Quin va ser el primer amor de Rosalía?

Que no surti d'aquí.

Juliana Canet, molt bona tarda. Bona tarda, Roger. Marta Montaner, molt bona tarda. I avui és un dia important perquè dos perfectes d'aquest programa celebren el seu aniversari.

Ells són l'Aida Domènech, la Dulceida, que en fa 37, i el nostre estimat Javi Hoyos, que en fa 36. Ah, mira, no hagués dit mai que es portaven només un any. No, jo tampoc.

I no sé què passa en aquest programa, però a final d'any se'ns

acumulen molts i molts aniversaris. És començar setembre i ja no acabar. Setembre-octubre està rebentada gent que fa anys. Has de fer calcos, tirar nou mesos enrere i quadra perfectament perquè és desembre i gener.

Que convida I aquella manteta,

aquella edredona, aquell diumenge que et lleves i fas mandres.

Que tu no ho tenies previst, però allà sota la manteta i tal.

Va, fa'm un quiqui de pas, fem un vent, clar, perquè després no és només un quiqui, que esta gent després han sigut persones. També està bé poder preveure, o almenys tenir present que pot ser una possibilitat que passi. Que no sigui una sorpresa tot. No només per prevenir els embarassos, sinó sobretot també les ITS. Sí, de transmissió sexual. Les malalties de transmissió sexual. N'hi ha moltes, eh? N'hi ha moltíssimes. Perquè ens hem relaxat amb el tema aquest del preservatiu. I escolta, i es passen també amb el sexe oral, amb el sexe anal, vull dir, aquí molt de compte, eh?

I que hi ha algunes, tampoc vull fer ara un especial, però que tot i el preservatiu et pots passar algunes també ITS. Quines? Sí, la. Ara t'ho buscarem. Una que és per la. Un herpes podria ser, i l'altra és que són com uns granets, també. Ho buscarem, sí, sí. Però vaja, que amb el preservatiu, doncs, n'evites moltes d'altres.

I anar fent proves, eh, tot això, també. Ah, i tal, cada tres mesos, si teniu una vida sexual, diguéssim, molt activa. Trimestral, com l'IVA. Sí, exacte. Uau. Sí, això. És una feinada, i això ja et dic que ja no ho faig. Això a mi se m'escapa, que tres mesos passen volant. Potser perquè tenim més estabilitat a Can Cusí o. No té res a veure amb això perquè èpoques de moltíssima varietat jo tampoc ho he fet. O sigui, és una qüestió que els tres mesos passen volant.

Un cop l'any, un cop l'any s'hauria de fer, s'hauria de fer.

Aquestes neguitos, Nino.

Sí, perquè em toca, ja. Certa les proves. Home, sí, tocaria. I tu tens molta por d'aquest tema, que fas ben fet. Sóc hipocondríac i llavors em fa por fer-me-les per si surt alguna cosa.

Ara ja creus que les tens totes. Però en general al metge, no? O és només amb el tema de les ITS?

Tot el tema d'analítiques, allò que t'has de fer una prova i necessites uns dies pels resultats, ho passo tan malament que evito fer-me les proves. Tu mai de la vida podries estar embarassat.

Ah, patiria tota l'estona, per si no va bé, per si tal. No, perquè allò t'ha consentit que sembles un colador. Absolutament. Si ja no per l'embaràs, que mira, encara podries fer el cor fort, però és que clar, després tens un nen pel qui no deixes de patir tampoc.

És que encara deus patir més i tot. Sí, segur, segur. Bé, anem cap al WhatsApp del programa, el 677-27-1058. No ens paren d'arribar missatges sobre la travessa VIP i concretament sobre els cases. Hola Marta, estic escoltant el programa d'ahir i estic amb tu amb la sorpresa dels germans Casas. És increïble també com m'entenen el català tota l'estona, sobretot en Christian. A mi que parlo més català que ells i sempre em surt el castellà quan m'enfado. I ells en els moments més al límit del cansament, tot i així, m'entenen quasi sempre el català. Realment és admirable. Són dels molts missatges.

Sí i no. És el que sempre ens passa. També tenim contradiccions amb aquest tema, perquè ens encanten els cases, però amb això de la llengua alhora pensem, ostres, però si s'han criat aquí. És evident que l'haurien de saber parlar, però és veritat que no és un retrat fidel del que passa a Catalunya.

No, però estem acostumats que les engrunes ens semblin meravelloses.

Sí, és veritat que és difícil canviar de llengua quan ja t'has habituat a parlar en un idioma amb algú i és el cas del castellà a la família Casas. I sí, a la travessa tota l'estona xerra en català. No sabem si des del mateix programa ja es feien aquestes indicacions els concursants o és que realment ells s'hi van bolcar moltíssim i van decidir mantenir la llengua fins al final en qualsevol situació.

Que no hauria de tenir cap mèrit si estàs participant en un programa de la televisió catalana el que tindria mèrit seria el contrari m'entens? és que sempre ho plantegem tot al revés que sembla que parlar català haguem de donar les gràcies

constantment sigui el que té mèrit, saps? i és el contrari es tracta la nostra llengua en una categoria inferior al castellà. Però fèreu-ho nosaltres mateixos, que no hem de fer tampoc.

Bé, també ens escriuen parlant de l'Alexia Pascual, que és l'ex concursant d'Euphoria, de qui sabem que està profundament ennoviada, ho va fer públic la setmana passada, i una oient ens diu Bon dia, Llobes, com aneu? Heu vist l'Alexia Pascual explicant que se sent molt sola, aún sense ficció. És molt interessant.

Quan l'Alexia, que era adolescent o jove, somiava ser actriu, voler dedicar-se al que m'estic dedicant ara mateix, que ho he aconseguit, en cap cas s'imaginava el que implicaria i el que comportaria i les renúncies que hauria de fer. I és una mica amb el que m'he trobat en l'últim temps.

