Què tenen a veure Rosalía, Ouineta i Roger Carandell?

A Catalunya Ràdio comença. Que no surti d'aquí. Amb Roger Carandell, Juliana Canet i Marta Montaner. Que no surti d'aquí. El món dels famosos a Catalunya Ràdio.

Un quart de set. Juliana Canet, bona tarda. Bona tarda, Roger. I Marta Montaner, molt bona tarda. Molt bona tarda.

Som-hi o no som-hi, família!

I en Marc Andreu? No sé on és, però.

És el seu aniversari.

I en Carles. Espera.

Que segui Marc Andreu, bona tarda. Primer ho provem nosaltres.

Se n'havia oblidat, oi, en Roger, o algo així?

Ho teníem pautat, el programa, de felicitar-lo. No, no estava pautat perquè. De fet, el primer era una carta victoriana, veig, però prioritzarem estimar l'equip i cuidar-lo.

No, però sí que és veritat que la redacció m'ha fet una abraçada de 10 segons, que m'ha incomodat fins i tot a mi. Bueno, és que m'ha dit. Ja està, no? Bueno, si tu ets. T'incomodava, ja? Perquè hi havia un moment de tan contacte de. De pectoral. De pectoral a pectoral, que, mare meva, m'ha sorprès. És que vaig veure un reel, que ja pots contar,

un reel d'una persona que analitzava el llenguatge no verbal, i es veu que en les abraçades t'has de fixar molt bé què fan les dues pelvis de les dues persones. Quan hi ha poca confiança, tendim a abraçar allunyant la pelvis nostra de la de l'altra, que és molt dur, i quan hi ha molta estima i molta confiança, les pelvis pràcticament es toquen. Que bonic. I jo avui m'he forçat a tocar pelvis.

Has rebut alguna felicitació sorprenent, Marc Andreu, avui? Alguna, sí. I d'algun admirador? Ah, no, d'admirador. Com que no? Admiradors no? No m'ho crec. No m'estirs de la llengua. D'admiradors, no? Que no? No. A mi em consta que hi ha gent de l'Empordà que t'ha escrit, per exemple. Ah, sí. Segurament el noi del Bonpreu al Xercut està preparant una carta manuscrita per enviar-te. Per molts anys, eh? 32. Exacte, 32. La flor de la vida, Nino, la vida tot just es trata ara. És increïble.

Sí, i un partit que m'heu fet vosaltres que realment m'ha agradat moltíssim i ara me l'estava menjant per això he tardat més en entrar i seguiré menjant-me'l ara quan em deixeu marxar. Estàs incòmoda, eh? No t'agrada ser el protagonista? No molt.

Jo he compartit una fotografia nostra feta amb intel·ligència artificial on ens estem morrejant i tinc gent molt preocupada en la meva comunitat. Tinc llobes que es pensen que ens hem embolicat de veritat i m'agradaria desmentir que jo no m'he liat mai amb el Marc Andreu. Però per què ho vols? En canvi, hi ha gent d'aquesta taula que sí. Sí, jo. Ja està.

De festa, un dia així, de guarreo, graciós. Ja està. Estem molt contents de conèixer-te i que formis part d'aquest any. Jo molt més, de veritat.

T'estimem molt, Marc. T'estimem infinit i per sempre.

T'estimem molt, Marc. T'estimem infinit i per sempre. Han llegit la carta victoriana. Vinga, som-hi. Cuida't molt. És que no sabia com dir-li. Seguim en contacte. Ens veiem. Seguim. Que volia dir com algo bonic, però ho havia dit tot abans. És que quan ahir li vas dir t'estimo i vas haver de dir t'apreciem molt de seguida per tapar el test.

En Jaume, sí. Atenció perquè hem rebut només que un missatge. És una carta victoriana, el 677-27-1058. És un oyent que es fa dir Lady Whistledown.

Ah, com la dels Bridgerton. Un oyent que es fa dir. És la Gossip Girl d'avui dia. És una referència molt clara. De l'època victoriana, però.

Estimat Juliana, Roger i Marta, crec que ha arribat el moment que tingueu la vostra pròpia Gossip Girl de l'alta societat barcelonina. Totalment d'acord. La qüestió és que, per circumstàncies de la vida, em moc per alguns cercles, festes i saraus on passen coses que sovint no surten d'allà. I he pensat, quin millor lloc per explicar-les que el que no surti d'aquí? Us porto la meva primera crònica.

Hi ha gent que ha treballat en aquest programa que s'ha esmerçat molt menys en fer els guions. Víctor Navarro sense anar més lluny. O sigui, hi ha gent que es dedica amb cos i ànima. Saps els bombers voluntaris? Ai, sí. Doncs això és igual. Són redactors voluntaris.

Ella és una voluntària del que no surti i li agraïm. Tothom parla de l'últim concert d'Ocas Grasses, però què va passar després del concert?

Aquesta sintonia que es diu Sintonia Marc Andreu és majordom d'un solo victorià. És que ho faria molt bé, trobo. És perfecta per ser com una mena de majordom d'algun conte d'Edgar Allan Poe. És que ell és com molt

servicial i físicament també li quedaria fantàstic. Diu, doncs, resulta que la celebració després del concert d'Ocas va continuar en una festa privada en una masia, amb els membres del grup i altres cares conegudes, com en Miki Núñez, que està a tot arreu. Van arribar cap a la 1.30 de la matinada i la festa es va. I la festa es va allargar fins a les 9 del matí. Pura diversió. Ara bé, hi ha un petit detall que no em va passar desapercebut. En Josep Montero pràcticament no va interactuar amb la resta de la banda durant la festa. Almenys pel que vaig poder observar. Hi havia una certa tensió a l'ambient. Curiós, tenint en compte que acabaven de viure una nit històrica plegats. Potser només era el cansament de la nit, qui sap. En fi, estimats, aquesta és només la meva primera crònica. Barcelona és molt petita, els seus salons tenen orelles i jo acostumo a escoltar. Amb afecte i absoluta discreció. La vostra Lady Whistledown particular.

