Queer i per a tots els públics

Catalunya Ràdio.

Catalunya Áudio. Som podcast.

El programa LGTBIQ i més de Catalunya Ràdio.

Hola a totes. Aquesta setmana els hem entès Queer i per a tots els públics. Una entrega on volem parlar de diverses propostes que són queer i per a tots els públics. D'entrada, l'escriptora Isabel Frank ens presenta la seva nova novel·la, La família Random, de Polen Edicions, on ens mostra una família diversa i un enigma que ho posarà tot potes en l'aire. I, per a tots els públics, I des de fa un parell de setmanes podem veure a YouTube Visibles, una websèrie on les protagonistes són persones sàfiques que volen fer una sèrie protagonitzada per persones sàfiques. Què passarà? Intentarem treure l'entrellat amb la directora Verònica Vasconyana i una de les protagonistes, l'actriu Anna Gago. I la periodista Marta Armengou ens fa un recull de pel·lícules on l'eix de les seves trames són famílies lèsbiques. Per escoltar aquesta entrega dels amantents no us demanarem ni el llibre de família ni cap document en especial. Només us demanem que estigueu a punt perquè. Comencem!

I tu? Sí, ja m'entens.

Segurament molts de vosaltres, al sentir aquests acords, heu pensat en S'ha escrit un crim, amb la mítica Jessica Fletcher com a protagonista. Va ser un èxit dels 90 i té un vincle amb la família Random. La nova novel·la de l'escriptora Isabel Frank, publicada per Polen Edicions i amb il·lustracions de Rosa Navarro. I per parlar-nos d'aquesta nova novel·la comptem amb l'escriptora Isabel Frank. Hola Isabel, què tal?

Com estàs? Hola! Què tal? Molt bé, encantada d'estar amb vosaltres, com sempre.

Ja et dic que el Ja m'entens és casa teva i si et dic que està sonant S'ha escrit un crim, clar, té un vincle molt fort amb la novel·la, no?

Una miqueta, sí, perquè hi ha una àvia a la novel·la, bueno, si vols t'explico, és la família Random, és una família formada per dues mares, un fill, una filla, El gos, el gat, no, la gossa, el gat, que pràcticament dorm tot el dia, i l'àvia. I l'àvia és molt aficionada a les novel·les policíacas, a les sèries, i té com un complex de Mixed Mart.

Isabel, abans que comencem a parlar de la novel·la, et preguntaré amb quins pronoms vols que ens dirigim a tu amb ella, amb ell, amb ell ella, femení, sí ho fem amb totes les persones que passen pensamentens sí, ja ho sé molt ben fet doncs així ho farem i així ho respectarem com diem, l'Isabel Frank és una bona amiga del programa on has vingut a presentar-nos novel·les com Alicia en un món real, darrere les persianes i ara tornes amb una novel·la infantil i juvenil com ha estat això?

Bé, perquè m'estic fent gran, m'estic fent gran i tinc ganes de parlar a un públic més jove, aquesta és la raó principal. I també, bé, perquè va sortir la història i vaig pensar que. Que, bueno, tenia ganes de parlar a aquest públic que ja no és tan petit, no són tan criatures, però que estan en aquell moment en què poden interessar-se per temes humanitaris, per qüestions ja una miqueta polítiques i, bueno, penso que se'ls ha de donar un cop de mà.

Deixeu-me dir que jo la Isabel la vaig veure fa uns dies i això de gran, això ho diu ella, però. Ho diu el meu DNI, ho diu el meu DNI. El que sí que també diu la novel·la és un fragment que et sembla, sí, perquè la gent escolti un petit fragment i es faci una idea del que trobarà a la família Random. Ens deixes posar un petit fragment de la novel·la?

M'encantarà. A veure quina veu surt.

A veure quina veu, va.

Som una família amb pocs recursos perquè som quatre. Una de les mares és mestra d'infantil amb un sou precari. L'altra, la Laia, és correctora, traductora i no arriba a mil·leurista. I som família alternativa segons criteri de l'àvia, que veu molta tele i segueix tot el que fa el moviment LGTBIQ+. Renoi, Rondina, no hi ha qui s'aclari. En sentir-ho, les mares es reboten. Com que totes dues són filòlogues, hem de parlar amb un llenguatge adequat. Com que a més a més són d'esquerres, ha de ser políticament correcta. I com que a sobre són feministes, fem servir el femení genèric, que vol dir que encara que hi hagi en rai, parlarem en femení. La Laia li corregeix. Es diu no hi ha qui ho entengui. I vigila quan parles davant les criatures, perquè cal que tinguin models correctes. L'Anna li atziva que no costa tant fer ús d'un llenguatge que no discrimini ningú. Que LGTBIQ+, inclou a totes les opcions, i que bli-bli, i bla-bla. Però l'àvia la talla, tot remugant que acabaríem abans, tot dient qualsevol que no sigui hetero. Em dic Abril, tot i que vaig néixer al mes de gener amb un fred que pelava. Es podria dir que som una família força random, més si considerem que els nostres cognoms són Ranui i Domínguez. Coses de la casualitat.

Deixeu-me agrair a l'actriu Sílvia Sabater que ens hagi posat veu a un petit fragment de la família Random. Isabel, què t'ha semblat? Ostres, ostres, quina emoció,

quina emoció sentir la veu de la Sílvia. Vam treballar amb l'obra de teatre Alicia en un món real. Al TNC a sala tallers i, bueno, estic ara tremolant d'emoció. Moltes gràcies a tu i a la Sílvia per aquesta sorpresa.

És que la Sílvia és una molt bona actriu i, ostres, li vaig posar un parell d'indicacions i ho va clavar super, super, super bé. La novela, aquest fragment, ens deixa introduir tot això, el tema del llenguatge feminista, inclusiu, tot el que representa la família Domínguez i Renui i la posada en escena de tots els personatges. Sí, sí, claríssim. I, escolta, és una novel·la en la que vas introduint petits ítems, que ara els anirem comentant, i també, com deies abans, alguns temes que, déu-n'hi-do, no sé quan vas escriure la novel·la, però avui és més vigent que mai. Per exemple, tot el tema de l'habitatge.