Jo no l'havia vist i després d'aquest missatge me l'he posat aquest matí. És un capítol que es diu La cadira buida i que parla de la soledat no desitjada. L'Alexis és un dels testimonis que hi apareixen i explica com en una època en la que tothom donava per fet que era immensament feliç, perquè és quan estava a Madrid triomfant amb els miserables, ella se sentia profundament sola, diu.

Que tinguis molts aplaudiments i que hi hagi molta gent que estigui aplaudint la teva feina crec que no va de la mà en què tu et sentis ple o et sentis plenament feliç. El canvi a casa és una mica la transició del que vius al teatre fins la realitat. Teatre, gent, pujar, baixar, canvis de roba, aplaudiments, paraules boniques sovint I tornes a casa i és aquest moment en el que tu tornes a la teva realitat.

M'ha agradat molt sentir l'Alexia explicar aquests moments tan vulnerables i això que diu, que tot i estar envoltada de molta gent, d'aplaudiments i de triomfar, se sentia buida, completament sola. Em fa pensar en la Itana, això. Sí, amb les estrelles de pop que a vegades, tot i l'èxit, estan tristes.

I això ho explicava moltíssim també Lluís Llach, que deia que se sentia tan i tan estimat pel públic però que després no aconseguia traduir això a la seva vida privada, que tornava cap a casa i el trajecte en cotxe se li feia etern i insuportable perquè sentia el pes de la soledat moltíssim.

En aquests moments l'Alexia explica que fins i tot s'ha arribat a culpabilitzar perquè pensava com que estava fent alguna cosa malament, perquè diu, jo a aquesta edat amb 25 anys no m'hauria de sentir sola segurament.

Sembla que si ets jove no et pots sentir sol. Si et sents sol és que t'està passant algo estrany perquè no és normal a la teva edat estar sol. Si dius, per què m'estic sentint sola si tinc 25 anys? Si hauria d'estar envoltada de gent, envoltada d'amics, fent plans tot el dia? Llavors això encara et fa sentir més malament.

És que, clar, la feina d'actriu implica tanta dedicació, i especialment en el seu cas, eh? Actriu de musicals, vivint en una ciutat que no és la teva. Que és que és impossible que no estiguis sol, perquè vas a des temps de tothom, has de dedicar moltíssimes hores a la feina, a la teva vocació, molta gent no ho deu entendre.

El reportatge us el recomano molt perquè és molt interessant i sobretot aquesta reflexió que fan sobre un món que és veritat que està més connectat que mai però que cada cop hi ha més gent que pateix aquesta soledat no desitjada i insisteixen molt que és una cosa que pot passar a totes les edats que a vegades tenim com el prejudici que és veritat que la gent gran molta que es queda sola i se sent molt sola però que també pot passar 25 anys amb 40 o amb 50 la cadira buida el trobareu a 3cat. Us haig de dir que entre l'Oientat tampoc han passat per a les declaracions que ha fet Marta Pombo aquestes últimes hores, ens diuen guapos, Marta Pombo parlant del vídeo de Maria Pombo. Quina consciència tan tranquil·la, ens diu. Recordem que la polèmica neix d'un vídeo gravat per la Laura Matamoros a l'aniversari de Maria Pombo, un vídeo que després va esborrar, però el mal ja estava fet perquè es veia clarament com Maria Pombo deia que el PP i Feijo són una merda i que ella votarà Vox. Doncs bé, amb la polèmica servida, Marta Pombo ha sortit en defensa de la seva germana. Són declaracions a El Español en un acta de la joyería Rabat a Madrid. Me ha sorprendido un

poco el revuelo porque al final es una conversación que creo que en estos momentos de actualidad, previos a una campaña electoral, se habla en todas las casas, en todas las reuniones con amigos, se habla de política. ¿Y cómo se la toma María? Pues muy bien, porque insisto que es que es una conversación entre amigos. La faena que de repente en un momento tan privado pues a alguien se le. Pero vamos, que es que es algo muy normal. ¿Quién no está hablando ahora mismo de política? O de actualidad, o de todo lo que estamos viviendo. Entonces, me choca el revuelo. Porque digo, ¿en qué momento vital estamos? También hablamos de estos temas con nuestros amigos y en nuestro círculo más cercano. Y que es verdad que es un vídeo. Que solo se ve el contexto de 15 segundos, que hay mucha conversación más allá y, bueno, opiniones, la libertad de opinión, de elegir y de.

Tal qual el que va dir la Marta. Sorpresa. Ah, sí, el que vaig dir.

No li treuen tot el ferro possible. No li donen cap mena d'importància perquè és que no ho veuen greu. No hi deuen la polèmica. Però jo tinc un entorn en el qual, evidentment, sí que parlem d'actualitat política i sí que parlem de les properes eleccions, però, en canvi, i això és la meva situació, no he tingut ningú que digui feijos una merda, votaré Vox. Absolutament. Jo, almenys, a mi això no m'ha passat.

I que jo et comprava la cosa de dir 100% elles. A casa tenen aquest discurs de dir, has de tenir la consciència tranquil·la perquè estàs votant i ja està, no? Com relativitzant el. Però a mi em sorprèn que no siguin capaces de veure. Que això genera una polèmica que no els hi va a favor. M'entens? Vull dir que.

Ja, però això és que estàs a un nivell de desalineació, no sé com dir-ho, de la resta de gent. Bueno, una bombolla, que al teu món això no és habitual. Bé, és una bombolla, que és que també és veritat que potser no és tan, tan bombolla. No, no, no, és una bombolla. Potser també el que jo comentava és una bombolla. Correcte. La realitat. Sí, sí. És aquest discurs, moltes vegades, d'una dreta i d'un calçat molt concret, que es pensen que han estat una minoria, que ja no es pot dir res, quan te n'estàs adonant, posant el termòmetre al carrer i veient les declaracions d'aquesta gent a mitjans, que és que potser és molt més majoritària del que ens pensem. I a veure d'aquí un mes que ens trobarem també. Sí, sí, sí. I ja no els està fent por comentar aquestes coses.

