Radden Keefe: "Seria maco pensar que de mentides se'n diuen poques, però en realitat tots mentim"

En aquest informatiu, ja ho sabeu, apostem per dedicar espai sempre a veus que considerem interessants i aquesta nit és una d'aquelles nits en què estem especialment contents d'anunciar el nostre convidat. És un periodista i escriptor de no ficció americà que ens va explicar que una àvia podia ser una criminal poderosa al Chinatown novayorquès, a caps de serp. A No diguis res va partir del segrest d'una dona de mitjana edat, mare de deu fills, per endinsar-se en el conflicte d'Irlanda del Nord, i ara ha tornat amb una història extraordinària, El fill de l'oligarca, on ens transporta a un Londres més enamorat dels diners que de l'ètica. El llibre figura des de fa més de cinc setmanes entre els més venuts tant en català com en castellà.

Here we go, Patrick Rodin Café, benvingut al Catalunya Nit. It's great to be with you. Suposo que un guionista, un periodista, un director de cine, està sempre buscant per històries, especialment quan es dedica a la no ficció. En aquest cas, per això, el fill de l'oligarca et va venir a buscar a tu, podríem dir. Sí,

estava filmant una adaptació televisiva del meu llibre, No diguis res, això era el 2023, i un noi se'n va seure al costat, no el coneixia, havia vingut al plató aquell dia, vam començar a xerrar, i ell sabia que jo escrivia molts articles d'investigació per a la revista New Yorker, i em va dir, tinc una història per a tu. Això m'ho diu molta gent, que coneixen històries, però sovint veig que no, no és per mi. Em comencen a explicar el que saben i penso, doncs és una història bona, però no per mi. En canvi, en aquest cas ho vaig saber a l'instant. El que em va dir és, hi ha una família aquí a Londres, que els conec molt de prop, i van passar una tragèdia. El seu fill, en Zach, que tenia 19 anys, el 2019, va morir. I va morir en unes circumstàncies molt misterioses. Es va llançar d'un balcó d'un edifici de luxe. Al riu, a Londres. I després, els pares van descobrir que en realitat s'havia fet passar el fill d'un oligarca rus. I bàsicament, això és el que em va explicar aquell senyor, i vaig dir,

has d'escriure aquesta història. Ara ho deies tu, que molta gent et ve amb històries i que saps que no són per tu. Què ha de ser una història perquè sigui per tu? Ho dic perquè quan hi entres, hi entres a fons. És a dir, aquí hi ha una feina, després en parlarem, que no es fa en quatre dies. Aleshores, què ha de tenir una història per dir aquí vull entrar-hi?

M'encantaria poder-te donar una recepta amb tots els ingredients. Em sembla que la meva vida seria molt més senzilla si arribats a aquest punt ja ho tingués clar. Però cada cop més veig que l'important és escoltar i saber quanta capacitat de. Per exemple, et trobes un amic, feia temps que no us vèieu, no me fa una cervesa, et comença a explicar una història, i si tu sents que amb el cos et vas acostant cap allà i comencen a venir-te preguntes al cap, és gairebé una reacció física del teu cos. Intento fixar-m'hi quan tinc aquests moments, que jo veig que m'acosto a la persona que m'ho explica, i si és així, bon senyal. Això no vol dir que al final acabi sent un llibre, potser serà només un article, però el que intento fer és explorar aquella història fa una mica de recerca, i quan veig que realment hi ha una fundària, una riquesa important, com passa en una novela, realment, és quan decideixo passar per tot aquest procés més llarg d'escriure el llibre.

Más windows y bachirón shows and speed am not the one you want me am not the one.

M'agradaria parlar amb tu d'alguns dels temes principals que crec que hi ha al llibre, que de fet n'hi ha molts, i un per mi de molt clar, El fill de l'oligarca, és la necessitat d'inventar-se una altra identitat. Ho fa el Zach molt clarament, però si vas estirant els fils de tots els teus personatges que apareixen al llibre, la majoria s'han inventat una història, fins i tot Bob Dylan que està sonant.

