Quin origen tenen les festes majors?

Parlarem de festes amb la Irene Cordon. Irene, com estàs? Bon dia. Molt bé, molt contenta de ser aquí. La Irene, doctora en Història Antiga, egiptóloga. Amb ella sempre agafem lliçons de la història per entendre el món actual. I avui volem parlar de festes majors, que és el típic d'aquests dies, d'aquesta temporada estival.

Sí, fantàstic. Jo crec que associem molts i moltes l'estiu amb festes majors. I tant. I llavors,

d'on surten aquestes festes? Tenen origen també en això, en traiem lliçons històriques?

També en traiem, perquè a vegades pensem, aquestes festes majors, jo des del meu punt de vista diria que les associem a les vacances, la paraula vacances és després de tot un any de treballar, ens mereixem un temps de gresca, xerinola, i això ho traduïm en aquestes festes de majors. Però això no és res nou. És a dir, això els antics, evidentment, doncs, des de societats molt, molt antigues, han tingut aquesta com necessitat, jo vindria a dir, de tenir aquestes festes. Potser sí que des d'un altre punt de vista diferent, però al llarg de la història de la humanitat veiem que hi ha hagut aquesta necessitat, insisteixo, en reunir-se i celebrar qualcom, alguna cosa. I per què ho fem? Per què fem festes? Nosaltres avui en dia, una miqueta això, la necessitat de. Hem de parar. No només és treballar i sobreviure, sinó que hi ha qualcom més en aquesta vida i per això jo crec que ens hem d'aturar, ens hem de trobar els uns amb els altres. Hem de celebrar que hem superat una etapa important, ja sigui de feina, tant és el que sigui. I el que passa és que a les societats antigues, evidentment, les festes servien per donar gràcies, per exemple, a les divinitats. Clar. Aquí jo crec que aquest factor s'ha perdut bastant, o del tot, no vull generalitzar, però jo ara ho estic fent des del punt de vista d'aquesta Catalunya del segle XXI, és bastant diferent, però a l'antiguitat sempre, sempre hem vist que moltes d'aquestes festes majors o festes, celebracions, venen vinculades amb el tema de l'agricultura, perquè són societats agrícoles. I la necessitat de donar gràcies a les divinitats, la necessitat de donar gràcies a la Mare Terra per tot el fluid recollit i que d'alguna manera estan dient tenim un any més per viure. I això s'ha de celebrar.

I això té un origen molt més antic del que ens pensem, aquestes festes o festes majors. Vaja, festes majors entenem la festa del barri, la festa del poble, la festa de la ciutat, una mica de la comunitat on vivim.

És una comunitat que normalment, o quasi sempre, per no dir sempre, venen vinculades amb el sant, el patró o la patrona d'aquella vila o d'aquella ciutat. A Barcelona, per exemple, la Mercè, evidentment, al setembre se celebra durant les festes de la Mercè. Llavors, sovint ens hem pensat que aquestes festivitats venen vinculades amb el cristianisme, però no és cert, és molt més antic que això. De fet, el cristianisme, sempre he dit que és una religió molt intel·ligent que és capaç d'agafar exacte d'aquí i d'allà i transformar-ho. Si això funciona en aquesta societat. Maquillem-ho. No ho toquem gaire. No ho toquem. Hi ha un exemple molt clar, no? Per exemple, seria. Quasi totes les societats han celebrat els canvis d'estació. Són molt importants, aquests cicles. Quan ve, per exemple, l'hivern, els romans celebraven les Saturnals. Quan ve el cristianisme, diu. Aquestes Saturnals no les podem aniquilar, no les podem eliminar. El poble no ho podria comprendre. El que hem de fer és maquillar-ho. Direm que és el naixement de la figura de Jesús. Per tant, a vegades, sovint, pensem que aquestes festes majors que nosaltres celebrem venen vinculades a aquest cristianisme, però no, sabem perfectament que això era molt enrere, molt més antic, i que aquest cristianisme va ser prou intel·ligent per agafar-ho i fer-ho seu. Jo, que la cultura que més he estudiat, la que més he llegit i la que més conec, antiga, és l'Antica Egipte, us puc ben assegurar que això ja es feia fa 3, 4 i 5 mil anys, ja es feien aquestes festes majors.