La vaig escriure, de fet, fa uns anys. Em va costar bastant de publicar-la perquè. Al principi es va interessar molt una editorial, després no sé què va passar i clar, jo en el món infantil i juvenil no soc coneguda, però bueno, va venir l'oportunitat de Polen. Polen és una editorial que sempre li ha tingut molta estima per la seva filosofia d'edició, pel seu criteri, per la seva ideologia. I la veritat és que estic encantada amb aquesta publicació. Comencen una sèrie infantil-juvenil amb la família Random, que a més a més és una sèrie també. Ara surt la família Random i l'any que ve sortirà el segon llibre que es titularà La penya Random. Ah, i també el faràs tu. Ja està fet i acabat. El que passa és que volem deixar, havíem dit primer de treure el Parc Sant Jordi, però volem deixar respirar una miqueta el primer volum i probablement, no sé, jo crec que per l'estiu probablement tindrem el segon. I després n'hi haurà un tercer també. Ah, i com es dirà el tercer? Ja ho saps o no? Segurament una àvia molt random. Ah, doncs mira. Segurament, segurament.

Doncs mira, la primera novel·la que vas fer per La Mainada, Sansamba Norma, era del 2014. Aquesta ha sortit 12 anys més tard. Què és el que creus que ha canviat amb el públic jove, adolescent i infantil?

Bé, de fet, Sant Samba no era, era una novel·la gràfica, és una novel·la gràfica, bé, potser hauria de dir era perquè Norma Còmic la va descatalogar, no explicaré el per què, però sí que s'ha treballat molt en instituts perquè explica la història que jo vaig tenir amb un jove senegalès. Que ara, de fet, és pare de família i m'ha fet àvia. O sigui, cada cop tinc tres, quatre nets morenos meravellosos que els adoro i que em diuen iaia. I això em fa moltíssima gràcia. Sí, sí, aquí estem.

I una de les coses que sí que crec que ha canviat és el fet que ara hi ha més novel·les que exploren i parlen de la diversitat sexoafectiva i de gènere.

Sí, el que passa és que per al que jo he estat mirant, que tampoc ha sigut excessiu, però per tot el que he estat mirant, es tracten aquests temes d'una forma, per mi, excessivament dramàtica. Jo, bé, ja saps que sempre he utilitzat l'humor com a eina, com a arma carregada de futur, i. I penso que es poden tocar temes molt durs des d'aquesta perspectiva una miqueta desdramatitzadora, com fa Alicia, per exemple, que tracta el tema del càncer i la gent riu molt. I sobretot des d'una perspectiva que pugui interessar a la gent més jove, que no està acostumada a llegir i que a vegades els costa molt. Llavors el fet de posar-li aquest humor, la narradora és la filla i sempre critica una miqueta a les mares, l'àrea és molt políticament incorrecta i tota aquesta barreja crec que pot interessar molt a la gent molt jove.

De fet, deies que els joves no tenen l'hàbit de llegir, però no sé si tenen molt l'hàbit de llegir històries protagonitzades per una família de dues mares, en aquest sentit.

Mira, la gent jove que l'ha llegit de 10 o 11 anys per ara, perquè clar, només l'havia llegit gent adulta i jo tenia unes crítiques molt bones però de gent adulta, El que m'estan dient les mares, en dos casos molt concrets, un d'ells és un noi que té dues mares i, clar, es peta de riure, perquè diu, és que és com la nostra història, se sent molt identificat. L'altre no, l'altre. Té un pare i una mare i em diu la seva mare que és un noi que només llegeix coses de futbol i que està encantat amb la família Random. Probablement per això, perquè és un món molt proper a ells i a elles i jo crec que els fa sentir identificats, si no en directe, en diferit, perquè també a l'escola tenen famílies diverses i llavors poden entendre molt més el fet aquest. Jo, de totes maneres, el fet que sigui una família de dues mares, jo no volia donar-li el protagonisme, és a dir, no és una història d'una família de dues mares, és una història d'aventures i de misteri que passa en una família de dues mares, com podia passar en una família de dos pares, o d'un pare i una mare, o en una família monoparental, o d'una mare sola, etc. Perquè crec que estem en un punt. Que ja hem de, aquesta paraula que no ens agrada gens, que és normalitzar, ho hem de fer a partir d'històries on els personatges tenen aquesta particularitat, la que sigui o una diversitat funcional o una diversitat de qualsevol tipus, però que no sigui el tema principal, sinó que passen històries on les i els protagonistes. Tenen aquesta particularitat, la que sigui.

En la novel·la es parla, mig en broma, del llenguatge inclusiu i femení. Ho dèiem, no? En totes les protagonistes són dones, menys el fill petit que es diu Rai. Però és veritat que el llenguatge predominant en molts aspectes, sobretot el tema dels cognoms, per exemple, sempre predomina més el cognom masculí. O si som tres noies i un noi. Tots, o sempre el llenguatge predominant, sempre ha de ser el masculí.

Sí, el genèric masculí. Bueno, i tu ja saps que jo, en totes les meves novel·les, sobretot amb les de Lola Vanguardia, ja vaig descartar el genèric masculí, vaig fer un genèric femení, I aquí el que fan les mares és fer aquest genèric femení de forma que el nen ja està acostumat. I llavors diu, què hi farem? És un nen que es conforma amb que la posició sigui aquesta. Hi ha un moment a la novel·la en què diu, he estat a l'escola i la professora ha dit, tots i totes, perquè tothom se senti inclòs. I diu, ho podríem fer també a casa? I. Ni la mare, ni les mares, ni la germana li diuen, pues no, no cola, aquí toca el femení, toca el femení. Bueno, és una forma de diversificar també i de veure com et sents quan el pronom no et correspon, no? És el que tu feies al començament. Bé, clar, jo penso que és molt

important preguntar-ho perquè la persona se senti corresposa amb el pronom que ella o ell vulguin. I també una de les coses que penso és que l'identitat de gènere no l'hem d'associar a un pronom concret.

Evidentment, evidentment. El que passa també és que a les feministes ens ha costat molt posar la A, posar el femení. I llavors ha vingut, que és totalment encertat, ha vingut aquesta diversitat del neutre i de diferents formes de neutre, que està molt bé, però que igualment al femení l'hem de destacar, perquè sempre ha estat, diguem-ne, bastant en segon terme. Llavors el que fan aquestes mares, perquè com diu la filla, a més de lingüistes, són feministes, bé, hi ha coses pitjors.

Una de les coses que hi ha pitjors i es tracta també en la novela i em sembla molt important que es pugui tractar en la novela i en un llibre infantil i juvenil és en un moment en què apareixen les agressions LGTBI fòbiques això també crec que és important que aparegui perquè crec que existeixen i malauradament existeixen i una de les millors maneres per combatre la LGTBI fòbia és mostrar aquesta realitat.

