Què podem fer per millorar el benestar emocional?

Joan, què em passa? Amb Joan Soler Soquerrats. Avui estrenem nova secció anomenada Joan, què em passa?, perquè necessitem que ens arreglin una mica. Serà cada 15 dies, un dimecres sí, un dimecres no, parlarem amb el psicòleg Joan Soler Sucarrat sobre el benestar emocional. Joan, què tal, com estàs? Bon dia. Molt bé, moltes gràcies. Què em passa, Joan? No sé si podré respondre jo aquesta pregunta mai. És personal, però va en la idea que sigui una pregunta col·lectiva, de què ens passa com a societat o què ens passa com a persones.

De fet, us vaig demanar que pogués fer un petit disclaimer abans de començar, una advertència, que no parlo en nom de tots els psicòlegs, ni molt menys, i de fet vinc a portar de vegades idees que poden ser contraintuitives, just dins el món de la psicologia. Ets un contracorrent dels psicòlegs. No m'atreviria a dir això, però sí que hi ha algunes coses que em molesten. De fet, avui volia plantejar la primera i volia fer-ho com a través d'un experiment mental. M'agradaria que agafessis una màquina del temps i la transportessis fa 400-500 anys i que t'imaginessis que estàs al voltant d'una plantació on hi ha esclaus. I que jo vaig amb els criteris diagnòstics d'avui en dia, amb el DSM, que és aquest llibre, aquesta pota d'elefant, amb la qual els psicòlegs diagnostiquem què els passa a les persones.

Tens una mena de bíblia on surt tot allà aclarit. Exacte, què li passa a cada persona. DSM. Vas amb la bíblia de la medicina.

No, hi vas tu, eh? Ah, jo hi vaig. I els fas una entrevista i comences a mirar i després al final m'has de dir en què creus que els està passant a aquests esclaus. Ells et diuen, em costa aixecar-me, no? Estic cansat, no m'agrada la meva feina, al final no tinc temps lliure, no puc pensar en les meves coses. Si tu haguessis de fer un diagnòstic així ràpid,

què podries dir que els passa? Doncs que tenen, no sé, una angoixa, que hi ha depressió, per exemple, fins i tot, o símptomes depressius. Exacte. O sigui, si jo agafo aquest llibre

i faig tots els criteris, m'adonaré que aquesta persona té depressió. Què passa? Que si començo a seguir amb la filosofia actual de la psicologia, el que puc fer és començar a veure què podem fer-hi i pensar, ostres, doncs, intenta buscar moments del dia per relaxar-te cinc minuts. Intenta buscar el costat bo de treballar a l'aire lliure o intenta't concentrar en el soroll de les cadenes quan brinquen entre elles.

I si pots parar cinc minuts i estirar una mica les cames, no? Exacte. I caminar una mica més, fer-se exercici físic, agafar més pedres, per exemple.

Exacte. Seria absurdíssim. Absurdíssim. Què passa? Que ara he portat l'exemple a l'extrem, però tinc una mica la sensació que hem acabat fent això amb la psicologia actual. I només per posar un altre cas sobre aquest llibre, que és el que no tothom ha de fer servir, òbviament, però el que es fa servir més, el 1973 va passar una cosa miraculosa, que és que la nit del dia es van curar milions de persones que segons aquest llibre estaven malaltes, i l'endemà ja no. No sé si et pot venir al cap quina cosa es van curar. Quin any? El 1973. Un gran abans, que va curar una malaltia. Sí, però una malaltia psicològica. Que parlaríem ara de salut mental, ja t'aviso que és. No ho sé. Era l'homosexualitat. O sigui, fins al 1973 tu llegies a aquest llibre i segons els criteris diagnòstics hi havia certes persones que tenien una malaltia de salut mental. I llavors l'endemà ja no. Es va allargar una mica i fins i tot les teràpies de conversió es van allargar fins als 80, 90, però durant molt de temps això era una cosa que si tu la llegies en aquest llibre hi havia aquesta problemàtica.

Per tant, sabies fer alguna cosa i sabies curar. A part de tu diguéssim que això, que quan dius que ets un contracicòleg o jo t'he posat aquesta etiqueta, no sé si la comparteixes, però en tot cas el que dius és que això no és un lloc on determinar una sentència, sinó un lloc potser on agafar-se. Per trobar-hi eines quan convé. Exacte. Per la circumstància, el contexte és el més important, en salut mental. Tal qual.