I parlaves de l'agricultura. Les primeres grans festes sempre arriben o neixen

després d'una collita? A veure, moltes sí, però no totes. Però, evidentment, si nosaltres mirem les societats antigues, veiem que són societats agrícoles i sempre, a veure, aquestes societats agrícoles acostumen a organitzar grans celebracions després de la sembra o de l'acollida. Són moments molt importants, decisius de l'any. El primer, quan estàs sembrant, perquè estàs donant gràcies a la Mare Terra i fins i tot li estàs demanant permís a la Mare Terra per poder conrear, per agafar aquesta llavor que està morta, inerta, col·locar-la sota terra i que d'aquí broti la planta, que això es tradueix en menjar, no ho recordem, en menjar, i a l'hora de recollir-te també és un moment clau, perquè tot el poble havia de participar-hi, estem parlant de societats que el 90% de la població són camperols i camperoles, que per tant recollien, això vol dir que els graners estan plens, que la feina al camp minbava, per tant era el moment de celebració, de festivitat, però sobretot d'agraïment, cosa que potser avui en dia. No ho agraïm als déus. La part de l'agraïment el tenim poc present. Som una societat ara on l'individu potser és el centre del món. Llavors ens ho diem a nosaltres mateixos. És que m'ho mereixo. Mareixo unes vacances. M'ho mereixo i per tant me'n vaig a aquestes festes. Però llavors veiem això que en totes les societats agrícoles, jo ara us he parlat de l'antic Egipte, però és molt curiós perquè tu agafes qualsevol antiga, per exemple les societats mesopotàmiques, les seves veïnes. I te n'adones que els rituals i tot són molt diferents, però al final l'objectiu és el mateix. És a dir, canvien el nom dels déus, canvien la manera de fer-ho, però al cap i a la fi és el mateix, és agrair tenir menjar per un any més.

I això dius que totes les cultures agrícoles van en la mateixa direcció.

Van totes en la mateixa direcció. Cal que hi hagi un calendari religiós, cal que hi hagi un col·lectiu, digue-li, normalment és des del temple, perquè allà és on hi ha la cultura, és on la gent, sabien, aquests homes, a partir de l'observació dels astres, saber quan hi havia aquests canvis de cicles, i veuen aquesta necessitat imperiosa d'haver de fer un tipus de celebració si hi ha una bona acollida, perquè això, evidentment, és gràcies a les divinitats. Si hi ha una mala collita, perquè no hi ha aigua, perquè penseu que l'aigua és imprescindible perquè la planta pugui créixer. Què és el que passa? A l'antic Egipte potser no esperen pluges, però esperen una bona inundació. Aquestes civilitzacions mesopotàmiques o Mesoamèrica, potser sí que esperen les pluges. Si no hi ha aquesta aigua, probablement és que alguna cosa han fet malament als humans. Sempre fixeu-vos en la culpa, aquell sentiment de culpa. Això també el cristianisme també ho va agafar, això. Això és el rei, el cristianisme de. Jo crec que encara a dia d'avui, aquest sentiment de culpa, tot és culpa meva, no ho he fet bé, he d'agrair les divinitats, he d'expiar les meves culpes, he d'anar al temple, he de fer ofrenes, no ho he fet prou bé. I si finalment tens una bona collita, també és gràcies a les divinitats. No té res a veure amb el teu esforç o que no hagis tingut aquesta o que hagis tingut aquesta aigua.

Sí, pertanyen, és agraïment i d'alguna manera per curar-te en salut de cara a la següent collita, una mica.

A l'antiguitat sí, nosaltres no, clar. A l'antiguitat era. Una collita vol dir que és quelcom més que després d'un període d'un esforç físic important, sinó que ens estem garantint el menjar per un any més. I això és terrible, perquè a dia d'avui no ens ho podem imaginar. No, clar. Almenys en aquestes societats del primer món.

Això és problemes del primer món, però sí, ho donem per garantit.

Ho donem per garantit. És veritat, el menjar el tenim al supermercat, malgrat fins i tot que també tinguem males collites. Nosaltres ho sabem, els nostres pagesos i pageses, com surten els mitjans i expliquen també les seves penes, penúries, però malgrat tot seguim tenint menjar, perquè vivim en unes societats de l'abundància. Per tant, tant és que hi hagi una mala collita, un any, que nosaltres seguirem tenint menjar. Si no mengem una cosa, menjarem una altra. Però això en l'antiguitat no era així.

Això anava a dir, i per això en aquell moment sorgeix la necessitat de celebrar que hi ha menjar disponible.

