Qui governarà a Israel? El vot àrab serà decisiu?

Les eleccions a Israel han deixat un Parlament molt fragmentat. Netanyahu ha tornat a ser el més fort, però ha perdut suports i ja no té majoria per governar. Els seus opositors jueus estan igual i tant els uns com els altres necessitarien el suport dels partits àrabs per arribar a la majoria absoluta. Fins ara aquestes formacions àrabs han quedat fora dels governs israelians, però aquesta vegada podrien tenir la clau per formar govern, si no sobre un escenari superinsegur, un bloqueig que podia acabar amb repetició electoral. Algú tindrà prou força per formar govern a Israel? Quin paper hi jugaran aquests partits àrabs? I sobretot, què passarà amb els palestins i amb la política de guerra d'Israel si hi ha canvis de govern? Benvinguts, això és el radar de 3Cat Info. El Jordi Brescó és el corresponsal de 3K Info a Jerusalem. Què tal, Jordi? Benvingut. Hola, què tal? Escolta'm, Jordi, abans d'entrar pròpiament en els resultats d'aquestes eleccions, primer et volia demanar que situem una mica els grans actors, no? Ni que siguin per tant identificats els protagonistes d'aquestes eleccions. I, bé, podríem començar, si et sembla, pel bloc que lidera l'actual primer ministre, Benjamín Netanyahu. Benjamín Netanyahu.

Sí, el bloc de Netanyahu el formen 5 partits, el seu, que és el Likud, i 4 més, 2 d'extrema dreta i 2 ultraortodoxos. En total sumen 53 escons, i són els 5 partits que han estat governant fins ara en coalició, perquè abans d'aquestes eleccions tenien bastants més escons d'aquests 53 que tenen, per tant, podien dominar la cambra.

Exacte, perquè déu-n'hi-do la baixada de vots que ha sofert aquest partit, el licut de Benjamín Netanyahu, tot i que bé, la veritat és que ha aguantat i encara es manté com a primera força. I en segona posició, confrontat a Netanyahu, hi tenim el bloc opositor del seu gran rival, de Gadi Aizenkot.

Sí, Eisencott és el líder del partit més votat d'aquests quatre que formen el bloc que anomenem bloc d'oposició sionista. És allò que posen en comú els quatre partits, diem-ne, que són l'oposició a Netanyahu, i tots quatre són sionistes, sumen entre tots quatre 48 escons, per tant, cinc menys que el bloc de Netanyahu.

Aquí potser, Jordi, hauríem de matisar que tota l'estona estem parlant de blocs, de coalicions, perquè la veritat és que a Israel hi ha moltíssims partits i això fa que s'acabin agrupant això, en grups més grans, en coalicions, en blocs. Per tant, tenim aquests dos grans blocs jueus o sionistes que dèiem, Netanyahu i el seu gran rival Eisenkot. I després, els tercers en discòrdia, la gran sorpresa d'aquestes eleccions, que són els partits arabo-irreliants, amb el nom de llista unificada, amb Mansur Abbas al capdavant.

Sí, som en aquest tercer bloc. En total són dos partits i han sumat 19 escons. Perquè us feu una idea, en les últimes eleccions en van sumar 10. Per tant, és un augment espectacular i que en molt bona part es deu. El fet que els arabois israelians, que són, recordem, un de cada cinc de ciutadans israelians, han anat en massa a votar. I és que aquestes últimes eleccions van registrar un augment en la participació molt important, un total de 77% dels israelians van anar a votar, però és que aquest augment es va notar moltíssim en la ciutadania arabois israeliana.

Va, doncs aturem-nos justament en aquests partits arabo-israelians, que jo sincerament no n'havia sentit a parlar mai. Suposo també que per això, perquè la població d'àrabs a Israel són poca gent i fins ara tenien poca representació. Però això, qui són i què defensen aquests partits arabo-israelians?

Mira, et diria que són allò que els ciutadans arabo-israelians defensen, els seus interessos, la seva cultura, allò que més els importa, portats a l'escena política. Sempre havien estat una mica en un marge. Principalment pel fet que els ciutadans arabo-israelians solien anar a votar en un 50% de la participació. No se sentien representats, tenien aquesta sensació que formen part d'Israel, però no ben bé, com si no fossin ciutadans del tot, i això es reflectia a les urnes. I fins ara sempre havien tingut un paper força testimonial. És veritat que alguna vegada s'havia arribat a algun acord, per tant, d'intentar arribar a una certa majoria, però sempre s'havien estat mirant molt des de la barrera. I és més, també t'ho diré, la resta de partits, els partits sionistes, jueus, sempre han estat molt, molt, molt curosos de no relacionar-s'hi, sempre s'ha fet una mica aquesta mena de cordó de seguretat, que sempre diem que s'aplica a l'extrema dreta, doncs aquí s'aplica aquest cordó de seguretat pels interessos propis dels partits, és a dir, que no m'hi relacionin perquè això m'afectarà negativament en les eleccions.

Clar, però vés a saber si això canviarà després dels resultats electorals, perquè ningú té prou majoria i ara potser sí que els necessitaran.

Va, doncs fem això, Jordi, repassem una mica quins han sigut els resultats, el verdicte que han donat les urnes després de les eleccions d'aquesta setmana.