I firma amb un petó, eh? Amb un petó marca de llavi. Ella és la perfecta suprema, o en realitat el perfecte suprem. Et diré que jo penso que si tu has estat aixejant molts dies i. Preparant el xup-xup per uns concerts així amb els teus companys de banda, entenc que el dia de la celebració vulguis estar també amb altres persones que hi havia a la festa, perquè hi has estat molt pels teus companys de banda.

I que no tothom viu les festes de la mateixa manera. Vull dir que tu pots anar a una festa, i no cal que estiguis saltant, ballant i abraçant a tothom, i pots estar una mica més apartat, més tranquil·let, vull dir, jo podria ser. La barca fa cara de circumstàncies?

No, amb aquesta informació dels oques. Bueno, quadra també amb la percepció que tenia la gent que els va veure a l'escenari, no? Bueno, i que segurament la seva relació al llarg de 13 anys ha anat evolucionant. Sí, és com una relació de parella, també.

I que no cal ser millors amics. Totalment. No.

Bé, passen 7 minuts d'un quart de 7. Mira, parlarem de la wineta, ara.

Estic beneida, estic beneida. Jo et reso cada dia. No estàs empesot, trista. No estàs tan de la boineta, Roger.

Cada cop més? N'estic heavy, sí.

Jo crec que faré com tu vas fer amb Ferran Torres. La bloquejaràs? La bloquejaré, perquè cada cop que la veig m'agrada més, i clar. Em va caure molt bé el dia que la vam entrevistar, que va ser el maig de l'any passat.

Mira que no teniu res en comú, només el cabró rock, que era on havia d'actuar ella. Exacte, sí, sí que la vaig veure a mi. L'únic que us unia. L'únic. Ella hi anava, suposo que gairebé obligada, i tu no la volies veure a ella a l'escenari.

No, però és que em va caure tan bé aquí que dic, bueno, doncs I després et va

començar a agradar una micona, que els vam haver d'explicar i tot, perquè és que ens estava. Tu li vas explicar a la mosca. Bé, perquè per mi era molt antinatural no explicar-li.

Ja, però et vas oblidar que la wineta, jo érem al costat, va ser com una trobada al carrer, que ens trobem la wineta, la mosca, la Juliana, jo, i el primer que li diu la Juliana a la mosca, a nosaltres dos mirant. No va ser la primera cosa. Tu saps que a en Roger li, ho faré suau, li encanta la wineta?

Vas fer servir la paraula amb la F? Sí, saps què va dir la Irma? No m'estranya. No m'estranya. I a mi se'm va quedar de la puta pell, però.

Quina gran resposta. Sí, d'erissó. Jo em vaig fer minúscul. Jo estava a Marial 3, allà al mig del carrer. Parlem de la uvineta, Juli, perquè ahir l'artista de la Roca del Vallès va tenir una sorpresa molt agradable.

Ella i nosaltres, perquè vam viure el que no surti d'aquí, en diem una col·lisió de mons. Una col·legio d'universos que, per altra banda, no sorpren en absolut. Tot cal dir-ho, encara que faci il·lusió. El cas és que la Marta Ros, la guineta, ahir es va llevar amb una bona notícia. La Rosalía havia penjat un TikTok. Això és normalment no només una bona notícia per la Marta, sinó també per tots nosaltres, perquè ella sembla que hagi oblidat la contrasenya de l'aplicació de manera permanent. La Rosalía no hi entra mai, molt de tant en tant sembla que la recupera, penja una petita píndola d'informació i torna a desaparèixer. I ahir va ser un dia d'aquests, va recuperar la seva contrasenya una estona i va penjar un TikTok on feia publicitat del llibre de partitures de Lux que va sortir fa pocs dies.

El Lux Scorebook o otra forma de decir hola ladrón de paz, campo de minas para mi sensibilidad. Hay un fa sostenido, hay un do sostenido, hay un sol sostenido y hay un re sostenido. Fa sol, fa sol, fa sol, fa sol, fa sol, fa sol, fa sol, sol, sol, mi la sol fa.

Un llibre que es va esgotar de seguida, com no podia ser d'altra manera, d'un vermell rosat, tapatova, mesurant aproximadament com un dinaquatre. Hi havia totes les cançons de Lux dins, transcrites amb les seves partitures correspones. Però no havia acabat ja amb Lux.

Ara està fent la promoció, Marta. Quant dura aquesta promoció? Va fotent larga. Però escolta'm, fa tres mesos que em dius que estem pendents del Lati.

Bé, és que els Latins es foten molt llargs i a mi encara no m'ha convidat ningú ni ningú de Trescat està movent un puto dit perquè hi vagi, que és flipant. Jo també en tinc una importància, però és que jo he muntat veritables pollastres, perquè, bueno, el que a mi em semblen veritables pollastres, per intentar anar-hi i no. De moment no. Mira, de fet, t'explicaré una intimitat. Sisplau. Avui tinc. Estic animada. Explicaré una cosa. Això no és gens teu, per tant, sisplau. Un dia que t'animes. Un dia, va, un dia que t'explico. Exacte. A veure amb quin sorprendre. Avui que t'obres. Mira, com que tinc tantes ganes d'anar als Latin Grammys a cobrir-ho, vaig pensar que una bona manera era aconseguir contactar amb algú que sé que és de l'equip de l'Aitana, en aquest cas, i proposar-li de dir directament, com que ens feia il·lusió fer-li una entrevista, i que si hi podíem anar i l'hi fèiem en aquest context dels Grammys. Aitana o Canya. Aitana o Canya. He de dir que la noia que treballa en aquest equip em va respondre a l'instant, I em va dir la Itana no va ni al Latin aquest any. No està ni nominada. I dic, però si vaig fer el ridícul d'una manera tremenda. Perquè jo donava per sentat que la Itana hi anava.

