugi de les idees d'esquerres, sinó perquè precisament vol que el conjunt de partits o el conjunt de plantejaments polítics que hi ha a França, si veritablement són honestos i són coherents amb el que significa la República Francesa, no poden tenir les pràctiques polítiques o les pràctiques discursives que estan tenint. I això no és una cosa que ha de fer l'esquerra o que ha de salvar l'esquerra, sinó que, precisament, ell ha insistit també en l'entrevista, que em sembla meravellosa, que hi ha partits que no es consideren d'extrema dreta, que. Practiquen i participen de les expressions i de les propostes de l'extrema dreta. I això és anar.

Aquí hi ha un concepte que molts polítics fan servir, que és la lapanització de la política. De com per exemple el Partit Socialista també francès han aconseguit que parli en termes que va posar sobre la taula en principi l'extrema dreta, l'EPEN. I com això ha anat contaminant, com si fos un virus a tota la política més tradicional, posant sobre la taula temes a l'agenda que són de l'extrema dreta.

I hi ha un aspecte que em sembla que és molt rellevant, que hi ha apuntat també en aquesta direcció, que és que la gent em diu que a França moltes persones volen a l'extrema dreta, volen a Le Pen, i bueno, un 30%, per tant, hi ha un 70%, si fem aquest càlcul, que podríem discutir moltes coses, però quedem-nos aquí, però el que em semblava més rellevant és quan ell ha insistit, i ho ha fet en diferents parts de la conversa amb tu, que el problema és que escoltem molt qui vol promoure aquest tipus d'idees i especialment quan la gent jove s'està socialitzant i comença a escoltar, però això no passa només amb la gent jove, passa amb gent de totes edats, i comences a escoltar molt determinats tipus de discursos i els pots integrar. I ell insistia molt en la necessitat que es facin explícits, es verbalitzin els discursos que defensen la igualtat, perquè. Associar amb la revolució francesa que no ho va aconseguir i això ha trigat molt i en alguns casos encara estem en procés que un dels seus grans èxits és la reivindicació de la igualtat doncs ara aquesta igualtat que no s'ha aconseguit en tots els àmbits fins i tot hi ha en alguns àmbits en particular que està en retrocés perquè hi ha una reacció i jo crec que aquest és un punt que hi insistia i que l'hem de tenir ben present.

Jordi? No, no estàs aquí per moderar-nos i, per tant, no podràs evitar que O sigui, ella ha parlat de la violència del capitalisme. No és un discurs menor i, a més, crec que dues vegades ha parlat que havíem oblidat el conflicte de classe. Clar, si això no és I després hi ha una cosa de la que tampoc ens agrada parlar, que és que els valors de la Revolució Ilustrada, que hi ha fet referència, llibertat, igualtat, fraternitat. Des del meu punt de vista no hi ha igualtat si no hi ha llibertat, i perquè hi hagi igualtat que el que hi hagi fraternitat, no són els únics valors francesos. La tradició reaccionària també hi és, també opera i molta gent s'hi sent vinculada. Perquè la gent a la que li van tallar el cap no defensava precisament aquells valors llavors en aquest sentir-se orgullós per perder i de les mobilitzacions hi ha la consciència de la necessitat del conflicte en un context en el que hem preferit obviar que el conflicte de classes és un assumpte realment existent i que la força que té la té perquè, i diria que això ho ha usat també aquest concepte, és la violència social. La violència social existeix o no existeix? Aquests dies hem tingut un exemple evidentíssim que la violència social existeix amb conseqüència de mort. Llavors, en les societats del benestar, si són robustes, el conflicte social queda neutralitzat. Quan el benestar s'esquinça, el conflicte que ha estat d'alguna manera soturat a través de l'Estat es mostra d'una manera més o menys descarnada i el que sentim, crec que justament, és que aquest conflicte cada vegada és més evident. Un minut serà un quart d'onze del matí. Per cert, que el sindicat de Llogateres acaba d'anunciar que deixa de participar a la campada a Plaça Catalunya.

Una acampada que es va instal·lar, recordem, a finals del mes de setembre, després de la Puerta del Sol i tot plegat arran del desnonament de la Mari Carmen. El motiu que dona el sindicat, a través d'un comunicat, és que vol centrar tots els seus esforços per preparar la vaga de general de l'11 de novembre i que els seus membres puguin organitzar-se en els diversos centres o comitès que es crearan per intentar, diuen, que aquell dia s'aturi tot. Que el sindicat de llogateres s'en desmarqui, això no vol dir, però, que l'acampada s'aixequi. Ja que recordem que darrere de la iniciativa hi ha altres organitzacions com el Sindicat d'Habitatge Socialista de Catalunya, l'Organització Juvenil Socialista de Catalunya o la CGT.

Doncs déu-n'hi-do, també, els mesos que ens esperen. Són cinc setmanes abans que no arribin les eleccions i ja veiem com l'USP que es va fer, per exemple, ahir de la mort de Mari Carmen, polític, doncs ja dona pistes de cap on anem també a Espanya en aquesta polarització que avui explicàvem a França i que segurament també serà traslladable els propers dies a Espanya. Jordi Mir, Jordi Mat, gràcies per acompanyar-nos. Que vagi molt bé. Gràcies a tu. Ricard, vas al concert aquesta nit o no? Aquesta nit no. Aniré demà, demà sí que aniré a veure l'Orfeo Català, ara en parlarem, perquè actua aquí a París amb Dudamel, una actuació que començarà, és una primera actuació d'una gira que explicarem, que és molt interessant per tot Europa. Disfruta-ho per nosaltres, vale? Ho faré, ja t'enviaré una foto. Una abraçada.