No, no, vull dir que la Marta Pombo ha sortit, diu que s'ha sorprès que això hagi generat polèmica i tanca files dins, que és una conversa tan normal com pot tenir tanta gent. Això és el que ha explicat. Bé, dit això, anem cap a Can Vila Tovella.

Que per si mis manos en Jerez y mis ojos

en Roma.

La Rosalía segueix fent promoció de luxe de cara als Latin Grammy que se celebraran en Breus a Las Vegas. I aquesta vegada la catalana ha fet una entrevista pel suplement cultural del Wall Street Journal.

Com deies, tot forma part d'aquesta promoció pels Estats Units per postular-se com a guanyadora a algun dels sis Latin Grammys dels quals està denominada. I en aquesta entrevista que comenta Roger, he de dir que són només 11 minuts de conversa, però en realitat prou interessants simulant una entrevista de feina.

Una Rosalía, per tant, que se suposa que ens ha de vendre un currículum vitae, com si l'estiguéssim entrevistant, no? Com si tu, l'espectador, fossis del Departament de Recursos Humans. Ai, m'agrada aquest format. Sí. És divertit, la veritat és que passa molt lleuger. I de tot el que explica en aquesta estoneta breu, a mi el que més m'ha agradat és que ens confessa alguns detalls del naixement de la seva gran passió per la música que encara no sabíem. Ens hem de remuntar a una petita Rosalia, a una Rosalia molt menuda, allà a Sant Esteve de Sarrovires, una Rosalia d'uns 8 anyets, que neix i creix en una família on ningú té cap mena de professió relacionada amb la música ni amb res creatiu.

Ella explica que sentia, amb la música y l'art, que podia expressar. La seva ànima i que en realitat també s'ho passava molt bé, que era com una mena de joc. Una nena, per tant, ja interessada en la música i la dansa, però, i aquí és on jo ja em vaig enganxar de mala manera, que fa el clic definitiu, com passa moltes vegades, enduta per l'amor. Perquè abans de fer els 10 anys, la Rosalía se'ns enamora profundament, com només pot passar en la infancia, d'un nen de la clásica, coincideix que toca la guitarra.

L'Álvaro y la guitarra, eh.

¿No os havia passat això a vosaltres? De començar a fer alguna cosa perquè hi ha un noi que t'agrada, sí. Que això es fa encara quan ets gran.

És que t'anava a dir, això no es perd mai, diria.

Totalment, mira la Aitana fent-se youtuber, vull dir. Sí, la Laura Escanes també li retreuen molt. Ah, això és veritat. Que a la mínima es fa ciclista o.

És que moltes vegades quan es diu d'una noia hi ha una mica de misoginia al darrere, com dient, les noies no teniu personalitat, voleu agra vull dir.

Jo crec que una cosa no treu l'altra, vull dir que quan tu dius o assenyales que hi ha coses que t'emportes de la teva parella, saps? Hobbies als quals t'aficiones, inclús que comences a fer alguna cosa que en principi no et vindria de gust.

Però a mi em sembla d'una riquesa vital.

Però a mi em sembla d'una riquesa vital. És absolutament natural i que és molt xulo, però que també està bé que es comenti dels nois a les noies en realitat. Ah, de tothom, evidentment. Que segurament hi ha nois que descobreixen grups de música per la nòvia o llibres, clar. De fet, ja ho deia, soy una pringada.

No li ensenyis mai a cap tio cap pel·lícula. Que m'has dit això? Gatekeeping? No, gatekeeping 100% amb els tios. No els expliquis res del que t'agraden perquè després et robaran la personalitat, se n'aprofitaran i el pitjor de tot, lligaran a costa d'això amb la següent. Això també, clar, t'alimentes com un vampir. Això deia, això deia, jo soy una pringada. A mi se m'ha retret molt de ser vampiritzadora i és veritat. Tu ets una bona vampiritzadora de coses bones. A tu també t'han vampiritzat. A mi m'han vampiritzat fort, però en la defensa de tothom que m'ha vampiritzat, m'ho he deixat fer i sobretot els hi he pagat amb la mateixa moneda o pitjor. A mi un nòvio em diu m'encanta Woody Allen i jo els dies següents soc la més fan de Woody Allen. A mi un nòvio toca el piano, jo em faig classificacions de piano. Un nòvio li encanta la ràdio, m'encanta la ràdio. I així anar fent, anar construint. Però em passa també amb amigues, em passa amb vosaltres, no? És natural, es comparteix. També perquè tens una ment així molt. Clar, i ets una persona curiosa. No pares, que està a ulletes. Tot va començar per això, història personal, perquè m'ha recordat molt la història de l'Álvaro, quan feia P5, que m'agradava una nena de la classe que feia Maria. Ah, estem parlant de tu ara. Sí, sí, sí. Avui, mira, he decidit. Mira, avui va, un dia és un dia. Històries personals. Històries personals. Feia P5, m'agradava la Maria, i un dia em va dir que ella feia tenis, i jo em vaig inventar, perquè jo també, que jo també estava. Clar, després, grans treballs per convèncer a casa meva que m'apuntessin a tenis, perquè és que si no se m'hauria enxampat com a mentidera compulsiva, que clarament és el que era. Elles em van apuntar a tenis, i ho vaig. Odiar amb tot el meu cor bé, tornant a l'Álvaro segurament un dels primers amors de la nostra Rosalía a mi m'encanta perquè és la primera vegada que surt aquest nom i que ell explica aquesta anècdota i a mi em fa molt feliç perquè trobo de veritat que l'humanitza moltíssim com que un gest tan petit, tan infantil i que et porta a convertir-te realment en una superestrella el cas és que l'Álvaro va ser el pretext per descobrir el que després seria la seva gran vocació i de la guitarra de seguida

va voler passar a cantar un cor. Era una pequeña motivación que tenía, pero también me di cuenta de que me gustaba mucho la música y que quería cantar en una orquesta. Recuerdo decirle a mi mamá que quería ir a una orquesta en mi pueblo, en San Esteban, de donde vengo. Y me dijeron que todavía no era adulta. De 9 años a 13 años, cantaba sola en casa, como pudiera.