I es veu que no hi va per sentat. No, no, cap nominació. Tot i que Superestrella ha viscut aquesta segona o tercera vida aquest estiu.

Bé, vull dir que no hi anirem pas, Marta, i fa pinta que el tema de luxe encara s'allargarà una miqueta més. I he de dir que, a banda de tu, que estàs molt cansada del tema, a la gent li segueix funcionant, perquè és que aquest llibre de partitures es va poder comprar durant molt poques hores a la seva web per 45 euros, perquè es va esgotar de seguida. I direu, Juliana, què hi pinta en tot això la guineta? Ara, què hi pinta? Perquè sí, jo recordo que he començat a explicar-vos tot això xerrant sobre la guineta. Doncs el cas és que en la cuineta he pintat tot. En aquesta historieta que avui m'he proposat explicar-vos. ¿Per què la Rosalía en aquest TikTok no anava despullada? No duia cap vestit de luxe. Portava una samarreta curiosa. Una samarreta blanca, amb lletres roses, una samarreta que van dissenyar les noies de Cent de Cels, que és aquesta marca de Barcelona de la qual hem anat parlant molt i que la rosaria ja dut en altres ocasions. Però aquí el més important és que, per sobre de tot, és la samarreta de marxandatge oficial de la wineta. No! A la samarreta hi posa un verificada ben gran, que és el títol del disc de la wineta, i la Rosalía porta la samarreta com si res. Evidentment, tampoc en fa cap referència, però demostra, amb aquest gest, de nou, que està connectadíssima a tot el que passa i que no se li escapa ni una. De fet, ella ja seguia la wineta a Instagram i sabem que està extremadament pendent de tot el que passa a la nostra capital i, per tant, al país. No ens sorprèn, perquè és que és el que dic, ella, la nostra Rosalía, és la més moderna de Barcelona. El que sí que per mi és sorprenent és que en aquest duo de perfectes vinetes Rosalía s'hi afegeix Roger Carandell, que també té aquesta samarreta. És veritat, te la va regalar ella.

Sí, i me la vaig posar i I et quedava molt bé. Era bé la Revento, perquè em va donar una talla com molt petita. I m'apretava una mica.

En Marc Andreu sempre demana les talles XS,

perquè li agrada que tinguin així ben arrapades. Sí, marca una miqueta. Tu això no ho gastes gens? No.

Ni el teu estil ni el del teu equip d'estilistes que ens ho mirem de vegades. En qualsevol cas, per molt que sapiguem que la Rosalía està totalment dins de la moguda moderna, sempre fa il·lusió veure com referencia un artista de nínxol i, evidentment, a la Rosalía també li va fer molta il·lusió i la va compartir a xarxes dient que era la millor i que ella també anava vestida com la Rosalía. Nosaltres, evidentment, li hem hagut de preguntar com ho va viure i que ens expliqués tots els detalls de com havia anat aquest xoc d'universos. I he descobert en aquest procés d'investigació que, o sigui, bàsicament ha consistit en obrir un xat, amb la cuineta.

Però el periodisme és això, eh? Anar directe als protagonistes.

Doncs la protagonista m'ha explicat que si la Rosalia té aquesta samarreta entre mans és perquè ella mateixa l'hi va enviar fa pocs dies, però això és com tot, tu envies la samarreta. Que ja és un miracle que aconsegueixes enviar-li algú de l'equip de la Rosalía. I que arribi a la mateixa Rosalía, que deu infiltrar. Però un cop arriba tot això, que ella decideixi no només posar-se-la, sinó a més a més posar-se-la per un TikTok, que es vegi tan evidentment, no? Vull dir que aquí hi ha com un. Després tot un procés de selecció i d'edició que fa la Rosalía, on evidentment ella volia fer una picada d'ullet i dir, soc la més moderna de la sala. Creus que assessorada per la Pili. Sí, jo sempre penso que està censurada per la Pili. La Buineta, que per cert, fa molts pocs dies cantava al Gallery, vull dir que ella ja va avisar amb el seu nou disdient, Buineta verificada, i realment ella està més verificada que mai, perquè són dies boníssims i de molts èxits per l'artista catalana, una ex d'en Roger, i nosaltres només ens en podem alegrar. No, no, no, està bé. Ella podria ser una mica. No, és un ex en una altra vida, com jo amb en Xavier Cuca. Perdó, però ja li agradaria a en Roger, o sigui. Home, sí, m'agradaria.

No, és el nivell. O sigui, està a una lliga. O sigui, jo soc segona ref al costat de la. Tampoc ets això. Primera ref. Que no sé què és ref. Que no sé de què parles. Què vol dir ref? No, que en el futbol hi ha primera divisió, segona, primera ref, segona ref. Seria com una quarta divisió. Doncs si ets segona ref. No. No. Dubtem entre primera i segona ref.

És l'espanyol de la segona-primera ref. Depèn del dia un o l'altre.

Ella és Champions, i amb això sí que estem tots d'acord. Sí. Dos quarts.

Víctor Navarro, bona tarda. Què tal? Bona tarda, com esteu? Molt bé. Per on pares, tu?

Jo ara mateix soc a la COPE, a la ràdio. Jo soc de Tercera Federació, et diria, Tercera Ref. No és veritat.

Depèn en quin àmbit, no? Tu ets un partidàs.

Has de ser el millor nòvio del planeta Terra. Amb diferència, més o menys.

