Què són les altes capacitats?

Passen 7 minuts de la 1, soc l'Elisenda Carod i ha arribat l'hora de buscar la solució.

Ja ha arribat el moment d'obrir de bat a bat les portes de la ràdio pública per investigar fons tota mena de temes en un món de respostes simples, massa simples, de vegades nosaltres ja ho sabeu, us portem la solució. Com sempre, a part de la solució, el meu 50% es diu Fran Domènech. Molt bon dia!

Bon dia, Elisenda Canots, com estàs? Estic estupenda. Sí, avui a més et funcionen els auriculars, també, perquè recordem que ahir vam fer com aquells atletes de les curses de 110 metres tanques, que te'n menges una i ja et vas menjant les següents, no?

Crec que sóc radioactiva, perquè estic trencant una mica l'auricular esquerra, però bé, no passa res. No passa res. En tot cas, avui, programa molt interessant, més ràdio servei que mai, tots són interessants, però avui, de veritat, huides amatents.

Programa ascendent, perquè és el 234, és a dir, va pujant, 2, 3 i 4. A la gent que li agrada la bàsica matemàtica, doncs.

Programa 234, i com sempre, el control tècnic, el mestre, l'Albert Jodar, la peixera Nilvia, la Viana Gaza i la Líbia Discipio.

I programa ascendent també, perquè hem començat tu i jo, Fran, i ara ve, ara ve la perla. Sí, sí, no es pot fer una altra cosa que pujar-ho, sí. Un aplaudiment, perquè si és dijous vol dir que ens acompanya Núria Casas. Molt bon dia! Molt bon dia a tothom! Com estàs, perleta? Molt bé!

Ha parlat com si estigués al balcó d'un ajuntament, eh? El pregó.

Com està? Has vingut amb autobús? Amb la vaga meravellosa? No, amb cotxe. Has hagut d'agafar cotxe, fantàstic.

Ho vull dir t'escriva de lliure, vinga. Ai, per favor, com està la cosa? Sí, molt trist, eh? Tot plegat. Però tenim molta paciència, eh, Elisenda? Més de la que potser mereixen alguns. Això no peta, eh?

Encara. Escolta'm, Núria, tu ets mare de dues criatures. Avui tema, jo diria, molt interessant pels pares, mares, avis, àvies, tiets, tietes i per uns mateixos, perquè avui portem una solució cognitiva. Avui parlem d'altes capacitats. I aquí, a La solució, ens preguntem què són exactament les altes capacitats, com i quan es detecten. Altes capacitats és el mateix que ser una persona superdotada, com en deien abans? Com és viure amb altes capacitats? Què podem fer per estimular una persona amb altes capacitats? Què comporta el seu dia a dia a nivell de socialització? I, en última instància, serveix d'alguna cosa tenir un diagnòstic, saber ser conscients que tenim altes capacitats? Doncs mireu, la solució a aquestes preguntes la té la Mònica Cortés. Molt bon dia, Mònica. Hola, molt bon dia. I ha fet cara de. Tot això he de solucionar jo, eh? Algunes preguntes, Mònica. Molt bé, molt bé. La Mònica Cortés és psicòloga especialitzada en altes capacitats i és coordinadora del grup de treball d'altes capacitats del Col·legi de Psicologia de Catalunya. Així d'entrada, Mònica, si jo et dic com definim altes capacitats.

Partim que és un perfil heterogènic, un grup de persones amb un perfil heterogènic i multidimensional. Dins d'aquest perfil, evidentment, si estem parlant d'altes capacitats cognitives, estem parlant de persones que aprenen de manera més fàcil, de manera més ràpida, de manera diferent, que tenen una curiositat inusual per una gran quantitat de temes diversos. Potser que tenen, quan són més petits, unes inquietuds i. Els interessen certs temes que no corresponen amb la seva edat cronològica.

Allò de dir, aquest nen sembla més gran pel que li interessa, no? Ui, parla com un vell. Ho dic amb tot el carinyo, que la meva criatura fa unes coses. Perquè és un avi, ara, no? Són aquestes criatures, no?

D'acord. I en adults? En adults seria una mica més o menys el mateix, però en funció de la trajectòria que hagin tingut aquests adults, doncs podem veure. Molta curiositat o ja no tanta. D'acord.

En funció si els hem estimulat, si els hem acompanyat, potser s'han rendit i han aprofitat el seu potencial. D'acord. La Mònica queda presentada. D'altra banda, de seguida parlarem de com es detecten aquestes altes capacitats, però avui volem que formi part de la solució la Marta Galvany. Molt bon dia, Marta. Com estàs? Molt bon dia. La Marta té dos fills, 17 i 15 anys, diagnosticats tots dos amb altes capacitats. Marta, com ho vau saber, que tenies altes capacitats?

Bueno, va ser un dia a dia, des que érem ben petits, i al final una mestra segona primària del gran ens va aconsellar, bueno, també la pediatra ja ens ho havia aconsellat, i vam acabar en un centre especialitzat en aquest tema perquè li poguéssim fer les proves corresponents a veure si realment el diagnòstic era aquest o no. Quan tu dius molt, molt, molt, molt petits, a quina edat estem parlant, Marta? Des de molt petits, vull dir, mesets, jo ja veia coses diferents, però com que tenia un desconeixement total del tema tampoc vaig identificar mai. Però sí que és veritat que a partir de 3, sobretot 3, 4, 5, el supervolari, diguéssim, és on més es va manifestar 3, 4, 5 anys. Sí, és on més vam els pares detectar que la cosa no era, podríem dir, habitual, que tampoc m'agrada dir aquesta paraula, però bueno.

No estava dintre de la normalitat, habitual. D'acord. De seguida et preguntaré tu, Mònica, quines són aquestes pistes que poden tenir els pares de nadons, en aquest cas. Tu, Núria, atenta, perquè el teu quant té ara?

Un any i tres mesos? No, el meu un any i un mes, l'altre cinc, però jo no sé fins a quin punt hi ha un sobrediagnòstic. Mira, això ho parlàvem fora d'antena. Alta capacitat, alta sensibilitat, i una cosa que teòricament, quan la sents, que amb prou feina saps què és, i no saps ni posar la frontera amb el superdotat, creus que és excepcional, i cada cop el meu entorn és més alta capacitat, alta sensibilitat, i al final penso, ostres, quina sort que el meu sigui del muntón, parlar en castellà. M'encanta la Núria.