Resulta que la Rosalía ens era massa petitona per cantar en aquest cor de la seva village, Sant Esteve de Sarrovires, però que era ja una nena prodigi molt prematura, perquè si ja tenia ganes de cantar i quan no ducava, imagina't. Per sort va seguir cantant per casa fins que va tenir prou edat per seguir-se formant de manera més acadèmica i ara tenim entre nosaltres una artistassa de la mida de la Rosalía. A mi m'ha encantat poder-la sentir cantar. Com parlar d'aquests inicis d'aquesta manera tan transparent i per mi sobretot tan catalana, saps? Com una cosina més, de dir, si m'agradava l'Álvaro, vaig voler-me apuntar al cor de Sant Esteve i em van dir que no. Però fixa't, eh?

Aitana, Abad, Gial, Rosalia, totes dient coses tan xules, tan interessants, tan lluny de casa nostra. Això a mi em frustra molt. Que s'obrin d'aquesta manera. S'alliberen allà, no? Sí, potser és culpa nostra. Potser també hem de fer autocrítica aquí. A veure, d'entrada, que no hem aconseguit recentment cap entrevista amb cap de les tres. No, home, no. Però que no sé, potser també justament aquesta distància és el que les fa obrir una mica més.

Jo crec que aquí, en realitat, la qüestió de fons va molt més enllà del que no surt, i és el paper dels mitjans ara mateix en la promoció de les estrelles. Elles no necessiten venir a cap mitjà català, i et diré, pràcticament ni espanyol, per posicionar-se ni per explicar el seu projecte ni la seva música. Ho necessiten fer a Argentina, on han d'agradar el públic perquè és un públic nou, ho necessiten fer als Estats Units perquè volen guanyar els Latins Grammys i s'han de postular. Llavors, aquí què ens han de venir a vendre? Si és que ja ho tenen tot venut. Abans, quan tu volies vendre el teu projecte, com que no hi havia les xarxes, havies de anar a CIOCI Catalunya Ràdio i que t'entrevistés el presentador de torn. Ara, tu et saltes aquest pas i fas un post a Instagram o et fas youtuber, com la Itan. No? Sí, sí.

Llavors ho expliquen a fora i ho han de sentir aquí en anglès, però bueno, l'història és la mateixa.

Tu com vas d'anglès en aquest sentit? També ho deus anar fent orella.

A mi em va molt bé la Rosalía, és a dir, jo l'anglès el porto molt malament, però quan sento la Rosalía parlar anglès, l'entenc millor que quan parla una persona que és anglesa o que és americana. I m'agrada aquest descater que se li nota molt l'accent, i a mi això és una cosa que la trobo molt rica i que m'agrada molt.

En aquest vídeo que simulava una entrevista de feina, ella parlava del seu nivell d'anglès, com no pot ser d'una altra manera, mentre estàs intentant que et donin un curro, i deia que té molt mal anglès i que l'està intentant millorar i que està practicant tant i tant. Fa molt que ho està fent. Em sembla bé, eh? No es para d'aprendre mai. Però jo la veig fluida.

Molt fluida. Hem de diferenciar.

El seu accent és el que és i això no té per què ser corregit. Ella té bona gramàtica i té molt de vocabulari.

I amb la Loli també en deuen parlar molt, no? D'anglès.

Vull dir que amb això també millores molt. L'idioma de la parella és el. Home, jo crec que és l'anglès. L'anglès? Perquè ella no parla castellà, la Loli, en principi. Ara podria estar aprenent francès. Tampoc parla francès, la Rosalía. De tota manera. Ai, veus, ara se me n'ha anat del cap totalment. El sant al cel, que diuen. Totalment. De què estàvem parlant? De la Rosalía i el seu anglès. Ah, no, que també forma part del seu personatge, en realitat. És a dir, que als Estats Units agrada moltíssim, com la Penelope Cruz, tenia una tia. Deixar anar alguna parauleta en castellà, també. L'accés al mercat, i un llavés. És al contrari que Esther Expósito, que us recordeu que vam posar aquella entrevista. Sandra Park. Increïble, sí, sí. No entenia ni res. Cuando fui a los Estados Unidos. Bueno, s'ha dit a més. També, també. Sí, el que ha marcat sortir.

Que vosaltres, que sí que parleu bé l'anglès, o l'enteneu bé, vull dir, que, bueno, s'ho comparo amb mi, sí, teniu el dubte de si forçar una mica l'accent quan esteu parlant en anglès rollo estere expósito, o sou més rosalia de dir, si se m'entén, més igual que se'm noti l'accent català de fons. Jo faig un entremig.

Clar, fas l'esforç, tampoc diràs, no? Vull dir, tampoc diràs gelló. Igual que en el francès les erres les intentes dir com les fan ells. Sí, clar, i la té, no? I també et sents una impostora, però. No, la cosa és que per molt que m'ho intentis assimilar, si no fas una immersió molt bèstia, vull dir, sent un cas com el teu o el meu, Marta, gent que viu aquí, que. Sí, se't notarà sempre i que no passa res, que es noti. Sempre se't notarà l'acció i no és dolent, saps? Per mi no, no. Sí, per mi és molt pitjor, sobretot, o sigui, com intentar forçar. Sí, sí. Una cosa que a mi m'incomodaria molt suposo que a poc a poc se't va enganxant des d'aquí és molt diferent.

Mira, ara parlarem del lector David Verdaguer, que és un dels protagonistes de la nova sèrie de Trescat, In Vitro.

A tu només t'han pogut treure dos òvuls, un amb signes de trècia, l'altre inmadur. Com? El teu cos no està pensat a tenir fills. Primer el cos apaga la reproducció, després es prepara per morir. És la tercera pacient que munta un escàndol aquest mes i per això

ha tictoc collons. Que no veus que després ho penja en totes les xarxes socials i fan tictocs? Potser ja l'has vist, Marta, tu.