I que hi ha vida. Això és el bonic. Llavors avui jo crec que la celebració seria una altra. Sí que hi ha molts punts en comú amb aquestes festivitats antigues, però, i fins i tot, també seguim celebrant-les a l'estiu. Per què? Doncs perquè no hi ha el treball al camp. Ja s'ha produït el que seria l'acollida, o al contrari, és just abans del que hauria estat aquesta acollida. És ben cert que ara amb el canvi climàtic tot ha canviat. La barema s'ha avançat.

Ha avançat tremendament, sí. Quan érem petits. Vèiem el setembre, això és impensable. Ja fa 15 dies que vam començar, o més i tot. Això és tremendo.

Llavors era un bon moment per parar. Era un bon moment perquè feia molta calor, els camps estaven o per collir o ja s'havien collit. Per tant, era el moment que dèiem, vinga, és el moment de celebració. I aquestes celebracions, el que sí que tenen en comú totes les societats antigues i també actuals, és la necessitat de compartir-ho. No val celebrar-ho tu sol a casa. Això no és una festa. Les festes majors, per mi, són sinònims de col·lectiu. Vinga, sortim al carrer. Comunitat. Comunitat. Anem a menjar, però fem-ho conjuntament. Anem a sopar junts. Fem cercaviles. Fem-los. És molt bonic. Jo us he de reconèixer que quan veig els gegants i els capgrossos, dic, guaita, a l'antiguitat potser seguien a les divinitats. Avui en dia li hem tret aquest component religiós. Però també és aquesta necessitat d'estar tots junts, tots units, riure i compartir. Això sí que no ha canviat gens. Ves ser exactament el mateix.

I tu parlaves dels egipcis, que és una mica el teu negociat que més controles. També feien grans festes populars, eh? També feien aquesta línia?

Clar, al marge d'aquestes agrícoles que són evidents, tenen altres festivitats, que són quasi totes de caire religiós, però també, per exemple, quan moria el faraó i havien d'antronitzar un nou faraó, això era motiu de celebració. Sí, eh? Clar, això són unes festes tremendes, perquè Faraó Egipte no és només un rei, sinó que és un mediador entre el món diví i el món humà, i és necessari que hi hagi aquesta figura. Per tant, era un moment de festa, de goig, i això podia coincidir o no amb aquestes festivitats de la collita. Això, clar, aquesta sí que no estava marcada, perquè no saps quan moriràs. Però d'altres sí que estan molt ben marcades i cada vila, cada ciutat també tenia el seu patró. No eren sants, sinó que eren déus, com el déu Amon, que és molt conegut, que era el déu patró de la ciutat de Tebas. I els Tebas, nosaltres ens consta que tenien unes festes. És que el poble egipci. Era molt festiu. Era molt fiastero. Era molt fiastero perquè jo crec que quan diem l'antic Egipte ràpidament ens ve la imatge de les piràmides, les tombes i el món funerari, que per cert també se celebrava la mort en un banquet funerari. Però era un poble, doncs, rialler, era un poble que. Celebrava la vida, i això és molt bonic. Llavors, Atebas, que és la gran capital durant un període molt concret de la història d'Egipte, tenien unes processons i unes festes que podien durar setmanes. Ramsès II, el Gran, que li diuen el Gran perquè realment aquest faraó va ser tremendo. És un home que el tio va dir, vinga va, les processons no han de durar només un o dos dies, això ha de durar setmanes. I ens consta que durant 21 dies hi havia aquesta gresca, hi havia repartiment de menjar 21 dies, eh? Què et sembla? Sí, no, no, escolta, un i dos. Això no vol dir caca. De dia sigui aquesta. No, hi hagués una festa. Ni molt menys, però sí que t'està dient que durant aquest període, doncs, hi ha unes celebracions, uns rituals, però balls, cants, música, repartiment de menjar gratuït, perquè, evidentment, faraó aprofita aquestes festes per fer acte de presència davant del poble. Home, aprofitar-ho, clar.

Com sempre és. Això, la teva tesi, que aquells líders marquen el que fan ara, abans que parlàvem de la llosa i companyia, això d'aprofitar la festa del moment per dir, eh, mireu-me.