Sí, és una cosa que em va

atraure molt sobre aquesta història, ja des de bon començament. Primer hi ha aquest nano que s'inventa un alter ego. Un alter ego. És un noi de Londres, doncs molt confiat, ve d'una família adinerada, tenen diners, ha anat als millors centres acadèmics, però s'inventa, que en realitat es diu Zaki Smilov i és el fill d'un oligarca rus. I l'interessant és que comença a enganyar altres homes més grans que ell, i al final sabem que ells també enganyen i s'han inventat una identitat que no tenen. L'avi d'en Jacques també s'havia reinventat en el seu dia. I ara estàvem escoltant en Bob Dylan. Hi ha un fragment al final del llibre en què en Matthew, el pare d'en Jacques, pensa en el fet que morís el seu fill. I que s'hagués inventat tantes històries quan era adolescent, i al final va estar com nedant entre els taurons, gent molt poderosa i perillosa, i al final va morir. Però el que diu el seu pare és que quan Bob Dylan tenia l'edat del seu fill, també es va inventar tota una identitat. No es diu així, no es diu Bob Dylan, se'l va inventar i tota la història sobre qui era, i explicava a la gent que s'havia escapat i havia participat en un circ quan era adolescent, I no era veritat. I amb el temps es va convertir en Bob Dylan i tot li va funcionar, no? Va acabar sent una persona molt centrada. El que ens deia en Matthew és que molts de nosaltres, sobretot quan som joves, estem posant-nos caretes, màscares, per veure qui podem arribar a ser. I per tant, la percepció que tens de tu mateix com un adult, totalment ja format, és una cosa que es va construint i reformant. Però l'adolescència, no. És una època molt plàstica, que molt fàcilment vas canviant de forma. I és on es trobava en Zack en aquell moment.

En el cas del Zack, com deies, amb la mala sort de triar potser un personatge massa perillós, que es va acabar envoltant de gent que era realment perillosa.

És potser la part més

sorprenent de la història d'en Zack. Era una persona molt sofisticada, en certa manera. En sabia molt d'explicar mentides. De fet, hi havia russos que es van creure que ell realment era fill d'un oligarca rus, i era un noi que no havia anat mai a Rússia ni parlava una paraula de rus. Però sí que és veritat que era brillant, era molt intel·ligent i sabia enganyar. A l'hora, era un noiet, tenia 18 anys quan va començar a fer això. Per tant, també era bastant ingenu, em sembla a mi. Sempre li va agradar el perill, li atraia el perill, però em sembla que no era conscient fins a quin punt corria perill amb aquesta gent. I un dels senyors amb qui va acabar sent amics era mafiós, no? Es deia Verinder Sharma, i molt més conegut per un mal nom en l'inframunt de Londres, que era en Dave Lindy. I quan Zack va caure o es va llançar d'aquell balcó el 2019 i va morir, hi havia una persona al pis amb ell, que era en Dave Lindy.

Algunes de les mentides ens poden semblar molt exagerades, però hi ha una fase al llibre que em va fer pensar molt, i és que tendim a creure als altres.

Sí, és curioso.

Una de les coses que em va passar pel cap quan escriví aquest llibre és que seria maco pensar que això de les mentides passa molt poc, quan en realitat tots mentim. De vegades en coses petites. Hi ha gent que ho ha estudiat i ha vist que qualsevol persona explica, com a mínim, d'una o dues mentides cada dia. Tampoc tenen clar que els resultats siguin reals, perquè, esclar, l'única manera de saber quantes mentides explica la gent és pel que et diu la gent mateixa, i no saps si el que t'estan explicant d'aquestes mentides és veritat o no. Per tant, planteges aquesta pregunta, potser és que tots mentim sense parar. Hi ha una cosa que és fascinant i que va passar després que el llibre es publiques. Vaig con ell ser una senyora al cap d'una setmana que ja havia llegit el llibre i de vegades els lectors es fixen en coses que tu, quan escrivies aquest llibre, no sabies o no havies vist. Aquesta dona em va dir. Tots els joves que apareixen a aquesta història saben que enzac menteix. Només se'l creuen els adults. És curiós. La generació més jove, aquests que han crescut amb TikTok i Instagram, potser donen per fet que tothom es posa un filtre a la foto, que tothom tria la millor versió d'aquell vídeo que han gravat, que tothom porta una certa màscara pública. Són la gent gran els que creuen que el que tenen al davant és veritat.