Doncs mira, ara que hem acabat amb la travessa VIP, m'hi posaré, perquè fa molt bona pinta aquesta sèrie. Toca un tema que trobo interessantíssim i que està molt a l'ordre del dia, que és la fertilitat al segle XXI, a partir del retrat, una mica quotidià, del que passa a una clínica de reproducció assistida, així com amb tocs de comèdia, d'humor negre, però clar relletant drama, perquè són situacions i són llocs on es viu drama i llàgrimes i clínecs cada dia, però moltes ganes de veure-la. Total, que tenim en David Verdaguer promocionant aquesta sèrie in vitro i va en el cotxe amb l'Eloi Vilà.

És una sintonia nova. És sintonia de cotxe a partir d'ara. Aquesta cançó passa una mica com quan sentim el tràiler de Cuento Perfecto, la sèrie que van fer l'Álvaro Melo i l'Anna Castillo per Netflix. Que t'aboca allà en el moment que la vas veure, que la vas descobrir. Crec que fins i tot va

ser el mateix any. Clar, el 2023. Era un any tan difícil que ens agafàvem el que podíem. Veníem molt baixos tots. Total, tornant en David, que va visitar l'Eloi Vil al seu cotxe, com que la sèrie que està promocionant va de tenir fills, aquest va ser el gran tema de conversa durant tota l'entrevista.

Clar, és que això de ser mare i ser pare és un desig, però no és un dret. Evidentment, la ciència ha avançat molt i és meravellós que així sigui, que tinguem eines per poder-ho fer, però clar, aquí entres en coses que jo no estic gens a favor, com els ventres de lloguer, no?

En poca estona ell és claríssim. I jo agraeixo tant que

hi hagi famosos que parlin així de clar, mira. I amb l'Eloi Vila també vam tenir aquest etern debat de per què volem tenir fills.

Tu què penses? Que portar un fill al món és un acte de generositat o és un acte d'egoisme? Tu què creus? Jo crec que és un acte d'egoisme. Hi ha un desig de dues persones que se deixen tirar un davant. Però el portes en aquest món, clar, també és un acte de generositat per una banda. Però tu creus que ho connecto? Tu li entregaràs la vida a aquesta persona, no? Ho donaràs tot per ell, és un moc que acaba de néixer, no saps ni si et caurà bé i ja et donaries un ronyó per aquella cosa. Jo he anat de generositat, però en realitat és per tu mateix, perquè si penses en el que li espera, segurament.

Quin parell, eh, aquests dos? M'agraden molt, eh?

A partir de avui t'he entrevistat a l'Eloi. És que m'agrada això, tio.

Sí, han fet un canvi de rols que a mi ja m'agrada, això. Tu què penses, Marta? Jo crec que és un acte d'egoisme que et porta obligatoriamente a ser més generós. És a dir, que et canvia tant que passes a pensar per algú altre sempre, que passa per davant teu. No ho sé, és la meva perspectiva, però per què vols tenir fills?

És que jo crec que volem tenir fills perquè som animals i que intentar-ho, intentar posar-hi al darrere una idea baixada intel·lectualment o de dir és perquè som és que no té cap sentit perquè senzillament és intuïció pura i dura. Tu creus que és només intuïció? Jo crec que no. El que passa que després sí que és veritat que penso, i també perquè això la meva mare m'ho ha dit sempre, ella sempre diu, jo el més revolucionari que he fet mai és dur, o sigui, i el bé més gran que he fet per la societat és dur quatre persones i intentar-les educar amb tot l'amor i tota la consciència i que puguin fer també el bé, no?

Com és una mica típica, és veritat, també. De vegades el bé no el pots fer si trobes un món com el que ens trobem ara. Clar, però allà ens és egoista pel nen, diguéssim. És egoista, però perquè aquests nens no decideixen venir al món i potser seria millor no haver nascut que segons quina situació i realitat et puguis trobar quan neixes, que serà només patiment.

Però clar, depèn tant de cada cas, això, absolutament. Sí, perquè per mi els meus pares m'han donat el millor regal donant-me la vida i no considero que siguin egoistes, han sigut molt generosos.

Però jo entenc la Marta que el primer és l'egoisme i llavors més l'altre.

Perquè parles d'una situació i d'una posició molt diferent del que podria dir qualsevol vol l'altra persona en un altre lloc

del món o creuant no sé quants carrers aquí a la mateixa ciutat. Però llavors és molt de context. És a dir, que no es pot fer una norma universal perquè no té cap sentit.

Jo parlava de què opino jo i jo crec que podríem estirar aquest debat i convidar David, l'Eloi, convidar tanta gent. I que ha tingut fills i que no els ha tingut, eh? Però deixem estar aquests debats una mica més abstractes i entrem una mica més en el terreny personal perquè en David Verdaguer va parlar de la seva paternitat. Que recordem que ell té una filla amb l'actriu Maria Rodríguez Soto, de qui es va separar diria que ja fa un parell d'anys. Més, eh, inclús, o què? Jo he mirat les notícies i parlaven d'hivern 2024, però potser ells ja feia més temps que anaven per separat. Jo li he quedat i fui més. Total, que en David li explicava a l'Eloi Vila que, des que és pare, la seva filla és la seva prioritat.

És veritat que des que he tingut la meva filla, per exemple, he dit que no amb els projectes. Si hi ha un que roda a Madrid i l'altre que roda a Barcelona, evidentment triul de Barcelona. Intentes fer teatre, però els assajos que siguin pel matí, mentre la nena està a l'escola.

I que bé, i quina sort que ell pugui conciliar d'aquesta manera, tot i que hi ha cops que la logística no és tan fàcil, sobretot quan, imagineu-vos, hi ha rodatges nocturns, també molt típic d'actor, assajos de teatre que acaben a les tantes, i tot i així en David Verdaguer explica que això també té una part positiva, que és la de poder-li transmetre a la seva filla l'amor per la feina que fas.

