Què vol dir ser home avui?

Atenció, parem màquines. Avui, homes a les dones i als dies.

Què és ser un home? I la masculinitat què és, exactament? Es tracta de ser alt i fort i tenir pèls al pit? O potser es tracta de no parlar mai de sentiments? En què penseu, estimats oients, quan us imagineu un mascle? Si en aquest programa sempre parlem del que ens passa a les dones i posem èmfasi en com ens afecta el patriarcat, avui toca revisar com afecta el patriarcat als homes. El seu mandat de gènere els obliga, encara avui, a no mostrar els sentiments, allò del "boys don't cry", a ser una roca, a fer veure que tenen un desig sexual que no tenen, avui hi donarem toms i que no ens maregem.

A Catalunya Radio, les dones i els dies, amb Montse Virgili.

L'esteu cantant a casa i ja sabeu a quina cançó ens referim, i Islands in the Stream, aquesta cançó que és aquesta balada country, era un tema dels vigils, coneguda per cantar-la Kenny Rogers i Dolly Parton, però avui nosaltres comencem amb una altra versió de la Michelle Angonzelo. A vegades homes i dones també sembla que siguin dues illes diferents, però avui intentarem que es barregin totes les illes, a les dones i als dies, i parlarem de masculinitat. Què vol dir exactament això? Hem de dir que comencem el programa d'avui agraïdes perquè l'Ajuntament de Barcelona ens ha atorgat una menció especial al Premi Montserrat Roig en la categoria de Parisisme Social, així que contentes com un gentjul, comencem el programa d'avui. Benvingudes, benvinguts a Les dones i els dies.

I gairebé podríem parlar de moment històric perquè normalment no tenim homes a l'estudi, ja ho sabeu que és el programa de les dones i els dies. Però avui teníem ganes de parlar d'una qüestió, ho dèiem al principi, si parlem tant que el patriarcat ens afecta a les dones, jo crec que també afecta als homes i per això, Bernat Xueca, bona nit, com estàs? Bona nit, moltes gràcies i felicitats pel premi. Gràcies. Acaba de treure aquest llibre editat per Tigre de Paper, que es diu Disputar la masculinitat, i que ara en parlarem, on estan convidats periodistes, pensadors, gent molt diversa, com tu mateix, i també, evidentment, el que ens acompanya també, que està aquí de moment silenciós, però ja el sentirem parlar, és Miquel Misser. Com estàs? Molt bé, bona nit. Amb ganes de parlar d'aquest llibre, no? Amb moltes ganes, omple un buit. Omple un buit, necessitàvem aquest llibre.

Bueno, molta gent que s'apropa a les llibreries i diu, ostres, voldria començar a llegir, voldria anar més enllà, doncs no existia. Per tant, el Bernat ha fet una cosa genial.

Una cosa genial. Us coneixíeu abans? Sí. Hi ha història d'amor antiga? Sí. D'acord. Escolta, primer de tot, jo el que em crida més l'atenció d'entrada és disputar la masculinitat. Clar, jo podria pensar en molts altres objectius, però disputar a mi em sona a guerra. Que hi ha una disputa i que ens acabarem estirant els cabells. Estem en aquest moment? És a dir, homes i dones, no ens acabem de. No acabem d'entendre què és la masculinitat o què és ser un home?

Què? Bé, és una bona pregunta d'inici. Sens dubte també, quan fas un llibre has de fer un títol que crida atenció i aquest creia que ho podia, com que ho sabe la idea. I a més, que sigui cert que en diferents capítols del llibre la idea de disputar la masculinitat, la idea que, efectivament, Estem en un moment històric de cert pessimisme en diferents qüestions, però en temes de gènere també, i que hi ha un element compartit que té a veure amb aquesta disputa de la masculinitat, en el sentit que ens hem imaginat la masculinitat com una qüestió molt lligada al sexisme o al masclisme, i a mi em semblava com interessant poder plantejar que efectivament hi ha un concepte a disputar en relació amb la masculinitat d'intentar veure de quina manera podem obrir una conversa que ens permeti incorporar altres elements que no tinguin només a veure amb aquesta associació, amb aquest sinònim que hem fet amb l'esclisma.

Jo deia una mica de broma al principi que si per ser home has necessitat tenir per al pit, ser fort, etc. tota aquesta idea del mascle com a gènere, com a imatge, I està clar que el món està cap a una altra banda. Veiem gent molt jove que s'està posicionant en contra del feminisme perquè li sembla que li està prenent terreny. I llavors aquí els homes heu de dir alguna cosa, però tu hi comences el llibre i em sembla molt bonic com aquest punt confessional que expliques un viatge a Granada amb uns amics, que esteu allà, doncs va bé en unes cerveses. I hi ha un que en un moment d'èxtasi, o sigui que se n'ha begut dos o tres més de cerveses els que tocava, comença a explicar que creu que la seva parella no acaba de veure com és ell, que ell és molt més sensible del que sembla i que d'alguna manera es veu obligat a posar una cuirassa. Jo crec que aquesta imatge s'entén molt. M'agradaria una mica que m'expliquessis aquest moment i també com te n'adones que aquí hi ha alguna cosa, que esteu els amics, que sou amics, que us coneixeu de fa mil anys, i com us adoneu que aquí està passant alguna cosa perquè no podeu parlar amb el sentiment?

Sí, efectivament, aquesta conversa que es va donar de veritat, diguem-ne, i que ens parlava d'una qüestió que ressonava amb força en altres contextos també, havent parlat amb altres amics i amigues, que això és una qüestió bastant compartida. I. Al final ens està explicant com la manera com ens fem homes. Agafant aquesta idea que ens especialitzem en ser homes i que no naixem apresos, sinó que anem aprenent això de què té a veure això de fer-se home, m'adono amb aquesta conversa que ser home, una de les maneres que ens podem explicar com és ser home, té a veure amb a què hem de renunciar per aconseguir aquesta masculinitat. I en aquest sentit, em sembla que la qüestió de la intimitat i de mostrar-te vulnerable davant dels teus amics i amigues, però és més fàcil potser a vegades amb amigues que amb amics, ho recollien molt bé aquest escenari, aquesta situació.