Exacte, sí. Com deia, no és el centre de la història, però evidentment tampoc ho pot subviar. És a dir, la família té aquests problemes en un moment determinat. Llavors hi ha un episodi que passa a la platja i que mostra una mica el trauma que tenen les criatures davant d'aquest fet. Però no es queda aquí, sinó que d'alguna manera la novel·la va endavant i una mica posa les coses al seu lloc i posa un cert ordre. Hasta aquí puedo leer porque si no, faría spoilers. No, no, no, no,

no hem de fer spoilers, no hem de fer spoilers. Però, com et deia abans, també es tracta en temes com, per exemple, el tema de la vivenda o, per exemple, la diferència i la diversitat, ja no només la de sexo afectiva i de gènere, sinó la diversitat econòmica, la diversitat racial, i això crec que també és molt important que ho pugui veure i llegir generacions i gent de tot tipus.

Sí, una mica la intenció era presentar. De fons, el delicte d'odi. És a dir, en la superfície, diguem-ne, és una història d'aventures, és una història que passa amb dues mares, aquesta avia políticament incorrecta, el gat que dorm, tot el que vulguis, però en el fons de tot això i amb molta aventura i amb molt humor i tal, treure també aquests temes que són molt importants perquè la canalla d'aquestes edats l'està visquent, l'està visquent a l'escola, l'està visquent al barri i és interessant que tinguin models positius en aquest sentit.

I l'altra cosa és que, clar, naixem sense prejudicis i a mesura que vas creixent som els adults que els posem a la canalla tot tipus de prejudicis sobre les persones amb la diversitat racial, amb la diversitat sexoafectiva,

Sí, sí, és evident. El que passa és que aquí tenim un cert contrapunt. Durant tota la novel·la hi ha un cert contrapunt. Per això també hi ha aquesta paròdia de la correcció política. Perquè, bé, hem de saber riure també de nosaltres mateixos i de les pròpies manies, també.

Que hagis fet la família Random, això també vol dir que apartes o deixes una miqueta de banda tot el que és el tema dels thrillers i les novel·les policiaques?

Bueno, aquesta de fet és una novel·la policíaca. Sí, és veritat. D'alguna manera és una novel·la policíaca. O sigui que deixar-ho no ho deixo. El que sí que deixo per ara és, jo crec que en el tema lèsbic ja he dit pràcticament tot el que havia de dir i el públic que em coneix i el públic que va creixent, vull dir, és que moltes de la meva generació efectivament som àvies, no?, Llavors em sembla important ara seguir amb la mateixa línia que he sigut sempre, perquè no la canviaré, però dirigir-me a les noves generacions i intentar transmetre un missatge que els hi pugui entrar per aquests components que té la novel·la, que són d'una banda l'aventura, el misteri, i d'altra aquest tan important que és l'humor.

Isabel, ara parlarem amb l'equip de Visibles, una sèrie protagonitzada per persones sàfiques i en el primer capítol es veu com un dels directius li diu no t'accepto al projecte perquè les sèries protagonitzades per dones no li interessen a ningú. Ja has trobat amb això que et diguin una sèrie o un llibre protagonitzat per una dona lesbiana, això qui s'ho llegirà?

Sí, sí, m'ho he trobat, i a més m'ho he trobat directament, t'explicaré una anècdota, que ja saps que m'agrada molt explicar anècdotes, era, amb el llibre, crec que era No me llames cariño, que també és una policia, una parella d'Espector García, em vaig trobar amb el fill d'una amiga meva, noia gran, eh, i em va dir, ai, la meva mare s'està llegint el teu llibre, li agrada molt, s'ho està passant molt bé, i jo li vaig dir, i tu no, no te'l llegiràs, diu, no, això és per. Punt suspensius. I jo li vaig dir, no, no, també és per. Sí, també és per tu. Perquè és curiós, perquè aquest mateix noi pot llegir una història, jo què sé, de l'Amitan, que parla de les japoneses que prenen el té, saps? O pot llegir una cosa de l'època medieval amb els juglars, que és una cosa que també. És molt tancada, això ens va passar en una llibreria, volíem fer un taller de literatura lèsbica i la llibreria ens va dir, no perquè això és molt tancat, proposa-li un curs de literatura medieval amb la baixa sajonia i dirà que sí. I és igualment tancat. És a dir, hi ha un prejudici encara amb el que és el tema LGTBI i amb el tema lèsbic especialment. O jo l'he viscut més directament. Déu-n'hi-do, i això vol dir que encara. Per això et deia que el que interessa no és tant. És una història d'una família de dues mares, no. És una història de misteri, on hi ha una àvia que té l'obsessió que allà passa alguna cosa i ho vol investigar. I això succeeix en una família de dues mares. Em sembla important això, aquest matís.

Totalment, totalment. La Familia Random és un llibre molt visual. No sé si tens la. Quan ja l'escrivies pensaves, ostres, això ho puc portar al teatre, o això podria ser una pel·lícula o un llibre. Qui t'agradaria que pogués fer els personatges?

Bueno, m'agradaria que fos una sèrie. M'agradaria que fos una sèrie de televisió. I no sé si puc dir, però ho intentarem. Només puc dir que ho intentarem. Ho intentarem, sí, sí. Perquè justament, perquè és molt visual, perquè té continuïtat, però clar, una sèrie de televisió necessita molts més components que interessin al públic. Estamos en ello, no puc dir res més. Ah, mira, mira, mira. Tant de bo que surti i, bueno, podem seguir treballant.

Jo tinc l'àvia, eh? Jo més o menys ja m'imagino qui podria ser l'àvia, eh?

Jo també, jo també la tinc. De fet, li vaig posar el nom al personatge en honor de qui tu i jo estem pensant. Doncs, val, val, val.

No direm el nom per allò de les energies. Tens ganes de seguir explorant la literatura infantil i juvenil,

a part d'aquests dos llibres? Sí, ja et dic que estem en una sèrie, o sigui, el segon. Justament, el segon tracta molt més directament el tema de l'habitatge, i després el tercer doncs que jo voldria que tractés també una mica el tema de l'edatisme per això la protagonista tornarà a ser l'àvia i després ja veurem per ara estem amb aquests tres i ja no vull pensar més perquè anirem molt lluny però sí, sí, estic molt entusiasmada, disfruto molt escrivint aquests llibres i seguirem durant una temporada seguirem per aquest camí.

Estem escoltant La Lluna a l'aigua de Charango i és la cançó que has escollit per acabar aquesta conversa, Isabel.