Jo recordo la meva filla que era com de. Quin rotllo, no?, que arribis tard a casa, jo què sé, uns dijous. Penso que té raó amb el que és això, però també hi ha una cosa molt bonica, crec, que li hem donat, o que li deixarem, que és que té uns pares que els agrada molt la seva feina. No quantes vegades els nostres pares diuen, puta merda, has de treballar, això no sé què, o el puto jefe. I plana l'amargura el dia a dia. Sí, tens una cosa que quan no es treballa es pot estar 100% a saco, i a vegades sí que hi ha horaris molt estranys, pobres, i ells ho aguanten tot, i són els millors del món, i ho entenen, però també tens una, hòstia, la teva filla veu que tu fas una feina que t'agrada, que et posa calent,

és una expressió jo no ho diria així no,

no l'explicaries així, potser a la teva filla a mi m'encanta sense

la connotació sexual la meva filla em posa

calenta a mi em mou em fa brillar els ulls ens posa calentíssims la

ràdio molt calent té problemes a vegades amb

la ràdio Roger, la ràdio és l'amor de la teva vida i tant.

Jo tenia l'edat de l'Álvaro que dormia allà amb la ràdio sota el coixí. Sí, als 8 anys. Sí que és, potser. She's the one, eh? I sé que ella mai em deixarà.

Ets tu que has deixat totes les nòvies, eh? No ho desordenem. Vull dir, exacte. La ràdio deu estar petita.

Jo no la deixaré mai. Em fa molt fòlis. Ah, no, i després el juliol què farem?

No, però com a oient també, saps que a oient. Ah, com a oient. Vale, vale, vale. Doncs bé. El Juliol potser sí que.

Sí, el Juliol potser sí que ho deixem. Bé, per mi un dels moments de l'entrevista és quan en David s'obre de bat a bat i rememora com va canviar ell quan va néixer la seva filla. Perquè ella explica, el tio diu, que es va convertir en el protagonista, bàsicament, dels Pica Piedra. D'acordo quan vaig ser

pare que em va agafar una cosa de com ser productor, del cop era productor. Perquè clar, tu en realitat, quan tens un fill, el pare no pinta res, estàs per allà intentant ajudar, intentant fer producció, perquè la teta, té carinyo, vale, dormís, sí, jo, tal, no sé què, fas producció, i em va agafar una cosa també com ancestral de l'home de les cavernes, és a dir, Haig d'estar a la meva caverna, a la meva cova, amb la meva família, però al mateix temps em va agafar una por que no havia agafat mai, que és, haig de sortir a caçar. És a dir, haig de trobar una bona feina.

Em fa molta gràcia com ho explica, que no és un monòleg, però és molt graciós explicant-se, i segur que li va passar això.

Sí, perquè no sé ben bé que es pot anar a caçar al bell mig de l'Eixample o de Gràcia, però ell tenia aquesta cosa de sentir-me. Amb la llança, no ho sé. Bé, que necessitava feina, està clar. Vull dir, com, clar. Sí, que no puc, que hi ha algú que depèn de mi, que és molt diferent que quan visc sol. Relacionat amb això, eh, dels instints, que abans també parlàvem de l'instint de ser mare o no, a mi l'instint que em va sortir un cop ja embarassada, i de fet molt embarassada, és aquesta cosa del niu, de preparar el niu, que jo ho havia anat allargant i procrastinant, i que jo no volia posar-m'hi, em feia una mandra terrible posar-me a mirar la robeta, la bossa de l'hospital i va haver un dia que clic, m'hi vaig posar com una boja i és que fins que no ho vaig tenir acabat, vaig dir, aquí no es va dormir. Això de vegades passa, intento que de vegades no, eh? S'ha de tenir tot preparat, perquè no pot arribar. Però també hi ha gent que segurament no li passa. Però en el meu cas va ser un canvi així que no m'esperava. Però sí que passa bastant, no? Es parla de la síndrome aquesta de preparar el niu, sí, sí, com si fossis una ocelleta.

El síndrome de la caça sí que no l'havia sentit jo fins ara. La necessitat de sortir a caçar i portar un premi a casa. Una mica com el gat, que surt a caçar i porta el premi a la família. Bé, ara farem una pausa i de seguida Jaume Miranda, que avui ve especialment guapo. Guapo pujat, eh? I sentirem aquest monogràfic que has preparat sobre Inés García, que és la nòvia de la Mindiamal.

Que no surti d'aquí.

El millor moment de la tarda té quatre noms. Marta, Roger, Juliana i Activia Kèfir. Amb probiòtics naturals i llevats autèntics de kèfir. T'agradarà a tu i a la teva microbiota. Activia.

Que no surti d'aquí. Amb Roger Carandell, Juliana Canet i Marta Montaner.

Jaume Miranda, molt bona tarda. Bona tarda, com esteu? Especialment guapo, tu. Almenys des del meu punt de vista, dic avui, no ho sé, per ella especialment.

Això de tenir tants pretendents, et queda bé.

M'agradaria dir-te que no, però certament Instagram està funcionant i vos he de donar una exclusiva personal. Aquest cap de setmana aniré a la meva primera festa major de poble en 13 anys o 15 que fa que visc a Barcelona, perquè ja sabeu que jo no surto del barri de Gràcia. Totalment, només per venir a treballar. I a quin abast? Vaig a Banyoles. Barraques de Banyoles.

Això és gros, eh, Jaume? Però no són les de Girona? Però és una setmana abans i se solapen.

No devies haver-hi fitxat molt i molt quan estaves amb la Sandra, clar.

Bueno, em pensava que això. Clar, no he estat mai a Banyoles, que a més crec que és un poble molt mono, que hi ha búfals.

A mi aquest detall no m'ha arribat. Jo no ho sabia. Jo mai he vist búfals a banyoles.

