Què va passar entre Flick i una porta abans de l'última roda de premsa a Turquia?

Marta Montaner. Hola. Qui t'ha fotut la tarda en l'aire?

Doncs no és ben bé un qui, és un esdeveniment. Ai, els rituals satànics? No, no, no, no. El que m'ha fotut la tarda en l'aire és el partit d'ahir de Champions del Barça contra el Galata Saray. Què dius, què dius?

Sí, va ser molt bon partit, no, això. Això? És que sentia crits ahir a casa tota l'estona. Ah, però no ets fifer ara ja.

Sí, però a vegades perdo el fil. Se m'ha d'anar reactivant, que si no em desmobilitzo.

A veure un moment, però per què? Si una 4 amb l'Amin Yamal estratosfèric. Jo amb això estic molt d'acord. Què va passar, doncs? A veure, d'entrada, creus que l'Amin Yamal guanyarà la pilota d'or? Això és la setmana que ve, eh? El dia 26. Depèn, ahir, el dia 26. Els vots ja s'han emès? Els vots ja s'han emès, sí. El d'ahir no compta. Doncs llavors no ho sé. Clar, si contés ahí, segurament. Partirás en Lamine. Lamine, que ahi va ser entrevistat. Compten Harry Kane, eh? Que és el tapat. Diuen que és la gran alternativa. Ahir Lamine el van entrevistar a la CBS, al programa Golazo, que és el programa que segueixen els partits de Champions, i la conversa amb Thierry Henry s'ha fet molt viral.

En contés, quan apareix Lamine.

Diu que fan hores extras per poder parlar amb ell. I fins aquí l'anglés de l'Amin Jamal.

Siempre, somos el Barça, el mejor equipo del mundo.

Quan diu això. I la trobada de dues estrelles del Barça, això fa il·lusió. No anava per aquí, eh? Ni tampoc va amb aquest pique que té en Adlamint. És que no entenem què et va passar. Jo us ho explicaré, jo us portaré, us conduiré cap on vull anar. Ara potser us penseu que és pel pique aquest d'Adlamint amb Lemina, que aquest sí que jo no el coneixia. Què és Lemina? Un jugador del Galata Saray que va començar a dir que no coneixia Adlamint i no sé què. A mi m'havia passat passant despercebut, això també t'ho dic, eh? Doncs ara resulta que el fill és tant i tant fan. Ha penjat un story al mateix jugador dient que la Min sí que et coneixem, especialment el meu fill, que t'estima moltíssim, i és que ahir li van demanar una foto. I bé, la Min ha fet una publicació, que no sé si l'heu vist, dient, qui no us minau? Ara sí que em coneix, fa una mica de recull. Però la cosa no anava per aquí. I jo em pensava que això no era el tot costa, sinó l'ha tardat l'aire. Us veig molt eufòrics pel que podria haver passat. Jo us veig massa eufòrics, nois. Estàs una mica tribunera. No va per aquí el tema, jo soc tribunera, ho reconec, però fins i tot jo m'ho estic passant bé amb aquest Barça. El problema no rau en el partit en si, sinó en el postpartit. Ai, què va passar? Doncs bueno, el problema de Flick i la porta.

Joan, a veure un moment, hi ha conflicte entre Hansi Flick i el president del Barça?

No, deixant la porta, no, sinó el problema de Flicam, la porta de la sala de premsa de l'estadi del Galatasaray.

Ai, m'ho vaig perdre. Què va passar? Què va passar?