No ha canviat res. El pregó des de la balconada. Per tant, no només són festes religioses, sinó polítiques. Jo veig clarament que aquí s'ha d'aprofitar. Faraó és qui està pagant aquestes festes, també el temple, i per tant el poble està agraït a aquest faraó. Però sempre després que l'acollit acabés, eh? Normalment hi ha, o una és la sembra, que també és molt important, o és preparar tot el camp. En el cas de l'antic Egipte és molt curiós, perquè a l'any el dividien en tres estacions. Nosaltres en tenim quatre, ells en tenien tres. Llavors hi havia una de la inundació, que és quan el riu desbordava tota l'aigua, el Nil, i deixava tots els camps anegats d'aigua, no pots fer-hi res. Per tant, és el moment d'aprofitar i fer festes, com que la gent no pot anar a treballar al camp, fem festes. I quan ja baixava l'aigua, aquestes aigües havien arrossegat uns nutrients per la terra, uns llims, que fertilitzava molt la terra, llavors aquí començaven a plantar la llavor. Aquest és un moment ja de celebració, perquè han de donar gràcies, han d'anar al temple, i han de donar gràcies a la Manatura perquè estan fent això. I després, durant la collita, després hi ha una altra estació que és quan ha de créixer la planta, i la darrera estació és la collita, aquí és clau, quan s'acaba la collita, anem-ho a celebrar. Perquè si els graners estan plens, això és igual, viurem un any més. Això és molt important, és molt bonic. Això hem oblidat. No està malament, el tema de vacances, però ja està desproveït del que era exactament. I les celebracions, com us deia, s'han de fer en comunitat, s'ha de fer conjuntament, perquè una acollida vol dir l'esforç col·lectiu. Jo crec que les festes majors ens recorden. Que no importa l'individu, que el més important és que estiguem sempre units, que hem de cooperar, que hem de col·laborar, que només així la societat tira endavant. Per això, quan veiem aquestes festes majors, actualment, malgrat que jo vegi que hi ha tanta individualitat, actualment, quan veus les festes de Gràcia. A mi m'encanta veure rius de gent, ho he de reconèixer. Mira que n'hi ha, eh? N'hi ha, però és molt bonic, perquè tots volem sortir al carrer. Clar que són els carrers plens, o les festes majors de qualsevol poble. És tan bonic, ve fins i tot la gent del poble del costat. I de fet és el moment de sociabilitzar. Amb una vida plena de treball, d'esforç, tant ara com abans. És important conèixer també gent, relacionar-te amb gent nova, i per tant les festes majors jo crec que és l'espai idíl·lic, perquè una festa major és trencar amb una rutina. No tens ni rellotge. No hi ha res més bonic quan estàs de vacances que preguntar quin dia de la setmana és avui? Això és meravellós. Ai, sí, quins records. Ho trobes a faltar. Home, ara mateix sí.

Aquest estiu jo tinc molt clar quin dia és avui. Ho tens molt clar.

Això vol dir que no ets a vacances. No, això mateix. Però això és molt bonic. És aquest trencament amb la rutina i, de nou, no és el mateix fer-ho sol. Aquestes coses són animals sociables.

Ha aparegut en el teu relat de les festes un personatge, no ben bé un personatge, el riu Nil. El riu Nil és clau en tot el teu negociat egipci.

Jo crec que se'n parla poc, de debò us ho dic. Jo sé que quan parlem de l'antic Egipte parlem de faraons, però és tot. Hi ha un historiador clàssic del qual jo n'estic enamorada, no el vaig conèixer però ja n'estic enamorada, que es diu Heròdut. Que és del segle V abans de la nostra era, per tant, 2.500 anys, que era un motxiller, o sigui, era un viatger anat, però d'aquests de vinga, vaig a conèixer el vell món, el pal Mediterrani, quan va arribar a Egipte, clar, ell no podia comprendre com una civilització havia prosperat amb aquell medi tan desèrtic, fins que va veure el Nil, i va dir, clar, és que Egipte és un do del Nil. Aquesta és una frase molt cèlebre d'ell, perquè a fe que és cert, perquè sense l'existència d'aigua dolça cap cultura pot sobreviure. Si tu mires la situació d'Egipte, l'actual i l'antic, veus que està ubicat al nord-est del continent africà i tot allò és el desert del Sàhara, que és el desert no polar més gran del món. Dius, com pot ser que aquí hagi prosperat una civilització? Dius, gràcies al Nil i a les seves crescudes. És un riu que jo sempre dic que té una peculiaritat, que és que va del revés, perquè va de sud a nord. És veritat, clar. Clar, del revés des del nostre punt de vista, perquè, evidentment, si ens anem cap allà, com sempre, aquesta visió eurocentrista, acabo de dir que va del revés, dius, no, no, anem cap a Egipte, potser els que anem al revés som nosaltres. I que té dos afluents principals, un és el Nil Blau i el Nil Blanc, el Blau neix al Massís Atiu, al llac Tana, i el Blanc neix a la regió dels grans llacs d'Àfrica. I hi ha un moment que s'ajunten aquests dos nils, el blanc i el blau, a Hartum, la capital del Sudan, i es converteix en un únic riu, que és el Nil, que irromp per tot Egipte i desemboca el Mediterrani. Sense aquesta aigua dolça no hauria existit Egipte. I, de fet, si mirem bé el mapa, Egipte no era l'espai que nosaltres avui dia coneixem. És a dir, les fronteres actuals es van fer des d'Europa,