No, estan a com se diu això? A l'estany de banyoles han fotut com 6 o 7 búfals com africans. Búfals com la baixa. Sí, els han traslladat des d'allà, no sé si perquè. Búfals, banyoles. Des de fa relativament poc. Jo vaig anar-hi fa 6 mesos com a molis. Crec que són molt esquius i s'amaguen molt entre ses plantes. No és broma, que crec que ja m'estàs obrint un món, Jaume.

Sí, crec que és africà d'origen. Tu passaràs tan bé,

que ploraria de lo bé que tu passaràs, de l'enveja que em fas.

No, ja vos explicaré. Tinc molta ilusió. M'agrada

que jo sàpiga més coses de banyoles que d'altres.

Totalment, a part d'un tema que jo mai hagués dit que

tu tenies alguna noció. Que t'hagis informat abans d'anar-hi. Se t'està obrint Catalunya davant dels ulls. Vés-hi de dia perquè, és a dir, veure l'estany de Banyoles quan cau el dia, al capvespre, és de les coses més meravelloses

d'aquest país. I et diré una cosa. Una de les últimes vegades que jo vaig anar a Banyoles, vaig anar-hi amb Roger Carandell, i ens vam trobar pel carrer, Alfred García. Ah, sí, fent la volta a l'Estany. Ui, fa molt més que això. Abans de la Gena, amb la dona de l'Albert Pla.

Sí, que l'Albert Pla viu a Banyoles i estaven passejant al voltant de l'Estany.

La Judit, Judit es diu? Diria que sí. Molt maca, ella. I si fas la volta a l'Estany. Búfals, Alfred García.

I Albert Pla, a mi me faria molta emoció. Albert Pla és una persona molt important per mi.

I com deia la Juliana Pau Espar, que concretament és de Porqueres, que si fas la volta a l'Estany per Porqueres, que hi ha un capítol de Crims, també, que passa a Porqueres, un dels primers de tot que va fer Carles Porta. I, últim detall,

però els del Barbocata també són de Banyoles. Només estrelles, eh? Capital cultural del país.

Estic molt emocionat, tinc tantes coses a gravar de cop. Se m'ha aixecat feina. No puc sortir a barracas.

No arribaràs, no arribaràs. Jaume, a veure, hem de parlar de la influencer i la parella de l'Amin Yamal, Inés García.

Sí, com recordareu, ara fa just un mes que Inés García va emportar el seu primer trofeu en una gala de premis, a pesar de no tenir quasi trajectòria alguna. Estarem d'acord amb això. Concretament, el premi Gen H a la categoria New Generation Lifestyle. Ho dic en castellà perquè aquests guardons són celebrats per la revista Hola, amb la intenció evident de forjar un nou Star System per a les seves pàgines, en vista que la seva constel·lació de famoses originals de Saola s'estan retirant o directament morint. No, clar, se'ls van endreçant ja. De fet, també no estarà notant que des de fa anys mos estan intentant endossar en la Victòria Federica. I bàsicament és cosa de la revista Hola, perquè clar, la Carmina Ordóñez, la Lola Flores, tota aquesta gent està morta des de fa segles. I de bé, Inés García va pujar a l'escenari per recollir aquest premi Gen H i va fer un discurs que la revista Hola va declarar com a emocionant.

Jo me'n recordo de la Inés de fa uns anys, que tinc allà la meva mare. Y yo le decía todo el rato a mi madre, mamá yo quiero ser modelo, mamá yo me quiero dedicar a la red, mamá yo quiero salir en la tele, mamá en las pantallas me ponía sus tacones, sus pañuelos. Pues el destino, si es para ti, es para ti y no hay quien te lo quite.

Ella estava destinada a la fama.

A mi m'agrada molt perquè a ella li era igual ser model, ser influencer o presentadora de televisió. Ella volia ser famosa i vos he de dir que ho ha aconseguit gràcies a sa mateixa revista Hola, perquè aquesta setmana Inés García ha protagonitzat sa seva primera portada a una publicació de moda, que de fet l'he portat aquí,

perquè crec que no la teníeu. Uau! És grossa, pots dir? Sí. És guapa, guapa. És aquesta on porta una corona? Sí, sí.

Se titula Princesa por sorpresa, s'article, de fet. Oh, wow. En la mi també la va compartir fa un parell de dies. Sí. Sa revista afortunada ha estat sa Fashion, que és una revista anexa a Saola. És a dir, tu quan te compres Saola, sabeu que això de vegades passa, que pagues una quota més i te'n portes en aquest cas. Te portes una altra. Se Fashion, una primera plana que, com deia Marta, en la mind ha ajudat a impulsar compartint-la en els seus stories on té, vos record, quasi 60 milions de seguidors de tot el món. En el reportatge tenim principalment fotografies de moda amb sa influencer com a model i una petita entrevista zero interessant, on bàsicament parla de que és molt afortunada i que el seu referent és na Victoria Beckham, com es de totes, bàsicament. Melissa Pinto, la Inés, caram. Sí. I també moltíssims de titulars que van acompanyant ses imatges, com Nueva Chica de Oro, Vivir un sueño o Princesa por sorpresa. Aquest està ben buscat,

o sigui, està ben triat. Per mi, la millor part és aquest

espectacular escrit on la periodista Isabel Serra, l'encarregada d'aquest article, s'ha agradat més que mai. Me encanta quan s'agraden. Sí, quan s'agraden. Atenció lo que escriu Isabel Serra. Su talante espontáneo y sincero, incluso dicharachero, ¿por qué no utilizar esa bonita palabra que nos regala el español? Mirad. Es el que ha enganchado a tantísimas personas al otro lado de la pantalla, convirtiéndola en un auténtico fenómeno de masas, sobre todo a partir de la participación de España en el Mundial. La revista Hola té un discurs enganyós que ja hem sentit moltes vegades, un discurs en què Ninés García és famosa per mèrits propis, en aquest cas per ser ditxaratxera, i no per ser la parella d'un futbolista.