Els ha que, els oients que vulguin llegir el llibre, que estic segur que seran molts, ja ho trobaran, els ha que arribar a arribar, per exemple, amb Rolls-Royce, al seu institut privat on estudia. Deia que volia parlar dels grans temes que veig en aquest llibre. Un de molt important és la relació pare-fills, fills-pares. Tu, de fet, dediques el llibre als teus pares. Sí,

cada cop

hi vaig pensar més quan escrivia el llibre. Un dels meus amics més propers que llegeix tot el que escric i que ens coneixem des de petits, quan vaig acabar la primera versió, recordo que l'hi vaig enviar i em va dir "és curiós, perquè la primera meitat del llibre em pensava que era un misteri, havia com un thriller". I després, cap a l'equador del llibre, vaig dir "no, està parlant sobre ser pare i sobre el dolor d'haver perdut un fill". I van reflexionar molt perquè per en Matthew i la Rachel, que són els pares, es plantejaven quines coses haurien pogut fer diferent del nostre fill. Va ser molt estrany per ells que van perdre un fill, era una de les persones que més estimaven d'aquest món, vivia amb ells a casa seva, però en realitat no el coneixien. Hi havia tota aquesta faceta secreta que ells no sabien ni que existia fins que va morir. I jo crec que per als que som pares o mares, sobretot si teniu fills adolescents, jo tinc dos fills adolescents, però a més a més recorda com era jo quan era adolescent i tots els secrets que ocultava els meus pares. A mi em sembla que això t'ho fa plantejar, no? Aquesta idea que creus que la família, la gent que més estimes, són els que més coneixes en realitat. Quan poden acabar sent desconeguts per tu?

Un altre dels temes del llibre crec que és la poca determinació que hi ha sovint per enfrontar-se als corruptes o als poderosos o a la gent que mou molts diners. A tu se't nota especialment decebut amb el sistema, diguéssim, judicial, policial del Regne Unit a l'hora d'enfrontar-se a aquesta història i altres?

Sí, jo crec que en aquesta història tens els pares, en Matthew i la Rachel, i en un primer moment són una mica ingenus, com la família Borgesa, passa alguna cosa a la teva vida, truques a la policia i dius, ja ens ajudaran. Però de mica en mica van passant per un viatge, per una descoberta, i veuen que en realitat no els ajuden, que estan sols i que s'han de tornar detectius pel seu compte. Jo, com a escriptor, penso que el tipus de periodisme que faig, la meva responsabilitat consisteix a buscar la veritat. I cal ser molt rigorós, has de treballar molt per arribar a descobrir aquests misteris. I també hi ha com un procés de rendició de comptes, no des del punt de vista jurídic, ningú anirà a la presó pel que jo escrigui, ningú li tocarà pagar una multa. Però sí que crec que quan saps que algú ha comès algun acte delictiu i tu ho pots demostrar i ho escrius en un llibre, el llibre és com una prova, no? Surt al públic, no desapareixerà i ho acaba demostrant. En això pensava, és una família que va viure aquesta injustícia pel sistema, el sistema no els va ajudar, i jo no els puc donar justícia, no els puc tornar al seu fill, però sí que hi ha persones que crec que van tenir un paper en la seva mort, i van estar implicats, i necessitàvem també poder culpar a algú de la seva mort. I la veritat la veureu en aquest llibre.