Sí, perquè hi ha un moment de la novela en què la noia, l'Abril, que és la narradora, té un suro a la seva habitació amb coses importants i una d'elles és l'entrada al seu primer concert, quan era molt petita, que era justament Sarango. És una música molt alegre que a mi em recorda un moment molt fort de la història de Catalunya que tots sabem i que es vivia amb aquella alegria i aquella il·lusió i m'ha semblat que és una cançó molt esperançadora, molt alegre. I que ens pot animar a totes i a tots i a totistes.

Doncs segur que sí que ens animarà i com també llegir la família Random ens farà passar una molt, molt, molt bona estona. De debò que es llegeix en un pim-pam, així de manera ràpida. Sí, t'ha agradat? M'ha agradat molt, de debò. M'ho he passat superbé. I hi ha ganes de llegir la penya Random. Doncs la tindrem, aviat la tindrem, l'any que ve segur. Va, doncs va, ja friso per llegir-lo. Isabel Frank, La Família Random és un llibre de Polen Edicions i Isabel Frank, moltíssimes gràcies per passar pel Jamantens. A vosaltres, com sempre. El Jamantens és casa teva, també. Gràcies.

Ja m'entens. Els dimarts, el podcast de Catalunya Ràdio i a catradio.cat amb David Ávila. Catalunya Ràdio. Catalunya Audio. Som podcast. Tranquil·la.

No te pongas histérica. Para que funcione tu serie, necesitas hombres, machos, que us hagan rodar.

¿Y por qué no apuestas tú? Ay, porque no es tan fácil. Eider, eres una tía con un potencial enorme. Quiero que hagas los guiones de la serie. Eider dirige, yo grabo, tú escribes los guiones y Cris te escribe.

Dime si me ves o no, porque no encuentro la razón. Ya empieza la agitación, soy invisible.

Leider, Pau, Vega i Dani i companyia volen fer una sèrie protagonitzada per persones sàfiques, però es topen amb els directius i productors que els diuen que no, que una sèrie protagonitzada per dones i per dones lesbianes i bisexuals no li interessa a ningú. Quines coses, eh? Vaja, cualquier parecido amb la realitat és pura coincidència. Aquest és el punt de partida de Visibles, una sèrie protagonitzada. Per persones sàfiques que es pot veure de manera gratuïta per YouTube. I per parlar-ne comptem amb la directora, la Verònica Vasconyana. Hola, Verònica, què tal? Hola, bon dia, molt bé. I també comptem amb una de les actrius protagonistes, l'Anna Gagó. Hola, Anna. Hola, què tal? Com estem? Molt bé. Moltes gràcies per ser aquí. I a totes les persones que passen pels amantents, us preguntem. Amb quins pronoms voleu que ens dirigim a vosaltres? Amb ella, amb ell, amb ell, el que vosaltres em digueu, jo ho respectaré. Jo per mi ella, jo també. Doncs així ho farem i així ho respectarem. I ara deixeu-me també felicitar-vos perquè visibles, he pogut veure dos capítols, el d'ahir que es va fer ahir no el vaig poder veure i m'ha semblat. Una preciositat de sèrie. És una sèrie molt senzilla, és una sèrie molt petita, però també és una sèrie molt tendra. I sobretot té una d'aquelles coses que m'agraden molt i que no sempre passa quan mires una sèrie en una plataforma de qualsevol d'aquestes grans, que és que quan acaba tens ganes de veure més. Moltíssimes gràcies. Què tal? Com ha sigut portar terme visibles?

Independentment, molt difícil. Falten calés, molta lluita, però bueno, ha sigut molt bonic el procés, la veritat.

Anna, com hi arribes tu a Visibles?

Doncs la Vero va fer un càsting obert i la Lea Mars, que també surt a la sèrie, que som amigues, em va enviar els rils d'Instagram i em va dir, creo que nos están buscando. Llavors, res, ens vam presentar i així va començar el procés i aquí estem.

A la sèrie es diu que una ficció protagonitzada per persones sàfiques no li interessa a ningú. Doncs, de moment, només dir que el primer capítol, en vuit dies, ha aconseguit 57.000 visualitzacions. I el segon capítol, que portava gairebé dos dies, unes 17.000 visualitzacions. Això són fites que es diuen superràpid, perquè no són gens fàcils d'assolir. No, és moltíssima gent, moltíssima, moltíssima. Sí, sí, sí. Vull dir que com ho viviu això? Normalment està sent un petit fenomen. Sí,

és que ja manca d'aquestes trames, no n'hi ha. A Espanya, que totes les dones siguin protagonistes, sàfiques, fa 20 anys amb Dear World, sí que existeix aquest tipus de sèrie. Però bé, es demanava, jo sí que sabia que tindríem una mica de suport i no sé, estic molt contenta a dia d'avui d'aquests números, molt.

Home i tant, són també una petita barbaritat, ja et dic que costa moltíssim. Moltíssim.

És molt emocionant, realment, nosaltres les actrius estem. Bé, fascinades, perquè al final veus l'acollida, veus que agrada, veus un públic que està per nosaltres i que ens recolza i això és molt emotiu, la veritat.

Per què tu ara deies, és que no hi havia productes dedicats només a persones àfriques, però com és que vas pensar, va, vull fer visibles?

Perquè estic acostumada a veure trames on hi ha personatges però no tenen la història desenvolupada. Llavors vaig pensar en fer una sèrie i dedicar aquestes històries de totes aquestes dones que es fessin visibles. I, no sé, em va. Fa molt de temps que jo tinc això al cap, no? Però vaig arribar a la. Com al moment, no sé, de la meva vida que vaig dir, ho tens que fer ara i aquí estic.

De moment portem tres episodis. Quants ens en queden per veure? Tres més. Tres més, sis episodis. I és una sèrie protagonitzada per persones sàfiques, situada a Barcelona, que Barcelona també podria ser un escenari més d'un entorn molt queer. Exacte. Sí, sí, sí. I clar, sou com una colla de persones que voleu portar a terme una sèrie i els directius, allò que deia la presentació, us diuen això.

Nosotras consideramos que la representación no es suficiente y además que normalmente se centra en la problemática de ser del colectivo. Desde Hashtag Visibles queremos centrarnos en sus vidas, en el día a día, en la cotidianidad. De hecho, queremos que todas nuestras protagonistas sean sáficas. Estamos buscando. ¿Qué es ser sáfica? Mujeres que se sienten atraídas por mujeres. O sea, lesbianas. No, no exactamente, porque Sáficas incluye personas no binarias, incluye bisexuales, pansexuales. Entonces yo soy sáfico también. Este tío es gilipollas y nadie se lo ha dicho.