O sigui, pots fer servir aquest llibre, per exemple, el DSM, per entendre de quantes formes els humans podem arribar a patir, com si fos un kamasutra del patiment humà, que hi ha moltes maneres diferents. És el kamasutra de la medicina. Sí, no us creieu? De la salut mental, vaja. Amb aquest titular. Sí. Però només t'està explicant els símptomes, de quines maneres s'expressa aquest malestar, però molt poques vegades t'explica què hi ha realment a sota. I això es diferencia molt amb la medicina. Amb la medicina, si tu tens Alzheimer, sabem que s'estan creant proteïnes dins el teu cervell, beta-amiloide, no sé què. Si tens Huntington, fins i tot puc anar a buscar els gens concrets que t'estan causant aquesta malaltia. Però si parlo de depressió, jo no tinc de la mateixa manera un marcador biològic rigorosament estudiat que digui, vale, això és el que et passa i per tant quan coerem això ho podrem resoldre. Sinó que. És molt més complicat.

Clar, és una ciència que es basa més en els símptomes que tu expreses.

Es basa en els símptomes perquè tampoc tenim moltes altres coses. O sigui, tant de bo nosaltres tinguéssim el mateix que tenien els metges, que és com, en plan, com que tens aquest bactèria et donarem penicilina o ja està. O sigui, un antidepressiu en si mateix no ha curat mai cap depressió. Una antidepressió has d'entendre que moltes vegades és com una sordina que apaga les emocions que t'estan impedint viure i et fan més fàcil després rebuscar les causes i canviar el que t'estava causant la depressió. És una crossa d'alguna manera, no? Exacte. El problema és quan no es converteix en una crossa, sinó que es converteix en una cosa per no sentir, perquè sentir és massa desagradable i no m'ho puc permetre. I aquí és on realment entra el problema. És a dir, si jo et dono penicilina, a mi m'és igual si estàs aquí, si estàs a casa dels teus pares o si estàs treballant. La penicilina farà el seu efecte perquè a nivell bioquímic farà el seu efecte. Però si tu tens depressió i jo, com una grua, et puc moure de situació i en alguns llocs tens més depressió i en d'altres en tens menys, Llavors m'he de començar a plantejar si el problema realment el tens tu dins teu com si fos un bacteri o si hi ha moltes altres coses que estan afectant això. A vegades m'agrada, eh?

Sí, però això és feina, perquè vol dir pensar. És a dir, clar, no, no. És a dir, vol dir, escolta, jo és que quan estic aquí amb el Cesc Bertran estic molt feliç, però quan ve el Marc Pirón estic més trist. És broma, eh? Ja ha vingut el Marc que reclama. No, però això es vol dir pensar. Què fa que aquesta circumstància faci que estigui d'una manera o d'una altra? I aquí hi ha molts dematis, eh? És broma, Marc, és broma.

I aquí hi ha molts de matisos, perquè a mi m'agrada de vegades pensar en si t'agafo com una grua, i et porto en un entorn on pots fer les coses bàsiques que necessitem tots els humans, que és dormir bé, alimentar-se bé, tenir relacions mitjanament sanes, tenir un temps per reduir l'estrès, fer algun exercici de consciència, i de cop i volta desapareix el teu diagnòstic de trastorn generalitzat de l'ansietat, Llavors la meva pregunta és, realment era una cosa que tu tenies dins teu, saps? O era una cosa molt més complexa que hi ha moltes capes de veritat aquí?

Clar, però hi ha molta gent que no ho sap fer això, no? I cada vegada més, perquè estem en un moment en què hem après a viure amb una dependència de la velocitat, no? De les xarxes, dels inputs, de l'estímul constant, no? Hi ha molta gent que treballa molt o que té una vida molt accelerada, la que para, doncs, quan porta dos dies ja no sap què fer, no? Necessita més estímuls. Això donaria per. Està passant alguna cosa, també.

100%. El que jo em volia referir és que una cosa que em passava, per exemple, ara treballant aquí a Barcelona, en una consulta, era que si tu t'arriba una sola persona amb tots aquests símptomes, tu pots començar a pensar, potser hi ha alguna cosa dins el seu cervell que no està funcionant bé. La mateixa hipòtesi mèdica que faries amb qualsevol altra malaltia. I això tindria sentit després que et donés alguna pastilla per rebaixar l'ansietat. Això seria una capa de veritat. Això passa. Però després, si tu m'expliques tot el que m'estàs explicant ara, que és porto tant de temps en una voràgine de feina que quan freno m'adono que no tinc altres coses a fer i no sé com omplir-ho, llavors això segurament explica molt millor el que t'està passant, que no pas que tens un desequilibri químic. Però si cada setmana m'arriben 10 casos semblants al teu. Cada setmana, com històries molt similars, jo m'he de començar a preocupar si són problemes individuals, 10 persones completament diferents, o hi ha alguna cosa que ens. Un estil de vida. Exacte. I les diferents solucions que aplicaràs a cada nivell no són les mateixes. És a dir, si jo crec que una hipòtesi és química, un ansiolític funcionarà. Però si crec que és un tema de com t'estàs relacionant amb el teu entorn, potser intentarem canviar aquestes coses. Però si no ets tu el problema, sinó que som tots nosaltres, hòstia, llavors les solucions són molt més complexes. I aquí parlarem, per tant, de salut mental. Ah. Mira, m'encanta un llibre d'en José Luis Marín que diu la salut mental no existe, la salut sí. Perquè ell fa moltíssima aquesta distinció i diu, realment no existeix la salut del ronyó, saps? No existeix la salut. Bueno, sí que existeix.