No, però en el sentit de. Entenc perfectament la. Hi ha un negoci paral·lel amb tot això? No, home. No, no, dona. No ho sé. Potser és que s'està detectant i abans no. Abans no estaven ateses a aquestes sensibilitats múltiples.

El tema del coaching també ha pres invasió dels psicòlegs. No sé si a aquest sistema també hi ha persones que estan infiltrant-se per donar respostes a pares que busquen precisament aquesta resposta i no ho és realment. És que no sé si el diagnòstic és objectiu o subjectiu. Epa, ara ja anirem. No t'emcarrego la teva feina, al contrari, el que vull és que socialment entendre per què tothom és tan alt, alt, alt, jo soc tan baixa.

La Núria, també us dic una cosa, no, tu no ets tan baixa, home, dona, però és molt interessant perquè molta gent a casa estarà pensant el que està dient la Núria, de dir, ostres, ara de sobte tothom és pas, allò que diuen persones amb alta sensibilitat, ara de sobte tots tenim altes capacitats. La meva teoria és que ara es detecta i abans no esperava atenció a això. Però, però, ara ho responem amb la Mònica. Abans, però, línies obertes. Si teniu preguntes com ara bé les que ens formulava la Núria Casas, línies habituals, eh?

Doncs sí, a través del telèfon del directe, el 93207474, per parlar amb nosaltres. I si no podeu o no voleu parlar, perquè no teniu temps o us fa més vergonya, diguem-ne, podeu escriure, ja ho sabeu, al WhatsApp del programa, al 677-387719, al WhatsApp de La Solució, per explicar-nos si, per exemple, sou com la Marta, que teniu criatures amb altes capacitats, o, per exemple, vosaltres teniu altes capacitats, us ho vam detectar, o si teniu algun dubte o comentari a fer. Per cert, sí que ens hem trobat molts comentaris de moltes persones que d'adultes han estat diagnosticades. Diu, per exemple, la Marta, la meva parella va descobrir als 38 anys que ho era. Ella ho sospitava, que després podem entrar a veure quines sospites ens ho poden indicar o no, però mai havia tingut el diagnòstic. Diu, ¿per què és important? Diu, perquè el diagnòstic, diu, li ha servit per entendre's i aprendre a gestionar-ho. Mira, comencem pel final.

Mònica, a veure, per què és important el diagnòstic? Comencem ara aquesta oyent.

Nosaltres no parlem de diagnòstic, parlem d'identificació. Identificació. Perquè diagnòstic equivale a algun tipus de patologia i les altes capacitats intel·lectuals no són cap patologia. Per favor, no. I un superdotat té una patologia? No. Ah, d'acord. Com s'entén aquí a Catalunya, perquè no totes les comunitats s'entenen de la mateixa manera, dins del concepte d'altes capacitats hi haurien aquells que tenen algun talent o aquells que els tenen tots. I seguim parlant de superdotació. Superdotació en tots els casos? No, en tots els talents. Ah, en tots els talents, d'acord. O en totes aquelles àrees de coneixement que nosaltres podem avaluar. D'acord.

Leo Messi té una alta capacitat amb la pilota? Podria ser, que tingués un talent esportiu,

podria ser. Però no és superdotat perquè no els té tots. Tu i jo tampoc, eh, Núria? Perquè si a mi em fas sumar 4 i 4, bueno, 4 i 4 encara. Per situar-me. Jo, la matemàtica, mare de Déu. Perquè pot ser que algú repunti amb una matèria, diguem-ne, i amb l'altra sigui directament un zero. Exactament. D'acord. Núria, primera pregunta feta. Sospites. Aquesta oienta en deia, jo ja ho sospitava. La Marta. Una mica la Marta, una mica en la línia també del que ens deia la nostra Marta. Jo ho sospitava. A nivell de nadons, concreta-m'ho Marta, tu què notaves amb els teus nadons tan, tan, tan petitons?

Clar, el problema que tens amb els nadons d'identificar-ho, no identificava que eren altes capacitats. Alguna cosa fora de norma. Sí, clar, el problema que tens és que hi ha una barrera idiom, o sigui, comunicativa, perquè ells t'entenen a tu, però ells no tenen encara els recursos per fer-se entendre. Però sí que és veritat que coses puntuals, per exemple d'orientació, ella anava amb el cotxet que encara no parlava i tu podies verbalitzar, poso un exemple així absurd, ostres, cap a on hem d'anar? I ella et dirigia, però sense parlar. O, per exemple, en el nostre cas concret, que jo sé que em va cridar bastant l'atenció. Era bastant petit, però el meu marit, de manera completa. És que nosaltres no és que. Que això també m'agradaria deixar-ho clar, que sembla com que hi ha pares, com una mica com tu deies al principi. Que vull que el meu fill sigui a altes capacitats. Sí, que vagis a buscar-ho i res més lluny de la. Bueno, d'alguns potser sí, però en el nostre cas, per exemple, no.

Deixa'm fer un incís en això, Marta, perquè, de veritat, de vegades sembla que no vull que el meu fill sigui el més llest i, malauradament, el món està muntat pel que estem al mig. Vull dir que, jo com a mare, a vegades dic que entri dintre del gruix, perquè de vegades no està el món preparat per diferents sensibilitats.

Doncs és el que et volia dir precisament. A mi aquesta frase me l'han fet diverses vegades, i sí que des d'aquí també m'agradaria poder donar una mica de raó a aquest comentari, perquè en un context distès, i que tu ja saps com estem parlant en aquest to, doncs no passa res, però sí que és veritat que, no sé, a mi m'ho han dit diverses vegades, I a vegades penso, quan tens una criatura amb una discapacitat o una dificultat d'aprenentatge, és igual, qualsevol tipus, ningú et fa el comentari menys mal que m'ho fia i no és discapacitat i està dins de la normalitat. Molt bona. Perquè aquests nanos, tu preguntes a vegades, és una patologia? No, però en poden desenvolupar bastantes i de molt difícil reconducció, per dir alguna cosa, arrel de si no estan ben sostinguts i ben entesos i ben acompanyats.

Per tant, no, no hi ha cap interès en els pares, en que els nostres fills siguin a altes capacitats.

Clar, hi haurà gent de tota mena perquè vivim en un món molt complex. Jo crec que també hi ha gent molt malalta per la vida i algun hi haurà que no et dic que no. Però llavors jo, si fos la psicòloga que li arriba a la família, reconduiria el pare que fes ella algun treball i deixés el fill tranquil.

Exacte. Més símptomes. Marta, dic símptomes i estem parlant com si fos una patologia. Insistim, no ho és. És una identificació d'una sèrie de característiques. Sí, en aquest.