Aquesta cuirassa, per explicar-ho, en cultura popular se'ls ha dit a totes les criatures, no ploris, sembles una nena, o sigues un home, no ploris. M'imagino, Miquel, que a tu també t'ha passat això, i també has viscut aquests moments, potser no t'ho han dit directament a tu, però però aquestes frases que et ressonen des de petit. Estem tots allà, no? Bueno, la meva experiència,

que està molt atravesada per ser un home trans, vol dir que jo vaig ser entrenat per ser una noia. Llavors. Però potser et van dir no ploris, és de nenes. Bueno, és curiós perquè quan tu fas una transició de gènere, realment, entres com en un univers en el qual tu t'identificaves com a noia, i saps el que és la masculinitat, perquè de fet t'identifiques més que amb la feminitat, i quan entres en el món dels homes també descobreixes que està ple de normes, que està ple de mandats, que no només era una cosa en la qual tu feliçment te identificaves, sinó que ara de cop també hi ha unes instruccions molt clares. I que la tensió de, bé, era difícil ser una noia, però ser un noi, bé, és realment. Per mi, en molts sentits, la masculinitat és un gran lloc de submissió. O sigui, que hi ha una A veure, a veure, un moment, que això m'està interessant molt. Un lloc de submissió, què vol dir? Doncs que els homes. Que la masculinitat passa moltes vegades per baixar el cap davant d'altres homes, per acceptar, diguéssim, que hi ha una lògica de dominació jeràrquica, i obeir a coses que són absolutament irracionals però que tu per mantenir. Per exemple, saber identificar quina batalla perdràs i llavors resignar-te perquè hi ha un tio que és més fort que tu i llavors potser tu el desafiaries o diries, escolta, no estic d'acord amb això tal o em sembla que això que estàs dient és problemàtic però això et generarà un estigma entre els altres homes. Llavors, quan la gent es pregunta, bueno, però com és que en els grups de WhatsApp els amics no diuen res? Bueno, perquè és que la masculinitat és súper jeràrquica. I es paguen preus molt cars per desafiar l'estatus dels altres homes, no? No és tan evident. O sigui, clar,

no ens ho plantegem mai, això, quan som petits, o molt poques vegades, què és ser un home, què és ser una dona? És a dir, anem aprenent coses que ens van com xivant, no? No t'assasseu mai la teva àvia al costat i et diu, jo soc una dona perquè em pinto els llavis, no? Fixa't. Això no passa. Tu veus que la teva àvia es pinta els llavis i el teu avi no, i entens. Socialitzes amb això i també socialitzes amb aquestes frases que dèiem de no ploris que sembles una nena sigues un home com a sinònim de valor quan no ets tot això aquí hi ha una trencadissa però a tu això al Bernat Xueca potser li passa o als amics del Bernat Xueca però hi ha molta gent que està super feliç amb el seu moment troglodita i amb el macho machote perquè la masculinitat ha venut molt, també. Llavors, per què voldríeu ser un home, si existeix això, un home deconstruït o un home diferent? Aquesta paraula no ens agrada, ja. Està passada.

Bé, veig que aquí hi ha aquesta qüestió a tenir en compte, que té a veure amb les dobles cars. En l'abordatge del tema de la masculinitat sempre ho situem en una qüestió de costos o beneficis, o privilegis o pressions, no? I això ens fa, ens juga una mica en contra, crec, perquè. Sempre que hi ha un privilegi també hi ha un cost en aquesta qüestió. Hi ha un text, de fet, en el llibre que fa el Xavi Sela, que té a veure amb temes de salut mental i masculinitats, que comença amb un exemple, una teòrica, que planteja la situació d'un esportista que per guanyar el reconeixement d'aquell estadi que l'està aplaudint, ha de posar el seu cos al límit i fins i tot assumir que aquest cos es pot fer malbé, diguem-ne, però que serà la manera per aconseguir el reconeixement de l'entorn que posa el seu cos a disposició d'aquell espectacle. I això crec que és una bona metàfora de la masculinitat, aquestes dobles cares que per això a vegades és tan difícil també, segons com, desfer-nos-en de la masculinitat, no?, perquè. Perquè nosaltres podem intentar canviar algunes dinàmiques, però la masculinitat a vegades ens persegueix, o diguem-ne, ens persegueix en contextos, en la interacció amb altra gent, en el context laboral, en el familiar, i no sempre és tan fàcil poder com contraposar-se o poder com ser crítica en aquesta qüestió, no?

És una frase molt bonica i molt frapadora per mi, que diu, no tenim a disposició la intimitat o una sèrie d'emocions que hi van associades, i hem hagut de renunciar per fer-nos homes, fes-te un home. És una frase una mica dels 50, una mica com l'article del del Miquel Missé, que parla de ficció d'home, que era com es parlava abans dels homes trans, antigament. Però una mica aquestes idees que semblen molt antigues i molt antiquades, però en realitat estan molt encara al carrer. Com ens relacionem i com vivim.

Per mi hi ha diverses capes. La primera, jo no estaria tan segur. Estic molt d'acord amb aquesta cosa de en cap lloc ningú te senta i et diu mira, tu ets un home, has de ser així. Però jo crec que el Bernat té molta raó en plantejar la idea de la disputa a la masculinitat perquè estem en uns temps on sí que hi ha alguna gent dient, escolta, els homes hem de ser així, per això estan en disputa, és a dir, hi ha tota una sèrie de discursos en la nostra societat. Que sí que li estan dient als nois, escolta, vosaltres potser que en comptes de perdre el temps amb les noies, per què no us concentreu en la vostra pròpia energia, en conservar la vostra energia masculina, concentrar-la, diguéssim, entrenar-la, intentar tenir com un projecte econòmic que us faci solvents. Hi ha molta gent dient-li als homes el que han de ser i segurament.

Ves al gimnàs, inverteix en criptomonedes i conserva el teu sement, que jo ho he vist últimament i estic espalosnada.

Llavors, mentre una gent està dient això, la gent feminista o progressista, què estarien proposant? Per això hi ha una disputa, en la qual nosaltres estem desertant, perquè mentre hi ha una gent que diu, escolta, ser un home és això, doncs hi hauria tota una altra gent, que em sembla que el Bernat reuneix el llibre, que diria, per mi ser un home és una persona que té les habilitats de la cura dels seus fills, o la seva gent gran, o per mi ser un home és. Llavors, entrant en la disputa, és precisament si en un món on s'està dient. Els homes potser hauríem de tornar a ser així, o no, els homes hem de ser d'una altra manera perquè volem viure d'una altra manera en la societat. I després també, quan tu dius, bueno, hi ha molta gent que potser sí que s'hi trenca el cap, però hi ha molta gent que està molt feliç de ser un home. Jo crec que, no sé si pot ser que tingui aquesta percepció de ser feliç, però jo diria sobretot que hi ha molta dissociació en aquesta experiència, perquè, o sigui, la gent que ha estat socialitzada com un home té una caixa d'eines molt precària, on no hi ha cap eina per la gestió de la vulnerabilitat, de la inseguretat, de la vergonya, de la por, no hi ha res, no hi ha cap eina. Les ha d'enfrontar tota l'estona, i com que això és tota l'estona disruptiu, perquè tu no ho saps gestionar, acabes amb efectes secundaris per tot arreu. Per tant, mentre tenim una població masculina que sembla molt feliç, ostres, doncs, els sectors de la població que estan més afectats, per segons quin tipus de conductes de risc. Si vas a la Goodman, ara mateix, si vas a qualsevol presó del nostre context, si vas a qualsevol centre comunitari on s'acompanya gent amb consums problemàtics, home, atzerosament, tota aquesta gent són homes. Llavors jo no diria, home, si potser la gent té l'experiència de la felicitat, però la forma en la qual els homes han après a metabolitzar el dolor els porta a llocs de profunda infelicitat i dolor. I em sembla que això ho hem de recollir. No, semblen estar tan contents. Bueno, mirant la misèria en la qual molts homes transiten

