Quina idea de lideratge té Ada Colau?

Els nostres dudamels de Catalunya Ràdio, Sílvia Cúpula, bon dia. Bon dia, bon dia, bon dia. I Oriol Ferrés, bon dia. Hola, bon dia. Estàveu fent de directors d'orquestra. Ai, amb aquesta sintonia, que maca. És maca, sí. És l'espina de l'actualitat amb Sílvia Còpulo i Oriol Ferrer. Si ho fem per tancar la setmana al matí de Catalunya Ràdio, agafem tota l'actualitat, la sacsegem i d'allà en surt l'espina. Avui, atenció, perquè volem reflexionar sobre el concepte lideratge arran d'unes declaracions d'Ada Colau, l'actual líder del Front Ampli, ahir al matí de Catalunya Ràdio. Si el conjunt de les

forces trobessin un altre perfil que reunís més consens, evidentment que li donaria suport. Perquè el que és important aquí és l'objectiu principal. I em sembla lamentable que estiguem vivint en unes formes de fer política, diria, una mica. No sé si dir antigues, si dir patriarcals, però em sembla que mostrar-te col·laboradora i intentar posar l'objectiu per davant de qualsevol altre interès és com una demostració de feblesa per alguns o d'ingenuïtat.

Què hi troba, Sílvia, en aquesta frase?

A veure, la primera, així com una prèvia, hem de recordar que Ada Colau és una mestra en l'art de la manipulació política, en l'art de crear marcs mentals que distorsionin la realitat i influeixen emocionalment, de manera que l'afavoreixin el que ella en diu el seu perfil. La primera idea de la frase, fixa't, és si el conjunt de les forces trobés un altre perfil que reunís més consens, evidentment que li donaria suport. I sap de què parla. Recordem que va aconseguir ser alcaldessa la primera vegada situant-se com la persona que havia d'aturar que la màfia entrés a l'Ajuntament de Barcelona. Va dir-li a Xavier Trias que era la màfia, amplificant les mentides que havia publicat un diari de Madrid sobre un suposat compte corrent que Trias hauria tingut a Suïssa, fins que Suïssa va dir que l'enumeració era inventada i el compte ni existia ni havia existit mai. Llavors, la data de les eleccions. Ja havia passat. Mai se n'ha disculpat. Recordes quan Xavier Trias estava aquí fa uns dies i jo li vaig preguntar i no va. Aquell primer cop, però, per poc, va guanyar per vots i escons colau, però la segona vegada, quatre anys després, ja no va guanyar en vots, però va ser alcaldessa i va aconseguir el que ara proponga, el major consens, la mateixa idea. I no va dubtar en treballar fins a aconseguir els tres vots de Manuel Valls, una cosa propera a Ciudadanos,

que s'assumessin els de Comuns, el PSC, i així prendre-li l'alcaldia Ernest Maragall d'Esquerra, que havia guanyat i que quatre anys abans li havia donat suport. És allò que et va contestar un dia aquí. Ricard, ho podem superar, això? No mira qui li dona suport ni què ell comparteix programàticament. Es tracta d'aconseguir el poder, el que ell en diu el major nombre de suports. I en la frase, si hi tornem, mirem com construeix la seva identitat moral. Ella es presenta a sí mateixa com a algú orientat al bé comú i no a l'interès personal, diu. L'important aquí és l'objectiu principal. Això, si ho analitzem, és una estratègia de posicionament moral, de construcció d'identitat pública. El que intenta Ada Colau és ser percebuda com una persona cooperativa, generosa i poc egocèntrica. I llavors, implícitament, es creen dos grups. Els que prioritzen l'objectiu col·lectiu, que serien els bons, com ell, oi? I els que prioritzen interessos particulars o lluites de poder, que serien els dolents. I reenquadra la possibilitat de la derrota o de la renúncia quan diu, si hi hagués un altre perfil amb més consens, evidentment que li donaria suport. I llavors transforma una possible renúncia al lideratge en una demostració de generositat. És una manera de conservar l'estatus, no apareix com algú que perd, sinó com algú que sacrificaria una ambició personal per una causa superior.

És la clau, és a dir, si no aconsegueixes el que et proposes, que és aquesta aglutinació de les esquerres, llavors què, et segueixes presentant?

No, no, tu t'has sacrificat, suposadament, per això el que està buscant és una validació moral. Però no l'has aconseguit? No, no, no, ella no diu que no ho ha aconseguit. Ella diria, diríem que ja és el que diu al començament de la frase, si hi ha algú que obté més consens. No, eh?, diu, si jo no ho aconsegueixo. És bastant diferent, eh? Sí, sí. Llavors, encara quan diu mostrar-te col·laboradora és vist com una demostració de feblesa, el que està fent és qüestionar una norma cultural present en entorns competitius. La idea és que la política premia l'agressivitat, la confrontació, la demostració de poder i penalitzen la cooperació, la negociació, la cessió. És a dir, si de cas perd, que és el que tu dius, no perd. És que realment està fent les coses bones. I pel que fa estrictament a la comunicació, fa un moviment defensiu sofisticat i intel·ligent. Si acaba sent ella qui lidera el grup, apareix com la candidata del consens. Si no acaba sent escollida, igualment apareix com la persona que va actuar amb generositat. Guaitetà. Sí. No, no, va actuar amb generositat. I que ha estat capaç de sacrificar-se perquè un altre sigui qui lideri. Ara, Oriol, vine que t'abraço. O abracem-nos. O sigui, ella no. El debat podria ser qui ha de liderar, però no. Ella ho transforma i diu quina manera de fer política volem, i això és molt potent, perquè ja no estem discutint sobre persones, sinó, suposadament, de valors. I finalment introdueix el marc feminisme. Quan diu patriarcals, això no és cap accident. Quan fa servir aquesta paraula, està fent una lectura estructural del conflicte. No diu que hi ha companys injustos, diu que hi ha una cultura política masculinitzada que associa lideratge amb confrontació i força. I d'aquesta manera el problema el passa del nivell individual, tu, això que tu dius, ella no guanyaria el sistema, I encara, diríem, quan parla de formes polítiques antigues, o bé està reproduint lògiques patriarcals, fa que la crítica a la seva posició sigui més difícil, perquè qualsevol atac pot semblar una confirmació del seu diagnòstic. I què en sentiu,

la filosofia Oriol, de tot plegat?