Tant detallista. Molt detallista, és el típic que porta ram de flors cada dia.

I tu ets de deixar notetes, Víctor. Jo t'ho noto. També, sí, sí. Vas a rentar-te les dents. Tu ja has marxat a la ràdio. Un pòstit. I et trobes un pòstit.

El mirall, eh, el mirall. A mi no m'ho han fet mai, això. Bon dia, cosa bonica, no sé què. Cosa bonica. A mi em posen cosa bonica i m'espanto, però. Bon dia, preciosa, he ganes de tornar a casa. No sé, t'estimo jo. Que tinguis un gran dia, no?

Això sí. Ah, felicitats al Marc Andreu, per molts anys.

Evidentment que anaves a dir això.

I també, jojo això, Juliana, a l'Abril Vicente, que avui en fa 26 anys.

Vicente, un dels grans amots de Víctor Navarro, el nostre estimat col·laborador. Ella és també. Cusina de l'Alex Tous. És que Manresa és un lloc. Abril Vicente, Alex Tous, Nadine Romero, Seba Nipamipipa, Sara Roy. Seba Nipamipipa? La Seba Nipamipipa, que és aquesta noia que té una botiga a Manresa, que jo la segueixo molt.

L'equip de bàsquet de Manresa, sí, sí, tenen de tot, és veritat.

El Museu Barroc és molt guai, allà. Allà va haver-hi durant una època, és veritat, una passada de clamídia. Ara jo crec que és tan millor. No el Museu Barroc, a Manresa. Això és el que deien les males llengües.

Això no passa a totes les ciutats. A mi em consta que a Osona també hi ha una mica de passa.

Allà va haver-hi una època entre un ambient concret juvenívol que hi havia molta intensitat. És que s'ha de sempre fer l'amor en preservatiu, família.

Sí, sí, sempre ho defensem això. Víctor, t'hem trucat no per parlar de la clamídia, sinó per parlar de la nova casa de Pau Covarsi que hem vist que el podcast Hora Barça ha publicat que hauria comprat la casa de Ter Stegen per uns dos milions i mig d'euros. Truquem amb Víctor que ens posi una mica el dia i que ens actualitzi això.

Sí, perquè jo no les tenia totes de si era una informació de veritat o no. Sí, perquè.

És cert, és cert. És cert, eh? Sí, l'ha comprat, de fet, després del Mundial. O sigui, el Pau Covarsi vivia de lloguer, que a més vivia, explicava que vivia amb la seva germana, perquè la seva germana està estudiant, i llavors vivien junts i vivia de lloguer prop de la ciutat esportiva, la zona d'Espluga, Sant Joan d'Espia, allà a mig camí entre els municipis, allà estava. I vivia de lloguer i com va veure aquesta oportunitat, suposo que això també és molt dels jugadors, de Ter Stegen, de dir, escolta, que vendré la meva casa, si algú la vol, tal, li ho va oferir i el Pau Covarsí l'ha comprat, sí, per aquest preu, i viurà allà, que és a la zona de Sitges, Garraf, tota aquella zona, que els agrada molt, els jugadors, I que és una casa que Ter Stegen havia comprat amb la Daniela, Daniela l'havia dissenyat, havia preparat tot allà per viure, i que al final, no sé quan es va gastar la reforma, 800.000 euros, i van un milió d'euros, 800.000 euros, no arriba a un milió. I llavors la vent ara, la vent ara que marca Andrés Ter Stegen està a Amsterdam.

Però si la vent vol dir que no es planteja tornar a Barcelona? O no vol dir això?

Té un pis a Barcelona. Llavors, jo crec que Ter Stegen no va arribar a viure massa temps en aquesta casa que va anotar Paco Barcilló. Clar, perquè es van separar llavors, no? Amb la Daniela. Sí, exacte. I després ella va marxar, marxava Sadie, bueno, sí.

Va ser ella qui es va quedar a la casa.

Ho desconec, no sé si tu saps, Víctor, però entenc que és la casa que hi havia la Daniela amb els fills quan Ter Stegen va marxar. Per tant, és ella qui li ven a Pau Cobercí. O potser era dels dos i se la venen perquè

quan divorcies o et separes, a vegades es ven la casa. Exacte. I aquesta casa que l'havia dissenyat tota ella, l'havia dissenyat tota Daniela quan la van comprar, i aquesta casa es desfà d'ella, però ell vivia, jo sé que he passat també molt temps al pis de Barcelona. Els darrers mesos, la darrera època, diguem d'ell, a la Ciutat Contal, era el pis de Barcelona. Quan ens el trobàvem aquí a la ràdio, Víctor. Doncs pot ser, sí, perquè és a la zona alta de Barcelona, és on té el pis, sí, sí. I això, i que ell havia viscut, quan va arribar al Barça ja fa anys, perquè va arribar el 2014, crec que era 2015, doncs el 2014 va arribar, jo crec que ell vivia a Gràcia i tot a l'inici, vivia pel centre de la ciutat.

Que és el que es deia, que anava amb bicicleta, amb metro, exacte, no?

Sí, amb metro, a l'Andreu, de la xarcuteria. I és aquella cuina, no?, que hi gravava els vídeos del cafè, aquells pubs que feien en Ter Stegen.

Perquè té una parcia amb això del cafè i li encanta, sí, sí. El tio a una empresa

tal li gravava aquestes publicitats. Va anar tan i tan malament, això. El negoci al centre de Barcelona però aquest

cafè que ven jo me'l vaig trobar al Capravo de la Cerdanya no en Ter Stegen sinó al cafè amb la cara d'en Ter Stegen per allà i vaig pensar mira fins on arriba les

cabres d'en Peyu però amb cafè aquella zona és molt de jugador del Barça la zona de la Cerdanya és una zona bona per vendre. Està bé, i la gent ja el compraria, el cafè, segur. Sí, sí. Bona zona.