aquestes emocions. El problema és que ets conscient tu que no estàs en tots aquests llocs. És a dir, que tu estàs en una altra banda, on estàs teoritzant, on estàs escrivint un llibre, per exemple. Mira, hi ha moltes enquestes

que parlen de la sensació altíssima de fracàs en la majoria d'homes. Això és superinteressant. Ara es publica també a Vellaterra, publica en una recerca que han fet a Canàries la Noemí Parra i la Marta Jiménez sobre masculinitat i li pregunten a homes grans, joves, és extraordinari la quantitat d'homes que senten que al llarg de la vida ells han fracassat com a homes. Això és una dada que em sembla que és molt difícil tenir èxit com a home.

Clar, fracassar com a homes perquè també el llistó és molt alt, perquè us han demanat unes coses, que sigueu els empotradors, que sigueu els que sempre esteu disponibles, els que proveïu. Històricament, si un home també cobrava menys que una dona o si no feia determinades coses a la casa, si no saps arreglar un endoll, també ets un fracassat. Llavors, això també us ha posat en un terreny molt relliscós, no?

Sens dubte, sens dubte. A mi, que no em demanin, que m'hi haurà interruptor, que estem perduts a casa, eh? Sí, sí, sens dubte. I en aquest sentit, potser una de les apostes que hem de poder fer té a veure amb repensar aquest lloc del fracàs i assumir que és un lloc, que també ho planteja Cristo Casas en el seu capítol, que té a veure amb que el fracàs potser és un lloc on podem viure tots una mica millor. En el sentit que hi ha molts pocs homes que acaben guanyant i en canvi hi ha molt més lloc és un espai en què podem sentir-nos molt més còmodes potser si ens plantegem que el que trobarem molt sovint té a veure amb aquesta qüestió de fracassar i. Sí, jo crec que és una relació complicada perquè tu t'has socialitzat en un context que això no s'ha valorat i que de fet, com deia el Miquel ara, tots aquests missatges que reem ara i també posant la capa d'aquesta població jove, però hi ha aquesta idea d'homes del valor, aquesta qüestió de construir-te tu mateix, aquest mandat de tu amb tu mateix sense ningú més, has de poder construir i esculpir el teu model d'èxit. I la Georgina Monge,

que és col·laboradora d'aquest programa i que té un dels capítols, també parla de tot aquest jovent que ha vist el feminisme com un enemic. És a dir, perquè d'alguna manera si els hi ha instal·lat, hi ha alguna cosa que no hem fet bé, aquí també hem de fer autocrítica, no? Que tot el que fan, que només per existir ja són masclistes. Potser els hem de donar eines aquí. M'estic posant aquí un nom de manen, eh? Potser, no ho sé.

I un dels punts crítics segurament de la qüestió, que el Miquel, ara si vols, tu també entres en una de les qüestions que portes també en el capítol que fas tu, Però sí, efectivament, la Georgina planteja reconèixer que estem davant d'un repte majúscul, però poder matisar aquesta afirmació d'aquell 54% famós de nois joves que creuen que el feminisme ha anat més enllà i poder-li posar com capes per analitzar amb més complexitat què ens està parlant això. Hem de poder analitzar. Que aquesta posició d'antifeminisme té a veure també amb una afiliació política, és a dir, que com més dretes t'identifiques, més antifeminista ets, i per això ens diu que hi ha nois d'esquerres que s'identifiquen com a feministes i que esperem i hauríem d'analitzar que també tinguin pràctiques feministes. Aquesta seria una qüestió, una possible anàlisi en relació a això, però també hauríem d'analitzar què ha passat quan el feminisme s'ha fet hegemònic, quan s'ha esdevingut institució i que de moment hi ha un.

Una conselleria i un ministeri feminista, per tant el poder o el mainstream per alguns de sobte han sortit tots els de les cavernes d'aquesta masclosfera i ha dit això no ens interessa nosaltres som els Robin Hoods us salvarem a tots però d'una altra manera us llençarem la.

És que penso que és difícil primer perquè a mi venir a dir que l'extrema dreta ha manipulat els adolescents per llençar-los contra el feminisme, que en certa part estic d'acord. Això ja ho hem sentit molt. És una conversa que penso molt bé què podem fer nosaltres, perquè nosaltres no som els community managers de Vox, per tant, no és molt rellevant. Jo t'hi veig a tu, eh? Bueno, com ho he d'aprendre, això? No, de persona intel·ligent.

Tu manipularies a qui volguessis. Això també és bo. Això és bo. Jo et veig capaç, però després, retornar-los. Fem-ho pel bé. A mi em sembla interessant la conversa que tu plantejaves. Us canviaries. Tu els canviaries els de Vox,

vull dir. No ho crec. Però jo penso que molta de la gent que està a prop de Vox no la dono gens per perduda i confio plenament en la seva capacitat de moure's de lloc. Això sí que ho penso. És a dir, que en algun moment donat la gent se senti identificada pròxima a posicions que en un punt són molt problemàtiques. A mi m'agrada enfocar-ho en el punt d'aquesta gent que planteja aquesta cosa de. Som responsables de les idees dels altres. Nosaltres, com a societat, som responsables de la socialització masculina i femenina. No hi ha una gent que, oh, sorpresa, es comporten com a homes. Nosaltres hem entrenat la gent per ser homes i dones. Llavors, el que em sembla un plantejament estrany. Els pares, les mares, l'educació, l'escola. Fins i tot famílies que ho fan fantàsticament bé, que els seus fills fan identificacions molt normatives i tenen. Mira,

m'agrada que treguis aquest tema, perquè una vegada la Georgina Monge, fent el programa aquí, estava explicant el repartiment a casa seva, i quan va arribar a casa, la seva filla li va dir, no sé per què dius això a la ràdio, si ho fa tot el papa. Vull dir, que això ens passa, ens passa en el programa, perquè fins i tot els pares que ho fan molt bé, que ara parlarem de la maternitat i de la paternitat, fins i tot es troben en això, que els mandats de gènere estiren moltíssim. Sí.