Clar, una de les qüestions que t'apareixen com a lector és quants acts més hi pot haver, perquè aquí ens hem trobat amb uns pares extraordinaris que investiguen i investiguen pel seu compte, i amb un narrador que ets tu, un periodista també, que hi ha dedicat molt temps, no? Però si els pares del Zac haguessin sigut d'una altra manera, haguessin comprat la primera versió, i aquí s'hagués acabat la història.

Tens raó, i ha estat interessant, perquè el llibre es va publicar als Estats Units i al Regne Unit a l'abril, i al mercat anglosaxón en general. Però la gent va reaccionar molt a aquest llibre, va trobar un públic molt més ràpidament que no pas a altres llibres meus, i en part, A mi em sembla que això és així perquè la història d'Anzac potser sí que és extrema. En canvi, hi ha alguns aspectes que la gent coneix perfectament. Hi ha alguns elements una mica com d'incomoditat, no? No només a Londres, a altres ciutats també. Què suposa educar fills, criar fills avui dia, que tenen telèfons mòbils, que estan a les xarxes socials, tota aquesta riquesa tan grotesca, tot aquest consum excessiu que modifica el caràcter d'una ciutat, que fa que es requalifiquen els edificis en grans cases, cotxes. Nois joves que tenen una vida còmoda, que haurien d'estar contents, no en tenen mai prou. I em sembla que això la gent s'hi veu molt identificada. Amb la família dels Breitler, havien sentit a parlar d'altres familiars. Que passaven per situacions molt semblants. O, per exemple, una altra família que també tenia un fill que es feia passar per oligarca rusca, és una bogeria, no? Aquell noi no va morir, però és una mica curiós perquè la història, tot i que és molt específica, en certa manera, alhora em sembla que és capaç de reflectir aquesta incomoditat que molts sentim.

El llibre té una última part on hi ha tota la documentació que has fet servir. És impressionant. Tot el material. Fins a quin punt tu mateix et lligues a aquesta manera de treballar? És a dir, quan hi ha un passatge que no saps ben bé, et pots permetre el luxe d'omplir-lo tu mateix o has d'anar fins al final per trobar fins i tot si aquell dia plovia o no plovia? Jo necessito saber,

perquè és com una fixació. Per mi és important conèixer els detalls, i m'esforço moltíssim per acabar sabent les coses. Hi ha coses que no les pots saber, i al final has de ser sincero també amb els lectors. Jo treballo en aquest gènere que es diu la no ficció narrativa, és a dir, que el que expliques és tot veritat, s'ha comprovat, està molt verificat, hi ha molt de rigor, com deies, I totes aquestes notes que incloc al final del llibre és com quan vas a un restaurant i tenen aquella cuina oberta, tu estàs sopant, però pots veure els cuiners com estan preparant el menjar. Jo funciono així. No tinc ganes que la gent vegi com ha arribat a aquestes conclusions, com treballo. Però alhora, vull que pugueu gaudir de la lectura tranquil·lament, que tinguis la sensació que allò és una novela, que hi ha uns personatges, unes trames i el tipus d'intensitat del relat. Que faria que fins i tot algú que potser no llegaria a Satch sobre la corrupció de Rússia o sobre la crisi dels sopiacis o el que sigui, espero poder atrapar-los amb una història molt personal i que em seguiu fins al final. Per tant, són coses intencionades, que sí que busco, vol dir que quan hi ha alguna cosa que no sé, has de ser sincer i ho has de dir. Per tant, intentaré saber si aquell dia plovia o no, i al final lo acabo descobrint. Al principi del llibre parlo de la nit en que va morir Anzac, i que el riu, el nivell de l'aigua havia pujat, i que la llum dels fanals ballava sobre la superfície de l'aigua. Jo aquella nit no hi era, al Tamasí. Però sí que sé quina hora era, quin temps feia, i l'alçada de l'aigua i el cabal. I vaig anar-hi una altra nit, en què es va repetir exactament allò, i vaig veure com ballaven la llum dels fanals. Això és el que intento fer, que quan hi ha un detall, una imatge, no me l'he inventada, no me l'he imaginada.