Els meus fills ja són relativament grans, són 15 i 17, vull dir que tampoc ho tinc tan present, però sí que hi ha com uns punts d'inflexió que em van crear tensió i un, per exemple, d'ells era aquest, que estava a P2 en aquell moment i tenia un àlbum de cromos de futbol i el tenia ni molt endavant ni quasi poc, o sigui una cosa mitjana de cromos posats i vam anar a comprar un parell de paquets. I quan els va obrir no tenia l'àlbum al davant i ell només amb el paquet em va dir aquest el tinc, aquest no, sense haver de revisar el que tenia. I jo vaig pensant, o sigui, no serà. Ho està inventant, no? Sí, jo que ho dius. Però realment coincidia tot el que tenia, el que no tenia, i sabia perfectament el que tenia repetit i el que no. Doncs detallets així que. Detallets, què dius? Aïllats, no són res, però quan són tan petits, bueno, et van com.

Però aquesta del cromo, per exemple, a mi em passa amb el meu fill gran. Potser hi ha molts més detalls que t'ho certificaré. Perquè la del cromo, per exemple, a mi també me'l fa i no em plantejo que tingui una alta capacitat. No ho dic perquè qui ens estigui escoltant potser li passa el mateix que a mi, que dius, ostres, el meu també recorda

els cromos sense mentir. I una persona o una criatura o un menor d'edat amb altes capacitats també pot tenir comentaris d'una persona amb un trastorn del que sí, vull dir, no deixen de ser persones, el que passa que jo crec que un dels problemes principals que ens trobem amb el sistema en el que estem és que. Com és que o estàs dins del marc que toca o que volen que estiguis O t'escapes, no? Doncs la dificultat que comporta identificar quelcom diferent, saps què vull dir? No perquè identifiquis quelcom vol dir que hagi de ser això, sinó que són persones amb un ampli ventall de característiques.

Ara ho deia, la doctora, heterogeni i multidimensional. Ha estat el primer que hem comentat en el programa d'avui. Seguim un momentet amb Nadons i de seguida anem a la trucada perquè tenim en Roger de Ripollet. Espera, que el saludo. Roger, bon dia. Hola, bon dia. Què tal, com estem? Roger, tu tens la sospita de que tens altes capacitats.

Mmm. No sabria dir-te ben bé així això, el que passa és que sí que trobo que sóc una persona molt estranya respecte a la resta de la gent en moltes coses, la manera de processar els pensaments, de buscar solucions, i llavors això és el que em treu una mica de puyaguera, perquè no sé ben bé què sóc. M'explico, jo potser tu ara em dius, escolta tinc, jo què sé, el marc de la finestra que no m'encaixa bé, i jo no et faig ni cas, potser de cop estic treballant dintre de dos anys i se'm, hòstia, doncs he de fer això, això, això, i a tu que ja dius, hòstia, has de fer això, És com si busqués solucions a tot, però sense jo voler.

D'acord, o sigui, el teu cervell treballa en paral·lel a tu, eh? I aleshores et notifica, ja tinc la solució.

I buscar aquesta solució, si no apareix. M'entens? Jo vaig passejant pel carrer i veig una furgoneta i té una cosa mal rotulada, o li falta la roba en la EMA, i em dono compte, i no vaig buscant això. O vaig al súper i sempre trobo els preus que estan malament. O coses així, saps? Molta observació del teu entorn, eh? Sí. Sí, a part és molt curiós perquè jo, per exemple, no tinc estudis, jo gairebé tinc l'AGB, però sí, potser no sé fer una equació de segon grau, però potser t'explico com es carrega el combustible nuclear en una central, com es fa el macramé, com es fa aquesta perquè m'interessen tots els temes de tot. O sigui, absorbeixo qualsevol cosa, no m'agrada com feia el menjar, fa 40.000 anys, com la tècnica més nova que ja sé de robots. Tot m'interessa.

A mi m'està fent enveja, perquè això és el que m'agradaria poder fer. Evidentment estem veient només la cara assolellada d'aquesta identificació. No em pengis, Roger, perquè acabem un moment amb nadons i ara intentem tenir aquests signes que indiquen que una persona pot tenir altes capacitats ja d'adult, a veure si coincideixen amb tu. A veure, Mònica, estàvem parlant de nadons. Què més podem detectar en els nadons? Per dir, he d'anar a un psicòleg.

Amb nadons és una mica complicat, perquè a part de tota la part més qualitativa que nosaltres podem observar com a famílies, com a especialistes, tenim una part quantitativa i una part de proves psicomètriques que són les que ens serveixen per poder fer aquesta identificació. Llavors, aquestes proves per nadons no hi són. Sí que és cert que aquests nadons acostumen a ser molt desperts, normalment no dormen, estan molt més atents a tot el que passa al seu voltant, potser molt més sensibles als estímuls que hi ha al seu voltant. Una cosa recurrent que expliquen les famílies és que mai ha fet la migdiada o que mai ha dormit bé. Aquest és un clàssic en nadons, que no vol dir que tots els nadons que dormin malament dormin. Tinguin altes capacitats. També hem de dir que en aquestes edats ja no nadons, sinó en aquestes edats primerenques, hem de parlar de precocitat. No podem parlar ni de talents ni de superdotació, perquè el seu cervell encara està en desenvolupament. Ara m'ha fet pensar una cosa. És hereditari? Les altres capacitats són hereditàries? Hi ha estudis científics que parlen que entre un 50 i un 80% dels casos poden ser hereditaris. 50 i 80%.

Home, si té els dos fills, que tenen altes capacitats, hi ha un punt genètic, no?, aquí, en aquest cas. Sí, sí, sí. El diagnòstic.

Ah, no, perdó, els adults, que tenim el Roger, que s'ha penjat, s'ha tallat en Roger. Adults, què detectem en els adults, o què podem, com podem dir. Calla, que potser convindria que anés a un expert que em digui si realment això respon a unes altes capacitats, o si soc neurodivergent, o si simplement se m'escapen segons quines coses a l'hora d'abordar-les, o no tinc prou eines.