Tot això per dir que a mi em sembla interessant, ens estem explicant bé. Nosaltres ho estem fent el millor possible perquè aquests xavals i aquestes xavales que entren ara al món adult entenguin per què alguna gent som crítics d'aquells models. I jo crec que hem entrat com en una fase més èpica, diguéssim, de la celebració de per fi tenim l'altaveu per dir tota la misèria que hem viscut, cosa que estic totalment d'acord perquè el patriarcat té efectes devastadors en la vida concreta de la gent. Però sento que per moments és com si la fase pedagògica, bueno, escolta, que s'espavilin, bueno, entenc que hi ha molta gent que no vulgui fer pedagogia, ara no sé com aconseguim que la gent pensi críticament sobre algunes coses que alhora li estem ensenyant, o sigui, com pretenem que la gent de 12, 13, 14, 15 anys pugui pensar críticament un model que fins al moment se'ls ha ensenyat com a positiu. Llavors, em sembla que aquí, si realment volem que la gent es mogui de lloc, doncs crec que hem d'interpel·lar la gent i assumir que la gent és intel·ligent i que podem fer-li preguntes complexes. Si assumim que la gent s'ha de juntar a ell, els homes s'han de juntar a ells en una assemblea i pensar ells A més, aquesta fórmula que diu les dones ja han fet la nostra feina, ens hem ajuntat i hem pensat, ara que ho facin ells. És que això no és veritat. La majoria de les dones, històricament, han sigut estirades per una minoria de feministes. Tampoc és veritat que la majoria de les dones havien arribat. No, hi ha hagut una gent feminista, majoritàriament dones, que ha impulsat la conversa que ara, per sort, en la nostra societat és bastant hegemònica entre moltes dones. Doncs serà la gent feminista la que arrossegarà els homes aquesta conversa i en algun punt serà hegemònica entre els homes, no en tinc cap dubte. Ara bé, hem de confiar en la gent i ens hem de posar, assumir que, bueno, escolta, a partir d'aquí, vosaltres, què us passa als tios? És que què us passa? Que els hem socialitzat així entre tothom? O sigui, trobo que aquí hi ha un punt de, però volem avançar o no volem avançar la conversa?

Hi ha una cosa que a Disputar la Masculinitat sempre es parla de col·lectiu, aquestes coses no es poden fer soles, és una idea que va rondant tota l'estona en aquest llibre editat per Tigre de Paper.

Les dones i els dies, el programa que escolten els homes.

Si es pot construir el feminisme en col·lectivitat, la masculinitat també? Podem canviar el model de masculinitat però també ho hem de fer en grup, com una mica apuntava el Miquel? Sens dubte, que sí.

El president Miquel apuntava una qüestió molt important que té a veure amb no pensar que els homes ens podem trobar entre nosaltres, tancar-nos una habitació i transformar-nos, perquè a més aquí hi ha com un imaginari dels homes sols on podem ser superherois que ens podem despendre de tots aquests mandats que ens imposa el patriarcat. I que, a més, és profundament, és a dir, que aquest plantejament, al meu entendre, i així s'intenta recollir en el llibre, aprofundeix en aquest abisme, com t'ho plantejava al principi, Montse, en aquest abisme entre homes i dones, com si no hi haguessin qüestions que es construeixen en paral·lel i que es construeixen col·lectivament. És a dir, aquesta idea que el gènere, com una relació, diguem-ne, que no podem entendre la masculinitat sense pensar en la feminitat, ni podem entendre la feminitat sense pensar en la masculinitat. És a dir, que, d'alguna manera, hi ha una construcció conjunta d'aquesta qüestió. Això per una banda, i per l'altra, com va aprofundint en el que plantejava Miquel, en aquesta idea de la construcció col·lectiva en el sentit que hi ha com una estructura, hi ha com aquests mandats de gènere, i nosaltres d'alguna manera estem subjectes a aquests mandats, però que a la vegada col·lectivament també podem ser subjectes per transformar aquests mateixos mandats. I aquí crec que hem de poder agafar-nos immediat una esperança en relació a la capacitat i la profunditat que tenim d'efectivament poder transformar la masculinitat tal com ha passat en altres moments al llarg de la història.

Hi ha una cosa, per exemple, que potser d'entrada ens costa d'entendre, però que em sembla com molt interessant al punt de vista que també surt en el llibre, que és que la paternitat o la maternitat us ha ajudat justament a canviar també la idea de la masculinitat. Les cures i els homes sembla que són dos illes llunyíssimes i també és un dels capítols dels llibres que diu quan tu ets pare corresponsable te n'adones de què passa a l'altra banda o com a mínim pots fer o adonar-te'n de com podrien ser les coses d'una altra manera. Explica'm una mica això.

Aquí en relació a tot el tema dels premis de paternitat hi ha dos elements que aportava amb la Georgina que fem el capítol a quatre mans. Per una banda hi ha la reivindicació d'aquestes polítiques públiques que ens permetin precisament fer avançar canvis estructurals que són indispensables i per l'altra banda que aquestes polítiques públiques el que faciliten és, un, una major implicació dels homes en la redistribució dels errors de gènere i que això afecta directament a una de les bases que genera més desigualtat que té a veure amb la divisió sexual del treball. Però no només això, sinó que també ens està permetent crear nous imaginaris on les nostres criatures es referenciaran. És a dir, que estem generant imaginaris de present i de futur. Sí, que hi ha esperança, Bernat, hi ha esperança. Exacte, jo crec que sí, que precisament hi ha molts homes i en la paternitat crec que precisament és un dels elements com que mobilitza més que hi ha molts homes que tenen ganes de fer bé la seva tasca com a pares i que volen sentir-se capaços de satisfer les necessitats, acompanyar les seves criatures en les seves necessitats, no només materials sinó també emocionals i crec que és la primera com una de les portes, diria que en molts casos és la primera porta d'entrada del que plantejava el Miquel, aquesta connexió amb la vulnerabilitat i en poder acompanyar algú que depèn de tu i en aquest sentit. Crec que això, que és un element molt important en relació a poder transformar la paternitat i també la masculinitat. De fet, en l'article que fan,

que és superinteressant, perquè hi ha molt poca gent mirant això i realment produeix efectes, té moltes dades interessants, és quan plantegeu aquesta cosa de la potència de produir un permís que és intransferible i que, per tant, produirà que, en molts casos, aquests homes estornin sols amb les criatures. Sí.