Tenim el bloc de Netanyahu amb 53 escons, el bloc de l'oposició sionista amb 48 escons i el bloc dels àrabs amb 19 escons. Què vol dir això? Que cap d'aquests blocs arriba a aquests 61 escons necessaris per tal d'aconseguir la majoria de la cambra i els únics escenaris que es contemplen ara és que Netanyahu sigui capaç de convèncer algun membre de l'oposició sionista a aquests quatre partits que s'assumin a la seva campanya per intentar aconseguir aquests 61 escons. Que el bloc de l'oposició sionista s'encari cap als àrabs i intenti convèncer-los per també formar part d'aquesta coalició, que també arribaria a 61 escons, o anar a repetició electoral, que sincerament no sembla gens descabellat, tenint en compte que aquests possibles acords que et deia ara de trasbassos d'un a l'altre, etc., No són gens fàcils perquè, insisteixo, els blocs no són uniformes i, per exemple, si Eisencott s'apropa als partits àrabs, algun membre d'aquesta suposada coalició d'Eisencott potser li diu "si tu vas amb ells, jo me'n vaig amb Netanyahu". Per tant, no és tan fàcil.

Doncs mira, recupero això que dèiem abans, perquè en aquest escenari de pactes postelectorals pot ser que es trenqui aquest cordó sanitari que dèiem i que els blocs sionistes s'acostin ara sí als àrabes israelians, perquè això que dèiem, tant Netanyahu com el seu opositor Aysen Kot van deixar claríssim durant la campanya electoral que no pactarien amb aquests partits sota cap concepte, però clar, ara que cap dels dos té prou majoria, no sé si poden canviar d'opinió i ara sí que els aniran a buscar.

Aquí a Israel, com a tot arreu, et diria, també passa a Catalunya i a Espanya, el que es diu a campanya i el que passa després quan surten els resultats, això, ja saps que sempre són dos mons diferents. Què passa? Que durant la campanya Netanyahu i Eisenkot van fer aquest paper de refugi, de refugi total cap als partits arabo-israelians perquè apropar-se als partits arabo-israelians castiga en campanya tot el vot jueucionista, que és majoria aquí a Israel, La gran majoria no vol saber res dels arabois israelians, ni dels partits, ni d'allò que defensen. I, per tant, sobretot, Eisencott el que ha hagut de fer és posar-se una mica de perfil i intentar passar de puntetes sobre aquest tema. Netanyahu, en canvi, sí que ha estat claríssim en aquest aspecte. De fet, el seu eslògan de campanya era. O jo o els palestins. Per tant, ell ja ho tenia claríssim. A Eisencott potser podríem dir que s'hi ha posat una mica més de perfil, va dir que no governaria amb ells, però és que clar, no fa falta que governi amb ells, amb un pacte d'investidura n'hi hauria prou. Per tant, estarem pendents una mica de fins a quin punt fan allò de dir, vaja, ja sé que vaig dir allò, però és una situació extraordinària, per tant, una decisió extraordinària també tindria sentit.

Escolta, Jordi, ja per acabar, hi ha una segona part de tota aquesta història, que és el dubte més gran que podem tenir des d'aquí, des de fora, i és com avançarà, com canviarà la política d'Israel, específicament la política de guerra d'Israel, després d'aquestes eleccions, perquè podem tenir o un govern de Netanyahu, però més debilitat, o un govern nou amb Eisenkot, i això, aquest canvi de rumb, no sé com pot afectar a la situació a Gaza, a Cisjordània, o fins i tot a la guerra d'Iran, no? Com podria canviar tot això?

A grans trets hem d'esperar pocs canvis, passi el que passi, sobretot tenint en compte que, pel que sembla, els arabois israelians, com a molt, permetrien la investidura d'Eisenkot, però no formarien part del seu govern. Hem de pensar que Gadi Eisenkot no és un perfil tan diferent de Benjamin Netanyahu. És més, Eisenkot va ser el cap de l'estat major mentre Netanyahu era primer ministre. És que Bennett, que també forma part de la seva coalició, també havia sigut ministre seu. És a dir, tu agafes la coalició d'oposició Netanyahu i tots han treballat per Netanyahu en algun moment. Per tant, ideològicament no són tan distants. No, de fet és el que et comentava, són l'oposició sionista, són sionistes de dretes, la gran majoria, potser hi ha algun de l'esquerra, però la majoria són sionistes de dretes, com Netanyahu, però no són Netanyahu, s'han unit ara en aquesta idea que toca un canvi en la persona que manega, però a grans trets sobre el rol que ha de jugar Israel a la regió, sobre la no creació d'un estat palestí, tot això, sobre la colonització de Cisjordània, Simapures, tots aquests debats tots tenen la mateixa visió i el més probable és que els palestins en el seu dia a dia no acabin notant qui acaba sent el nou primer ministre o si és que hi ha algun canvi, vaja.

Ens quedem amb la idea que hi haurà pactes postelectorals, o si no, un escenari de bloqueig i de repetició electoral. Aquesta és una. I l'altra, que passi el que passi, la política d'Israel. Bé, quedarà més o menys igual, tant en clau interna com en política exterior. Però vaja, primer s'ha de resoldre això, aquesta aritmètica parlamentària, i aviam qui pot formar govern o no. O sigui que em sembla que ens seguirem parlant les pròximes setmanes. Jordi, Jordi Brescó, corresponsal de 3K Info a Jerusalem. Gràcies, fins aviat. Una abraçada, que vagi bé. Avui a la taula de soja hem tingut el Jordi Galvany, el muntatge musical és de Sergi Cotilles. Jo soc l'Eloi Barrera i això és el radar de 3Cat Info. Gràcies per escoltar-nos.