Bona zona, diu.

Ara de sobte hi ha expert en màrqueting. No, però bona estudi de mercat, de dir. El cafè Ter Stegen té bona sortida. Sí, és una zona que jo crec que ja té sortida, sí.

I en Pau, conversia amb qui anirà a viure? Això se sap. Amb la germana o no?

Mira, bueno, això jo crec que sí, perquè ara, bueno, diuen, l'altre dia, és que tampoc m'hi ficaré, Javi es deia una cosa, que no sé si s'ha comentat o no aquí, i llavors. Què deies? Que ho has deixat amb la Martina en pau conversar. Exacte. Deia, no?

Exacte. Ah, però està confirmadíssim. Sí, això sí. Llavors, jo entenc que sí. Perdona, ara per. Sí, sí.

Víctor mai de la vida diu les coses que ens diu a l'esquena per antena. De fet, per antena diu, no, la Niki Nicole i la Minya Malta ni tan bé.

No, però sí que jo aposto molt per la relació Inés-García. La meva mare l'aposto moltíssim. Ganes de que ho deixi la setmana que ve. Estaràs content. L'acabes d'agafar. No, una cosa, saps què? Ell pensava que guanyava la pelota d'or i llavors havia reservat un restaurant bo de Londres per anar amb tota la seva gent per sopar i després no va guanyar i tal, i va anar a l'hotel i va demanar el McDonald's a domicili, a l'hotel, i van menjar els nuggets que estan boníssims, i van menjar nuggets, hamburgueses.

Escolta'm, en aquests restaurants d'estrella Michelino així de luxe, si no t'hi presentes i no vises amb un marge d'hores, has de pagar igualment, eh?

Pagues igual, sí. Algú pagaria segur això per ell no és problema tenien tot muntat vol

dir que va tenir un gran disgust perquè podria haver dit aprofito i ho faig igual sí,

un gran disgust però jo crec que ella s'ho imaginava quan va tardar a Londres va veure que la gent seguia dient que Harry Kane era favorit jo crec que ella va notar va dir si segueixen dient els experts si segueix dient que és favorit Harry Kane si a les cases d'apostes el favorit segueixen Harry Kane clar, arriba un punt que hi ha dubte potser no el guanyo. I hi havia gent al Barça que pensava que guanyaria Harry Kane, vull dir, tampoc era, però bueno, i sí, un disgust, però mira, més motivat estarà, ja ho ha aconseguit algun dia. Total, que lo de Pau Covarsi, ja no sé ni què estàvem dient. Ah, sí, llavors jo crec que anirà a viure amb la germana, jo crec que sí.

Que es trasladen. Clar, dos milions i mig d'euros, llavors, jo pensava, què cobren Covarsi ara al Barça?

Cobra uns 5 milions d'euros bruts, però jo crec que això anirà pujant perquè Pau Covarsia hauria d'estar, o sigui, ell hauria d'arribar amb el tipus de central que és jove i tot, amb 5 milions d'euros nets, hauria d'estar cobrant això segur. Llavors jo crec que això es va revisant, o sigui, és un contracte que clar, és que és tan jove que no ha tingut temps de fer, a firmar, saps, més d'un contracte, ell té 19 anys, vull dir, tampoc ha tingut massa temps, però. Aquest contracte segur d'aquí un any o dos s'ha de revisar i l'hem de tornar a pujar. Però ara mateix eren uns 5 milions d'euros bruts.

I Víctor, com és que la Mint compra la menció a Gerard Piqué i ara Pau Cobercia Ter Stegen? Que tenen una immobiliària.

Bueno, no ho sé. Però és molta casualitat, no? Per exemple, la de Gerard Piqué, que era la de Gerard Piqué i Shakira, portava però anys en vendre. El que passa és que com eren tres cases en una, perquè van comprar les cases i van fer aquella reforma i tal, costava molt de vendre perquè era molt gran aquella, o sigui, aquell terreny era enorme amb una pista de tenis. De futbol, una piscina, això era molt gran, tres cases, era massa gran i massa car. I costava, i al final, mira, doncs la Minyamal. Jo sempre dic que el millor negoci que he fet amb la Kingsley Gerard Piqué és que quan va ficar la Minyamal com a president d'un equip, doncs suposo que allà seria quan passaven hores junts, li comentaria que volia vendre la casa. El bo corella, no? Potser és més fàcil del que ens pensem.

Si ens els hem d'imaginar el notari a tots dos signant.

M'encanta, clar. Sí, sí, ell va anar amb el seu advocat, la minya va anar amb el seu advocat, el notari, sí, sí, va anar de la mà amb el seu advocat, o sigui, va anar amb els dos, sí, sí, a firmar i tal, tot. I bueno, ja es veurà, ja sí, és que el de Ter Stegen, jo m'imagino segur que Ter Stegen comentant als jugadors del Barça, escolta, algú vol casa. Per WhatsApp, eh, passant pel grup, si a algú li interessa. Jo el Ferran Torres no sé si estava de lloguer o de propietat, però Ferran la seva casa segur també. És que segur que algú ja la té o la tindrà algun dels jugadors que ha vingut. Jo diria que crec que l'Anthony Gordon, mira què et dic. Adéu. Del Barça. Que se'ns talla, Víctor, se'ns talla. Es talla? Sí, sí, res, se'ns ha tallat un moment. Què fas per la castanyada, Víctor? Ai, doncs no ho sé encara. Jo crec que hi pujaré, saps que hi pujaré a Girona, a les fires, no ho sé, però encara no ho sé. Uf, quina enveja. Bon lloc, bon lloc i molt bona gent. Fires de Sant Narcís. Sí, fires perquè canta 31 fama el dissabte, potser és bon moment. Sembles el road manager. El road manager total. L'hi agraden molt. Bueno, escolta, que abans s'havia tallat, no, el que deia que s'ha tallat en aquell moment, a veure si no es talla, que jo crec que, per exemple, el Ferran Torres, la seva casa, no sé si era de lloguer o de propietat, però jo crec que se l'ha quedat l'Anthony Gordon, fins i tot del Barça, saps? O sigui, vull dir que això funciona molt, el vestir del Barça, al final, aquestes coses. Qui marxa li dona als qui venen o els qui estan a la ciutat volen canviar-se, doncs això.