Que no és res dolent, o sigui, que no és per menysprear-la, perquè és que pot ser molt ditxaratxera, molt talentosa, és una noia que jo crec que després té una manera de comunicar que també ha fet que la gent la miri, no? Perquè si només, entén-me, només fos la nòvia,

tu pots mentir-li un paràmetre. O només ser la nòvia. Això amb la Laura és que anés en el seu dia. Exacte, llavors. Sí que és allò que també diem, lo de impulsar O catapultar i tal.

Però llavors ja has de mantenir. Catapultar la fama 100%. Home, si ha passat de.

Però que si ets un peix bullit i no tens cap tipus de gràcia, la gent et deixarà de seguir.

Bueno, et catapultes i capes a terra una altra vegada.

Sí, no t'aguantes a dalt. No, tu no pots ser la Georgina. Vull dir que Georgina és la fe famosa per Cristiana Ronaldo, però després ha sabut construir tota una identitat seva pròpia al voltant.

Mira, coincideix que la càmera. Ja he dit que a Ernest García li vull donar temps també a veure si realment té tant de carisma. Jo per ara no l'hi veig, però pentura en vats anys,

acaba de pantanergia. Jo crec que és bona comunicadora, llavors veurem si té coses a dir.

Bé, parla bé, és simpàtica. No, però és molt diferent ser bona comunicadora que ser bona tiktoker, és a dir, que t'aguanti un ril d'un minut dient que vull portar aquest look, que és veritat que és ditxadaxeres, que és la paraula, està molt ben triada, vull dir, és una nena distreta, no és una nena especialment sosa, podria ser mil vegades més sosa. Sí, n'hi ha de moltes més soses, això és evident. Però bueno, cadascú té lo seu.

Sí, però estarem d'acord que aquests discursos de la revista Hola són això, enganyosos i d'una certa manera nocius, perquè fan creure a la lectora o als lectors que ara som nosaltres, que si tu no tens una vida millor o una casa millor o whatever, és perquè no lluites lo suficient i ets una mica gandula, no? De fet, ara que ho xerràveu, s'ha de recordar que l'Inés tenia 90.000 seguidors en maig, I una vegada se va fer pública sa seva relació amb en Lamín, amb tanta presència sobretot a ses grades des Mundial, va anar ascendint en números i actualment té 4,8 milions de followers a Instagram. Que és una barbaritat i aquí sí que. Més que la Aitana, que abans ho revisàvem amb la Juliana. Sí, clar, la Maria Pombo té 3,5. És que és una numeració bestial, la de Inés García. I no és res dolent dir que és, perquè és la nòvia de l'amint. Bueno, perquè és que és evident. No, però per això, que no mos venguin xurros a sa revista, que diuen que és por su talento i no sé què.

No. Després veurem si amb el seu talent s'aguanta la cosa. A veure si li donen per presentar la travessa. A veure si. Tant i com està TV3, em sorprendria zero. Jo podria enfotre en castellà directament.

Se li complica perquè crec que és de talavera de la reina, però escolta, que s'apunti un curs de català de la Generalitat i ja està. Mira. Bé, analitzada la revista Fashion, perquè ja us dic, no dona per més, crec que també us pot interessar l'actualitat canina de Ninés García. Això sí, aviam. Sí, perquè fa unes setmanes la parella se van caprichar amb dos gossos de la raça Golden, evidentment comprats, perquè no podíem esperar altra cosa d'aquesta persona, i de bé, us he de comunicar que l'influencer d'Itxarachera ja n'està cansada, no pot amb les dues criatures animals, i ho està passant fatal per conciliar amb la seva vida, que recordem que consisteix en no fer res.

Estoy desesperada. Uf, la música. Se han portado fatal. Y se siguen portando fatal. Son casi las doce de la noche. No sé exactamente qué hora es. Son las once y media. He perdido la noticia del tiempo. Se están portando fatal. Horriblemente mal. Fatal, fatal, fatal, fatal. O sea, hoy han descubierto ya lo que es ladrar, ¿vale? Y no paran. No paran. Se pelean todo el rato. Se muerden todo el rato. Chillan todo el rato. Ladran todo el rato. Lo muerden todo ahora mismo.

A veure, és normal que estigui desquiciada perquè t'ho passes molt malament quan adoptes un cadell. El que passa, el problema és que aquests vídeos irradien la inconsciència que tenien quan van comprar dos peluixos. Saps què?

Irradien, saps què? Una altra vegada aquesta escena de paràsitos del pare conduint el cotxe pels rics.

Si va patir més ella o Anna Frank, saps?

És que també és inconsciència de classe perquè dir són les 12 i no puc dormir per els gossos. Tenint en compte que tu no has de matinar i la gent que t'està observant sí.

No, i que has tingut tu el caprici de comprar-te, perquè de sobre te'ls has comprat uns gossos, vull dir que. Que no és un gosso, carinyo. No, i que el mínim és fer-ho amb la consciència de dir, doncs, donarà molt per cul el gos. Sobretot en els principis. Tu pots passar malament, però és que ja es veu que se'l van comprar de l'impuls de dir, ah, i ara volem un gosset caprici, pam, amunt, avall. De fet, no.

Bé, estarem pendents si té de cop més carisma amb els temps. Jo, Juliana, per ara no l'estic veient. Crec que és un pa sense sal. I estarem pendents de Banyoles.

De Banyoles, estarem pendents. No, no, que Banyoles estigui pendent del Jaume. No, perdona, a Catalunya Radio ja han enviat un servei informatiu. Estarà allà tot el cap de setmana. La veritat, ja sabeu que jo estic molt cachonda. Ai, que anem a Vic nosaltres, eh? Sí, diumenge.

Ens veiem a Vic, els que vingueu. I ens fa molta il·lusió. I canvi d'hora, recordeu, eh? Ai, sí.

Dormirem una hora més. Sí, però molta activitat, passa molta cosa aquest cap de setmana.

Bé, tornem dilluns. Que vagi molt bé. Bon cap de setmana. Ai, ai, ai.