Explica una mica, perquè la gent potser no ho ha llegit, és a dir, expliqueu que us inventeu un permís que podria ser que els homes us encarreguéssiu o què vols dir? No ens inventem, sinó no.

El que descrivim és que la nostra pròpia experiència, com la Georgina i jo, quan hem tingut criatures, jo vaig tenir. Vaig passar de 15 dies a un mes i d'un mes a dos mesos i el canvi de quan jo vaig trigar mini permís, diguem-ne, no veies a massa pares portant sols la seva criatura en cotxet i en canvi ara mateix surts qualsevol matí per Sabadell, per Terrassa o per Barcelona i pots veure molts homes sols portant un cotxet i això. Et confronta, diguem-ne, amb ser capaç de veure que tu no ets un suport de la teva parella, sinó que això depèn de tu i depèn que tu tinguis les capacitats per acompanyar

I deixem l'imaginari aquell del meu home m'ajuda, no? Exacte, no? Perdona, Miquel, que t'he tallat.

Era per posar un context, eh? Era això, era això. Em semblava interessant que deien el moment en què els homes comencen a fer el clic és quan estan sols. Sols davant de la vulnerabilitat de la més petita infància i han de trobar sortida i llavors necessàriament desenvolupant les seves musculatures de cura, que totes les persones tenen aquestes capacitats i habilitats però que clarament els homes no hi han estat entrenats. A mi em sembla interessant aquesta reflexió de com una política pública. Pot produir una transformació social que no només és una qüestió de justícia respecte al repartiment de les cures, per suposat, sinó que també és una gran porta d'entrada als homes a la cura. I em sembla que posar-ho en valor i posar en valor que això, de fet, moltes societats no han arribat aquí i a nosaltres ens han costat molts debats arribar aquí, però tenim un dels permisos més llargs a nivell internacional. És un fenomen interessant. Crec que només es parla negativament de la qüestió dels homes i potser nosaltres estem en una societat on els homes estan fent una transformació interessant que des d'altres països es mira. I no li donem cap valor i potser hi ha molt debat. Llavors ara què, els hem de. Hi ha molt autòdit, no? També, moltes vegades. Ara els haurem de felicitar per fer el que. Doncs jo crec que una mica sí, si hi ha una transformació del patró masculí.

Mira, estàvem parlant de polítiques públiques i estàvem parlant de reflexions, però jo no vull acabar aquesta xerrada, també, sense parlar de les persones trans, que ja no esteu en la teoria, ni si no esteu en lo real, en el dia a dia, i que aquí esteu fent, podríem dir, amb el vostre cos. Inventant aquesta masculinitat o creant-la o transformant-la, la idea, eh?

Sí, ja de fet hi ha molts humoristes trans que diuen aquesta cosa de. En els temps que corren, en quin moment s'ha acudit fer una transició a home, quan la categoria home és la categoria més despreciada per bona part dels feministes.

Però sí que hi ha alguna cosa de d'alguna manera tu ets l'exemple de tot això, encara i ossos, no? Què es pot transformar?

El gènere és una cosa ben complexa, ben profunda, i que té moltes arestes, no? O sigui. Què vol dir viure socialment com un home trans? Què espera la societat dels homes trans? Durant molt de temps s'ha esperat una reproducció excel·lent del comportament masculí. També ha passat amb les dones trans. Vull dir, l'exigència cap a la gent trans que complissin molt bé aquests rols.

I en els darrers anys A mi m'imagino que tu també has tingut dubtes en moments. Què vol dir ser un home? A tots. I com.

Jo crec que hi ha una cosa que és ambivalent. Però que és interessant, que és que les persones trans som una gent que ha hagut de donar moltíssimes explicacions racionals de per què ens identifiquem amb un gènere, cosa que la majoria de la gent no ha hagut d'elaborar. Bueno, tu et sents dona, però fins a quin punt? En quin grau? Per què? En quins elements? A partir de quin moment? Llavors, el fet de portar la gent a una reflexió tan superracional d'aquesta experiència social obliga a que, clar, tu també has hagut de. Aquí hi ha moltes converses possibles, no? La gent trans elaborant narratives que tinguin reconeixement social. Si la gent trans elabora narratives més complexes. Segurament hi hauria més rebuig si jo digués, bé, jo vull viure socialment com un home, tot i que hi ha coses que segurament això em faria clarament, home, doncs tan transsexual no serà, si realment té aquests dilemes, no?

Però estem en un món tan binari encara, creieu?

Jo crec que hi ha una norma molt forta, però crec que cada vegada estem arribant a més gent amb la idea de tots els malestars que produeix encarnar aquesta norma. O sigui, crec que la norma social, o està en el gènere o en tants altres llocs, però nosaltres som comunitats que vivim organitzades per normes socials, i no totes les normes socials són dolentes. Que nosaltres haguem consensuat com a societat que amb els nens i les nenes petites no es pot tenir relacions sexuals, és una norma, Però, escolta, menys mal, no? L'hem decidit, hem decidit, per exemple, hem posat un límit a la majoria d'edat, que és discutible, que ha canviat amb el temps, que és històric, però, o sigui, ens hem donat moltes normes. Crec que la clau està en desvelar quines de les normes que organitza la nostra societat no estan al servei de la nostra cohesió, felicitat, benestar, sinó que estan al servei de sistemes de desigualtat. Ara, és molt difícil perquè són normes que ens configuren i això ens fa molta ràbia, però és com a l'hora que estem tenint aquesta conversa com tan sensata aquí a la ràdio, nosaltres som persones que quan sortim al carrer volem ser interpretats socialment com a homes o dones i així ens hem vestit i així ens comportem. Llavors, és molt difícil intentar desmantellar sistemes que al final encarnem i llavors ens fem mal a nosaltres mateixos i ens torturem, cosa que és un dels nostres esports principals. Però com pot ser possible que tinguem aquest desig que és una merda? O intentem mirar-ho amb complexitat. O sigui, hem d'intentar desmuntar aquesta estructura sabent que moltes d'aquestes peces que estem tocant són nosaltres mateixos. Llavors intentem tampoc maltractar-nos.

Quin seria el teu somni de tota la gent que vulgui llegir a disputar la masculinitat? Em refereixo a què t'agradaria que es posés sobre la taula? Quines reflexions? És a dir, hi ha moments molt divertits en el llibre, també, no tot és teoria o idees. Ho he intentat, ho he intentat. Sí, vull dir, hi ha moments. Per exemple, el del rollo galant, que deixa anar un fragment d'una conversa d'una parella, que em sembla meravellosa, que ella va discutint, va dient-li, no sé ni si m'estimes perquè ni ho demostres, en fets només m'ho dius, però pocs detalls, i no em refereixo a econòmics, no vaig per aquí, jo estic pendent de tot, de la teva roba, del teu gimnàs, de la teva barruga, etc. I l'altre li diu, què vols que et porti al McDonald's, no? Aquestes converses que no es troben homes i dones estem sempre parlant de tot això llavors, després de llegir Disputar la masculinitat què li hauria de passar al català en mig? perquè pensis que aquest llibre que has fet ha valgut la pena.