Perfecte, Víctor. Doncs escolta'm, ha quedat claríssim com ha anat aquesta compra de l'ex casa de Ter Stegen per part de Pau Covarsí, que en principi ja aniria a viure amb la seva germana, la Irene. Víctor, cuida't molt, anem parlant. Cuideu-vos molt, eh, i felicitats al Marc Andreu. Ara l'hi traslladem, de part teva. Gràcies. Quatre minuts i arribem a tres quarts de set. Ara farem una pausa i de seguida.

He

preparat un petit monogràfic sobre Josep Montero. Un altre documental? És el teu món total. Sí, sí que m'haig de dedicar a això. He parlat amb un dels seus millors amics de la infància per conèixer una faceta més personal i més íntima d'en Josep Montero. Nen.

El millor moment de la tarda té quatre noms. Marta, Roger, Juliana i Activia Kèfir, amb probiòtics naturals i llevats autèntics de kèfir. T'agradarà a tu i a la teva microbiota. Activia.

Bé, així va sonar per última vegada la Fans. Va ser l'últim concert d'Ocas Grasses, un concert que us recordo que en Marc Andreu se'ns va trencar per la meitat, amb la gent que estimo. I això que estava amb tu i l'Ernest Codina, que ha de ser complicat. I el vaig abraçar fortíssimament.

¡Vamos!

Dues abraçades amb Marc Andreu al mes d'octubre. Estàs de bona ratxa. Una ràtio molt alta.

Està molt carinyós. Em vau fer descobrir

el contacte físic entre amics.

T'ha canviat la vida, aquesta docu-sèrie de la qual ja mai parlem. Que encara poden recuperar els nostres formats, oients que no l'han vist. Que no surti el descobert atrescat, i allà seguiran molts anys. Que passi cinc anys que vam fer-ho.

Bé, en aquell últim concert també hi havia, i com no podia ser d'altra manera, el cercle més íntim de tots els membres del grup, com la família o els amics de tota la vida. I entre ells, en Guillem Ramissa.

M'encanta. Per si no el coneixeu,

en Guillem és de Rota de Ter, és amic d'infància d'en Montero, és músic i és poeta. I si no l'heu escoltat. Jo no gaire, la veritat, però té una veu preciosa. No, no, és preciosa i fa cançons molt boniques i lletres també molt boniques. Bé, la qüestió és que ara que ja han passat uns dies del comiat d'oques, en Guillem ha publicat un article a la revista Enderrock explicant com d'orgullós n'està del seu amic, en Josep Montero. És un article molt bonic en el que explica l'amistat amb en Josep des del punt de vista de l'amic. Com a l'ombra de l'èxit. I explica com, per exemple, es van apassionar junts per la música quan eren adolescents, el dia que en Montero va descobrir que sabia cantar o el dia que li va ensenyar a fer els seus primers acords amb la guitarra.

En Guillem O sigui, en Guillem ensenya en

Josep Montero. Va ser el seu mestre. És com que el descobreix que hi ha un talent que és un diamant embrut i l'anima. A cantar, a aprendre a tocar la guitarra. És com una mica la pel·lícula d'Astaris Born,

però sense ser parella. I ha de ser molt bonic també com tu haver estat acompanyant en aquest procés de descobriment a una persona i veure com. Sí, però també podrien sortir

moltes envejes, eh? Absolutament. Sí, ella ha de dir com pot ser, si jo estava aquí abans, perquè ella ha triomfat. No sé com li ha anat la vida a Guillem, per això, que potser també ha fet el seu camí.

Però t'ha d'emocionar tant. També, també. No, vull dir que vulguis o no, que poder després, sempre, ja saps tu que una emoció mai és neta del tot, poden passar mil coses alhora dintre del cos d'una persona i pots estar molt orgullós i alhora tenir tots aquests sentiments com d'envejes contradictòries. Però has de sentir un orgull.

El tema és que jo, i m'imagino que com molts fans d'Ocas, amb aquest article no n'he tingut prou, i com que en tenia ganes de més, aquest matí m'he posat en contacte amb en Guillem Ramissa, l'he trucat,

mira que soc com molt poc de trucar. Però com que tens el seu telèfon. Has trucat mai a Marta Montaner? Sí, algun cop sí. Per feina, alguna cosa superpuntual, o per logístiques de vols un cafè, però.

I a tu crec que no t'he trucat mai, perquè com que em truques tot el dia, tota l'estona, ja no em fa falta. No és veritat. Tu ets molt de trucar amb videotrucada. Si ja trobo invasiva la trucada de veu normal,

la de vídeo és A mi una videotrucada pel grup de WhatsApp em reservo. Però em fa feliç durant mesos. Em dóna gasolina en mesos.

No, l'hem de reservar només per quan passin coses molt grosses. Però jo sempre que truco mai l'agafo. O sigui, el típic moment on me'n sabent tu que estàs. Jo te l'agafo molt. Perquè sé que estàs a punt de deixar-me'n anar a alguna de molt grossa. Només. Això és veritat.