Aquest riure burleta que segurament Verònica, com a productora, l'has hagut de sentir diverses vegades. Esperem que no.

No, no d'aquesta manera, la veritat. Però sí que és veritat que no s'entenen en compte aquestes històries. Això és la veritat. Què en penses, Anna?

No, 100%, a veure, la sèrie això és una caricatura i una paròdia d'una situació que evidentment no és tan descarada normalment, perquè jo estic segura que també molta gent potser s'ha trobat en aquesta situació tal qual i que se't riuen a la cara i hi ha també inclús com a dona, no? Però. Però bé, això que no sé la Vera com va viure el procés exactament, però evidentment molts no es va tenir.

Sí, un primer d'una plataforma que no dirà el no, sí que em va dir aquesta frase, tu història no compleix la línia de la plataforma, amb un missatge. Llavors, després d'aquest dia vaig pensar que la faria jo, que jo hauria de donar-me a mi aquesta oportunitat de treure aquesta història.

De fet, la escena continua dient als directius això.

Entonces, va de lesbianas. ¿Y eso a quién le va a gustar? Ese es un nicho muy pequeño, eso no vende. A ver, ¿quién va a ver esta serie guapa?

Sí, és que hi ha molta veritat en aquestes frases. Una altra productora sí que em va recomanar posar personatges hetero perquè fossi universal. Universal, a què refereix? És que és universal, no? Esclar. Per mi l'amor és universal. Dona igual amb qui t'acostis, no? I aquesta crítica sí que és veritat que no em va sentir com molt bé, no? Vaig dir, bueno, com que no m'entenien, no? I això ha sigut el que a poc a poc m'ha donat força per fer-ho jo.

I força, però Déu-n'hi-do, vull dir que és una sèrie que està molt ben cuidada, és veritat que és una sèrie molt petita i molt senzilla, però no ho notes, en el sentit que no és veritat que estiguis mirant un treball de final de carrera d'algú, saps? No, de debò, ho dic de debò, vull dir que no és una cosa. Quanta gent porteu al projecte? Quantes diries que sou?

Als crèdits hi ha 85. 85 persones. Als crèdits, sí. Al rodatge, 40 o així. I després hem sigut, jo que sé, Canon, s'ha ajudat amb les càmeres, o sigui. Heu tingut ajuda també. Sí, moltíssima.

I després, vis el resultat final. Alguna d'aquestes persones que et va dir el que no, després s'ha posat en contacte amb tu i t'ha dit, ostres, aquest resultat m'ha agradat, eh?

Sí, que està flipant, sí.

Vull dir que, bueno, mira, tens una petita recompensa a la lluita. Sí, sí, meva moral. No, de debò? N'has d'estar molt orgullosa? Bueno, tu també, Anna, vull dir que n'heu d'estar d'aquest producte final. I les respostes? Quin feedback us està fent arribar a la gent?

Que se senten representades, felices, que no sé, m'agrada molt llegir tots els comentaris, que per fi tenen una sèrie on hi ha diferents personatges. És que simplement no es desenvolupen al sector audiovisual, tampoc és que estem fent. Res extraordinari. És una trama molt senzilla. És molt del dia a dia, personal, que podem viure qualsevol persona.

I l'altra cosa és que nosaltres hem vist sèries protagonitzades per persones heterosexuals i ens hem emocionat, hem patit per aquestes parelles, tot i saber que nosaltres no teníem afinitat per aquestes històries. I clar, és que sembla com que una sèrie patronitzada per persones sàfiques sembla que només la puguin mirar les dones del col·lectiu LGTBI. Doncs no, vull dir que les històries, com tu dius, són universals, encara que siguin queer.

Incluso això passa també amb els productes audiovisuals o teatrals dirigits ja per dones. També hi ha aquest concepte de això és per dones. I això crec que també ens passava amb la sèrie. La sèrie no és només per dones. Tenim gent que no forma part del col·lectiu, que no és dona i que ho està gaudint. Al final és una trama com podria ser d'una altra sèrie comercial de qualsevol plataforma actual, que tampoc entretinguda i divertida.

De fet, vosaltres a la primera frase de la sèrie afirmeu que el 58% dels personatges LGTBIQ+, apareix durant 5 minuts o menys. I segons un estudi d'Oda, que és una organització que analitza la ficció i els personatges LGTBIQ+, que hi podem trobar a tot tipus de ficcions, han fet un estudi entre 125 pel·lícules. 92 no contenen personatges LGTBIQ+. La bona notícia és que en la resta, el 60% dels personatges LGTBI són protagonistes o tenen molt pes en la trama, però. Menys de la meitat de la trama va més enllà o no hi ha el més enllà de soc lesbiana o soc gay i perquè el món m'ha fet així i quina ràbia que soc LGTBIQ i més. Vull dir que malauradament hi ha pantalles que encara costa passar-les. Sí, també penso que això

és un dilema que teníem molt. Jo crec que Visibles es centra molt en fer una comèdia i sobretot per nosaltres era important que no hi hagués un gran conflicte amb la sexualitat dels personatges, però alhora tampoc volem invalidar tots aquells continguts que sí que mostren encara el patiment que ha pogut tenir o que té en l'actualitat el col·lectiu. I, de fet, crec que ara, doncs, per exemple, amb la bola negra és un gran exemple d'èxit de com una història on l'orientació sexual està en el centre, més també la ideologia política, evidentment, doncs és taquillera i pot connectar amb tothom, no?

I l'herència, que també s'estrenarà el mes que ve. Moltíssimes obres que també, el que dèiem abans, que siguin els personatges LGTBI no vol dir que excloguin a la resta. Totalment. I mireu, fa el març del 2022. Vam conversar amb l'actriu Itziar Castro, que li enviem un petó ben fort allà on sigui, que ens l'estimem molt, i parlo en present perquè encara ara ens l'estimem molt, i va dir això respecte a les sèries i els personatges LGTBI. Escoltem-lo, va.

La ficció és un reflex de la realitat, i la realitat és diversa. Jo crec que aquesta és la realitat que vivim avui en dia. Llavors, potser, igual que la diversitat ètnica, cada cop hi ha més sèries en què hi ha gent de diferents ètnies, de diferents temes i diferents edats, perquè la realitat és aquesta. I crec que hem de jugar a això. Què en penseu?