Una cosa que ha dit, que és important, és que no sempre les altes capacitats van lligades a un alt rendiment acadèmic. Ella ha explicat que va fer fins a 8 anys. EGB, sí, sí. Això passa moltes vegades. Sí que tenim. Erroneament associat que altres capacitats són rendiments acadèmics excel·lents i no sempre passa així. Hi ha molta gent que no estudia. No passa res. Això no vol dir que no tinguin inquietuds com les que explicava el Roger i que no acabin tenint aquests interessos per moltes coses que que no saben ni per què interessen, però m'acaba interessant tot. I quan m'interessa alguna cosa, doncs tinc aquella intensitat que vull arribar fins al fons, perquè vull saber tot d'allò. Que potser després, quan ja ho sé, me'n vaig a un altre tema. D'acord, pots saltar l'interès, eh? Salta, salta l'interès. D'acord. Normalment no es queden fixats en un sol interès. Sí que potser la pregunta la faria darrere, no? Què venen explicant els adults quan arriben a consulta del per què sospiten, no? D'acord, què expliquen? Expliquen. Una trajectòria escolar diversa, sense acabar d'encaixar molt ni en la part acadèmica moltes vegades, perquè, com heu dit abans, la manera en la que s'educa, en la que s'ensenya, està pensada per un grup normatiu que és majoritari, però que no és el de les persones amb altes capacitats. Llavors, s'acaben avorrint a l'aula, acaben fostrant moltes vegades aquesta curiositat o aquestes ganes de preguntar més als tutors o als seus docents perquè se li diu espera't, ara no toca tu que sempre contestes, doncs ara no contestis tot això és un procés que el viuen, i per una altra banda a nivell personal o a nivell emocional se senten molt diferents de la resta que no acaben d'encaixar en cap grup i això tampoc vol dir que tinguin problemes de relacions socials perquè això és un altre tòpic que també mira, un altre tòpic que desmuntem

no tenen problemes de relacions socials sinó que no se senten part de cap grup en concret, per què?

Perquè en edat escolar potser la seva edat cronològica és la que toca, però la seva edat mental és superior a la cronològica. Potser està dos anys més per sobre. Llavors, s'avenen molt bé o comparteixen molts més interessos amb alumnes més grans que ells o amb adults, fins i tot. Llavors, no acaben d'encaixar amb el seu grup de companys d'aula perquè els agrupem per edat cronològica. Clar. Una edat més durativa de cadascú, diguem-ne, no? D'acord. Un exemple, per exemple, doncs, nens que amb 3 anys tenen introduïts les normes, o el joc normatiu, o el joc amb regles, i intenten jugar amb els seus companys seguint unes regles. Els seus companys no estan per això. Estan, doncs, per cadascú jugar el que vol,

l'altre. Això és la frustració que comporta, això, no?, haver de compartir espai. T'ho ara imagina't, Núria, que tu i jo ens posem a jugar al Monopoly i juguem amb persones que no aguanten les regles, no? Aleshores, clar, hi ha una frustració. No encaixes amb aquestes persones que no segueixen les regles, no? D'acord. Més? Més, Mònica?

Jo no entenc la diferència entre tenir un talent i una alta capacitat. No. Perquè, per exemple, Elisenda, nosaltres, val més te dir-ho, però vull dir, igual que jo soc molt dolenta cuinant, crec que tinc un talent, per exemple, fent presentacions. Per mi això no és una alta capacitat. Mm-hm. D'acord, no?

És interessant, que se't doni bé una cosa, on està el llindar? Una cosa és una habilitat,

tu pots tenir moltes habilitats, òbviament tothom té habilitats, tal com s'entenen les altes capacitats, dins de les altes capacitats es pot parlar de talents, com per exemple, doncs un és molt bo en matemàtiques, i nosaltres podem avaluar-ho això i podem dir que aquest noi o aquesta noia té un talent matemàtic, però potser no és d'aquest talent. I potser té altres habilitats, com habilitats esportives o, a més a més, li agrada cuinar i cuina molt bé. Però una cosa són talents que es poden mesurar, que forma part també de d'això encara hi ha pocs estudis, però la neurociència tira cap a una configuració cerebral diferent de les persones amb altes capacitats.

Però si una alta capacitat no es pot mesurar, pot ser que jo me'n vagi amb el mateix nen que li has diagnosticat tu amb alta capacitat i un altre psicòleg em digui no, no en té? No. Sempre coincidireu els professionals perquè hi ha un ABC?

Normalment perquè hi ha un estàndard de tot el que recollim de la part qualitativa i un estàndard de tot el que recollim de la part quantitativa, de la part psicomètrica. A part també de la informació que recollim de les famílies, de les escoles en cas de nens escolaritzats i del propi noi o noia que estem avaluant. A part d'això, també tenim en compte tota la part més emocional, social i de context.

Tot això, deixeu-me rebre la trucada de la Mar, de Mallorca, perquè té un fill amb altes capacitats, i ens vol explicar el seu cas. Mar, bon dia. Hola, bon dia. A veure, el teu cas és, el teu fill té altes capacitats, però té un coeficient intel·lectual com la resta de nens, dius. Exacte.

Llavors el que li passa a ell és que tothom, com. És veritat que ell va bé, acadèmicament no té problemes, però tothom es pensa que o que intel·ligent és el teu fill o quina sort. I aquest és el problema, perquè les altres capacitats no van d'això. Llavors els mestres són els primers que diuen, bueno, però és que jo tampoc no el veig tan altes capacitats. Però les altres capacitats són una altra cosa, segurament. Són més una manera de pensar, una manera de gestionar la frustració, una precocitat, però no té per què anar lligada a una gran intel·ligència o a un coeficient alt. I he estat escoltant tot el que parlàveu i semblava que parlàveu del meu fill, perquè és que realment ell és una altra capacitat de llibre, perquè no va a dormir. La precocitat ha vingut de la mà d'ell en tots els aspectes de la seva vida, també en la maduresa emocional, tot i que ell és un infant que ara mateix té 11 anys, l'hem vist créixer, sabem que va sortir positiu en altres capacitats des de quarta primària, o sigui, fa, o de tercera primària, per tant, 3 o 4 anys. Què passa? Que amb aquesta precocitat que ell presenta, nosaltres ens vam veure que tota la frustració, tot aquests estigmes socials o normes socials que ell no entén, la literalitat en la que ell viu, tot això hauria estat una bomba a l'adolescència si no haguéssim intervingut el seu pare i jo. I per tant hem anat. A psicòlegs, hem estat aprenent també nosaltres, el seu pare i jo, com ajudar-lo perquè a l'adolescència tot això no ens esplati.