Titular gros. No hi ha Pere i el Llop. No.

Truco quan la cosa es posa seriosa de debò. Sí, sí, quan és molt seriosa, sí, sí.

En tot cas, jo aquest matí, trucada de veu perquè vídeo em semblava excessiu, amb en Guillem Ramissa, li he dit, Guillem, explica'm una mica més perquè aquest article és molt curt. Llavors, en Guillem ha passat a ser la meva persona preferida del dia i crec que de la setmana. Hem quedat que ens trobarem físicament perquè no ens coneixem per poder parlar físicament. I com tenies el seu telèfon? No, no, jo he tirat DM d'Instagram. Hola, Guillem, soc en Roger, tal, t'escolto molt, m'agradaria fer això avui per la ràdio. Llavors, ell m'ha convidat a fer un viatge en el temps, que us el comparteixo. Per tant, ens n'anem fins a la comarca d'Osona, en plena dècada dels anys 2000.

Aquells anys, en Guillem es va donar abans que el mateix Montero, que en Montero sabia cantar. I va ser precisament cantant cançons d'estopa, perquè aquells anys el grup acabava de publicar el seu primer disc i no paraven d'escoltar-lo tot a la colla.

Montero va descobrir que sabia cantar, jo crec, cap als 20 i pocs, i s'hi va veure una mica obligat, perquè ell era bateria, fins llavors, havia tingut els notimatis. Veo un sonido.

Oiga una luz.

Havien desfet aquest grup i va estar un temps intentant formar un nou grup, trobar un nou cantant, va provar dues o tres persones, no va funcionar i finalment ell es va veure obligat a posar-se a fer cançons ell, perquè la música li encantava. Però jo el moment que descric d'estopar és una mica abans, perquè això eren festes que nosaltres muntàvem per al cabrerès, que ens quedàvem a dormir, fèiem una llar de foc i ens passàvem la nit allà de festa, diguéssim, la nostra colla, i anàvem tocant cançons. I jo recordo haver-me fixat que ell es posés a cantar i dir, joder, aquí hi ha potència, no?, però. Ell no crec ni que se'n recordi d'aquest moment i tampoc, en aquella època, ell tampoc es projectava com a cantant, o sigui, ho vivia com una bombolla. És, bueno, avui estem de festa, cantem tots, i ell era un més dels que cantàvem allà, no?

¿És ell? Ell tocava la bateria.

Ell és el bateria d'aquest grup que es deien Noti Matis. No cantava al principio en Montero.

M'encanta que expliquin la història des del principi, s'assinant. Feren unes coses. Sí, realment. Se n'han fet de tan i tan grosses.

Hi ha dos vídeos a YouTube ultrapixelats, o sigui que veus un quadrat tronja i és en Montero tocant la bateria, i heu de buscar Notimatis, i el veureu tocant la bateria.

Escolta, és fort que aprenguessin a tocar, com a cantar i així, amb estopa. No ho hagués dit mai. Té tot el sentit. No ho hagués dit mai.

El tema és que aquest grup, no timatis, va fer aigües per tot arreu.

Normal, no passa res. Com la majoria de grups. Sí, la majoria. I no la majoria de grups, com moltíssims projectes, també, de totes les esferes creatives. La majoria de projectes. Van malament, sí. Són curts i no arriben enlloc. I que després, o sigui, no sé, aquest programa també va saber-hi molts programes de nosaltres tres que no van saber ben bé el mateix efecte, saps?

Sempre hi ha mil històries. Total, que el grup s'acaba i llavors va ser en Guillem Ramisa qui va convèncer en Montero perquè s'animés a cantar i a fer el seu primer concert tan solitari com a Josep Montero. Va ser en un bar del Cabrarès, explica en Guillem, perquè ell en aquella època estava portant la programació musical d'aquell local. Però clar, li va dir Josep, per anunciar-ho hem de fer un cartell. Què vols que posem en aquest cartell? I en Montero, després de pensar-s'ho, li va dir, mira, posa-hi Josep Montero de les Ocas Grasses.

En Montero ja anava provant, ja anava cantant i tal, sobretot en el local i això, i sí que jo l'anava apretant de va, va, això ho has de fer, que està molt guapo, i havia com fet alguna temptativa, però ell es negava molt, en principi, anava com molt amb cuidado, com que no volia presentar-ho en sèrio. I aquest cop li vaig proposar i ell ja es devia haver preparat i va dir que endavant. El que deia que va descobrir que sabia cantar va ser quan realment ell es va posar a fer versions, també quan va aprendre a tocar la guitarra, perquè abans passava això, primer que us explicava, que necessitava que hi hagués algú de la colla que toqués la guitarra per ell poder cantar, i que eren en ratos molt concrets, però. Ell va haver un moment que va dir, va, provo jo de tocar la guitarra. I això sí que li va obrir les portes a poder cantar tot el rato que ell volgués i quan volgués.

Ell pot alliberar tota la seva creativitat quan aprèn a tocar la guitarra, perquè ell sol es pot anar acompanyant i anar fent cançons. En aquella època, però, encara faltaven molts anys perquè els dos poguessin viure de la música i, evidentment, ni en Guillem ni en Montero eren professionals.

En Montero, en aquell moment, crec recordar que estava al paro, havia deixat la feina d'electricista i estaven vivint tres de la colla, en Maiola, Montero i un altre amic de la colla, en una casa per qui bueno, per la zona del Cabrerès, també.

Aquest sí.

I ara sí, el que comentàvem abans de com és la relació entre amics, quan un amic està triomfant moltíssim fent el mateix que fas tu.