Tota la raó del món tota la raó té raó, és així però malauradament s'ha de dir que aquestes declaracions són del març del 2022 però encara ara costa trobar personatges personatges LGTBI sí que en trobem però personatges de diverses ètnies i que tampoc sigui el problema soc marroquí i he de patir racisme soc una persona immigrant i tot el que. Encara ara això no ho trobem a les ficcions.

Sí, és com que com no hi ha una acceptació social, en part és com si encara ens hem de justificar la nostra pròpia existència, no? És una mica des d'aquí, jo crec.

Però la sèrie Visibles. Com hem parlat, no tracta de, ostres, som lesbianes i en aquesta fase l'hem passada i, per exemple, s'explica, hi ha un llenguatge metatelevisiu en el qual unes noies intenten portar a terme una sèrie de televisió, fan un càsting i apareix, per exemple, la història d'amor de Noah i Dani. Que també és una història que de moment arrenca molt potent, també.

Sí, és molt bonica, aquesta història. Ella fa el càsting per trobar aquestes actrius i, bueno, és com ella diu, és una trama molt golosa. Sí. És que és la que enganxa. I la teva també, que seràs mare, i això és molt important, que no es parla d'això, home. I res, ara m'he perdut de Dani i Noa.

Quines trames més hi trobarem,

a part de Dani i Noa? Les dues actrius, estarà Vega. Que té una mirada de l'amor una mica diferent. Està l'Àlex, la Cris, que. És que no puc fer molts spoilers. No sé com comptar sense comptar. A veure. La rutina de les parelles, no?

Fem una cosa, perquè no et fiquis en un vassal, passem la pilota a l'Anna i li preguntarem que ens defineixi una miqueta l'Eider i tot plegat.

Doncs l'Eider és l'Avero. Sorpresa. Clar, Realment Visibles relata la vida de l'Avero. Amb moltes diferències, vull dir, no és 100% la seva vida personal, però sí que s'hi assembla molt. Llavors, Leider és una barreja entre ella, jo mateixa, perquè també per la Vero és molt important que els personatges siguin molt honestos i que hi hagi molta veritat, i vam decidir que aquesta veritat partia també d'afegir una miqueta de nosaltres els personatges i després la part ficcionada que ha anat sorgint a base de la construcció de personatge. Però l'Eider és una tia molt forta, molt caparruda i amb les coses molt clares. A vegades fa una mica d'hiperfoco i. Podria semblar egoista, però no és egoista, d'acord? L'hem de perdonar tot el que pugui fer.

I, Vero, com ha sigut aquest procés de buscar el teu mirall i plasmar-lo en una ficció?

Molt maco el procés, però com diu ella, jo no volia que fossi 100% jo. Sí, hi ha molta realitat, les dificultats que hi ha al sector audiovisual, se dona i tot el que envolta tot això. Però he treballat molt bé amb l'Anna, ha posat molt, molt, molt d'ella al personatge de l'Eide i. No sé, estic feliç de és com una sensació molt estranya, no? Si tu escrius un guió, després veus a les actrius, veus que les actrius. Tothom ha respost i ha respost molt bé. Molt bé, no sé, ha agafat vida al meu text i és una passada, o sigui, jo estic flipant encara.

De moment, ara hem dit que queden tres capítols, i en aquests tres capítols, vull dir que, per exemple, el primer capítol té una durada de 20 minuts, el segon uns 10, vull dir que és una sèrie que és molt àgil de veure, i que si la veieu, us passarà com a mi, que tindreu moltes ganes de seguir mirant-la, vull dir que en aquest sentit, i ja estàs pensant més o menys en la segona part de Visibles o no?

Sí, pensant-s'hi. És que queda moltíssim que dir aquí, perquè ara sis capítols són molt pocs, i m'ha donat temps a presentar els personatges, a plantar una mica la trama, una mica, i a partir dels sis fotré canyà, si em deixen clar.

A veure, esperem. I és visible, és una sèrie que es pot veure a YouTube i quines altres plataformes a més la podem veure?

A Vimeo.tt, que tens com un capítol avançat, però tens que apagar el capítol.

Bueno, mira, escolta, que la gent també es gasti, si vol veure, productes de qualitat, no? En aquest sentit, jo pagaria. Sí, sí, ho estan fent.

Sí? Sí, sí, sí, ho estan fent, sí. Bueno, això ens ajuda a apropar-nos a una segona temporada, al final, no? És una. És que és la manera de poder financiar això i amb els cafés, que diem molt d'això del cafè, que jo que sé, si ens veuen mil persones, doncs dos euros per mil, compta, no?

Verónica, és una sèrie que heu cuidat també, fins i tot la banda sonora, que són cançons que podem escoltar de la cantant Mariona Aguilera, que són una preciositat també. Increïble, sí. Com ha estat això? Saps com la vaig conèixer? No, digues, digues.

La vaig conèixer a una boda, perquè jo gravo també, boda, soc filmmaker, i va cantar, la vaig veure, em vaig enamorar i li vaig proposar.

I et va dir que sí? Sí. I ara deixa'm fer-te una pregunta. Això vol dir que, si ets filmmaker, pot ser que veiem un final de boda a visibles? Sí. Uau. Pot ser. Pot ser. Pot ser. O no. O no. Doncs, bueno, mira. Ana Gagó, de moment et podem veure a Visibles, però on més també et podem veure?

Doncs mira, estic al Teatre Condal amb el projecte del Joel Joan, Bons i Dolents, que estarem de moment fins al novembre i fent funcions allà. Doncs mira,

també ens aproparem al Condal. I Verònica, a part de Visibles, estàs fent altres projectes? Com si fos una cosa fàcil. 24 hores visibles avui dia doncs mira, visibles de moment, cada capítol es pot veure els diumenges a Youtube a partir de quina hora, més o menys? a les 9 de la nit un cop ja estàs preparant el sopar o ja has sopat, et poses el capítol i arrenca bé la setmana. Totalment. Doncs moltíssimes gràcies Verònica Vascuñana i Anna Gago, moltíssimes gràcies per passar avui pel Jamantens, desitjar-vos totes les coses boniques en visibles i en tots els projectes i teniu les portes obertes pel Jamantens per la segona temporada i per tot el que faci falta. Moltíssimes gràcies.

Estás escoltant Ja m'entens, un programa una mica, doncs, això, Ja m'entens.

No sé identificar si sientes esto también dime quién te hace sentir como yo en tu verdad escondida y comprendida.