repartiment colonial absolut. Sí, per això són tan línies rectes, algunes d'elles. Tira línies, van agafar el regla i el llapis. Quan vens al mapa és fort, perquè n'hi ha algunes que són tiralínies.

I en aquest cas van dir, mira, un protectorat britànic. Però en veritat, Egipte, fins i tot els que hagueu anat a Egipte ho sabreu, és només la terra que està regada pel riu Nil. Per tant, és una franja estreta i molt prima, però al desert tu no hi pots viure. Clar. I és això. I per tant, el Nil és el gran protagonista d'això, de les seves festes, i per això ells també celebren tant la inundació. I el Nil tenia un déu, que es deia Hapi, i havien de rezar al déu Hapi. Sobretot Faraó d'Egipte havia de rezar a Hapi. Ah, sí, eh? Clar, perquè Faraó, com que és el mediador entre el món dels déus i el món dels humans faraó l'havia de resar. Llavors, un fet molt curiós és que si aquell any hi havia una crescuda del Nil molt minsa, que això vol dir que negava molt poca terra, i això es tradueix en que podies conrear molt poca terra, i això vol dir fam, malalties, mort, tot això és culpa del faraó, que no ha fet bé la seva tasca. Per tant, mireu quina imatge que té el rei, no? És, has de fer bé la feina, perquè si no la fas bé, només és culpa teva, faraó. L'única cosa que has de fer és parlar amb aquest Déu. I si no ho fas bé, què hem de fer amb tu? Si se'l qüestionaven, que diferent, no?

I ara avui compareixem amb un rei. Això sí que ha canviat.

De fet, faraó d'Egipte a vegades se l'anomena el servent. I diu servent de qui? Del poble. Perquè ha d'estar el servei del poble. Per tant, hem de fugir de la idea, quan parlem de faraó d'Egipte, d'un rei déspota o d'un rei com un Lluís XIV d'Europa. Això no té res a veure. O sigui, Egipte ha de fer feina, tu. Ha d'existir, però ha de fer alguna cosa.

I tornant a les festes, deies que era col·lectiva? Participava el poble i participaven els sacerdots?

A l'antiguitat, sempre. És a dir, sí que els sacerdots i el faraó tenen un paper protagonista, però la clau és que participi tot el poble. Homes, dones, infants. És necessari. És el col·lectiu. Tota la societat hem d'estar junta i, per tant, malgrat que sí que està dirigida per ells, aquí participava absolutament tothom. Aquí rau la importància de les festes majors. Tothom ha de participar-hi. El faraó no va per això, o sí? El faraó fa acta de presència i diu, gràcies a mi, teniu tot això. Exacte. I llavors què feien? Menjaven, bevien, feien processons? Tenen molts balls, tenen molta música, els menjars també són especials. Jo crec que nosaltres també a les festes majors a vegades tenim algun postre propi d'aquella festa. No penseu només en les festes majors d'estiu, que també tenim les coques, com les coques de Sant Joan, de Sant Pere, de Sant Jaume. Durant l'any és difícil que en trobis, aquestes coques. Ho associem. O aquell dia és el dia que més se'n venen. Sí. Doncs en el cas de l'antic Egipte o altres llocs era el dia o el moment de menjar proteïna. Nosaltres sempre pensem que la proteïna, menjar carn o menjar oques o bou és una cosa normal i no. Aquestes societats antigues, bàsicament, a veure, la base de l'alimentació era el cereal, era el pa, però sobretot eren moments per poder menjar aquesta proteïna.

I abans que parlaves de les vacances, els pagesos egipcis feien vacances? No. Eren com jo, no?