Mar, em quedo amb el teu testimoni, ara ho intentem analitzar també amb la Mònica i aprofitaré per fer preguntes respecte al que ens has explicat. Una abraçada i moltes gràcies per compartir-ho. Moltes gràcies. Adéu, adéu. La Mar ara deia, hi ha moltes coses que m'he sentit identificada, també és veritat, ara no us penseu que hi ha coses que ha dit la Mar que potser hi ha un altre diagnòstic al voltant. Potser no estem parlant només d'altes capacitats en el cas del fill de la Mar, cosa que desconec, però dedueixo pel que ens ha estat explicant la Mar. Mònica.

Sí, o sigui, les altres capacitats intel·lectuals poden anar acompanyades de trastorns, de trastorns del neurodesenvolupament, com dèficit d'atenció hiperactivitat, com trastorns dins de l'espectre autista, com dificultats d'aprenentatge, i això és important, i és molt important saber-ho perquè no fem cap pavor als nostres fills i filles si no.

Detectem una cosa i l'altra detectem una cosa i detectem l'altra el que ens deia la Mònica no sempre les altres capacitats vol dir que siguem més intel·ligents que els altres, cert o fals?

si parlem d'intel·ligència estem parlant d'un concepte molt més ampli però òbviament el que nosaltres mesurem són capacitats cognitives intel·lectuals per tant

hauria d'anar lligat a partir de, ara la típica pregunta a partir de quin número considerem altes capacitats o no?

Jo us diré el que considera el Departament d'Educació. Es considera a partir de 120, estem parlant de talents, i a partir de 130, un coeficient intel·lectual de 130, estem parlant de superdotació. Aquí hi ha molta discrepància perquè. No només estem parlant d'un coeficient intel·lectual i d'un número, que vol dir que si és 29 ja no ho és. Evidentment, com tota la vida, no? Per això, com he dit abans, quan fem una identificació valorem moltes variables, no només aquesta.

Anem al diagnòstic. A veure, Marta, a tu tenir un diagnòstic per les teves criatures et va tranquil·litzar?

Sí, la veritat és que sí. Per què? Tant a mi com al meu fill. Dic el meu fill perquè va ser el primer, diguéssim, que la cosa com ja va més rodada, quan ja no és el primer, però també en el segon. I no tant per posar-li una etiqueta i que signifiqui qualcom diferent a res més, sinó. Perquè ell sabia d'entendre ell també ell mateix, perquè ella, la Mònica també ho ha dit abans, i jo crec que per mi és el que el defineix en el meu fill i aquest tipus de persones. No és només una habilitat cognitiva de ser més ràpid, ser més memorístic, ser una capacitat determinada en quelcom cognitiu, sinó que és una manera de ser, d'entendre la vida, de viure en definitiva, de sentir, inclús et diré que és més de sentir. És com unes ulleres, no?, de veure i percebre el món. És un servei diferent, ni millor ni pitjor. I després pot anar el que deia ella associat a qualsevol altre problema que pugui tenir qualsevol dels éssers que viuen al seu entorn. Però quan des de d'empatia detecten, perquè els primers que ho detecten són ells, aquesta inadaptació, aquesta diferència, és molt, no dic aliviant, però t'ajuda a encaixar i a entendre el per què aquesta diferència. Llavors et dona això eines per poder, no tant que busquis encaixar, perquè jo no crec que en realitat busquem encaixar, sinó busques el teu propi equilibri i el teu propi benestar. Més enllà que després encaixis o no, perdona. Perquè els meus fills, jo estic, bueno, amb l'edat que tenen, segueixen sense encaixar i no encaixaran mai.

Suposo que et dona aquell alleujament del perquè de no he fet jo res malament, simplement penso d'una altra manera i és normal que no encaixi en aquesta.

Et dona més eines per poder entendre també a tu com a mare, sobretot, per poder-lo sostenir millor a ell, per ell poder entendre's millor a ell, i ja no et parlo a nivell educatiu, que també hauria d'haver-hi algun canvi, però això ja és una altra odissea i un altre univers, i aquí ja entran. Les vostres preguntes

al 677 38 77 19 o al 93 201 74 74. De seguida parlarem amb l'Aida, una noia que va ser diagnosticada precisament als 5 anys. Diagnosticada, no, perdoneu, identificada als 5 anys. Abans, però, què ens diuen, Fran?

Hi ha diversos oients que parlen també sobre el sistema educatiu, que es qüestionen si fa prou per detectar nens o criatures amb altes capacitats. Això segurament seria ja un altre debat. Però la Maria està preocupada perquè té una criatura de 4 anys, no per tenir la criatura, sinó perquè sospita que té altes capacitats en temes artístics. I com diversos oients pregunten com es pot saber això, on hem d'anar si sospitem que tenim criatures que poden tenir altes capacitats. La Lourdes també ho pregunta i també el Jordi.

Per tant, aspecte pràctic, nosaltres sospitem, per tot el que hem estat parlant amb la Mònica i amb la Marta, que potser les nostres criatures tenen altes capacitats, Aquest diagnòstic ens deixaria més tranquils, sobretot de cara a entendre'ls i a sostenir-los, com ens deia la Marta, fer servir aquesta paraula. On podem anar, on hem d'anar, si volem burocràticament accelerar això? Doncs fem una pausa i de seguida us ho resolem amb les nostres expertes.

Passen 8 minutets de dos quarts de dues del migdia, avui estem parlant d'altes capacitats. Hem marxat a la publicitat i l'hem deixat votant amb una pregunta que jo crec que és la mare dels ous, una de les mares dels ous, és a dir, d'acord, sospitem això, com a adults, com a nens, on hem d'anar, on ens hem d'adreçar a nivell burocràtic? Hem d'anar a un psicòleg privat, hem d'anar al CAP i demanar al nostre metge capçalera que ens adhiri a un psicòleg o un psiquiatre? Per on hem de començar, Mònica?

Teòricament hauríem de començar per la via pública. Sí, són nens i nenes o nois i noies que estan escolaritzats, doncs hi ha les figures dels IAPs, que són els equips d'associament psicopedagògic, depenent del departament, que són els primers que haurien d'avaluar, aquests nois i noies. No obrirem aquest malot, els IAPs estan saturats, ho sap tothom. Però el pediatra no pinta res aquí? Un moment, això seria via. Aquesta més pública. Després seria la via pediatra, que derivés, doncs, algú que pogués fer aquesta avaluació a la via pública.

D'acord. Algú seria un psicòleg de la via pública, sis anys d'espera.

Esmic, CDIAP. Sí, exactament. I el mateix passa, també, a dins de la via escola. Llavors, les opcions que tenen, o és amb sort, si poden optar per aquestes vies públiques, i si no, només hi ha la via privada. D'acord. Per tant.