I encarem la recta final d'aquest capítol del Jamantens amb la periodista Marta Armengou. Hola Marta, què tal? Hola, què tal? Com estàs? Com va tot? Quant de temps? Sí, ara feia temps, ara feia temps. Ens fa molta il·lusió que tornis a ser aquí al Jamantens. I Marta, com a totes les persones que passen pel Jamantens, us preguntem amb quins pronoms vols que ens dirigim a tu. Amb ella, amb ell, amb elli, el que tu ens diguis, nosaltres ho respectarem i així ho farem i. Amb ella mateixa. Doncs així ho farem i així ho respectarem. Marta, últimament tothom t'ho deuen haver preguntat què en penses de la bola negra. Voleu seguir alimentant la bola, no? Sí, sí, sí.

Aquella bola de neu. Realment cal, perquè la bola està. Bueno, cal perquè nosaltres no sabem la teva opinió. A veure, he de dir que a mi la pel·lícula em va agradar, però sí que és veritat que entenc que en el fons també és una pel·lícula molt producta en aquest sentit, no? Vull dir que està molt ben parida, però molt ben.

Posada perquè t'emocioni i perquè, saps, en aquest moment has de plorar, en aquest moment has de.

Sí, potser no tant amb això, perquè hi ha una de les coses que, per exemple, no em va passar quan ara estic veient, perquè estem veient coses ja de la bola negra que ens està ja, bueno, fins que acabarem saturades de la bola negra, però sí que estem veient fins i tot reaccions al cinema de gent que s'abraça, ho trobo una mica surrealista que arribem a aquests punts i tal, perquè a mi precisament és una pel·lícula que no em va emocionar. No, no em va emocionar, o sigui, fins al punt com va per arribar-me a abraçar o plorar, però bé, és cert que la pel·lícula està bé, jo crec que no sempre flueixen ben bé aquestes tres històries, potser estan un pèl descompensades i tal, però sí que és una pel·lícula molt feta a mida, és a dir, volem una part que hi surti aquest número musical. No sé si cal, volem una part que hi hagi una mica d'això. Ens volen també fer veure que descobreixen el padall quan d'alguna manera és una història que crec que ja ens coneixem i que van una mica, en aquest sentit, una mica de sobrats, perquè és una història que en el fons ja coneixem, però que està bé que fem arribar segurament a noves generacions que potser no ho saben tant.

Ara jo opinaré, no sé si a algú li interessa la meva opinió, bueno, ja la dic és que crec que hi ha la diferència entre trames crec que és molt abismal hi ha trames com la del 2017 que em sembla que crec que algunes vegades justeja molt i que fins i tot hi ha coses que, per exemple, l'escena amb la Gran Clos, que els Javis diuen que la tenien escrita i que havia de ser un investigador. Jo crec que és una escena que sembla molt posada en calçador, tenim la Glenn Close i l'hem d'aprofitar d'alguna manera.

O anem a buscar la Glenn Close pel mercat internacional, no?

Però la història d'amor entre els dos soldats i tot plegat em va semblar una història preciosa i que em va atrapar i tot plegat. Però vull dir que trobo que hi ha una diferència de nivell actoral entre uns i altres, i mira que el guitarrica de La Fuente no és actor.

Sí, jo he de dir que tinc una mica de problema amb el càsting, i crec que això em va fer O sigui, haguessis preferit a Héctor Bellerín, no? No ho sé, Esther, sí, és curiós aquesta història, també. La veritat és que em falla una mica, em falla una mica el càsting, i potser és per això que al final potser tampoc no vaig acabar-hi de connectar en aquest sentit tan emocional, no? Creus que se'n portarà algun Òscar? Jo crec que tal com està ara i amb la bola que s'està fent, jo crec que poden arribar realment molt lluny. S'està parlant ja de quan ja es comença a parlar que més enllà de la pel·lícula en llengua estrangera o internacional pugui arribar a tenir nominacions en altres categories, és quan llavors realment ja estem parlant que la cosa va de debò.

Bueno, doncs tant de bo. Li desitgem totes les coses bones a totes les persones que poden passar pels amantents o que són del territori. Així que li desitgem totes les coses boniques, com per exemple els productes que ens has portat. Alguns d'ells també han estat nominats a Oscars. I en aquest cas, Marta, ens vols parlar de famílies lèsbiques.

Sí, moltes vegades jo em pregunto com és que hi ha tantes pel·lícules sobre lesbianes enamorant-se i en canvi moltes menys lesbianes sent mares. Llavors he volgut fer una tria, inclús de pel·lícules molt recents, el mes enrere que anirem és el 2010, amb títols que a més a més no expliquen ben bé la mateixa història, cosa que jo crec que també està bé i que ens permeten parlar de desig de maternitat, de reproducció assistida, de mares gestants i no gestants, de custòdies, de criança, de família i també de prejudicis. Doncs anem a PAMS.

La primera pel·lícula que ens vols parlar és Pruebas d'Amor, d'Alice Dodar.

Bona sort. Bona sort. Sí, en aquest cas tenim la història de la Céline, que espera el seu primer fill, però és la seva parella, la Nàdia, qui està embarassada. La pel·lícula se situa en els últims mesos de gestació i segueix sobretot la dona que no gesta, mentre intenta trobar el seu lloc com a mare. A la França de 2014, poc després de l'aprovació del matrimoni igualitari, Céline ha de reunir testimonis de familiars i amics per acreditar davant la justícia que és realment la mare. La pel·lícula parteix amb un aport de l'experiència de la pròpia directora, l'Elis Duart.

Una altra de les propostes que ens vols fer és Love Me Tender d'Anna Kazenave Canvet.

Lui c'est mon ex. Pour notre fils de 8 ans, on fait une semaine sur deux.

Veig que hi ha molt cinema francès que vol explicar la història de parelles lèsbiques.

Sí, potser ha sigut casualitat o no, però sí que és veritat que ens anem a una altra pel·lícula francesa. Si en l'altra posava damunt la taula una qüestió que és la maternitat de la dona que no ha gestat, en el cas de Love Me Tender, que és una pel·lícula que precisament ens arriba més o menys aquesta setmana a Filmin, és la història d'una dona separada que comparteix la custòdia del seu fill amb el seu exmarit. Però quan li explica que ha començat a mantenir relacions amb dones, la situació canvia radicalment i ell inicia una batalla per obtenir-ne la custòdia. La pel·lícula protagonitzada per Vicky Cripps adapta la novela autobiogràfica de Constance Debré.

Com dèiem, Love Me Tender es pot trobar a Filmin, i Proves d'Amor encara, de moment, no es pot trobar a plataformes.

Sí, no, 15 Proves d'Amor es pot veure a Filmin, i Love Me Tender és la que està a punt de arribar.