L'has de conèixer d'alguna manera. Quan fas això.

Aportes una gran especificitat al llibre, que espero que això engresqui la gent i vulguin continuar llegint.

I funciona, de fet he d'advertir als oients que si no teniu temps lliure no l'agafeu, no l'obriu, perquè si l'obriu us pot passar que no el pugueu tancar, o sigui que trieu bé el moment perquè el que aconsegueix el Patrick és que. Una notícia que ell mateix va publicar al New Yorker i que es podria llegir com un article, l'ha convertit en 450 pàgines i no pots parar de llegir. Aquí hi ha molta maestria al darrere. Com és capaç d'anar enrere, per exemple, per explicar-te una part d'una ciutat com és Londres, perquè aquella part serà protagonista. O com vénen gent d'Uganda que va anar al Regne Unit i potser descobreixes d'on ve el pare de l'alcalde de Nova York. Aquí hi ha molts elements. Em pregunto si ja ha arribat algú altre amb alguna altra història que t'ha atrapat ja. És a dir, ja estàs treballant amb algun altre llibre?

Sí, tinc unes quantes coses.

Primer, estic treballant en una peça per al New Yorker relativa a Sud-àfrica sobre el llegat de l'Apartheid, és a dir, la llarga ombra de l'Apartheid. Al gener me'n vaig a Sud-àfrica per treballar-hi. I tinc. Sóc a les beceroles d'un altre llibre. No puc explicar-te gaire de què va, però diré que em portarà fins a Guatemala. Serà interessant.

Sud-àfrica, Guatemala, i potser hauràs de venir a escriure a Barcelona, perquè aquest descobrim al final del llibre que 9 setmanes vas estar escrivint-lo aquí en bona part i no t'ha anat malament.

Sí, sí, no cal que m'animes.

Si pogués quedar-me aquí a Barcelona, és una de les meves ciutats predilectes del món.

Com van ser aquelles 9 setmanes aquí? Et va convidar el CCCB i escrivint aquí a l'hora de viure en una ciutat com Barcelona. Doncs mira, és curiós.

Vaig venir aquí just després de la pandèmia,

perquè el meu llibre, l'Impera del dolor, havia sortit en català i castellà. Vaig fer una conferència al CSSB, m'ho vaig passar molt bé. I vaig dinar amb la directora del centre i li vaig dir, escolta, no us ve gent a fer residències llargues? Això d'avui, molt bé, però no convideu mai gent a fer uns quants mesos de residències?

I em va dir, no, no ho han fet mai. I li vaig dir, doncs penseu-hi.

I esperava plantar aquella llavor, i al cap d'uns anys va ser així. Em va escriure un missatge, em va dir, estem pensant de fer una residència, vols fer-la tu? I vaig dir, endavant, compteu amb mi. Per tant, ho vaig passar molt rebé. Barcelona, jo crec que és una de les grans ciutats del món, i vaig venir amb tota la meva família, ens va encantar a tots. La cultura catalana, el menjar, la bellesa d'aquesta ciutat. Ho vaig trobar un lloc molt estimulant per escriure i treballar. Sí, sí, gran part del llibre el vaig redactar aquí i, doncs, tornar als SSB, on hi havia totes aquestes grans figures de la cultura, escriptors, va ser molt engrescador, molt estimulant. Tens la sensació que et trobes en un entorn molt intel·lectual, I a mi això m'ajuda i em dóna força com a escriptor. I des d'aleshores han vingut unes quantes ocasions. És a dir, que no cal que em tempteu gaire per poder tornar a Barcelona.

Per acabar, el que sí que faré és, com vas fer tu amb la directora del CCCB, plantar una idea. Quan vinguis a presentar nou llibre a Barcelona, passa pel Catalunya a nit, perquè ha estat. Un plaer. El fill de l'oligarca, Patrick Raden Kiffey, o el hijo de l'oligarca, també el podeu trobar en català i en castellà. Thank you so much for visiting us. Gracias a vosotros. Y tan, tornaremos.