Amb la llei a la mà, diguem-ne, l'ideal seria que hi hagués una detecció precoç a l'escola, que són les persones que més en contacte estan amb els nostres infants. Si això no succeís, o si succeís, és igual, en paral·lel, podem anar al nostre metge de capçalera, al pediatra de capçalera, al pediatra que tinguem otorgat per la nostra criatura, i allà dir-li, escolta, em passa això, em pots derivar. Si aquesta via està saturada o no respon a la velocitat que nosaltres necessitem per la. O que creiem convenient per la tranquil·litat emocional de les nostres criatures, podem anar pel sistema privat. Això vol dir que podem demanar una visita amb.

Un psicòleg qualsevol especialitzat en altres capacitats. Amb un psicòleg especialitzat en altres capacitats. Sobretot que estigui col·legiat. D'acord. Perquè abans hem parlat de coach.

Per això ho dic. Psicòlegs col·legiats especialitzats en altres capacitats. Entenc que a la web del Col·legi de Psicologia allà podem trobar un llistat de tots els psicòlegs col·legiats i especialitzats en les seves diferents especialitats. Per cert, que la setmana que ve parlarem amb l'Helena Puigquitar de com triar psicòleg en funció del que vulguem abordar. Per tant, això també pot aparèixer. Helena Puigquitar, evidentment col·legiada, eh? Per tant, trobem un psicòleg col·legiat i especialitzat en altres capacitats, demanem cita i allà.

El primer és la família, perquè el primer que es fa és tenir una visita amb la família per recollir totes les dades d'interès i una visita o dues o les que calguin i a partir d'aquí llavors sí que aquest noi o noia. O adolescent, doncs ve a passar les proves que hem comentat.

Ara que estàvem dient això del sistema públic i sistema privat, deixeu-me rebre el Jordi. Jordi, bon dia. Jordi, truques des del Carràs. Sí, sí, sí. A veure, el teu fill, 9 anys, altes capacitats, com ho vau detectar?

Uy, espera, Jordi, que et sentim una mica com R2D2. Intentem recuperar el Jordi, que el sentim menys metalitzat, però bàsicament crec que el Jordi és un d'aquests casos que ha intentat anar pel sistema públic i s'ha trobat que ha hagut d'acabar el sistema privat. A veure, tornem a intentar amb en Jordi a veure si s'ha mogut. Jordi? Hola, molt bé. Ara et sento molt millor. Ostres, et sentia de veritat, semblaves metalitzat dintre d'una llauna de sardines. A veure, vas anar al sistema públic a través de l'escola o vas fer-ho a través del sistema de salut, del CAP?

Jo tinc una pregunta per la psicòloga de moment. Quantes famílies han vingut, amb un percentatge aproximat, no cal que sigui exacte, i ha sigut un si té altes capacitats? O sigui, fins a quin punt la família té el nas ben afinat, amb un olfacte bo, o potser. Per també una mica no explicar-ho prou bé mediàticament, molta gent s'apunta al carro de mirar-ho i després és que no.

És molt difícil de contestar aquesta pregunta, però sí que és veritat que hi ha moltes famílies que venen i ara venen més perquè hi ha més avorriment dins de les escoles. M'encanta aquesta resposta perquè és molt sincera. Sí, és la realitat en la que ens trobem. També és veritat que a les famílies, com dèiem abans, a algunes els encantaria que els seus fills tinguessin altes capacitats i a altres només venen buscant una resposta per dir que vull que els meus fills siguin normals. O sigui que hi ha una mica de tot. També és veritat que els que identifiquem com amb altes capacitats van en concordància amb el percentatge que hi ha de persones amb altes capacitats. No, en moltes famílies els diem no tenen altes capacitats. Una altra cosa és que després aquestes famílies aquesta informació la transmetin o segueixen dient el meu fill té altes capacitats. Això també ens ho trobem. Però com si fos alguna cosa com una medalla. Sí, hi ha famílies que ho diuen com alguna cosa bona i hi ha famílies que ho diuen com alguna cosa dolenta.

Hi ha molta gent malalta. Ai, senyor, deixeu-me recuperar.

Segur que t'ho has trobat? Quan ho has dit, que més d'una? Doncs penso que el meu també. I vinc al carro.

Me he trobat gent que ens ha deixat de parlar quan han sapigut. Que us ha deixat de parlar quan han sapigut? Sí, a l'escola.

Deixem de donar-li seriositat

al tema. Per invasors. Què? Però quin és el motiu que deixis de parlar a algú per altres?

Això ho haurien de preguntar els cabezas pensantes que m'han deixat de parlar.

Això passa? Estem d'acord que aquesta

societat no veu amb bons ulls les altes capacitats ni la intel·ligència. Com ho demostren moltes coses que estan passant. Estem d'acord, no? Llavors, a partir d'aquí, moltes famílies no s'atreveixen a dir-ho enlloc. Correcte. Enlloc. Correcte.

Nosaltres aquest sentiment no és un sentiment de que no t'atreveixes a dir-ho ni molt menys, però sí que hem viscut aquest sentiment de saps que hi ha contextos, sincerament que no ho pots dir. Ostres, perdoneu que teniu moltes trucades,

deixeu-me saludar, punxa'm els quatre que els dic hola als quatre, Albert. Tinc aquí pendent el Jordi, l'Aida, la Laura, en Manel, bon dia estimats. Hola. Bon dia. Mira com m'agrada tenir-los tots així en mosaic. Ara vaig amb vosaltres molt ràpid. Tingueu paciència i us demanaré brevetat a tots plegats perquè intentarem sentir tots els vostres testimonis. A veure, Jordi, que et tenia amb mal so i ara et tinc amb bon so. Explica'm breument el teu cas. Tu vas anar al sistema públic o vas intentar abordar-ho per l'escola o pel CAP?

No, vaig anar directament a un gabinet psicològic privat per poder fer un test al meu fill perquè teníem la sospita que ho era. Llavors li vaig fer en quatre dies separats proves i efectivament va acabar sent-ho. Però vull dir, he de pagar 400 euros per tenir la certesa que això era així, respaldat per un informe psicològic. Ens van donar i llavors nosaltres vam portar a l'escola perquè el tractessin com a tal. I bueno, l'escola, des que ha començat el 8 de setembre, estem esperant poder parlar amb la psicòloga. I una cosa més, també un apunt, que potser ho podeu desenvolupar, és que la Generalitat té un sistema d'ajudes per a aquestes persones i uns subsidis. Per persones amb discapacitats, però també per nens amb altres capacitats i superdotats.