Després, tenim el tràiler de Rara.

Rara, perquè hem de veure Rara.

En aquest cas ja parlem no de les mares, sinó de la filla. Sara té 12 anys i viu amb la seva germana, la seva mare i la parella de la seva mare, i la seva vida és aparentment normal fins que el pare qüestiona la família que han construït les dues dones i reclama la custòdia de les filles. La pel·lícula està inspirada en un cas real de la jutgessa xilena Karen Atala, a qui el sistema judicial va retirar la custòdia de les seves filles arran de la seva orientació sexual.

És clar, és un fet que encara continua passant molt i a Europa no fa pas massa en parlar del tema de les parelles igualitàries i les adopcions a Polònia o a altres països, fins i tot a Itàlia. Fa un parell d'anys vam tenir la problemàtica en què dues mares van haver de denunciar el govern de Giorgia Meloni pel fet que la mare no gestant no podia inscriure. El cognom no podia registrar-se com a mare de la criatura a Itàlia.

Exacte, que sí, això és una mica el que també parla 15 proves d'amor, que és aquestes complicacions burocràtiques i surrealistes en el fons, perquè al final hem de preguntar qui realment són les mares, i sembla que hagin de passar moltíssimes proves per aconseguir-ho.

Y va, anem a una altra proposta, aquesta que va a tenir moltes nominacions, 4 en concret, als Oscars de l'any 2010, entre ells la millor actriu, Annette Bening, i el de millor pel·lícula, que és Los chicos están bien.

Cariño, no vuelvas tarde.

Lo sé, lo sé. Ven a darnos un abrazo antes de irte. Un abrazo. Abrázala tú, para eso la tienes. Has vuelto a pensar en hacer esa llamada. Podría herir los sentimientos de mamá. ¿Cómo puedes no tener curiosidad?

¿Qué llamada? ¿Quina curiositat? ¿Qué pasará, Marta? Exacte.

Ara anem a Movistar Plus, que és on podem trobar Los chicos están bien, de Lisa Chodolenko, que és la pel·lícula del 2010, on Nick i Jules són una parella de lesbianes que ha construït una família amb dos fills adolescents concebuts amb el mateix donant d'esperma. Quan els fills contacten amb ell, la seva aparició altera l'equilibri familiar. En aquest cas és interessant veure què passa quan la família homoparental ja no necessita explicar-se ni justificar-se. No és una pel·lícula sobre dues lesbianes que volen tenir fills, sinó sobre dues mares, dos fills, una crisi de parella, l'adolescència, la sexualitat, la gelosia i tots els conflictes familiars que ens puguem imaginar.

Una mica també com la Família Random, que no només és una novela protagonizada per dues mares, sinó que també explica altres històries en aquest sentit. I, per cert, Rara es pot trobar a Filmin, i com deies, Los chicos están bien, es pot veure a Movistar. La següent proposta és Saint Francesc. Hey,

I think you might be on your period. Just a little bit of blood. A lot of blood.

Doncs sí, en aquest cas Francis és una nena de 6 anys, criada per dues mares, la Maya i l'Annie, i la protagonista, que és la Bridget, entra a la família com a cangur i acaba desenvolupant una relació molt estreta amb la nena i amb les seves mares. Al mateix temps, Bridget afronta un embaràs no desitjat. Crec que és important perquè permet introduir una idea que és també molt complexa. La maternitat no és només biologia. La pel·lícula posa en contacte diferents formes de maternitat, criança i cura, dues mares que crien la seva filla, una cangur que estableix un vicle profund amb ella i una dona que es troba davant d'una maternitat que no havia buscat.

I ara l'última proposta és una proposta catalana que ens vols fer i no és una pel·lícula, és un documental i es diu Mares i la dirigeix Ariadna Seuba.

Lluc, Aran, Jan, Magí, Nel i Noa.

Anna, de 41 anys, i Ari, de 32, volen ser mares. El que inicialment sembla un procés senzill es converteix en un llarg recorregut mèdic, físic i emocional. Durant més de 4 anys, Ariadna Seuba grava amb la seva càmera els alts i baixos de la parella. Esperança, frustració, alegries, decepcions i també molt sentit de l'humor. És un documental en català i va rebre el Premi del Públic al DOCS Barcelona de l'any 2025. I segurament de totes les propostes és potser la més íntima, més propera de les sis. Evidentment no és una ficció, és un documental que representa una família lesbiana i dues dones que expliquen en primera persona el desig de ser mares i el desgast que pot comportar intentar-ho. Fa ràbia no haver-se

pogut d'aquest projecte perquè crec que haurien sigut i poden ser, bueno, estan convidadíssimes a venir als amantents i I tant, sí,

la pel·lícula és molt recent, vull dir, tot just es va poder veure als cinemes l'any passat, o sigui que encara té.

Recorregut. Doncs mira, tenim una nova proposta pel programa i jo el que et proposo és acomiadar-nos amb aquesta cançó. A veure, escoltem els acords.

És la cançó Homs Shalala de Hailey Hendrix, és la banda sonora de Saint Francesc i amb aquella ens acomiadem d'aquest recull de pel·lícules protagonitzades per famílies. De dones lesbianes o de persones sàfiques, com també ens han dit les amigues de la sèrie Visibles. Marta Armagou, moltíssimes gràcies per passar avui pels amatents. Seguirem parlant de La bola negra o d'altres pel·lícules LGTBI que puguem trobar a la cartellera cinematogràfica. També deixeu-me agrair al Xavi Llauradó que ens hagi acompanyat avui a la part tècnica i a vosaltres dir-vos un parell de coses. Que podeu escoltar aquesta i altres èntrigues del Ja m'entens al web i a l'app de Catalunya Ràdio, a la plataforma 3CAT i a les diverses plataformes de podcast. I que si voleu ens escoltem la setmana que ve, que la setmana que ve, Marta, farem sis anys. Sis anys. Sis anys ja. Guaita, ja semblava que era ahir. Guaita, la criatura ja camina i tot.

Moltes felicitats, perquè realment costa molt, sempre. Fer anys és molt difícil i cal valorar-ho molt.

Igualment, també, per molts anys. Doncs deixeu-me dir això, que podeu escoltar aquest programa a la web i a l'App de Catalunya Ràdio, a la plataforma Trescat i a les diverses plataformes de podcast. I que, si voleu, ens escoltem la setmana que ve, perquè. Bé, ja m'entens.

Ja m'entens, un programa amb esperit LGTBIQ i més amb David Ávila.