Sí, esclar, jo he anat veient tota l'evolució d'Ocas Grasses i com ell anava portant el seu projecte. Bueno, compartíem bastant tot i, jo què sé, sempre ens ensenyàvem les cançons abans de treure-les, donant opinions i. I bé, són molts anys, llavors no ho sé, sí que a ell quan li va explotar més l'èxit, potser es va distanciar una mica més, són coses que a vegades costen més de gestionar, perquè clar, et pots sentir una mica estrany, si de cop a tu et va molt bé i al teu amic li va igual que abans, però bé, tot això ja ho hem sabut portar sobradament i. Lo importante siempre era, pues, yo qué sé, en los concerts importantes, mirar de serie y celebrar-ho, sí, sí.

Fes-me viure, ànima de corall.

Aquesta és la seva cançó junts. Es diu Ànima de Corall i és una bestiesa, és preciosa. Tindràs en Guillem Ramisa tocant el Tarambana de Cardedeu el dia 8 de novembre. I jo s'anirà, ja n'hi vaig dir. I a Balenyà I el 22 de gener a Balenyà o a Osona, també. Quina il·lusió.

Escolta, molt bonica aquesta història, Roger. M'hi agraeixo molt. I entenc que t'ha fet feliç fer aquest tema. És com el tema perfecte. Ah, molt. Tot perquè t'encanti.

Jo l'hauria fet igual a casa meva, sol parlant amb en Guillem Ramís. Jaume Miranda, bona tarda. Bona tarda. T'ha agradat aquesta història?

Està molt bé. És tan poc el teu món. És zero el meu món, honestament. Estava molt bé sense saber el que estava dient.

No portava ni els cascos, imagina't.

No ha escoltat res. Ja me sap greu. És un miracle que tu i en Roger us entengueu quan parleu.

Però que quedem, quedem bastant. He de dir que en certs moments crec que en Roger no m'entén per una qüestió dialectal, per una qüestió d'homosexual, en el meu cas. És que tu també ho tens tot, eh, Jaume? Ja, és que Déu m'ho va donar tot, lo negatiu.

Des del meu punt de vista és com molt modern, tot el que fa Jaume. Tot tan modern, has dit.

Sí, perquè. Com si el baler, com si l'accent de Mallorca O com si l'homosexualitat no hagués existit mai. No, home, no per l'homosexualitat, però jo no he tingut mai cap.

Ara Roger fes volta enrere. No, no, cap amic de Mallorca. Llavors, per mi, el tracte, el diàleg. Però saps que Mallorca fa temps que existeix? Sí, però jo no m'he relacionat amb Mallorca fins als 39 anys. Però tu coneixes la Maria Jaén? Hi has parlat amb ella alguna vegada? Molt poquet.

Tampoc heu anat a fer una cervesa com feim tu i jo de tant en quant, no? Vols dir? Cada dos mesos o sí. A més, és una cita que me proposes tu, normalment. Vull que consti en acta, que no. Però és que jo soc un estol que era en plan assassí d'escrím, que ets tu que me ho demanes a mi. Sí, bueno, com dos amics, un dia tu, l'altre dia jo.

Sol-se-tu, sol-se-tu. Jaume, demà parlarem de rodatges. Pobre Jaume.

No ve mai a fer una secció. Perquè maltractes els teus seccionistes, perquè ja saps que no entraran. No, no ho sabia.

T'inspiraràs, si parlarem molt o no.

Ve de quatre minuts, a vegades. Quantes seccions no has fet, Jaume?

Moltes més que les que fas. Avui simplement he dit, no sé, que doques grases. He dit, molt bé, m'ha agradat molt aquesta secció, que és el que acabau de parlar. Era doques grases, no? Sí. Es todo lo que he aportado

en el programa d'avui. És molt fort, Roger, no li podem fer això a en Jaume. Bueno, cobra igual a la ràdio Juli.

Tu saps que hi ha molta gent que ve aquí, ni entra per antena, i cobren igual i se'n van a casa. A RAC1 parlaria. No ho sé pas.

També perquè hi hauria un treballador. A quin programa? No ho sé pas. No ho sé. Home, doncs l'àudio és perquè en Jaume ens el robaran d'aquí dos dies. El d'en Giró, potser.

En el d'en Marc Giró m'agradaria molt, però no sé si serà un galliner si som ell i jo, no pot ser?

Què passaria? Podria col·laborar amb en Giró i estar també aquí a Catalunya Ràdio, en Jaume?

Crec que sí. Hauria de triar. Laura Fava pensa el tirons d'una ràdio a una altra. És veritat, és veritat. El problema és quan estàs en plantilla i ets cara visible d'un programa, no? Sí. Però com a col·laborador

hi ha molts que van a molts llocs. O sigui, no et deixen ni entrevistar-los

ni anar tu que t'entrevisten, eh? No, perquè tens una exclusivitat. Aquí, eh, no allà. Jo, mira, ja que estàvem en aquest pla, m'apropo de col·laborador de vostre primer perquè m'ho faria molta il·lusió. Està lleig dir-ho des de Catalunya Ràdio. Jo t'entenc perfectament. A mi també em faria il·lusió.

És un ésser aspiracional per mi. Demà la investigació que estàs fent de tot de rodatges que aquests dies ens han arribat whatsapps, crec que la gent està una mica despistada perquè crec que s'estan rodant dues coses que són molt semblants a Catalunya. Sí. I.

Hi ha actrius ben reconegudes en aquests projectes. Hi ha Ursula Corberón, Diana Gómez. Demà farem Rastreig Pop.

Demà tots els detalls i aquests whatsapps de gent que està veient coses pel carrer aquests dies. Demà si me deixes parlar, clar.

Demà et ficaré. Demà obrim programa amb mi. I sonarà Dragostea dintre i entraré amb paperines i bengales.

Jo tiraré un canó de confeti. Gay rights! Fem una pausa i tanquem la tarda amb en Garriga.