Hi ha un ronyó saludable o no saludable, no? O més salut, o més bona salut, o més mala salut. Exacte. I costa.

Bueno, és artificial fer aquesta distinció entre la que és mental i la que és física, quan podria ser que la mental no fos res més que el símptoma d'estar patint de moltes maneres diferents en el teu entorn. Llavors, aquí és on jo tinc el problema moltes vegades amb la psicologia actual. Perquè, òbviament, a diferents nivells apliques solucions que són totalment vàlides, però el cost d'oportunitat on està, saps? Pots posar algun exemple d'això? Sí, i tant. Mira, durant un temps vaig estar festejant amb una noia que era cardiòloga i m'explicava que alguna tarda s'havia trobat a quiròfan i que reflexionava molt sobre la persona que tenia davant. I potser era una persona gran, que tenia problemes de cor. I li estaven fent una operació, si cirurgians, infermers, tot l'equipament mèdic, tot el que això costa, per allargar-li la vida potser 5-6 anys. Un triple bypass, saps? I diu, a veure, jo no vull deixar de salvar vides, però em pregunto si tots aquests recursos, si els invertís en prevenció de malalties cardiovasculars, llavors no m'arribarien tants de casos d'aquí 50 anys. I costa moltíssim fer un acte com aquest, perquè. Total, sí. Perquè queda superclar que si jo aconsegueixo reduir el teu malestar a consulta, estic fent alguna cosa. Però potser ho estic fent a costa de prevenir que d'aquí 50 anys no siguis només tu, sinó els teus fills també

que tinguin una consulta. Això recordes molt la conversa que hem tingut amb bombers, per exemple, que sempre diuen que és molt millor que prevenim, que netegem els boscos, per exemple, que no que nosaltres haguem d'actuar cada estiu com actuem per apagar incendis. Exacte. Que no vol dir que haguem de deixar d'actuar, de apagar incendis, però si fem la feina abans, potser arribarem a una situació més saludable.

I fins i tot jo vaig tenir com molts dilemes amb el fet de fer teràpia individual perquè em sentia que, èticament, la cosa que havia de fer era no donar més eines de gestió a persones en un sistema que estava malalt, moltes vegades, perquè jo l'únic que t'estic ajudant és a sostenir millor el problema i fer-te més resistent a una cosa que potser és injusta. Llavors, jo realment t'estic ajudant profundament aquí i aquí és on tenia tots els meus dilemes. Per tant, el que ens faràs en aquesta

secció són preguntes per fer-nos pensar, per tenir més consciència.

Sí, més per reflexionar què és d'un i què és dels altres i què és de la societat, sense caure tampoc a. Hi ha una frase que a mi m'encanta que he llegit avui aquest matí, que diu, per cada problema complex existeix una solució senzilla, directa, plausible i equivocada. I a mi m'apassionen, saps, tots aquests matisos i detalls. Però per tant, respostes no ens en donaràs. No, mai, mai, mai. Què et sembla?

Serà l'únic dia que vindré avui, no? Jo soc una persona que busco sempre respostes, ja veig que no en trobaré. Potser les trobaré dins meu, no?

Cadascú les trobarà dins seu. O potser la resposta la tens aquí davant la cara, que és, vale, què faig amb la incomoditat de no tenir una resposta clara? Com sostinc la incertesa? Com sostinc la paradoxa? Com sostinc el dubte? Potser és això el que jo vull treballar.

Ho seguirem. Joan Soler Socarrats, gràcies. Per cert, si hi ha algun oient que té algun tema que vol posar sobre la taula, que ens el vol fer arribar i que ens serveixi també de consulta, que deus obviar també aquesta paraula, 636 36 0609. És el telèfon, la bústia del Matí de Catalunya Ràdio, 636 36 0609. Joan Soler Socarrats, gràcies per acompanyar-nos. Fins aviat. A vosaltres.