Jordi, avui no sé si et podré obrir aquesta porta, però intentarem fer un altre programa. Però t'agraeixo molt el testimoni. Tenim preu, aquestes proves, uns 400 euros, que sapigueu, pel sistema privat, disculpeu. T'agraeixo molt la teva trucada, Jordi. Una abraçada. Moltes gràcies. Adéu, adéu. Adéu, adéu. Deixeu-me parlar amb la Ida. Ida, bon dia. Hola, bon dia. A veure, Aida, tu ara mateix tens 48 anys. Sí. I a tu t'etiqueten als 5 anys no com a altes capacitats, sinó com a? En aquell moment,

a mi el que em va arribar és com a superdotada. El que passa que en aquell moment el terme d'altes capacitats ni tan sols existia. Llavors es deia superdotada.

Et va limitar o et va ajudar el fet de tenir aquesta etiqueta, entenc-me?

A veure, a mi el que em va passar va ser que l'any 84 jo començo primer de primària i al cap de dos mesos l'escola i els meus pares conjuntament, juntament amb inspecció, decideixen que la meva madurez O sigui que jo ja tinc assolits els coneixements de primer de primària i que decideixen passar a segon de primària. Llavors jo hi ha un any que no el vaig fer. D'acord. I. Això a mi m'ha costat molt acceptar-ho. És a dir, no deixes de ser un nen marcat la resta de la teva escolaritat. Perquè quan és el teu aniversari tu fas un any menys que la resta de companys, tu ets la llesta, tu ets la petita, tu ets. Jo crec que potser sí que no O sigui, jo no vaig arribar a patir assajament per part dels companys, però estàs marcat tota la vida. Inclús quan passes a l'institut.

Que precisament a l'institut el que vols és difuminar-te, no? Tots humanament, no?, volem integrar-nos i quasi no aixecar cap. Clar, ser el diferent no deu ser gaire agradable, no?

Mentre et mantens a l'escola, tothom ho sap, i ets la petita, i ets la rara, perquè és el que diem, quan tens altes capacitats va acompanyat de moltes altres coses. I segurament amb el que està sortint ara hi ha altres neurodivergències també que s'ajunten tot a la mateixa persona. Però el problema és que quan arribes a l'institut, que ja portes uns 8 anys en aquell moment, perquè a primària eren 8 anys, que ja més o menys has aconseguit. Més o menys, que això no et marqui tant, entres a l'institut i dius, no, és que jo tinc un any menys. En aquell moment, si n'havies de tenir 13 o 14, doncs ja en tenia un menys. Torna a explicar per què, torna a explicar, no, és que ja ho sabia tot, clar, no deixes de ser la rata sàvia, la rara, la llesta. Llavors a mi m'ha marcat, sí, sí, sí.

Mònica, no sé si el que ens deia ara, l'etiqueta, aquesta que ens deia l'Aida, clar, no sé si és convenient que les criatures sàpiguen que tenen aquestes altes capacitats, en el cas de l'Aida és inevitable perquè l'han de pujar de curs, per tant li han de donar una explicació, però és convenient que siguin conscients, en el cas de la Marta deia que ella havia lleujat els seus fills, tenir aquesta etiqueta o aquesta identificació.

Sí, i s'ha d'explicar en la mesura de l'edat que tenen, perquè no és el mateix explicar-li a un nen o a una nena de 6 anys que a un adolescent de 15, però sí, és important que ho sàpiguen perquè poden entendre moltes coses de les que els estan passant o coses de les que estan vivint que no acaben d'entendre el per què, el per què d'aquesta potser diferència. Sí que és important que ho sàpiguen. Una altra cosa és com es fa aquesta acceleració, aquesta flexibilització de curs, de passar un curs que en el 99% dels casos és positiva, però sempre i quan han de confluir molts elements perquè això estigui ben fet i perquè no ho visquin com aquesta noia.

En el cas de l'Aida, deia que ella s'havia sentit marcada, identificada, com sembla la rara, la rata sàvia, la llesta, haver d'explicar que tenia un any menys. No ho va viure així? La Laura, ens ha acabat de trucar la Laura. Laura, bon dia. Hola, bon dia. Laura, tu ets de l'Ella, tens. Ets tu o és la teva criatura? No, no.

És la meva criatura que hi va fer 30 anys. D'acord, que ja no és tan criatura. La teva criatura. He de perdonar un altre enfocament a les famílies que es puguin trobar amb aquesta situació. Jo, és el meu fill gran, són tres fills amb cinc anys, vaig tenir, bueno, feineta, i em vaig trobar que jo veia que el meu fill. El meu fill, des de molt petit, per moltes coses que heu dit, jugava amb la mestra per xis i ensenyava als nens a tres a comptar anys de 10 i 20, quan els nens em deien a la mestra, diu, jugo amb ell, perquè, bueno, és igual, no entrem en detalls, que ho teniu freda. En el sentit que quan jo em plantejava això i les deia, aquest nen, aquest nen, jo el que observava és, ell era feliç. Ell, quan tenia una pilota o un espasa que li va agafar una època, sortia amb els nens. A vegades, normalment, amb els de un i dos curs més grans. De fet, els seus grans amics és un any i dos anys més gran, i els de l'escola, que van anar durant deu anys amb els mateixos, són companys, però per casa meva han passat poquíssim. O sigui, eren els més grans. La base de tot és, amb respecte a tothom, que faci el que li sembli i cregui convenient. Però jo dic, a veure, si jo me'l veig feliç, puc verbalitzar amb ell, puc parlar amb el mestre, que algun cop vam arribar a un pacte, sisè, que per no emprenyar s'agafava els llibres de. Mentre recomanava a mi, se'ls posava sota el pupitre, el mestre feia que no el veia, l'altre es pensava que no ho feia.

Que això és una estratègia molt interessant, perquè vas tenir sort també de trobar-te en un sistema educatiu o

en una escola en concret, no? Bueno, també te'l curres, m'entens? Sí, era una escola pública. En poble, entenc que també, suposo que la diversitat d'escoles públiques a diferents. Era un àmbit, una escola única, el poble de Lella, que bueno, ara estem de moda i és més si, però som gent de tot arreu, vull dir que. En un poble, malgrat la gent que arribi o la capacitat que tingui econòmica, hi ha molta gent normal que fem el que podem i vivim com podem, com tothom, no? I em vaig trobar amb això. I realment, ara, és una persona que té una feina que és bastant, entre cometes, triomfadora, perquè, bueno, té altes. No sé si és superdotat, si té altes capacitats, però ell agafa una feina i li dona una volta. I quan està fent una altra feina, ja està pensant en una altra història que a vegades li surt i no. I ho veus i dius, bueno, si no és intel·ligent.