Eren com tu, Freddy. Podem dir que ets un agricultor. No està malament? No, no feien vacances. O sigui, aquest concepte que nosaltres tenim no ho podem projectar cap al passat perquè no té res a veure. No hi ha estatut de treballadors, no hi ha res.

Això és raonablement modern, a més a més, el concepte de vacances.

I fins i tot jo crec que actualment els pagesos també et diran que no saben ni que és un diumenge, perquè la Mare Terra d'això no hi entén, no hi entén. I per tant els pagesos no, llavors sempre vivien, doncs, depenent d'aquests cicles naturals de les estacions i de la terra. I no, no existeix algun I menys remunerades, evidentment, encara menys.

I la festa aquesta que deies, quants dies podia durar? És 21 dies al final? És que aquesta és molt divertida. Però no vol dir una agenda diària d'actes?

No, és una agenda diària d'actes, però no de celebracions. Alguns poden ser simplement rituals.

Bueno, això a les festes majors també passa. És a dir, tu tens una agenda de diversos dies, i hi ha dies que hi ha més festa que altres, i hi ha dies que hi ha. L'embalat. Exacte, o el repic de campanes.

Els caps de setmana, normalment, sí. Però, per exemple, diuen, el diumenge hi ha una missa especial, que hi aniràs o no, això és una altra cosa.

Tu veus els actes, hi ha dies que és més programa.

El programa de les festes d'allà on sigui. Sant Narcís, la Mercè, el que sigui. Sí, sí, doncs aquí passava exactament igual. En el cas de Ramsès, com que era esplèndid, doncs, o volia ser esplèndid, era el gran, doncs, evidentment, volia que tothom el recordés. I a fer que encara el recordem. Fixeu-vos que estem parlant d'ell. I han passat 3.200 anys i estem parlant del senyor Ramsès de nou aquí. I en aquest cas va ser molt bonic perquè aquesta festa era com una festa dels difunts, era una miqueta com el nostre 1 de novembre, perquè era un moment que es feia una processó i se n'anaven cap a les necròpolis per anar a recordar una miqueta els avantpassats ja perduts, però ho celebraren menjant allà a l'entrada de la tomba, que això també hi ha moltes altres cultures que actualment encara fan aquest tipus de celebració dels difunts. Nosaltres també, però és diferent. Jo sí que entenc que a l'1 de novembre anem potser al cementiri, després es va a dinar a vegades, però no dinem allà. No. No, no, però si pensem. Però hi ha cultures que ho fan, eh? Sí, Mèxic, per exemple, té una tradició molt, molt forta i segur que interessantíssima. Jo no l'he pogut viure, però m'encantaria. Perquè penso que segurament s'assemblava moltíssim a aquesta de l'antic Egipte. Llavors això ells ho feien. Què és el que passa? Que aquestes processons, doncs això, potser duraven dos dies o pots fer que durin 21 dies. Si te'n vas cap allà. És el moment també de treure les imatges de les divinitats del temple i treure-les en processó. Actualment el cristianisme ho ha fet exactament el mateix. Això és com la Setmana Santa, allò que treus les figures, les verges i tot això. Però que és clau, que el poble hi vagi. Clar, sense el poble no hi ha processó. De fet, el gran protagonista és el poble i no en som conscients. Sense el poble, no hi ha espectacle, no hi és. Llavors, treien aquestes divinitats, a dia d'avui què ha canviat? Que potser són sants, són santes, o gegants, de debò, eh? O cercaviles. Quan anem al darrere, és que sempre ho penso. Però feien exactament el mateix, i per tant, pel poble era molt important, perquè és un poble molt religiós, Heròdut, abans parlàvem d'Heròdut, que tenia aquesta frase tan cèlebre de. A Egipte és un do del Nil, i l'altra gran frase cèlebre d'ell és que Egipte és el poble més piadors de tots, de tots els que havia visitat, i deia que Egipte era el més religiós, perquè deia que ho permeava tot, la religió. Llavors era el moment que el poble podia apropar-se a aquesta divinitat. Perquè aquestes divinitats són estàtues que viuen al temple, però la gent no podia entrar al temple, com entrem nosaltres avui en una església. No la veien, la imatge. I per tant era un moment, per ells, de joia, que podien apropar-se i preguntar coses, estimar aquella imatge. Per nosaltres era una imatge, però per ells era un déu.

Irene Cordon, mil gràcies. La setmana que ve hi tornem, que parlarem de l'eclipsi

la setmana que ve. Sí, molt emocionant. Cuida't.