Doncs és que això no ho heu vist, de veritat. Això sí que s'ha fet viral. A mi no em parava de sortir a X l'antic Twitter. Mira, els periodistes estaven esperant Hansi Flick a la sala de premsa quan va acabar el partit, una cosa que és una escena habitual, com sempre, i van començar a detectar moviments estranys del personal d'allà. Resulta que la porta per on havia de passar Flick no s'obria. I això no seria un problema greu si no fos que és que allà ben retingut i durant molta estona hi vam tenir l'entrenador del Barça, Hansi Flick. Si Hansi Flick allà a peu dret. Però que era una porta d'aquestes de. Una porta amb un retrat de no sé qui. Tancat. Saps allò que dius? Hi havia moviments per allà, moviments estranys. En Hansi. Doncs mira, amb aquest soroll que no el feia perquè la porta no s'obria. En Hansi Flick amb el cap de premsa del Barça, 5 minuts de rellotge intentant obrir la porta sense èxit. I ara, de fet, mira, et posaré un àudio que supera el d'en Baray Bernoy. Posarem un àudio del moment tan surrealista que ha publicat el diari Sport de com ho van viure els companys periodistes. I segur que reconeixereu un riure que és el de la nostra companya, la Mireia Ruiz,

de la TVT. Espectacular, això. T'he explicat, ves. Està molt surrealista. Però és que està passant això, eh? Està al darrere. Jo crec que sí.

Per sort va quedar tot en un ensurt. No m'agrada molt això de ser realista. Flip va sortir i se'l va veure content amb el partit. Per tant, vull dir que no va quedar en res,

això. No va passar d'aquí i tot és molt menys dramàtic de com ho pintem, com sempre en aquest programa. Perquè al final aquí tirem una mica de sensacionalisme de tant en tant. Sí, però hauríem de vigilar. Home, i tant, és que això, aquest és el meu punt. Les coses no poden passar. Gràcies, Keko. Les coses no poden passar. En Flick no es toca, i aquest senyor no volem que tingui ni un sol disgust, ni un sol ensurt, per tant, l'hem de cuidar. En cotó fluix.

És que en cotonet fluix. Sort que va passar allà i no aquí. Ah, no, ui, que aquí es podia enfadar.

És que m'estimo més en Flick que gent de la meva família, em sap greu dir-ho per la ràdio, però és així. T'entenc, t'entenc. És així. A mi em salta el cor, eh, cada cop que el veig. És més mono, t'endava a tornar a passar per aquí.

Mira, tenim en línia la Mireia Ruiz, la companya de la TDT, que va viure en directe com el tècnic del Barça era segrestat a Turquia durant cinc minuts.

Mira com treus el titular ja, groc. Un flic segrestat. A Turquia cola perfectament. I si poses per la porta ja, bueno, és.

La porta que s'agresta flick. Mireia, com estàs? Ja a Barcelona, no?

Sí, ja m'he arribat, ja m'he arribat. M'ha semblat excels com heu presentat aquest tema. Home, és que això és la taula enlaire, clar. La barreja entre l'oreja de Van Gogh, la porta, l'àudio. M'ha semblat fascinant. Allà deu ser conscients que estava passant alguna cosa estranya, no? Sí, però en vam ser conscients, no perquè la gent tingués molta pressa per obrir aquella porta, sinó perquè el sentíem amb ell. I què deia? Sentíem gestos. Veiem, saps aquell soroll de quan intentes forçar la porta i d'allò que no s'obre i que no cedeix. I de dir, què està passant, què està passant? I t'ho senties. No. Seria molt difícil saber què deia. O sigui, no vau sentir un. Això no. No, eh? No, el Help Help no, però tu senties que hi havia algú allà darrere i fins i tot li reconeixies la veu i fins i tot el riure. Ai, que bé que riques. I vinc de fer força, i ho intentaven. I va haver-hi un moment. Que la gent d'allà van començar a córrer, però per buscar la clau. És que estava tancada amb clau, aquella porta. I ningú sabia qui tenia la clau. Els que eren a la banda de flic deien que la clau era la sala de premsa. Els de la sala de premsa deien que la clau era la banda de flic. Va ser un despropòsit tot plegat. Cinc minuts que. Tu dius cinc minuts i semblen pocs. 5 minuts de rellotge són molt llargs Tu que

el veus sovint almenys un parell de cops per setmana diries que és una persona amb molt sentit de l'humor perquè normalment tenim aquesta imatge d'ell que és un senyor seriós que sí que de tant en tant riu però que marca molt les distàncies. Però aquest riure cura l'ànima, eh?