Doncs també, Laura, agraeixo molt la teva trucada, agraeixo també aquesta cara amb més llum d'un sistema educatiu o una escola que et va acompanyar en aquest cas, que van ser partners d'aquesta casuística i que et van ajudar també a acompanyar la teva criatura que avui en dia té 30 anys, que ha sigut com l'altra cara de la moneda del que ens explicava ara la Marta, que la tenim aquí a l'estudi, o el cas de l'Aida, que per telèfon deia que sempre s'havia sentit marcada. Laura, gràcies per trucar-nos.

Resumidíssima, les famílies amb calma, que acompanyin el fill i que si el veuen feliç, què importa si és alt capacitat o no, gestionar-ho i tirar endavant.

I ja està. Gràcies, Mónica. Una abraçada. Fins ara. Adeu, una abraçada. Adeu, adeu. Aida, no sé si vols afegir alguna cosa més, queda anar a la publicitat.

Sí, sí. No, molt ràpid. O sigui, jo el que no vull que sembli és que jo no em vaig sentir acompanyada per l'escola ni pels mestres, sinó avui en dia jo crec que, o sigui, estem parlant de fa 42 anys, i llavors avui en dia els nens, quan parles amb els tutors, et diuen, tu no et preocupis que qui no té un all té una ceba, però en aquell moment. No tothom tenia un all o una ceba. Tothom era com molt normal i hi havia els que anaven més endarrerits. Jo em vaig sentir acompanyada per l'escola, l'únic que no deixa de ser haver d'estar donant explicacions de per què tu tens un any més i tot i així vas a un curs més endavant. Ara que ha trucat la Laura sembla que jo també em vaig sentir acompanyada per l'escola.

Queda matisat, Aida, i disculpa'm perquè ho he explicat jo malament. Entenc el matís, que és més una cosa d'haver de donar explicacions,

haver d'estar constantment explicant I que són infants, també. Vull dir que no és només com ho vius tu, sinó com ho expliquen o com es viu a casa dels companys de classe.

Això és un altre. Aida, t'agraeixo molt la trucada, que hagis atès la trucada de la solució i que encara més que formis part de la solució dia a dia, que em consta que ens escoltes habitualment. Una abraçada bonica. Molt bé, moltes gràcies. Adéu, adéu. Estarti vol ploure? No, no, és una expressió, no vol ploure. Una mica, eh? A la tarda, sí. Deixeu-me fer l'última pausa per la publicitat i de seguida tornem parlant amb la Mònica Cortés, psicòloga especialitzada en altes capacitats, i la Marta Galvany, que té dues criatures amb altes capacitats.

Ja us dic que haurem de fer una segona part perquè ens està rebantant el telèfon, el WhatsApp, el Manel, que no ha pogut ni entrar per telèfon. Manel, farem una segona edició, convidarem la Mònica i la Marta i seguirem responent preguntes perquè el WhatsApp crec que està que crema,

oi? Sí, perquè, a més, molts lliures estan parlant d'un fenomen que és el de la doble excepcionalitat, que és el fet de tenir una potència com altes capacitats i després un suposat dèficit, com és, per exemple, algun trastorn de l'espectre autista o un TDAH, quan hem de tractar també en una altra. Una pregunta curta de la Marc que diu, referent al programa d'avui, ¿es pot tenir altes capacitats amb molts interessos i facilitat per aprendre però molt mala memòria?

Epa, bona pregunta aquesta. Mònica, què li diem? Sí, tant que sí. Igual que es pot tenir altes capacitats intel·lectuals i un dèficit de. Una cosa són les funcions executives, una d'elles seria la memòria. La pregunta ve perquè sempre s'associa a les altes capacitats de tenir molt bona memòria. I llavors, la gent que no en té tant bona, se sent com pot ser que jo tingui altes capacitats si no tinc bona memòria. Però aquí entren altres funcions cognitives que van per la seva banda, per dir-ho d'alguna manera.

És que la definició és molt àmplia, perquè ara l'última oient deia, jo era molt intel·ligent, però també n'hem escoltat d'altres, o aquí que ho heu dit, no necessàriament has de ser intel·ligent. Vull dir que per una persona que no estem dins d'aquest món,

costa entendre la definició. Molta gent ens està demanant, ¿hi ha alguna espècie de test online que puguem fer per orientar-nos, per saber si hem d'anar o no al psicòleg? És a dir, per exemple, amb les persones d'altres sensibilitats sí que hi ha com un test, no? Que te'l passen, en teoria, i si respons més de, puntues més de X,

pots anar a mirar-ho. També n'hi ha, per nois i noies, que són qüestionaris de screening, que és. Bueno, de preguntes fàcils i curtetes per saber més o menys si encaixa o no encaixa i estan emparedats. I on els podem trobar? Difícil ara perquè hi havia uns que eren gratuïts però ara ja no estan penjats. Però hi ha algunes webs que ara mateix no sabria dir però que sí que tenen com qüestionaris. Farem una cosa,

investigarem i us l'enviarem a través de. No en el xat GPT. No, per favor, no feu xat GPT. Per això teniu el Club de la Solució. Nosaltres investigarem i us posarem aquests qüestionaris disponibles. Intentarem que siguin gratuïts i els que siguin, evidentment, més rigorosos. Els que no formeu part del Club de la Solució, ja ho sabeu, 677387719, vull formar part del club. Entreu allà i allà veureu els qüestionaris penjats. Doneu-nos unes horetes de marge, que hem d'aixequejar les coses. Avui hem parlat d'altes capacitats amb la Núria Casas. Gràcies, Núria. Vosaltres, un plaer. Dijous que ve, no? Que fem cuina, eh? L'altre dijous ens podem sentir. Perfecte. I gràcies per haver-nos acompanyat a la Mònica Cortés, psicòloga especialitzada en altes capacitats i, a més a més, coordinadora del grup de treball d'altes capacitats del Col·legi de Psicologia de Catalunya. Gràcies, Mònica. Gràcies a vosaltres. I també a la Marta Galvany. Marta, moltes gràcies. Gràcies a vosaltres. Fran Domènech, tornem demà. Fins demà, salut. Fins que se'ns acabin les respostes.