Jo crec que, mira, em quedaria amb dues coses. A veure. Una anècdota d'una amiga meva que l'altre dia m'explicava que estava molt enfadada amb el seu pare perquè cada dia es lleva i li demanava a la seva mare què posar-se al matí. I estava enfadíssima el seu pare i li deia, tio, és que és molt masclista perquè com pot ser que el senyor amb 60 anys no sàpiga què posar-se? Però jo li deia, ostres, i la teva mare què fa? I la meva mare li porta. Li diu, posa aquest polo, aquest polo que et queda molt bé, guapo, estàs molt guapo. Exacte, li tira la roba, no? I. I què passa quan el dia que no l'hi port, no? I el dia que es vesteix el parasol, què li passa? Doncs que se n'enriu d'ell perquè no sap vestir-se, no? Igual aquesta idea del gènere com a col·lectiu em sembla una idea interessant que espero que pugui traslladar al llibre. I l'altra és, com hem anat parlant aquí, De manera a aconseguir que la masculinitat pugui conjugar-se molt millor amb aquest món de les cures, que crec que és el que també ens acompanyarà. Intimitat. Exacte, intentar que el món de l'entrada a les cures ens obre també portes o finestres cap a això, cap a poder-nos mostrar, poder estar tranquils en tenir conversa entre amics i parlar que no de política o de futbol, sinó que estàs malament amb la teva parella, que no sé, que has de cagar perquè.

Em va trencar el cor, aquesta conversa em va trencar el cor, perquè un d'ells deia, és que no em veu la meva parella, no entenc com soc. I vaig pensar que hi ha molts, que deuen, molts homes que deuen estar plorant en silenci, és que no em veu. Efectivament. Clar, també he de dir que una de les grans coses que feu com a homes moltes vegades, o com creieu que heu de fer, és dissimular tota l'estona.

I Montse, que has dit una cosa important, que és que els homes fem coses. Jo penso en els homes de la meva generació, però també més grans, que és aquesta idea entre el fer, el pensar i el dir, diguem-ne, estem tota l'estona fent coses i a vegades en el fer hi ha molt amor, però a vegades també hem de potser trobar la manera de dir t'estimo en comptes de proveir coses.

Escolta, arregla'm l'Antoni, deixa'm estar de punyetes.

Ens agrada molt l'exemple de la Bernat Xueca, d'això de la roba, perquè explica moltes coses. Explica també que aquest patriarcat ens afecta a tots i que aquest senyor està esperant que la seva dona li faci això cada dia, però la seva dona també se sent útil fent-ho. També és una manera de tenir poder aquí, tenir poder sobre la roba de l'altre, no enriure-se'n. En el teu cas, Miquel, no sé si també, llegint el llibre i llegint tots els capítols, també t'has plantejat coses. També hi ha un capítol sobre la vestimenta, eh? Vull dir, que en parla el Roy Galant. No sé si hi ha coses que t'han fet reflexionar, també, tu.

O sigui, a mi el que m'agrada del llibre és que. Obre la conversa genuïnament, és a dir, que sense intentar estar tota l'estona, perquè sembla que quan parlem de la qüestió de la masculinitat dels homes hem d'estar constantment deixant anar com algun tipus de broma o zasca que quedi clar que nosaltres sí que els ridiculem una mica, però hi ha com aquesta cosa. Jo no tinc aquesta necessitat. A mi m'interessa la qüestió de la masculinitat, m'interessa la gent que vol obrir la conversa, m'interessa una societat que es fa responsable de què ha sotmès els homes. Per exemple, em sembla interessantíssim que TV3 hagi proposat documentals sobre quin és l'impacte que ha generat el servei militar obligatori en una generació d'homes, que les demanem que plorin. Quan això, ells han estat entrenats però en un règim militar durant generacions. Per mostrar-se d'una certa manera, i això ha deixat ferides brutals, com aquest documental em sembla realment superinteressant, amb dues parts que van emetre. Vull dir que em sembla que fem-nos responsables de la masculinitat de forma col·lectiva, i fem-nos responsables de les seves transformacions.

Homes i dones, eh? Homes i dones. Doncs escolta, em sembla una bonica idea disputar la masculinitat. Bernat Xueca, Miquel Misset també acompanyant-lo en aquest llibre, on trobareu moltíssima gent, editat per Tigre de Paper, I també moltes reflexions. És un llibre que et pots anar llegint poquet a poquet i et fa reflexionar sobre moltíssimes coses. Sobretot, no aneu al McDonald's, que no donen res de bo. Moltíssimes gràcies a tots dos i fins aviat. Moltíssimes gràcies. Bé, trobo que heu passat la prova dels homes a les 9 dels dies. Tu també has passat la prova. Que no us torni a convidar. Ara que tenim aquí el que està a punt de trucar-lo Vox per donar-li feina, ja en parlarem. Vinga, moltes gràcies. Bona nit.

Hay hombres que no existen Hay hombres que no gritan Hay hombres que respiran Hay hombres que se ahogan Hay hombres que ocultan la verdad Hay hombres que roban Catalunya Ràdio.

You whined me and dined me when I was your girl Promised if I'd be your wife you'd show me the world.

Acabem de deixar que marxin els homes de les dones i els dies. Han marxat en cavall, per això han posat aquesta cançó clarament. Amb aquesta cançó country comencem la secció, perquè si parlem d'Amèrica hem de parlar de Dolly Parton, però de la segona persona que hem de parlar és de Marta Martínez. Com estàs? M'has posat el nivell de la Dolly Parton, això ja és molt fàcil. Tu i totes les persones que teniu dins. Està embarassada, eh? No imagineu coses estranyes, eh? Marta Manrutines és una periodista que ha viscut moltíssims anys als Estats Units, ara la tenim per aquí, però sempre ens va fent reflexions sobre Amèrica, aquell país incontrolable que no entenem gaire, però que també ens ajuda a pensar. Però comencem a Plaça Catalunya i al Plaça del Sol, que és on passen moltes coses aquests dies, perquè segueixen cobertes de tendes de campada per demanar una vivenda digna, i la majoria de les líders d'aquest moviment, com el sindicat de llogateres, són dones. Nosaltres tenim ganes de reflexionar sobre això. Dones joves amb ganes de canviar el món, i direu que té això a veure amb la Gloria Steinem i els moviments feministes dels anys 70, perquè torna a parlar-nos de la Gloria Steinem, la Marta Martínez, que per cert, tota l'estona estic aquí parlant jo molt, com que estic emocionada perquè han vingut homes avui al programa, i encara no t'he deixat parlar.