Va, anem a canviar una miqueta el marc, no? Des de la filosofia, per parlar de lideratge, a mi em ve al cap remuntar-me fins a Plató. Ni més ni menys que Plató. És clàssic, eh? Vas als clàssics. Jo vaig als clàssics, perquè els clàssics són segurs. Són vins que han envellit molt bé. Però fixeu-vos que hi ha aquesta cosa del lideratge també, perquè jo sempre he pensat que l'acadèmia de Plató, és a dir, aquella escola que Plató va fundar a Atenes, on es deia que no entri aquí qui no sàpiga de geometria, i que ara utilitzem la paraula acadèmia també per referir-se a les universitats, és a dir, la cosa universitària és la cosa acadèmica i potser l'acadèmia de Plató va ser la primera universitat. Hi ha un llibre molt bo que recomano, Plató a l'acadèmia, de l'editorial Enoanda, on es parla de totes aquestes coses, de com era l'acadèmia. Doncs jo penso que l'acadèmia de Plató era com una escola de quadres polítics. De futurs líders polítics. Exactament. Allà, en principi, Plató que tenia bastantes animadversions amb la democràcia, perquè li tenia tirri a un règim que havia condemnat a mort el seu admirat mestre, Sócrates, d'alguna manera pensava que allà a l'acadèmia hi podria preparar joves per tal que en el futur poguessin liderar.

A Sócrates el van condemnar per corrompre els joves, per col·locar-li idees que eren massa progressistes pel moment.

Sí, les acusacions de Sócrates són introduir nous déus a la ciutat, és a dir, és un càrrec d'impietat, i després per corrompre la joventut.

Per tant, Plató fa el mateix, no? Crea una acadèmia per parlar amb joves i crear uns nous joves, nous pensaments.

Plató pensa que aquesta democràcia és un batibull, és un aldarull, i que d'alguna manera cal posar ordre, i sobretot una idea, que per liderar cal conèixer. És la teoria que avui dia ens pot semblar estranyíssima i dita per un filòsof encara pot ser sospitosa i és que ha de governar el filòsof o el governant ha de filosofar. És la teoria del rei filòsof. Perquè fixeu-vos, qui té coneixement és qui sap què li convé millor a l'estat o a la ciutat. Per tant, aquests són els que haurien de liderar. I l'Acadèmia de Plató era en aquest sentit una escola de futurs quadres, de futurs líders polítics que havien de regenerar aquella democràcia antiga que per Plató era corrupta.

Però no n'hi ha prou a tenir coneixement per governar, també calen més tècniques, cal tenir habilitats comunicatives.

Exacte, mira, amb el coneixement teòric jo penso que no fem prou. Per molta trigonometria que sapiguessin els acadèmics, a l'hora de la veritat, a l'hora de l'actuació política, cal una cosa que Aristòtil en deia prudència. Que és un tipus de coneixement que és un saber pràctic, un saber situat, saber moure't en les circumstàncies concretes

que són singulars. Prudència. Prudència aquest cap de setmana amb el temps. I prudència en els resultats de les enquestes.

És a dir, no només saber teòric, sinó també saber pràctic. I aquesta és la paraula per Aristòtil, prudència, que ha d'amarar la nostra actuació concreta i que, de fet, per molta teoria que tinguem, a vegades hem de fer cas també a la realitat i saber-nos-hi adaptar. No sembla gaire prudent

el que hem viscut aquests dies a l'esquerra?

Aquests dies a l'esquerra el que estem vivint és l'etern problema de la divisió.

Home, és que hi ha moltes paraules que no hem sentit ningú ha parlat de per què. Diríem, han d'anar al marc aquest moral superior, aturar el feixisme, perquè ara ha plogut molt. L'efecte Mari Carmen ja s'ha diluït. Per tant, s'ha de buscar un marc superior i que no tingui a veure amb els pisos, per exemple. Ada Colau, que va ser tants anys alcaldessa, i mira com està a Barcelona. O la vicepresidenta Iolanda Díaz, que deia que teníamos que ir contra el gobierno, i ella és la vicepresidenta. I després hi ha una paraula. Deixem-ho dir, eh? Frente Amplio, Esquerra Podemos, que jo no he sentit tots aquests dies. La paraula és. Catalunya. Catalunya. Ja vindrà, no pateixi.

Però bueno, tots aquests debats són molt aristocràtics, perquè va de persones, eh? Estem parlant d'Ada Colau,

de Gabriel Rupián. Quan parlem de lideratges no estem parlant d'exercir un lideratge per a què, sinó per a qui. Estem parlant de persones, de rostres, de cares.

Per qui obtingui els suports més grans.

Quan en realitat tot aquest espai hauria de fixar-se més en programes, en estratègies, en mesures, en idees, per tal de poder fer front a aquest enorme desgavell en el qual estem cada vegada més incòmodament instal·lats i que ara com ara una mica d'ordre sembla que brilla per la seva absència.

I que la nova política sembla que envelleix molt ràpidament.

Molt ràpidament, certament. Potser és que mai heu estat de nova. Potser sempre era la de tota la vida. Oriol Ferrer, Sílvia Coppolo, gràcies. A tu. A vosaltres.