El riure de flic et cura el dia. Sí, Marta. Jo crec que té més sentit de l'humor del que ens pensem per precisament el que deies, pel tema de marcar molt les distàncies. Però ell és capaç d'entrar rient a la sala de premsa, seure a la cadira. I canvia de cara i és una persona completament diferent perquè en aquell moment està treballant. Però ahir va entrar que els riures. Estava assegut a la cadira i encara reia.

També és veritat que és diferent que això et passi guanyant una 4 que haver perdut dos a 0.

No, clar, és que a més a més el que va passar és que després d'aquests 5 minuts intentant entrar a la sala de premsa van dir calla, anem a fer la volta, perquè ja estem veient aquí que no ens en sortirem. I van anar a fer la volta, van entrar per l'altra banda de la sala de premsa i quan van entrar, Flic va veure que la porta estava oberta.

Ah, o sigui, va entrar. No va entrar per la porta tancada.

No, va fer la volta, va entrar per la porta per on anem els periodistes. La xusma, diguem. Sí, i a partir d'aquí va ser entrar ell. I feia 30 segons que algú havia arribat amb la clau de la porta per poder obrir la porta. I quan va arribar, es va mirar la porta i va dir. Ens va mirar a tots plegats i ens va dir, és broma. No, què ha passat aquí? I ens va enganxar, tots rient, ells rient. La persona encarregada d'obrir la porta, que havia fotut el camp ben ràpid, quan se'n va adonar que la clau la tenia ell. Un despropósito. Això us ha unit, jo noto, per això.

El típic humor turc. Sí, que no el tenim gaire agafat.

Són de tancar portes i perdre la clau. Clar, hi ha molta eufòria, hi ha molt bon ambient entre el barcelonisme. Tu, que convius més o menys amb l'equip, que els veus, notes cares diferents aquest any?

Sí, però jo crec que hi ha una eufòria controlada. I dic controlada. Catalana. Perquè. No, no et diria catalana, et diria alemanya. Perquè jo crec que Flick està sent el primer de dir si ho estem fent molt bé, però peus a terra. I dic Flick, i dic noms grans dins el vestidor, sense anar més lluny, un Rodri, per exemple. És que falta una vida, encara, eh? I jo crec que hi ha una euforia i ho va dir Flick a la sala de premsa després de poder-hi arribar va dir que els títols es guanyen el maig i el juny que és una llàstima, que és una luptura però que s'ha de seguir i jo crec que també sí que hi ha molta euforia però com no l'has de tenir amb uns jugadors que la meitat del vestidor venen de guanyar el Mundial, que tenen 19 anys en farem 20 aquest any, acabaran la temporada que a tots els està sortint car de moment. És que sempre que et surt cara, tothom sempre està excitat i content.

Doncs amb aquesta anècdota, amb un flic tancat darrere una porta que no tenia clau, ens hem volgut quedar avui. Li ha fotut la tarda en l'aire, però vaja.

Una cosa simpàtica, per no parlar sempre de gent feixista. I això és veure Orizonte. En veritat. Un de mons és flic atrapat a la porta i no l'Iker Jiménez.

Això Iker Jiménez fa uns anys t'hauria fet un programa dient que la porta estava maleïda.

Exacte. I t'hauria posat el gat negre i ja t'hauria deixat el programa ben lligat.

La llista eterna de persones que fotarien darrere aquella porta. Ah, sí. És simplement que algú

tenia la clau a la butxaca i no se n'havia adonat

que la tenia ell. Se'n va anar a casa. Mireia Ruiz, gràcies, fins la propera. Va, adéu, adéu. Farem una pausa, anem encarant, són gairebé les 5 de la tarda.