No, però és que se'ns va quedar una cosa pendent que crec que és molt important i que com amb les últimes setmanes hi ha hagut tant de moviment, amb els moviments socials presencials, per dir-ho així, per les acampades que hi ha a Barcelona, a Madrid i a tantes altres ciutats, doncs em venia de gust que no ens deixéssim de parlar d'aquest llegat que crec que és molt important, no només de la Gloria Steinem, sinó de les feministes de la segona onada o les feministes nord-americanes dels Estats Units als anys 70, que feien aquestes grans trobades molt multitudinàries de dones. I t'estic parlant que són milers, milers de dones que es troben en un mateix lloc i que poden tenir, ser de diferents races, de diferents cultures, de diferents espectres polítics, però tot i així s'ajuntaven totes, s'ajuntaven en persona.

I això era cap als anys 70. A mi m'agrada que ho expliquem també perquè trobo que sempre imaginem que el món l'acabem d'inventar nosaltres i de sobte ens semblen molt novedors que des del 15M cap aquí hi hagi aquestes manifestacions multitudinàries, però ja les feministes dels 70 ho feien, com a mínim als Estats Units, i aquí les dels 70, però les dels 70 sí, sí, jornada de la dona catalana moltes dones al Paraninfe de la Universitat de Barcelona, tot en grup, com una idea de col·lectivitat, que és una cosa de la que també hem parlat avui amb els homes que han vingut a les dones dels dies. Per fer una excepció. Marta Martínez, llavors, aquestes trobades de les que parlaves dels anys 70, vaja, que no ens hem inventat res, com eren? Què hi havia en aquestes trobades? Sí, de fet et volia parlar

d'una de les més importants que va ser l'any 1977 i que va tenir lloc a Houston, Texas, on es van reunir més de 20.000 dones amb l'objectiu de plantejar una esmena a la Constitució per establir la igualtat de drets entre homes i dones. Una cosa que sembla avui en dia, ja em diràs tu, però en aquell moment això ni tan sols existia. I la Glòria Stenen va ser precisament una de les figures més destacades d'aquesta trobada.

La legislació federal hauria d'establir un programa nacional de seguretat sanitària. Les pòlisses actuals d'assegurança mèdica dels empleats federals i qualsevol futur programa nacional de seguretat sanitària haurien de cobrir les dones com a persones individuals.

Estem parlant del 77, la Gloria Steinem, i parlava de les dones com a persones individuals, perquè suposo que com aquí també passava al nostre país, depenies de l'home per aconseguir moltes coses,

per poder anar de viatge, per treure't el carnet. No podies ser titular d'una targeta de crèdit i de fet una de les coses que es van aconseguir en aquests anys amb aquest tipus de conferències multitudinàries va ser que no fos necessari alegar un adulteri per poder-te divorciar del teu marit, el que dèiem que realment tu com a persona individual bàsicament no existies i no podies fer res.

Fixa't com estàvem a Catalunya, també que és en aquest any que les dones surten al carrer per defensar que l'adulteria deixi de ser un delicte. Vull dir que no anàvem malament.

No, no, als anys 70 jo crec que realment. Estàvem al nivell dels Estats Units. Cal que ens hi fixem molt precisament per això, perquè van ser uns anys molt revolucionaris i crec que gran part d'aquest activisme va venir precisament d'entendre la força que té quan t'ajuntes. I crec que és una cosa. Que és molt bonica de veure, perquè jo ara estava mirant, per preparar la secció, totes aquestes imatges d'aquesta trobada multitudinària de Houston, i és preciós, perquè veus un estadi gegant ple de dones aplaudint les unes a les altres, perquè han decidit quins objectius volen prioritzar, bla, bla, bla, i dius, uau, no? És una cosa que transmet moltíssima energia.

I de fet, jo ara estic pensant que hi havia una pel·lícula, no? Que una mica em recorda això, si tenim ganes de veure-la,

o era una sèrie. És una sèrie. Es diu Mrs America i la protagonista és la Cate Blanchett. De fet, la protagonista està basada en la Phyllis Schlafly, que era la líder del moviment antifeminista. Aleshores dius, ui, per què hauria de veure aquesta sèrie? Si és veritat que la protagonista és. La vaig veure, però és tan fort que mirem tantes coses que ja no me'n recordo de res. Doncs val molt la pena, perquè precisament reconstrueix aquest tipus de conferències i totes aquestes dinàmiques dels moviments de dones dels anys 70 molt, molt, molt bé, i tot i que es basi més en la figura de l'antifeminista, per exemple, surt la Rose Byrne, l'actriu Rose Byrne, Fern de Gloria Steinem, que, per suposat, porta les mítiques ulleres de viador de la Gloria Steinem,

no?, Sí, que tu t'has fet un fart de repassar avui aquesta sèrie de Missis Amèrica, que té coses molt interessants per veure com s'unien les dones i fent aquestes trobades.

Sí, i sobretot per fer-te una idea de com era de multitudinari i de gent que venia de diferents espectres polítics, no? Vull dir que tenien idees realment molt diferents de quin era el rol de la dona i tot i així aconseguien asseure-se en una taula i parlar-la.

Ens estàs enviant algun missatge a Marta Martínez. ¿Trobas que pot ser que ens hauríem d'unir totes i començar a canviar el món però juntes? ¿No pensar que el feminisme és una cosa individual? Cadascú que s'ho prengui com vulgui. No, no, és per saber-ho. A veure quin missatge ens estàs enviant.

Les dones i els dies, riques d'esperit.

Tu diries que aquesta manera de viure o d'entendre el feminisme i també entendre la col·lectivitat, perquè igualment amb les veïnes, per exemple, aquesta idea de les veïnes en xarxa, de quan érem més petits, que quedaves a casa de la veïna, et cuidava la veïna, o sigui, tot aquest món. Aquest també molt l'hem perdut de la col·lectivitat. Ara les mares a les nostres ciutats estan més soles.

Exacte. Jo crec que un dels pocs llocs on ha seguit molt activa aquesta idea de la col·lectivitat i de l'activisme en persona. És precisament a l'Amèrica Llatina i et volia parlar del cas de l'Argentina. Perquè sí que és cert que als Estats Units tot això dels anys 70, que era un moviment fortíssim, està pràcticament desaparegut. Sincerament, hi ha alguna manifestació de tant en tant per alguna cosa concreta, però no és una cosa que se senti com una força constant que es manté viva. Amb el senyor Trump és difícil, eh? També. Però també hi ha moltes raons per voler-se unir i per voler fer coses. Absolutament. Aleshores, a l'Argentina, des de l'any 86, de fet, s'estan fent aquestes trobades nacionals, o ara ja les diuen plurinacionals, perquè són molt més diverses també del que solien ser quan van començar. I són reunions que fan un cop a l'any, on van totes les feministes a trobar-se. I és molt interessant perquè parlen de tot tipus de coses. Es pot parlar de l'avortament, es pot parlar dels drets laborals, de com defendre's davant l'abús sexual. I amb aquestes trobades el que vaig descobrir és que s'acaben compartint informacions molt importants que fins i tot poden salvar moltes vides.

Això està lligat també a la qüestió, per exemple, de tota la lluita d'aquests països, per exemple, per l'avortament lliure, gratuït, etcètera? Sí, sí, sí, 100%,

perquè precisament a l'Argentina s'ha estat lluitant per la legalització de l'avortament durant moltíssims anys i les estratègies de com moure tot aquest moviment a nivell d'activisme, però també a nivell polític i a nivell legal, estava passant precisament amb aquest tipus de conferències, no?, I una altra cosa interessant és que poden ser coses molt més pràctiques. Per exemple, jo vaig estar fent una sèrie sobre com va ser dones a Brasil que van descobrir que amb una pastilla per prendre't, que se suposava que era per l'estómac, podies tenir un avortament molt més segur i molt més barat. I precisament en aquest tipus de conferències multitudinàries regionals van començar a explicar-ho, per exemple, a les argentines, a les colombianes, a les peruanes, i així va ser que es va començar a extendre tot aquest coneixement, que després s'ha convertit en l'estàndard que és recomanat per l'OMS, o sigui, estàs parlant que d'una cosa que neix amb el boca-orella, pot realment canviar la vida de moltes persones.

I tu creus que l'OMS va prendre nota o va anar en paral·lel la cosa?

Va anar en paral·lel en el sentit de van ser les dones que es van començar a compartir la informació i a posar-ho en pràctica i l'OMS i les institucions que van posar els científics per demostrar que realment aquesta era la manera correcta, que després es va demostrar que era així. I tu vas estar al Brasil en aquestes trobades? Vaig estar a l'Argentina. Vaig anar el 2024, vaig anar a la trobada nacional aquí a l'Argentina. I escolta, com és això?

Va ser tota una experiència, no? La veritat és que. Un abans i un després.

Va ser molt bonic perquè t'estic parlant que, segons les organitzadores, hi havia 80.000 persones que van anar expressament a aquesta reunió. Aleshores, et pots imaginar que hi havia moltíssim, moltíssim ambient. De fet, sonava així.

Em sembla entendre que diuen contra la trata, contra la trata, i suposo que hi havia molt d'èmfasi en també estar en un lloc on podíem parlar de les seves coses, perquè clar, tenint en compte el president ara mateix que hi ha a l'Argentina.

Sí, era un dels focus de quan vaig estar jo, sens dubte era un dels temes, com defensar-se davant totes les retallades de drets que estan passant des que Javier Milei és president de l'Argentina. Però també el que volia destacar sobretot és que el que era molt maco és aquest ambient festiu, no? O sigui, aquesta idea de passar-s'ho bé juntes. O sigui, que va molt més enllà de simplement l'agenda política. Hi havia concerts, hi havia obres de teatres, hi havia manifestació, hi havia. Tot tipus de xerrades durant els dies, i xerrades llargues, eh? T'estic parlant que es passaven el dia sencer reunides, llavors tu escollies el grup que et semblava més interessant o el grup que tu hagis estat treballant més en profunditat en el que sigui que és el teu àmbit. Jo vaig passar els dos dies amb les dones que es dediquen a acompanyar dones que volen avortar amb les pastilles, perquè era el meu tema, però. Una passada, perquè estem parlant que hi havia 30 o 40 dones en aquella sala i compartint experiències i decidint una mica juntes quines serien les prioritats per aquest any que començava.

I també la idea aquesta, que també trobo que és única, d'enviar el missatge que la lluita pot ser una festa, també.

Exacte, i que realment el que em va encantar de quan vaig estar allà és l'energia que es va transmetre, diguem-ne que tu te l'emportes de tornada, perquè me'n recordo que de fet això va ser a Jujuy, que és al nord-oest del país, i després quan vaig volar a Buenos Aires hi havia encara també algunes d'aquestes dones a l'avió, i quan vam aterrar a Buenos Aires es van tornar a posar a cantar, igual que hem sentit ara fa una estona, no? I dius, uau, i les veus I trobes a faltar una mica aquí això. Sí, jo crec que ho trobo bastant a faltar aquesta força,

però I transversal, eh, també, que no totes siguin potser blanques universitàries, etcètera, que això. Aquí sí que tenim molta feina a fer, eh?

Però em sembla molt maco per això, precisament, aquests últims dies, tot el que s'ha vist a la plaça Catalunya, tot el que s'ha vist a la Porta del Sol, aquests moviments que estan liderats sobretot per dones, no? I dius, ostres. No ho sé, potser aquí hi ha una espurna, potser aquí hi ha alguna cosa de poder tornar a connectar amb aquesta energia que t'aporta al reunir-te en persona i sentir aquesta col·lectivitat d'una manera viva. Doncs escolta,

puntadíssim aquest missatge i aquesta escalforeta, aquest caloret faller que diem que porta a la col·lectivitat i al treballar junts. Així sí que venen ganes. Exacte. Marta Martínez, moltes gràcies. A tu, Montse. Nosaltres ho deixem aquí. I el programa que fem sempre, Roser Pereira Moraga, Cèlia Forment, Mireia Izar, Albert Castellví, Helena Miquel, Josep Maria Campillo i qui us ha parlat, Montse Virgili. I si ara parlàvem dels lloguers, doncs mira, demà també, del sindicat de llogateres, també segur que sortiran en la conversa de demà, perquè abordarem un tema del qual s'ha parlat molt durant les últimes setmanes. El lloguer, com dèiem, però ho farem amb dones que han renunciat a una part dels diners que haurien pogut obtenir amb els seus pisos i han optat per llogar els seus habitatges a preus assequibles, a preus socials, per gent que ho necessita, que no tot són males notícies i no tothom és mala gent. Que a mi m'agrada molt explicar-ho sempre, cada nit, això a les 11 de la nit a Catalunya Ràdio. Bona nit, oients.

Para olvidar, cerraré mis ojos.